Bibliofrènia

Fernando R. de la Flor escriu una reflexió molt interessant al pròleg de Bibliofrenia o la pasión irrefrenable por los libros:

Desde hace unos cuantos años, inmune a una seducción que han ejercido los libros, crece una corriente imparable que aboga por su destitución como icono máximo de la cultura logocéntrica. Desde Serguei (L’ivresse des libres), Beverley (Against Literature), Löwenthal (I roghi dei libri)… o hasta los más recientes de Blesa (Logofagias) o Compagnon (La littérature pour quoi faire?) y el ultimísimo Moreno (La manía de leer), pasando por mi propio libro (Biblioclasmo), una ingente desautorización y un furor biblioclástico ha caído sobre los libros, relegando cualquier interpretación hagiográfica más que pueda hacerse acerca de quienes han sido sus amantes y cultores. Todo, al parecer, inútilmente, pues este mismo ensayo de Joaquín Rodríguez evidencia que la libido libresca es en rigor inextinguible.

I jo encara afegiria que la bibliografia citada per Fernando R. de la Flor desperta, paradoxalment, el desig de posseir aquests llibres.

Contra aquest corrent que enarbora la biblioclàstia, hi ha també un corrent que darrerament s’ha apressat a publicar celebracions del llibre, de les excel·lents reflexions d’Umberto Eco i Jean-Claude Carrière a Nadie acabarà con los libros a la conferència allargassada i insubstancial de Roman Gubern a Metamorfosis de la lectura. Entre aquest corrent és possible trobar autèntiques delicatessen que a partir d’un tema —com ara el del desig de posseir infinitat de llibres— barregen anècdotes conegudes amb altres de sorprenents, i sempre —i aquest és l’ingredient principal— sota la mirada perspicaç de l’autor. És el cas de l’exquisit Bibliotecas llenas de fantasmas —sobre les dificultats pràctiques que comporta tenir biblioteques personals de desenes de milers de llibres— o de Bibliofrenia o la pasión irrefrenable por los libros, de Joaquín Rodríguez.

Bibliofrenia es llegeix en un sospir i deixa un regust d'alegria i celebració, malgrat alguns episodis escabrosos, sobretot per una certa tendència dels bibliofrènics a patir accidents a les escales quan miren d’accedir a algun volum que s’amuntega a dalt de tot de la prestatgeria. A les manies d’un Samuel Pepys, que considerava que la quantitat ideal de llibres que cal tenir és exactament de tres mil —la qual cosa l’obligava a prescindir de tants títols com adquiria—, o d’un Aby Warburg i el seu sistema d’ordenar la biblioteca d’acord amb les afinitats internes dels llibres —i que molts han vist com un precedent analògic de l’hipertext—, passant per don Vicente —El llibreter assassí de Barcelona—, he pogut afegir, per exemple, les de Richard Heber, autor d’aquestes sàvies paraules:

ningún caballero “puede obrar cómodamente sin tres ejemplares de un mismo libro. Uno debe poseerlo para mostrarlo, y deberá conservarlo seguramente en su casa de campo. Otro deberá poseerlo para su propio uso y consulta; y a menos que se incline a compartirlo, lo que resulta muy inconveniente, porque ...correría el riesgo de deteriorarse, debe poseer una tercera copia al servicio de sus amigos”.

L’últim capítol del llibre, «Lansky o la memoria viva de los libros», és un exemple de l’elegància amb què es resol la brevetat de les semblances dels bibliofrènics que habiten aquestes pàgines: Lanksy aspira a reunir tots els llibres escrits en jiddisch a tot el món; de moment, ha aconseguit reunir-ne més d’un milió i la seva aventura per tot el planeta a la captura d’exemplars esdevé de la mà de Joaquín Rodríguez també una reflexió sobre la digitalització dels llibres i la funció de “transmitir un lenguaje sin fronteras, metàfora de la humanidad nómada y de la loca y atolondrada esperanza”.

Joaquín Rodríguez manté un blog esplèndid, realment imprescindible, sobre el llibre i la lectura en relació amb l’evolució tecnològica: Los futuros del libro. Aquest apunt és, de fet, un homenatge, per agrair-li que comparteixi tantes reflexions lúcides, necessàries i engrescadores.

Els futurs de la lletra

Un dels principals estímuls de Trama & Texturas és que cal llegir-la al costat de l’ordinador. Els tres articles que més m’han interessat en un primer cop d’ull van plens de referències a llocs d’internet ben llaminers. Per sort, però, la revista està publicada en paper i per això puc controlar millor la temptació de teclejar una adreça URL que si fos una edició digital, on un simple clic segurament menaria a un altre clic, i aquest clic a un altre clic, etc., i probablement hauria de fer un esforç addicional per reprendre el fil de la lectura.

El «Manifiesto de una editora para el siglo XXI» de Sara Lloyd —disponible en pdf: «A book publisher’s manifesto for the 21st century»— aborda de manera molt lúcida la situació dels editors davant les noves formes de publicació i difusió de textos digitals. L’autora analitza les qüestions més pertinents, com el futur dels dispositius de lectura —que ella també preveu multifuncionals i connectats a la xarxa, com un microordinador o un iPhone amb unes pantalla capaces d’emular el paper digital—, els drets d’autor, les textualitats que discorren als marges del concepte “llibre”, els problemes que planteja el domini de Google Book Search en la digitalització del fons editorial, etc., però m’agradaria destacar la referència al canvi d’actitud de molts lectors que no s’acontenten amb la lectura solitària sinó que esdevenen productors de continguts a partir de la seva experiència com a lectors, però afegint-hi a més a més altres recursos que s’han desenvolupat a partir del creixement del web 2.0. Els “prosumidors” serien, doncs, els internautes que consumeixen i produeixen alhora, els qui practiquen el pas de la “generació Download” a la “generació Upload”.

Joaquín Rodríguez planteja «Diez preguntas al Observatorio de la Lectura» que contribueixen tant a desmuntar conclusions triomfalistes a partir de dades, si més no, mal interpretades com a proposar eines d’anàlisi que tinguin en compte la diversitat social. Per exemple:

Cuando algunos trabajos de campo demuestran, además, de manera fehaciente e incontestable, una férrea relación estadística entre capital cultural y educativo heredado y éxito escolar, entre consecución académica y hábitos de lectura adquiridos en el contexto familiar, y se encarna esa correlación sobre el territorio, arrojando un mapa de diferencias sociológicas irrebatible, nadie parece caer en la cuenta de que los planes de fomento de la lectura no pueden ser indiscriminados, sino que necesitan aplicaciones contextualizadas.

També m’ha semblat molt rellevant aquesta observació:

Es urgente que comprendamos qué está ocurriendo con los jóvenes lectores que, en gran medida, leen casi exclusicamente en pantalla, fragmentariamente, siguiendo rastros dispersos y descoyuntados. ¿A qué tipo de cerebro y de comprensión, de capacidades cognitivas, está dando lugar este tipo de lectura?

Als qui encara pensen que això de la lectura en pantalla és una simple qüestió de formats, una mena de batalla entre el llibre i els nous dispositius de lectura, els recomano la lectura del blog Los futuros del libro o dels lliblogs Edición 2.0: Los futuros del libro i Edición 2.0: Sócrates en el Hiperespacio, que apareixerà pròximament.

Herederos de Juan Palomo proposen sis cartells, cadascun dels quals està dedicat a una font tipogràfica: Helvètica, Bodoni, Gill Sans, Cooper Black, Trochut i Ibarra Real. Una manera atractiva i eficaç de reivindicar un aspecte sovint descuidat a internet.

Com a propina, la secció «07_Picadura» m’ha permès descobrir el blog de la llibreria TodoLibros de Cáceres, ¿Qué me cuenta mi librero?, que ja he afegit a la meva col·lecció virtual de llibreters del món.