I SI GUANYA McCAIN?

No vull actuar de mosca collonera (o sí) ni cridar al mal temps. Però i si guanya McCain? Un desastre, naturalment. Sembla que no pot passar. Segons Gallup, les enquestes d'aquest darrer cap de setmana, assenyalen una victòria estimada d'Obama del 55% vs 44%. Tothom tranquil, doncs... o no?

El fantasma de l'anomenat efecte Bradley es passejarà durant la jornada electoral. Segons la definició de la Wikipedia, es tracta d'una teoria que pretén explicar les discrepàncies observades entre les enquestes d'intenció de vot i els resultats electorals finals en aquelles conteses on un candidat blanc s'enfronta a un no blanc. Concretament, la teoria afirma que un determinat nombre de votants declaren que votaran al candidat no blanc, però en el moment del vot es decideixen pel candidat blanc. La raó per la qual un ciutadà, normalment blanc, actua d'aquesta forma és minimitzar el risc de ser titllat o percebut com a racista a l'hora de declarar la seva intenció de vot.

Se'n diu Bradley en referència a un candidat a governador de Califòrnia, Tom Bradley, que en les eleccions del 1982, semblava dominar clarament en les enquestes d'intenció de vot per damunt del seu adversari blanc. Finalment, però, Bradley les va perdre per un estret marge de vots.

Li pot passar això a Obama? Sembla que no. Però si, per un moment, ens imaginéssim que li passa, les conseqüències, jo diria que podrien ser nefastes. Probablement la societat americana i de retop la mundial, viuria una autèntica crisi de confiança de dimensions siderals. La qüestió racial, tornaria a situar-se al bell mig del debat polític, i jo no descartaria que els afroamericans definitivament abdiquessin del seu desig d'integració en la societat americana.

Posats a especular -més que a teoritzar-, aquest escenari de divisió, podria ser aprofitat tant per la comunitat hispana, per desplaçar l'afroamericana -si bé a diferència d'aquesta, els hispans no són una comunitat homogènia ni de lluny, això és el que no entenen molts analistes ibèrics, entre ells molts catalans, que prenen bou per bèstia grossa.

Un escenari encara més paorós seria l'expansió del fonamentalisme islàmic entre la població afroamericana dels Estats Units, com a reacció al rebuig de l'home blanc. De fet, determinats moviments de resistència islamista, com és el cas de Hezbollah, aposten clarament per una aliança amb moviments d'Occident oposats a l'imperialisme i a la globalització neoliberal.

Aquesta estratègia trobaria la terra adobada en determinats sectors afroamericans més oposats a l'Amèrica blanca. És una decisió que naturalment compta amb l'oposició d'Al-Qaeda, la qual considera tots els occidentals, siguin de la ideologia que siguin, enemics.

Però la perspectiva d'una part significativa dels afroamericans adherint-se al fonamentalisme islàmic i, en certa mesura, teledirigits des de Teheran, el gran protector de Hezbollah, donaria lloc a una veritable cacera de bruixes que deixaria la practicada pel senador McCarty contra els comunistes en un autèntic conte de fades. Una cacera que afectaria aquells sectors econòmics on la mà d'obra afroamericana és força nombrosa, començant pel propi Exèrcit, però seguint pels transports (ferrocarrils, metros, autobusos), i serveis (neteja, hospitals, col.legis), per tal d'evitar atemptats en massa. I a això cal afegir l'impacte que tindria en la política internacional (encara més desprestigi dels USA a l'Europa progre, agudització del conflicte a Palestina, reforçament de l'antiamericanisme a l'Amèrcia Llatina, etc.). Probablement, de les turbulències americanes, qui en sortiria beneficiat seria el seu gran competidor del segle XXI, la Xina, que passaria a assumir el rol de contrapoder amb la cooperació de Rússia -que utilitzaria el seu poder energètic per lligar curt els europeus ...

Bé, potser penseu que m'emparro massa. I probablement teniu tota la raó del món. Però em neguiteja aquesta unanimitat enfront els resultats de les eleccions d'avui (que jo vull que es compleixi, per altra banda). Però també seria insuportable veure la cara de tonto que se'ns quedaria si finalment, l'efecte Bradley té lloc, i tothom s'ha de menjar amb patates els pronòstics anteriors. Bé, aviat sortirem de dubtes.

McCARTYISME A LA CATALANA

Joseph Raymond McCarthy (1908-1957) va ser un senador republicà famós per encapçalar una autèntica croada contra aquelles personalitats sospitoses de simpatitzar amb el comunisme o de portar a terme activitats antiamericanes. El macartisme, és la quintaessència de la Guerra Freda, com ho és la bomba atòmica, i va tenir un fort impacte, en els anys cinquanta, entre el món polític, intel.lectual i artístic als Estats Units. Particularment, damunt de periodistes i actors, tal i com recull excel.lentment la pel.lícula Good Night, and Good Luck (2005).
Doncs bé, s'acaba de fer públic un exemple paradigmàtic de mccartisme à la catalane, protagonitzat, ni més ni menys que per la direcció d'un partit suposadament independentista i demòcrata.

Acabo de llegir el bloc del patriota Josep Pinyol i Balasch, on explica, amb documentació gràfica adjunta, que la seva demanda d'afiliació a ERC ha estat rebutjada per l'Executiva Nacional, sense indicar-ne els motius que han portat a aquesta tan greu decisió. La carta va signada per la secretària d'organització i finances Pilar Albiol. Diverses consideracions al respecte.

Primera. En Josep Pinyol, no és precisament un newbie de la política. Es tracta d'un sobiranista d'esquerres de pedra picada, el curriculum polític i activista del qual es remunta com a mínim -pel que jo sé- a l'etapa de la Solidaritat d'Obrers de Catalunya (SOC), el primer sindicat nacionalista fundat el 1958 i antecedent directe de l'actual sindicalisme nacional català. Ens trobem doncs, davant d'un militant amb un grau de veterania difícilment igualable pel 90% de l'actual militància d'ERC.

Segona. És cert que la veterania és un grau... però no ho és tot. Cal també una adequada formació i coneixements... En aquest sentit, una lectura tranquil.la del seu bloc, i concretament del recull de posts La via democràtica a la sobirania ens permet adonar-nos que no ens trobem davant d'un mindundi qualsevol, sinó d'un intel.lectual sobradament preparat.

Tercera. El rebuig a l'admissió a la militància d'en Pinyol contrasta vivament amb les portes obertes a tot quisqui provinent de Ciutadans pel Càrrec, d'Iniciativa, del PSC i del Sum Sum Korda, i confirma la línia liquidacionista, semblant a la protagonitzada en el seu moment per Euskadiko Ezkerra, de decantar ERC cap a una confluència orgànica amb els partits ecspanyols considerats, de forma prou qüestionable, d'esquerres.

Quarta. Resulta irònic, i demostra les misèries de la política de partit en el pitjor sentit de la paraula, el fet que qui signa la carta de no admissió sigui la secretaria d'organització i finances, Pilar Albiol, que, com el mateix Pinyol, és de Cornellà de Llobregat. Per altra banda, és de sobres conegut, que Albiol no es tira un pet sense el permís d'en Xavier Vendrell.

I finalment, Cinquena, ens trobem davant d'un altre exemple de l'autèntic terror amb què la direcció liquidacionista d'ERC, afronta la Conferència Nacional del proper 20 d'octubre. Tant és així que han hagut de tocar a sometent a tots els alcaldes i regidors propers i ben segur que també ho hauran fet amb tota la quitxalla que ha entrat a les diferents conselleries i diputacions, a més a més dels familiars, amics, coneguts i saludats de cadascun d'ells.

Espero i desitjo que la immensa majoria de la militància patriòtica d'ERC no es deixi ensarronar per aquesta estratègia liquidacionista i que prengui consciència que el futur de l'independentisme parlamentari es juga el proper cap de setmana.

I ara, me'n vaig a veure el Catalunya-Estats Units de Futbol-Sala que es juga a Cornellà, a pocs metres de casa, per cert.