REBUS SIC STANTIBUS

Ja fa uns anys, en Salvador Cardús escrivia en el seu llibre Política de paper respecte la promiscuïtat entre la classe política de la transició i la classe periodística. És una observació que sempre he tingut molt present i que intento transmetre-la a les meves diverses i variades audiències.

A diferència del que succeí als Estats Units, per exemple, on el Watergate i Vietnam, van marcar un divorci entre aquestes dues classes esmentades, a l'estat ecspanyol i a Catalunya, els periodistes es van convertir en autèntica companeros de viaje de la nova classe política que, dit sigui de passada, mai va derrotar el franquisme. Una classe política feble i covarda, que va entrar en la cleda del reformisme suarista. En definitiva, allò que magistralment va etiquetar en Lluís M. Xirinacs, com la Traïció dels Líders.

Aquesta promiscuïtat entre polítics oficials i mèdia, s'ha anat mantenint al llarg de les darreres dècades. L'élite mediàtica, composta pels propietaris dels mitjans i els seus mercenaris (els directors), els seus mini-mercenaris (caps de secció, de comunicació, d'opinió, etc.), així com també per les agències de publicitat, i no oblidem, les principals empreses anunciadores, han estat, són, i si no ho impedim, continuaran sent, autèntics cul-i-merda de la classe política, que és la que gestiona les subvencions, i naturalment la que proporciona informació, globus sonda, filtracions, etc.

En conseqüència, els interessos dels uns van estretament lligats als interessos dels altres. Quasi bé podríem dir que són els mateixos.

És per això que el numeret d'avui de 12 capçaleres periodístiques publicant el mateix editorial no pot ser més que analitzat des de la perspectiva que les élites políticomediatiques del país, unes élites que viuen de i per a la dependència de Catalunya respecte Ecspanya, tenen por.

Sí. Tenen por. Estan acollonidos que deia en Màgic Andreu en les seves èpoques, No tinc cap mena de dubte que tot plegat és una operació orquestrada des del Departament de Presidència de la Generalitat de dalt. No hi ha res, en aquesta iniciativa, producte de la casualitat. Tot està perfectament i mil.limètricament calculat.

Una lectura de l'editorial en qüestió, que no penso enllaçar per una simple qüestió d'higiene democràtica, delata clarament que els seus redactors empren l'excusa de la ja donada i beneïda sentència del TC sobre el nyap, per amagar el que realment els preocupa.

I el que els preocupa és clarament el tsunami sobiranista que s'acosta i que es concreta en:

1. El creixement abassagador del suport popular a Reagrupament, malgrat l'apartheid informatiu que pateix en les darreres setmanes. L'acte d'ahir al districte de Sarrià-Sant Gervasi (foto) per exemple, em va confirmar que ja hem superat el punt de no retorn. Un èxit esclatant.

2. L'onada de consultes populars per la Independència, que tindrà la primera gran prova (a banda del precedent arenyenc) el proper 13 de desembre, quan 700.000 catalans seran cridats a votar per la sobirania. Un procés que ja està atraient

l'atenció mediàtica i política d'arreu del món. Cal recordar que si els ecspanyols ja van quedar groguis -i encara no s'han refet- del 96% a favor de la sobirania de fa tres mesos, que un percentatge semblant o proper es torni a repetir, pot ser definitiu. I no podem deixar de banda que ja han sortit veus reclamant la suspensió de l'autonomia de dalt. Com a Kosova, el 1990.

3. El renom assolit pel Barça, l'actual millor equip de futbol del món, sense cap mena de dubte.

A hores d'ara, el Barça és la millor targeta de presentació de Catalunya, deu mil vegades més que qualsevol President kinki de la CAC. I ha estat, sota la presidència d'un independentista de pedra picada que això s'ha aconseguit. Un president que lluny d'amagar covardament els símbols de catalanitat del club, els ha exposat ben visibles arreu on ha anat. Quanta més catalanitat, més globalitat i més reconeixement. A més el Barça es pot convertir en l'autèntic referent per atraure al projecte català els centenars de milers d'immigrants que han arribat a casa nostra darrerament, i que no estan corromputs per la catalanofòbia consubstancial en l'ecspanyolisme, autèntica ideologia de masses, transversal, a l'estat.

És contra aquesta Catalunya de la dignitat i de la democràcia que aquests mercenaris de la dependència publiquen avui els seus infectes papers. No podem esperar res d'aquesta genteta. Cal esbandir-los d'una punyetera vegada.

És cert que els pacta sunt servanda (els pactes són per ser complerts), però al comissari de torn que ha redactat l'editorial se li ha oblidat l'afegitó del rebus sic stantibus (és a dir, si les condicions es manten inalterables).

I aquí està el tema: les condicions ja no són les mateixes. Els nostres dependentistes encara voldrien retornar a la Catalunya dels anys 70 i 80 quan ells eren joves i guapos, i els reis del Mambo. Aquella Catalunya is gone. Els dependentistes voldrien l'Ecspanya dels anys 70, on Catalunya era vista com la capdavantera de la modernitat, i la veritat és que l'Ecspanya d'ara és tant o més catalanòfoba, amb l'afegit que gràcies a l'espoli fiscal i als diners d'Europa, s'ha modernitzat i intenta per tots els mitjans esclafar definitivament el fet diferencial, com ja en el seu moment es proposà el franquisme quan va crear l'Instituto Nacional de Indústria (INI).

Les condicions han canviat, el pacte de la transició ha saltat pels aires. Ara els ecspanyols se senten forts. Han liquidat el PNB a Euskadi -ja mai més tornarà al poder, que s'ho treguin del cap- i ara volen liquidar CiU i assolir el pacte ecspanyol (PSOE+PP). Quan el President kinki diu que hi ha zero possibilitats d'un tal pacte, és exactament el contrari: hi ha un 100% de possibilitats, si sumen, naturalment. I quan sumen, pacten: vegi's el cas del Consell de Garanties Estatutàries, que ja disposa de majoria ecspanyola i que no tinc cap dubte que està destinat a ser l'ariet contra el procés independentista que es desfermarà els propers mesos. Vigilem els seus membres, seran els encarregats de fer la feina bruta. Repeteixo, no tinc cap mena de dubte.

TERRORISME I FREAKISME ECSPANYOLS

La reacció histèrica dels terroristes ecspanyols a l'exhibició de la gloriosa bandera estelada durant la processó cívica del 9 d'octubre a la no menys gloriosa ciutat de València, no s'ha fet esperar. Les seus del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), de la Intersindical Valenciana i d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) han estat atacades i han rebut amenaces de morts per als seus respectius membres en formes de pintades. Naturalment, no s'han detingut cap dels responsables d'aquestes actuacions. I naturalment, la llosa del silenci mediàtic ha caigut amb tot el seu pes, en el sentit que cap dels principals mitjans de comunicació catalans se n'han fet ressò. Per descomptat, no ho han fet els de la Corpo, amb la gran Conilla al capdavant, ni tampoc RAC1, amb la tieta bavosa Basté, ni la premsa. Com sempre, només ho han fet els mitjans digitals, els únics que tenen un compromís cívic amb el país.

Us imagineu quin hauria estat el guirigall que s'hauria muntat si s'hagués fet només una dècima part del que s'ha fet ara, als locals peperos o dels ciudadanos? Tothom hagués sortit a l'hora a condemnar-ho, amb la gran Conilla al capdavant, naturalment. Però la democràcia ecspanyola és una democràcia racista. Una cosa és la defensa de la "Nación espanola" (sic) i una altra molt diferent és la defensa de les nacions sense estat, és a dir, la no defensa, naturalment. Quan els ecspanyols reben, ni que sigui una petita esgarrapada, la seva artilleria dispara tota la munició i els nostres autonomistes de pa sucat amb oli s'esquincen les vestidures... Ara quan es produeixen agressions, amenaces, atacs, molt més salvatges i cafres contra els catalans, llavors sembla ser que tot és confús, que cal determinar la responsabilitats, que si uns brètols, que si naps que si cols...

Ara bé, si el terrorisme ecspanyol ha tret de nou la seva carota fastigosa, també ho ha fet el freakisme més extrem, com és el cas de l'antic candidat a les municipals de Sitges pels Ciudadanos, Carmelo Gonzalez, el qual acaba de rebre una demanda de divorci per part, naturalment, de la seva dona (i, esperem-ho, futura ex) al.legant tot un seguit de circumstàncies (les podeu llegir aquí) que demostren ben a les clares el nivell d'alienació assolit per tota aquesta gentussa. De fet, l'episodi el podríem comparar, en termes civils, al que passa a moltes cases-quarters de la Guàrdia Civil, on la taxa de suïcidis ja fa molts anys que esdevé un secret d'estat, perquè seria del tot desmoralitzador... per als ecspanyols, naturalment.

La Gran Conilla xiulada a l'Homenatge a Xirinacs

El presentador estrella de la 3, antiga TV3, Josep Cuní, va ser xiulat i esbroncat pels assistents a l'Homenatge Nacional del patriota Lluís M. Xirinacs, que va tenir lloc ahir al Palau de la Música Catalana. Un acte desenvolupat totalment al marge dels partits polítics oficials i que en conseqüència va assolir uns nivells de dignitat i fermesa sense precedents. Malauradament, a l'hora de la seva celebració jo estava fent classe i no hi vaig poder assistir.

Cuní, assabenta't que els catalans i les catalanes, mai oblidaran les teves paraules al servei del teu amo ecspanyol. El patriotisme es guanya donant la cara i no sent un covard, ni criminalitzant l'independentisme com tu i els teus col.laboradors feu dia sí i dia també! Ara ja tens el que et mereixes! Tu i tots els de la teva corda haureu de passar comptes en el moment oportú. Quan arribi l'hora. De moment, ja has tingut un tast!

XIRINACS, UN ANY SENSE TU

Acaba de fer un any del teu comiat. No del teu adéu, perquè de fet mai te n'has anat. Continues estan present i ben present en els nostres pensaments. I en el que és més important, en les nostres accions. Sense el teu exemple, estic segur que la manifestació de l'1-D pel dret a decidir no hauria sigut la mateixa.

A diferència d'altres que també es proclamen pacifistes i es diuen seguidors dels plantejaments de Gandhi, tu els vas aplicar coherentment. Un pacifista mai es posiciona davant el conflicte a favor del fort, sempre a favor del feble, de l'oprimit, i mai fa de l'ús de la força per part d'aquest, naturalment en contra de l'opressió que pateix, un motiu per excloure'l, o per deslegitimar-lo. Tot el contrari. Denuncia les causes que han donat lloc al recurs a la violència, que de totes maneres, sempre serà infinitament menys colpidora que la que exerceix l'opressor, si bé també provoca un determinat nivell de dolor.

I per descomptat, el que mai fa és emparar les suposades polítiques de contrainsurgència i de repressió emprades pel poder opressor.

1-D: ELTRIOMF DE LLUÍS MARIA XIRINACS

Ho va dir en Toni Albà, tot just quan arribàvem al final de la manifestació, davant de l'entrada del Parc i l'Estació de França. Les seves paraules van ser d'agraïment i reconeixement a una persona que ahir al vespre no era físicament entre nosaltres. Però hi era políticament, moralment, humanament.


I efectivament, aquella manifestació, i sobretot, aquella resposta humana no hauria estat possible sense l'exemple d'en Xirinacs. Molt abans que totes les paranoies de la Renfe, l'adif, allò que va marcar un primer punt d'inflexió, que va fer que moltíssima gent comprengués que la paciència s'havia esgotat, va ser l'exemple Xirinacs.

Entre el 18F i l'1D hi ha els primers dies del passat mes d'agost, quan Xirinacs va decidir que no volia continuar sent un esclau d'Ecspanya.


Paradoxalment, com el súmmum del nacionalisme ecspanyol, el Cid, en Lluís Maria Xirinacs va vèncer després de morir. D'una mort, però, que no va suposar la mort d'altri, sinó la mort de l'esclavatge català envers Ecspanya.

Bon viatge pels guerrers, que al seu poble són fidels. Guerrers, és clar, de la Llibertat.

El primer bosc, de Relk

He rebut d'en Jordi Bilbeny la primera versió musicada del poema El primer bosc dedicat a Lluís Maria Xirinacs.

Els crèdits són els següents:

poema:jordi bilbeny
música:joan vallcorba
intèrprets: relk

maira comalat:veu
joan vallcorba:piano

us deixo també els enllaços on la podeu trobar ...
http://relk.cat/elprim.html
http://relk.cat/relk_-_el_primer_bosc.mp3
http://www.archive.org/details/Relk-ElPrimerBosc