NOVES ELECCIONS AL QUEBEC
L'actual primer ministre del Quebec, el federalista
Jean Charest, acaba de convocar noves eleccions a l'Assemblea Nacional per al proper 8 de desembre. Cal tenir en compte que els darrers comicis quebequesos van celebrar a les darreries del mes de març del 2007, és a dir, tot just fa un any i mig. En ser coneguts els resultats, molts analistes van preveure que la legislatura que s'iniciava seria curta, atès que el partit amb més escons, el liberal, va obtenir-ne 48 dels 125 en joc, la qual cosa significava que el govern no comptaria amb una majoria parlamentària i hauria de negociar constantment amb les altres dues formacions presents a la Cambra: l'
Acció Democràtica del Quebec (ADQ), amb 41 diputats i el
Partit Quebequès (PQ), amb 36.
Tanmateix, la convocatòria ha sorprès perquè s'esperava que com a mínim passarien 2, 2.5 o 3 anys, com a mínim. I les crítiques a aquesta decisió no s'han fet esperar.
La primera, perquè la campanya electoral tindrà lloc en plena crisi financera i cada cop més global, de manera que durant les properes setmanes, el govern en funcions no podrà prendre decisions estratègiques de gran abast, la qual cosa pot ajudar a empitjorar l'economia del país.
La segona perquè la data convocada sembla poc escaient. En ple hivern quebequès, sembla fet a mida per aconseguir que la participació no sigui precisament nombrosa. Cal tenir en compte que normalment les eleccions i altres consultes popular se solen celebrar bé a la primavera, l'estiu o la tardor, és a dir entre els mesos de (darreries) març i l'octubre, màxim el novembre, per evitar les baixíssimes temperatures.
I la tercera crítica, és que Charest ha actuat per pur oportunisme polític. És conscient que els dos partits adversaris a l'Assemblea Nacional no passen per un bon moment, i en vol treure profit, aconseguint una majoria absoluta a la cambra.
L'ADQ, el partit sorpresa de les darreres eleccions, amb el seu líder Mario Dumont (38 anys) al capdavant, i que va aconseguir esdevenir l'Oposició oficial al govern liberal, és una formació molt afeblida. Tot plegat sembla evident que no ha sabut gestionar el pas de ser un partit marginal a ser el primer partit de l'Oposició. Dumont no ha sabut fer front als problemes interns i a les revoltes i vedettismes dels seus propis diputats, la majoria dels quals més veterans que ell i amb uns fums considerables. El seu neo-liberalisme exacerbat per als estàndards quebequesos tampoc ha estat ben rebut. Les darreres enquestes assenyalen que només recull un 17% de suport popular. Tal vegada, el miratge Dumont, al qual algun partit català es va aproximar fa uns pocs mesos, sembla desinflar-se ràpidament.
Per la seva banda, el PQ tampoc es troba en unes condicions envejables. El desastre del 2007, quan va ser rellegat a tercer partit dins l'Assemblea Nacional, va motivar el relleu del seu lideratge, amb l'arribada a la direcció de la veterana Pauline Marois. Una decisió que no va agradar a una part important de la militància, que la consideren massa conservadora i poc disposada a reactivar l'accessió a la independència.
Per a més inri, en els primers dies de campanya, el PQ ha hagut de fer front a problemes interns a l'hora de seleccionar determinats candidats i al fet que resulta evident que Marois (59 anys), mostra una incapacitat manifesta a l'hora de relacionar-se amb els periodistes, és lenta de reflexos i veu internet, els blocs i les xarxes digitals com realitats extraterrestres. Les seves declaracions recents en el sentit que ella és com és, recorden al més pur estil de la old school politics.
Personalment penso que amb Marois, que ja fa temps alguns van vincular a l'Opus Dei, és més un passiu que un actiu per al PQ. I que el futur de la formació es troba en homes com Gilles Duceppe o el meu amic Daniel Turp.
Duceppe (61 anys), és l'actual líder del Bloc Quebequès, partit que en les eleccions federals del mes d'octubre, va arrassar al Quebec, derrotant als liberals i als conservadors. És tal vegada el polític sobiranista més popular i penso que ja és hora que abandoni Ottawa, per encapçalar el PQ a la reconquesta del poder i a la culminació de la sobirania quebequesa.
Passa que fins ara, conscient de les dificultats de dirigir un partit tant militant com el PQ, sempre n'ha volgut quedar al marge. Penso que és el moment de fer el pas endavant.
Per altra banda, el diputat Daniel Turp (53 anys) és una figura consolidada de la política quebequesa, expert en dret constitucional i amb una àmplia experiència en dret internacional i drets humans, si bé, com a molts polítics d'extracció acadèmica, li manca un sòlid suport intern dins del seu propi partit i en el territori. Tanmateix, segurament és qui té més treballada l'estratègia d'accessió a la sobirania i els passos a fer durant i després de la declaració de la independència. Turp, amb qui m'he reunit quan ha visitat Barcelona, ha estat professor convidat a universitats de Paris, a Harvard i La Haia.
La veritat és que una part significativa del moviment sobiranista no connecta amb la Marois, i la prova la tenim en el fet que en els darrers mesos s'han consolidat formacions petites que tenen la intenció de presentar-se a les eleccions, tals com el
Parti Indépendantiste (PI), amb un programa clarament rupturista amb el Canadà i de reforçament de la política de francesització lingüística de la societat quebequesa. També s'hi presentarà
Quebec Solidaire, (QS), amb un marcat perfil social i altermundialista. Tanmateix, aquestes formacions patriòtiques difícilment trauran escons i per contra restaran vots al PQ.
Des del meu punt de vista, naturalment, el millor seria una victòria del PQ, ni que fos per un sol vot. Però això sembla a hores d'ara bastant difícil, tot i que el desprestigi del govern de Jean Charest (50 anys) és enorme, si bé compta amb el suport de la majoria dels grans mitjans de comunicació i dels empresaris.
En el cas que això no passés, la segona opció és que el PQ recuperi el seu rol d'Oposició Oficial a l'Assemblea Nacional, i que els liberals tornin a quedar en minoria, de manera que Charest acabi per deixar-ho córrer i torni a celebrar-se eleccions en un espai petit de temps.
També penso que sigui quin sigui el resultat, el PQ ha de convèncer Marois que dimiteixi i que bé Duceppe o bé Turp, més probable el primer que el segon, agafin les regnes i reactivi l'estratègia d'accessió a la Sobirania, per tal de culminar-la definitivament.
Al Quebec, com a Catalunya, cal fer una inajornable neteja dels actuals líders dels respectius partits independentistes, per tal de tirar endavant la lluita per la Llibertat. Però també cal que els seus respectius recanvis naturals, deixin de fer el ronso amb excuses diverses i posin tota la carn a la graella.
Qui des de la blogosfera sobiranista quebequesa, vulgui seguir la campanya electoral durant les properes setmanes, pot fer-ho des d'
aquí.