DEL TECNOCAMPUS ALS MACROBORDELLS: L'HERÈNCIA DE LA CATALUNYA SOCIATA

Reconec que els tinc travessats. Em refereixo als sociates de Mataró. Començant per l'ex-alcalde Mas, continuant pel regidor Bassas i acabant per l'actual alcalde, el nom del qual ja ni recordo. Aquesta gent són els típics que volen provocar amb les seves declaracions anti-nacionalistes. Són profundament ecspanyols i tenen un odi visceral envers tot allò que faci ferum d'independència.

El seu ecspanyolisme els porta però a la perdició. Són el clar exemple de la Catalunya-Montilla, o la Catalunya-sociata. Vull dir, la Catalunya low cost, la de les putes de la Boqueria, fent serveis als clients en mig del carrer. La de la Catalunya-Saratoga de Castelldefels....

I ara, la de la Catalunya-Macrobordells... i no un, sinó dos. Contra la crisi... més putes... Suposo que pensen els sociates. És la Catalunya-Bada Bing... dels Sopranos nostrats.

El panorama és encara més patètic. No fa gaires anys, els kapos sociates de la capital del Maresme s'omplien la boca de Tecnocampus i totes les modernitats digitals que us podeu arribar a imaginar. L'aposta sembla que no ha acabat d'arrencar, a més de ser, segons m'informen, un notable pilotasso urbanístic (l'enèssim).

I és clar, donat que amb temes d'R+D, d'universitats i activitats d'alt valor afegit no se'n sortien, doncs s'han decantat per allò que sí que saben: putes, bada bings i tot allò que envolta aquest món... o aquest submón.

És l'herència de la Catalunya-Sociata, una etapa que està a punt d'acabar. I res m'agradaria més que fossin els diputats de Reagrupament els que els fotessin el tret de gràcia... No és un somni, pot passar, només depèn de nosaltres.

THE SOPRANOS, SERIE 6 - THE FINAL EPISODES

Els lectors veterans d'aquest modest i senzill bloc -tot i que ara algú em diu que tinc aires de cardenal!-, ja coneixeu la meva feblesa per la sèrie The Sopranos. Al llarg d'aquests quasi 700 posts que porto penjats, he escrit diverses vegades al respecte. Per això no insistiré sobre les seves bondats.

Ahir va ser un altre dia memorable. Vaig rebre via Amazon.uk el darrer pack de la sèrie. És a dir, la 2a part de la 6a temporada. En format DVD, naturalment. Des de l'octubre que el tenia pre-demanat, i el dia 19 de novembre va sortir a la venda. Han trigat uns dies en arribar-me, però és normal, tenint en compte que ja ens trobem en plena campanya de Cap d'Any, i Amazon deu estar traient fum de tantes comandes que ha de fer arribar. Ja fa dos o tres anys que hi treballo, tant amb l'store americà, com amb el britànic, i mai no he tingut cap problema. La meva satisfacció és total. I ho és perquè em permet prescindir totalment del mercat ecspanyol. Naturalment, si no hi ha VC (versió en català) o VOSC (versió original subtitulada en català) d'un DVD, llavors prefereixo escoltar-la en anglès.

Tornant als Soprano. Per preparar-me per visionar els nous capítols, els dies anteriors havia repassat els darrers episodis de la Primera Part de la temporada 6.

Els darrers dies de la vida de Vito Spatafore és un intent desesperat per tallar amb la disciplina de soldat mafiós. Naturalment destinat a fracassar. No s'adapta a un horari laboral del món civil. També al.lucina quan els seus col.legues bombers passen d'anar de gresca amb ell, perquè al dia següent han d'estar de servei. No és el seu món. Abandona el seu amant, i torna a New Jersey, on, com no podia ser altrament, li espera una cruel i venjativa mort. Un mafiós menjapolles és una vergonya insuportable per una institució homòfoba fins a extrems siderals. No ens enganyem, però, no estem davant de cap angelet. Durant el camí de tornada té un accident de cotxe, i ho soluciona carregant-se el pobre desgraciat que s'entossudia en informar la policia. És aquesta doble personalitat dels mafiosos de la sèrie, la que probablement ha atret més l'atenció, i on rau el seu èxit. Són assassins salvatges, però també estimen: als fills, a la dona, a la goomah, als pares, als germans i cosins...

Aquesta nit passada he visionat els dos primers episodis de la temporada 6/2. Concretament els episodis 78 i 79. Al.lucinants. Em quedo novament amb el dualisme made in Sopranos: Bobby Bacala, després d'haver fet una feina per ordre directa de Tony Soprano, torna a casa, i abraça la seva filla fortament, mirant l'horitzó. Abans, és memorable també la baralla entre aquestes dues moles.

En l'episodi següent, la mort, aquest cop al llit, de Johnny Sack, posa fi a una vida que ha barrejat l'assassinat i el crim amb un amor sense fi per la seva esposa i filles, obviant l'obesitat mòrbida de totes dues. Genial. Cal també esmentar, la presència entre els actors de dos destacadíssims directors de cinema: Sydney Pollack i Peter Bogdanovich.

Els propers episodis els aniré visionant dosificadament, amb l'esperança -segurament inútil- que un dia obri la pantalla del Mac, o de la televisió -acció aquesta que cada cop faig més, si no és per després engegar la consola-, i m'assabenti que Chase i companyia, han decidit fer 13 o 26 capítols més. No passarà, no. Però com a mínim, jo sempre tindré els 86 episodis actuals.