Errrata

L’edició crítica i facsimilar de Dios deseado y deseante (Animal de fondo) de Juan Ramón Jiménez, a cura de Rocío Bejarano i Joaquín Llansó, és un magnífic exemple del rigor que cal aplicar a l’estudi de les variants textuals en l’obra laberíntica de Juan Ramón Jiménez. Un primer examen superficial de les més de mil pàgines de volum és suficient per adonar-se de la dificultat que representa tenir en compte les diferents versions d’un mateix poema i alhora les diferents ordenacions de l’obra en curs. Si bé és possible llegir Animal de fondo en l’edició de 1949, sense aparell aparat crític, un recorregut per les diferents reescriptures que assajava Juan Ramón Jiménez es converteix en una autèntica aventura poètica.

El prefaci està encapçalat per tres cites de JRJ, de les quals la primera sembla una advertència adreçada especialment a la crítica textual i la segona un gest indulgent envers les errates:

Malditos los que, en lo futuro, hagan de mi obra unos libros feos, sucios o recargados, superficialmente lujosos; los que no respeten mi orden y mi selección, los que los alteren en una coma voluntaria.

(Ideolojía, I, 1713)

¡Bendito el llamado defecto, que no lo es, y que nos salva de la odiosa perfección! […] Y he pensado muchas veces que me gustaría que toda mi obra fuese como un defecto de un andaluz.

(Carta a Amado Alonso, Washington, marzo de 1946)

És prou coneguda l’aversió per les errates de Juan Ramón Jiménez. I no hauria volgut estar a prop d’ell si n'hagués vist una com aquesta:

No llegim lletra a lletra, sinó que copsem de cop fragments de frase i anem saltant de l’un a l’altre, focalitzant una part de cada fragment i deduint l’entorn pel context tot avançant en la lectura. Per això, la major part de les errates passen desapercebudes, perquè no llegim efectivament cadascuna de les lletres sinó que creiem percebre les que hi haurien de ser. La correcció de textos és un art minuciós que demana una atenció extraordinària a les lletres. I resulta difícil, a més a més, determinar en quin moment del procés d’edició d’aquest llibre es pot haver produït aquesta badada.

Una errata al bell mig d’un paràgraf interminable sembla menys rellevant que una errata a la sobrecoberta o a la portada, però tots dos tipus d’errata en general són insuficients per invalidar una edició determinada, si es tracta —com ara— de casos aïllats. Les errates a les parts més visibles d’un llibre, però, semblen tenir un cert valor per la raresa amb què es produeixen. Un altre exemple recent:

I fins i tot n’hi ha de més subtils:

JRJ 1925

Podem imaginar Juan Ramón Jiménez examinant les mostres de paper per imprimir els poemes, cartes, proses i aforismes dels quaderns aplegats ara sota el títol Los cuadernos 1925 (Unidad), fins que troba el més adient. En una carta adreçada a Ernst Robert Curtius, inclosa al primer d’aquests quaderns, escriu

A mis 42 años —y después de 25 de incesante trabajo con la Belleza—, siento, pienso, veo claramente que ahora es cuando comienzo; y si vivo 15 ó 20 años más, creo que podré ver realizada mi Obra —que de modo informe, existe ya toda.—

És impressionat que Juan Ramón Jiménez, el poeta que anys més tard encara havia d’escriure Espacio o Lírica de una Atlántida o La estación total con Las canciones de la nueva luz, sembli aturar-se per reviure poemes i proses antics i donar forma a una Obra nua, esporgada d’imperfeccions i definitiva. Per això va tenir cura de tots els aspectes de l’edició que havia d’acollir el resultat d’un treball essencial: triar la impremta, la tipografia, el paper... i trobar la forma exacta per donar-lo als lectors. Una labor que va ser reconeguda i imitada pels seus coetanis, com observa Andrés Trapiello a La imprenta moderna, qui l’elogia amb justa devoció.

Juan Ramón Jiménez, però, va abandonar durant uns anys la idea del llibre —Canción és de 1936— perquè pensava que els quaderns i les revistes, i fins i tot els fulls solts que aspirava a imprimir cada dia, serien més adequats per publicar el seu treball en curs. L’edició facsímil de Los cuadernos 1925 (Unidad) és, doncs, una meravella estètica que permet abocar-se a una intensa reflexió sobre la poesia. A propòsit d’això, José Antonio Expósito, curador d’aquesta edició, explica molt bé el propòsit del poeta a Una azotea abierta al infinito:

En estas publicaciones presentaba lo que el poeta llamó su «Obra en marcha». Similar denominación utilizaba por aquellos mismos años James Joyce al referirse al la suya como «Work in progress», cuando a partir de 1927 fue adelantando en la revista parisina transition (con t minúscula) de Eugene Jolas y Elliot Paul páginas de su libro, que después se tituló definitivamente Finnengans Wake. Aunque JRJ insistía en que «Work in progress» significa «obra sucesiva, en fábrica; en cambio «Obra en marcha», obra adelante, al frente, marcial»

Una obra que avança perquè ja està continguda a l’obra anterior, l’obsessió d’ordenar-la perquè esdevingués Obra, total, perfecta, closa. El facsímil crea la il·lusió de tocar amb la mà un fragment de matèria i de temps del passat: la reproducció gairebé exacta de la forma permet intuir la sensació —més que la idea— d’Obra que Juan Ramón Jiménez maldava per cristal·litzar amb els quaderns.

Una vida secreta

Charles Juliet transcriu, a Una vida secreta: Encuentros con Bram van Velde, les respostes de l’artista, en forma de frases breus, punyents, vertaderes, però poques vegades ens deixa intuir quina era la pregunta. Charles Julliet ens explica les circumstàncies d’unes converses plenes de silencis, mostra els gestos de Bram van Velde —entre la timidesa extrema i alguna ocasional i rara felicitat—, descriu l’entorn d’un pintor sense taller, evoca les cases on l’acullen, els passeigs, Beckett, també galeries d’art i museus, uns pocs amics... però desapareix quan l’artista parla.

De 1964 a 1977, durant el temps en què tenen lloc les converses, Bram van Velde desaprèn la tècnica que domina, es torna més primitiu; les pintures són més lliures, complexes i salvatges. El material és mínim: “sólo tres pinceles colocados sobre un velador, un plato con color rojo, otro plato con negro, los tubos correspondientes, un tubo de blanco, una botella de tinta china y, apoyado contra la pared, un tablero de madera”. Em commou quan diu: “Hay un momento en que lo serio ya no demanda esfuerzo, en el que ese trabajo agotador ya no fatiga”, perquè em recorda a Juan Ramón Jiménez, i potser l'entenc millor: “por gracia y sin esfuerzo”:

El dios que es siempre y al fin,

el dios creado y recreado y recreado

por gracia y sin esfuerzo.

El Dios. El nombre conseguido de los nombres

A les converses, uns temes recurrents donen forma a unes frases que es repeteixen amb variacions plenes de sentit. Pintar la impossibilitat de la pintura, per exemple, a partir d’una experiència lúcida de la misèria, que va patir durant tants anys: una vida secreta i una passió, que és alhora una por i un alliberament, quan aconsegueix registrar la vida sobre el quadre. O la rara relació amb el llenguatge, la contenció amb què declara la seva estranyesa davant les paraules, la manera com la contenció i el silenci li permeten dir l’essencial de la seva percepció de les coses, amb una precisió admirable.


Bram van Velde, via manuelleyerly

Pierre Michon: Vidas minúsculas: «Vida de Georges Bandy», traducció de Flora Botton-Burlá:

Me acuerdo de la nieve, hecha de flores ligeras en el aura de los faroles, y pesada y negra alrededor del edificio, hollada por tantos pasos y ruedas, en la que me hubiera gustado caer. Me acuerdo, con lágrimas, de la sonrisa forzada del pintor Bram Van Velde invitado una noche, despistado, de su gabardina demasiado larga y de otra época, de su sombrero blando que conservó en la mano con torpeza todo el tiempo que se quedó sentado presa de sus admiradores desatados, vejete buena persona y dulce, desconcertado como un estilita al pie de un mástil, avergonzado por sólo poder contestarlas con monosílabos de asentimiento ficticio, avergonzado de su obra y de la suerte que el mundo reserva a los parlanchines y a los mudos, para su común desgracia.

Eso fue para mí Annecy, de donde salí una mañana de enero o de febrero.

Els poetes

A Ferran Garcia, amb gratitud¹

Juan Ramón Jiménez, «Castillo de quema», en honor a Ramón del Valle-Inclán, taverna, conciliàbul modernista: “Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes.” No, no. Millor en veu alta; la prosa de Juan Ramón, admirable, cal llegir-la en veu alta, com la de Biel Mesquida:

Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes. Rubén Darío, botarga, pasta, plasta, no dice más que “admirable” y sonríe un poco, linealmente, más con los ojillos mongoles que con la boca fruncida. Valle, liso, hueco, vertical, lee, sonríe abierto, habla, sonríe, grita, sonríe, aspavienta, sonríe, se levanta, sonríe, va y viene, sonríe, entra y sale. Salen.

Aire dens, beguda i poesia. Abans, com ara:

Los demás repiten “admirable, admirable” con vario tono. “Admirable” es la palabra alta de la època; “imbécil”, la baja. Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista. Rubén Darío, por ejemplo, admirable. Echegaray, por ejemplo, imbécil.

“Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista”: admirable. Abans, com ara, conversa i complicitat. Sobre la taula, l’aprovació dels contertulians i també emulació i enginy, entre el sarcasme i la convicció, sentències rotundes amb un “admirable” i un “imbècil”, tant se val quins mots s’emprin ara, perquè la correspondència és exacta. Admirable.

1. Aquest és el meu particular homenatge a Ferran Garcia pels bons moments que he gaudit a les vetllades poètiques de l'Horiginal. Ha estat inclòs a Ferro, el llibre que Labreu ha publicat en edició no venal per celebrar el seu seixantè aniversari.

JRJ

El dia 21 d’octubre de 1956 un desconsolat “¡Ahora!” va ser la resposta de Juan Ramón Jiménez a Zenobia Camprubí, qui radiant i moribunda li anunciava que havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura amb un senzill “¡Ya!” que confirmava els rumors, cada cop més insistents, que arribaven a l'hospital i a tot Puerto Rico. Quatre dies abans de l’anunci oficial, les gestions d’un periodista suec van permetre conèixer el veredicte amb antelació. Es temia que la vida de l’esposa de Juan Ramón Jiménez s’extingiria abans del dia 25. El dia 28, mor.

Juan Ramón Jiménez, 1956: Crónica de un premio Nobel d’Alfonso Alegre Heitzmann és la crònica de la candidatura del poeta al guardó literari més important del món. De l’any 1945, quan Gabriela Mistral recrimina a Hjalmar Gullberg que “el Premio no me lo debieron haber concedido a mí, sino a Juan Ramón Jiménez que se lo merece mucho más. Sí, sí, todos somos discípulos suyos”, a les mostres de reconeixement un cop l’hi havien atorgat. Amb abundant material inèdit, procedent sobretot de l’inabastable Sala Zenobia-Juan Ramón de la Universidad de Río Piedras de Puerto Rico i dels arxius, desclassificats cinquanta anys després, de l’Acadèmia Sueca. Sabem, ara que la primera candidatura és de l’any 1952, quan el professor Cecil Maurice Bowra respon a un requeriment de l’Acadèmia amb aquestes paraules:

¿Podría sugerirles el del poeta español Juan Ramón Jiménez, que reside ahora en Washington D.C., Estados Unidos? En mi opinión es el más grande poeta vivo y merece sin duda este honor [...]

La candidatura de Juan Ramón Jiménez es va repetir en anys posteriors, malgrat el desdeny del poeta, que preferia donar suport a altres candidats com Ortega y Gasset. L’any 1956, de fet, el premi s’havia de decidir entre Ramón Menéndez Pidal i Juan Ramón Jiménez. El primer, un intel·lectual admirable, havia aconseguit l’aval de moltes universitats del tot el món i, sobretot, el de l’Espanya oficial, amb la Real Academia Española al capdavant. El segon, tan sols comptava amb el suport d’alguns amants de la seva obra i, l’any 1956, la Universitat de Maryland, gràcies a les gestions de Graciela Palau de Nemes, va ser l’únic organisme oficial que l’avalava.

L’obra última de Juan Ramón a penes era coneguda a l’Espanya franquista. Els primers intents de publicar-hi algun llibre topaven amb la censura i amb l’animadversió del món acadèmic. Per això, quan l’Acadèmia Sueca, seguint el costum, proposa que sigui l’ambaixador espanyol qui reculli el premi en nom del poeta, vençut definitivament arran de la mort de Zenobia i incapaç, per tant, de viatjar a Estocolm, Juan Ramón Jiménez respon que és Jaime Benítez, rector de la Universitat de Río Piedras de Puerto Rico, qui l’haurà de recollir. Una mostra de reconeixement als qui els havien acollit en l’exili i n’havien tingut cura en la malaltia.

El llibre d’Alfonso Alegre Heitzmann té tres parts. La primera és la crónica, amb rigor i passió, del procés que culmina amb la concessió del Premi Nobel. Una narració en la qual integra els documents inèdits que ha localitzat arran de la investigació. La segona és una selecció de cartes i telegrames de felicitació, entre les quals en trobem la que van signar Carles Riba, J.V. Foix, Clementina Arderiu, Ricard Permanyer, Albert Manent, Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro, Jordi Cots i Rosa Leveroni:

Muy distinguido señor: este grupo depoetas catalanes, que ha ido siguiendo la línea ascensional de su poesía, se complace hoy en sumarse a la satisfacción de usted por haberle sido concedido el Premio Nobel de Literatura de este año.

Y también está a su lado, como cordial compañía, en estas horas dolorosas en que la muerte de su esposa y compañera, doña Zenobia Camprubí, viene a amargar la dicha que ella hubiera compartido con usted gozosamente.

Reciba, con este doble motivo, el testimonio de nuestra más alta estima.

La tercera reuneix documents al voltant de l’acte de lliurament del Premi Nobel. El nom de Zenobia Camprubí, que havia gestionat les sol·licituds de documentació, traduccions i bibliografia, com havia gestionat els papers del poeta tot convertint la seva obra en una aventura amorosa, apareix, sempre, enllaçat al nom de Juan Ramón Jiménez.

Història, memòria, literatura. Segona part

El llegat d’una vida, entre l’elaboració literària i els documents, es troba rera la recuperació monumental de Juan Ramón Jiménez. Lluny de l’ocultació propiciada per la victòria franquista i pels malentesos amb els poetes professors, l’aparició dels dos colossals volums de l’Obra poética ha donat pas a un gran nombre de llibres que rescaten la part més íntima del poeta i de la seva dona, Zenobia Cambprubí. Entre aquests llibres destaca, segons el meu parer, el primer dels tres volums de l’Epistolario, editat per Alfonso Alegre amb el mateix rigor i fervor amb què es va ocupar de Lírica de una Atlántida.

Cada lector passa per etapes en les quals les lectures solen decidir-se al voltant d’un tema, encara que alguns llibres escapin d’aquest itinerari. Les lectures que comento i les últimes novel·les que m’han agradat mostren interès per l’elaboració de la memòria: Déu no surt a la foto de Jordi Bonells, El mar de John Banville o la tan trist com subtil Vinieron como golondrinas de William Maxwell són novel·les que mostren el camins diversos que es poden recórrer per posar la vida en ordre. Però vull destacar Sorres blanques, la bella i pertorbadora novel·la de Jordi Coca, per la manera com aborda la qüestió de la veritat a l’hora d’afrontar la pròpia vida. La protagonista opta per la fragmentació, per utilitzar la ficció emmascarant-se en diferents personatges que viuen situacions més o menys properes a la pròpia experiència, per assolir una veritat que només és possible a través de la literatura, on les dades no importen tant com la manera amb la qual són establerts a través de la narració.

Com ja apuntava David Lodge a La conciencia y la novela, la narrativa sempre ha estat un lloc privilegiat per indagar en què consisteix la consciència. Cada època ha anat assajant diverses estratègies literàries per esbrinar el lloc que ocupem al món. La poesia, quan no cau en el meliquisme solipsista, també dóna aquest coneixement que només la literatura és capaç de proporcionar. Els llibres de Manuel António Pina és un llibre excepcional en el qual la tradició literària és un pretext per respondre a la pregunta de quina cosa hi ha de pròpia en cadascú: «Tot quant tenim pertany a uns altres / que desconeixem (...)». Anvers, de Miquel Bezares, és una delicada immersió en la poesia del tu, tòpic literari que el poeta, entre els dubtes que planteja la pròpia escriptura, encerta a reinventar tot convertint-lo en una resposta possible a la relació entre la consciència i la literatura.

La devoció i el monstre

Poesia, en vers i en prosa. Gairebé 6.000 pàgines. Monumental. Immanejable. Monstruós. Cinc anys de treball d’un abundant equip d’especialistes en una edició de consulta, si més no, difícil. Juan Ramón Jiménez mereix un tracte més acurat. Obsessionat com estava per la bellesa del llibre com a objecte, fins al punt que ell mateix decidia i vigilava l’edició successiva de l’Obra, em sembla un nyap la decisió de publicar-ho en dos volums que ningú podrà llegir amb elegància. No es tractava d’imitar el poeta, sinó d’oferir almenys uns llibres dignes. En aquest cas, si l'editorial Espasa volia mantenir la identitat estètica de la col·lecció, calia publicar aquestes pàgines en, almenys, quatre volums. S’hauria encarit el producte, però els qui estem comdemnats a comprar aquesta desmesura hauríem pagat gustosos més diners a canvi d’una major legibilitat, i de mantenir la salut dels canells.

De la lectura del prefaci escrit pels curadors, Javier Blasco i Teresa Gómez Trueba —el pròleg de Víctor García de la Concha és prescindible—, en surt el vertigen: una tradició textual magmàtica —revisar l’obra editada, estudiar el laberint de l’obra inèdita—, investigar, catalogar i decidir la composició dels llibres d’acord amb les instruccions diverses, i sovint contradictòries, del propi Juan Ramón, establir uns criteris d'edició rigorosos. Més encara: tot el corpus que queda fora d’aquesta edició. Penso, per exemple, en els llibres inèdits de poesia que va publicar Francisco Garfias l’any 1964 i que no han estat recollits aquí. Això és degut a limitacions contractuals que els curadors no especifiquen, tot i que al suplement El Cultural s’hi afirma que més endavant es publicarà la poesia inèdita, l’assaig, els aforismes i la prosa autobiogràfica. No és una edició crítica perquè encara no hi ha establert un corpus definitiu, però sí és un primer pas laboriós i necessari per endreçar el llegat de Juan Ramón Jiménez. Sospito que la col·lecció Austral es beneficiarà de la publicació independent de molts llibres de l'Obra poètica (en verso y en prosa).

El volum dedicat a la poesia en vers aporta poques novetats. No supera, en interès, l’edició de Lírica de una Atlàntida —a càrrec d’Alfonso Alegre Heitzmann— que recull l’obra última de Juan Ramón, el seu tercero mar. El volum dedicat a la poesia en prosa és, en canvi, una contribució excepcional per al coneixement de l’Obra. Centenars de pàgines inèdites. Centenars de pàgines de llibres descatalogats. Avui mateix ens ha arribat l’últim número de la revista Ínsula —o Insulsa, segons Gabriel Ferrater—, un monogràfic amb el títol de “Estado editorial y crítico de la obra de Juan Ramón Jiménez”. Potser hi ha més dades sobre els volums que han de sortir.

No he sabut trobar encara “Castillo de quema”, que Juan Ramón Jiménez va dedicar a Ramón del Valle-Inclán. Me l’imaginava a Españoles de tres mundos; em sembla recordar que l’edició d’Alianza recollia aquestes proses, però està exhaurida i sospito que aviat serà descatalogada. Potser l’inclouran a l’hipotètic volum de prosa autobiogràfica. ¿Alguna pista?