Amb aquestes paraules m'acomiadava, ja fa prop d'un mes, el Pibe, el meu instructor de caiguda lliure (que com que sou molt espavilats haureu endevinat és Argentí), abans de l'últim salt del curs. Sonrie! Disfruta! Ala!!! I avall a més de 200 per hora. Doncs si, no hi ha cap més secret, gaudir del moment, d'un minut super intens on no tens cap més preocupació, perquè en aquell moment a la teva vida no hi ha lloc absolutament per a res més, que volar, deixar-te caure. Gaudir al màxim, aquest és l'objectiu primer i més important del vol en caiguda lliure.
Jo, paradigma de paracaigudista novell, preparat per encarar el meu setè salt en solitari, en aquell moment i escoltant aquelles paraules dites a 4000 metres d'altura i amb la porta de l'avioneta oberta de bat a bat, vaig pensar:
-Va! M'he de lluir. Sortiré d'esquena, faré una voltereta enrere, després una altra, i ara així i després aixà i el de més enllà, i quan sigui l'hora obriré la campana i...
I no vaig fer res de res del que havia dit de fer. I és que sembla una bajanada, però volar és prou difícil al començament, almenys fins que no fas el "clic" i aprens a relaxar-te i a caure sense barallar-te amb el vent. Si, sembla absurd, però és veritat. Ara, al cap d'uns quants salts més sol del tot, és a dir, sense l'instructor i per tant sense imatges de vídeo per poder-ho recordar i compartir, no he après a fer res més que a relaxar-me, a respirar a fons mentre el terra s'acosta a una velocitat vertiginosa, a veure unes vistes espectaculars de la badia de Roses, els aiguamolls, les planes empordaneses, el Cap de Creus i el perfil de la Costa Brava, la Serra de Verdera, el Pirineu nevat... i mira, aprenent una cosa tant simple, senzilla i aparentment absurda, he començat a dominar a voluntat els moviments del meu cos. He començat a volar.
I ja l'he parida al pal. Una altra droga dura a la meva col·lecció d'addiccions...
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada