No sé si eren els nervis que fa dies que arrossego i les ganes de matar-los o quin era el motiu però avui, tot i ser absolutament conscient de què no estic ni de lluny en el meu millor moment de forma, em sentia fort i tant era si pedalava amb molta cadència o tirava de muscle, que les dures pujades de la Trona semblaven menys pronunciades del que sempre són o del que sempre percebo. Em sentia fort, especialment fort, i cada cop que veia un ciclista un tros més endavant m'aixecava del seient i era meu en menys del que em podia imaginar. Potser era només la meva percepció. No ho sé. Qui sap si alguns estats d'ànim ens varien la relació interna de l'espai-temps i tot es relativitza dràsticament i fa que tinguem un delay vital, a favor a vegades, en contra d'altres, que fa que el món es mogui dintre del nostre cervell a una velocitat diferent de la real.
Potser era això. O potser no. Potser tot era més fàcil i senzillament avui em trobava fort tot i no estant, ni de bon tros, en la meva millor forma. O potser és el que em sembla.
És igual.
Però he arribat a dalt i els pla-i-avall fins a Sant Boi, mirant el terra just dos metres davant la roda, han passat volant, i fins al trencant de Perafita a l'esquerra no me n'he ni adonat, i d'allà en endavant no recordo si pujava o baixava, o potser feia una mica de tot, però tinc clar que anava volant, i em trobava fort, molt fort, i concentrat, i la meva ment en blanc seguia mirant a terra, amb un gust d'esforç a la boca que tenia molt a veure amb els més de 40 km per hora que marcava la bici quan de sobte he tingut com una petita revelació -i tots els que em coneixeu sabeu que no sóc gens ni mica espiritual- i he aixecat la vista del terra i he sigut conscient al mateix temps de tot el bo i dolent que ens pot passar. En un sol moment he sigut capaç de valorar la meravella que és pedalar al migdia amb un sol potent però que no crema, amb la visió d'un Montserrat impactant a la dreta, tot un Pirineu nevat i preciós guardant-me les espatlles i la meva Plana que s'intueix a la meva esquerra, just davant i sota el Cabrerès, estimat i peculiar. I al mateix temps, només he hagut d'aixecar la vista, meravellat per tot això i amb aquella sensació d'estar fort, d'anar ràpid, de ser afortunat pel que sóc i el que tinc, i per la meravellosa sort de tindre ganes de lluitar pel que no tinc però sé que aconseguiré, quan l'he vist. He vist com ha sortit de sobte d'una corba, per ell de dretes, un tot terreny gros, vell i blavós, amb les molles d'un costat completament vençudes per efecte de l'excessiva força centrifuga que li donava un claríssim excés de velocitat i he vist les rodes que rodaven escanyades i de costat fins al punt de sentir clarament com esgarrapaven l'asfalt. I venia cap a mi. I el conductor m'ha mirat. I jo a ell.
I ha passat de llarg. I no ha passat res. No aquesta vegada.
I ha passat de llarg. I no ha passat res. No aquesta vegada.
I jo ho tinc clar. Ho he tingut clar des del primer moment. No sé si ell també ha sigut conscient de què per uns instants la meva vida ha estat a les seves mans.
Demà seré jo qui porti el cotxe, també hauria de ser conscient de què pot ser que en algun moment tingui la teva vida a les meves mans.
Tots tenim tard o d'hora la vida d'algú altra a les nostres mans.
Demà seré jo qui porti el cotxe, també hauria de ser conscient de què pot ser que en algun moment tingui la teva vida a les meves mans.
Tots tenim tard o d'hora la vida d'algú altra a les nostres mans.
Entrades
