UN SELFIE D'ANIVERSARI

La vida a vegades se'ns fa llarga, però en realitat és molt curta i jo sóc dels que penso que el que val la pena (i si pots el que no i tot) s'ha de celebrar. I així doncs, posats a celebrar coses, si la setmana passada celebrava que havia arribat al salt 100, avui celebro que ja fa un any, el 9 de març de 2013, vaig començar el curs AFF (sigles que venen d' Accelerated FreeFall, i que en català correcte, passa'l, volen dir Ai Fill, ets ben Foll) de paracaigudisme.

Sóc de rampells, ja ho sabeu, i tot i que l'estiu abans ja es va encendre la metxa quan vaig venir a Empuriabrava a fer un tàndem amb la meva filla i vaig veure gent que saltava sola -cosa que em va fer demanar que què s'havia de fer per aconseguir-ho- en realitat no tenia pensat fer el curs o demanar més informació fins a l'estiu. Però sóc de rampells, ja us ho he dit. I el divendres 8 de març de 2013 a la tarda, parlant amb un client que també havia fet un tàndem, de la meravellosa experiència que és això de saltar d'un avió, quan li vaig comentar que volia fer el curs a l'estiu em va dir que demanés hora ja que havia sentit a dir que hi havia molta demanda i em podria quedar-me sense places. I així ho vaig fer. Al cap de cinc minuts tenia el telèfon a l'orella i la conversa amb una noia de les oficines d'Skydive Empuriabrava, amb accent de més amunt dels Pirineus, va anar més o menys així:

-Hola, que miri, que jo trucava... que volia demanar info de preus i aixons, per fer el curs de paracaigudisme a l'estiu...

-Si, migue, el cugso consta de.....bla, bla, bla, y fale... i tant i tant i tant... y empiesa los magtes y los sabados... y bla, bla, bla -i va ser llavors quan va dir les paraules màgiques (i que curiosament no varen ser "no hay huevos").

-Y maniana (que era dissabte) empiesa uno a las 9  y queda una plasa....

Y la meva pobra i solitària neurona va quedar en blanc per uns instants. Bé, va seguir en blanc com sempre, i li vaig demanar:

-Te lo puedo confirmar en un ratito?

I em va dir que si, que no creia pas que a aquella hora de la tarda de divendres hi hagués cap més capullo que volgués començar un curs de tirar-se al buit i jugar-se la pell. I pagant. Bé, no ho va dir així amb aquestes mateixes paraules, però entremig d'aquell accent guiri es podia sobreentendre que ho pensava.

I així, com que sóc de rampells, l'endemà al matí, 9 de març, va començar tot. Amb el Pibe d'instructor, un dia complet de teòrica on sembla que et vulguin fer desdir de la teva mala idea ja que tot el curs es basa en "què fer en cas de...." i fins ara, que ja n'he fet 103.

Tot el que he fet pel camí, o ho he escrit, o ho tinc ben gaurdat a la memòria. He publicat poc sobre aquest món, cert, (tot i que algú deu pensar que ja ho he fet massa) però paraula que ho tinc ben guardat. Marca prou com per no oblidar-ho.

I així doncs, celebrem-ho. I què millor avui en dia que fer-ho a la moda amb un "Selfie" d'altura!!

EL SALT 100

Feia 100 salts que esperava aquest moment. El salt 100. I de tant esperar, sembla que no sigui res ara mateix. De fet no m'ha costat massa arribar aquí, però recordo que ara encara no fa un any, quan vaig fer el curs AFF de paracaigudisme, que parlaves amb gent que en tenia 70 i et semblava que parlaves amb super experts de la matèria, i els que en tenien més de 100 ja eren l'hòstia.  Així doncs, a partir d'ara jo ja sóc l'hòstia? No, ni de bon tros. Vist des de dintre i amb la perspectiva cada cop menys esbiaixada m'adono que, com a tots els esports on la tècnica té un paper molt important, al paracaigudisme no n'aprens amb un centenar de salts ni amb dos. Ni amb mil segurament. N'aprens sempre i mai en saps prou, perquè saber-ne vol dir gaudir, volar, desplaçar-te a voluntat i relaxar-te a més de 200 per hora i com tot, això sempre serà millorable, però sobretot, aprendre'n vol dir seguretat, i d'això segur que mai se'n sap prou en un esport on els errors tenen segona oportunitat, però no tercera, i es disposa de pocs segons per no cagar-la. Això sí que és aprendre'n. Aquí sí que cal aprendre'n.

Selfie

Però no ens posem seriosos que estem de celebració, i el dissabte passat, dia 1 de març, després de treballar de 7 a 11, córrer una mica més d'una hora per l'Alta Garrotxa per espolsar-me els nervis, i menjar-me una amanida al bar de l'aeròdrom, amb la companyia de la Carla, el Pàtrick i l'Èric,després d'un salt 99 amb sortida de la Beech ben digne de penjar a "videos de primera" i de resar perquè el vent no ens corqués el dia, vam poder pujar a la Pilatus al voltant de les 4 de la tarda i a prop de 14.000 peus d'alçada ens vàrem deixar caure al buit. No té més. No va ser el millor salt del món ni tan sols el millor que he fet, ni que cap de nosaltres hem fet, però va ser el meu salt 100. I no m'ha costat arribar-hi, tot i que semblava lluny.

I després el vam regar amb una caixa de cerveses a repartir entre tots els que hi érem. Tradicions d'un esport que celebra qualsevol cosa que suposi estar allà, a terra, després d'haver estat allà, al cel.

Pilatus

I ara, després de totes les sensacions subjectives, vull fer un petit repàs de què han sigut aquests 100 salts en números:

He fet més de 400.000 metres de desnivell positiu, i evidentment els mateixos de negatiu. 
He estat caient al buit uns 6.000 segons, que són uns 100 minuts, o una mica més d'una hora i mitja. 
He fet 100 vegades el que mai hauria imaginat, enlairar-me amb un avió i no aterrar-hi. 
Dels 100 salts 12 han sigut a Alp i 88 a Empuriabrava (m'agradaria, no cal dir-ho, saltar a altres llocs, però temps al temps). 
Des del salt 59,  quan ja disposo d'un l'altímetre que enregistra les dades dels salts, puc saber que la vegada que he saltat més amunt (respecte del terra) ho he fet de 14.480 peus (salt 87) i la vegada que ho he fet més alt, evidentment ha sigut a Alp (salt 93), que he saltat a 13.020 peus del terra però uns 1000 metres o aproximadament 3300 peus més amunt que els altres en relació al nivell del mar. 
La vegada que he tingut obert el paracaigudes més baix ha sigut a 2330 peus (salt 92) i quan l'he obert més alt ha sigut durant un Hop & pop del curs de vol amb campana, a 5870 peus (salt 71). 
Vaig començar saltant amb un paracaigudes de 240 peus quadrats i he anat baixant fins al de 170 que faig servir ara. 
La velocitat màxima que he agafat han sigut 272 km/h (salt 75). 
La caiguda lliure més llarga m'ha durat 66 segons (salt 86). 
He utilitzat 6 avions diferents.
He tingut dos twist lines, un de tant petit que ni cal contemplar-lo (salt 91)i l'altra de dos parells de collons (salt 24). Tots dos a Alp. 
He fet 28 salts amb gent (inclosos tàndems, el curs AFF i el títol A) i per tant 72 tot sol. 
No deixa de ser curiós que fins al salt 62 a Empuriabrava (salt 67 en total) no vaig haver de fer un tràfic de nord.

He aterrat 4 cops fora de la zona establerta, però sense cap problema. 
No he comptat els cops de cul, però també n'hi ha hagut. Més d'un...

Companys de caiguda

foto: Carla Taboada

Tot això han sigut aquests 100 salts, 100 moments de viure la vida diferents al què mai m'havia imaginat. 100 dosis de droga dura. I jo, pobre de mi, que em pensava que arribar als 100 salts suposaria una alliberació, que ja hauria arribat on havia d'arribar i aquí em quedaria, m'adono que no, que he de seguir saltant i és que ara estic realment incòmode, ja que no m'agraden gens els números rodons i per tant ja friso per fer el 101, que l'hauré de deixar ràpid perquè no suporto els capicues, i quan en tingui 102 el problema serà que odio a mort els números parells i aniré a buscar el 103, tot i que em crea mal rotllo ja que és una marca de conyac barat, i al 104 no m'hi podré quedar si no vull pensar sempre en el servei d'informació de telefònica a part que torna a ser parell i m'hauré d'afanyar a passar de puntetes pel salt 105 que té una rima massa fàcil, i segur que a cada xifra li trobarem un motiu a un altre per no suportar-lo. I amb l'excusa, aviat seran 200 i algun dia 1000. 

I llavors sí que farem una festa. I estarem vius. I ens sentirem vius si fem el què ens agrada,

I hi haurà birres. Pago jo.

I UN MINUT PER ENDAVANT

Bon dia estimats oients, són les dotze i vint-i-sis minuts i els jugadors estan escalfant a la gespa, concentrats, nerviosos  (?) no, nerviosos no, bé, algun potser si que ho està una miqueta, i és que al partit d'avui els va la pell. De fet, aquest és un esport en què a cada minut de joc els va la pell i per això, tot i que la gent els considera temeraris, en realitat quan ho vius des de dins, t'adones de què són gent conscient d'on són i de què fan i no només es centren i concentren ara que el matx està a punt de començar sinó que saben molt bé que  tècnicament tot comença quan es lleven i preparen el seu material i que segueix fins ara que s'han equipat amb cura de no deixar-se res i de què tot estigui al seu lloc.

-Twin Other 8, boarding intersection, please, boarding intersection Twin Other 8!!- s'escolta per la megafonia de l'aeròdrom.

Estem a punt. Esperant.

L'avió aterra, entra a la zona d'embarcament i després de fer un gir, tots els paracaigudistes es preparen per pujar. Qui més experiència té de tots els que van al vol organitza l'ordre de sortida, i per tant, aquesta serà a l'invers de l'ordre d'entrada: tàndems? grups? solo? Freefly? Belly? how many jumps? Altura d'obertura? Tot compta. Tot s'ha de tenir en compte per garantir la màxima seguretat de tots.

Asseguts a la incòmoda banqueta, atapeïts com sardines, cascs posats, cinturons de seguretat, estrebada i un munt de ferro que s'enlaira enmig d'un soroll de motor cansat però infal·lible (així ho espero).

Anirem pujant donant voltes per sobre d'uns paisatges meravellosos i seguirem unes rutines imprescindibles: 1000 feet, cascs fora i cinturons descordats. 4000 feet, mirades de complicitat, si, també nervioses, estómacs petits, pulsacions a les temples.7000 feet,  adrenalina que comença a filtrar-se dintre de les venes i et dóna aquella sensació que només saps quan te l'has injectada alguna vegada, comentaris que creuen l'aeronau i es perden ofegats pel soroll dels motors, 10000 feet, el pilot canta 2 minuts per la sortida, ulleres a lloc, casc posat, últimes comprovacions de què tot és al seu lloc, altímetre, bola d'obertura, anelles de seguretat. 11000 feet, xoc de mans entre nosaltres, uns xocs de mans especials, suaus, sense força però amb empenta, amb sensació de transmissió de força, desitjos de sort, "good jump" i ens veiem a terra. 13000 feet, llum taronja, s'obre la porta i entra el vent i se t'emporta els nervis, el soroll canvia de cop i volta però no el sents, concentració màxima. Llum verda, surt el primer i veus com van desapareixent els que salten davant teu i encara te'n fas creus de la velocitat amb què els perds de vista, avall, gaudint.

I et toca...

Milions de persones pagarien per no ser al teu lloc en aquell moment i tu no ho canviaries per res del món. Tens el terra a 4000 metres i un minut per sentir-te com un ocell. O com una pedra. Un minut per provar de controlar els teus 80 kg caient a més de 200 km per hora. Un minut per aprendre a no lluitar amb l'aire, per lliscar, per fluir lliure a través d'ell. Un minut que justifica moltes coses, que no es fa ni curt ni llarg, i que equival a tota una vida, intensa, amb riscos i decisions per prendre. Un minut que és difícil d'explicar de la mateixa manera que sempre m'ha sigut difícil que algú que no corre entengui el què se sent quan portes 10, 20, 30 o 50 hores seguides damunt les vambes corrent per la muntanya o un desert, passant gana i set, calor i fred, cansat i brut, destrossat però feliç, realitzat, satisfet de tu mateix. I això no té preu.

No, no estic boig, ni per una cosa ni per l'altra. M'agrada la vida i la vull viure fent el què m'agrada. No és culpa meva que m'agradi fer coses que potser a algú li costin d'entendre, tal com jo no entenc la manera de viure de molts altres. O potser sí. Potser tots som culpables del nostre passat i responsables del nostre futur. Per aquest motiu, ja cal que cuidem el present.

VIDES PLENES DE VIDA

Un dia a Empuriabrava vaig veure una iaiona amb mono de paracaigudista. Era petitoneta i tenia un somriure d'orella a orella, això ho recordo com si fos ara. A vegades, a gent que ve a saltar amb tàndem (un salt enganxat a un instructor on no t'has de preocupar de res més que de gaudir-ho) els donen mono si no van prou ben equipats (noies que venen amb faldilleta, per exemple) i vaig pensar: "mira quina iaia més arriada que s'atreveix amb un tàndem des de 4000 metres".  La meva sorpresa va ser quan me la vaig trobar a l'avioneta amb el seu paracaigudes a l'esquena.
Avui m'ha acabat de robar el cor amb aquest vídeo.

Vides plenes de vida, això és el que hem de perseguir tots.

LLIÇÓ 1, NO BARALLAR-SE AMB EL VENT.

-"Oíme bien flaco, en este salto hacé lo que querás! Pero disfruta. Sonrie."

Amb aquestes paraules m'acomiadava, ja fa prop d'un mes, el Pibe, el meu instructor de caiguda lliure (que com que sou molt espavilats haureu endevinat és Argentí), abans de l'últim salt del curs. Sonrie! Disfruta! Ala!!! I avall a més de 200 per hora. Doncs si, no hi ha cap més secret, gaudir del moment, d'un minut super intens on no tens cap més preocupació, perquè en aquell moment a la teva vida no hi ha lloc absolutament per a res més, que volar, deixar-te caure. Gaudir al màxim, aquest és l'objectiu primer i més important del vol en caiguda lliure.

Jo, paradigma de paracaigudista novell, preparat per encarar el meu setè salt en solitari, en aquell moment i escoltant aquelles paraules dites a 4000 metres d'altura i amb la porta de l'avioneta oberta de bat a bat, vaig pensar:

-Va! M'he de lluir. Sortiré d'esquena, faré una voltereta enrere, després una altra, i ara així i després aixà i el de més enllà, i quan sigui l'hora obriré la campana i...

I no vaig fer res de res del que havia dit de fer. I és que sembla una bajanada, però volar és prou difícil al començament, almenys fins que no fas el "clic" i aprens a relaxar-te i a caure sense barallar-te amb el vent. Si, sembla absurd, però és veritat. Ara, al cap d'uns quants salts més sol del tot, és a dir, sense l'instructor i per tant sense imatges de vídeo per poder-ho recordar i compartir, no he après a fer res més que a relaxar-me, a respirar a fons mentre el terra s'acosta a una velocitat vertiginosa, a veure unes vistes espectaculars de la badia de Roses, els aiguamolls, les planes empordaneses, el Cap de Creus i el perfil de la Costa Brava, la Serra de Verdera, el Pirineu nevat... i mira, aprenent una cosa tant simple, senzilla i aparentment absurda, he començat a dominar a voluntat els moviments del meu cos. He començat a volar.

I ja l'he parida al pal. Una altra droga dura a la meva col·lecció d'addiccions...

SI-US-PLAU, POSA'T EL CASC.

Recordeu aquesta campanya de la tele?

Sóc molt dolent valorant el pas del temps i ara mateix no sabria dir si l'esmentada campanya de conscienciació és de fa molt o poc, però aquest detall tampoc té molta importància ara mateix, ja que on vull anar a parar és que després de tants i tants kms corrent amb la meva "melena" a l'aire, la lesió al genoll em va obligar a canviar d'esport i vaig començar a fotre canya amb bici i em vaig veure obligat a posar-me un casc. Vaig continuar nedant, amb més intensitat que abans i com sempre, obligat  a fer-ho amb casc (bé, allà en diuen gorro). Finalment i necessitat de més emocions vaig començar amb el paracaigudes, i és clar, amb casc si o si.

Curiosament però:

Nedant al mar em va picar una medusa a l'espatlla. Potser sense el gorro m'hauria picat al cap, potser si, però em va picar a l'espatlla.

Amb la bici de muntanya em vaig fotre de morros i vaig acabar amb 28 punts de sutura al genoll bo. Potser si que sense el casc hauria rebut del cap i tot, però els punts van anar a parar tots al genoll.

I avui, saltant amb paracaigudes, equipat amb un casc tipus "hormiga atómica", un mal càlcul al moment del "flare" (que és com en diuen allà de la frenada final just abans de tocar terra), acompanyat d'una ventada inoportuna a l'últim moment ha acabat amb el meu cul botant i rebotant al terra de la zona d'aterratge.

Ja entenc que sigui obligatori el casc. Però a partir d'ara saltaré amb dos pantalons de bici. Els més "encoixinadets" que trobi.


POR FAVOR, PONTE EL CASCO!!


Recordais esta campaña de la tele?

Soy muy malo valorando el paso del tiempo y ahora mismo no sabría decir si dicha campaña de concienciación es de hace mucho o poco, pero este detalle tampoco tiene mucha importancia ahora mismo, ya que donde quiero ir a parar es que después de tantos y tantos kms corriendo con mi "melena" al aire, la lesión en la rodilla me obligó a cambiar de deporte y empecé a meter caña en bici y me vi obligado a ponerme un casco. Continué nadando, con más intensidad que antes y como siempre, obligado a hacerlo con casco (bueno, allí lo llaman gorro). Finalmente y necesitado de más emociones empecé con el paracaídas, y claro, con casco si o si.

Curiosamente pero:

Nadando en el mar me picó una medusa en el hombro. Quizás sin el gorro me habría picado en la cabeza, tal vez si, pero me picó en el hombro.

Con la bici de montaña me caí de bruces y acabé con 28 puntos de sutura en la rodilla buena. Quizás si que sin el casco me habría golpeadoen la cabeza, si, pero los puntos fueron a parar todos en la rodilla.

Y hoy, saltando en paracaídas, equipado con un casco tipo "hormiga atómica", un mal cálculo en el momento del "flare" (que es como llaman allí a la frenada final justo antes de tocar tierra), acompañado de un viento inoportuno en el último momento ha acabado con mi culo botando y rebotando en el suelo de la zona de aterrizaje.

Ya entiendo que sea obligatorio el casco. Pero a partir de ahora saltaré con dos pantalones de bici. Los más "acolchaditos" que encuentre.

ELS BURROS VOLEN?

Si, després de buscar una resposta mínimament coherent a tan brillant pregunta, he arribat a la conclusió que si, que els burros poden volar. I sense que ho digui La Vanguàrdia. Això no vol dir que tots els burros volin, que sou molts els que esteu amb els peus a terra, ni que tots els que volen siguin burros, no fos cas que ara algú se m'enfadés. Però si, algun n'hi ha.

 I és que pobre de mi, que quan podia córrer era dels de prémer les dents muntanya amunt, patint com un burro, traient la llengua per guanyar unes posicions just per veure com després, a les baixades, gran, gros i terrandòs com sóc, els rivals em treien la llengua despectivament mentre em passaven, vaig decidir que ja n'hi havia prou i que volia baixar més ràpid que ningú. I quan vull una cosa...

Així doncs a dia d'avui, ni Kilians Jornets, ni Antons Krupickas (o com s'escrigui), ni Miquels Heras, ni Nils Gurts, ni Sebastians Chaigneaus, ni ningú. M'atreviria a dir que ni Usains Bolts. He sigut jo. Si jo. El merda de tio aquest que té el genoll fotut (tot i que per no gaire temps) qui ha baixat d'una mica més amunt de 4000m fins als 1500m, en 50 segons.

 Trampa? No... vaja, no gaire...

 Dòping? La sobreproducció d'adrenalina compta?

 Ajudes externes? Només la de la gravetat.

 I si, alguns burros volen, o ho intenten, i de mica en mica en van aprenent...

TORNEM-HI (?)

Diuen que si no tens res interessant per explicar, millor que callis.

Diuen també, que si jo hagués seguit aquesta frase lapidària al peu de la lletra aquest bloc no existiria i per efecte papallona la meva vida seria diferent ja que tot hauria anat per altres camins i en conseqüència també seria diferent la vida de tots vosaltres i la de la resta del món. Mireu si n'és d'important aquesta merda de bloc!

Per tant, tot i la llarga temporada d'inactivitat provocada per diversos motius, (mandra? desmotivació per no poder competir ni fer tirades llargues? molta feina? poques ganes?...) i que ha anat d'un pel com no provoca la mort per inanició del bloc, he arribat a la conclusió després d'una intensa reunió amb mi mateix, que no vull deixar morir del tot aquest espai al que ja he dedicat tantes hores i que tant m'ha servit de teràpia i del què tant i tant he après.

Si, torno a tenir molt per explicar: esports nous que em motiven d'una manera difícil de definir amb paraules i  que aviat donaran per deixar volar la imaginació (mai millor dit) i escriure sobre ells i sobretot, el tractament del genoll a tocar (espero i suposo) amb el que això suposa de poder començar a fer plans i marcar-me objectius de veritat.

Així doncs, em sap greu per vosaltres, però tornaré a penjar algun post regularment. De moment però, em fa gracia reempendre l'activitat amb un video que vaig penjar al bloc avui fa 5 anys, que aviat és dit, on les meves filles -5 anys més petites, és clar- plenament involucrades i compromeses amb la meva imminent participació al Marathon des Sables 2008 ens explicaven de què anava la prova.

A mi m'ha emocionat i alhora m'ha fet riure recuperar aquesta perla. Que guapes que eren (i són). Només per disposar de moments com aquest, la feina que em suposa fer el bloc queda sobradament justificada i em motiva per seguir un temps més -no sé quant- donant-vos la llauna.

Ho sento.

VOLVAMOS (?)

Dicen que si no tienes nada interesante que contar, mejor que te calles.

Dicen también, que si yo hubiera seguido esta frase lapidaria al pie de la letra este blog no existiría y por efecto mariposa mi vida sería diferente ya que todo habría ido por otros caminos y en consecuencia también sería diferente la vida de todos vosotros y la del resto del mundo. Mirad hasta que punto es importante esta mierda de blog!

Por lo tanto, a pesar de la larga temporada de inactividad provocada por diversos motivos, ( Pereza? Desmotivación por no poder competir ni hacer tiradas largas? Mucho trabajo? Pocas ganas? ...) y que no ha provocado la muerte por inanición del blog de milagro, he llegado a la conclusión tras una intensa reunión conmigo mismo, que no quiero dejar morir del todo este espacio al que ya he dedicado tantas horas y que tanto me ha servido de terapia y del que tanto y tanto he aprendido.

Si, vuelvo a tener mucho para contar: deportes nuevos que me motivan de una manera difícil de definir con palabras y que pronto darán para dejar volar la imaginación (nunca mejor dicho) y escribir sobre ellos y principalmente el tratamiento de la rodilla a la vuelta de la esquina (espero y supongo) con lo que ello supone de poder empezar a hacer planes y marcarme objetivos de verdad.

Así pues, lo siento por vosotros, pero volveré a colgar algún post regularmente. De momento me hace gracia reemprender la actividad con un vídeo que colgué en el blog hoy hace 5 años, casi nada, donde mis hijas -5 años más pequeñas, claro- plenamente involucradas y comprometidas con mi inminente participación en el Marathon des Sables 2008 nos explicaban de qué iba la prueba.

A mí me ha emocionado ya la vez me ha hecho reír recuperar esta perla. Que guapas que eran (y son). Sólo por disponer de momentos como éste, el trabajo que me supone hacer el blog queda sobradamente justificada y me motiva para seguir un tiempo más-no sé cuánto- dando la lata.

Lo siento.