UN BALANÇ SOBRE EL CICLE A L'ÒMNIUM

Al llarg del mes de febrer que acabem de deixar, l'Òmnium Cultural ha celebrat un cicle sobre les anomenades nacions sense estat, que han tingut un èxit més que notable. Sota la coordinació d'en Quim Colominas (foto), en les quatre sessions que s´han celebrat s'hi han analitzat els casos d'Escòcia, Flandes, Quebec i, per acabar, de Catalunya.

La primera sessió va comptar amb la presència dels politòlegs Jordi Argelaguet (foto) i en John Etherington. Va ser la sessió dedicada a analitzar el cas d'Escòcia, que actualment es troba a l'avantguarda de l'actualitat europea i àdhuc mundial, arran la decisió, per part del seu govern, de convocar un referèndum d'autodeterminació, la tardor del 2014.

La segona sessió va tractar del cas de Flandes, i hi van participar l'analista Marc Gafarot, autor d'un llibre recent sobre la mort de Bèlgica, i la periodista Dolors Genovès (foto), àmpliament coneguda pels seus reportatges que mai deixen gent indifernt,

Pel que fa a la tercera sessió, es va dedicar a un clàssic en els referents dels moviments independentistes contemporanis: el Quebec. Hi vam participar en Marc Sanjaume, jove politòleg, i un servidor, que ja porto uns quants anyets analitzant-lo. El Quebec destaca, fonamentalment pel fet que ja ha celebrat dos referèndums d'autoderminació, el 1980 i el 1995.

Finalment, la darrera sessió, va ser dedicada al cas de Catalunya, i la va protagonitzar el Catedràtic de Ciència Política, en Ferran Requejo, al qual acompanyà en la mesa, la presidenta de l'Òmnium, Muriel Casals.

Segons recullen les diferents cròniques, en tots quatre actes, l'assistència va ser massiva, i també va comptar amb la seva transmissió en streaming, de manera que també va poder ser seguida en temps real per internet.

Malauradament no puc fer una valoració personal del conjunt del cicle, atès que només vaig poder assistir a la sessió que em pertocava. Tanmateix, llegint-ne els comentaris que se n´han fet, és inevitable preguntar-se quina de les quatre serà la primera que accedirà a la Independència.

La primera que accedeixi, probablement i de forma inevitable, s'oblidarà de les altres tres, atès que ja haurà entrat al club dels estats, i voldrà esborrar tot rastre del passat. És una dinàmica que es repeteix de forma regular. Països que un cop accedeixen a la Independència abjuren dels seus anteriors companys de lluita. Vegem-ne alguns exemples.

Portugal salta com un tigre quan algú tan sols suggereix algun paral.lelisme amb el cas català. He llegit algunes entrevistes de polítics i intel.lectuals portuguesos que deixaven Catalunya i el nacionalisme català a l'alçada del betum.

Per la seva banda, el llavors Taoiseach (Primer Ministre) irlandès Bertie Ahern (foto), va protagonitzar un dels episodis més lamentables quan va bloquejar el reconeixement del català a Europa, a l´hora que aconseguia el de l'irlandès. Lamentable, naturalment, des de la perspectiva solidària, és clar, perquè per molts irlandesos segur que els va semblar molt bé. I és que només sent estat es pot aconseguir el reconeixement de la llengua pròpia a la Unió Europea, ni que sigui la llengua menys parlada de la Unió.

Són exemples, i n´hi ha d'altres, que demostren que quant més triguem en accedir a la Independència, més haurem d'escarrassar-nos en aconseguir-la. No podem deixar per demà el que podem fer avui. La Independència és una urgència, i ser els últims en aconseguir-la, és una mala idea.

NOTA: Article publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 13 (MARÇ 2012)

AVUI, T'ESPERO A L'OMNIUM CULTURAL!!!!

Avui, dijous, 23 de febrer (eheheheh), participo en una taula rodona sobre la situació del moviment sobiranista al Quebec. L'acte se celebrarà a la seu nacional d'Òmnium Cultural, a les 19.00 hores.

Penso que a banda de l'interès del tema, pot ser una bona oportunitat per assistir massivament en senyal de suport a aquesta entitat, davant les intencions genocides i catalanòfobes d'intentar tancar la boca d'una entitat que porta 50 anys lluitant per la cultura, la llengua i, en definitiva, pel país.

Us hi espero!

(Qui no pugui assistir, pot seguir l'acte per streaming des de la pàgina web d'Òmnium.

HI ESTÀS CONVIDAT!!!

Aquest dijous, 23 de febrer (eheheheh), participo en una taula rodona sobre la situació del moviment sobiranista al Quebec. L'acte se celebrarà a la seu nacional d'Òmnium Cultural, a les 19.00 hores.

Penso que a banda de l'interès del tema, pot ser una bona oportunitat per assistir massivament en senyal de suport a aquesta entitat, davant les intencions genocides i catalanòfobes d'intentar tancar la boca d'una entitat que porta 50 anys lluitant per la cultura, la llengua i, en definitiva, pel país.

Us hi espero!

Òmnium inicia un cicle de debats sobre nacions sense estat

Un seminari sobre la situació política de diverses nacions sense estat inaugurarà a partir del 9 de febrer els cicles d'Els dijous de l'Òmnium d'aquest 2012. Amb el títol Nacions sense estat. Catalunya en perspectiva comparada. Els casos d'Escòcia, el Quebec i Flandes. diversos analistes de prestigi reconegut analitzaran cas per cas quina és la situació d'algunes de les nacions que històricament més s'han comparat amb Catalunya i exposaran quines semblances i quines diferències tenen amb el nostre país a l'actualitat. Les taules rodones es faran a partir del 9 de febrer, cada dijous a partir de les 7 de la tarda a la Seu Nacional d'Òmnium Cultural i comptaran amb intervencions, entre d'altres, de Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la UPF, Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política a la UAB i Dolors Genovès, periodista i autora del documental de TV3 'Adéu Espanya?'

9 de febrer: ESCÒCIA La formació del nacionalisme escocés. De la “devolution” a la propera celebració del referendum. Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política a la UAB John Etherington, professor de Ciència Política a la UAB

16 de febrer: FLANDES Una nació que defensa la seva identitat i que aspira a una major llibertat política. Marc Gafarot, autor de “La mort de Bèlgica” Dolors Genovès, periodista de TV3, autora del documental "Adéu, Espanya?”

23 de febrer: QUEBEC De la presa de consciència nacional, als referendums de 1980 i 1995. L’experiència de la via secessionista. Josep Sort, professor de Ciència Política a la URL Marc Sanjaume, professor de Ciència Política a la UPF

1 de març CATALUNYA El reconeixement i autogovern de Catalunya en el segle XXI. Una perspectiva comparada. Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la UPF

Presentació i coordinació del Seminari a càrrec de Joaquim Colominas Ferran, Professor de Ciència política a la URL i membre de la Junta d’Òmnium.

PÒKER D'ASOS A SANT CUGAT

Demà, dilluns, en Joan Carretero parlarà a l'Òmnium Cultural, en el cicle de conferències dels caps de llista a les properes eleccions. Serà un moment excel.lent per conèixer de viva veu els nostres plantejaments polítics, de manera que no cal dir que us convido a assistir-hi!

Però, això no és tot. El dimarts, en Joan també participarà en un altre acte, aquest cop a Sant Cugat, acompanyat de la Rut Carandell, d'en Carles Móra i de l'Enric Canela.

UN AUTÈNTIC PÒKER D'ASOS, doncs!

Us hi espero!

Ara més, que mai, sí que toca, toca INDEPENDÈNCIA!

HI ESTÀS CONVIDAT!

Actes, actes i més actes... Anem a pams:

Demà dijous, a les 20.00 hores, Reagrupament Independentista del Baix Llobregat fa un acte al Papiol, al Castell. Hi intervindran la Rut Carandell, cap de llista per la circumscripció de Barcelona, Ramon Carner, President del Centre Català de Negocis (CCN), i en Miquel Manubens, president del Cercle d'Estudis Colombins i reagrupat de la comarca.

Us hi esperem!

Divendres, 15 d'octubre, en el 70 aniversari del seu vil assassinat, el Grup d'Historiadors Jaume Compte, celebrarà un Acte de Record i Homenatge al President-Màrtir, Lluís Companys i Jover. L'esdeveniment es farà a Can Palauet a la ciutat de Mataró, a les 19.30 hores.

Hi parlarem els historiadors Agustí Barrera, en Juli Cuéllar i una servidora. El presentador serà en Josep Xaubet, que també farà una breu intervenció.

Us hi espero!

Dissabte, 16 d'octubre, a les 18.00 hores, presentem Reagrupament Independentista al nucli antic de Montbui (Anoia), a la Sala Polivalent. Hi parlarem les candidates Teresa Pelegrí i Esther Ponsa, i també una servidora que ha tingut l'honor de ser convidat.

No hi podeu faltar!

Finalment, dilluns, 18 d'octubre, el President de Reagrupament Independentista i cap de llista per Girona, Joan Carretero, participarà en un cicle de conferències que organitza Òmnium Cultural a la seva seu nacional, a les 19.00 hores. Val a dir que després, l'Assemblea de Reagrupament a Gràcia ha organitzat un sopar, al qual, per cert, ja m'he apuntat.

I aviat, molt aviat... INAUGURACIÓ DEL LOCAL ELECTORAL DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA AL BAIX LLOBREGAT (us mantindré informats)

LA INDEPENDÈNCIA ES CONSTRUEIX DES DEL BAIX!

(primera línia del front!)

NO SÉ SI S'HO MEREIXEN

Darrerament l'actuació d'Òmnium Cultural no fa més que deixar-me perplex. M'hi va deixar durant el debat sobre el nyap, tal i com ja vaig comentar en aquest mateix bloc. Tampoc em va agradar l'acte al Teatre Nacional del mes de juny. Jo respecto molt en Jordi Porta, però malauradament no li compro el seu discurs de la transversalitat i de la cohesió com valor suprem i quasi l'únic que es permetrà avançar nacionalment. Ja ho he dit en un altre bloc, la unitat -la cohesió, o la pila del greix- no és un objectiu en ell mateix. Cal saber cap a on va aquesta unitat, si realment va pel camí correcte, que naturalment és el que porta a la Independència.

Tota aquesta reflexió ve a tomb del nou manifest que l'Òmnium impulsa, conjuntament amb l'Institut d'Estudis Catalans, Unió de Pagesos, i atenció, tres sindicats, dos dels quals, com a mínim, no són un exemple de sindicalisme de compromís nacional, precisament. Més aviat tot el contrari, tant CC.OO. com UGT són autèntiques quintescolumnes de l'ecspanyolisme a Catalunya. Si voleu ho repeteixo, per si no ho heu entès.

O és que cal que us recordi que NO van donar suport a la manifestació pel Dret a Decidir de l'1-D passat. I ja no cal parlar de la del 18F. Només per aquest sol motiu, aquesta gentussa ja haurien de ser marginats i menyspreats.

Però, és clar, si alguna cosa tenen són virolles. Virolles que reben de l'Estat, que en contrapartida n'exigeix una obediència cega -més enllà d'algun estirabot estètic, per tal de mantenir contenta la parròquia.

No puc entendre que Òmnium Cultural i l'Institut d'Estudis Catalans, signin un manifest amb dues organitzacions que, no tingueu cap mena de dubte, quan sigui el moment de fer el pas endavant, elles faran tot el possible per impedir-ho.

És tan de manual, que fins i tot cansa, haver-ho d'escriure per enèssima vegada. Si Òmnium Cultural prefereix aquests companys de viatge, en comptes dels representants legítims del sindicalisme nacional (com són la Intersindical-CSC, la COS, i, amb matisos, la CGT), potser farà un bon negoci mediàtic, però no està ajudant el país a tirar endavant.

Ans al contrari, dóna legitimitat catalanista a dues organitzacions a sou del Ministre de Treball de torn (tant si és d'un color o d'un altre). És a dir, als enemics de Catalunya. I cal recordar, que l'actual titular de la cartera, és l'inefable Celestino Corbacho, autèntic representant del PSOE al Principat.

PD. Se m'oblidava una cosa. Cal guardar una mica les formes. Penso que, per raons nacionals, però també protocol.làries, en una iniciativa com aquesta, qui hauria de ser el referent no hauria de ser el president d'Òmnium Cultural, que no deixa de ser una entitat privada, patriòtica, però privada. Si hi participa l'Institut d'Estudis Catalans, hauria de ser el seu President qui portés la batuta. No es pot quedar mig amagat en una sopa de sigles. L'IEC representa tothom i és una institució clarament d'àmbit nacional. Potser el seu actual President hauria de ser-ne més conscient de l'honor que li ha correspost. (I de l'enveja que li tinc).

JUNTS... PER CATALUNYA? O PER ECSPANYA?

Vaig anar al Teatre Nacional, a l'acte d'Òmnium, no pas perquè la convocatòria m'interessés, sinó perquè tenia un compromís que no em volia perdre. La veritat que defensar el nyap, és a dir, l'estatutet de la Moncloa, retallat per totes bandes, no entra, com us podeu imaginar, en les meves prioritats patriòtiques. Jo, com en Carretero, espero i desitjo que el Tribunal ecspanyol de marres no deixi pedra sobre pedra, d'aquest avortament polític i jurídic.

Malauradament, o no, vaig arribar tard i no vaig poder entrar. Jo i més d'un centenar de patriotes que es consolaren dient que com a mínim l'acte havia tingut una bona acollida, òbviament. Mentre es desenvolupava de portes endins, al hall del Teatre vaig poder parlar amb tots d'amics i amigues, l'Imma, l'Albert, el Josep Maria, en Quim, la Magda...

Fins i tot vaig assistir a un acte de repugnància supina. Quan ja havien tancat les portes i tots nosaltres ens havíem quedat amb un pam de nas, va arribar un politiquet el cognom del qual comença per Vila i acaba per joana, que també havia fet salat... però llavors, la gent de l'organització, van fer mans i mànigues perquè el mamonet de marres i els seus acompanyants acabessin entrant tant sí com no. Es veu que per l'Òmnium hi ha catalans de primera i catalans de segona. I es veu que aquest polític basòfia no té cap mena de dignitat, perquè si la tingués, hauria d'haver-se conformat en quedar-se al hall amb la resta de dissortats. Però no, el molt caragirada, a mesura que anava avançant cap a la porta, ni tan sols mirava a la cara de la gent que l'envoltava, que, no tinc cap mena de dubte, menyspreava profundament. Aquest és el personal que embruta un partit com CDC... amb aquesta fauna, mai tindran el suport dels patriotes progressistes, i en canvi, sí que patiran el carronyisme del sector dels negocis i de les deixalles, fastigoses i pudents, del roquisme, de les quals aquest individu n'és la quintaessència.

Bé, però deixem els detritus de banda i tornem a l'acte. La meva principal crítica a la seva filosofia és que és totalment falsa. Hem de tallar amb la idea que l'unitarisme del poble català és un valor per ell mateix. Unitarisme... per fer què? Perquè per assolir la independència i la sobirania, està clar que amb els sociates no s'hi pot comptar! Hem de parlar clar... els sociates només volen construir Ecspanya, com els peperos. Són dues cares de la mateixa moneda. Ja és hora d'acabar amb els intents d'arrossegar-los cap al sobiranisme... Els independentistes catalans, siguin de dretes o d'esquerres, han de construir uns ponts de comunicació mínims i no perdre el cul perquè s'hi apuntin els sociates... A aquests se'ls convida a participar i si no volen ... bon vent i de cul. Si bé estic convençut que si tirem endavant, molts sectors sociates de base -no de la direcció-, s'acabarien també apuntant... Però si no comencem a caminar de manera clara i inequívoca, cap a la sobirania, aquests sectors no mouran peça.

Acabem amb els unitarismes falsos. Aquí hi ha dos projectes nacionals antagònics: el català i l'ecspanyol, diguem-ho clar i tractem els ecspanyols com es mereixen. Com a enemics, antagònics, que es neguen a reconèixer Catalunya com a nació. Els hem d'anar descavalcant de totes les institucions que controlen, algunes d'elles , fa prop de 30 anys!

Per a mi, cap sociata, ni mort ni viu, és bo. Tots són dolents.

DIJOUS, 11, A L'ÒMNIUM

Esteu tots convidats a l'acte de presentació del llibre Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'Estat (La Busca edicions), que tindrà lloc DIJOUS, 11 d'OCTUBRE, a la seu d'ÒMNIUM CULTURAL, a Barcelona (carrer Diputació, 276).

Hi intervindran la Patrícia Gabancho (autora El preu de ser catalans) i els coautors del llibre, Albert Berrio, Quim Gibert i una servidora.

L'acte començarà a les 19.00 hores.

No hi faltis!

JOAN BALLESTER i CANALS (1913-1980)

A les llibreries ja es pot trobar l'obra Joan Ballester i Canals (1913-1980) de Robert Surroca i Tallaferro, publicada per Òmnium Cultural. Ben bé no es tracta d'una biografia exhaustiva, de caire acadèmic, sinó més aviat d'un treball de divulgació i popularització d'una de les figures més representatives de l'independentisme català del segle XX.

Al llarg de les seves 127 pàgines, l'autor ens presenta sintèticament la vida d'en Ballester, però sobretot li interessa remarcar totes i cadascuna de les campanyes i iniciatives patriòtiques en les que va no només participar, sinó sobretot encapcalar i liderar.

En Ballester pertany a una generació molt castigada per la història. Si bé en la seva joventut va tenir l'enorme sort de participar en l'ascens del moviment separatista català, i va pertànyer a Palestra, a la Unió Catalanista i fins i tot a Nosaltres Sols!, la guerra dels tres anys l'agafà massa jove com per tenir-hi un rol destacat, políticament parlant. En conseqüència, la major part de la seva vida adulta la va viure sota el franquisme, però quan aquest comença a trontollar, ja era massa gran per tenir un protagonisme a primera línia. Tot i això, la seva activitat entre els anys 50 i els anys 70 va ser intensíssima i de fet, el seu paper històric és el d'haver estat el connector generacional entre els separatistes dels anys trenta i l'independentisme que sorgeix els anys 70.

Surroca destaca naturalment el seu protagonisme en l'Obra del Diccionari Catalano-Valenciano-Balear (DCVB), així com en la difusió d'una text clau de l'independentisme contemporani, Justificació de Catalunya de Josep Armengou i el paper que exercí la llibreria Públia com a focus propagador del resistencialisme català, fet que li costà, per altra banda, ser objecte de diversos atemptats ecspanyolistes en els anys seixanta i setanta i, el darrer, en plena dècada dels vuitanta. L'autor també ens descobreix alguns episodis fins ara amagats, de la implicació de Ballester en accions contra la dictadura.

Personalment he de dir que la Llibreria de Joan Ballester i Canals, que és com es rebatejà Públia. situada al carrer Consell de Centre, entre Aribau i Enric Granados, a tres cantonades d'on jo vivia, va ser, a partir del 1984, el lloc on cada mes comprava les publicacions independentistes de l'època, els dos Lluita (el del PSAN i el de l'IPC), la revista dels CSPC i del GDL i sobretot, el setmanari El Llamp, impulsat per l'Enric Borràs.

Dit d'una altra manera, va ser l'establiment que em va permetre entrar en contacte amb l'efervescència independentista de mitjans dels vuitanta. Fet que em va portar a col.laborar, primer amb la Crida a la Solidaritat (1983-86) i després a militar a l'MDT (1986-89) i a Catalunya Lliure (1989-90), sense oblidar la meva actuació a la universitat a través de l'Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat (AEIU) (1985-88) i sobretot en el Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI, 1988-1991), del qual vaig ser el primer impulsor i president estatutari... tot i que, un pamflet recent ho ignora del tot (però els perdono, empipar-me seria donar-li massa importància).

En definitiva, es tracta d'una lectura molt recomanada, que s'afegeix a la cada cop més important bibliografia que sorgeix entorn el món independentista, tal i com ja vaig esmentar en un post anterior. Altament interessant i per la qual cal felicitar a l'autor, a l'Òmnium, i per descomptat a la pròpia família Ballester.