UNA NOVA AVENTURA: EL BLOC BILINGUE (CAT)

Sé que em donarà molta més feina i em prendrà un temps del que a vegades no disposo (potser ara, estant de vacances no en sóc del tot conscient) i és que escriure una entrada al bloc que sovint sembla una tonteria -i tants cops ho és- i que no m'hauria d'ocupar més de deu minuts de la meva vida, normalment em té entretingut un temps indefinit que no sempre és el mateix, però que sol sobrepassar l'hora i puc arribar a haver-ne de fer servir moltes més entre escriure, re-escriure, llegir-ho i modificar-ho, esborrar la típica bajanada que no cal o el paràgraf políticament incorrecte o poc adequat, corregir les faltes d'ortografia, treure les redundàncies i algunes repugnàncies i quan n'hi ha, penjar-hi vídeos o fotos, organitzar-les i maquetar-ho tot una miqueta, donar-hi una última ullada i quan em sembla tot correcte, publicar-ho, mirar com ha quedat, tornar-ho a llegir i llavors encara hi acostumo a detectar alguna cosa que he de modificar, o ves a saber el què m'empesco només pel fet de no fer-ho mai més fàcil del que podria ser. (Ufff, agafo aire...)

COSTA BRAVA XTREM, DES DE L'ALTRA BANDA DE LA BARRERA

S'ha acabat una altra edició de la Costa Brava Xtrem Running, la quarta ja, i aquest any tampoc me l'he volgut perdre. Coincidir amb amics, alguns que feia anys que no veia i que vaig coneixer a Sables o a la Transahariana i d'altres que veig regularment però que sempre és agradable retrobar. Aquest cop però, ha estat molt diferent. El meu genoll m'ha obligat a descobrir-la des d'una nova perspectiva, com en diríem en llenguatge torero, des de l'altra costat de la barrera, des del bàndol organitzador.

Ha estat una bona experiència, tant o més cansada que des del lloc del corredor i que a més de servir per passar-ho bé i riure molt, també ha estat una bona manera de valorar més el que ja sempre he valorat: l'esforç que hi aboca la gent que organitza i col·labora en un esdeveniment com aquest perquè uns quants desesperats de menjar km puguem gaudir d'un recorregut -espectacular com sempre- ben marcat, d'uns avituallaments ben assortits i d'una rebuda plena de caliu que compensa tot l'esforç emprat. Aquest any, tot i que la pluja ha volgut enterbolir les sensacions, no ha aconseguit fer-nos perdre el somriure ni les ganes de passar-ho bé.

Els dos primers dies, me'ls vaig passar cotxe amunt i avall, baixant a cales i racons, apareixent a totes bandes del recorregut fins a l'avorriment, tant que alguns dels corredors em varen començar a demanar si jo, com aquell senyor de fa dos mil anys, també era omnipresent. Vaig gaudir del dia, collint els que s'estrompassaven, animant els que defallien i fotent crits als que ja em coneixen. Tota una experiència, si, però que em feia delir de no poder ser allà amb ells, a l'altra costat de la tanca, la que em pertoca per vocació i per devoció, corrent la CBXR, com vaig fer l'any passat, com vaig fer a la 1ª edició i com voldria fer cada any.

Però les coses van com van i les teves pregàries, al final sempre són escoltades, i així doncs, al brieffing de l'staff del dissabte al vespre -mola més dit així que reunió de currantillos- quan jo ja tenia (a més d'un gin tònic a les mans) assumit que aquesta seria la meva feina per l'endemà una altra vegada i estava escoltant distretament el què discutien... que si tu surts d'aquí i tu l'esperes allà i que si tu fas això i tu el relleves quan arribi... de sobte, el meu cervell, la meva pobra i solitària neurona vull dir, va sentir que deien que faltava algú per sortir de Cadaqués i verificar les marques (i remarcar si feia falta) fins al Port de la Selva. El delit era tan gran, les ganes de calçar-me les sabatilles, ni que fos per caminar eren tan immenses, que del meu cor va sortir una ordre que sense ni tan sols ser computada pel cervell, va fer que el meu dit índex s'aixequés de cop i de la meva boca sortissin unes paraules decidides:

-Ja ho faig jo.

Les meves orelles ho varen sentir i a l'acte varen enviar la informació al cervell que va provar de fer-se enrere, però ja era tard. El pecat ja havia fet forat, com deia la padrina.
Així doncs, aprofitant que ja fa tants mesos que faig bondat i alterno la bici amb passejades i trots lleugers i que el genoll està millorant de forma espectacular a l'espera del tractament que m'han de fer, vaig prendre la decisió de fer aquest tram de cursa en versió xino-xano i treure'm l'angunia que em feia veure que cada dia un pilot de gent sortia a córrer i jo no.

Així doncs, a les 6 i poc ja era a Cadaqués. El dia amenaçava pluja però s'aguantava. Començo a trotar, molt suau, i al moment d'enfilar la primera pujada, com si els déus esperessin que deixés l'asfalt per castigar-me, em va caure el cel a sobre. Litres i litres d'aigua freda que, amb la poca llum que proporcionava un dia trist a aquelles hores, no em deixaven veure davant meu res més que un riu desbocat que baixava corriol avall i que reflectia la llanternada dels llamps que queien no molt lluny.
El meu primer pensament, amb el cap amagat dintre l'impermeable, va ser que quina mala sort que plogués, que potser havia estat mala idea canviar la meva feina de cotxe amunt i avall per la de marcador de tram, moll i passant fred, però sortosament, de seguida se'm va ocórrer aixecar la vista de terra i en lloc de mirar-me els peus, començar a mirar cel i deixar que la pluja m'omplís la boca i em tanqués els ulls.
-Mala idea?
Ha estat la millor idea que he tingut en molt de temps. Tornar a recórrer el camí que he fet tantes vegades, però que sempre veig diferent. Tornar a fer les giragonses del corriol que pujant i pujant arriba un punt que es manté a mitja altura i va entrant i sortint dels racons que t'ofereixen les muntanyes. Tornar a veure les vaques que no s'immuten, cansades de veure gent trepitjant casa seva. Tornar a xafar un terra que em delia per xafar des de feia molt de temps.
A mig camí m'he aturat i he contemplat el paisatge emboirat del Parc Natural del Cap de Creus.  No veig el mar però l'intueixo. Em sento la cara freda, com les mans, però em trobo el cor calent que és el que realment importa. Al cap i a la fi, quan hauré arribat al final d'aquella última baixada plena de pedres que se't claven als peus i et fan sentir viu i que et porta al Port de la Selva, la roba seca i un cafè amb llet ben calent a Cal Mariner em resoldran tots els mals.

Poques hores després una altra edició de la Costa Brava Xtrem es donava per conclosa i amb nota. És una cursa feta amb passió i que és possible gràcies a molta gent que hi posa la part més profunda de la bona voluntat.

Tothom era a Portbou, corredors, organitzadors, familiars. Les cares eren de felicitat absoluta provocada pel cansament absolut. Les de tots. La meva inclosa.

PRESENTACIÓ CBXR 2012

Entre amics, com una gran família, ahir es va fer  la presentació, en roda de premsa al Museu Colet de Barcelona, de la 4ª edició de la COSTA BRAVA XTREM RUNNING, que es correrà el 18-19-20 de maig d'aquest 2012.

Una de les curses més maques que es poden córrer arreu del món (ho dic amb coneixement de causa) i al costat de casa. Afanyeu-vos si us voleu inscriure que el termini per fer-ho acaba a finals de mes.

COSTA BRAVA XTREM 2011

El cap de setmana passat més de 300 persones varen córrer per la Costa Brava. Totes elles el divendres de Blanes a Tossa. Unes 180 varen seguir pujant amunt, per arribar diumenge a Portbou.

Moltes vegades, jo el primer, anem a buscar reptes esportius lluny, molt lluny, i just quan fas la Costa Brava Xtrem Running (a partir d'ara CBXR) t'adones que tens una de les millors curses que es fan al món al costat de casa. No, no és partidisme pel fet de ser d'aquí o de conèixer qui ho organitza. Sóc plenament objectiu. Tinc a una hora de casa un paisatge meravellós, amb uns camins espectaculars, amb unes vistes que et treuen l'alè i a sobre, ara fa 3 anys, una colla de somniadors varen inventar-se una cursa per aquest entorn (jo vaig ser a la 1ª edició) que ha anat creixent i polint detalls per convertir-se en un cau de bon ambient on et sents molt ben acollit, super mimat i on tothom es desviu per que recordis aquest cap de setmana d'una manera especial.

La CBXR no és una cursa. Els qui la munten no són una empresa. Els qui la corren no són uns competidors, ni són rivals:
La CBXR és Blanes i els nervis de tothom abans de sortir, és en Josep que el primer dia corria els 25 km i a partir d'aquí donava un cop de ma a fer que tot rutllés, en Josep Mª i en Pepe que no varen poder ser-hi tot el cap de setmana però no es varen perdre una mossegada de cursa, La CBXR és la Maite i en Diego, que acompanyaven al Jose en el seu debut en les etapes, són els jardins que travessem, és la Neus que es desviu per tothom i no perd mai el somriure, són totes les persones que carregaven il·lusió i gots d'aigua als punts de control, és la cala Morisca i un Lloret que viu de dia, és la Lourdes, la que té una luxació a l'espatlla de tant tombar la botella de 2 litres de Coca Cola al meu bidó, la Cati, el Salva i tota la família, són tants d'altres de qui (em sap greu) no se o no recordo el nom, són les pujades verticals abans de Tossa, i Tossa i el seu castell, la CBXR són en Cyrus, en Michel i l'Antonio que varen venir expressament des de Suïssa amb la Lola, que va demostrar que qui vol pot, i ella va poder, i tant si va poder, és en Fabio, en Raül, en Felip i tots els altres "escombra", és la cervesa al vespre, després de sopar parlant de tot i parlant de res, i el trasllat amb bus cap a Sant Feliu, en Valentí i la Roser, l'Albert i l'Isabel que m'esperaven a mig passeig o la Montse i en Ramon que eren els que posaven el camí a primera hora, és Palamós i La Fosca, és l'Albert que celebrava arran de mar que fa un any era al cim del món, és Calella, Llafranc i Tamariu, és en Victor...TV3...CBXR, són el Ricardo i la Ana Isabel, que de Madrid a la Costa Brava no hi ha tant, en Joel i l'Opa, és la pujada després d'Aiguaviva, que no s'acabava i em feia venir son, són L'Olga i el Juan, és en Jaume que no para mai i que amb aquesta ja ha fet les 3 CBXR sempre en la versió hardcore, són la calor i la humitat del segon dia, la gent que ens veu passar entaulats a Sa Tuna amb una paella o un peix fresc a la taula i no entén perquè ho fem, o els de les platges nudistes que tampoc ho entenen, però en boles, és en Josep que tot i la lesió (per marrà) m'esperava a la platja de Pals per donar-me una empenta final, són en Josep i en Marc del Tolosa Team, jajaja, em sento una mica responsable del seu mal de cames, és l'arribada a Torroella amb tanta gent coneguda just abans que es posés a diluviar, és en Nil i la seva càmera de fotos, es llevar-se abans de les 5 per sortir a fer els últims 55 km, és l'Helio que corre molt, potser perquè diuen que és més lleuger que l'aire, és el Bulli a Cala Monjoi que està a punt de tancar portes i encara no hi he anat, són els bascos que han vingut a córrer, un d'ells a guanyar, o els iankis, i de tants altres llocs, és Jòncols i el dropo que hi va intentar sabotejar les marques, és la vista llunyana de Cadaqués, o l'Albert o en Carles amb els seus ànims baixant cap al Port de la Selva, són la Marta i la Quima que no paren, son en Gordon, en Jem i la Pernille que a la Jungle varen deixar-se "enredar" i no se'n han penedit, és en Sergio que cada dia em trucava per saber com havia anat, és el Cap Ras i la platja de Garbet, sens dubte són la Joana i la Teresa, donant aigua abans d'arribar a Colera, aguantant un vent de tramuntana de prop de 100 km/h, són les pizzes a l'arribada de cada etapa, són els que s'han inscrit amb tota la il·lusió i que 135 km després encara la tenen, és la pujada final, que és dura però no tant perquè ja és final i l'olor de Portbou, sigui la que sigui ho fa fàcil, és l'Esteban que s'ha convertit en un bon amic, que va compar tir amb mi molts km quan hauria estat seva una plaça al podi, és la baixada final, és entrar al poble i passar l'arc, són els aplaudiments de tothom, i les abraçades que esborren d'un cop tot el que has patit i només et deixen recordar tot el que has gaudit. És en Xavi qui un dia va somniar que aquesta cursa podria ser un somni.

Són unes classificacions que serveixen per veure que em trobo bé, que vaig per molt bon camí  i que arribaré fort al Gobi.

Són fotos que us podem ensenyar, però que no sabreu valorar si no les aneu a fotografiar vosaltres mateixos amb les vostres retines.

CAP DE SETMANA DE COSTA BRAVA XTREM

D'això se'n diu anar tard.

El cap de setmana passat va ser un bon cap de setmana a nivell d'entrenament i de bon rotllo. Coincidint amb un entrenament oficial de la Costa Brava Xtrem per reconèixer el terreny amb l'Artigas i la Montse Sisteré (amb S), varem aprofitar per fer amb amics les que seran la 2ª i 3ª etapa, dissabte i diumenge.

El dissabte però, per qüestions d'horari, en Josep Cancelos i jo varem sortir una horeta i mitja abans que el grup. El motiu? En Josep havia de ser relativament aviat a Barcelona per recollir el pitrall per l'endemà córrer la cursa dels bombers. Curiosa manera, si més no, de preparar un 10.000 d'asfalt...fent un 45.000 de muntanya vora el mar just el dia abans. Jo estic malament del terrat, ho admeto, però sempre consola veure que hi ha qui està...bé, deixem-ho.

Molta calor. Moltíssima calor, i un recorregut gens fàcil entre Sant Feliu i Sa Tuna que ens varem carregar amb tranquil·litat en gairebé 7 hores, parant a fer un maxibocata a Palamós (a la salut d'en Cyrus...). El final espectacular: bany a la cala de Sa Tuna i un dinar a peu de sorra dels de llepar-se els dits, acompanyats de la seva família. Per tornar-hi!

Tarda-nit a l'hotel amb tot el grup CBXR, de luxe, i l'endemà a les 6 peus a terra i cap a Roses per començar a les 7:30 l'última etapa fins a Portbou. Un bon grup, capitanejats per en Xavi Marina, i seguint les ordres, la Montse Sisteré, en Fabio, en Felip, en Raül i els "nens" del grup, en Josep Vilardell i en Marc Collell. Ens faltava l'Artigas que (es veu que també és humà) es va lesionar el dissabte i ara li tocarà fer bondat uns quants dies(ànims Pep). Les assistències de la Neus, el Salva i la resta de l'equip ens varen simplificar molt els avituallaments, i al final, les Pepsis i els Vichys de la Teresa Ramiro (moltes gràcies) a Colera ens varen permetre acabar d'arribar a Portbou contents, cansats evidentment, però molt contents i amb la sensació de la feina feta. Quina cursa que tenim al costat de casa!!!!
Un bon dinar i cap a casa.
Quan vulgueu hi podem tornar. Bé, d'aquí a un mes hi tornarem a ser, llavors en cursa i apretant les dents...

fotos:Xavi Marina
I que collons hi feia en Sarri en direcció contraria just després de Llançà? Potser un llibre que titularem "Donde está Sarry?"

CBXR A TEMPS D'AVENTURA

Avui al vespre al programa del Canal 33, Temps d'aventura, emeten el reportatge que Jordi Fandiño, Francesc Masferrer i Eduard Calvet van realitzar durant els 3 dies que va durar la prova, la primera d'ultrafons per etàpes que es fa a Catalunya.

Han fet una molt bona feina, no només parlant de la prova en si, sinó a més fent una miqueta d'història del que era la Costa Brava i els seus camins de ronda.

Val la pena .



La meva samarreta de SOLGIRONÈS, es va veient tant abans de la sortida com corrent al final de tot del reportatge. Una bona publicitat que espero que recompensi l'esforç que fa aquesta empresa per enviar-me regularment a patir pel desert!


Ja es pot veure per internet, clicant sobre la imatge anterior hi podeu accedir directament.

Disfruteu-lo

COSTA BRAVA XTREM, PORT DE LA SELVA-PORTBOU

Quan s'organitza una prova de l'envergadura d'aquesta per primera vegada, el normal seria que hi haguessin molts errors. No hi han sigut. Continuu dient que les ganes i la il·lusió que hi van posar des de Tahoo Team i tota la familia Marina van fer que tot es solucionés abans gairebé de passar.

Possiblement al final de la segona etapa hi va haver, per mi, l'única errada una miqueta important. Jo vaig acabar abans de la 1 del migdia, i com que havia d'esperar a que s'omplís un bus per anar cap a Roses, vaig tenir més d'una hora d'espera amb un avituallament ple, però només de donuts i kit-kats. Vaig dubtar d'anar a menjar a algun restaurant, però vaig pensar que a l'hotel o als voltants, podria menjar alguna cosa, dutxat i amb tota la colla. Quan vam arribar a l'hotel, prop de les 4 de la tarda, i després de dutxar-nos ens van dir que no ens podien fer ni un entrepà, i com que estavem lluny de la ciutat, no teniem cap alternativa. Al final ens van baixar amb bus i "dinàvem" un entrepà gairebé a les 7. El sopar era a partir de les 8, però la gana és la gana i no us imagineu com apretava...

Al final vàrem sopar a les nou, que també li vam fer mal, acompanyat del Massa i la colla de Madrid, Caño, Goyo, Xaro i Bea, i envoltats a les altres taules de la resta del grup, és clar.

Mentre sopavem ens van notificar que degut a la pluja, que ja començava a caure, i per motius de seguretat als penyasegats, l'etapa de l'endemà quedaria retallada, de 80 a 28km per l'xtrem i de 40 a 20km per a la Challenge. Una llàstima. Ens perderem Cadaqués i el Cap de Creus, però hem de confiar que és el millor, i és molt normal que una organització no vulgui prendre riscos quan té al seu càrrec tanta gent i de tots nivells.

També vàren aprofitar aquell vespre per donar medalles i diplomes, així a l'endemà la gent de fora podrà anar marxant sense esperar la cerimonia pertinent. Un per un, i segons ordre d'inscripció, i per tant de dorsal, vàrem passar a recollir el que se suposa que l'endemà ens guanyariem,. Molts aplaudiments, molt bon rotllo, molt bon ambient.

L'endemà, esmorçar i cap al Port de la Selva. Abans de la sortida foto de grup i som-hi.

La presència d'un càmera a 50m fa que el Caño surti disparat. Passarà a la posteritat i als llibres d'historia com el 1er classificat dels primers 50 metres de la 3ª etapa, i la resta passarem la resta del dia amb mal de coll dels crits d'ànim que li vàrem dedicar!!

Un cop tothom situat al seu lloc, i es que curiosament s'acaba formant cada dia més o menys el mateix grup, és hora de tornar a disfrutar de la Costa Brava, ara en el seu màxim exponent, i fent honor al nom. Dia gris, vent, onades emprenyades, pluja, puja i baixa, sorra, pedres i pobles de pescadors. Brava.

Veig com s'escapen altra cop els dos osonencs, aquest cop acompanyats d'Esteban "Bulderban". Nosaltres, a un bon ritme, però a la nostra. Les cales es succeeixen, els corriols les ajunten passant per uns paissatges que la grisor del dia, acompanyat de la fina pluja que cau, els fa semblar feréstecs i agresius. Això és la Costa Brava. M'encanta!

La sorpresa la tinc quan arribo al control de pas de Colera. Anem primers. De moment em sembla que ens prenen el pel. Però no, els tres escapats no han arribat. S'ha acabat la pau. La pressió s'apodera de la meva ment i la competitivitat torna a sortir a flor de pell. Tal com ens ho diuen ja arriba l'Esteban. S'han perdut en un tram. Amb el mosqueig que povoca fer un tros de més i perdre el cap de la cursa, surt llançat muntanya amunt. Jo darrera d'ell. Deuen faltar 7 o 8 km, i dintre meu penso que avui toca arribar primer. O això, o almenys haurà de suar.

Comencem a pujar la muntanya, i les pulsacions pujen amb la mateixa proporció del desnivell que té aquesta. És igual. Em vé al cap la Marató de Genk, o els últims km de Libia, on la motivació converteix el cansament en força renovada.

Al cap d'un moment ja ens atrapen el Gabriel i l'Armand, i tots quatre apretem les dents pujant, ens llencem a sac als plans i ens juguem els turmells baixant, bé, ells es veuen molt segurs baixant, jo ja sé que és la meva pitjor arma, però avui no em puc permetre que s'escapin.

Finalment Portbou. Sé segur que si haguessin volgut jo no hauria tingut res a pelar. Jo no tinc el punt de velocitat que tenen ells, tots especialistes en curses de muntanya "curtes"i jo un diesel que l'última vegada que va fer un sprint... no ho recordo. Però no, varem entrar a Portbou tots junts, varem arribar vora el mar tots junts, i davant de l'arc d'arribada varem agafar-nos les mans i les varem aixecar, TOTS JUNTS!!!

Allà, les meves nenes, juntament amb la Teresa i en Joan, uns Rodencs de Colera!

COSTA BRAVA XTREM, ST.FELIU-TAMARIU

Després d'una etapa dura com la que acabavem de fer, podries somniar amb un bon hotel, amb spa si pot ser per poder-te relaxar, i després un bon sopar amb bona companyia. Doncs tal dit tal fet. Hotel amb aquestes característiques i sopar amb tot el grup. Després passi de fotos del dia i a dormir, que l'endemà a les 6, peus a terra i tornem-hi.

Amb el Josep Massaguer "Massa" ja havia compartit sortides d'entrenament, km de dia, km de nit, cafès, coca coles i arrossets, ja només faltava compartir habitació. Espero que no ronqui, però de fet tant me fa, ja que a ràpid agafant el son no hi ha qui em guanyi. Si de cas, pel seu bé, espero que jo no ronqui. Crec que no.

A l'esmorçar de l'endemà comparteixo taula amb un mític de les curses de fons i de muntanya, el madrileny Antonio Abad, "Cañoroto" i la Xaro. De Madrid, però bona gent, jeje.

Bus i cap a sant Feliu de Guixols.

Només d'arribar una forta abraçada amb en salvador Ribot, company de Sables, i que tot i la proximitat geogràfica, feia un any que no veia. Prendrà part a aquesta 2ª etapa de la CBXR, tot i no estar inscrit, però amb ganes de fer-me costat, a mi i a un munt de gent que coneix, pel fet de ser d'allà mateix.

Sortida, escales dretes com una paret, i ull, que queden un munt de km. Paciència.

Paciència? i un culló de mico. M'enganxo als que seràn els guanyadors de la cursa, dos osonencs que duen un ritme psicòpata, l'Armand i el Gabriel Crosas i un grupet de 2 o 3 més. Al cap d'una estona m'adono que aquella cursa no va amb mi, que jo sóc més diesel i aquell ritme em pot acabar passant factura, i els deixo anar mica en mica. Molta culpa també la té el genoll dret que ja fa dies que em molesta i aquests desnivells (els d'ahir sobretot) no li han anat gaire bé i ara es queixa.

Passo Platja d'Aro a pocs metres d'aquests, i abans d'arribar a Calonge, m'ajunto amb el que serà la meva parella de ball durant molts km, el Josep Pera. Anem tirant, xerrant, explicant-nos les vides, i els nostres mals, coses de corredors! Una secta amb els nostres propis problemes i les mateixes averies.Passat Palamós ens atrapa un grupet, i ens hi afegim. Anem fent un estira i arronsa tots plegats, però el grup es manté km rera km.

Les vistes i els racons continuen sent excepcionals. Arribar a Calella té un encant especial. a part de la bellesa del poble i l'entorn, fa estona que ´m'he quedat sense aigua i necessito repostar. A l'avituallament em trobo, per enèssima vegada amb els amics de Tv3. Omplo aigua, menjo trossets de donuts, fruita, em trec la sorra dels peus i tornem-hi.

Ja fa estona que tot el camí és nou per a mí. Arribar a Llafranc, un plaer només trencat per la noticia de que hem de pujar al Far de Sant Sebastià per asfalt i baixar per l'altra costat per arribar a Tamariu, aquest cop per caminets.

Ens acostavem a les 4 hores i anavem discutint si les veuriem caure, o arribariem abans. Hi havia opinions de tota mena, però cada minut que queia, amb els desnivells que ens trobavem, veiem més difícil poder-ho aconseguir.

Quan ja oloravem l'arribada, amb el grupet ben compacte, i just devien faltar 1 o 2 km ens atrapa com un llamp un de Saragossa, i això fa mal. Encara que no vagis a competir, quan falta tant poc, que et foti un que no has vist en tot el dia et fa sortir la vena competitiva i tots vam canviar el pas, però el cansament va fer mal a tot el grup i els vam acabar deixant. Jo, que em trobava bé i molt cómode em vaig enganxar darrera el "maño" i després de fer un darrer km de vèrtic, varem entrar com dos llamps a la platja de Tamariu amb 3:59, i al lloc 6 i 7 de la classificació.

Ja en tenim una altra al sac.

Al cap d'un moment arribava la resta del grupet i ho varem celebrar bevent-nos un iso-tònic amb l'aigua del Mediterrani fins més amunt dels genolls. Amb alguna onada, l'aigua va arribar fins i tot al termostat!!

COSTA BRAVA XTREM, DE BLANES A TOSSA

Arriba, com sempre arriba, el dia D.

Abans de les 2 del migdia ja estic passant verificació del material. Després d'aparcar el cotxe, als voltants de la sortida em trobo, asseguts al bar (però fent el cafè i prou) en Paco Robles, Massa, Yves, Xesc i Jaume Terés, Albert, i un munt de gent més que està preparada per començar la cursa.

Per mi i per molts, el pessigolleig pre-cursa ja està superat, i més quan anem a disfrutar sense pressió, però en l'ambient general es respira el nerviosisme del que, tot i que no és la primera vegada que s'enfronta a una cursa, potser si que és la seva primera de muntanya després d'haver fet alguna San Silvestre i poca cosa més i ara tenen per devant 25km amb molt de desnivell, o per molts, asseguraria que per la majoria de la Challenge, és la seva primera experiència per etapes. És maco aquest ambient tens i distès alhora.

Saludem al Jordi i al Francesc de Temps d'Aventura, amb els que vaig estar precisament dimecres passat, i que avui i demà seràn els nostres "àngels de la guarda", ja que ens els anirem trobant al llarg del recorregut, sempre amb la càmera a coll, un somriure a la cara i unes paraules d'ànim per a tots. Bona gent.

A les 3 "briefing", on un Xavi Marina emocionat, ens explica que aquesta cursa és la culminació d'un somni que ha portat dins durant molt de temps. Quin somni, poder realitzar un somni!

I finalment sortida.

Primer de tot xino-xano anar fent, que ens han promès duresa i això passa factura. Com sempre, jo a la meva, sense casar-me amb ningu, una estona amb en Xesc, molta estona amb el Xavi i un grup de 5 o 6, i finalment, com m'agrada, els últims 10 km tot solet, al meu aire, i gaudint d'unes vistes espectaculars i patint unes pujades i baixades verticals brutals.

Ara, quatre dies després, intento fer memòria de tota l'etapa i m'adono que no la recordo, o la recordo molt vagament, una pujada per aquí, una cova per allà, corriols, puja i baixa, cops de cul, mar, platja, sorra, pins i pedres.

O l'edat em fa perdre la memòria o senzillament em vaig abstreure de tal manera, que sols puc dir que vaig disfrutar com un nen, i que entrar a Tossa per darrera del Castell és un regal, quan portes 24km que t'han costat 2:40. Quasi res!!

Llavors, ja només un últim km pel passeig, davant del mar.

COSTA BRAVA XTREM, L'ABANS...

N'estic convençut. Si els membres de Tahoo Team volen, tenen una mina als dits, i molt m'hauria d'equivocar per assegurar que dintre d'uns anys, la Costa Brava Xtrem Running serà un referent als calendaris ultres, i em sentiré molt orgullós d'haver-ne format part des del seu naixement. Humilment vull sentir-me part d'una història que també forma part, ja des d'ara mateix, de la meva propia història.

Fa mesos em vaig enterar de la celebració d'aquesta cursa. De cop vaig posar una xinxeta al calendari. Mola!

Cuantes vegades he entrenat per el camí de ronda entre Sant Feliu de Guixols i Calonge?

Perquè no començar molt abans i continuar fins molt després?

Es proposen 3 traçats, el primer de 20 km, oblidat.

El segon, de 20+40+40, està bé, però també oblidat.

El que m'atreu i que decideixo que faré és el tercer, l'Xtrem, la nineta dels ulls per un ultrafondista català:20+100+80km amb uns desnivells brutals, però amb un decorat encisador i super motivant! Aquesta serà la meva, sens dubte.


Primer desencís. La prova es fa a mitjans de març. Hauré acabat d'arribar de Libia. Impossible.

No sé per quin motiu, un canvi de dates fins a finals d'abril la torna a posar a la llista de "curses a no faltar", sempre i quant estigui bén recuperat. Petits problemes articulars, tendinosos i de peus em fan dubtar fins a últim moment de poder-la fer. Les ganes hi són totes, però el cap em fa rumiar:

• Si m'hi apunto i acabo de fer-ho petar tot em maleiré el ossos mil vegades.

• Si m'apunto a la curta (bé, de fet 100km és curta només comparada amb la de 200) no hauré fet la CBxtrem.

• Si no m'hi apunto, encara que sigui a la de 100, hauré deixat passar l'oportunitat de viure des del començament una cursa que promet, i molt!
  

Finalment em decideixo i faig la inscripció. 100km seràn suficients, i més tenint en comte els desnivells que ens diuen que hi haurà.

De fet, segons els organitzadors, puc cambiar d'idea fins a últim moment. Això em fa por. Sóc fàcil de convencer. De personalitat maleable. Em fa pànic que tota la colla que conec de l'xtrem em puguin fer girar el cap. Hauré de ser dur, i no deixar-me endur per el cant de les sirenes. Arggg!! Sirenes? La imatge dels dos Terés, del Xavi Marina i el Paco Robles amb sostens i cua de peix em torna a la realitat!! No hi haurà sirenes, faré la curta!

COSTA BRAVA XTREM RUNNING

Finalment i després de donar-hi moltes voltes m'he inscrit a la COSTA BRAVA XTREM RUNNING, una cursa que promet ser espectacular pel recorregut i meravellosa per l'ambient que s'hi viurà coneixent a molta gent de la que s'ha inscrit, i a la gent que ho organitza.

Amb 3 opcions de cursa, he estat fins a últim moment dubtant entre la versió Challenge, 100km repartits 20-40-40, o la versió Xtrem, 200 km repartits a lo bestia, 20-100-80.

M'he inscrit a la versió Challenge.

Em sento recuperat de la Libyan, però és tant recent que una altra matxacada així estic segur que m'aniria més malament que bé i em podria portar una lesió, i això és la última cosa que em faltaria ara. El seny finalment ha guanyat a les ganes i el cor, possiblement per primera vegada a la meva vida, i això demostra que amb l'edat aprenem a fer servir el cap, encara que no sempre!

A més, la Costa Brava és un bon lloc i un bon motiu per lluïr de nou la samarreta de SOLGIRONÈS. D'això se'n diu "jugar a casa".