Carrers de frontera

Quan vaig treure el plàstic que embolcallava el meu exemplar del primer volum de Carrers de frontera em va sorprendre una agradable olor de tinta. Una olor que un bon impressor o un bibliòfil segurament sabrien identificar atorgant-li un nom precís, però que a mi tan sols em va suggerir una tan indefinible com bona predisposició a l’hora d’examinar el llibre. Durant la presentació a Barcelona —no vaig poder assistir a la de Frankfurt—, Josep Bargalló va definir Carrers de frontera com el projecte editorial més ambiciós de l’Institut Ramon Llull amb motiu de la Fira del Llibre d’enguany. Certament, tan sols des del punt de vista material, de la bellesa tipogràfica del llibre, el resultat és molt reeixit. I el contingut no decep.

Josep Murgades va destacar-ne que sembli un mosaic, un conjunt de peces breus sobre aspectes rellevants de la història de les relacions culturals entre les terres de parla catalana i les de parla alemanya. Només una perspectiva adequada, una vista d’ocell després de flanejar pels carrers, permet fer-se una idea de riquesa d’aquestes relacions. Això no impedeix, però, que es pugui llegir de manera fragmentària, sense un ordre concret, com una passejada encuriosida per una ciutat coneguda que ofereix, però, detalls inadvertits o nous llocs per descobrir.

El record envers els romanistes alemanys que van dedicar especial atenció a la llengua catalana, recordats per Arnau Pons: Friedrich Diez, Bernhard Schädel o Meyer-Lübke. Joan Solà sobre Pompeu Fabra. Jordi Coca sobre Peter Szondi. Lluís Calvo sobre el pensament alemany i el catalanisme. Josep Casals sobre Nietzsche. Ricard Torrents i Enric Casasses sobre Verdaguer. Pere Ballart, Jordi Cornudella i Jordi Julià sobre Gabriel Ferrater. Manuel Guerrero sobre Paul Celan. Feliu Formosa sobre Brecht... i continuaria esmentant escriptors, traductors i estudiosos d’una banda i de l’altra, però examinar l’índex per recordar els assaigs que he llegit fins ara em mena inevitablement a pàgines noves. I Simona Škrabec sobre la llengua i la nació. I Mercè Ibarz sobre Mercè Rodoreda. I Guillem Calaforra sobre Joan Fuster. I...

La bella mort

[Ampliat el 15 de juliol]

El propòsit de La nació i la mort d’Idith Zertal és analitzar l’ús ideològic que s’ha fet a Israel de l’extermini jueu a mans dels nazis. Es tracta, doncs, d’identificar qui usa la Xoà, de quina manera i amb quin propòsit. El nucli argumental del llibre mostra com l’abús del tema, acompanyat de la descontextualizació reiterada de l’esdeveniment, l’ha desdibuixat fins a la banalització:

De fet, des de 1948 i fins a l’actual crisi, que va començar a l’octubre de 2000, a Israel no hi ha hagut cap guerra que no hagi estat definida ni conceptuada per la societat israeliana en termes relacionats amb la Xoà.

A l’origen, fa més de mig segle, aquesta actitud tenia una funció ben definida: anava encaminada a la construcció de la potència israeliana i d’una voluntat de força oposada a la impotència jueva durant la Xoà. Però amb el temps, i a mesura que la situació històrica israeliana s’allunyava temporalment i materialment del fet històric, aquesta manera de fer ha acabat transformant-se en un clixé devaluat.

De manera admirable i lúcida, Idith Zertal rebutja el sentimentalisme boirós que impedeix capbussar-se en la complexitat de la qüestió i inicia el relat dels fets molt abans de la Xoà, per inscriure’n la recepció en el context particular de la zona. Comença doncs, un 1 de març de 1920: Iossef Trumpèldor mor a la batalla de Tel Khai i immediatament és convertit en un heroi de la causa sionista. Tant se val que el testimoni —silenciat— d’alguns supervivents mostri que la batalla va ser el resultat d’una cadena d’errors que va abocar un reduït grup de colons a lluitar sense preparació contra els àrabs en un context de conflicte entre potències colonials que els superava. Però en aquella època, el sionisme era una forma de nacionalisme emergent que necessitava mites heroics, i no hi ha res més convincent que una bella mort lluitant contra l’enemic.

Durant els anys cinquanta, la Xoà va ser silenciada per un estat israelià que necessitava relats edificants. La poca resistència que van trobar els nazis, facilitada per la col·laboració que van obtenir dels Consells Jueus, no eren les eines ideològiques més adequades per crear una consciència nacional sòlida al mateix temps que es lluitava pel reconeixement internacional. Només algun fet aïllat com la revolta del gueto de Varsòvia, la bella mort dels resistents, va ser hàbilment convertida en un precedent de la lluita per preservar Israel de les amenaces de l’entorn. L’apropiació de la revolta és un símptoma molt eloqüent: un fet que no tenia res a veure amb la construcció de l’Estat d’Israel es va convertir en precedent de l’home nou que hauria d’habitar-lo.

La imatge del jueus conduïts com ramats de xais cap a l’extermini no convenia, doncs, al gran relat nacional que s’escrivia llavors. Però els supervivents de la Xoà s’instal·laven a Israel i alguns reconeixien els capos dels barracons que havien col·laborat a mantenir l’ordre en el camps. La llei de 1950 contra els nazis i els seus col·laboradors, de fet, no va ser pensada contra els nazis sinó, com va demostrar la pràctica, per facilitar la delació d’aquells capos. L’home nou israelià havia de ser pur dins de la visió transcendent dins la qual es volia entaforar el nou estat. Els matisos, les circumstàncies individuals de cadascú, rebaixar la sacralitat de l’esdeveniment a la mida humana, no entraven en la planificació ideològica. El judici contra Eichmann l’any 1961, l’aplicació de la llei de 1950 per primera vegada a un nazi, era un pas més enllà: calia rescriure i apropiar-se definitivament la Xoà per tal de donar-li un sentit nou que s’avingués amb la política exterior d’Israel:

En una altra entrevista, al New York Times, Ben Gurion va explicar què n’esperava, del procés: «És possible que el procés Eichmann permeti desemboscar altres nazis —per exemple, revelant el lligam entre els nazis i certs dirigents àrabs. Si hem de jutjar pel que diu la ràdio egípcia, una part de la propaganda que s’hi emet obeeix a una lògica purament nazi. Els egipcis acusen els jueus —normalment parlen dels “sionistes”, però volen dir els jueus— de dominar el Estats Units, de dominar Anglaterra, de dominar França, i declaren que se’ls ha de combatre. No dubto gens ni mica que la dictadura egípcia es beneficia dels consells del gran nombre de nazis que viuen en aquell país.»

El procés contra Adolf Eichmann, doncs, se situa entre la sacralització i la instrumentalització de la Xoà. Per això, Eichmann a Jerusalem d’Hannah Arendt va ser atacat de manera tan furibunda. En primer lloc, perquè el concepte de banalitat del mal, tan discutible com es vulgui, té el mèrit de rescatar la Xoà del segrest transcendent i recupera la mida humana de la tragèdia: no és un holocaust inefable sinó un esdeveniment que pot ser explicat malgrat la complexitat. En segon lloc, perquè desvela el propòsit propagandístic del procés. Si als anys 50 es va jutjar alguns capos dels camps d’extermini com a col·laboradors dels nazis i si finalment es va aconseguir jutjar un nazi, ¿quan tocarà acarar-se a la responsabilitat dels jueus notables que formaven part dels Judenräte o Consells Jueus? La impertinència d’Hannah Arendt, des de la llibertat i la lucidesa, va merèixer la seva condemna a l’ostracisme per part del sionisme.

La nació i la mort és un llibre excepcional que no hauria de passar desapercebut. Des de la dissidència, Idith Zertal rescata la complexitat de l’horror; per exemple, la difícil situació ètica dels capos dels camps d’extermini i dels membres del Consells Jueus quan després, des d’Israel, sense tenir en compte les circumstàncies ni els matisos, el sionisme exigia herois, una bella mort que servís com a exemple perquè l’home nou israelià la imités sense pensar.

[Afegit el 15 de juliol]

No és casual que l’única ressenya a la premsa que La nació i la mort d’Idith Zerthal ha merescut fins ara l’hagi escrit Simona Škrabec, autora de L’atzar de la lluita. Tots dos llibres comparteixen, d’una banda, el risc de plantejar una crítica molt ben fonamentada de temes que gaudeixen d’una gran quantitat de tòpics i, d’una altra banda, el fet que hagin estat dues editorials petites les que han tingut l’encert de publicar-los: l’editorial Afers de Catarroja, en el cas de L’atzar de la lluita, i Lleonard Muntaner de Palma, en el cas de La nació i la mort. Estic convençut que si qualsevol dels dos títols haguessin estat publicats per alguna editorial independent de les grans, haurien ocupat la portada de més d’un suplement cultural.

He afegit la ressenya de Simona Škrabec als comentaris.

A casa nostra, només el bloc de Miquel Àngel Llauger se n’ha fet ressò.

Imitació del joc

Fa uns dies que fullejo un llibre que Nick Hornby va publicar l’any passat: The Polysyllabic Spree. Recull els articles que va escriure per a la revista Believer en els quals parla de llibres, amb l’inconvenient que no conec gairebé cap dels llibres que comenta. M’agrada, però, la manera com parla de la lectura, amb una mena antiintel·lectualisme que sempre he trobat molt anglosaxó; com un aficionat als rallies parlaria de cotxes o un seguidor de l’Arsenal compararia les alineacions de dues temporades. M'agrada que llegeixi de tot, des dels cims de la poesia als mètodes tan inútils com definitius per deixar de fumar. M’agrada, també, que defensi la compra de llibres que segurament no llegirà mai: els llibreters hauríem de convidar-lo a un cicle de conferències abans no acabi l’Any del Llibre i la Lectura.

Cada article comença amb la llista, a l’esquerra, dels llibres comprats i, a la dreta, dels llibres llegits. L'impuls incontrolat de comprar un llibre, llegir llibres d'amics escriptors, observar com una dona llegeix un llibre seu, emprenyar-se amb una novel·lista perquè fa servir una frase impròpia de l'argot futbolístic, mesos que llegeix molt i compra poc, o a l'inrevés... Com que la inspiració em fuig, aprofitaré la idea per copiar-la descaradament. Començaré amb els llibres llegits al mes d’octubre.

Ja he escrit sobre Pandora al Congo. Només afegiré que és un llibre que em facilita molt la feina. La novel·la d’Albert Sánchez Piñol pertany al grup de llibres que poden agradar gairebé a tothom, des del lector ocasional que només pretén passar una estona agradable al lector que vol llegir literatura literària. Una mina.

Tenia pendent des de l’agost la lectura de La mirada de l’àngel de Drago Jančar, un volum de contes una mica irregular que recull alguns relats excepcionals. Manel Ollé ens va deixar als comentaris de l’apunt sobre L’atzar de lluita una crítica, inèdita aleshores, d’aquest llibre i de L’estirp de la solitud, amb Simona Škrabec com a traductora i autora respectivament. El número de novembre de L’Avenç recull aquesta crítica que Manel Ollé ha ampliat per escriure també sobre L’atzar de lluita, cosa que m’alegra, com m’alegra també que ahir el recomanés Vicenç Villatoro al programa De llibres, ni que fos amb un comentari tan breu com desafortunat.

Jo, un altre d’Imre Kertész em va servir de pretext per parlar de l’autor aquí. Un deute pendent de feia molt, perquè he esmentat Kertész en diverses ocasions i fins llavors no li havia dedicat un apunt. El bloc és jove, però, i vull creure que tindré ocasió encara de parlar de molts llibres i autors des de l’objectivitat i el rigor universals que em caracteritzen.

És difícil parlar de llibres com Home lent de Coetzee, en què el joc metaliterari està trenat de manera tan subtil com apassionant. M’ha agradat molt, encara que alguna errata m’ha volgut enterbolir la lectura. Elizabeth Costello apareix decidida a intervenir en la vida del protagonista, amb una manera de tenir cura del malalt molt emprenyadora. Un veritable corcó. Sembla decidida a mostrar-li un ampli ventall de possibilitats perquè el protagonista prengui decisions i passi alguna cosa. Element fonamental en una novel·la, això de l’acció; perquè si no passa res no hi ha novel·la. Elizabeth Costello, però, no és gens fiable: comet la mateixa mena de prejudicis que els altres personatges i s’equivoca tant o més que ells a l’hora d’interpretar la realitat de la ficció.

Eutanasia della critica de Mario Lavagetto és un llibret que ajuda a pensar la situació dels estudis literaris a Catalunya. L’autor escriu sobre la salut de la crítica literària a Itàlia i, és clar, una tradició crítica tan espectacular com la italiana fa que els retrets que l’autor llança contra els diversos corrents em facin sentir una mica d’enveja, si ho miro des d’aquí. Com m’agradaria, per exemple, que el batibull anomenat Estudis Culturals estigués ara en crisi a Catalunya, quan de fet ha passat de puntetes pel món acadèmic i cultural. Una pena, perquè molt més que una historiografia literària reverencial envers el passat, trobo que ens cal assajar formes de crítica des de la perifèria; i els Estudis Culturals ofereixen eines molt útils. Caldria, però, posar abans entre parèntesi el discurs dominant sobre quina cosa sigui la normalitat; cosa ben difícil.

Comento aquí Dissabte d’Ian McEwan. Només afegiré que trobar-me amb una altra traducció de Dolors Udina em va fer pensar en la invisibilitat dels traductors. Crec que hi ha un pacte no escrit entre lector i traductor: mantenir la ficció que llegir el traductor és en realitat llegir l’autor —perquè el text que efectivament llegim és una lectura que el traductor fa de l’obra orginal. Si la ficció es manté, si la traducció no grinyola, si el traductor passa, doncs, desapercebut, és perquè hem llegit una bona traducció. Que un traductor sigui invisible no és, doncs, un retret sinó un elogi.

Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman és un llibre molt dur. Al París ocupat pels nazis, una nena jueva opta per trair la seva família i s’esforça per obtenir el reconeixement i l’aprovació de la dona que els ofereix refugi. La memòria del pare deportat i mort als camps de concentració és la figura al voltant de la qual giren les complexes situacions en què amor i lleialtat lliuren una batalla cruel. M’ha recordat L’analfabeta, d’Agota Kristof: l’experiència difícil que s’expressa de manera senzilla, com si l’esforç de recordar moments terribles demanés un estil planer per deixar-se escriure.

Para Roberto Bolaño de Jorge Herralde recull escrits que ja he llegit en altres llocs i no aporta gaire al coneixement del novel·lista català d’origen xilè. Potser les fotos.

Sis homes de Josep Maria Fonalleras m’ha sorprès per l’elegància del joc metaliterari. Això de la metaliteratura ja ha estat explotat de maneres molt diverses i a Sis homes es toca el vessant de la impossibilitat de traslladar una realitat de ficció a la ficció, de manera que la impossibilitat mateixa esdevé el nucli des del qual es desenvolupa la narració. L’autor ho fa amb un domini i, sobretot, amb una contenció admirables; ben lluny de l’exhibicionisme de molts metaliterats maldestres.

Finalment, Lacan d’Alain Vanier; no per Lacan mateix sinó perquè tinc la intenció de tornar a llegir alguns llibres d’Slavoj Žižek i em calia clarificar alguns conceptes com Gran Altre, subjecte suposat saber, objecte a, etc.

Si seguís el joc de Nick Hornby, ara hauria de fer el llistat de llibres comprats al mes d’octubre, però malauradament no n’he comprat cap.

L'atzar de la lluita

No té conclusions: excepcional. Com que Simona Škrabec no ha de bastir una argumentació orientada a demostrar les conclusions, L’atzar de lluita analitza les diferents accepcions del concepte Europa Central en funció del propi rerafons ideològic de cada cas. De fet, el primer capítol aconsegueix diluir qualsevol idea preconcebuda sobre aquest territori. Joseph Roth, Claudio Magris, Peter Handke, Danilo Kiš, Milan Kundera... infinitat de lectures que dibuixen una Centreeuropa més o menys precisa. Simona Škrabec s’encarrega des del començament d’oferir una Europa Central sense uns límits temporals i espacials concrets, per continuar amb l’anàlisi de les implicacions que l’ús d’aquest referent ha tingut al llarg dels darrers cent anys. L’Europa del teló d’acer, en què Europa Central podia ser una alternativa cultural i política a la divisió entre l’Europa Occidental i l’Europa de l’Est. Europa Central com imatge per a la nostàlgia d’un imperi austro-hungarès idealitzat. Europa Central com a eina de distinció d’Àustria en la pugna d’identitat amb una Alemanya amenaçadora. Mitteleuropa com a Alemanya estricta o com a espai vital d’una Alemanya colonitzadora que ha perdut el tren colonial d’Amèrica i Àfrica.

Si Simona Škrabec desdibuixa el concepte Europa Central és perquè cada context en què apareix permeti identificar la intenció, la ideologia o els tòpics argumentals de qui el fa servir. Desdibuixar per desmomificar per precisar. Desfer la idea prèvia que pugui tenir el lector és la millor estratègia per abordar una anàlisi minuciosa i lúcida d’un fragment significatiu de les batalles ideològiques que han recorregut l’Europa del segle XX. Per conèixer la manera de fer Simona Škrabec, podeu trobar, en pdf, un text sobre la novel·la La repetició, de Peter Handke: “Relleu càrstic” que pertany a la seva tesi doctoral: Geografia imaginària. La repetició també és comentada dins L’atzar de la lluita, al capítol “L’interior d’un mot”. Un altre document en pdf em servirà per recordar la seva rellevant tasca com a traductora, com a pont entre Eslovènia i Catalunya: “Camí de Sirga que no es por recórrer a peu”, el pròleg de la seva traducció a l’eslovè de Camí de sirga, publicat a l’últim número de la revista Els Marges.

Europa Central com a eina política o cultural ja no provoca gaires adhesions, ha esdevingut un concepte inútil davant la pretensió de tothom de ser Europa Occidental, que vol dir Unió Europea i OTAN; espai que sembla reunir totes les aspiracions de democràcia i lliure mercat. Malgrat tot, Milan Kundera s’hi refereix a El teló amb la mateixa vehemència que als anys vuitanta, quan era una eina de lluita política contra el predomini soviètic:

Jo explicava que, encara que existeix una unitat lingüística de les nacions eslaves, no hi ha cap cultura eslava, cap món eslau: la història dels txecs, igual com la dels polonesos, els eslovacs, els croats o els eslovens (i, evidentment, els hongaresos, que no són gens eslaus) és purament occidental: gòtic; renaixement; barroc; contacte estret amb el món germànic; lluita del catolicisme amb la Reforma. Res a veure amb Rússia, que era lluny, com un altre món. Només els polonesos hi vivien en un veïnatge directe, però semblava un combat a mort.

Simona Škrabec dedica un capítol a analitzar el context en què la definició de Milan Kundera fa sentit. L’atzar de la lluita, publicat per l'editorial Afers, és un gran llibre que no hauria de passar desapercebut.