A «Les monedes marquen» d’Esplendor i glòria de la Internacional Papanates de Quim Monzó llegia
Totes les coses periran però, quan les escrivim, no pensem que un dia denotaran l’ahir. Avui, per exemple, moltes actituds telefòniques —en obres de teatre, pel·lícules o contes— denoten el pas del temps. ¿Com pot en Tal trucar a en Tal Altre cada dia des de casa —per assetjar-lo i insultar-lo de manera anònima— sense que aquest descobreixi el número gràcies a l’identificador de trucades, tan habitual ara en segons quins models de telèfon?
i he relacionat immediatament aquest article amb Estimat amic: Cartes. Textos que recull les cartes que es conserven de la correspondència entre Pere Calders i Joan Triadú. De fet, La majoria són de Pere Calders, perquè de Joan Triadú només se’n conserven tres. L’he relacionat concretament amb la pàgina 118:
5523 de juny de 1964
Estimat amic: us desitjo de tot cor que passeu un dia del vostre sant ben feliç.
Una forta abraçada!56Barcelona, 14 de setembre de 1964
Estimat amic: en Jordi Garcia, de Serra d’Or, em va demanar l’original de «Qüestions obertes» per al mes de novembre. Avui, en el mateix correu d’aquesta còpia, li trameto el treball conjunt. Si tens alguna cosa a objectar-hi, serem a temps, penso, a les rectificacions que calguin o a la supressió total.
[ ... ]
Han calgut catorze anys, més de cinquanta cartes, superar els obstacles econòmics i polítics i travessar l’oceà Atlàntic per canviar el vós pel tu. Les referències a cartes que no arriben, o que no se sap si arribaran a temps perquè publiquin el conte o l’article adjunts, o les dificultats per publicar una revista són fets que denoten inevitablement com han canviat les coses des de llavors, però em sembla més profund el canvi de tractament perquè penso que té a veure amb la manera de relacionar-se amb les persones. Probablement la distància física va ser decisiva per mantenir un tractament que no sé si la proximitat literària convidava a abandonar. L’expressió “Una forta abraçada!”, en canvi, no sorprèn: és ben habitual en correus electrònics, comentaris, xarxes socials, etc., però un “vós” en aquests contextos virtuals seria del tot sorprenent.
Tant si són anteriors com posteriors a la pàgina que he esmentat, les cartes d’Estimat amic i els articles de Joan Triadú que completen el volum que han editat Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí són una delícia. Malgrat la franquesa amb què escriu Pere Calders, no resulta difícil intuir les coses que no diu, les esperances i neguits que dipositava en la labor del crític per penetrar en la seva obra i facilitar-ne la difusió. Immediatament després de la darrera pàgina del llibre, he obert Tots els contes i he tornat a les Cròniques de la veritat oculta.
