EL NOSTRE INTERLOCUTOR: EL MÓN

 Amb la presa de possessió d’Artur Mas, tot comença a dinamitzar-se. Poc a poc, sense pressa, però sense pausa, el procés cap a la Independència es desenvolupa de forma imparable. Qui no vulgui veure que estem davant d’una conjuntura històrica és el seu problema. Mai com ara hem estat tan a prop de la Independència. Bé, corregeixo, des del 1936-37, concretament des de setembre al maig, respectivament. Llavors, la Generalitat va apropiar-se del Banc d’Espanya, va crear la Conselleria de Defensa, i l’Exèrcit de Catalunya, fent una crida a la mobilització de les lleves corresponents. Fins i tot va impulsar les ofensives a l’Aragó i a Mallorca. Llavors, Companys no era un més de disset micos. No. Era el president de la Catalunya Autònoma, que no autonòmica. Per entendre’s, tenia un estatus com el que ara té, salvant les distàncies, l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).

Amb els seus actes, el President Mas, cada cop més està recuperant aquesta singularitat respecte la resta de ramat de presidents autonòmics. Per exemple, les eleccions del 25N van comptar amb un seguiment propi d’un estat sobirà. Fins i tot, amb més atenció que molts estats sobirans. Així, resulta pràcticament impossible imaginar que les eleccions de Múrcia, de Castilla-La Manxa, fins i tot les de Madrid o les de Cantàbria, per esmentar-ne algunes, tinguin el seguiment mediàtic global que van tenir les eleccions al Parlament de Catalunya. Voleu alguna demostració més fefaent que Catalunya és una nació i la resta no?

Una altra iniciativa plenament encertada és la de l’ús cada cop més sovintejat de la llengua anglesa per part del President Mas. És un avantatge competitiu respecte el tanoca d’en Rajoy, que no es pot desaprofitar. Mas ha de parlar en anglès de forma sistemàtica, i usar-lo, no que sigui testimonialment, en qualsevol ocasió que se li presenti.

Ho va fer de forma molt encertada en el míting de finsl de campanya. Malauradament, aquest cop d’efecte no el va fer, em sembla, ni en el discura de la sessió d’investidura, ni en el discurs de la presa de possessió del càrrec. És un oblit que cal subsanar, Com a mínim una dècima part de tots els discursos importants o rellevants, han de ser en anglès.

I això per una raó molt evident. L’estratègia independentista en els propers mesos, per no dir les properes setmanes ha de ser doble. En primer lloc, convèncer els catalans i les catalanes que votin independència. Això és una obvietat. Ningú no ens farà la feina per nosaltres.

Però el segon eix estratègic és el món. No Espanya. Caure en les tertúlies entre independentistes i espanyolistes com fan moltes televisions és fer… espanyolisme, perquè es dibuixa un determinat terreny de joc, i les regles són marcades pels espanyols.

No, deixem de banda les televisions  i les radios catanyoles, i fins i tot aquelles que no sent-ho, indirectament hi actuen quan busquen el cos a cos entre un independentista i un unionista.

Salvant les distàncies, intervenir en les tertúlies a matadegolla amb freakies espanyols, és com amb el futbol. Qui va primer en la classificació, farà un mal negoci si dóna canxa al segon. De fet això és el que han fet els merengues en els darrers quatre anys, no deixar de comparar-se amb el Barça, quan aquest Barça és reconegut com el millor equip del món. I no cal dir que la jugada els ha sortit mitjanament bé, perquè si bé no han aconseguit pràcticament cap títol, no han parat d’ocupar quota informativa dia sí i dia també. Fins i tot han aconseguit que TV3 parli més dels merengues que del Barça. I això no pot ser.

A hores d’ara, l’independentisme porta un avantatge considerable a l’unionisme, tan en l’aritmètica parlamentària, com en el carrer. Però hi ha el perill d’una bipòlarització si inisistim en les tertúlies de confrontació. I en aquesta dinàmica, qui guanya sempre és qui va al darrere, perquè es posa al mateix nivell que qui va davant. Com el Madrid, respecte el Barça.

Naturalment, no podem fer aquest regal als espanyolistes.

La millor manera d’evitar aquest problema, i que ens afavorirà d’allò més és que el nostre segon interlocutor no siguin els espanyols, si no el món. És a dir, el President Mas ha d’adreçar-se sistemàticament en anglès en la més mínima oportunitat que es presenti -tret que hagi de fer una inauguració de, per exemple, un poliespotiu del poble o un barri. L’ús de l’anglès ha de ser plenament normalitzat en els discursos, i també en la pàgina web corresponent (president.cat), i el la de la pròpia Generalitat. Únicament d’aquesta manera podrem saltar els obstacles que els mitjans espanyols i els corresponsals estranger amb base a Madrid, signifiquen.

Ha de quedar clar, i ja ho he repetit diverses vegades en altres posts, que després de l’11S2012, els catalans i les catalanes hem passat pantalla, com si es tractés d’un videojoc, i ara hem deixat el capítol dedicat a Espanya, l’hem superat, i ara ens trobem en la campanya del Món. Només amb aquesta mentalitat guanyarem. Res de fixar-nos amb els espanyols. i encara pitjor intentar convencer-los. No, això s’ha acabat: the end, finish, kapput, koniec.

I actualment la llengua franca global és l’anglès. Punt. En aquest sentit, la submissió de Catalunya a Espanya, i l’obligatorietat de saber l’espanyol, ens situa objectivament en una posició de feblesa respecte molts altres habitants d’arreu del món. Així com a tot el món l’anglès s’ensenya de forma rellevant, aquí a Catalunya, els espanyols han decitdit que la veritable llengua franca és l’espanyol. Opció ben imbècil. No estic dient que no s’ha d’aprendre l’espanyol, naturalment, però sí que cal resituar la seva rellevància. O juguem a la primera divisió (l’anglès) o serem un element marginal en l’economia global. I naturalment, aixó no pot suposar cap retrocès en el català, que com el suec, en noruec, l’islandès, el danès, el finès, són llengues nacionals minoritàries, però no pas minoritzades.

És per això, doncs, que demano deixar de participar en tertúlies de pa sucat amb oli, i impulsar el màxim la versió en anglès d’aquells documents rellevants per a la campanya referendària.

Cal, per altra banda, multiplicar els esforços per contactar amb els mèdia global, les grans cadenes de televisió, els diaris, les ràdio mundials. I cal també focalitzar el nostre interès en els grans personatges de la política global.

Sr. Mas, vostè que en sap raonablement bé, pot trobar una escletxa fent un ús reiterat de l’anglès, en la seva acció de govern.  Serà una manera d’aproximar-se a l’opinió pública i política europea directament i sense intermediaris.

El nostre món, és el món. I Catalunya, la nostra Pàtria.

(NOTA: Post penjat al DGS, 26.12.2012)