De ben segur que molts dels seus costums, hàbits, tradicions… han anat desdibuixant-se amb el pas del temps. En alguns casos ja no en tenim cap rastre, d’altres ni tan sols formen part de la memòria oral transmesa, però sí que alguns encara són visibles en aspectes com la gastronomia, la parla o fins i tot en la fesomia de les edificacions.
Al casc antic del poble hi conviuen cases de pedra, de totxo massís o de tàpia, que a Ascó anomenem tapió. Aquesta tècnica de construcció de terra pastada o premsada és present en les façanes de força edificacions de la part alta del poble. Són habitatges que a més estan construïts salvant el desnivell del vessant de la muntanya on està assentat el poble, i tenen entrada pel carrer de baix i pel carrer de dalt.
Però si sou observadors, veureu que destaca un color particular als llindars de portes i finestres, el blauet. En aquest cas entrem al camp de les supersticions, i és que la saviesa popular havia convertit el color blau en un element que potser hauríem de considerar màgic i és que hi havia la creença que allunyava els mals esperits, i qui sap si també les bruixes. Darrere el castell d’Ascó encara hi trobem la roca de la Bruixa, o només creuant l’Ebre, hi ha la roca de la Bruixeta entre Vinebre i la Torre de l’Espanyol.
Hagi estat un talismà de protecció de les cases i de les famílies o no, passa el temps i queda l’empremta del blauet. Fins i tot l’estudiós local, Carmel Biarnés, li va dedicar un poema que acaba dient: el blau del teu finestró / allunya la malaurança / no hi veia amb tanta claror… / i ara et veig, ple d’esperança.
JOSEP MARIA RADUÀ
