GAIREBÉ EM FA VERGONYA

Sento una certa sensació de vergonya cada dia que passa i recordo amb enyorança el que he gaudit escrivint el bloc. Realment ho he passat bé i en sóc conscient. Havia arribat a tenir una quantitat de lectors diaris més gran del que mai hauria imaginat i per culpa de la inactivitat en aquest espai, gairebé els he perdut tots. Només una vintena de visites diàries es mantenen fermes i m'avergonyeixen, ja que ni tant sols una d'aquestes és meva. És ben trist que hi ha dies que ni tan sols recordo que existeix.

No és excusa ni la feina ni els maldecaps, no em vull emparar en el fet de no poder córrer tot el que voldria i no tenir cap objectiu clar davant dels ulls per justificar-me a mi mateix el fet d'haver-lo abandonat. No puc córrer tant, però puc fer-ho, i espero que cada dia més. Tinc la bici, la natació i sobretot el paracaigudisme, la meva nova droga (i dura). Tinc coses per explicar i vull fer-ho, ni que sigui per mi mateix, ja que no sabeu com m'agrada, de tant en tant, tirar enrere en el temps i rellegir un dels 539  posts publicats (i 566 escrits) des que un dia de principis del 2008 vaig decidir començar a escriure un bloc que havia de tenir una durada d'un mes o dos, just el temps que faltava per marxar cap a córrer el Marathon des Sables i explicar alguna cosa a la tornada.

Em sentia molt afalagat cada cop que algú de vosaltres em felicitava pels meus texts, quan em dèieu que us havien fet riure, o fins i tot quan a algú m'havia arribat a confessar que li havia fet caure una llagrimeta. M'agradava quan senzillament acceptàveu que passàveu regularment per aquí. I m'agradava, assegut a la taula de la cuina, amb una Voll al costat, dilapidar hores i hores fent memòria per no perdre-la.

Va, tornem-ho a provar. Publico aquest petit escrit i començo a fer un resum d'aquests gairebé 3 mesos d'inactivitat. O potser no, el passat ja ha passat i el què cal és mirar endavant i fotre-hi canya.

Som-hi.