AVUI PLOU I TOT FA MANDRA

Avui plou i tot fa mandra. Avui fins i tot córrer li fa mandra a un tio com jo, a qui no n'hi fa mai i que sempre ha pensat que quina nosa l'hi ha de fer si tot el que cau del cel és aigua. Només aigua. Fresca i neta. 

 

Al contrari, a mi m'encanta córrer sota l'aigua, i fins i tot, si no fa fred, m'agrada fer-ho sense res que me'n protegeixi, sentint-me amarat de dalt a baix. I llavors quan s'hi posa més fort, tan fort que t'obliga a anar amb els ulls mig clucs per protegir-los però que a canvi et regala aquella visió esbiaixada i gairebé irreal del camí, aquella estona és màgica. 

I avui em feia mandra.

Però m'agrada córrer i al final sempre me l'espolso (la mandra) i em calço les sabatilles i quan porto una bona estona i vaig tan moll que no m'adono ni que ja no em regalima l'aigua de tanta que me'n cau, sempre m'agafa aquella sensació de benestar tan absolutament egoista quan penso que mentre jo corro i sento com les gotes m'exploten a la cara i veig la felicitat dins dels meus ulls hi ha gent que no gosa sortir de casa seva i es limiten a veure la pluja com un enemic sota control mentre sigui darrere els vidres. I em sento important i inabastable. I lliure. I el món és meu. I m'agradaria explicar-ho en tots els idiomes, que m'entengués tothom tal com ho entenc jo. 

I ho faig. 

Mentre corro la meva ment se'n va molt lluny a vegades. Flueix en un món paral·lel al real. El meu cos rep les estrebades i sotragades dels camins i corriols plens de pedres i bardisses mentre la meva consciència abandona l'allotjament segur i tranquil que li dóna la meva pobra i solitària neurona i viatja, planeja, s'explica històries, pensa i parla en diferents llengües absent de mi mateix i de tota la meva extrema racionalitat. És allà que és lliure, que es sent lliure.

I completament en silenci, només amb la fressa de la pluja, les seves petjades i els esbufecs compassats de la seva respiració es troba cantant una cançó de Dire Straits que no sap perquè li posa la pell de gallina. I continua corrent.

 

http://youtu.be/h-3VyQZfUkA

UN SELFIE D'ANIVERSARI

La vida a vegades se'ns fa llarga, però en realitat és molt curta i jo sóc dels que penso que el que val la pena (i si pots el que no i tot) s'ha de celebrar. I així doncs, posats a celebrar coses, si la setmana passada celebrava que havia arribat al salt 100, avui celebro que ja fa un any, el 9 de març de 2013, vaig començar el curs AFF (sigles que venen d' Accelerated FreeFall, i que en català correcte, passa'l, volen dir Ai Fill, ets ben Foll) de paracaigudisme.

Sóc de rampells, ja ho sabeu, i tot i que l'estiu abans ja es va encendre la metxa quan vaig venir a Empuriabrava a fer un tàndem amb la meva filla i vaig veure gent que saltava sola -cosa que em va fer demanar que què s'havia de fer per aconseguir-ho- en realitat no tenia pensat fer el curs o demanar més informació fins a l'estiu. Però sóc de rampells, ja us ho he dit. I el divendres 8 de març de 2013 a la tarda, parlant amb un client que també havia fet un tàndem, de la meravellosa experiència que és això de saltar d'un avió, quan li vaig comentar que volia fer el curs a l'estiu em va dir que demanés hora ja que havia sentit a dir que hi havia molta demanda i em podria quedar-me sense places. I així ho vaig fer. Al cap de cinc minuts tenia el telèfon a l'orella i la conversa amb una noia de les oficines d'Skydive Empuriabrava, amb accent de més amunt dels Pirineus, va anar més o menys així:

-Hola, que miri, que jo trucava... que volia demanar info de preus i aixons, per fer el curs de paracaigudisme a l'estiu...

-Si, migue, el cugso consta de.....bla, bla, bla, y fale... i tant i tant i tant... y empiesa los magtes y los sabados... y bla, bla, bla -i va ser llavors quan va dir les paraules màgiques (i que curiosament no varen ser "no hay huevos").

-Y maniana (que era dissabte) empiesa uno a las 9  y queda una plasa....

Y la meva pobra i solitària neurona va quedar en blanc per uns instants. Bé, va seguir en blanc com sempre, i li vaig demanar:

-Te lo puedo confirmar en un ratito?

I em va dir que si, que no creia pas que a aquella hora de la tarda de divendres hi hagués cap més capullo que volgués començar un curs de tirar-se al buit i jugar-se la pell. I pagant. Bé, no ho va dir així amb aquestes mateixes paraules, però entremig d'aquell accent guiri es podia sobreentendre que ho pensava.

I així, com que sóc de rampells, l'endemà al matí, 9 de març, va començar tot. Amb el Pibe d'instructor, un dia complet de teòrica on sembla que et vulguin fer desdir de la teva mala idea ja que tot el curs es basa en "què fer en cas de...." i fins ara, que ja n'he fet 103.

Tot el que he fet pel camí, o ho he escrit, o ho tinc ben gaurdat a la memòria. He publicat poc sobre aquest món, cert, (tot i que algú deu pensar que ja ho he fet massa) però paraula que ho tinc ben guardat. Marca prou com per no oblidar-ho.

I així doncs, celebrem-ho. I què millor avui en dia que fer-ho a la moda amb un "Selfie" d'altura!!

EXPERT EN NUTRICIÓ

Avui m'he despertat abans que sonés el despertador. Ja em passa sovint. A vegades molt abans, hores abans. Hi ha dies que aprofito per desesperar-me amb la mala llet que em fa agafar, i uns altres m'hi resigno i faig una passada pel Twiter i fins i tot, si és molt abans de l'hora, em dona temps per fer repàs de Twiter, Instagram, Linkedin, Facebook, mirar el mail i xafardejar si estan desperts una bona quantitat dels meus contactes del WathsApp.

Però no és d'això que volia parlar. Mentre sentia a tocar les 3 o les 4, no ho recordo i tant se val, m'ha cridat l'atenció llegir un twit que deia que s'ha descobert que els antioxidants poden accelerar l'aparició de tumors. Ho diuen ara, quins collons, després de què ens haguessin dit (o almenys jo ho he escoltat milions, que dic milions, cents de vegades) que aquests eren tan i tan bons per endarrerir o frenar l'envelliment cel·lular i per tant per per fer-nos semblar i sentir més joves molt més temps.

No se si és cert o no, ni si tenen raó els d'aquest estudi o els del altres estudis on eren tan meravellosos, i no m'ha preocupat especialment perquè jo n'hagi pres, ja que de fet no crec que ho hagi fet (si més no a voluntat) perquè sóc de no prendre'm massa res, però em preocupa que porto tota una vida escoltant que el que avui és boníssim demà fa mal. I a l'inrevés. Que si l'oli d'oliva si, que si l'oli d'oliva no. Que si una copeta de vi és bona o que si ens ha de matar, que si el pa és font de vida i després és diabòlic i algun dia torna a ser bo, que si els bolets, la farina, no diguem de la llet i els làctics, que si la carn vermella, la xocolata, els aliments congelats, o la cervesa, o l'omega 3 o les mil i una coses que ens acabem fotent a la boca al llarg de la nostra vida que tan aviat són miraculoses com ens han de fotre al calaix en quatre dies.

Conclusió? Molt senzill. No ens hem de creure res.

La meva teoria d'expert en nutrició, avalada per molts anys de mastegar de tot i d'haver arribat a moments d'èxtasi sublim així com també a certs moments de fàstic escabrós, és que no hi ha res del tot bo, ni res del tot dolent. Que la millor via és menjar variat i amb moderació. Però de tot. I sobretot, fer molt de cas del què et demana el teu propi cos. Quan et ve de gust un entrecot com un piano és el teu organisme el que et diu que deixis estar la patata i col, i aquell dia, creu-me i que el tros de carn surti a banda i banda del plat.

El nostre cos irracional és més intel·ligent que el nostre cervell (en el meu cas, amb una pobra i solitària neurona és ben cert) i l'hem d'escoltar. Però és clar, com que som mediterranis i el nostre lema és el de "feta la llei, feta la trampa" no s'hi val a dir que et demana tot el dia foie fresc i gambes de Palamós. El teu cos és més savi que el teu cervell, però les neurones dels que t'envolten no son tontes.

I és així com passo algunes de les meves matinades, perdent el temps en aquestes divagacions, convertint-me en expert en gairebé tot, llegint i rient amb les burricades que pengeu a les xarxes o mirant la foscor del sostre sense pensar en res. Llavors, quan sona la primera de les dues alarmes, deixo el telèfon a la tauleta, em giro de costat, tanco els ulls i m'adormo aquells deu minuts que la separen de la segona.

Són els millors deu minuts del dia.

GAIREBÉ EM FA VERGONYA

Sento una certa sensació de vergonya cada dia que passa i recordo amb enyorança el que he gaudit escrivint el bloc. Realment ho he passat bé i en sóc conscient. Havia arribat a tenir una quantitat de lectors diaris més gran del que mai hauria imaginat i per culpa de la inactivitat en aquest espai, gairebé els he perdut tots. Només una vintena de visites diàries es mantenen fermes i m'avergonyeixen, ja que ni tant sols una d'aquestes és meva. És ben trist que hi ha dies que ni tan sols recordo que existeix.

No és excusa ni la feina ni els maldecaps, no em vull emparar en el fet de no poder córrer tot el que voldria i no tenir cap objectiu clar davant dels ulls per justificar-me a mi mateix el fet d'haver-lo abandonat. No puc córrer tant, però puc fer-ho, i espero que cada dia més. Tinc la bici, la natació i sobretot el paracaigudisme, la meva nova droga (i dura). Tinc coses per explicar i vull fer-ho, ni que sigui per mi mateix, ja que no sabeu com m'agrada, de tant en tant, tirar enrere en el temps i rellegir un dels 539  posts publicats (i 566 escrits) des que un dia de principis del 2008 vaig decidir començar a escriure un bloc que havia de tenir una durada d'un mes o dos, just el temps que faltava per marxar cap a córrer el Marathon des Sables i explicar alguna cosa a la tornada.

Em sentia molt afalagat cada cop que algú de vosaltres em felicitava pels meus texts, quan em dèieu que us havien fet riure, o fins i tot quan a algú m'havia arribat a confessar que li havia fet caure una llagrimeta. M'agradava quan senzillament acceptàveu que passàveu regularment per aquí. I m'agradava, assegut a la taula de la cuina, amb una Voll al costat, dilapidar hores i hores fent memòria per no perdre-la.

Va, tornem-ho a provar. Publico aquest petit escrit i començo a fer un resum d'aquests gairebé 3 mesos d'inactivitat. O potser no, el passat ja ha passat i el què cal és mirar endavant i fotre-hi canya.

Som-hi.

COSES QUE FAIG UN DIA DE CADA DIA

Llevar-me ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, obrir la llum abans que els ulls, un pipi i alguna cosa més seriosa, respirar, veure com es fa clar i també com es torna a fer fosc, vestir-me, conduir el cotxe amunt i avall, un cafè amb llet (no queda clar que sigui molt relàxing), treballar, cordar-me les sabates, rentar-me les dents després de cada àpat, una passada ràpida al FB, dir bon dia, i bona tarda, i cap al tard bona nit, caminar, menjar-me un entrepà que es converteix en el millor àpat del dia, mirar el cel, pensar, córrer una miqueta o nedar o pedalar, dinar, berenar i sopar, escriure, llegir o estudiar, visitar el Fb i un repàs al Twiter o l'Instagram, dutxar-me, una cervesa fresqueta, somriure, tancar els ulls, somniar...

Ah, i des de fa molts anys, descarregar religiosament el podcast de La Competència. Felicitats per l'Ondas. Sou els millors!!

Molt i molt fan d'Òscar Andreu, Òscar Dalmau, Natza Ferrer, Oriol de Balanzó, Tomàs Fuentes, Victor Oller, Mohamed-Jordi, Angelines, Jep, Ramón i Mossen Papiol, JeanPol Desgrava, Giorgio Pappardelle, etc, etc, etc.

JUGUEM ALS ESPIETES?

Hi havia una vegada un senyor negre, però no gaire, que vivia en una casa blanca, i quan un senyor és negre però no gaire i a més a més resulta que viu en una casa blanca no li podem dir ben bé negre i per això mateix no sabria si dir-li senyor Gris. Si, bona idea, a partir d'ara, per no dir-li el seu nom i mantenir-lo en l'anonimat, li direm senyor Gris a aquest senyor que és negre però no gaire (i que viu en una casa blanca). El què passa és que aquest senyor Gris és un espieta. Si. I dels grossos. A més a més, m'han dit que ho té molt ben muntat, perquè és gris de no ser gaire negre i viure on viu, però es veu que de fet de gris en té poc i és més puta que les gallines i espia a tots els seus amics.

A mi, en el fons em fa gràcia veure com aquests nens i nenes grans s'espien.

Aquí, no gaire lluny de casa, també hi ha hagut temporades que s'ha dit que si tu ets un espieta i que si l'altre també, però com que els senyors i senyores d'aquí no són en absolut negres però no gaire, sinó que són ben blancs i si alguna cosa tenen grisa és la personalitat i el caràcter, però sobretot l'expedient acadèmic i la capacitat intel·lectual, el fet que s'espiin entre ells els enfada i es fan morros i es xiven als nens grans de la classe que són els que fan de jutges i fan veure que són independents i tenen poder de decisió, però com que els nens espietes els donen el berenar o una bossa de xuxes, aquests altres fan com si res i al final no saps qui ha espiat o no i tot queda en un no res, i als de la classe dels més petits ens queda una cara de tontos que fa por.

Però tornem al senyor Gris, perquè resulta que aquest senyor ha espiat a una senyora que és senyora però podria ser senyor perquè vesteix molt malament, sense gràcia i que no sap combinar res amb res, es pentina raro i a més parla d'una manera que fa por. D'ara en endavant per situar-nos li direm Senyor/a. Doncs això, que aquesta Senyor/a s'ha enfadat molt perquè el senyor Gris l'ha espiat. I sembla que s'ha enfadat de veritat perquè aquesta Senyor/a també és molt important i mana molt. Potser no tant com el senyor gris, que aquest mana a tot el barri, però al bloc de veïns potser si que és la que mana més, i com que el senyor Gris resulta que havia espiat a tots els veïns de l'escala, i fins i tot als del bloc del costat, doncs els nens grans de casa nostre  (bé, de casa de moment, ja que tot i que no ens deixen, nosaltres ja n'estem tips de viure de lloguer en una habitació d'aquesta casa i volem un piset petit però de propietat), doncs aquests sospitaven que ells també havien estat espiats pel senyor Gris.

Però llavors va sortir el senyor que mana a casa, que és un senyor que si no es tenyís el cabell seria tant gris per fora com ho és per dins sense necessitat de "ser negre però no gaire" i va dir que a ell no l'havien espiat, o que no li constava, de la mateixa manera que un dia va parlar de filets de plastilina quan el mar moria enmig d'una plaga negra o un altre dia d'unes NO fuites radioactives quan al voltant d'allà tot en rebia els efectes de la contaminació, etc etc, perquè sempre la caga, per ser excessivament gris per dintre i per fora. I és clar, quan un és tan clarivident (o mentider) en tot, era fàcil endevinar que al cap i a la fi un dia o altra sortiria que encara que ell digués que no, en realitat el senyor Gris també l'havia espiat a ell. I aquí és quan el senyor gris de dintre i de fora (si no es tenyís) es va fer l'ofès.

Però tots sabem que el que realment li hauria sabut greu al senyor gris de veritat per dintre i per fora (si no es tenyís) és que el senyor Gris que és negre però no gaire hagués espiat a la senyor/a i a tots els altres veïns de l'escala i dels blocs del costat i que a ell no. 

I tot fent-se l'enfadat, se'n va anar a dormir més feliç que mai, més gris que mai, i tan mal tenyit com sempre. 

THE END

TORNAR A CASA, ALS MEUS CAMINS.

Sortia de l'hotel, al 46 amb la 8ª, amb la fresca d'aquella hora de mitjans d'octubre en la que el món ja funciona a ple rendiment en una ciutat que no dorm i no deixa, per tant, de funcionar. I sortia buscant el lloc aquell on poder fer la foto de retina on es barreja el verd dels arbres i la immensitat dels gratacels avui, o la pau d'un riu tranquil però majestuós al costat d'una avinguda plena de gom a gom de cotxes seguint el mateix sentit que la corrent demà. 

Feia fresca de sortida, però el meu cos entrava en calor sense adonar-se'n després de trenta passes, dos passos de peatons i tres Starbucks. En aquesta proporció.

Si. He gaudit dels caminets i de l'asfalt del Central Park, més d'un dia, passant ponts, enllaçant entrades i sortides, creuant caminets sense ordre i despreocupant-me del què ha de venir després, a canvi d'ensabonar-me del que tenia en aquell moment sota els peus i davant dels ulls.

He gaudit de la vorera del riu Hudson, pensant que ben muntat ho tenen aquests habitants del món vertical per fer esport mentre em creuava amb noies àgils, gossos passejats per tot tipus de gent, ciclistes concentrats i panxuts voluntariosos, al mateix temps que pensava que potser estava forçant el meu genoll més del compte, que potser avui hauria tocat repòs a falta d'una bici.

He gaudit, no puc negar-ho, de la novetat, del lloc, de l'aire, i m'hi ha ajudat el fet de sorpendre'm a cada moment i a cada pas d'una ciutat que m'ha impactat, que ha sobrepassat amb escreix les expectatives que m'havia generat. He gaudit de tot això, i molt.

I si, tot el que vulgueu, però avui he fet una horeta suau, sense cap més soroll que la meva respiració i les fulles trepitjades pel bosc de Salou, entre Roda i Fussimanya, i m'he esgarrinxat les cames, he picat amb la punta del peu una pedra que m'ha fet maleir en veu molt alta, m'he enfangat passant vora el riu, i no m'he trobat a ningú a qui poder saludar, i ha sigut genial. Brutal diria.

I també ho he gaudit. I molt. Molt més. I ja fa molts anys que ho faig i no me'n canso.

AH SI, TU TAMBÉ FAS ANYS, NO?

Us explicaré una història que potser no ho és però que podria ser real com la vida mateixa:

Hi havia una vegada un tio alt, guapo, atractiu, intel·ligent i moltes qualitats més que ara no venen al cas que molts anys enrere celebrava el seu aniversari colgat de felicitacions i regals i amb unes farres i disbauxes que us en faríeu creus de què això pogués passar en un país civilitzat.

De cop i volta, però, aquest protagonisme del nostre protagonista (valgui la repugnància) es va acabar. O almenys es va veure molt i molt disminuït.

Tot va començar el dia que ell hauria d'haver estat de farra immensa pel seu vintivuitè aniversari i en lloc d'això se'l va passar sencer a l'hospital, ja que la seva dona li va voler regalar una nena petita. Però qui collons regala nenes petites per l'aniversari a un tio de 28 anys? Regala-li una moto, un viatge, un disc de Boniem! El que sigui, però una nena? Doncs si, curiós si més no, però li varen regalar una nena. I per més colmo, petita. Molt maca, també cal dir-ho, però petita.

 I ell en principi va estar molt content (o ho va fer veure) ja que sempre que et regalen alguna cosa estàs content (o ho has de fer veure), i si és un bitxo petit i preciós que es mou (i no és ni un gat ni un gos ni un tamagotxi), encara més. Els primers problemes varen aparèixer de seguida quan es va adonar que aquella nena (molt maca, tot sigui dit) (i petita) no portava llibre d'instruccions i aquell tio tan guapo, atractiu, etc, etc, va estar a punt d'anar a reclamar i/o tornar-la en garantia quan després de buscar i rebuscar com es feia perquè fes coses xules i espectaculars es va adonar que el que en realitat va començar a fer va ser plorar a les nits i a cagar a tothora una merda que sempre li deien que era d'àngel, i que, potser si que ho era, però feia més tuf que la del gat.

I ho va provar, Déu ho sap que ho va provar, però li van dir que sense el tiquet no li podien acceptar la devolució en garantia, i se la va haver de quedar, a ella, i al gat.

Va passar tot un any i aquell bon noi li va anar agafant el "truquillo" a aquella nena. No feia falta llibre d'instruccions. Era molt espavilada i per si sola cada dia feia més i més coses. Anvelivevol!! diria l'Alcaldessa. L'evolució va ser molt més espectacular del que mai s'hauria imaginat i va estar a punt d'estimar-la i tot, però de sobte va arribar el dia de la farra dels 29 anys i quan s'esperava que un cop passada la novetat, tothom hauria oblidat la nena, que al cap i a la fi només feia un any i això no crec que s'hagi de celebrar (ben mirat ell no recorda haver celebrat el seu primer any) i així doncs, el tornarien a colgar a ell de felicitacions i regals, de festes i farres, i va ser llavors i només llavors quan es va adonar que a partir d'aquell moment ell ja mai més no seria ningú. Les felicitacions, regals i atencions varen ser per aquella cosa petita, ara ja no tant, i molt maca (tot sigui dit) que reia quan li deies alguna cosa, que potser ja deia papa i que ja començava a caminar.

Però que continuava cagant i fent tanta o més pudor que el gat.

A última hora, quan ja l'envaïa la més absoluta depressió i gairebé es donava per vençut, algú va trencar per uns breus moments la màgia que envoltava aquella nena que feia un any i va dir parsimoniosament:

-Ah, i felicitats per a tu també. Era el teu aniversari no, avui?

I els altres van distreure un moment l'atenció dels bolquers cagats amb merda d'àngel d'aquella cosa petita i van exclamar un:

- Ai si, felicitats. -  (no hi varen posar ni un signe "!" a la seva expressió facial o en l'entonació vocal) i varen tornar a bavejar amb aquella cosa petita que t'havia anul·lat com a persona només d'aparèixer. Et vas haver de conscienciar que ja mai més series "en". Ara ja eres i per sempre més "el pare de". I mai més tindries aquella dosi d'inflament d'ego cada 25 de setembre que recordaves de quan eres més jove. Mai més.

Així varen anar passant els anys i t'hi vares acabar acostumant. Tampoc era tan greu. Quan arribava aquesta data fatídica i l'havien colgada de petons i de regals, a vegades te'n quedava algun per a tu (de petó vull dir), però ja t'estava bé. Cada dia era una mica més gran i maca. Cada dia superava amb escreix les expecatives que mai hauries posat en ella. Cada dia eres més feliç d'haver perdut la teva gran data a canvi de tenir-la a ella i fins i tot tu mateix vares acabar oblidant a vegades que també era el teu aniversari.

Però arriba el dia que se't fa gran, massa pel teu gust, i els 18 anys ja són aquí. 46 per a tu (encara que això ja no li importa a ningú). I ja hi estàs tan avesat, que avui ja només voldries que la felicitessin a ella. Que gran que és. Que guapa. Avui, que per primera vegada celebrarà els anys una mica lluny de casa, coses de la vida universitària, només penses a felicitar-la a ella.  Perquè si, és una mica lluny, però no tant, i segur que d'alguna manera o altra estarem junts. Com sempre.

Moltes felicitats Júlia.

Ah, i si, i crec que també és el meu aniversari. (encara que només li interessi al gat, que quan caga continua fent la mateixa pudor).

 

 

UNA TEMPORADA MÉS

Aquesta vegada m'he passat. I molt.

No és excusa, o no hauria de ser-ho, que la meva baixada d'activitat física provocada, a parts no iguals però de percentatge indefinible, pel tractament al genoll, la punyetera mandra i l'acumulació de feina (que per diferents motius estic patint. Ara parlo de la feina i no pas de la mandra), hagin provocat un silenci al bloc com mai. Havia tingut algun moment "delicat", però mai havia passat tant de temps entre un escrit i un altre. Ni molt menys! I ara, 2 dies abans de què faci 3 mesos des de l'última publicació, i després de valorar molt seriosament si el deixava morir d'inanició o no, he decidit que no, que m'agrada tenir aquesta vàlvula d'escapament, que aviat podré començar a córrer més estona i qui sap, potser algun dia torno a tenir una cursa o travessa maca per fer, i en conseqüència,  una experiència nova per explicar. Sense oblidar tota la resta d'esports que he anat trobant pel camí de la lesió i que, tot i que penso que el meu esport encara és el córrer, també m'omplen o si més no m'ajuden a desintoxicar-me dels nervis del dia a dia i a cremar torrons.

Sempre he pensat que el bloc tindria una data de caducitat, és evident que la tindrà, però m'agradaria que fos pensada, valorada i avisada, no com ara que de cop i volta vaig deixar d'escriure sense més ni més. Aquest bloc m'ha donat molt, més del que a vegades em penso i entre altres coses, és una molt bona teràpia per a mi.

Si més no, la necessito una temporada més.

EL GRAND SLAM

Avui fa un mes que em varen implantar les cèl·lules mare al genoll. Podria celebrar-ho ja que hi ha vegades que celebrem coses més absurdes, però tot i que mai he estat tant a prop de tornar a la guerra com ara, no crec que encara sigui suficient motiu de celebració.

Aquest mes s'ha fet llarg. Han sigut quatre setmanes amb els seus respectius caps de setmana d'absoluta inactivitat, tret d'aquesta última en la que m'he permès la petita llicència d'anar cada dia a nedar una mica amb el suro entre cames per no moure-les, i tot i que no ha sigut molt, ha servit per fer-me passar una mica la mala llet i carregar-me els muscles de les espatlles, gens acostumats a moure's tant sovint. Tot un mes així està sent dur, però és el preu a pagar i ho porto relativament bé. La motivació pel resultat final és alta, i això hi ajuda, sense cap mena de dubte, però segurament deu ser inevitable que quan estàs en una situació com la meva suposo que intentes veure senyals a tot arreu (encara que no hi siguin) i avui, digueu-me il·lús, veient la final de Roland Garros he tingut una revelació, un flash, una mostra del què serà el meu futur no molt llunyà:

En Rafa Nadal ha estat capaç de sobreposar-se a una preocupant lesió al genoll i tornar a la competició al màxim nivell guanyant el seu vuitè Roland Garros.

I aquí surt la meva vena positiva i com si estigués llegint un llibre d'auto ajuda i superació personal he pensat: Si ho ha fet ell no puc fer-ho jo?

I tant que si!!! Jo no seré menys. Aconseguiré superar la meva lesió al genoll i l'any que ve, o com a molt l'altre, el meu primer torneig del Grand Slam.

LA TEORIA DELS VASOS COMUNICANTS

Molt científic m'estic tornant. Però només ho sembla, tranquils.

Després de l'acceptació del meu últim post sobre la teoria de l'evolució i fent servir la tàctica que utilitzen grups de música, pintors, escriptors i altres artistes en general de què si una cosa funciona no surtis d'aquí (sinó com s'explica la monotonia sonora i creativa de Jarabe de Palo o Manel entre d'altres, la constant innovació dels guionistes de Rocky per posar un exemple, o les infinitats de publicacions que han aparegut últimament on només surten vampirs glamurosos o dones calentes sotmeses a tios rics, guapos i amb tendències sados) he decidit explotar aquesta via i seguir pel dolç camí de l'èxit i abordar i desenvolupar una altra teoria de sobres coneguda per tots vosaltres: La teoria del vasos comunicants.

Com que sé que sou espavilats, encara que l'altre dia us digués que posava en dubte que hagueu evolucionat endavant, no farà falta entrar en detalls molt profunds i tècnics sobre això dels vasos comunicants ja que tots sabeu allò de què quan dos recipients estan connectats per la part inferior tot el líquid que posem en un es desplaça cap a l'altra fins que s'anivellen, i només us explicaré el que tan complicada teoria té a veure la meva situació actual.

Bé, com tots sabeu el nostre cos està internament comunicat tot amb tot i les ordres de funcionament es desplacen a la velocitat de la llum. El meu, encara que a poc a poc per la manca de neurones que fa que les ordres es desplacin a la velocitat de la llum a les fosques, no n'és una excepció. I aquestes últimes setmanes d'intens no fer res o fer ben poc, he pogut experimentar curiosament que tot el líquid que es va formar al genoll i el va fer inflar de mala manera, al estar moltes i moltes hores en posició horitzontal i en mode "activitat física off", aquest líquid que inflava el genoll s'ha anat desplaçant per complir amb l'esmentada teoria i com més hores m'estic així i més vasos de voll comunico al meu organisme menys inflat està el genoll i més s'infla la zona abdominal, tant que gràcies a la física i a la teoria dels collons aquesta ja començo a lluir una gens menyspreable panxeta.

Com duri gaire aquesta situació i ara que ve l'estiu, al moment que em tiri a la piscina començarem a veure els devastadors efectes d'aquesta teoria i n'experimentarem una altra al veure com marxa l'aigua per dalt per complir amb el Principi d'Arquímedes, aquell que diu allò de què tot cos i més si està gras i panxut desplaça una quantitat de líquid equivalent a lo gros i xixós que està i fa vessar piscines com qui no vol la cosa amb una facilitat d'espant.

Tants anys d'anar a cole sense entendre res d'aquestes coses i resulta que hauria estat molt més fàcil aprovar els exàmens si el meu profe hagués estat fotut d'un genoll i ens hagués fet veure com tot això tant i tant complicat es pot aplicar sense dificultat al dia a dia de les persones.

Estaré molt content si avui he abocat una mica de llum a la també foscor de les vostres neurones.

LA TEORIA DE L'EVOLUCIÓ

Si senyor, ho dic convençut i en veu alta: Definitivament crec en l'evolució (cap a bé) de l'espècie humana.

Bé, us confessaré que veient les qualitats dels meus pares i després veient-me a mi, el desastre de tio que n'ha sortit, m'atreviria a dir que l'afirmació d'abans està molt i molt fora de lloc. Sóc un cas típic de involució. No us cregueu, tampoc m'ajuda gaire veure-us a vosaltres, amats lectors d'aquest bloc, que podent perdre el temps fent mil coses mínimament profitoses com la papiroflèxia, seguir un debat del parlament o llegir l'ABC, decidiu de tant en tant perdre una estoneta aquí amb mi. No diu gaire a favor vostre, no. No us enfadeu però també sou un cas clar i preocupant de recessió evolutiva.

Però no parlem dels elements que anem en contra de les teories de Darwin, centrem-nos amb qui si que les compleix. Avui la meva filla m'ha reconciliat amb el món i amb la teoria de l'evolució.

Té conya que d'un tio com jo, mononeuronal, n'hagi sortit una filla, la Júlia, que afrontarà a partir d'ara una motivant vida universitària havent acabat el Batxillerat amb Matrícula d'honor. Sempre havia sabut que era llesta, intel·ligent, especial, però a vegades cal que algú de fora et digui què tens -els mestres en aquest cas- perquè te n'adonis d'una vegada per totes. Ja ho sabia. Ja ho sé. I n'estic tant i tant orgullós, que quan m'ha trucat aquest matí per donar-me aquesta noticia, tot i que ja més o menys ho sospitava o m'imaginava que podia ser, no he pogut evitar d'emocionar-me i deixar escapar una llàgrima. O dues. Potser m'ha agafat en un dia tonto, que jo sóc molt dur...

Aviat farà 18 anys que, mira quina casualitat, la Júlia va ser el meu regal d'aniversari. Si, va néixer el mateix dia que jo, i això lluny d'una casualitat és un regalàs. A vegades la vida et dóna coses que penses que no et mereixes i ella n'és una d'aquestes. Realment a vegades penso, no, no només ho penso, ho sé i n'estic convençut. No me la mereixo. 

Però em cau la baba i l'estimo molt. Ja ho sap.

HACE GOCHO MI BALCÓN

Em miro el genoll lleugerament inflamat -fa 10 dies de la infiltració-  i provo d'imaginar què hi està passant a dins. No en tinc ni idea. Em venen al cap les imatges de dibuixos animats on intenten representar l'interior del cos humà i on les cèl·lules bones o glòbuls o bacteris o el que sigui però bons es barallen amb els virus dolents (si, els dolents sempre solen ser virus) i després d'una cruel i enfurismada lluita guanyen. Quina conya tu, als dibuixos els bons sempre guanyen. A la realitat no sempre és tan maco, però el que si que tinc clar és que les cèl·lules mare són poderoses, i bones, i juguen a favor meu, i a més, el cervell els està enviant constantment reforços en forma de motivació, bones vibracions i energia positiva per ajudar-les en la lluita.

Vaja, que no se exactament què està passant dintre meu però si que és cert que des de fa un mes i mig, dia més dia menys, que vaig entrar a quiròfan per extreure'm medul·la òssia que no sé, a partir d'aquell moment em vaig sentir com si m'estiguessin traient una cosa molt meva. I és que era meva, i molt, i era medul·la, que no és qualsevol cosa. No és com quan et tallen el cabell o les ungles, ni tan sols com quan et treuen sang, no, això és més íntim, ve de més endins. I és que ve del moll de l'os. A partir d'allà vaig estar uns dies como cansado, como si m'haguessin tret força. Durant unes hores vaig quedar completament groc (la meva filla em deia Homer) i cansat, molt cansado. Era extraño si més no.

Però sabia que era provisional, que allò que em treien tard o temprano volvería a estar dentro del meu cos. Aquella medul·la òssia, havia d'anar a un laboratori de Valladolid per ser cultivada per conseguir millones y millones de células madre mesenquimals, les que clonen. Aquestes cèl·lules tenen un poder grandiós ja que poden canviar coses del teu interior i regenerar parts danyades. Fins i tot parts que no hauríem ni pogut imaginar que es podrien reparar. I el passat dijous 9 de maig, aquestes cèl·lules van retornar d'aquest viatge al cor de España para ser devueltas a donde correspondían, para ser  reimplantades al meu genoll. Potser és des d'aleshores que em sento diferent, com si m'envaïssin des de dins, com si me hubiesen implantado una especie de Caballo de Troya que partint de dintre del meu cos vulgui anar canviant el què sóc i el què sento.

No es solo la rodilla lo que te vamos a reparar!! - Sento com em diu una veu interna però completament aliena a mi des de dintre meu.

I res, que de mica en mica em vaig sentint diferent, reparat i regenerat, tant  que en cuanto llegue a casa descuelgo del balcón el trapo ese con una estrella en fondo azul y cuelgo la bandera que siento dentro de mi, la de todos, la misma que tiene mi vecino de enfrente. (i que tanta rabia fa, o hacía)

Y mientras tanto, habiendo ya demostrado su capacidad regeneradora y paliativa de defectos internos en el ser humano, (siempre que consideremos humano a un catalán) esperaremos que las células madre sean tan eficaces regenerando mi rodilla como lo han sido con la imagen de mi balcón.

Y me lo miro una y otra vez y pienso:

Rábanos, ahora si que hace gocho mi balcón!

*Aquest post parla de coses serioses però està escrit en clau d'humor, qui s'emprenyi o es senti molest s'hi haurà de posar fulles.

*Este post habla de cosas serias pero está escrito en clave de humor, el que se sienta molesto o ofendido que se apañe.

*Los personajes son reales, cualquier parecido con la ficción es  puta casualidad.

EL DIA D, D DE DEMÀ.

Semblava que no havia d'arribar mai de mai però el dia D ja és aquí. Demà  m'injecten al genoll les cèl·lules mare que durant tot aquest mes han estat cultivant a un laboratori  després que ara fa just 30 dies em traguessin 100 ml de medul·la òssia de la meva esquena.

Si, s'ha fet llarga l'espera des del 5 de gener del 2012, el dia que vaig anar a l'ITRT de la Teknon.  El dia que recordaré sempre per les paraules del Dr. Robert Soler: "I qui t'ha dit que no podràs tornar a córrer?" i que eren les úniques paraules que jo volia sentir d'un metge, lluny de les d'altres que amb el seu "has de deixar de..." o "s'ha acabat el córrer" es quedaven tan amples amb el seu conformisme que no tenia ni tindrà mai res a veure amb el meu.

Ha passat gairebé un any i mig i el que encara falta per què pugui tornar a fer kms i més kms amb normalitat, amb aquella normalitat de què no et fa mal res, més enllà de què et fa mal tot de la pallissa que t'estàs fotent. Però sempre he sentit a dir que el bo es fa esperar. I que hi ha per a mi de més bo a dia d'avui que poder tornar a córrer? Que em perdoni tothom que m'envolta i que ningú es senti menystingut, però a dia d'avui (i sempre), no hi ha res millor que allò que no tens, i el que ara mateix no tinc és la possibilitat de fer molts i molts, centenars de  kms corrent. Això és el que em falta. Això és el que vull.

Demà m'injecten les cèl·lules mare al meu genoll. Les que han de clonar el meu cartílag.
Demà comença la meva recuperació.
Demà és el dia aquell que semblava que no havia d'arribar mai de mai però que per sort ja és aquí.
Demà tota la meva esperança raurà a les mans d'un metge que després de les decepcions que em vaig endur a mans d'altres, em va donar esperança i futur.
Demà possiblement sigui un dels dies més feliços de la meva vida esportiva.
Demà. Demà. Demà.

Comptar els segons fa que el temps passi més lent. No vull pensar-hi. No vull ser-ne conscient. Que el temps passi com vulgui però que passi.

Demà comença la meva tornada a l'ultrafons. Us voleu creure que si no fos que sóc tan xulo em posaria a plorar?

LLIÇÓ 1, NO BARALLAR-SE AMB EL VENT.

-"Oíme bien flaco, en este salto hacé lo que querás! Pero disfruta. Sonrie."

Amb aquestes paraules m'acomiadava, ja fa prop d'un mes, el Pibe, el meu instructor de caiguda lliure (que com que sou molt espavilats haureu endevinat és Argentí), abans de l'últim salt del curs. Sonrie! Disfruta! Ala!!! I avall a més de 200 per hora. Doncs si, no hi ha cap més secret, gaudir del moment, d'un minut super intens on no tens cap més preocupació, perquè en aquell moment a la teva vida no hi ha lloc absolutament per a res més, que volar, deixar-te caure. Gaudir al màxim, aquest és l'objectiu primer i més important del vol en caiguda lliure.

Jo, paradigma de paracaigudista novell, preparat per encarar el meu setè salt en solitari, en aquell moment i escoltant aquelles paraules dites a 4000 metres d'altura i amb la porta de l'avioneta oberta de bat a bat, vaig pensar:

-Va! M'he de lluir. Sortiré d'esquena, faré una voltereta enrere, després una altra, i ara així i després aixà i el de més enllà, i quan sigui l'hora obriré la campana i...

I no vaig fer res de res del que havia dit de fer. I és que sembla una bajanada, però volar és prou difícil al començament, almenys fins que no fas el "clic" i aprens a relaxar-te i a caure sense barallar-te amb el vent. Si, sembla absurd, però és veritat. Ara, al cap d'uns quants salts més sol del tot, és a dir, sense l'instructor i per tant sense imatges de vídeo per poder-ho recordar i compartir, no he après a fer res més que a relaxar-me, a respirar a fons mentre el terra s'acosta a una velocitat vertiginosa, a veure unes vistes espectaculars de la badia de Roses, els aiguamolls, les planes empordaneses, el Cap de Creus i el perfil de la Costa Brava, la Serra de Verdera, el Pirineu nevat... i mira, aprenent una cosa tant simple, senzilla i aparentment absurda, he començat a dominar a voluntat els moviments del meu cos. He començat a volar.

I ja l'he parida al pal. Una altra droga dura a la meva col·lecció d'addiccions...

TANT TEMPS D'ESPERA...

No sé... si em demanes quina és la meva millor virtut, diria que... mmmmm....  fa estona que hi dono voltes i més voltes i no en trobo cap, però després de buscar i rebuscar i entestat a no deixar aquesta pregunta sense resposta, canvio l'enunciat de la mateixa i no diré quina penso que és la meva millor virtut com si n'hagués de tenir més d'una i em limitaré a dir, tot i que no és massa elegant dir coses bones d'un mateix, que si de cas en tinc alguna, sens dubte és la tossuderia.

A veure, aquesta paraula per si mateixa no sona massa a virtut, ser tossut pot no ser bo, però segons com, ben canalitzada, la tossuderia pot ser un do, un regal que fa que no et rendeixis per res, que fa que siguis capaç de clavar les ungles a on sigui fins que esgarrapant mica en mica d'allà on no se'n esperava res en surti el què vols. Mai abans. Mai enrere.

Bé, virtut o defecte, sigui el que sigui, després de tant temps d'espera avui em comencen el famós i tantes vegades citat en aquest bloc tractament al genoll.

Recordo com si fes tota una vida -curiosament tinc la sensació que és una cosa molt i molt més llunyana del que és en realitat- quan després de participar, ja lesionat, a la Gobi March al mes de juny-juliol del passat 2011 (Ja de bon començament volia deixar clar que la prudència i la intel·ligència no eren a la meva llista de virtuts) vaig començar una processó per diferents i reconeguts traumatòlegs que un a un i sense massa tacte en alguna ocasió, em varen provar de fer creure que el meu genoll era irrecuperable, que mai més tornaria a córrer més enllà de fer una horeta suau tres dies a la setmana. No m'ho vaig voler creure. No m'ho podia creure. Qui eren ells per dir que ja no podria tornar a córrer hores i hores? Qui eren ells per decidir el meu futur esportiu? Negar-me això és negar-me més que el simple fet de poder fer esport, és decidir per mi una cosa que no els pertoca. I així doncs, tossut com sóc, tossut com mai, no vaig parar fins que algú em va dir que hi havia una esperança, una possibilitat: les cèl·lules mare.

M'ho havien de fer el passat juny, ja ho sabeu, i del juny al setembre, després l'octubre i així mes a mes varem saltar al 2013. Més d'una vegada vaig pensar que em donaven llargues i que mai arribaria el dia, però vaig treure la tossuderia altra cop i convençut que aquest era el millor camí, l'únic camí,  vaig seguir pas a pas tot el protocol que se m'havia demanat i ara, aquest dimarts 9 d'abril del 2013, a les 9 del matí, ja fa més de mitja horeta que m'espero que m'ingressin a la Teknon per començar a córrer una altra cursa al desert, o la muntanya, o a la selva o on sigui.

Avui em fan l'extracció de la medul·la òssia. Tota cursa comença amb un primer pas. El d'avui és important.

SI-US-PLAU, POSA'T EL CASC.

Recordeu aquesta campanya de la tele?

Sóc molt dolent valorant el pas del temps i ara mateix no sabria dir si l'esmentada campanya de conscienciació és de fa molt o poc, però aquest detall tampoc té molta importància ara mateix, ja que on vull anar a parar és que després de tants i tants kms corrent amb la meva "melena" a l'aire, la lesió al genoll em va obligar a canviar d'esport i vaig començar a fotre canya amb bici i em vaig veure obligat a posar-me un casc. Vaig continuar nedant, amb més intensitat que abans i com sempre, obligat  a fer-ho amb casc (bé, allà en diuen gorro). Finalment i necessitat de més emocions vaig començar amb el paracaigudes, i és clar, amb casc si o si.

Curiosament però:

Nedant al mar em va picar una medusa a l'espatlla. Potser sense el gorro m'hauria picat al cap, potser si, però em va picar a l'espatlla.

Amb la bici de muntanya em vaig fotre de morros i vaig acabar amb 28 punts de sutura al genoll bo. Potser si que sense el casc hauria rebut del cap i tot, però els punts van anar a parar tots al genoll.

I avui, saltant amb paracaigudes, equipat amb un casc tipus "hormiga atómica", un mal càlcul al moment del "flare" (que és com en diuen allà de la frenada final just abans de tocar terra), acompanyat d'una ventada inoportuna a l'últim moment ha acabat amb el meu cul botant i rebotant al terra de la zona d'aterratge.

Ja entenc que sigui obligatori el casc. Però a partir d'ara saltaré amb dos pantalons de bici. Els més "encoixinadets" que trobi.


POR FAVOR, PONTE EL CASCO!!


Recordais esta campaña de la tele?

Soy muy malo valorando el paso del tiempo y ahora mismo no sabría decir si dicha campaña de concienciación es de hace mucho o poco, pero este detalle tampoco tiene mucha importancia ahora mismo, ya que donde quiero ir a parar es que después de tantos y tantos kms corriendo con mi "melena" al aire, la lesión en la rodilla me obligó a cambiar de deporte y empecé a meter caña en bici y me vi obligado a ponerme un casco. Continué nadando, con más intensidad que antes y como siempre, obligado a hacerlo con casco (bueno, allí lo llaman gorro). Finalmente y necesitado de más emociones empecé con el paracaídas, y claro, con casco si o si.

Curiosamente pero:

Nadando en el mar me picó una medusa en el hombro. Quizás sin el gorro me habría picado en la cabeza, tal vez si, pero me picó en el hombro.

Con la bici de montaña me caí de bruces y acabé con 28 puntos de sutura en la rodilla buena. Quizás si que sin el casco me habría golpeadoen la cabeza, si, pero los puntos fueron a parar todos en la rodilla.

Y hoy, saltando en paracaídas, equipado con un casco tipo "hormiga atómica", un mal cálculo en el momento del "flare" (que es como llaman allí a la frenada final justo antes de tocar tierra), acompañado de un viento inoportuno en el último momento ha acabado con mi culo botando y rebotando en el suelo de la zona de aterrizaje.

Ya entiendo que sea obligatorio el casco. Pero a partir de ahora saltaré con dos pantalones de bici. Los más "acolchaditos" que encuentre.

ELS BURROS VOLEN?

Si, després de buscar una resposta mínimament coherent a tan brillant pregunta, he arribat a la conclusió que si, que els burros poden volar. I sense que ho digui La Vanguàrdia. Això no vol dir que tots els burros volin, que sou molts els que esteu amb els peus a terra, ni que tots els que volen siguin burros, no fos cas que ara algú se m'enfadés. Però si, algun n'hi ha.

 I és que pobre de mi, que quan podia córrer era dels de prémer les dents muntanya amunt, patint com un burro, traient la llengua per guanyar unes posicions just per veure com després, a les baixades, gran, gros i terrandòs com sóc, els rivals em treien la llengua despectivament mentre em passaven, vaig decidir que ja n'hi havia prou i que volia baixar més ràpid que ningú. I quan vull una cosa...

Així doncs a dia d'avui, ni Kilians Jornets, ni Antons Krupickas (o com s'escrigui), ni Miquels Heras, ni Nils Gurts, ni Sebastians Chaigneaus, ni ningú. M'atreviria a dir que ni Usains Bolts. He sigut jo. Si jo. El merda de tio aquest que té el genoll fotut (tot i que per no gaire temps) qui ha baixat d'una mica més amunt de 4000m fins als 1500m, en 50 segons.

 Trampa? No... vaja, no gaire...

 Dòping? La sobreproducció d'adrenalina compta?

 Ajudes externes? Només la de la gravetat.

 I si, alguns burros volen, o ho intenten, i de mica en mica en van aprenent...

JA TINC DATES PEL TRACTAMENT

Avui estic content, i quan estic content se'm nota a la cara. Això no vol dir, ni molt menys, que la meva cara avui sigui ni millor ni més maca que ahir, sinó que continua sent igual de mal fotuda i difícil de mirar (potser si que em faria falta que el tractament fos per la cara) Però es nota contenta.

I perquè estic content? Que perquè estic molt i molt content? Doncs perquè si una cosa no anava bé a la meva vida era, vaja és, el meu genoll i amb ell el tractament que tant i tant he esperat i que mai no arribava ni tenia data i que anava passant d'un mes a l'altre, i a l'altre. Doncs estic content perquè finalment ja té dia i hora i aquesta, a més a més, és molt i molt propera:

9 d'abril l'extracció de la medul·la òssia i el 9 de maig la implantació de les cèl·lules mare cultivades al meu estimat genoll esquerre.

Què vol dir això? Senzillament, que a partir d'ara ja puc començar a planificar el meu futur com a corredor de curses d'ultrafons. I davant de la pregunta: Aquest tractament funcionarà? La resposta és clara i contundent: I tant que funcionarà. I és que en tinc tantes ganes! No us podeu imaginar el què suposa estar durant gairebé 2 anys sense poder córrer tot el que hauria volgut córrer. Ningú s'ho pot imaginar. Ni tan sols la gent més propera a mi, la que m'ha hagut de suportar tot aquest temps, no es pot arribar a imaginar fins a quin punt les ganes de córrer i d'anar a no sé quin desert o quina muntanya m'han anat consumint per dintre. Sort, si, que almenys la bici m'ha servit de metadona, la natació de porret, i de tant en tant m'he fotut dosis petites de droga dura a peu. Però només dosis petites.

I això ja cansa, ja tinc ganes de curar aquest genoll, i aquestes ganes ja són el primer pas de la meva segura recuperació. L'altra pas l'hi posaran els metges i l'equip de l'ITRT amb el Dr Robert Soler i el Dr Lluís Orozco al capdavant. Tinc tota la confiança en ells i també en la meva força de voluntat.

Sóc un ionki sense cura i no em conformo amb aquestes petites dosis. Vull droga dura, de la de veritat, la que s'injecta al cos a base d'hores i hores, de molts i molts quilòmetres, de passar gana i son, fred i calor, de tenir butllofes als peus i contractures a l'ànima i tot i això continuar corrent. Ho vull i ho tindré.

Ara si. Aviat. Molt aviat.



YA TENGO FECHAS PARA EL TRATAMIENTO

Hoy estoy contento, y cuando estoy feliz se me nota en la cara. Esto no quiere decir, ni mucho menos, que mi cara hoy sea ni mejor ni más bonita que ayer, sino que sigue siendo igual de fea y difícil de mirar (quizás si que me haría falta que el tratamiento fuera en la cara) pero se nota contenta.

Y porque estoy contento? Que porque estoy muy, muy contento? Pues porque si algo no iba bien en mi vida era, vaya es, mi rodilla y el tratamiento que tanto y tanto he esperado y que nunca llegaba ni tenía fecha y que iba pasando de un mes a otro, y al otro. Pues estoy contento porque finalmente ya tiene fecha y hora y ésta, además, es muy, muy cercana:
9 de abril la extracción de la médula ósea y el 9 de mayo la implantación de las células madre cultivadas a mi querida rodilla izquierda.

¿Qué quiere decir esto? Sencillamente, que a partir de ahora ya puedo empezar a planificar mi futuro como corredor de carreras de ultrafondo. Y ante la pregunta: Este tratamiento funcionará? La respuesta es clara y contundente: Por supuesto que funcionará. Y es que tengo tantas ganas! No os podéis imaginar lo que supone estar durante casi 2 años sin poder correr todo lo que hubiera querido. Nadie se lo puede imaginar. Ni siquiera la gente más cercana a mí, la que me ha tenido que soportar todo este tiempo, no puede llegar a imaginar hasta qué punto las ganas de correr y de ir a no sé qué desierto o qué montaña me han ido consumiendo por dentro. Suerte, si, que al menos la bici me ha servido de metadona, la natación de porrito, y de vez en cuando me he metido dosis pequeñas de droga dura a pie. Pero sólo dosis pequeñas.
Y esto ya cansa, ya tengo ganas de curar esa rodilla, y estas ganas ya son el primer paso de mi segura recuperación. El otro paso lo pondrán los médicos y el equipo de la ITRT con el Dr. Robert Soler y el Dr. Luis Orozco al frente. Tengo toda la confianza en ellos y también en mi fuerza de voluntad.

Soy un ionki perdido y no me conformo con estas pequeñas dosis. Quiero droga dura, de la de verdad, la que se inyecta en el cuerpo a base de horas y horas, de muchos y muchos kilómetros, de pasar hambre y sueño, frío y calor, de tener ampollas en los pies y contracturas en el alma y sin embargo seguir corriendo. Lo quiero y lo tendré.
Ahora sí. Pronto. Muy pronto.

TORNEM-HI (?)

Diuen que si no tens res interessant per explicar, millor que callis.

Diuen també, que si jo hagués seguit aquesta frase lapidària al peu de la lletra aquest bloc no existiria i per efecte papallona la meva vida seria diferent ja que tot hauria anat per altres camins i en conseqüència també seria diferent la vida de tots vosaltres i la de la resta del món. Mireu si n'és d'important aquesta merda de bloc!

Per tant, tot i la llarga temporada d'inactivitat provocada per diversos motius, (mandra? desmotivació per no poder competir ni fer tirades llargues? molta feina? poques ganes?...) i que ha anat d'un pel com no provoca la mort per inanició del bloc, he arribat a la conclusió després d'una intensa reunió amb mi mateix, que no vull deixar morir del tot aquest espai al que ja he dedicat tantes hores i que tant m'ha servit de teràpia i del què tant i tant he après.

Si, torno a tenir molt per explicar: esports nous que em motiven d'una manera difícil de definir amb paraules i  que aviat donaran per deixar volar la imaginació (mai millor dit) i escriure sobre ells i sobretot, el tractament del genoll a tocar (espero i suposo) amb el que això suposa de poder començar a fer plans i marcar-me objectius de veritat.

Així doncs, em sap greu per vosaltres, però tornaré a penjar algun post regularment. De moment però, em fa gracia reempendre l'activitat amb un video que vaig penjar al bloc avui fa 5 anys, que aviat és dit, on les meves filles -5 anys més petites, és clar- plenament involucrades i compromeses amb la meva imminent participació al Marathon des Sables 2008 ens explicaven de què anava la prova.

A mi m'ha emocionat i alhora m'ha fet riure recuperar aquesta perla. Que guapes que eren (i són). Només per disposar de moments com aquest, la feina que em suposa fer el bloc queda sobradament justificada i em motiva per seguir un temps més -no sé quant- donant-vos la llauna.

Ho sento.

VOLVAMOS (?)

Dicen que si no tienes nada interesante que contar, mejor que te calles.

Dicen también, que si yo hubiera seguido esta frase lapidaria al pie de la letra este blog no existiría y por efecto mariposa mi vida sería diferente ya que todo habría ido por otros caminos y en consecuencia también sería diferente la vida de todos vosotros y la del resto del mundo. Mirad hasta que punto es importante esta mierda de blog!

Por lo tanto, a pesar de la larga temporada de inactividad provocada por diversos motivos, ( Pereza? Desmotivación por no poder competir ni hacer tiradas largas? Mucho trabajo? Pocas ganas? ...) y que no ha provocado la muerte por inanición del blog de milagro, he llegado a la conclusión tras una intensa reunión conmigo mismo, que no quiero dejar morir del todo este espacio al que ya he dedicado tantas horas y que tanto me ha servido de terapia y del que tanto y tanto he aprendido.

Si, vuelvo a tener mucho para contar: deportes nuevos que me motivan de una manera difícil de definir con palabras y que pronto darán para dejar volar la imaginación (nunca mejor dicho) y escribir sobre ellos y principalmente el tratamiento de la rodilla a la vuelta de la esquina (espero y supongo) con lo que ello supone de poder empezar a hacer planes y marcarme objetivos de verdad.

Así pues, lo siento por vosotros, pero volveré a colgar algún post regularmente. De momento me hace gracia reemprender la actividad con un vídeo que colgué en el blog hoy hace 5 años, casi nada, donde mis hijas -5 años más pequeñas, claro- plenamente involucradas y comprometidas con mi inminente participación en el Marathon des Sables 2008 nos explicaban de qué iba la prueba.

A mí me ha emocionado ya la vez me ha hecho reír recuperar esta perla. Que guapas que eran (y son). Sólo por disponer de momentos como éste, el trabajo que me supone hacer el blog queda sobradamente justificada y me motiva para seguir un tiempo más-no sé cuánto- dando la lata.

Lo siento.