dilluns, 1 d’octubre del 2012

JOAN CARRETERO A XARXA RÀDIO (ex COM RÀDIO)





Mal m'està dir-ho, però endevineu qui va ser el company a qui es refereix en l'entrevista? 
TIC TAC, TIC TAC...


Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres, 5 de setembre del 2012

EL PQ TORNA AL GOVERN DEL QUEBEC


Per tercer cop, el Partit Quebequès torna al govern del Quebec. Aquest cop, a més a més, es dóna el fet que per primera vegada el Quebec tindrà una dona com a Primera Ministra, Pauline Marois.

El PQ ha obtingut 54 escons (31.9% dels vots), el PLQ 50 (31.2%), la Coalition pour l'Avenir du Quebec 19 (27.1%) i Québec Solidarité  2 escons (6%).

Els pequistes, doncs, probablement formaran un govern minoritari, que cercarà establir les condicions guanyadores per convocar un nou referèndum per la sobirania a mig termini (4 o 5 anys pel cap baix).

Per cert, que quan precisament Marois feia el seu discurs de la victòria i acabava de dir que tenia la convicció que el Quebec serà sobirà, ha passat això:



Sense comentaris.

Etiquetes de comentaris: ,

ELS CANDIDATS VOTEN....



Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, 4 de setembre del 2012

AVUI A VILAWEB I A CATALUNYA INFORMACIÓ


Amb motiu de les eleccions quebequeses a l'Assemblea Nacional, dos mitjans de comunicació me n'han demanat l'opinió. Concretament Vilaweb i Catalunya Informació.

Els de Vilaweb em van fer una entrevista telefònica, que ja ha sortit transcrita. Pel que fa a la ràdio, l'entrevista que em feren formarà part d'un reportatge que segons sembla s'anirà emetent al llarg del dia.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, 3 d’agost del 2012

ESCÒCIA, KURDISTAN, QUEBEC... LA FEINA S'ACUMULA

El panorama de les nacions sense estat, expressió que cada cop m'agrada menys, es convulsiona. Això vol dir que tindrem feina. Anem a pams.


En primer lloc, naturalment, el referèndum escocès, malgrat que aparegui i desaparegui mediàticament, hi és i hi serà en l'agenda política europea en els propers mesos. N´hem d'aprendre tant, d'aquest episodi que s'imposa un seguiment quasi diari. En la mesura que podem, l'anem fent i el farem a mesura que s'acosti el moment de la veritat. Aviat ho concretarem més.


Abans d'ahir, per altra banda, es van convocar eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec. Es faran el proper 4 de setembre. Ja veurem si el Partit Quebequès aconsegueix recuperar el poder i capgirar la dinàmica dels darrers anys, que ha portat al Quebec a perdre una important quota de visibilitat mediàtica. Passa que la hipotètica victòria pequista, em temo, que obriria les portes a una eterna discussió sobre quan convocar un nou referèndum d'autodeterminació, i si cal esperar a que madurin les "condicions guanyadores", etc. etc.


L'actual líder pequista no sembla massa disposada a entrar a sac en aquest tema, per la qual cosa, fins i tot en la perspectiva d'una victòria pequista, el tercer referèndum, que hauria de ser el definitiu -recordo que el segon, fet el 1995, es va perdre per 25,000 vots, és a dir menys de l'1% del cens- trigaria en fer-se ben bé 4 o 5 anys. (Tanmateix, el factor escocès, podria influir en aquesta dinàmica, i fins i tot accelerar-la, sobretot en el cas d'una victòria independentista, és clar).


Per la seva banda, la qüestió del Kurdistan, torna a atraure l'interès internacional. I amb molta raó. El Kurdistan sempre m´ha atret, i ara m'alegro que les coses pintin bé pels kurds, sobretot al que es coneix com a Kurdistan meridional i, ara, també al Kurdistan occidental.


En el Kurdistan Meridional, el Govern Regional del Kurdistan (KRG), està aconseguint anul.lar la pressió del govern iraquià i ja porta signats uns quants acords amb algunes de les principals companyies petrolieres mundials (EXXON, TOTAL, CHEVRON i ara també la totpoderosa GAZPROM), de manera que s'està convertint en un actor geoeconòmic rellevant. En aquest sentit, us recomano la lectura d'aquest article, que podríem resumir com la via petroliera a la Independència. Una via, per cert, que també s'explora en el debat referendari escocès.


Pel que fa al Kurdistan Occidental, en referència als kurds de Síria, sembla que la propera caiguda del règim d'Al-Assad, pot donar lloc a un esclat de les reivindicacions kurdes. A hores d'ara, sembla existir una divisió entre els partidaris d'una autonomia per la minoria kurda (que representa el 15% del total de la població, i que de fet és la minoria més important del país), i els que propugnen un federalisme, que consistiria de fet en una libanització del país, amb la creació de quatre grans regions: l'àrab, l'alawita, la drusa i la pròpiament kurda. L'objectiu en darrer terme seria la creació d'un altre govern regional kurd, ara a Síria. Tanmateix, aquesta opció, és totalment rebutjada pel gran enemic dels kurds, que és el govern de Turquia. 


Ankara no vol sentir a parlar de la creació d'una entitat kurda al sud de la seva frontera, perquè la veu com una amenaça a la seva integritat nacional. No debades, el KRG sembla dirigir bastant els moviments dels seus germans a la banda siriana, si més no d'una part. Una entitat kurda a Síria, podria portar a una intervenció militar turca a la zona fronterera, amb l'excusa que, els més de 1200 kms de frontera que comparteixen ambdós països, podria ser utilitzat pel PKK, organització titllada de terrorista, per atacar Turquia. A hores d'ara ja se sap que 2000 guerrillers del PKK estan localitzats a Síria, Per altra banda, les relacions entre els kurds i els caps de la revolta àrab contra Al-Assad, no passen precisament per un bon moment. Fa poc, el màxim responsable de l'Exèrcit Lliure de Síria, encapçalat bàsicament per antics militars del règim que ara s'han passat a a resistència, va dir que no pensaven renunciar una centìmetre del territori nacional sirià.




Però si amb escocesos, quebequesos i kurds encara no en tenim prou, també sembla evident que en les properes rondes electorals, Euskadi i Flandes poden també picar ben fort a la porta. I no oblidem que  el nord d'Irlanda, on el Sinn Fein cada cop guanya més poder i inflluència.


Sovint penso que, només els més tontos es quedaran per vestir sants.


Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dijous, 29 de març del 2012

UN BALANÇ SOBRE EL CICLE A L'ÒMNIUM

Al llarg del mes de febrer que acabem de deixar, l'Òmnium Cultural ha celebrat un cicle sobre les anomenades nacions sense estat, que han tingut un èxit més que notable. Sota la coordinació d'en Quim Colominas (foto), en les quatre sessions que s´han celebrat s'hi han analitzat els casos d'Escòcia, Flandes, Quebec i, per acabar, de Catalunya.

La primera sessió va comptar amb la presència dels politòlegs Jordi Argelaguet (foto) i en John Etherington. Va ser la sessió dedicada a analitzar el cas d'Escòcia, que actualment es troba a l'avantguarda de l'actualitat europea i àdhuc mundial, arran la decisió, per part del seu govern, de convocar un referèndum d'autodeterminació, la tardor del 2014.

La segona sessió va tractar del cas de Flandes, i hi van participar l'analista Marc Gafarot, autor d'un llibre recent sobre la mort de Bèlgica, i la periodista Dolors Genovès (foto), àmpliament coneguda pels seus reportatges que mai deixen gent indifernt,

Pel que fa a la tercera sessió, es va dedicar a un clàssic en els referents dels moviments independentistes contemporanis: el Quebec. Hi vam participar en Marc Sanjaume, jove politòleg, i un servidor, que ja porto uns quants anyets analitzant-lo. El Quebec destaca, fonamentalment pel fet que ja ha celebrat dos referèndums d'autoderminació, el 1980 i el 1995.

Finalment, la darrera sessió, va ser dedicada al cas de Catalunya, i la va protagonitzar el Catedràtic de Ciència Política, en Ferran Requejo, al qual acompanyà en la mesa, la presidenta de l'Òmnium, Muriel Casals.

Segons recullen les diferents cròniques, en tots quatre actes, l'assistència va ser massiva, i també va comptar amb la seva transmissió en streaming, de manera que també va poder ser seguida en temps real per internet.

Malauradament no puc fer una valoració personal del conjunt del cicle, atès que només vaig poder assistir a la sessió que em pertocava. Tanmateix, llegint-ne els comentaris que se n´han fet, és inevitable preguntar-se quina de les quatre serà la primera que accedirà a la Independència.

La primera que accedeixi, probablement i de forma inevitable, s'oblidarà de les altres tres, atès que ja haurà entrat al club dels estats, i voldrà esborrar tot rastre del passat. És una dinàmica que es repeteix de forma regular. Països que un cop accedeixen a la Independència abjuren dels seus anteriors companys de lluita. Vegem-ne alguns exemples.

Portugal salta com un tigre quan algú tan sols suggereix algun paral.lelisme amb el cas català. He llegit algunes entrevistes de polítics i intel.lectuals portuguesos que deixaven Catalunya i el nacionalisme català a l'alçada del betum.

Per la seva banda, el llavors Taoiseach (Primer Ministre) irlandès Bertie Ahern (foto), va protagonitzar un dels episodis més lamentables quan va bloquejar el reconeixement del català a Europa, a l´hora que aconseguia el de l'irlandès. Lamentable, naturalment, des de la perspectiva solidària, és clar, perquè per molts irlandesos segur que els va semblar molt bé. I és que només sent estat es pot aconseguir el reconeixement de la llengua pròpia a la Unió Europea, ni que sigui la llengua menys parlada de la Unió.

Són exemples, i n´hi ha d'altres, que demostren que quant més triguem en accedir a la Independència, més haurem d'escarrassar-nos en aconseguir-la. No podem deixar per demà el que podem fer avui. La Independència és una urgència, i ser els últims en aconseguir-la, és una mala idea.

NOTA: Article publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 13 (MARÇ 2012)

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , , ,

dijous, 23 de febrer del 2012

AVUI, T'ESPERO A L'OMNIUM CULTURAL!!!!

Avui, dijous, 23 de febrer (eheheheh), participo en una taula rodona sobre la situació del moviment sobiranista al Quebec. L'acte se celebrarà a la seu nacional d'Òmnium Cultural, a les 19.00 hores.

Penso que a banda de l'interès del tema, pot ser una bona oportunitat per assistir massivament en senyal de suport a aquesta entitat, davant les intencions genocides i catalanòfobes d'intentar tancar la boca d'una entitat que porta 50 anys lluitant per la cultura, la llengua i, en definitiva, pel país.

Us hi espero!

(Qui no pugui assistir, pot seguir l'acte per streaming des de la pàgina web d'Òmnium.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dimarts, 21 de febrer del 2012

HI ESTÀS CONVIDAT!!!


Aquest dijous, 23 de febrer (eheheheh), participo en una taula rodona sobre la situació del moviment sobiranista al Quebec. L'acte se celebrarà a la seu nacional d'Òmnium Cultural, a les 19.00 hores.

Penso que a banda de l'interès del tema, pot ser una bona oportunitat per assistir massivament en senyal de suport a aquesta entitat, davant les intencions genocides i catalanòfobes d'intentar tancar la boca d'una entitat que porta 50 anys lluitant per la cultura, la llengua i, en definitiva, pel país.

Us hi espero!

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, 16 de febrer del 2012

Do you agree that Scotland should be an independent country?

Aquesta és la pregunta que els escocesos i les escoceses hauran de votar en el referèndum d'autodeterminació que se celebrarà la tardor del 2014. Sense presses, però sense pausa, els independentistes escocesos, encapçalats pel seu Primer Ministre, Alex Salmond, amb la seva publicació i amb la fixació de la data aproximada de la seva celebració, s'han assegurat portar clarament la iniciativa política i han obligat els unionistes a posicionar-se en ambdós aspectes.


I de retop, han desfermat una veritable allau informativa que ha anat molt més enllà de l'espai comunicacional escocès o britànic, per assolir un veritable impacte global.

Pel que fa a la data, la tardor del 2014, se cenyeix a la promesa electoral feta per Salmond durant la darrera campanya electoral del mes de maig del 2011, segons la qual el referèndum es faria en la segona part del mandat, si guanyava els comicis. Una victòria, val a dir, que va obtenir per una clara majoria absoluta en terme d'escons (69 de 129), i amb el 44% del vot. La fixació de la data de la votació s´havia convertit en un pols amb el govern del Regne Unit, que havia declarat que se celebrés el més aviat possible. Fins i tot, algú havia suggerit que Londres convoqués un referèndum consultiu propi sobre l'estatus d'Escòcia dins de la Unió, per tal de curtcircuitar el govern escocès.


Però sense cap mena de dubte, el tema estrella ha estat el del text de la pregunta. Una qüestió que ja ha esdevingut un clàssic en els debats referendaris dels darrers temps, no només a Escòcia, sino a escala global, començant, naturalment, pel Quebec (Opinió de la Cort Suprema del Canadà del 1998), i seguint pel cas de Montenegro (Referèndum del 2006).


En aquest sentit, la pregunta és exquisidament clara, atès que no només és curta (10 paraules), sinó que no deixa cap dubte sobre allò que es proposa per Escòcia: la Independència. Una obvietat que a algun diputat espanyol, que per més inri presideix la Comissió d'Afers Exteriors, sembla que li costa d'entendre.

Sobre l'impacte mediàtic i naturalment, polític, que ha tingut, i en general, sobre el seu desenvolupament en continuarem parlant en propers articles.

NOTA: Text publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 12 (Febrer 2o12)

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, 27 de gener del 2012

Òmnium inicia un cicle de debats sobre nacions sense estat


Un seminari sobre la situació política de diverses nacions sense estat inaugurarà a partir del 9 de febrer els cicles d'Els dijous de l'Òmnium d'aquest 2012. Amb el títol Nacions sense estat. Catalunya en perspectiva comparada. Els casos d'Escòcia, el Quebec i Flandes. diversos analistes de prestigi reconegut analitzaran cas per cas quina és la situació d'algunes de les nacions que històricament més s'han comparat amb Catalunya i exposaran quines semblances i quines diferències tenen amb el nostre país a l'actualitat. Les taules rodones es faran a partir del 9 de febrer, cada dijous a partir de les 7 de la tarda a la Seu Nacional d'Òmnium Cultural i comptaran amb intervencions, entre d'altres, de Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la UPF, Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política a la UAB i Dolors Genovès, periodista i autora del documental de TV3 'Adéu Espanya?'

9 de febrer: ESCÒCIA La formació del nacionalisme escocés. De la “devolution” a la propera celebració del referendum. Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política a la UAB John Etherington, professor de Ciència Política a la UAB

16 de febrer: FLANDES Una nació que defensa la seva identitat i que aspira a una major llibertat política. Marc Gafarot, autor de “La mort de Bèlgica” Dolors Genovès, periodista de TV3, autora del documental "Adéu, Espanya?”

23 de febrer: QUEBEC De la presa de consciència nacional, als referendums de 1980 i 1995. L’experiència de la via secessionista. Josep Sort, professor de Ciència Política a la URL Marc Sanjaume, professor de Ciència Política a la UPF

1 de març CATALUNYA El reconeixement i autogovern de Catalunya en el segle XXI. Una perspectiva comparada. Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la UPF

Presentació i coordinació del Seminari a càrrec de Joaquim Colominas Ferran, Professor de Ciència política a la URL i membre de la Junta d’Òmnium.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , , , ,

dimarts, 16 d’agost del 2011

HACKEGEN EL WEB DEL DEVOIR I ANUNCIEN LA MORT DE JEAN CHAREST

Aquesta darrera nit, el diari Le Devoir, de Montreal, referent del lector sobiranista intel.lectual, ha estat pressumptament hackejat i ha inclòs una notícia on s'anunciava la mort sobtada del Primer Ministre del país, el liberal i federalista Jean Charest.



Concretament, el diari incloia el següent enigmàtic breu:

"Le décès de Jean Charest est confirmé tard dans la nuit de mardi au CHUM

"Le Centre hospitalier de l'Université de Montréal a confirmé dans la nuit de mardi que le premier ministre Jean Charest fut admis à l'urgence du centre hospitalier. Victime d'une malaise cardiaque, son décès a été constaté quelques minutes plus tard.

Plus d'information à venir"

Una estona després, s´ha confirmat que el web havia estat hackejat. El periodista Antoine Robitaille, del propi diari, ho anunciava en una piulada al twitter.


Jean Charest és un aferrissat contrari a la sobirania del Quebec, antic cap del Partit Conservador del Canadà, va passar a la política quebequesa com a líder del Partit Liberal del Quebec. D'això se'n diu una "coherència ideològica" (sic), si no és que és més aviat "nacional".

Vés a saber si ara es posarà de moda fer brometes d'aquest tipus... que es preparin "els nostres".

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

divendres, 10 de juny del 2011

UN EXÈRCIT QUEBEQUÈS, ARTICLE SENSE MANIES

Podeu llegir aquest article sobre la proposta d'un exèrcit quebequès.

Etiquetes de comentaris:

dijous, 5 de maig del 2011

ENTREVISTA A VILAWEB

Avui pengen a Vilaweb, una entrevista telefònica on valoro els resultats de les eleccions federals al Canadà. La podeu llegir aquí.

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, 9 de gener del 2011

AFERS EXTERIORS

Els darrers dies he seguit amb un cert detall els canvis en l'organigrama de la Generalitat que s'està portant a terme arran de l'arribada de l'Administració Mas-Duran i Ecspanya (deixem-nos de punyetes).

Un dels elements que més m'ha desil.lusionat ha estat que el sr. Mas no ha mantingut la promesa que va fer en la campanya electoral del 2006 de crear una Conselleria d'Afers Exteriors. Aquest àmbit competencial ha quedat inclòs dins la nova Secretaria d'Afers Exteriors, amb rang de secretaria general, i que depèn directament del macro Departament de la Presidència, encapçalat pel mateix Artur Mas , a través de la Secretaria del Govern, el titular de la qual és en Germà Gordó.

Es tracta d'un rang insuficient. Amb poca visibilitat mediàtica i política. Fa la impressió que no s'és conscient de la importància que tenen els Afers Exteriors per a la Catalunya actual. És una dimensió clau, estratègica.

Tant és així que hauria de tenir un Departament específic, i hauria de comptar amb un responsable polític, de rang de Conseller, de primera línia, al mateix nivell que el d'Economia, Interior, Cultura o Política Territorial, per dir-ne alguns.

L'administració Mas-Duran i Ecspanya, sembla més preocupada per mirar cap Ecspanya que cap al món. La prova és que en Mas, si més no fins on una servidora sap, encara no ha fet cap signe de complicitat envers la comunitat internacional. (Tret de si es considera aquella expressió ridícula, pròpia de primera sessió d'un seminari d'MBA, de ser un govern business friendly, com a tal... ).

La ratificació de la titular d'Afers Exteriors del govern tripartit, s'ha venut com un altre exemple d'obertura ideològica del nou govern. En tot cas, caldrà veure si això serveix per impulsar o no una de les poques iniciatives positives que l'anterior administració va portar a terme, com fou l'impuls decidit de les Delegacions del Govern de la Generalitat a l'Exterior. Si aquesta línia s'abandona, llavors tot plegat serà una aixecada de camisa.

Cal seguir sense complexos els exemples del Quebec, que té un veritable Ministeri de Relacions Internacionals, amb una xarxa d'Oficines arreu del món. Fins i tot l'Oficina del Quebec a Paris, té status diplomàtic, reconegut pel propi govern francès.

En aquest sentit, em sobta la supressió de la Secretaria per a la Unió Europea... espero que no la canvïin per la Secretaria per a l'Aragó o per a Extermadura, que ja se sap que en Duran i Ecspanya això de "los cantos regionales" el posa. Vol dir això que per al nou govern, els afers de la UE no són rellevants? O que només l'importen les conferències sectorials ecspanyoles, i prescindeix de les cimeres europees i internacionals?

El nou govern, continua sense adonar-se que la dimensió internacional és clau pel futur de Catalunya com a país... i anava a dir per la Independència, però és clar ara caic que aquest govern de morrió i tocs teològics, està més aviat per la dependència...

Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte, 11 de desembre del 2010

VÍDEO BRUTAL

Al Quebec la paciència s'esgota. Al Govern Liberal de Jean Charest li cauen castanyes per totes bandes. La corrupció en els contractes públics i el finançament dels partits són al centre del debat públic.

En aquest context, el Réseau de Résistance du Québecois (RRQ, Xarxa de Resistència del Quebequès), ha impulsat una campanya consistent en promoure que els ciutadans del Quebec enviïn aquesta carta als principals donants de fons econòmics del Partit Liberal del Quebec (PLQ). En ella es demana a aquestes persones, totes les quals han contribuit amb 3.000 dolars canadencs al finançament del PLQ, que convencin Charest perquè constitueixi una Comissió d'Investigació dins l'Assemblea Nacional del Quebec, sobre el finançament dels partits polítics.

La democràcia quebequesa, a diferència de la catalana, obliga a fer públics la identitat dels donants econòmics dels partits polítics, de manera que per fer el llistat, l'RRQ no ha fet més que utilitzar documentació pública que està a l'abast de tothom.

Tanmateix, i davant l'èxit de la iniciativa, els liberals han organitzat una veritable campanya de criminalització de l'RRQ i a l'hora de victimització pròpia. Naturalment han titllat els promotors de quasi-terroristes, com no podia ser d'una altra manera.

També han intentat buscar, per sort, sense ensortir-se'n, la complicitat d'altres partits quebequesos -particularment el Partit Quebequès- en aquest intent de criminalització.

En aquest sentit, paga la pena veure com el diputat Amir Khadir, de Québec Solidaire, respon de forma brutal a les incisives preguntes dels periodistes que quasi bé demanaven el linxament polític dels promotors de la campanya:


Particularment remarcable és el fragment que es pot escoltar entre 2:39 i 2:48, i que tradueixo perque s'ho val,

"Escolteu, la resistència ciutadana... La noció de resistència és una noció noble dins la democràcia occidental... Ha estat la resistència la que ha vençut el feixisme"

EXACTE, hòstia, exacte... Aquí és on Khadir hi toca de ple. I aquesta percepció de la resistència com a quelcom noble, que va contribuir a la derrota del feixisme, és el que precisament ens manca en la cultura política catalana. Aquí el resistent és un somniatruites, un dat pel cul, un imbècil, un naif, i afegiu-hi tots els penjaments que vulgueu. I així ens va. La gent votant massivament una formació que està més foradada que un formatge de gruyere per la corrupció... Perquè aquí, la resistència no va derrotar el feixisme, oi que s'entén?

A hores d'ara, a Catalunya, seria impensable publicar de forma oficial la llista dels principals donants (dels grans donants) als partits polítics. S'organitzaria un cafarnaüm de mil dimonis. Saber, per exemple, qui financia, amb nom, cognoms i adreça CiU, seria molt interessant, sobretot ara que acaba de guanyar les eleccions i té, teòricament, 4 anys per portar a terme el seu programa electoral. No és cap secret, d'altra banda, que CiU és la formació que més donacions anònimes ha rebut sempre...No seria possible, entre d'altres raons, perquè no existeix, i la legislació electoral no ho preveu....


A falta de llistats, tenim, si més no aquesta foto, que en el seu moment (les darreres eleccions al Barça) va fer bullir l'olla. Va ser la trobada a la Cerdanya, d'alguns dels homes -no hi havia dones- més influents del país. Hi apareixen:

A la fila de dalt: Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari, ex director general de Banesto durant la presidència de Mario Conde), Artur Mas, Enric Lacalle (Barcelona Meeting Point, antic candidat del PP), Josep Antich (director de La Vanguardia), Josep Cuní (a.k.a. La Conilla, periodista de TV3), Antoni Brufau (President de Repsol YBF, provinent de La Caixa), Josep Maria Nin (director general de La Caixa, procedent del Banc Sabadell).

Asseguts: Sandro "Osea" Rosell (a.k.a. Sandrusko), Antoni Vila Casas (mecenatge cultural i vice-president de la farmacèutica Almirall-Prodesfarma), Arcadi Calzada (ex President de Caixa de Girona i de la Fundació corresponent, ex-vicepresident del Palau de la Música, patró del FC Barcelona i membre adherit a la Fundació Catalunya Oberta, esquitxat per diverses causes judicials, exdiputat de CiU, antic alcalde d'Olot i antic President de la Diputació de Girona) i Antoni Puig (empresari de la multinacional de perfumeria i cosmètica Puig).

No els hi donaríeu una almoina per tal que poguessin passar les festes que s'aproximen?

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

diumenge, 20 de desembre del 2009

Daniel Turp, un amic de Catalunya

Ja fa uns anys que conec el professor quebequès Daniel Turp, expert en dret constitucional i internacional, i que en l'actualitat és vicepresident del Partit Quebequès.

Recordo dues de les darreres vegades que vam coincidir a Barcelona. Una d'elles va ser amb motiu de la Festa Nacional del Quebec, el 24 de juny, en una recepció oferta per l'Oficina del Quebec a Barcelona. És una esdeveniment que progressivament es va consolidant i que cada cop atrau a més gent. En aquella edició -ara no recordo exactament l'any- la recepció es va fer a les Drassanes, i més concretament al seu pati. Entre els assistents empresaris, polítics, intel.lectuals, periodistes, etc. D'entre els periodistes, un destacat expert en temes internacionals del diari per excel.lència de Barcelona.

Poques setmanes abans, aquest expert havia gosat comparar els francòfons del Quebec -és a dir, els que parlen francès al Quebec, aproximadament el 80% de la seva població- amb els boers sudafricans -és a dir els descendents dels colons holandesos i d'altres blancs establerts a Sudàfrica. Era clarament una comparació amb una immensa mala llet, perquè sense dir-ho, algú podia deduir que els francoquebequesos eren propers a polítiques de discriminació racial -apartheid. Quan ho vaig llegir em vaig indignar. A la recepció, li vaig comentar el tema a en Turp. L'home va canviar de cara, d'un estat de relax i felicitat, va passar a un rostre seriós. No va perdre ni un minut per abraonar-se damunt del periodista en qüestió. La conversa que mantingueren la vaig seguir discretament a distància, però el llenguatge corporal de tots dos feia evident qui posava els punts sobre les ís i que intentava treure pilotes fora. Van ser uns minuts que vaig gaudir immensament.

Un altre record que tinc va ser quan vam coincidir a la Fundació Trias Fargas, en un seminari sobre el projecte de Constitució Europea que havia de ser sotmès a referèndum poques setmanes després. Si no m'erro, qui conduia l'acte era el seu president, llavors el malaguanyat Pere Esteve. Turp va ser convidat a expressar el seu parer respecte quina havia de ser el posicionament de Catalunya respecte el text europeu. Naturalment, com no podia ser d'una altra manera, no em va defraudar. Va ser, el seu dictamen, molt aclaridor.

La setmana passada, Daniel Turp va formar part de la delegació internacional que va supervisar la Consulta per la Independència del 13D. De fet, en va ser el seu portaveu, si no m'equivoco (foto). Turp va quedar molt agradablement sorprès per l'exercici de democràcia ciutadana i de dignitat nacionals que els catalans i les catalanes vam donar avui tot just fa una setmana.

Qui vulgui llegir les seves reflexions sobre la seva estada entre nosaltres, ho pot fer en el seu bloc polític. Això sí, òbviament, en francès. Penso que val molt la pena llegir-les.

Remarco que el Dr. Turp és un expert de talla internacional i que a més de professor de la Universitat de Montréal, també ha impartit docència a Europa i els Estats Units. Qui l'interessi, pot llegit el seu CV.



Etiquetes de comentaris: , , , , ,

dilluns, 28 de setembre del 2009

PIERRE FALARDEAU (1946-2009)

Ha mort el director de cinema i patriota quebequès Pierre Falardeau. Un home compromès amb el seu país i amb la classe treballadora. Autor de documentals i pel.lícules inoblidables. És un cop molt dur, la seva pèrdua.

Un dels seus principals treballs, que guardo com un tresor en forma de VHS, és la pel.lícula Octobre (1994) que explica el segrest i la mort del ministre federalista Pierre Laporte, a mans d'una cèl.lula (escamot) del Front de Libération du Quebec, el mes d'octubre del 1970. Una pel.lícula tensa i emotiva (La podeu veure al you tube)

Falardeau va militar sempre en l'independentisme més ferm, i això, naturalment, li va comportar molts problemes i enfrontaments amb l'establishment. Odiava nacionalment i socialment als que anomenava collabos. Aquest menyspreu infinit queda ben reflexat en el curtmetratge Le temps des bouffons, on llegeix la cartilla a l'élite quebequesa a sou dels amos canadencs. Us sona això?

Sovint des de Catalunya se suspira perquè Ecspanya fos com el Canadà. Bé, és cert que en les formes hi ha diferències, però precisament, perquè els canadencs no són -ara- tan cafres i troglodites com els ecspanyols, són molt més perillosos.


Falardeau els tenia clissats i es va enfrontar a ells sense cap mena de contemplació. Un altre curtmetratge digne de recordar és sense cap mena de dubte Speak White (1980). Aquí la vinculació entre la lluita independentista quebequesa i la lluita anti-imperialista i contra el capital és ben pal.lesa.


No deixeu de llegir (això sí, en francés) la revista satírica Le Couac, on de tant en tant col.laborava. És una publicació que llegeixo a gust perquè s'hi respira la mateixa irreverència i la mateixa combativitat que les millors tradicions de la premsa satírica política catalana.


Penjo els you tube corresponents, en homenatge i record d'aquest home que el prenc com a compatriota meu, perquè la seva lluita era la meva. I de ben segur, la meva lluita era la seva.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 7 de setembre del 2009

Orgull i dignitat!

Dissabte al vespre vaig assistir al míting unitari d'Arenys. Va ser molt emotiu. No tant pels oradors, que també, sinó per l'ambient que s'hi respirava. Senties que la gent mostrava desacomplexadament el seu orgull i la seva dignitat. Hi percebies la força dels ciutadans conscients de fer història i de marcar el camí a la resta del país.

En alguns moments de l'acte, vaig tenir la mateixa sensació que als actes pel Referèndum per la Sobirania del Quebec, l'any 1995 -com volen els anys! Aquella campanya la vaig seguir d'aprop, tant com analista, com a periodista i com a ciutadà.

Catorze anys després, el túnel del temps em semblava tornar a aquella experiència inoblidable.

Companys i companyes d'Arenys, la lluita continua, però la victòria ja és vostra. I de fet, de tota Catalunya!

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, 24 d’octubre del 2008

LA CHACÓN PERD EL SEU MESTRE

En el post que possiblement ha rebut més visites d'aquest humil i modest bloc, vaig escriure del mestratge polític exercit per Stéphane Dion, un polític quebequès pro-federalista, damunt de la llavors Ministra de l'Habitatge espanyola, Carme Chacón. Bé, la política és molt dura, sobretot en els països amb una cultura política i parlamentària fortament consolidada. Amb això vull dir que en aquests països quan un polític perd, dimiteix i se'n va a casa o torna a la seva feina. No com en altres latituds, com per exemple, la nostra.

I és que precisament, ara fa uns dies, el senyor Dion, mestre polític de la Chacón, ha presentat la dimissió com a líder del Partit Liberal del Canadà. Ho ha fet després dels desastrosos resultats obtinguts en les eleccions del passat dia 14 d'octubre, on la seva formació, que era l'Oposició Oficial al govern conservador, va ser contundentment derrotada. Concretament, el PLC va obtenir només 76 escons enfront els 103 que havia obtingut en els anteriors comicis de l'any 2006. En vot popular, només va aconseguir el 26,2%, és a dir, un 3,99% menys. Un autèntic desastre si es té en compte que el govern conservador d'Stephen Harper, ha hagut de fer front a les creixents crítiques per la implicació canadenca a la Guerra a l'Afganistan, que ja ha costat a l'exèrcit canadenc prop d'un centenar de morts.

El conservador Harper ha derrotat els liberals, però no ha aconseguit la majoria absoluta que desitjava a la Cambra dels Comuns d'Ottawa. De 124 diputats, n'ha passat a tenir 143, però en necessitava 154 per assolir-la. Això implicarà que haurà de governar amb una majoria minoritària.

El principal responsable, tant de la derrota dels liberals com de la no majoria absoluta dels conservadors ha estat, sense cap mena de dubte, el sobiranista Bloc Quebequès (BQ), liderat per Gilles Ducceppe (foto), a qui molts analistes ja li cantaven les absoltes. El Bloc ha obtingut 50 escons, un menys que el 2006, i el 9.97% del vot popular a escala canadenca.

Ara si centrem la nostra anàlisi al Quebec, comprovem que el BQ s'ha emportat 50 dels 75 escons en joc i ha obtingut el 38,1% del vot popular, de manera que no s'ha produït l'enfonsament que s'anunciava -fet que explica perquè la premsa ecspanyola no ha dit ni ase ni bèstia d'aquestes eleccions. Segurament si s'hagués fotut una pinya, La Vanguardia amb el seu inefable Xavier Batalla, de la secció d'internacional, al capdavant, hauria tret a portada que ara sí, el sobiranisme quebequès estava mort i enterrat. Per contra els liberals han aconseguit al Quebec 13 escons i 10 els conservadors.

La dimissió de Dion, que es farà efectiva el proper mes de maig en el congrés de la formació, marca en certa mesura la mort definitiva de l'herència de P.E. Trudeau, el polític quebequès que més vehentment s'oposà a la sobirana del Quebec i que propugnà el Canadà com un país bilingüe. Dion, representava la continuïtat d'aquest missatge, però els anys no passen en va, i el Canadà és cada cop més un estat segmentat en dues parts, un Quebec de majoria francòfona i la resta de majoria anglòfona, i res sembla que això es modificarà a curt termini, malgrat els intents de l'actual govern quebequès (pro-federal) d'afeblir les polítiques normalització lingüística vigents des dels anys de govern del Partit Quebequès (sobiranista).

L'opció sobiranista, doncs, mal que els pesi als voltors ecspanyols, continua present en l'escenari polític canadenc i quebequès.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

dilluns, 22 de setembre del 2008

L'ENQUESTA DEL CERCLE

El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha fet pública recentment un estudi que conclou que un 35% de ciutadans del Principat són favorables a la Independència -sempre del Principat. L'estudi, elaborat per un dels factòtums de la catosfera, en Marc Belzunces (foto), arriba a la conclusió, després d'analitzar les múltiples enquestes que en les darreres dècades s'han fet sobre la qüestió, que a hores d'ara, si tingués lloc un referèndum d'autodeterminació, uns 2.000.000 de catalans i catalanes del Principat votarien per la Independència. Si això es complís, l'opció independentista guanyaria, atès que una part considerable dels ecspanyolistes no anirien a votar. A més, l'opció guanyadora en tots els referenda que han tingut lloc des de la fi del franquisme, mai ha assolit aquest nombre de vots. L'estudi també s'ocupa de fer una anàlisi sociodemogràfica de l'independentisme al Principat que inclou dades referides a la llengua, la residència, el nivell cultural, els ingressos, etc.

Tot plegat ens presenta un escenari força optimista. Considero que és un estudi que es pot equiparar als molts estudis que des dels anys setanta s'han fet al Quebec per apamar el votant sobiranista d'aquella nació.

Realment que un 35% de catalans i catalanes del Principat votin a favor de la Independència -o diguin que votarien a la Independència, matís important a fer- és extraordinari, tenint en compte que l'únic partit parlamentari que defensa aquesta opció no assoleix ni la meitat d'aquest percentatge en nombre de vots. Això demostra que, per una banda, hi ha molts independentistes que voten altres partits. I de l'altra que l'abstencionisme independentista és molt i molt important.

Cal tenir present que tant el 1980, com el 1995, al Quebec, abans de l'inici de sengles campanyes referendàries, el percentatge de quebequesos i quebequeses que deixen que votarien l'opció independentista era molt menor a la que finalment va acabar votant-la. En concret, el 1980, el percentatge inicial era del 20% i el final va arribar al 40%. En el cas del referèndum del 1995, a l'inici, de la campanya referendària, els ciutadans que declaraven la seva intenció de votar sobiranista rondava el 30 o el 35%, ara no recordo exactament, i finalment ho van fer més del 49%.

A Croàcia, a principi dels anys 90, també va passar el mateix. A l'inici del procés independentista, només un 18% se'n declarava. Quan finalment va tenir lloc la consulta, aquesta opció va guanyar de forma abassagadora.

Tenint present aquests precedents, sembla lògic pensar que si abans de començar el joc ja som un 35%, l'efecte polaritzador que tota campanya referendària té -donat que es vota A o es vota B-, afavoriria de manera exponencial el vot sobiranista, de manera que no seria descartable, tal com diu l'estudi, assolir entre el 50 i el 51% dels vots.

Sense cap mena de dubte que més és conscient d'aquesta possibilitat i que déu comptar amb moltes altres dades que no s'han fet públiques és Presidència del Govern Ecspanyol. Els experts de la Moncloa saben del cert que un referèndum seria mortal de necessitat per als seus interessos, i d'aquí la seva rotunda oposició a celebrar-lo.

L'única manera de forçar la seva celebració és la mobilització dels catalans i les catalanes, i la pressió internacional, tot i que costarà déu i ajut, si es vol fer seguint la legalitat ecspanyol -opció triada des dels seus inicis pel Cercle d'Estudis Sobiranistes.

Per això és tant important mobilitzar-nos a nivell internacional, com per exemple, la proposta de manifestar-nos a Brussel.les que des del Bloc Gran del Sobiranisme s'ha llançat darrerament i que ja comença a prendre cos.

Cal perseverar i no defallir. Tot i que jo, francament, considero que la millor manera d'assolir la Independència és votar una majoria de diputats que aprovin una Declaració de Sobirania i demanin el reconeixement internacional, entre altres raons perquè aquesta estratègia de trencament, de ruptura amb la legalitat ecspanyola, només depèn de nosaltres, en primer terme. En tot cas, el referèndum hauria de ser posterior a la Declaració de Sobirania i sota un estricte control internacional, perquè no tinc cap dubte que els ecspanyols farien totes les marranades que els deixessin fer sense ell.

En definitiva, un estudi que, malgrat que parteix de la legalitat ecspanyola i passa olímpicament del 40% de catalans i catalanes que no viuen al Principat, representa un clar suport a les tesis independentistes, i que ens convida a mantenir-nos ferms en la lluita per la Independència de tota la nostra Pàtria.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,