Una convocatòria electoral per sorpresa va sacsejar la primavera política a
Catalunya. Entràvem a la recta final de la legislatura catalana i
tot feia preveure que al final el projecte de pressupost tiraria endavant. A
més, amb una Esquerra Republicana encapçalant un govern en minoria amb el seu
conseqüent desgast, semblava més prudent no cridar encara a les urnes.
Doncs bé, si la convocatòria va ser imprevista, els resultats electorals no es
queden enrere. Les enquestes marcaven tendències, com una victòria
socialista, o que l’independentisme podia no sumar prou, o l’entrada de
l’extrema dreta d’AC. Però no es preveia que la victòria del PSC fos tan
àmplia, o que la caiguda d’ERC fos tan intensa, o que l’efecte Junts-Puigdemont
no fos prou contundent.
Els resultats són de digestió
pesada i d’una manera o altra, comportaran
un canvi de rumb de la política catalana. No és el primer cop que
l’unionisme guanya unes eleccions catalanes –ho va fer el 2017 amb Cs i el 2021
amb el PSC-, però sí que és el primer cop des de 1980 que els partits
sobiranistes i nacionalistes perden la majoria absoluta del Parlament. Hem passat del Parlament més
independentista fa tres anys amb un 52% de vot sobiranista, o a un Parlament
unionista amb el 53% de suport.
Fins després de les eleccions
europees no s’insinuaran acords encara que l’elecció de la Mesa del Parlament
pot donar-nos pistes de cap a on aniran les coses. Hi ha tres possibles escenaris que poden materialitzar-se, encara
que no tots són igual de probables: que Salvador Illa esdevingui president –amb
diferents combinacions-, que Carles Puigdemont recuperi la presidència, o una repetició
electoral el mes d’octubre.
Però no sembla que les decisions que els partits hagin de prendre siguin
senzilles, perquè segons quina sigui, tindrà unes repercussions o
unes altres. No hi haurà decisions innòcues, i el suport a una banda o altra
deixarà guanys, però també pèrdues.
El PSC pot aconseguir formar govern i retornar a la Generalitat 14 anys
després. Els Comuns ja s’hi han posat bé, com ens tenen
habituats. Ara li manca el suport d’ERC de forma directa o indirecta, entrant a
govern o no. I fins i tot, amb un PP abstenint-se per afavorir un govern
postprocés. Què pot passar si Junts
queda fora de l’equació? Doncs que el govern socialista de l’Estat tingui
els dies comptats. D’aquí un dilema socialista, governar a Catalunya a canvi de
jugar-se el govern de Pedro Sánchez?
Esquerra es troba de nou en una tessitura complexa.
Investir el candidat del PSC i passar a l’oposició els pot donar temps per
refer-se dels resultats, però perden pes institucional. Si formen part d’un
govern tripartit amb un 155 encara en el record de part del seu electorat, els
pot passar factura, tot i que els permetria disposar de quotes de poder. Un
acord amb Junts no se sap si el contemplen, vistes les relacions existents
entre ambdues formacions. Provocar una repetició electoral podria intensificar
les tendències dels darrers comicis. Sigui quin sigui el camí escollit, no serà
del tot compartida pel seu electorat.
Finalment Junts ha salvat els
mobles a les eleccions però amb els resultats a la mà, l’opció de Puigdemont per fer govern sembla complicada perquè caldria
una combinació rocambolesca, tot i que no és impossible. Un govern PSC-Junts
no s’entendria entre les bases d’uns partits que els últims anys han estat en
trinxeres diferents. Si es queda a l’oposició, iniciarà una travessa del
desert.
Vist el panorama que tenen per
davant els partits, amb el desgast que els pot suposar una decisió o altra, caldrà que en el canvi de rumb que emprèn
la política catalana hi hagi bons spin
doctors capaços d’explicar les bondats dels pactes a venir.
Josep Maria
Raduà Serra
Maig 2024
