dimarts, 25 de novembre del 2008

MONTILLA, ETS UN PALLASSO! (1a part)

La conferència pronunciada per aquest doble d'en Sergi Mas, que es fa dir Montilla, ha deixat per a la petita, petitíssima història dues expressions impagables: Horitzons Improbables i Camins Inviables.

El primer que sobta és que el pallasso Montilla parli d'improbabilitat... hòstia, tal vegada es comença a convertir a l'independentisme!... Perquè lògicament, el que li correspondria dir és Horitzons Impossibles! Però no ho diu, no. Diu Improbables, la qual cosa pressuposa que no descarta la possibilitat que s'hi arribi, encara que ho creu improbable... faltaria plus. Perquè naturalment, quan parla d'Horitzons, es refereix a la Independència, perquè és l'única alternativa a la submissió a Ecspanya (sigui aquesta centralista, autonòmica o federal). 

També li traeix el subconscient. El terme Horitzó sempre té una connotació positiva. Per definició, l'horitzó és allò que mou a les persones, que fa que acceptin reptes, que muntin expedicions per saber què hi ha més enllà... amb l'esperança sempre de millorar, de progressar. Gràcies Montilla, per associar Independència (Horitzó) i progrés. 

Ara parlar d'improbabilitat, és clarament l'element conservador, reaccionari. El capat d'en Montilla, davant el repte de l'Horitzó prefereix quedar-se a casa, prefereix no jugar-se-la. Prefereix renunciar. És això un polític? És això un dirigent? És això un líder? No, naturalment que no. Això simplement és un pallasso! Un covard, un cagat de merda. Una vergonya per aquells que el considerin dels seus. No pas jo, naturalment.

A veure si te n'assabentes, Montilla! La Independència ha estat, és i serà, per definició, l'horitzó de tots els pobles del món. De tots! No n'hi ha ni un que hi renunciï. Està clar? Doncs faries bé de recordar-ho!

Dos. Camins inviables. Naturalment qualsevol camí que acati la legislació ecspanyola que pretengui arribar a la independència és un camí inviable. Tens tota la raó, xato. Ecspanya mai ens deixarà ser independents. Però això no és cap novetat. Sempre, repeteixo sempre, els ecspanyols s'han oposat a la independència dels pobles que sotmetien. Sempre. I sempre han estat derrotats i expulsats per la força . Manu militari, vaja. Sempre. 

Llavors jo aconsellaria a aquells que pretenen arribar a la independència legalment, que escoltin el pallasso Montilla. No hi ha via legal cap a la Independència. L'única via cap a la Independència és la rupturista. Una Declaració de Sobirania feta per una majoria de diputats independentistes que prèviament s'hagin compromès, durant la campanya electoral a aprovar-la. I punt. I un cop declarada la sobirania, demanar el reconeixement internacional i iniciar les negociacions amb els ecspanyols per al repartiment dels actius i dels passius. I naturalment, atesos els precedents històrics, prendre les mesures oportunes per a garantir la pau i l'ordre i que la transició sigui el màxim de tranquil.la possible.

I endavant, que fa baixada...

Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, 24 de novembre del 2008

NOVA CAUSA AL FACEBOOK

Ara fa just uns minuts que he obert una nova causa, la tercera, al Facebook. Porta per títol Sr. Mas, vull saber si vostè és independentista: Sí o No?. Quan començo a escriure aquestes línies, ja som tres els amics de la causa.

La inspiració d'aquesta causa m'ha vingut ara fa unes hores, quan xatejava amb un col.lega, antic company de militància, que ara viu fora de Catalunya. Segurament, però, la idea ja em rondava pel cap aquest matí, quan he llegit el magnífic article d'avui d'en Joan Arnera al Bloc Gran del Sobiranisme (BGS), i sobretot el debat que ha generat entre els comen
taristes.

Als lectors habituals d'aquest bloc, un nombre considerable, per cert, ja coneixen perfectament a qui em refereixo quan dic que n'estic fins al capdamunt dels xantatgistes que van per les cantonades posant-te una pistola al pit i exigint que triïs "O Mas o Montilla" o "O Montilla o Mas", i punt. Cap matís. Cap marge de maniobra. O blanc o negre.  

No entraré ara en les disquisicions sobre aquest xantatge polític. Ho deixo per al meu proper post al BGS que, com és habitual, penjo tots els dimecres (i disculpeu la publicitat gens subliminal).

No, el que vull comentar aquí i ara, és la lògica subjacent d'aquesta causa, que la fa una mica diferent de les dues anteriors (1 i 2). En els darrers dies, i per motiu de feina, he estat estudiant intensament la utilització de la xarxa en la política americana. Divendres vaig ensopegar amb una iniciativa que ara mateix s'està portant a terme i que em va semblar molt suggerent. 

S'inspira directament en l'experiència del 10questions.com, que va tenir un notable ressò mediàtic, ara tot just fa un any. Tant que fins i tot es va copiar amb motiu de les darreres eleccions legislatives italianes (10domande). 

Com en aquests dos precedents, la iniciativa actual, BigDialog, consisteix en la realització per part de ciutadans d'una pregunta concreta a un polític (o als diferents candidats), mitjançant una gravació de vídeo, que després es penja al youtube o a altres canals similars. Un cop penjades les gravacions, s'obre un període de votació on els ciutadans poden votar la pregunta que més els satisfaci. Un cop seleccionades les 10 preguntes més votades, se les fan arribar als al.ludits i se'ls dóna un cert marge de temps perquè l
a contestin, també mitjançant una gravació de vídeo. 

Un cop rebuda les respostes, s'obre una segona fase on els internautes han de votar no si estan d'acord o no amb la resposta donada, sinó si la resposta contesta efectivament la pregunta o si és un simple exercici de tocar el violí.

Bé, amb aquesta causa nova al Facebook, pretenc, modestament, emular aquest procés, en el sentit que es tracta d'una pregunta clara i concisa, adreçada directament a un polític amb nom i cognom. No vull anar més enllà. Vull comprovar si realment és possible que quan un ciutadà s'adreça a un polític i li fa una pregunta, n'obté una resposta que li serveix per estar més informat i li aclareix els dubtes, en un sentit o un altre, o si, contràriament, la resposta és un pur exercici d'equilibrisme dialèctic o una basta sortida per l
a tangent.

D'aquí a unes setmanes en traurem l'entrellat.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dissabte, 22 de novembre del 2008

LLIGA DE FUTBOL DE CATALUNYA (3a edició)
Aquesta temporada encara nohavia fet cap post sobre l'edició d'enguany de la Lliga de Futbol de Catalunya. Ja anava sent hora, doncs. 

Com es pot veure en la classificació, fixada a data de 21 de novembre, és a dir, abans de la jornada d'aquest cap de setmana, tres equips grans, Barcelona, Vila-real i València, l'encapçalen amb un cert marge de punts respecte els seus immediats seguidors. 

Per la part baixa, crida l'atenció la mala situació de dos altres grans, el Mallorca i L'Espanyol. Intentaré seguint més regularment l'evolució de la classificació en les properes jornades.



dissabte, 15 de novembre del 2008

TRES CANALS, TRES PRESIDENTS, 75 ANYS

Avui dia 15 de novembre pot passar a ser un altre dia històric dins l'àmbit de la comunicació política. La raó, el primer discurs realitzat pel president electe dels Estats Units, Barack Obama, a través de youtube. Segons sembla, a partir d'ara, cada setmana s'adreçarà per aquest mitjà als seus ciutadans.



Aquesta mesura, naturalment, té per objectiu emular les famosíssimes converses al costat de la llar de foc (Fireside Chats) protagonitzades per un altre president demòcrat, Franklin Delano Roosevelt, l'any 1933. Aquestes intervencions, però, eren retransmeses per ràdio, i de fet van ajudar a incrementar fins a extrems insospitats la popularitat de FDR, i cohesionà al seu voltant una nació sotmesa a una duríssima crisi econòmica i que hauria de fer front, pocs anys després a una guerra, de la qual sortiria com a primera potència mundial.



75 anys, doncs, separen aquestes dues imatges. Entremig, naturalment, no pot faltar una altra dels moments èpics de la comunicació política americana i, de fet, mundial: el debat presidencial televisat entre Nixon i Kennedy en les eleccions del 1960. El primer debat retransmès per televisió, i que va marcar un abans i un després.  J.F.Kennedy en va sortir clarament vencedor...  a la televisió. La seva imatge moderna i jove s'imposà a la d'un Nixon que encara continuava en el món de la ràdio més tradicional.



Tres canals de comunicació, tres presidents, 75 anys els separen. Però una cosa els uneix: la voluntat d'adreçar-se a la Nació directament utilitzant els mitjans tecnològics capdavanters en cadascun dels diferents moments històrics.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

divendres, 14 de novembre del 2008

TERRORISTES I ESPIES ECSPANYOLS 

No seré jo qui defensi el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), entre d'altres raons perquè els que el formen ja són prou grandets per fer-ho ells solets.

Tanmateix la notícia de l'aparició de micròfons a la seva seu i de l'atac que ha patit, darrerament, ens demostra clarament que els terroristes ecspanyols estan esmolant l'eina. La seva paranoia està assolint límits impensables. Saben perfectament que si fins ara han pogut sobreviure, es
 deu per damunt de tot a la seva sobrerepresentació mediàtica, infinitament superior a la seva representativitat democràtica.

Vull dir que l'espanyolisme, donat que recórrer a l'exèrcit presenta importants inconvenients -no només econòmics i tècnics, sinó polítics i socials- compta a hores d'ara amb dos recursos que li permeten seguir respirant: el poder judicial i l'altre, sense cap mena de dubte, l'anomenada brunete mediàtica

Particularment, sense aquesta darrera, sense la constant i permanent intoxicació practicada per aquests mitjans, els espanyolistes s'haurien convertit en un element folklòric del paisatge. El fracàs estrepitós de la seva manifestació del passat mes de setembre.

Conscients d'això, i donada la cada cop més gran consciència independentista entre la societat catalana -malgrat que la classe política dirigent intenti reconduir-la- els sectors ecspanyolistes estan en ple procés de serbiatització, de radicalització, que busca clarament l'esclat del conflicte civil. En aquesta estratègia de la tensió, emissores com la COPE juguen un paper capdavanter, naturalment. De la mateixa manera que ho fa El Mundo, i altres mitjans ben coneguts. Ja fa temps que tots aquests elements assagen un clima de violència catalanòfoba al País Valencià i a les Illes. Davant el silenci còmplice de la immensa major part de la classe política del Principat que mira cap a una altra banda. 

De totes maneres, cal tenir present que aquests sectors només són la punta de llança. El gruix de l'espanyolisme s'amaga entre els sociates, i en mitjans com TV3, El País, La Vanguardia o El Periódico, entre d'altres. Aquests són immensament més perillosos que els primers. 

Cal tenir-ho en compte i no caure en el joc, més vell que l'anar a peu, del policia bo i el policia dolent. 

Per això és tan important preparar l'estratègia de la Catalunya post-autonomista. Una Catalunya que existeix des de la gloriosa manifestació del 18 de febrer, que es va consolidar arran del desastrós resultat -per als autonomistes, naturalment- del referèndum sobre el nyap, i la segona manifestació pel Dret a Decidir (1 de desembre). I que assolirà la seva carta de naturalesa quan el tribunal constitucional ecspanyol emeti la seva sentència de marres. Llavors, sí que haurà començat el compte enrere. Cap a la Independència. 

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, 11 de novembre del 2008

MOLT I MOLT BO!


L'Eva, una amiga del Facebook, m'ha enviat aquesta foto que segons sembla corre per la xarxa. No us sembla genial! Una altra utilitat per entrar-hi!
"ZP, al salón que viene Sarko y otros clientes"

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, 8 de novembre del 2008

NOVES ELECCIONS AL QUEBEC

L'actual primer ministre del Quebec, el federalista Jean Charest, acaba de convocar noves eleccions a l'Assemblea Nacional per al proper 8 de desembre. Cal tenir en compte que els darrers comicis quebequesos van celebrar a les darreries del mes de març del 2007, és a dir, tot just fa un any i mig. En ser coneguts els resultats, molts analistes van preveure que la legislatura que s'iniciava seria curta, atès que el partit amb més escons, el liberal, va obtenir-ne 48 dels 125 en joc, la qual cosa significava que el govern no comptaria amb una majoria parlamentària i hauria de negociar constantment amb les altres dues formacions presents a la Cambra: l'Acció Democràtica del Quebec (ADQ), amb 41 diputats i el Partit Quebequès (PQ), amb 36.

Tanmateix, la convocatòria ha sorprès perquè s'esperava que com a mínim passarien 2, 2.5 o 3 anys, com a mínim. I les crítiques a aquesta decisió no s'han fet esperar.

La primera, perquè la campanya electoral tindrà lloc en plena crisi financera i cada cop més global, de manera que durant les properes setmanes, el govern en funcions no podrà prendre decisions estratègiques de gran abast, la qual cosa pot ajudar a empitjorar l'economia del país. 

La segona perquè la data convocada sembla poc escaient. En ple hivern quebequès, sembla fet a mida per aconseguir que la participació no sigui precisament nombrosa. Cal tenir en compte que normalment les eleccions i altres consultes popular se solen celebrar bé a la primavera, l'estiu o la tardor, és a dir entre els mesos de (darreries) març i l'octubre, màxim el novembre, per evitar les baixíssimes temperatures.

I la tercera crítica, és que Charest ha actuat per pur oportunisme polític. És conscient que els dos partits adversaris a l'Assemblea Nacional no passen per un bon moment, i en vol treure profit, aconseguint una majoria absoluta a la cambra.

L'ADQ, el partit sorpresa de les darreres eleccions, amb el seu líder Mario Dumont (38 anys) al capdavant, i que va aconseguir esdevenir l'Oposició oficial al govern liberal, és una formació molt afeblida. Tot plegat sembla evident que no ha sabut gestionar el pas de ser un partit marginal a ser el primer partit de l'Oposició. Dumont no ha sabut fer front als problemes interns i a les revoltes i vedettismes dels seus propis diputats, la majoria dels quals més veterans que ell i amb uns fums considerables. El seu neo-liberalisme exacerbat per als estàndards quebequesos tampoc ha estat ben rebut. Les darreres enquestes assenyalen que només recull un 17% de suport popular. Tal vegada, el miratge Dumont, al qual algun partit català es va aproximar fa uns pocs mesos, sembla desinflar-se ràpidament.

Per la seva banda, el PQ tampoc es troba en unes condicions envejables. El desastre del 2007, quan va ser rellegat a tercer partit dins l'Assemblea Nacional, va motivar el relleu del seu lideratge, amb l'arribada a la direcció de la veterana Pauline Marois. Una decisió que no va agradar a una part important de la militància, que la consideren massa conservadora i poc disposada a reactivar l'accessió a la independència. 

Per a més inri, en els primers dies de campanya, el PQ ha hagut de fer front a problemes interns a l'hora de seleccionar determinats candidats i al fet que resulta evident que Marois (59 anys), mostra una incapacitat manifesta a l'hora de relacionar-se amb els periodistes, és lenta de reflexos i veu internet, els blocs i les xarxes digitals com realitats extraterrestres. Les seves declaracions recents en el sentit que ella és com és, recorden al més pur estil de la old school politics.

Personalment penso que amb Marois, que ja fa temps alguns van vincular a l'Opus Dei, és més un passiu que un actiu per al PQ. I que el futur de la formació es troba en homes com Gilles Duceppe o el meu amic Daniel Turp

Duceppe (61 anys), és l'actual líder del Bloc Quebequès, partit que en les eleccions federals del mes d'octubre, va arrassar al Quebec, derrotant als liberals i als conservadors. És tal vegada el polític sobiranista més popular i penso que ja és hora que abandoni Ottawa, per encapçalar el PQ a la reconquesta del poder i a la culminació de la sobirania quebequesa. 

Passa que fins ara, conscient de les dificultats de dirigir un partit tant militant com el PQ, sempre n'ha volgut quedar al marge. Penso que és el moment  de fer el pas endavant.

Per altra banda, el diputat Daniel Turp (53 anys) és una figura consolidada de la política quebequesa, expert en dret constitucional i amb una àmplia experiència en dret internacional i drets humans, si bé, com a molts polítics d'extracció acadèmica, li manca un sòlid suport intern dins del seu propi partit i en el territori. Tanmateix, segurament és qui té més treballada l'estratègia d'accessió a la sobirania i els passos a fer durant i després de la declaració de la independència. Turp, amb qui m'he reunit quan ha visitat Barcelona, ha estat professor convidat a universitats de Paris, a Harvard i La Haia.

La veritat és que una part significativa del moviment sobiranista no connecta amb la Marois, i la prova la tenim en el fet que en els darrers mesos s'han consolidat formacions petites que tenen la intenció de presentar-se a les eleccions, tals com el Parti Indépendantiste (PI), amb un programa clarament rupturista amb el Canadà i de reforçament de la política de francesització lingüística de la societat quebequesa. També s'hi presentarà Quebec Solidaire, (QS), amb un marcat perfil social i altermundialista. Tanmateix, aquestes formacions patriòtiques difícilment trauran escons i per contra restaran vots al PQ.

Des del meu punt de vista, naturalment, el millor seria una victòria del PQ, ni que fos per un sol vot. Però això sembla a hores d'ara bastant difícil, tot i que el desprestigi del govern de Jean Charest (50 anys) és enorme, si bé compta amb el suport de la majoria dels grans mitjans de comunicació i dels empresaris. 

En el cas que això no passés, la segona opció és que el PQ recuperi el seu rol d'Oposició Oficial a l'Assemblea Nacional, i que els liberals tornin a quedar en minoria, de manera que Charest acabi per deixar-ho córrer i torni a celebrar-se eleccions en un espai petit de temps. 

També penso que sigui quin sigui el resultat, el PQ ha de convèncer Marois que dimiteixi i que bé Duceppe o bé Turp, més probable el primer que el segon, agafin les regnes i reactivi l'estratègia d'accessió a la Sobirania, per tal de culminar-la definitivament.

Al Quebec, com a Catalunya, cal fer una inajornable neteja dels actuals líders dels respectius partits independentistes, per tal de tirar endavant la lluita per la Llibertat. Però també cal que els seus respectius recanvis naturals, deixin de fer el ronso amb excuses diverses i posin tota la carn a la graella.

Qui des de la blogosfera sobiranista quebequesa, vulgui seguir la campanya electoral durant les properes setmanes, pot fer-ho des d'aquí.

DUES FOTOS, VINT ANYS (si fa no fa)

En Roger, pel Facebook, m'envia una foto de si fa no fa, uns vint anys. 

Enyorança? No. Records? Els bons, per no fer-me mala sang. 

Els altres ja fa temps que els vaig llençar a la paperera del meu cervell i vaig prémer la tecla de secure empty trash. 

A la foto, es pot distingir un actual regidor de la CUP a Mataró, així com altres companys i companyes del Vallès, Santa Coloma de Gramenet i Les Corts. 

La ubicació és també rellevant. Cuixà, al Conflent. 

L'any: entre el 1987 i el 1989, màxim el 1990. 

L'altra foto és de fa uns pocs, dies. En certa manera la trec jo per provocar. Apareix en el videobloc de l'Artur Mas, durant l'acte organitzat per la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas de lliurament del Premi d'Assaig, que va recaure en el Toni Aira

I sí, hi surt una servidora. I sí, autoritzo als professionals d'escampar merda a intoxicar que ja sóc de Convergència, encara que ni en sóc, ni en tinc ganes de ser-ho. Però això no té cap importància, oi?

Va ser un acte força interessant, on l'historiador Ferran Mascarell, ex-conseller maragallià de Cultura, va fer una dissertació sobre l'assaig, on fes referí als dos, segons el seu punt de vista, grans assagistes de la literatura catalana del segle XX: Joan Fuster i Josep Pla. Si bé em va sorprendre, positivament, l'esment de Fuster (autor prohibit pel blaverisme del nord), no li compro la seva obsessió per tornar a fer pedagogia a les ecspanyes i la seva falera pel federalisme asimètric. Aquest continuïsme paquidèrmic, em treu de polleguera.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dimecres, 5 de novembre del 2008

L'ALTRA VICTÒRIA

Finalment, s'han acomplert, amb escreix, els pronòstics. Barack Obama ja és el president electe dels Estats Units. El primer afroamericà en més de dos-cents anys d'història. Però la veritat, la imatge que m'ha frapat més no ha estat la seva o la de la seva família celebrant-ho a Xicago. No. La imatge que m'ha fins i tot emocionat més, és la que mostra les llàgrimes del reverend Jesse Jackson. Sens dubte la victòria d'ahir, també va ser, i jo diria que sobretot va ser la victòria de Jesse Jackson, d'un lluitador que des de mitjans dels anys 60 va començar la seva lluita pel reconeixement dels drets dels afroamericans i sobretot per a recuperar-ne l'orgull i l'autoestima. Han estat prop de 50 anys de lluita, sovint polèmica, amb rumors per a tots els gustos, i on destaca la foto del 3 d'abril de 1968, on un jove Jackson apareix al costat de l'altre guanyador moral de les eleccions d'ahir, en Martin Luther King. Una foto que passaria a la història, perquè al dia següent, King seria assassinat.

En les dècades següents, James entrà en la política electoral i intentà en dues ocasions ser el candidat demòcrata a la presidència (1984 i 1988). No se n'ensortí, atès que era considerat massa liberal, o fins i tot, massa revolucionari, quan no directament un terrorista, per una part significativa dels ciutadans americans, sobretot, els blancs.

Amb Clinton inicialment topà frontalment, però amb el pas dels anys la relació es va anar aprofundint, fins a forjar-se una autèntica aliança entre totes dues figures. No debades, el llavors president fins i tot va concedir-li la Medalla de la Llibertat.

Autèntica bèstia negra dels bushistes i carn de menyspreu per part de la brunete mediàtica neo-conservadora, amb l'impresentable Bill O'Reilly, de la Fox TV, al capdavant, també la seva relació amb el propi Obama ha estat senzilla.

De fet, hi ha hagut moments molt tensos, en els quals Jackson va arribar a afirmar que en el fons, Obama, era "com un blanc", i que si calia, "li tallaria els collons".

Però aquest enfrontament, els darrers mesos s'ha anat apaivagant i ahir, de fet aquesta matinada, hora catalana, Jackson plorava en la festa de la victòria d'Obama.

Una victòria, probablement més seva -i de Martin Luther King, i de centenars d'activistes pels drets civils assassinats o represaliats al llarg dels anys- que pròpiament d'Obama.

El vell lluitador ha guanyat sense ser ell el guanyador. Ho ha estat la seva gent.

dimarts, 4 de novembre del 2008

I SI GUANYA McCAIN?

No vull actuar de mosca collonera (o sí) ni cridar al mal temps. Però i si guanya McCain? Un desastre, naturalment. Sembla que no pot passar. Segons Gallup, les enquestes d'aquest darrer cap de setmana, assenyalen una victòria estimada d'Obama del 55% vs 44%. Tothom tranquil, doncs... o no?

El fantasma de l'anomenat efecte Bradley es passejarà durant la jornada electoral. Segons la definició de la Wikipedia, es tracta d'una teoria que pretén explicar les discrepàncies observades entre les enquestes d'intenció de vot i els resultats electorals finals en aquelles conteses on un candidat blanc s'enfronta a un no blanc. Concretament, la teoria afirma que un determinat nombre de votants declaren que votaran al candidat no blanc, però en el moment del vot es decideixen pel candidat blanc. La raó per la qual un ciutadà, normalment blanc, actua d'aquesta forma és minimitzar el risc de ser titllat o percebut com a racista a l'hora de declarar la seva intenció de vot.

Se'n diu Bradley en referència a un candidat a governador de Califòrnia, Tom Bradley, que en les eleccions del 1982, semblava dominar clarament en les enquestes d'intenció de vot per damunt del seu adversari blanc. Finalment, però, Bradley les va perdre per un estret marge de vots.

Li pot passar això a Obama? Sembla que no. Però si, per un moment, ens imaginéssim que li passa, les conseqüències, jo diria que podrien ser nefastes. Probablement la societat americana i de retop la mundial, viuria una autèntica crisi de confiança de dimensions siderals. La qüestió racial, tornaria a situar-se al bell mig del debat polític, i jo no descartaria que els afroamericans definitivament abdiquessin del seu desig d'integració en la societat americana.

Posats a especular -més que a teoritzar-, aquest escenari de divisió, podria ser aprofitat tant per la comunitat hispana, per desplaçar l'afroamericana -si bé a diferència d'aquesta, els hispans no són una comunitat homogènia ni de lluny, això és el que no entenen molts analistes ibèrics, entre ells molts catalans, que prenen bou per bèstia grossa.

Un escenari encara més paorós seria l'expansió del fonamentalisme islàmic entre la població afroamericana dels Estats Units, com a reacció al rebuig de l'home blanc. De fet, determinats moviments de resistència islamista, com és el cas de Hezbollah, aposten clarament per una aliança amb moviments d'Occident oposats a l'imperialisme i a la globalització neoliberal.

Aquesta estratègia trobaria la terra adobada en determinats sectors afroamericans més oposats a l'Amèrica blanca. És una decisió que naturalment compta amb l'oposició d'Al-Qaeda, la qual considera tots els occidentals, siguin de la ideologia que siguin, enemics.

Però la perspectiva d'una part significativa dels afroamericans adherint-se al fonamentalisme islàmic i, en certa mesura, teledirigits des de Teheran, el gran protector de Hezbollah, donaria lloc a una veritable cacera de bruixes que deixaria la practicada pel senador McCarty contra els comunistes en un autèntic conte de fades. Una cacera que afectaria aquells sectors econòmics on la mà d'obra afroamericana és força nombrosa, començant pel propi Exèrcit, però seguint pels transports (ferrocarrils, metros, autobusos), i serveis (neteja, hospitals, col.legis), per tal d'evitar atemptats en massa. I a això cal afegir l'impacte que tindria en la política internacional (encara més desprestigi dels USA a l'Europa progre, agudització del conflicte a Palestina, reforçament de l'antiamericanisme a l'Amèrcia Llatina, etc.). Probablement, de les turbulències americanes, qui en sortiria beneficiat seria el seu gran competidor del segle XXI, la Xina, que passaria a assumir el rol de contrapoder amb la cooperació de Rússia -que utilitzaria el seu poder energètic per lligar curt els europeus ...

Bé, potser penseu que m'emparro massa. I probablement teniu tota la raó del món. Però em neguiteja aquesta unanimitat enfront els resultats de les eleccions d'avui (que jo vull que es compleixi, per altra banda). Però també seria insuportable veure la cara de tonto que se'ns quedaria si finalment, l'efecte Bradley té lloc, i tothom s'ha de menjar amb patates els pronòstics anteriors. Bé, aviat sortirem de dubtes.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

THE POWERS THAT BE

No és que estigui en crisi i vagi del pal "el temps passats eren millors", entre d'altres raons perquè no ho eren, els d'ara són infinitament millors, i estic segur que el futur encara serà infinitament millor, però darrerament no deixo de cercar pel you tube vídeos de pel.lícules i sèries que en el seu moment em van emocionar o colpir...o em van fer petar de riure. I aquesta, The Powers that Be (1992-93), per déu que en va ser una.



Recordo que sempre la posava en versió original i me'n feia un fart de veure i reveure els episodis. Segurament en algun calaix encara tinc gravat algun episodi, en cinta VHS, naturalment. Aquesta sèrie, va tenir una vida curta, però se situa en el camí de les sitcom de temàtica política. És posterior a la britànica Yes, Minister (1980-84) i a les seves seqüeles Yes, Prime Minister (1986-88) i House of Cards (1990) i en certa mesura anuncia ja The West Wing (1999-2006), no debades algun dels actors apareixen en ambdues sèries.

Són molt bones les històries d'aquest Senador, la seva família, i els seus ajudants. Particularment he de reconèixer que la seva assistent/secretària/amant, no només em feia reflexionar sobre la política, sinó sobre altres aspectes de la vida, diguem-ne que més quotidians...

Per acabar un detall. Fixeu-vos en els Macintosh clàssic -si no m'erro- que apareixen en la taula del ajudants del senador... no us agafa una esgarrifança de melancolia?

Etiquetes de comentaris: , , , ,

diumenge, 2 de novembre del 2008

LA FI DELS BLOCS?

Acabo de llegir l'article de Paul Boutin a Wired, que porta per títol Twitter, Flickr, Facebook Make Blogs Look So 2004, i on planteja que, decididament, l'era d'or dels blocs, de la blogosfera comença a arribar a la seva fi. Molts blocaires de renom han plegat d'escriure i es passen a altres canals com poden ser el Twitter, el vídeobloc, el Flickr o el Facebook.

Una de les principals raons que al.leguen els blocaires per deixar-ho córrer és la pèrdua de la personalitat, en el sentit que a hores d'ara els blocs més llegits ja no són els dels blocaires individuals, que transmetien autèntic i propi, sinó els blocs col.lectius, que pengen 30 posts diaris (a l'estil The Huffington Post, per entendre'ns).

Una altra raó al.ludida és l'efecte distorsionador dels comentaristes que insulten i toquen el que no sona. Clar que això té diverses solucions. Moderar els comentaris, o fer que el bloc sigui d'accés privat, no públic. La primera solució, però, pressuposa haver d'esmerçar temps en la moderació, tasca que pot ser feixuga si se'n reben molts. La segona, limita considerablement l'impacte del bloc, ja que només el podran llegir aquelles persones que l'autor conegui o que les hagi acceptat.

Finalment, una tercera raó que esmenta, és de caràcter tecnològic. Quan el 2004 es produeix el boom de la blogosfera (als Estats Units, naturalment), aquí trigarà una mica més, com sempre, les descàrregues de vídeo i àudio no eren tan senzilles, ràpides com ho són ara, per la qual cosa, el text predominava clarament sobre el multimèdia. Ara això ja no és així, i cada cop més els blocs amb predomini de text (text-heavy) són rebutjats pels lectors, sobretot entre els més joves.

Bé, en termes generals, estic bastant d'acord, en el sentit que tot sembla indicar que s'evoluciona cap aquesta direcció. La qual cosa no vol pas dir, necessàriament que m'agradi.

Darrerament he estat enganxat bastant al Facebook, sobretot d'ençà que vaig crear dues causes que han tingut un èxit, jo diria que brutal (per als meus estàndards, si més no).

De la primera d'aquestes causes ja en vaig parlar en un post anterior. Es tracta de la World Coalition for Catalonia Independence, a la qual, aquest dissabte s'ha arribat als 2000 amics! Una passada! Penso que el seu creixement exponencial durant els mes d'octubre demostra que el Facebook a casa nostra està expandint-se d'una manera sense precedents, com mai en els anteriors mesos.

L'altra causa que m'ha tingut ocupat és la que porta per nom Maken Geen Fouten: Oleguer is Catalaans, niet spaans, escrit en holandès, i que traduït, vol dir No t'equivoquis: Oleguer és Català, no espanyol. Aquesta causa a hores d'ara compta amb uns 225 amics, la majoria catalans, però ja comencen també a afegir-se d'holandesos.

Naturalment, convido els lectors d'aquest humil i senzill bloc a entrar a Facebook i apuntar-se a les dues causes. Molts ja ho heu fet, i us ho agraeixo càlidament.

Per altra banda, la lectura de l'article de Boutin, m'ha portat a reactivar el meu compte al Twitter, que el tenia mig abandonat d'ençà que el vaig obrir el mes de febrer passat, si no m'equivoco. La veritat, escriure missatges que com màxim comptin amb 150 caràcters resulta bastant frustrant. Però m'ho prenc com un repte. A més acabo de descobrir que també els puc enviar des del meu nou i flamant iphone 3G de 16 GB (foto), la qual cosa segur que facilitarà molt que em tregui la mandra d'escriure missatgets, que fins ara he tingut. En aquest sentit, he afegit en la barra esquerra d'aquest bloc, una secció de Twitter Updates, on aniran apareixent tots els missatges que escrigui d'ara en endavant. Qui sigui tan massoca per voler seguir-me al Twitter, ho pot fer clicant a l'enllaç Follow me on Twitter.

Bé, no sé si ara em convertiré en un malalt de Facebook o de Twitter, com de fet he estat aquests darrers anys un malalt de bloc. El que sí que puc dir és que, de moment, no se m'ha passat pel cap, deixar la blogosfera. Ho sento, encara m'haureu d'aguantar una mica més. Sí que és cert que si persisteixo en la publicació de posts llarguíssims, com aquest, per exemple, segurament la meva audiència potencial serà sobretot personal de la meva quinta o lleugerament més jove -posem trenta o trenta-cinc anys cap amunt- però ni pensaments de fer forat entre els crios (amb carinyo i de bon rotllo) més joves.

I és que jo, la veritat, no em veig fent un videobloc on em gravi a mi mateix teoritzant sobre el món, el país o sobre si avui em fa mal de cap, tinc mandra de treballar o si m'he discutit amb la parenta... però, com sovint es diu, mai diguis mai...

Etiquetes de comentaris: , , , , ,