D'ERASME A SENNETT, QUIN ANY, EL 2007!

Vaig començar el 2007 amb un post dedicat a la famosa frase, i encara massa poc difosa, d'Erasme de Rotterdam, Non Placet Hispania, i avui mateix, he acabat l'any amb una reflexió sobre el llibre de Richard Sennett, The Culture of New Capitalism, (2006). Tal vegada, si només comptés el cap i la cua, algú diria que em passo d'intel.lectual sabatot.

Per això, he decidit acabar l'any amb una foto per darrera i començar el 2008, amb una foto per davant. La del darrere és aquesta,



L'any 2007 passarà a la història per ser l'any en què l'independentisme o sobiranisme va passar a ocupar l'espai central del debat polític a Catalunya.

Si el 2006 va ser un any patètic, amb el debat i el referèndum sobre el nyap, i amb la formació d'un govern regional, encapçalat per una funcionari de la política, com a mínim va significar el certificat de defunció de l'autonomisme a casa nostra, com ja bé vaig dir en el seu moment.

El 2007 ha estat clarament un any post-autonomista, perquè per primera vegada en la història s'ha marcat un data per a la realització d'un referèndum d'autodeterminació: l'11 de setembre del 2014.

Això, psicològicament és molt important. S'hauria d'haver fet molt abans. Es tracta de la política del couteau sous la gorge de la qual jo, modestament, ja l'havia exigit en diverses ocasion en aquest bloc. La reacció dels ecspanyols ha estat enriure-se'n, però tinc molt clar, molt clar, que la processó va per dins. La prova la tindrem en les eleccions del 9 de març, el partit que guanyi, si ho fa per majoria absoluta o suficient, suggerirà a l'altre partit, un pacte d'estat per acabar amb el chantaje separatista, i estic molt segur, molt segur, que, per poc que pugui, i sempre apel.lant a l'interès d'Ecspanya, ho acceptarà. Vegeu-ne si no el discurs del Borbó de marres.

Un 2007 que ens porta, doncs, al 2014. I un 2008, i avanço una reflexió que tenia reservada per al primer post d'aquest any, que veurà com, feliçment, el Tribunal Constitucional ecspanyol, confirma l'esclafament del nyap. Juro per tutatis que el dia que es faci pública la sentència em foteré una ampolla sencera de whisky Jaume I, com el que veieu en la foto. Ho juro.

El 2007, doncs, ha tingut coses positives, doncs. La presa de consciència d'àmplies capes de la societat catalana de què amb Ecspanya no hi ha res a fer, ha avançat més que mai. Com sempre, perquè això passés, ha calgut que tastéssim el xarop de bastó: la Renfe, FECSA, Endesa, la ministra de marres. I és que la gent no aprèn fins que no rep. És trist, però és cert.

Sense cap mena de dubte, en el costat passiu (o no), hi ha el tancament del repetidor de la Carrasqueta, que demostra, si més no, la voluntat genocida dels ecspanyols. Aquest pas és molt greu, com també ho és el cada cop més desacomplexat terrorisme ecspanyol que ataca les manifestacions de catalanitat allà on pot i on li deixen. Cal parar-li el peus, però serà molt difícil, donat les evidents connivències judicials, policials i mediàtiques amb les que compta.

No puc acabar aquest bloc sense retre un homenatge a tots els que ens han deixat i vull personalitzar-ho en dues persones, sense que això impliqui que me n'oblidi de la resta. Em refereixo, en primer lloc, al col.lega de treball, en Daniel Jones, que va morir sobtadament durant les vacances de primavera. Encara a hores d'ara em sembla impossible que mai més pugui tornar a veure la seva còrpora caminant pels passadissos de la facultat, sempre amb una cartera a la mà.

L'altre, no cal dir-ho, la mort d'en Lluís M. Xirinacs, que va commocionar Catalunya sencera, per la seva actitud valenta, serena i ferma. No tinc cap mena de dubte, que el seu testimoniatge va frapar milions de consciències i que va contribuir a l'afermament de la nostra dignitat com a poble.

Però com que no és bo parlar massa de la mort (o potser sí), tinc la il.lusió que aquest 2008 que estem a punt d'encetar, presenciarà el naixement d'un altre membre de la família, en Marcel, al qual se l'espera cap a l'abril o el maig. Serà el meu quart nebot, i el primer fill del meu germà David i de la seva companya, la Sandra. Cinc nanos Sort (tres nois i dues noies), de moment, seran, espero, la primera generació que gaudirà de la Independència de la nostra Pàtria, vull dir que viuran més anys lliures que esclaus. Quin orgull poder-los oferir aquesta perspectiva!

I per acabar, el 2006 vam assistir a la Independència de Montenegro. El 2007, no s'ha pogut assolir la de Kossovo, malgrat que no tinc cap mena de dubte, que el mes de gener del 2008, o el febrer, es declararà la Independència... i als Serbis que els mati déu. El 2008, també és possible que Euskadi, el 28 d'octubre, celebri la seva consulta popular sobre la sobirania. I no podem perdre de vista els esdeveniments a Escòcia i a Flandes, el Quebec i Còrsega...

Hi ha molta feina per fer...

LA CULTURA DEL NOU CAPITALISME

Ara fa uns pocs dies vaig acabar de llegir el llibre del sociòleg Richard Sennett, The Culture of the New Capitalism, publicat el 2006. Malgrat que en alguns aspectes m'ha decebut, però que ara no tractaré, també en d'altres m'ha interessat sobremanera. Curiosament, un dels temes que m'ha fet reflexionar més és quan estudia el model weberià de burocratització, i les referències que fa a la importància de l'exèrcit en el consolidació de l'estat modern.

Concretament, ens diu que la institució militar, sobretot amb l'adveniment de l'exèrcit nacional, que substitueix als exèrcits de mercenaris de l'etapa moderna, va ser un factor clau en l'estructuració inicial d'una burocràcia que tenia com a un dels seus trets fonamentals la confiança en el sistema. D'aquesta manera s'entén que milers de persones acceptessin resignadament anar a l'escorxador que significaven les guerres europees dels segles XVIII a XX, perquè hi havia una identificació i una confiança amb la institució. Això es donava, especialment, entre els cossos de l'oficialitat, que acceptaven el risc de perdre de vida -considerat com una mort amb honor- a canvi de tenir la confiança en un futur professional garantit, que si culminava amb èxit, assolia la màxima graduació.

Naturalment, Sennett afirma que la cultura del Nou Capitalisme ha acabat amb aquesta confiança en les institucions multiseculars, i ara tothom campa com pot, o es creen noves lleialtats socials o culturals. Però això no és el que m'interessa ara mateix.

El que més m'interessa, és la reflexió històrica. En aquest sentit, és obvi que a Catalunya li va mancar desenvolupar un exèrcit professional, tot i que de militars catalans n'hi hagué i molt bons. Si la sobirania catalana s'hagués mantingut unes quantes dècades més, ben segurament que de la Generalitat o d'un hipotètic govern republicà català sorgit per influència francesa, com va passar a mitja Europa, hagués quallat un exèrcit professional català, i això hauria reforçat sense cap mena de dubte les estructures de l'estat català contemporani.

Cada cop més són les recerques que aprofundeixen en la història militar catalana. Jo ho veig de forma molt positiva. Ni que fos per una simple raó: no deu ser cap casualitat que, des de fa 300 anys, s'amaga aquesta part de la història de la nostra Pàtria. Si hi ha algú que no vol que la coneguem, deu ser per algun motiu, no? I per altra banda, quina seria la història de Catalunya, sense tenir en compte la figura de tres militars catalans, tals com Josep Moragues, Joan Prim o Francesc Macià?

SOTA LA SÍNDROME LABORDETA

Fa pocs dies el ja candidat oficial d'ERC, Joan Ridao, va dir que en les properes eleccions ecspanyoles només hi havia dues candidatures catalanistes: la de CiU, suposadament de centre-dreta, i la d'ERC, de centre-esquerra.

Bé, que la candidatura del senyor Duran i Ecspanya, de centre en té més aviat poc, i de dreta cada cop més, i com a mostra, un botó, la del jove i ambiciós Ridao, viu clarament sota l'anomenada síndrome Labordeta.

M'explico. Ara que l'entranyable, a l'hora que polèmic, diputat de la guitarra, deixa el seu escó del grup Mixt, hi ha el risc que en Ridao el rellevi com a màxima figura de l'esmentat grup. Això passaria, naturalment, si ERC no obtingués prou diputats per formar Grup Parlamentari propi. És a dir que obtingués menys de 5 diputats. Ara en té 8.

Caure en el calaix de sastre del grup mixt seria clarament un cop molt dur. I més per un home tan pagat a ell mateix com en Ridao. He de reconèixer que és un supervivent nat. Van estar a punt de fer-li la pell, sobretot a les llistes electorals del Parlament del 2003. Quasi el llencen extramurs. Aquesta va ser la pena per no formar part de cap dels dos blocs dominants (carotians i puigcercoscistes). Un exemple: Ridao hauria estat un president del Parlament molt més digne que l'estrafolari, impresentable, i totes les pestes que vulgueu d'en Benach. Un autèntic ignorant, però el típic pillo de poble, que té prou olfacte per saber per on bufa el vent. Un cas molt semblant, salvant les distàncies, al del propi Puigcercós.

Però Ridao va tenir la sort de participar en primera línia en l'elaboració del nyap, i això li va donar una certa visibilitat pública i política, de manera que va aconseguir redreçar la seva situació a l'interior del partit i esdevenir una de les veus més entenimentades de l'olla de grills que és ERC. Malauradament, la seva actuació sectària en els treballs de la Conferència Nacional del passat mes d'octubre, l'ha arrenglerat amb la direcció liquidacionista. Ho ha fet, novament, per supervivència, perquè no penso que ho sigui, de liquidacionista. Com sí que ho és en Carod.

Si finalment es confirma la síndrome, ERC molt probablement perdrà tot el seu ascendent mediàtic i iniciarà una travessa del desert d'incertes conseqüències. ERC, segurament també perdrà votants en termes absoluts, però si l'abstenció és molt alta, encara pot salvar els mobles.

Pel que fa a l'altre al.ludit, millor no afegir res, que encara se´m calentarà el teclat i les puc dir de molt grosses. Au que continueu passant unes bones festes de Cap d'Any.

CÒRSEGA TORNA A INCENDIAR-SE

El moviment independentista cors ha reaccionat amb indignació, ràbia i determinació, a la sentència a cadena perpètua que la justícia colonial francesa (com l'ecspanyola) contra Yvan Colonna, considerat culpable de la mort del prefecte Claude Érignac, el 6 de febrer del 1998. La decisió judicial coincideix amb una onada repressiva de la policia i els jutges francesos, que s'ha concretat en dotzenes de detencions, identificacions i, en paraules dels afectats, assetjament politicopolicial. Per acabar-ho d'agreujar, la intenció del govern francès de crear un Banc de dades d'ADN dels detinguts corsos, que fins i tot s'ha volgut aplicar a estudiants de 14 anys detinguts després d'una manifestació, ha exasperat encara més l'ambient.

Tot plegat posa de manifest que l'arribada a la presidència de la República de Nicolas Sarkozy, no només no ha estat ben rebuda pel moviment independentista cors, sinó que amenaça de degenerar en un enfrontament directe, de conseqüències, a hores d'ara, imprevisibles.

LA NADALA D'EN JORDI ROMAGUERA

Aquesta setmana he rebut la Nadala que des de fa uns quants anys, m'envia en Jordi Romaguera, des de l'Hospitalet de Llobregat. No és una Nadala qualsevol. De fet es tracta d'una publicació patriòtica que recull bibliografia sobre l'independentisme, cites de diversos intel.lectuals, periodistes, polítics escrites o pronunciades al llarg de l'any, així com un conjunt de reflexions breus, que ben bé es podrien penjar en forma de post en un bloc, del propi Romaguera.

Per a subratllar-ne l'originalitat de l'obra, cal afegir que l'edició d'enguany compta amb un dibuix de l'artista Joan Pere Viladecans creat expressament per aquesta publicació. També penso que cal esmentar que es tracta d'una publicació amb un tiratge limitat i numerat. Dels 500 exemplars a mi m'ha correspost el número 180.


Una peculiaritat final de la Nadala d'enguany, és que és la darrera que fa en Jordi. Per imperatius econòmics. Naturalment. I contra la seva voluntat. Òbviament. Podria dir que és una llàstima. Però no ho diré. Cada Nadala que he rebut aquests anys ha estat un regal que he valorat com el treball personal, artesà, d'un patriota de pedra picada, que deixa un testimoni personal de la seva lluita per una Catalunya Lliure, començant, ben naturalment, per un Hospitalet Lliure. És, en termes pedrolians, una crònica (anti)colonial. La seva, personal i intransferible... i qui s'emprenyi, que es faci fotre.

Gràcies, Jordi, pel teu treball. Probablement el fet que els darrers 15 anys he viscut en una ciutat sociològicament molt semblant, i veïna, a la teva, em fa copsar el significat profund de moltes de les teves expressions. Un significat que naturalment s'escapa a aquells que per arribar-hi necessiten un GPS, perquè per a ells L'Hospitalet o Cornellà, són el més semblant al Bronx.

CAROD ROVIRA, TERTULIÀ A Tele5.

Una mica més tard del que inicialment estava previst, he penjat una nova enquesta. Abans de parlar-ne, però, deixeu-me que em refereixi a l'enquesta anterior, on han participat un total de 89 vots.

El resultat és força contundent: un 64% considera que en Carod s'hauria de dedicar a les tertúlies d'aquesta emissora... Tel vegada seguint els passos de la megadiputada, reina del debat petardomediàtic. Sembla ser, doncs, que el seu espectacle de variétés "Yo no me llamo José Luís", ha tingut una excel.lent acollida.

La segona opció més votada, amb un 27%, a molta distància de la resta és la de ser nomenat Senador del PSOE en un futur proper, en un pas caracteristic de trànsit cap a mena de cementiri d'elefants.

La resta d'opcions ha rebut un suport testimonial.

I nova enquesta

Passem ara a la nova enquesta, on es pregunta si el Partit Republicà Català, té un espai electoral propi, sobretot a curt termini (eleccions del 9 de març) o bé a mig termini. S'ofereixen set possibles resultats.

Participeu-hi!

Aquesta enquesta romandrà activa per espai d'un mes, aproximadament. Com sempre, us demano que en féu la màxima difusió.

PERÒ TU QUE T'HAS CREGUT, XAVAL!

Ara va en Mas, l'Arturet, i ens dóna una lliçó de racisme.... de racisme ecspanyol, és clar. Segons ens diu aquesta llumenera clenxada, per assolir la independència, cal el 60% o el 66.6% dels vots dels catalans! Visca la democràcia! I la igualtat entre els ciutadans! Segons aquest far del país, el vot d'un ecspanyol de merda ("xenòfob, xenòfob!", ja sento que m'escridassa l'altre gamarús), val el doble, EL DOBLE!, que el vot d'un independentista.

Es pot ser més imbècil? Es pot ser més cretí? Difícilment.

Continuem. La lògica (lògica?) de la reflexió és que la independència crea divisió en la societat catalana... Bé i l'ocupació ecspanyola es veu que crea una unitat i una cohesió de collons, no? Una unitat, naturalment, entre els que donen pel cul i els que entomen, s'entén, és clar!

I després en Ridao va i diu que CiU i ERC són les dues úniques opcions catalanistes... I UN BÉ NEGRE! Ja és hora de dir amb veu alta i forta ADÉU ECSPANYA! BON VENT I DE CUL! que diria el poeta...

Però sent optimistes i veient el got mig ple, podem dir que el pallasso Mas, per primera vegada ha establert un xifra per la independència, encara que sigui superior a la de Montenegro (55%). És un primer pas. Ara, nen, només cal que aprenguis unes quantes lliçons de democràcia i comprenguis que els ciutadans, sigui ecspanyols de merda o independentistes, tenen un vot cadascun, i que la democràcia és el 50%+1. T'ho torno a repetir, o no cal?

ATENCIÓ, ATENCIÓ... DESPRÉS DE L'HABITATGE, L'EDUCACIÓ!

Ho escolto, al Telenotícies i ho confirmo a la premsa. El gran mentider, ZP, anuncia una conferència de presidents autonòmics per per compartir objectius en el tema de l'educació. A La Vanguardia assenyalen que un dels objectius serà l'enfortiment de l'ecspanyol en el món (pregunta: Catalunya és al món?), així com la creació d'una Agència de les Indústries Culturals, etc.

En definitiva, si amb la Chacón ja han assaltat les competències d'habitatges, ara li toca el torn a les d'educació. Naturalment, no és casual que fa uns dies en Mariano Rajoy va anunciar que si guanyava, eliminaria la immersió lingüística...

En definitiva, ja ens trobem amb un dels temes estrella de les eleccions del 9 de març, a veure qui defensa més i millor l'ecspanyolitat cultural i lingüística... Naturalment, tothom sap qui serà els enemics a batre.

Tothom menys en Carod Rovira, el menja-xenòfobs vocacional, és clar.

LES CONCULCACIONS DE CLAUDI ROMEU a La Taula d'en Bernat

Em plau anunciar que a partir d'ara podreu tenir l'oportunitat de llegir les Conculcacions d'en Claudi Romeu, en el bloc col.lectiu La Taula d'en Bernat. Aquest bloc està obert a la col.laboració de tots els patriotes que, des d'un posicionament obert i constructiu, tinguin opinions a compartir, podeu fer-nos-les arribar i les publicarem el més aviat possible. 

Inicialment, el bloc estava reservat per la gent que ens trobem regularment els dimecres a dinar, però pensem que també cal convidar  tothom que tingui res a dir.

Particularment, a en Claudi el vaig conèixer quan jo treballava a la mítica Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya (ADOC), entre el 1987 i el 1988, juntament amb l'Albert Bertrana. Posteriorment ens retrobàrem en els dinars setmanals que fem, i amb el temps s'ha forjat una relació d'amistat i complicitat. 

Amb en Claudi, a més, tal i com ja vaig anunciar en aquest bloc, comparteixo un dels meus referents intel.lectuals, que no és altre que en Manuel de Pedrolo. 

En Claudi era germà d'un referent de l'independentisme de la transició, en Xavier Romeu, dirigent del PSAN, mort en accident de trànsit l'any 1979.

DESPRÉS DEL TANCAMENT DE LA CARRASQUETA

Com tots els dimecres, he dinat amb els de la colla. Assegut al meu costat, al Víctor se'l veia tocat. De seguida hem entrat en matèria. Naturalment, hem parlat del tancament del repetidor de TV3 a la Carrasqueta. De l'intercanvi d'opinions, en concloc el següent:

Més enllà del fet que al PP sempre se li ha de dir el nom del porc, perquè s'ho mereix i és de justícia profilàctica el fer-ho, la veritat és que en tot aquest afer, s'ha limitat a fer el que li han deixat fer i vol fer. Com si fos el joc de l'oca, ha anat caient en caselles que li permetien tornar a tirar els daus i així anar avançant en els seus objectius genocides.

I qui li ha permès anar fent? Naturalment, el PSOE, i perquè no dir-ho, una concepció regionalista, capada, blavera del nord de molts polítics catalans de la CAC.

Posem les cartes sobre la taula. Quan el conseller Tresserres proposa la reciprocitat de les emissions de les diferents televisions regionals (TVC, TVV, IB3), als sociates els agafa un patatús, perquè no volen sentir a parlar que una televisió pepera es pugui veure a la CAC. I fan per activa o per passiva, tot el possible per ensorrar l'acord, o fins i tot ensorrar la proposta abans que es converteixi en acord, de manera que deixen les mans lliures al Camps perquè executiu la seva amenaça. Estem doncs, davant d'una claríssima deslleialtat i traïció, l'enèssima, dels sociates envers els seus socis de govern.

Per la seva banda, aquest funest episodi ha de fer obrir els ulls a la gent de CDC i d'ERC que encara pensa que s'han d'aplicar polítiques regionalistes. Si la recepció de TV3 a les comarques del sud, en tant que eix fonamental per a la vertebració d'un espai comunicacional, hagués estat presentat com un casus belli, és a dir, que la seva no realització hagués significat la fi de la comèdia dels successius acords entre els dos partits amb els seus interlocutors ecspanyols -bàsicament el PSOE-, ja faria temps que el tema s'hauria resolt.

En definitiva, cal saber d'una vegada per totes si aquests dos partits juguen la lliga nacional o volen limitar-se a la lliga CAC. Cal reconèixer que ERC es troba molt més ben posicionada, en aquest sentit, mentre que pel que fa a CDC, el més calent és a l'aigüera. Però això no ha de fer oblidar que dins d'ERC encara hi ha elements que juguen al CACisme, és a dir al quatriprovincianisme (i fins i tot encara en trobaríem d'imbècils que es pensen que això encara és massa, que els catalans més catalans són ells i que Barcelona i rodalies se'n vagin a la merda!).

Ara, si hi aposten, cal anar a per totes. La Nació Catalana, amb els seus actuals més de 13 milions d'habitants (i que es despengi qui es vulgui despenjar), és una nació que s'ho val, i la lluita per tornar a rebre TV3 a la zona del sud, no és tant una reivindicació d'una emissora que, francament, darrerament, ecspanyolitza més que cap altra cosa -amb les excepcions pertinents, sinó una reivindicació de la Nació Catalana, del nostre projecte nacional.

En Víctor diu que molt segurament, determinades actituds i capteniments polítics començaran a canviar i que es marcarà els responsables de molt més d'aprop, i les denúncies de les responsabilitats, de les renúncies, seran molt més contundents. 

Des d'aquest modest bloc faig una crida a participar en totes les mobilitzacions que se celebrin al respecte.

Que així sia!

"A clear-cut-case"

El meu nou bloc en anglès, ja és accessible per a tothom.

Enjoy it!

ELS KIA DE LA CATOSFERA

La Catosfera, feliç expressió que segons sembla devem a en Toni Ibànez, creix i es consolida. Ara s'anuncia la realització d'unes Jornades de la Catosfera, per als propers dies 25 a 27 de gener del 2008, a Granollers. Ja m'hi he inscrit, i penso que en principi pot ser força interessant. Cal dir que estic preparant una comunicació acadèmica sobre el tema, que presentaré, un cop ja m'han acceptat la proposta, a la Conferència Internacional Politics: Web 2.0 que organitza la New Political Communication Unit, del Royal Holloway de la Universitat de Londres, i que tindrà lloc el mes d'abril. Les Jornades, m'ajudaran força a fixar la meva visió de l'evolució d'aquest fenomen.

Ara que ja he escrit i penjat uns 700 posts d'aquest bloc, d'ençà el mes de juliol del 2003, tinc una mica de perspectiva. Em sembla evident que el salt endavant de la Catosfera es va fer sobretot a partir del mes de setembre del 2005, quan s'entrava en la fase calenta de la negociació del nyap. A partir de llavors, es constata un increment quantitatiu de blocs i un esclat polemitzador sense precedents que es manté ben bé fins a la celebració del referèndum de marres. Ja vaig escriure en el seu moment, que si per la Catosfera fos, el rebuig a l'estatut troglodita hauria estat contundent. Però, naturalment, la Catosfera no representa sociològicament i política, la Catalunya electoral. Tot i això, l'hòstia que es van fotre els autonomistes, no em cansaré de dir-ho, va ser definitiva, fins al punt que considero que l'autonomisme està tocat de mort (i el TC no farà més que rematar-lo).

L'independentisme dins la Catosfera es troba, doncs, àmpliament representat. Ara fa uns pocs dies es commemorava que la Xarxa de Blocs Sobiranistes, comptava amb el seu 500è membre. De lluny, és la ideologia política més present en la Catosfera, tot i que com sempre, es troba fragmentada en capelletes i en no pocs franctiradors, que van a la seva i disparen sobre tot el que es mou. Incloent una servidora, naturalment.

Però el que vull recordar en aquest bloc, no són els vius. Són els morts, els Killed in Action (KIA) en terminologia militar USA. Ahir, precisament, netejava els meus bookmarks blogosfèrics i em vaig adonar que la carnisseria ha estat considerable. Vaig crear una carpeta específica i els vaig anar guardant.

Alguns d'aquests blocs, van marcar, en el seu moment una fita important. Són els casos de Tumbuctu i, per descomptat, de Busot.

Altres que també vaig incloure en la carpeta són els següents: No a l'estafatut, Sa Palomera, Espai Espia, Fent la Viu Viu, Són Com Són, Xarxa de blogs discrepants amb la formació del govern Tripartit, E-brutícies, el blog d'uns independentistes, futur català, oasi català...

N'hi ha molts d'altres, naturalment. Després del referèndum, va semblar que la cosa es refredava, i de fet no va ser fins a les eleccions del 2006 i la formació del segon Tripartit, que no assistim a una certa revitalització.

L'any 2007, a més de la crítica ferotge al Tripartit, altres elements que han reforçat la Catosfera han estat la reacció a la degradació política i moral d'ERC, l'ofensiva dels sectors sobiranistes de CDC, partidaris de trencar amb en Duran i Ecspanya, i de preparar el partit per reconquerir el poder, i finalment, però no per això menys important, l'auge de l'independentisme revolucionari, sobretot arran dels resultats obtinguts per la CUP, en les eleccions locals, que van demostrar ben a les clares que hi ha vida a l'esquerra d'ERC i d'ICV.

Bé, tot plegat una breu reflexió que ben segurament m'ajudarà a clarificar idees de cara a la comunicació acadèmica que he d'escriure aquestes vacances de Cap d'Any. S'admeten opinions, remarques o suggerències, sempre constructives, naturalment.

HI ESTÀS CONVIDAT

Dins el cicle de conferències Dosrius (1936-1939) Memòria i Història, organitzat per l'Arxiu Municipal de Dosrius (AMD), em plau convidar-te a assistir a la Taula Rodona dedicada a Aspectes de la Guerra de 1936-1939, en la qual intervindrem els historiadors Agustí Barrera, Josep Xaubet, Francesc Forn, i una servidora. Cadascun de nosaltres parlarà sobre un tema concret de la seva especialitat.

En el meu cas, parlaré de les iniciatives del govern de Lluís Companys d'aconseguir algun tipus de mesura que permetés aturar la guerra, o si més no, ajornar les hostilitats fins al moment del que ja es considerava inevitable, l'esclat de la guerra mundial. És un tema al que vaig dedicar moltes hores de recerca entre els anys 1988 i 1991, i que després he abandonat una mica. De totes maneres, em va servir per introduir-me en el coneixement de la vida d'en Josep Maria Batista i Roca (1895-1978), una persona clau en la història de l'independentisme català.

El President de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, li va encarregar negociar amb el govern britànic algun tipus d'entesa, tasca que va portar a terme, malgrat les dificultats i els perills que comportava.

L'únic que em sap greu és que de tota la feina feta, ben poca cosa he publicat, bàsicament articles de divulgació i alguna comunicació acadèmica, però poca cosa més.

Bé, sàpigues, que l'acte tindrà lloc el dissabte, 15 de desembre, a les 6 de la tarda a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Dosrius.

T'hi espero!

THE SOPRANOS, SERIE 6 - THE FINAL EPISODES

Els lectors veterans d'aquest modest i senzill bloc -tot i que ara algú em diu que tinc aires de cardenal!-, ja coneixeu la meva feblesa per la sèrie The Sopranos. Al llarg d'aquests quasi 700 posts que porto penjats, he escrit diverses vegades al respecte. Per això no insistiré sobre les seves bondats.

Ahir va ser un altre dia memorable. Vaig rebre via Amazon.uk el darrer pack de la sèrie. És a dir, la 2a part de la 6a temporada. En format DVD, naturalment. Des de l'octubre que el tenia pre-demanat, i el dia 19 de novembre va sortir a la venda. Han trigat uns dies en arribar-me, però és normal, tenint en compte que ja ens trobem en plena campanya de Cap d'Any, i Amazon deu estar traient fum de tantes comandes que ha de fer arribar. Ja fa dos o tres anys que hi treballo, tant amb l'store americà, com amb el britànic, i mai no he tingut cap problema. La meva satisfacció és total. I ho és perquè em permet prescindir totalment del mercat ecspanyol. Naturalment, si no hi ha VC (versió en català) o VOSC (versió original subtitulada en català) d'un DVD, llavors prefereixo escoltar-la en anglès.

Tornant als Soprano. Per preparar-me per visionar els nous capítols, els dies anteriors havia repassat els darrers episodis de la Primera Part de la temporada 6.

Els darrers dies de la vida de Vito Spatafore és un intent desesperat per tallar amb la disciplina de soldat mafiós. Naturalment destinat a fracassar. No s'adapta a un horari laboral del món civil. També al.lucina quan els seus col.legues bombers passen d'anar de gresca amb ell, perquè al dia següent han d'estar de servei. No és el seu món. Abandona el seu amant, i torna a New Jersey, on, com no podia ser altrament, li espera una cruel i venjativa mort. Un mafiós menjapolles és una vergonya insuportable per una institució homòfoba fins a extrems siderals. No ens enganyem, però, no estem davant de cap angelet. Durant el camí de tornada té un accident de cotxe, i ho soluciona carregant-se el pobre desgraciat que s'entossudia en informar la policia. És aquesta doble personalitat dels mafiosos de la sèrie, la que probablement ha atret més l'atenció, i on rau el seu èxit. Són assassins salvatges, però també estimen: als fills, a la dona, a la goomah, als pares, als germans i cosins...

Aquesta nit passada he visionat els dos primers episodis de la temporada 6/2. Concretament els episodis 78 i 79. Al.lucinants. Em quedo novament amb el dualisme made in Sopranos: Bobby Bacala, després d'haver fet una feina per ordre directa de Tony Soprano, torna a casa, i abraça la seva filla fortament, mirant l'horitzó. Abans, és memorable també la baralla entre aquestes dues moles.

En l'episodi següent, la mort, aquest cop al llit, de Johnny Sack, posa fi a una vida que ha barrejat l'assassinat i el crim amb un amor sense fi per la seva esposa i filles, obviant l'obesitat mòrbida de totes dues. Genial. Cal també esmentar, la presència entre els actors de dos destacadíssims directors de cinema: Sydney Pollack i Peter Bogdanovich.

Els propers episodis els aniré visionant dosificadament, amb l'esperança -segurament inútil- que un dia obri la pantalla del Mac, o de la televisió -acció aquesta que cada cop faig més, si no és per després engegar la consola-, i m'assabenti que Chase i companyia, han decidit fer 13 o 26 capítols més. No passarà, no. Però com a mínim, jo sempre tindré els 86 episodis actuals.

NOU BLOC, EN ANGLÈS

Per ser coherent amb el que he escrit recentment, i com qui no té feina, el gat pentina, he obert un nou bloc, en anglès, adreçat a tots aquells lectors que s'interessin per la Lluita per la Independència de Catalunya. El podeu llegir aquí.

El nom deriva d'un dels millors diàlegs de la pel.lícula Jackie Brown de Quentin Tarantino, inclòs en el tall Beaumont's Lament de la banda sonora. Intentaré donar-li un to informatiu, més que d'opinió, però no amagaré pas, naturalment, el suport a la causa independentista.

He trobat un vídeo que recull el moment. Paradoxalment es tracta d'una marca de samarretes alemanyes, però, és igual.


Link: sevenload.com

És el segon bloc que faig en aquesta llengua. El primer, el tinc una mica abandonat, tracta sobre la meva experiència (en el sentit de sensacions) entorn la pràctica dels jocs digitals (videojocs, jocs d'ordinador, etc.).

Disculpeu els errors que, molt probablement, cometré. Però com es diu per aquelles latituds, I'll do my best!

Ep, feu-ne propaganda!

VENEÇUELA, RÚSSIA, o les paradoxes de la vida

Resulta realment xocant tot el guirigall que s'ha muntat al voltant de la figura del President Chavez de Veneçuela. Tant és així que s'està perdent el món de vista... o no. Em refereixo al fet que s'ha anunciat a bombo i plateret la seva derrota en el referèndum constitucional que ell mateix havia convocat. Personalment, ni sóc chavista ni deixo de ser-ho. Senzillament no és el meu problema. De fet, el meu criteri respecte al tema és totalment utilitarista: serà amic meu si ajuda a aconseguir la Independència de Catalunya, i no ho serà si s'hi oposa. Modestament penso que aquesta hauria de ser el posicionament polític de qualsevol independentista.

Per contra no paro de llegir carregades anti-chavistes amb argumentari liberal, de defensa de les llibertats, etc, etc,, Ja la tornem a vessar, com a mínim per dos motius. El primer és que resulta simptomàtic la diferent manera de mesurar la salut democràtica a Veneçuela de la resta d'estats llatinoamericans. Qualsevol diria que Colòmbia, Argentina, Honduras o Guatemala, són exemples paradigmàtics qualitat democràrica... I un bé negre!

Segon, per que els escarafalls sobre si toquen un pèl del cul a qualsevol anti-chavista, contrasta impúdicament amb el silenci covard respecte la situació a la Rússia de Putin. Allà els nostres liberals no diuen ni ase ni bèstia, i mira que a Txetxènia no és que no toquin un pèl, és que se'ls carreguen a grapats... Igual que als periodistes.

Però és clar, Putin és Rússia, és el Gas, és el Petroli, són les Bombes Nuclears, i llavors, els nostres demòcrates callen i otorguen. Segurament per ells Rússia és la quintaessència de la democràcia i per això no gosen badar la boca.

Chàvez no i Putin sí. Aquesta és la realitat política... i després s'estranyen si els islamistes es caguen en la mare que us va parir a tots plegats.

PD. No sóc tant il.lús per considerar Chavez un model a imitar. Penso, per exemple, que és intolerable, com també passa a Cuba i a molts altres estats, l'homofòbia imperant. Però, abans que moure un dit per demanar el seu cessament, el mouria per dotzenes d'altres règims polítics milers de vegades més nefastos que el seu.

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

diumenge, 2 / desembre / 2007

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

Josep Sort. És professor universitari, bon coneixedor de la realitat nacional del Quebec i dedicat a l'estudi de la noves tecnologies d'Internet en el terreny social i polític. És autor de llibres com "Canadà divisible: l'autodeterminació del Quebec"(2002), "L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol" (1995). És impulsor de diversos blogs: Indústries de guerra o La Taula d'en Bernat.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

Com a català, republicà i demòcrata, qualsevol monarquia em produeix un rebuig elemental. Que encara hi hagi sistemes polítics tan profundament desiguals, tan profundament discriminatoris, tan profundament endarrerits que neguen la dignitat de la persona humana. Quant a la figura del Rei d'Espanya, malgrat la seva relativa curta història (recordo que el títol literal només existeix d'ença els anys 30 del segle XIX), tradicionalment ha estat emprat per simbolitzar la unitat nacional espanyola... una unitat, per cert que constitueix una autèntica facècia. Cremar una foto del titular de la corona, és un acte de dignitat política puntual, però hem d'anar més enllà. És fer pedagogia política i constitueix un evident reclam en una societat mediàtica com la nostra.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Primer, jo no crec, en tot cas, penso. La constitució espanyola és un document producte del pacte entre sectors de l'antic règim franquista i elements de l'oposició que es va aprovar sota la pressió de l'exèrcit franquista i en un clima d'enorme violència política contra el moviment democràtic. No és doncs, un document elaborat amb llibertat, com deia la cançoneta de marres. Es un dictat dels poders fàctics franquistes i per mi no té cap mena de legitimitat democràtica. Quan sento els espanyols donar lliçons de democràcia, em poso les mans al cap. L'estat ecspanyol és probablement l'únic on el feixisme no ha estat derrotat militarment. I això té un preu. Respectar? Passar totalment i absoluta.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Naturalment, el meu mapa nacional inclou totes i cadascuna de les 81 comarques. D'altra banda, considero que Catalunya, que és la denominació que a mi més em satisfà, hauria de recuperar els territoris que formen la conca del riu Cinca, i també el Carxe i l'Alguer. Tot això forma la nació catalana i el meu mapa nacional. També he de dir que la nació catalana la formen totes les comunitats o grups de la diàspora. És la Catalunya exterior, que tanta importància ha tingut en la nostra història. Recordo que els primers grups independentistes declarats es funden a Cuba. Gràcies a Internet ara el contacte amb ells és immediat. Cal reforçar les comunitats catalanes a l'exterior, que esdevinguin autèntics lobbies a Amèrica, Europa i Àsia. Hi ha molta feina. La Catalunya nacional és una Catalunya global.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Sobirania implica capacitat efectiva de decidir, no només tenir el dret a fer-ho. Vol dir, doncs, independència per poder decidir. Sobirania i Independència són indestriables. Només s'és sobirà des de la Independència. Quan ets independent pots triar si vols que la República Catalana sigui de base unitària, de base comarcal, regional o federal. Però primer cal ser lliure, cal guanyar la Independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

El de tots els pobles que han lluitat abans per la seva llibertat. Es tracta d'anar ocupant espais de poder, com si fossin trinxeres. Després d'una, una altra. I així anar fent. Sense dubtar, ni vacil.lar. Sabent que tenim un enemic fanàtic. Però precisament aquesta és la seva feblesa. Les lluites d'alliberament nacional, acostumen a ser guerres asimètriques: els estats opressors perden si no guanyen. Els moviments independentistes guanyen si no perden. Ara be, sempre he pensat que des d'una lògica geoestratègica, França és el principal obstacle a la nostra independència, no Espanya. Finalment, vull afegir que tinc una plena confiança en el caràcter lluitador del poble català. Estic convençut que si aconseguim una concòrdia independentista, no hi haurà déu que ens pari. Pot semblar romàntic, però som un poble realment especial. Hem sobreviscut 300 anys d'ocupació pel cap baix, i encara estem plantant cara. Això vol dir alguna cosa, no?

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

La sobirania nacional és un atribut al qual cap poble que l'ha aconseguit hi renuncia. Això vol dir alguna cosa. Penso que serà un acte de justícia històrica. Som un poble amb mil anys d'història. Una història certament complicada. Al segle XIII i XIV érem un exemple de proto-estat nació, però ens vam enfrontar amb enemics poderosos: Castella, França i el Vaticà... Però això ja ha passat. La sobirania nacional ens farà lliures i destruirà un estat opressor oligàrquic, discriminador, com ha estat l'estat espanyol a Catalunya. Pel que fa a qui penso que sortirà beneficiat, la immensa majoria de la població, Només perdran els qui viuen de la dependència espanyola i francesa. En els processos d'alliberament nacional, qui en treu més benefici és qui controla o hegemonitza el bloc revolucionari, si bé també aquí hi juga molt el context internacional i les grans potències. En el cas català, però, l'espoliació econòmica, és tan evident, tan descarada, tan descomunal, que, m'aventuro a dir que, un cop desaparegui, en assolir la independència, l'impacte en el nivell de vida i de benestar de la societat catalana serà immediat. I no només això, la llibertat farà que les nostres il·limitades capacitats creatives -som un poble de creadors universals- farà que aviat siguem un poble capdavanter.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

No és un qüestionari senzill. Cal reflexionar i la veritat sigui dita us aconsello canviar els "creus" pels "penses". En general, és un qüestionari que es pot passar a persones amb un cert nivell de formació intel.lectual i política.

Enviat per JULI CUÉLLAR a 13:45

NOTA: Entrevista penjada al bloc de Juli Cuéllar

I EL MÓN, EN SAP RES DE L'1D?

Malauradament, la resposta és no. O practicament no-res, no sap. Tot i que no he fet una navegació exhaustiva, només he trobat aquest article a Le Monde i un altre publicat al Baltimore Sun que recull una crònica d'Associated Press. Res més.

De lluny aquest és el passiu de tota la campanya de l'1D. I la veritat és que no és cap casualitat. Estic acostumat a llegir pàgines i pàgines webs de tots els moviments independentistes que es fan i es desfan: kurds, kosovars, txetxens, i tots els que volgueu. I en tots ells hi ha un tret comú. Tots tenen un enllaç amb una versió en anglès, ni que sigui resumida, breu. Però permet que el lector no local, sense coneixement de la llengua pròpia, pugui seguir els arguments i plantejaments del moviment en qüestió.

Què passa amb els webs dels moviments polítics sobiranistes catalans? Doncs que la immensa majoria ignora l'anglès. Ens mirem el melic en el sentit més negatiu de la paraula. Renunciem a fer partíceps a la resta del món de la nostra lluita. Pregunta: Hi ha res que no alleugereixi més als ecspanyols que saber que tot el que fem els catalans per la Independència no té CAP ressò mediàtic més enllà de les fronteres... ecspanyoles? Oi que no? Mentre això passi, ells poden respirar tranquils.

Encara no ens hem assabentat que vivim en l'entorn de la globalització, i que el nostre món és el món i no Ecspanya?

Fem un repàs. El web de la Plataforma pel Dret a Decidir no només no té cap enllaç amb una versió anglesa, sinó que literalment sembla que estigui morta. El de Sobirania i Progrés, sí que funciona, però no té cap enllaç amb una versió anglesa. El del Cercle d'Estudis Sobiranistes, està en construcció. És d'esperar que una entitat eminentment de caire acadèmic com aquesta sigui sensible al tema de l'anglès.

Continuem: el de Reagrupament.cat, no en té. El d'Esquerra Independentista, tampoc. El del Partit Republicà Català, ídem. Incomprensiblement, el de Catalunya Acció, no té versió en anglès. Esquerra Republicana de Catalunya, no, Bloc Nacionalista Valencià, no. El del Partit Socialista de Mallorca, nanai. El de la Intersindical-CSC, que no. La Cup, que no que no i que no.

Endavant, que no, que no. La Cajei, no, no, no. Seguim: Omnium Cultural, no consta. Acció Cultural del País Valencià, nope. L'Obra Cultural Balear, no. Podríem continuar, però no cal.

Algunes excepcions?
Sí. Per sort. El web de CDC, tot i que una mica rata. El de la Comissió de la Dignitat, per motius obvis, necessiten versions en anglès. I finalment, la que més s'ho ha treballat, i pel que el seu nom, ja ho deixa ben clar, el web de freecatalonia. Poques, molt poques.

En definitiva, un panorama ben galdós. Només una pregunta. Quin és l'objectiu de la nostra lluita? La Independència, de manera que entrarem en la comunitat internacional sense mitjancers, oi? Però com voleu que aquesta comunitat internacional ens conegui, si no li facilitem les nostres opionions, idees, plantejaments, arguments, etc.? Qui ho farà? Els ecspanyols? Mentre l'impacte de la nostra lluita no arribi als mèdia global, el nostre esforç només donarà la meitat dels fruits, o fins i tot menys!

(Nota: Les fotos de la mani estan descarregades de vilaweb)

1-D: ELTRIOMF DE LLUÍS MARIA XIRINACS

Ho va dir en Toni Albà, tot just quan arribàvem al final de la manifestació, davant de l'entrada del Parc i l'Estació de França. Les seves paraules van ser d'agraïment i reconeixement a una persona que ahir al vespre no era físicament entre nosaltres. Però hi era políticament, moralment, humanament.


I efectivament, aquella manifestació, i sobretot, aquella resposta humana no hauria estat possible sense l'exemple d'en Xirinacs. Molt abans que totes les paranoies de la Renfe, l'adif, allò que va marcar un primer punt d'inflexió, que va fer que moltíssima gent comprengués que la paciència s'havia esgotat, va ser l'exemple Xirinacs.

Entre el 18F i l'1D hi ha els primers dies del passat mes d'agost, quan Xirinacs va decidir que no volia continuar sent un esclau d'Ecspanya.


Paradoxalment, com el súmmum del nacionalisme ecspanyol, el Cid, en Lluís Maria Xirinacs va vèncer després de morir. D'una mort, però, que no va suposar la mort d'altri, sinó la mort de l'esclavatge català envers Ecspanya.

Bon viatge pels guerrers, que al seu poble són fidels. Guerrers, és clar, de la Llibertat.

MOMENTS ESTEL.LARS...

No vull ser repetitiu quant a la valoració de la manifestació d'ahir. Una general satisfacció semblava estendre's entre la societat i, més concretament, entre la catosfera. Per això em remeto a Vilaweb, que potser en fa l'anàlisi més aprofundida. Precisament vaig trobar-me en Vicent, repenjat en un semàfor com si no es pogués estar dret, tot mirant la corrua de gent que desfilava Via Laietana avall. Em va avançar el titular amb que obren la seva crònica. També em va dir quin seria l'impacte de la mani en el Tripartit...

Per la meva banda recordo alguns moments estel.lars. Sense cap mena de dubte, el més emocionant va ser quan vam arribar a l'alçada de les seus dels sindicats UGT i CCOO, també a Via Laietana. La gent va començar a cridar On són els sindicats! On són els sindicats!, va ser un moment realment espectacular, que hauria de fer caure la cara de vergonya a tots aquells independentistes que pertanyen a aquests sindicats, autèntiques extensions de l'ocupació ecspanyola a Catalunya, com s'ha demostrat a bastament aquests darrers dies. Penso que els partits independentistes catalans, haurien de prohibir directament, l'afiliació dels seus membres en sindicats ecspanyols, corruptes, burocràtics i que mengen de la mamella de l'estat. Hi ha opcions cada cop més reals com és la Intersindical-CSC, o d'altres com la IAC o la reconstituïda COS. Hem de fer pagar a aquests mal bitxos la seva traïció al poble, tenint en compte que en les obres de l'AVE ja han mort 14 treballadors. Ja ho he dit altres vegades, però no em cansaré de repetir-ho: no es pot ser independentista a temps parcial, és a dir, ser-ho fins al moment d'entrar a fitxar a la feina, i no ser-ho mentre dura la jornada laboral -4,6,8, 10, 12 hores diàries- i tornar a ser-ho quan l'acabes. No té sentit això? No és coherent el que dic? És que no mireu arreu del món? Sense sindicats per la independència, aquesta difícilment s'aconseguirà! Això ja ho saben els ecspanyols, ja. I per això els lliguen curt.

Un altre moment estel.lar va ser el protagonisme de la gent de Catalunya Acció, amb tota una bateria d'activitats de dinamització de la manifestació al més pur estil americà. Enormes globus que anaven passejant-se per la manifestació, milers d'octavilles llançades des de coets. Una capacitat, doncs, de dinamització més que notable, que contrastava amb un ambient en general poc participatiu pel que fa al gruix dels assistents, que els costava cridar eslògans, si més no en la part que jo vaig seguir. Catalunya Acció no només és una de les entitats capdavanteres en la reivindicació del referèndum pel 2014, sinó que representa un activisme original en el context del moviment independentista català, que cal seguir molt d'aprop.

Moments patèticomediatics
Com també va passar el 18F, els mitjans de la CCRTV van assumir un rol patètic, intentant sempre empetitir l'abast de la manifestació. Cap novetat, doncs. Era tant esperable que en el fons a ningú no li va sobtar. Ja us ho fareu.

L'altre moment patètic va ser veure els vehicles de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra protegint la Prefectura de Policia de Via Laietana, on per cert, onejava una solitària bandera ecspanyola. Què patètic! La policia catalana (catalana?) protegint un dels edificis més sinistres de l'ocupació ecspanyola, on s'han produït milers de tortures i assassinats. Quan el meu fill, que m'acompanyava, va veure l'escena, va obrir els ulls com taronges. No ho acabava d'entendre.

(Nota: Fotos de Tribuna Catalana)