El llibre que tothom que mantingui un blog hauria de llegir almenys una vegada en la vida

Fa poc que s’ha reeditat Ortotipografia: Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic de Josep M. Pujol i Joan Solà a un preu molt assequible, si tenim en compte el gran profit que se’n pot treure. Tot i que està pensat per a la impremta i, més concretament per a l’edició de llibres, està ple d’indicacions molt útils a l’hora de resoldre dubtes que es puguin presentar en la publicació —i per tant en l’autoedició— de blogs. Encara que la primera edició és del 1995, l’objectiu dels autors es manté vigent:

Amb l’adveniment de l’autoedició, el pas intermedi de transvasar el text des del paper a la tipografia ha desaparegut, i de cop l’autor s’ha trobat exercint inopinadament la feina artesanal dels antics caixistes i linotipistes. Paradoxalment, la tecnologia, que l’havia foragitat del taller de Gutenberg, l’ha tornat a incorporar, a través de la pantalla de l’ordinador i sense demanar-li permís, a món d’aquesta autèntica artesania industrial que continuen sent, malgrat tot, les arts gràfiques.

O com bé diu Vicenç Pagès Jordà a Biografia d'un lector: "La necessitat de llibres com Ortotipografia deriva de la democratització de les tècniques d’edició."

Els blogs ofereixen més limitacions que qualsevol programa d’edició de textos, però també tenen particularitats ortotipogràfiques que no estan recollides en aquest manual. Entre una cosa i l’altra, hi ha 430 pàgines que condensen segles d’una tradició que aspira a passar desapercebuda:

I parlant de la tradició, algun lector potser trobarà que en aquest llibre li concedim un pes massa considerable. Ningú no se n’ha de sorprendre, ans al contrari: això és positiu (i en gran mesura inevitable) si tenim en compte que estem parlant de tipografia del llibre, és a dir, de tipografia que ha de vehicular un missatge generalment llarg i complex, que exigeix un esforç de lectura important i continuat, i que per tant ha d’esborrar-se davant dels ulls del lector com els bons majordoms saben esborrar-se de la vista del senyor. Doncs bé: només la tradició és capaç de convertir en transparent la lletra impresa, com ens torna invisibles els objectes quotidians que hem d’utilitzar sense haver de saber que ho fem. En el món del llibre, l tradició no és un pes mort ni un pretext per al plagi sinó un element funcional.

Aquesta invisibilitat de l’ortotipografia, que dóna tot el protagonisme a la fluïdesa del text, és pertinent també en els blogs. Malgrat que els textos siguin generalment breus, el cas és que se sol seguir diversos blogs —visitant-los, és clar, però també a través de la sindicació— i que aquesta lectura es combina amb la d’altres publicacions digitals. Per aquesta raó, un mínim consens i bon gust en l'edició afavoreix l’accés al text —l’atenció— i disminueix les distraccions.

Precisament la invisibilitat de les convencions fa que la lectura d’aquest llibre sigui molt gratificant: de l’ús dels guions i guionets a la manera de citar un text o una font bibliogràfica, hi ha tot de detalls que constantment passen desapercebuts davant dels nostres ulls i que els autors analitzen amb un rigor i amb un sentit de l’humor que llimen l’aspror que podríem esperar en un manual, i que converteixen aquesta obra en una mena d’enciclopèdia de lectura amena i profitosa. Un ideal assolit.

Alguns remeis contra la crisi creativa

Una de les missions més admirables de l’OULIPO és fornir de receptes als escriptors que travessen una crisi per estimular la seva creativitat a partir de jocs amb el llenguatge. De Grafomàquia de Miquel de Palol —amb tot de restriccions donades pel contrapunt musical— a Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís —que s’inspira en els Exercicis d’estil de l’oulipià Raymond Queneau—, sense voluntat de marcar fites temporals i passant per l'obra de Màrius Serra o la multitudinària Transformacions, podem comprovar que la influència de l'OULIPO sovint és molt estimulant.

La recent pandèmia de crisi creativa que ha patit la blogosfera i un comentari d’en Puigmalet m’han recordat la voluntat de servei públic que sempre ha caracteritzat aquest blog i m’han empès a suggerir alguns remeis contra aital mena de situacions. Desitjo que aquesta modesta contribució permeti superar alguna crisi futura, amb el benentès que els remeis que altres bloguers hagin assajat amb èxit seran benvinguts.

1. Parodiar algun estil d’escriptura especialment irritant: Cromatisme polièdric.

2. Fer el tràiler de l’apunt, que ja l’escriuràs quan arribi la inspiració: Aviat, a les millors pantalles...

3. Fer al blog una performance conceptual que per explicar-la calgui una expressió amb ressons postestructuralistes, com ara "procés de desescriptura": El mal d’escriptura.

4. Imitar l’estil d’algun autor admirat, com ara Pierre Michon: Tinta blava

5. Explicar la crisi i determinar-ne les causes: Blog en crisi creativa.

6, 7, 8, 9 i 10 a The Daily Avalanche: Bloggez sans effort.

Si Georges Perec a La disparition va ser capaç d’escriure un llibre sense cap “e”, puc dir amb gran satisfacció que, una mica menys ambiciós, he aconseguit complir la restricció oulipiana que m’havia proposat en aquest apunt: escriure’l sense cap ela geminada. No he sabut, però, evitar les rimes internes.

Blog en crisi creativa

Cal anar amb compte amb el Facebook. Vaig escriure al mur que el proper apunt seria sobre Dublinesca i, de fet, tenia un munt d’idees molt engrescadores al voltant del personatge més complex d’Enrique Vila-Matas.




El problema és que calia transformar-les en text i després de molta estona intentant-ho em vaig adonar que ja no em semblaven tan engrescadores i que potser calia prendre més distància encara —fa dos mesos que vaig devorar el llibre— i el mur va ser testimoni del canvi de plans.

El nou objectiu era Eros: La superproducción de los afectos d’Eloy Fernández Porta, un assaig espectacular sobre les transaccions sentimentals a l’era Afterpop. Però calia documentar l’apunt i la recerca d’un passatge concret de la Chanson de Roland en l’edició de Martín de Riquer, publicada a El festín de Esopo l’any MCMLXXXIII, es va convertir en un agradable retorn a l’èpica medieval. El meu exemplar del llibre, primer de la «Biblioteca Filológica», mantindria un cert aire venerable si no fos per les anotacions, sovint ingènues, que recorden la inevitable etapa medievalista que tothom sol gaudir. Un altre canvi de plans? Le Royaume oublié de Jordi Savall i La Capella Reial de Catalunya semblava convidar-me a seguir el camí medieval. Al cap i a la fi, l’amor és un invent del segle XII, com se sol dir.

Però la música dels trobadors va ser, finalment la banda sonora de L’estil Quaderns Crema, que es pot veure fins al 22 de juny a la Biblioteca Jaume Fuster. Una exposició senzilla i molt atractiva que em va permetre recordar tants llibres i, per tant, la gratitud envers Jaume Vallcorba per tantes hores de lectura. Com que vaig penjar tres fotografies de l’exposició al Facebook amb el pretext que n’ultilitzaria alguna al proper apunt, que és aquest, no tinc més remei que complir la paraula de mur:


Avui m’he adonat que la culpa de tota aquesta indecisió és d’en Salvador Macip. La seva proposta de celebrar el Dia del blogaire en crisi es deu haver instal·lat confortablement en el meu teclat i no tinc cap altre remei que conjurar-la amb un apunt. A veure si me’n surto.

Aviat, a les millors pantalles...

Bloomsday

Aquest matí he trobat, probablement, el desllorigador que m’ha permès comprendre millor La mort de Miquel Bauçà, d’Abel Cutillas. La celebració del Bloomsday i la invitació oberta d'El lamento de Portnoy m’han donat el pretext per pensar-hi durant els deu minuts que dedico a escalfar amb la bicicleta abans d’entrar al gimnàs, de manera que he decidit no pensar-hi més durant tot el dia i dedicar-me a reconstruir el meu particular procés de recepció d’aquest novel·la al vespre, tot pedalant, perquè quan vaig acabar de llegir-la em va semblar molt reeixida però no sabia ben bé perquè.

Una de les coses que he d’agrair a l’autor és que m’ha desvelat per què Miquel Bauçà no m’ha fet mai gaire el pes, tret de Carrer Marsala, i és que en algun moment diu que El Canvi és un missal; vet aquí la revelació: efectivament, la misantropia malaltissa de l’autor mena a un cinisme alliçonador que em resulta francament molest i obstaculitza la lectura d’una obra que, abans que morís —em plau precisar-ho, també—, alguns amics insistien que calia llegir-la i a la qual em vaig enfrontar amb la intenció de complaure’ls fins que vaig deixar-la córrer desencisat.

Abel Cutillas, que es defineix com a cínic en diverses ocasions, no pren aquesta actitud sermonejadora, no vol convèncer ningú de res: el seu objectiu és tot un altre, de la qual cosa resulta un text força més interessant, incloent-hi la discrepància amb moltes de les seves opinions, com ara alguna al·lusió elogiosa a Zygmunt Bauman —una novel·la líquida?— a propòsit de l’art contemporani que Eloy Fernández Porta s’encarrega de liquidar molt oportunament a Homo Sampler. A Arte ¿líquido? Bauman explica el típic acudit de la senyora de fer feines que confon una obra d’art conceptual amb porqueria i la llança a les escombraries, pretext que utilitza Fernández Porta per acusar a Bauman de classista i sexista i moltes coses més, perquè qualsevol persona que tingui un mínim respecte per la versemblança sap que les dones de fer feines dels museus d’art contemporani saben més d’art contemporani que els culturetes que riuen l’acudit del Bauman.

Podria haver triat l’estona de la sauna per reflexionar-hi, però això ja ho vaig fer en una altra ocasió, i l’estona que passo al gimnàs no és gaire encoratjadora, perquè corro el risc de d’equivocar-me constantment a l’hora de comptar els moviments. El cas és que els deu minuts de bicicleta han estat un encert, perquè he recordat que també Elena Vozmediano posa en dubte la capacitat de Zygmunt Bauman per comprendre les tendències de l’art actual en un article lúcid i, diria, que contundent publicat al número de juny de la Revista de Libros.

Però que Abel Cutillas elogiï Bauman no és cap obstacle perquè la novel·la líquida li hagi sortit francament bé: compten els resultats, i no cal estar d’acord amb totes les coses que opina l’autor per captar-ne la coherència. Primer pensava que es tractava d’una novel·la de formació, sí: un Bildungsroman —m’agrada tant escriure aquesta paraula—, influït potser per la primera part d’Homo Sampler, dedicada a l’UrPop, o

la producción tecnológica y mediática de "lo primitivo" en la sociedad de consumo. Escribo ese término entre comillas porque, como todos sabemos, la voluntad de alcanzar lo primordial, lo esencial -lo que llamo "el factor Ur"- es una ilusión.

Miquel Bauçà seria aquest factor Ur, l’escriptor mític, perifèric, incontaminat pel consumisme, el simulacre de la puresa lliure de deutes amb les xarxes d’influències del camp literari català, el model que estimularia Abel Cutilles a formar-se com a persona, raó per la qual les contínues digressions de la novel·la estan plenament justificades, a banda de ser esplèndides, perquè frustren les expectatives constantment: deixen i reprenen fils argumentals —en plena immersió en una prosa líquida— i progressen amb el procés d’aprenentatge de l’autor en relació amb els altres. Tot pedalant, però he recordat que tot plegat no em semblava suficient i m’ha vingut al cap una matisació sobre La mort de Miquel Bauçà que se’m va acudir fa pocs dies arran de la lectura de Postpoesia, d’Agustín Fernández Mallo, un llibre que no acabo d’entendre del tot i que he decidit abandonar durant una temporada, però que dedica unes línies a l’actitud, paraula que m’ha fet retornar de nou a Homo Sampler i que m’hauria permès concloure provisionalment que més que una novel·la de formació, La mort de Miquel Bauçà és la invenció d’una actitud. Una hipòtesi feble, que no he aconseguit creure del tot fins aquest matí, quan llegia, a l'autobús, camí de la llibreria, Julio Premat: «Coda. Aira: El idiota de la familia», dins Héroes sin atributos: Figuras de autor en la literatura argentina, p. 240:

En Nouvelles impressions du Petit Maroc, Aira afirma que un escritor es una proliferación de teorías, de teorías falsas, de ejemplos falsos, de una falsedad que no remite a lo auténtico sino a la ficción: a una irresponsabilidad del discurso. Según él, un escritor inventa y sostiene todas las teorías a la vez, todas las teorías opuestas y disparatadas. Esta posición desautorizaría cualquier lectura al pie de la letra de sus hipótesis sobre la literatura; con todo, hay una "teoría" que por su constancia puede considerarse medular: la que supone que los libros no cuentan por sí mismos, ya que su única función es crear a un autor.

La mort de Miquel Bauçà seria, més que una novel·la de formació, una peça fonamental en la creació de l’autor Abel Cutillas, mitjançant l’escenificació d’una actitud amb un predecessor mític, del qual selecciona alguns trets en una operació d’apropiació que li hauria de permetre entrar en el sistema literari com a hereu sense renunciar a construir la seva pròpia imatge.

Com que la conclusió m’ha semblat prou provisional i discutible, i s’acabava el temps estipulat, he deixat de pedalar.

Simbolisme involuntari

Quan vaig prendre la fotografia del monument a Josep Pla, a Girona, encara no sabia que seria una element important de la identitat virtual d’aquest blog. Em va atreure immediatament el repòs contundent i metàl·lic dels llibres i el desig fugaç de ser escultura també, per fullejar-los. Pia Crozet explica que la idea li va venir quan obria les caixes amb els quaranta volums de l’Obra completa de Josep Pla, i estic convençut que el temor i l'admiració que li van causar han impregnat per sempre la plaça on s’alcen.


Em va semblar natural incorporar la imatge a la nova capçalera del blog. Els llibres retallats contra el cel, entre dos edificis d’habitatges, poden suggerir un cert simbolisme involuntari, entre perdurables i accessibles, potser. No sabria, però, si aquesta va ser la impressió que em van causar quan vaig descobrir-los.


El poema enganxat a la part inferior del monument em va recordar un projecte frustrat de joventut. L’escriptura de sonets de J.V. Foix als caixers automàtics figura entre les proeses més destacables d’aquella barreja d'idealisme i literatura. Els terroristes literaris d’ara, que “actuen de nit i les seves operacions són deixar poemes escrits en petits papers a fanals, murs, parabrises del cotxes, cafeteries, centres culturals, etc.”, d’alguna manera recullen el testimoni d’escamots poètics anteriors, de denses conspiracions d’avantguarda, entre la desmesura i el riure, i qui sap si aquest paperet efímer, absent de la imatge final, que destaca impertinent entre la monumentalitat de l’obra consagrada de Josep Pla, va ser la raó per la qual vaig triar la fotografia.

Canvis

Després de tant de temps, al final he decidit canviar l’aspecte del blog. Això m’ha obligat a fer proves i més proves fins que he trobat un disseny senzill, i em sembla que més lleuger i clar que l’anterior. Encara hi ha alguns problemes que cal resoldre, però això m’obligarà a aprendre més coses sobre eines que hauria de conèixer millor.

Espero que aquesta plantilla resulti còmoda. Feia temps que volia utilitzar tres columnes en comptes de dues. Abandono l’anterior amb una mica de tristesa, perquè m’ha fet bona companyia i dono les gràcies a Herro per aquest nou aspecte que desitjo que m’acompanyi durant molt de temps.

[Addenda: moltes gràcies a Josep Porcar, que generosament m'ha resolt els problemes als quals al·ludeixo més amunt.]

La catifa, objecte d'estudi

George Corvick, reputat crític literari, demana al narrador de La figura de la alfombra, de Henry James, que escrigui la crítica de la darrera novel·la de Hugh Vereker. Accepta l’encàrrec i, després d’haver-la publicat, coincideix amb l’autor i espera amb impaciència l’ocasió perquè li digui el seu parer. Es troba, però, amb una indiferència que esdevé perplexitat quan Hugh Vereker, escriptor de culte, li confia que ningú ha trobat encara el petit detall que caracteritza la seva obra literària:

Cuando digo lo de «mi pequeño detalle» me refiero —¿cómo lo podría expresar?— a aquello que me ha llevado, por encima de todo lo demás, a escribir mis libros. ¿No hay acaso en todo escritor algo especial, algún motivo, aquello que, por encima de todo lo demás, le hace esmerarse, aquello que si pudiera conseguir sin esfuerzo dejaría de ser el acicate sin el cual no escribiría, la pasión misma de su pasión, ese aspecto del oficio donde, para él, arde con mayor intensidad la llama del arte? Bien, ¡pues eso es!

El narrador tracta, debades, de trobar aquest motiu, i hi renuncia. No se n’oblida, però, perquè segueix molt a prop els esforços de George Corvick i de la seva futura esposa per desvelar-lo, cosa que els empeny a rellegir atentament tota l’obra de Hugh Verecker, fins al més mínim detall, precisament. No és, però, fins que George Corvick viatja a Àsia que descobreix l’enigma. Aquí, la ironia de Henry James es mostra ben esmolada: fins que el crític no pren la suficient perspectiva, espacial però també intel·lectual —perquè no s’emporta cap llibre de Hugh Vereker ni res que s’hi pugui relacionar— i emotiva, no és capaç de veure el dibuix complet i, doncs, de descobrir el detall revelador que es repeteix a cada obra del novel·lista.

Lògicament, George Corvick s’entrevista amb Hugh Vereker perquè li confirmi l’autenticitat de la troballa. Aconsegueix l’aprovació tan desitjada i, a partir d’aquí, el narrador persegueix apoderar-se, també, del descobriment del seu col·lega. En cap moment se li acut, però, que potser es tractava d’una altra cosa: davant de les expectatives del crític novell de rebre el reconeixement d’un autor consagrat, durant aquella nit llunyana en què Hugh Verecker va passar del desdeny a la revelació de l’existència del petit detall, potser l’escriptor va improvisar una broma inofensiva.

Carpetes

Ara que falten unes poques hores perquè acabi el termini per participar a l’enquesta que proposava dies enrere, recupero la carpeta de retalls amb escrits de tota mena sobre Gabriel Ferrater, de quan encara retallava o fotocopiava textos que em semblaven importants, i em sorprenc dels noms i subratllats que hi trobo. Malgrat el desig de llegir les darreres pàgines de Caure amunt, extraordinari, de Francesc Serés, abandono el llibre per prolongar-ne el gaudi i recorro la meva biblioteca a la recerca de Les dones i els dies i altres llibres de Gabriel Ferrater o sobre ell que caldria localitzar, perquè encapçala l’enquesta i, entre els pretextos que se m’han acudit per escriure l’apunt, n’hi ha que demanen recuperar algun paràgraf i, abans de decidir-me, voldria fullejar pàgines que no he tornat a llegir des de fa molt de temps.

Però el record de la prosa de Cristòfor Despuig, dels seus Col·loquis, em fa pensar en la injusta transmissió editorial d’una obra excepcional que mereix, indiscutiblement, més atenció. No trobo ara el meu exemplar de l’edició a cura d’Eulàlia Duran, però em cal localitzar-lo perquè, a causa de l’enquesta i de l’insospitat nombre de vots que ha rebut, vull llegir-lo de nou, a veure si trobo a manera de parlar-ne. Com també m’agradaria escriure alguna cosa sobre Bernat Metge, sobretot ara que, navegant a la recerca d’informació sobre Pere Mr. Bordoy-Torrents, autor d’un breu assaig de 1925: «Les escoles dominicana franciscanes en “Lo somni” de Bernat Metge», trobo un pdf titulat «L’humanisme i el tema de la immortalitat en el primer llibre de Lo somni de Bernat Metge» de Pedro Santonja, de l’any 1982, i no sé perquè el mot “humanisme” es lliga al mot "llibertí" i a la complicada recepció de l’autor lligat a l’exhortació “siats de natura de anguila” que m’ha menat a un altre pdf, en aquest cas d’Stefano Maria Cingolani: «Lo somni de Bernat Metge: Prolegòmens per a una nova edició» que deso també immediatament a la carpeta de favorits, abans de visitar Saragatona i tornar a la seva setmana ferrateriana.

Però La mort i la primavera, per sempre lligada al meu Excelsior o El temps escrit...

Més enllà dels llibres

Quan Sfer em va convidar a fer un meme em vaig adonar que potser sí que hi ha qui considera que no faig res més que pensar en els llibres tot lo dia. Com vaig comentar fa poc a cal Llunàtic, més que la possibilitat d’escriure sobre qualsevol cosa de qualsevol manera —independentment que el resultat sigui més o menys tolerable—, m’estimulen les restriccions que m’he anat imposant al llarg d’aquests anys d’activitat. Per això, mantenir un blog on aspiro a transmetre una experiència de la lectura que té com a singularitat el meu ofici, amb la constatació que no sé parlar de tot i que dins del món immens de l'edició m’interessa un repertori molt reduït de temes, pot donar aquesta imatge d’obsessió per la cosa llibresca. Però tinc clar que aquesta identitat virtual és, de fet, un personatge fruit de la selecció o projecció, com es vulgui, d’alguns trets, com ja vaig escriure fa més de tres anys a «Un bloc en la vida», l’article amb què vaig participar a les jornades sobre El dietarisme i el nou dietarisme dels blocs, organitzades per VilaWeb.

Però ara cal agrair la invitació d'Sfer i fer el meme i parlar d'aficions que no tinguin a veure amb el blog. Podria explicar les dues darreres representacions teatrals a les quals he assistit —La vida es sueño i Les criades—, les últimes pel·licules que he vist —Otto; or, Up with the Dead People de Bruce LaBruce al cinema; Zoo de Peter Greenaway, una antologia de curtmetratges de Jesús Ramos i Ratatouille a casa—, la música que he escoltat darrerament —Morrissey, La casa azul, Antònia Font, Keane, Mishima, Vivaldi, Bach i Caldara—, les darreres exposicions que he visitat —Blowback de Bruce LaBruce a l’Antiga Casa Haiku i Kosmòpolis—, o publicar aquí alguna de les moltes fotos que faig —també n’he fet moltes, com Sfer, de graffiti que em sorprenen—, i altres coses, però escric això i m’adono com sóc d’influenciable i que la meva afició principal és compartir les aficions de les persones que estimo i, sobretot, passejar molt i negociar les pel·lícules, les obres de teatre, les exposicions, els concerts, els viatges, etc., que compartirem R. i jo. Però no sé si responc prou bé la pregunta del meme, perquè més que una afició, aquesta és la meva passió.

Tràiler d'Otto; or, Up with the Dead People

Tres anys!

Compro cada mes la revista Quimera des de fa una pila d’anys. Per a mi, sempre ha estat una publicació de referència, una de les millors revistes sobre literatura en espanyol. Per això he sentit una alegria immensa per l’article que Jesús Casals dedica a aquest blog, dins del número de febrer. La secció «Bitácoras: Apuntes sobre la blogosfera» va ser una de les sorpreses que va anar introduint la revista arran del canvi de direcció, quan Fernando Valls va donar pas a Jordi Carrión, Jaime Rodríguez Z. i Juan Trejo. Com diu Jordi Carrión al «Balance del primer año» publicat al número 286 de setembre de 2007, la nova etapa ha estat més atenta a la literatura nord-americana —“la más potente y arriesgada de las literaturas contemporáneas”— i a la literatura d’América Llatina, especialment l’argentina. La revista Quimera, en resum:

quiere tender links sólidos con las escrituras emergentes y con los lenguajes propios de nuestra pos-posmodernidad. Sin olvidar que la red actual se cimenta en un hipertexto secular, en cuyos nudos se ubican lo que llamamos clásicos.

Els atzars han volgut que sigui ara quan es comenci a distribuir el nou número de la revista cultura21.cat, la versió en paper del portal digital. Una cosa que ha canviat molt els darrers anys és l’interès pels llibreters als mitjans de comunicació i prova d’això és que en aquest número, que conté un dossier sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, hi ha un article d’Imma Bellafont, presidenta del Gremi de Llibreters, una entrevista a Miquel Àngel Oliva on es parla del conflicte entre Abacus i el Gremi, un reportatge sobre la llibreria Ona i un article meu titulat «Distribució i bibliodiversitat», del qual ja vaig avançar un fragment al novembre. Com que el vaig lliurar fa gairebé tres mesos, quan les dades sobre les noves distribuïdores que havien de sorgir arran de la divisió d’Enlace no eren gaire precises, l’article conté un error que miraré d’apedaçar pròximament al blog.

L’epíleg a Soldados de cerca de un tal Salamina, la pàgina de Jesús Casals a la revista Quimera i l’article a la revista cultura21.cat són tres guspires gairebé imperceptibles, però el fet que coincideixin amb el tercer aniversari d’aquest blog em sembla un magnífic regal. Perquè si cal subratllar alguna cosa d’aquests darrers tres anys és, sens dubte, l’enorme creixement de la blogosfera. I la major contribució dels blogs que parlen de llibres, tant se val si és el tema principal o solament ocasional, és que ofereixen reflexions que no es trobaven als mitjans de comunicació tradicionals. Em refereixo a les experiències de lectura, a la relació personal dels lectors amb llibres i autors, una aproximació al món del llibre ben diferent de les ressenyes i crítiques convencionals.

El primer llibre de l'any

El calendari és el pretext per celebrar rituals socials més o menys formalitzats, com el costum de reunir la família i els amics cíclicament amb condicions ambientals, sovint estridents, que difereixen notablement del tracte habitual. També rituals privats absolutament prescindibles i que precisament per això, per la irrellevància, els practico puntualment. Com, per exemple, abandonar aviat l’escalfor del llit i començar el primer dia de l’any escoltant Vivaldi, perquè em dóna calor i electricitat i resolució i aquell matí només sona per a mi.

Com, també, triar el primer llibre de l’any, una decisió sempre difícil que enguany s’ha decantat cap a Nueva York de Will Eisner, un autor que adorava anys enrere, quan cada mes esperava amb impaciència l’aparició d’un nou número de 1984 —més tard Zona 84—, Cimoc, Creepy, Metal Hurlant, etc., i que havia quedat arraconat durant molt de temps, fins que arran de l’exposició De Superman au chat du rabin —un suggeriment que dec a Juan Pedro Quiñonero— va revifar-ne l’interès, de manera que feia algunes setmanes que havia decidit recuperar exactament aquest llibre. Per sort, la lucidesa amb què Will Eisner dibuixa situacions quotidianes, amb una tendresa que no defuig els matisos més tèrbols dels personatges, ha esborrat la nostàlgia amb què he obert el llibre i m’ha abocat a llegir-lo i a admirar-lo com si l’acabés de descobrir.

Com, a més a més, pensar el primer apunt de l’any, que hauria d’haver publicat el dia 2 de gener a propòsit del Tirant lo Blanc. Però com que les coses no han millorat respecte al 2006 o al 2007, m’estimo dedicar-lo a aquests petits plaers privats.

Com rebre la carta manuscrita d’un lector que demana als Reis d’Orient que aquest blog continuï endavant. I adonar-me immediatament que, en realitat, la carta és el regal que Ses Majestats han tingut l’amabilitat d’enviar-me unes hores abans del dia que toca celebrar aquest fascinant ritual social.

Com anar a dormir d’hora, no fos cas...

Sense criteri

Fa alguns dies que intento resoldre l’enigma que em plantejava el correu electrònic amb el qual m’han convidat a participar en l’antologia de la catosfera literària que publicarà l’editorial Cossetània. Em va deixar aclaparat perquè em demanen el millor apunt d’aquest blog. Un problema difícil de resoldre perquè triar el millor apunt implica, abans que res, establir un criteri que determini quin podria ser el millor apunt i, a partir d’aquí, comparar, descartar i triar. Però, quin criteri? ¿Caldria, encara abans de tot, establir una mena de metacriteri per discernir quin criteri podria ser el millor per determinar quin seria el millor apunt? Al final he decidit elevar l’enigma a la categoria de misteri i tenir fe en la memòria.

He recopilat els apunts que avui recordo haver publicat amb satisfacció, amb el benentès que rellegir-los ara ha fet que l’aital satisfacció s’esvaeixi en la major part dels casos. Entre els que encara m’agraden, han quedat set finalistes:

• Assaig de reflexió en la sauna, perquè va agradar molt a un dels lectors més exigents del blog. I a mi també.
• La força de la gravetat, perquè em sembla que explico prou bé l'essència del llibre.
• Cromatisme polièdric, perquè encara ric.
• Tinta blava, perquè és de les poques vegades que he intentat fer literatura sense estavellar-m'hi.
• Llibres secrets, perquè es refereix la xarxa de complicitats anònimes entre lectors, llibres i llibreters.
• Clàssics, perquè resumeix una investigació molt intensa amb la qual vaig aprendre molt.
• La nota i el punyal, perquè em va demostrar que aquest blog pot tenir una mica d'influència.
  

Acabo d’enviar un correu electrònic amb la meva tria final. No sé si és el millor o no; sé, però, que m’agradaria escriure més apunts així.

[Gràcies Eduard, Amu Daria em sembla un blog magnífic.]

Un breu parèntesi

La llibreria La Hune fotografiada des del Café de Flore

La festa del lliurament del Premi Herralde de Novel·la d’enguany va marcar el punt més alt de saturació llibresca de la temporada. Quan vam fer les reserves per viatjar a París, a començaments de setembre, jo no sabia que una bona dosi de turisme flâneur em serviria per desintoxicar-me de l’experiència frankfurtiana i de l’allau de novetats i d’informació que gairebé em va sepultar durant el mes d’octubre. Potser per això només he afegit una llibreria a la meva col·lecció: A tout livre, on vaig comprar Ce qui alarma Paul Celan d’Yves Bonnefoy.

Com que descriure la tardor a París és un exercici d’estil que depassa les meves capacitats, em limitaré a agrair a Juan Pedro Quiñonero el suggeriment de visitar l’exposició De Superman au chat du rabin, que em va recordar com tenia d’oblidat Will Eisner. Un altre descobriment, en aquest cas fruit del'atzar —vam anar massa d'hora al Palais deTokyo—, va ser el Musée d'Art moderne de la Ville de Paris.

De retorn a casa, dissabte al vespre vaig trobar-me amb la sorpresa que el blog de la revista Trama & Texturas havia publicat el breu qüestionari que Un que passava m’havia convidat a respondre. M'he permès la complicitat de convidar Saragatona, La segona perifèria i L'efecte Jauss a participar-hi també. Avui, a més a més, comprovo amb alegria que han publicat també les respostes de Llegeixes o què?!

Llegir, escriure

Potser el dossier que la revista Quimera dedica a la narrativa argentina actual, coordinat per Jorge Carrión i amb els articles, molt recomanables, de Beatriz Sarlo i Jimena Niéspolo. Entre d’altres, òbviament. Noms nous, noms coneguts inscrits en relacions noves: una comarca més en el mapa de les lectures del futur.

Per exemple, Los pichiciegos de Fogwill. Devorat.

Per exemple, el nou lliurament de César Aira que arriba gràcies a Mondadori: un llibre que aplega tres novel·les breus: Las curas milagrosas del Doctor Aira, El tilo i Fragmentos de un diario en los Alpes, entre les quals només em faltava per llegir El tilo. Al febrer, Canto castrato i Las noches de Flores en edició de butxaca.

Potser Pere Guixà i No pots no sentir-ho després que Julià Guillamon i Ponç Puigdevall, amb els tics inevitables de cadascun d’ells, l’hagin elogiat amb arguments literaris incontestables. Amb tota justícia: dues lectures i encara meravella.

Google books com a eina digital que depèn massa de l’imaginari del llibre de paper. La digitalització com a forma excepcional de difusió de llibres de difícil accés. Però també la dificultat de pensar una digitalització que inauguri noves formes de lectura pensades des de la pròpia cosa digital.

Des de lletra ja s’anuncia l’Anatomia 06/07. Millor que triar els millors, fer balanç des de posicions diverses dins de la bibliosfera.

Però si els millors els trien a can Subal, cal parar atenció: I Premi Espectacular de l'Assumpte.

Després d’Els llibres, la curiositat em va menar a Los papeles de K. de Manuel António Pina. O la credulitat com tema literari. Més aviat, la necessitat de creure.

Potser una broma filològica a propòsit de L’autoajuda al descobert, de Francesc Miralles. Una lectura lleugera. I força divertida.

Sebastià Alzamora també ravaleja. I fa cara de mussol. Lògicament, tot és cultura.

També, l’autoajuda i Montaigne, amb autors més nostrats com Francesc Eiximenis o Joanot Martorell.

La revista Qué leer com a model de diversitat, contra el simulacre homogeni de revistes i suplements aparentment més cosmopolites.

Més feina, menys temps. Entre llegir i escriure, és fàcil triar.

Ortotipografia i vida

Aprofito les treves gastronòmiques del Nadal per posar una mica d’ordre al bloc. Feia temps que tenia l’opció de canviar a la nova versió de Blogger, però l’activitat de la llibreria augmenta molt per aquestes dates i, a banda d’escriure alguna cosa i navegar per la blogosfera, preferia llegir algun bon llibre com No pots no sentir-ho de Pere Guixà o el primer volum dels Assaigs de Montaigne.

Una de les joguines que proporciona la nova versió és l’etiquetatge dels apunts. De moment he etiquetat els més antics, de manera que el llistat està incomplet encara. Amb una mica de constància aconseguiré arribar als apunts més recents; tot i que no sé si sabré mantenir una mínima coherència a l’hora de triar les paraules. De moment, ja he canviat un parell de cops de criteri, la qual cosa m’ha menat a tornar enrere i afegir o esborrar etiquetes. Quan tornava a llegir l’apunt sobre Literatura de izquierda de Damián Tabarovsky, per exemple, se m’ha acudit posar-hi l’etiqueta Argentina, que he hagut de posar també als apunts sobre César Aira; evidentment, caldrà tenir-la al cap cada cop que trobi un autor argentí. En qualsevol cas, publicar amb la nova versió és més ràpid i qualsevol canvi de criteri pot ser aplicat ràpidament. I això és només una mostra dels dubtes amb què m’he trobat: al final no m’ha semblat significatiu incloure etiquetes d’editorials o de títols de llibres, i sí definir alguns temes; amb la qual cosa segurament hauré de prescindir de la llibreta; encara que també la puc mantenir com una mena de selecció.

Em sap greu pels qui llegeixen el bloc a través de subscripcions, com a Bloglines, perquè incorporar les etiquetes implica que hi apareguin vint o trenta apunts com si fossin nous, segons l’estona que hagi dedicat a jugar-hi.

He vençut la temptació de retocar res¹. No m’ha semblat honest matisar moltes frases poc afortunades, afegir enllaços que he descobert després o esborrar apunts que no m’agraden perquè hauria significat trair els comentaris dels internautes. No he corregit tampoc els errors ortogràfics que he estat capaç de detectar ni he unificat l’ús dels guions, guionets o les cometes dobles baixes o altes. No he “editat”, doncs, els apunts. Potser algun dia em decidiré a fer-ho, perquè afortunadament hi ha molt bona informació sobre ortotipografia catalana, com aquests arxius en pdf de Josep M. Pujol: L’escriptura tipogràfica, 1: La font digital i L’escriptura tipogràfica, 2: Tipografia de qualitat.


1. Al final, avui, 2 de juliol de 2011, he canviat els enllaços als PDFs de Josep M. Pujol perquè els anteriors no menaven enlloc. 

L'allotjament

Aquests dies hi ha hagut problemes al servidor on s’allotja el bloc. De vegades, un missatge informava d’unes tasques de manteniment per traslladar-lo; d’altres, un enigmàtic forbidden advertia que no estava autoritzat a veure’l. La llibreta, en canvi, no ha patit les incomoditats de l’allotjament, tret de l’inconvenient que els enllaços de vegades funcionaven i de vegades no. Reconec que he tingut por de perdre els 122 apunts. Guardo l’esborrany de la majoria, però la versió final —amb els últims retocs, els enllaços i, sobretot, els comentaris dels internautes— és aquí.

Una solució, si s’haguessin perdut, hauria estat reeditar algunes coses aprofitant la repetició dels esdeveniments anuals, com Sant Jordi, i adaptar-les a les noves circumstàncies. Tot i que Sant Jordi, precisament, no sol provocar gaire virtuosisme argumental: falta poc més d’un mes i, com sempre, els comissaris de l’excel·lència encara no han començat a alliçonar-nos amb les seves homilies sobre la degradació de la diada i sobre que meravellós seria si tothom llegís les coses que ells llegeixen, que són les coses que realment revelen el ver camí vers la vera salvació lectora. Que com emprenya que els lectors s’entestin a no venerar cadascuna de les seves paraules. És una pena que els comissaris tampoc no es posin d’acord entre ells per tal d'il·luminar-nos canònicament. En qualsevol cas, voler canviar les coses un parell de setmanetes abans o després de Sant Jordi és tan propagandístic com inútil.

Enguany, la diada serà en diumenge i el descompte s’estendrà també al dissabte. Més feina, doncs. Una feina que fa dies que ha començat, amb una primera allau de novetats que aspira a fer-se un lloc entre els suplements i revistes i que obliga a organitzar ja el magatzem per allotjar els centenars d’exemplars que han d’arribar encara. I és clar, entre tanta novetat, tot de títols que fan llegiguera i que esperen perquè en faci un tast. L’avantatge de la inflació editorial és que tots, grans i petits, publiquen llibres interessants. Fa una estona llegia les darreres pàgines de Rere les línies de Daniel Cassany i no podia evitar distreure’m amb els llibres esperen el seu torn: Hilarotragoedia de Giorgio Manganelli, Palabra y materia de José Ángel Valente —que potser escolto, perquè inclou el cedé de la lectura comentada dels poemes, com la que va editar la Residencia de Estudiantes—, Lacrimae rerum d'Slavoj Žižek, Farsa de Màrius Serra, El libro del amor cortés —el famós De Amore— d’Andreu el Capellà...

Si no fos pels lectors amb bon gust que ens encomanen la seva il·lusió, perquè ja especulen sobre quin serà el seu llibre de Sant Jordi, i que ens conviden a estar amatents perquè els bons llibres no passin desapercebuts, tot plegat seria força rutinari.

Còmplices

“El Llibreter”? Bé, una mica pretensiós, ho reconec: l’article determinat, la majúscula... Podria haver estat “Un llibreter”, “Una vida llibretera”, “El llibreter rebel”, "La llibreria", “Consells de lectura d’un llibreter”, "Lectures i relectures" o noms per l’estil. Però el bloc va néixer jugant, un dia avorridot de febrer, sense premeditació. Feia temps que topava amb blocs quan cercava informació a internet, però mai hauria imaginat que fos tan fàcil endegar-ne un. A poc a poc vaig començar a sovintejar alguns d’aquests blocs, fins que una amiga em va suggerir blogger i em vaig aventurar a potinejar amb l’enigmàtic administrador del bloc. Com sol passar, tenia el títol del primer apunt abans que el text: Aconseguiré dir coses interessants sobre els llibres? Avui fa un any.

El primer post, les observacions de J* —lector de luxe—, el primer comentari d’un internauta, el primer enllaç, el primer correu electrònic, les complicitats, el premi lletra, les col·laboracions, la llibreta, l’apartat de correus... Lectors, editors, crítics, escriptors que han volgut compartir alguna idea, als comentaris o per correu. L’addicció a la blocosfera. Una perplexitat perenne. El bloc creixia alimentat sense una dieta determinada, perquè tampoc no tenia, ni té, uns objectius precisos. Sense la intenció de representar ningú, potser he aconseguit que uns pocs lectors, quan passegin per una llibreria qualsevol, recordin que la presència dels llibres obeeix a un munt de decisions que prenem els llibreters —amb els encerts i els errors inevitables—, que som gent que ens estimem els llibres.