31.12.06

Bon Cap d'Any

Els dies aquests que van del 20 de desembre al 7 de gener es converteixen en un seguit de tòpics. Un munt de frases iguals, repetides i aprofitades fins a límits insospitats.
Bon Nadal, Bones Festes, Bon Any, que si t'has portat bé, que l'any que ve sigui com aquest (això tu!), que si no et passis, que facis força mal aquesta nit, dorm una mica, sembla que t'has engreixat (brrrr!), quina mala cara fas, abraçades, petonets, de part teva! (és clar, si t'ho acabo de dir jo), la loteria no? però salut hi hagi (més brrrrr!), i els nens? i la dona, la...? (i amb qui va aquest ara?), peles els raïms? (millor no faig cap comentari), i els pinyols?, no fas vacances? quina llàstima (fals!), més abraçades, més petons...
Bé, jo us desitjo un Bon Cap d'Any!!!
Per cert, faig servir Cap d'Any per parlar d'avui, d'aquesta nit, i de demà; sempre és Cap d'Any.
(Això sí, vigileu...i disfruteu)

30.12.06

Pessebre segur

De tots els Pessebres que vaig veient aquests dies n'hi ha un grup pel que hi tinc una certa predilecció. Són els que contenen alguna escala. Estrany, oi?
I n'he trobat un d'especialment original. És el d'aquesta Mútua, que com que no em patrocina no diré el nom, encara que tampoc el taparé.
Bé, el cas és que és original. Original sí, però pràctic també. En primer lloc perquè és plegable. El pots agafar i portar al mig del diari, per exemple, i així, allà on arribes pots muntar-lo en un plis-plas.
I en segon lloc és pràctic perquè no has de donar tantes explicacions a les criatures sobre els pastors, els Reis, l'Anunciació, ... Hi ha uns operaris, un peixeter, un obrer que sembla que escolti l'himne, l'encarregada de l'estació (de l'AVE?), l'infermera i un amb escala (que és el que m'importa a mi). Tenim els pares de la criatura perfectament situats, els animalons, i un tractor amb tres obrers de tres "colors" diferents que s'acosten. Tot molt més fàcil d'explicar.
Em sembla que me'l guardaré per l'any que ve, que aquest no necesita cap capsa que ocupi mig armari.

29.12.06

Fent números

No és que em dediqui a fer balanç cada final d'any com si fos un empresari tancant l'exercici, no. Senzillament és que un va veient com es dispara la sortida de bitllets i targetes des de la cartera en direcció a qualsevol caixa registradora o màquina escura-bandesmagnètiques, i la preocupació va creixent dia a dia.
I a més, avui m'he decidit a consultar amb el meu assessor Mr. Hipu-Teka, per veure com tenim les perspectives de l'any que ve.
Quin escàndol! Lladres! Abusacriatures! Ectoplasmes! Filibusters! (un record capità).
El cas és que he quedat corprès, esparverat, esmaperdut i garratibat.
Tot el que tenia pensat per comentar avui se n'ha anat al carall.
Només us puc deixar una escala com aquesta.
Quin desastre!!!

28.12.06

Notes autobiogràfiques

Hi ha dies en que un (hom) té ganes d'explicar coses personals. Potser per això aquest blog continua funcionant després de tant (per a mi) temps. Les explicacions sobre les escales que he de pujar i baixar com a músic (de cobla) es veuen complementades per petits retalls d'altres vivències.
Algú pot tenir la imatge que un músic de cobla neix ja amb aquell ritme del tots-som-pops. Que de petits ens agradava portar una barretina i no un gorret de punt. Una faixa i unes espardenyes de set betes i no uns mitjons i unes botes de futbol. Sé que existeix aquesta creença popular. Són coses del tarannà del país. La cultureta, la tradició, bla, bla, bla,...
Doncs un també té altres inquietuds. Avui vull fer-vos partícips d'un altre aspecte de la meva activitat artística i musical.
Com molta altra gent inquieta uns companys i jo mateix vam formar un grup "electrificat" de ben jovenets: bateria, baix, dues guitarres i cantant, una formació clàssica dins el pop. Aquesta afició la vam mantenir fins passada la "mili", perquè tots som de l'època final de la mili obligatòria. D'aquells temps precisament és aquesta fotografia premonitòria que ens vam fer en una escala. Qui hagués pogut imaginar en aquell moment que aquella imatge em seria ara perfectament útil?
El nostre estil amb el temps ens va portar fins el que avui tothom coneix com ska. Hem acabat estant en el centre mateix de la moguda jove. Quan la nostra edat ja ens comença a dir que s'ha de pensar en deixar l'escenari a les generacions que, de fet, ja ens estan empenyent; quan ja ens costa compaginar la suor dels focus dels escenaris a les tantes de la nit, amb les audicions de sardanes de l'endemà; quan estem preparant ja el nostre concert de comiat.
Per això avui he decidit deixar-vos aquest primer pla que em van fer en un concert a La Bisbal just el 10 de setembre d'aquest any. I l'endemà, Diada Nacional, a fer quatre audicions de sardanes. Mai oblidaré aquell cap de setmana.


27.12.06

Primer cap de setmana

Ja hem fet el primer de tres. Estic parlant de caps de setmana. Aquest any les festes han vingut així, en 3 caps de setmana 3. Particularment puc dir que el resultat després d'aquest 33% és satisfactori. No hi ha hagut cap daltabaix important, els danys colaterals no són gens destacable i la perspectiva cap el segon cap (redundància) de setmana (3a vegada) és positiva.
El resum del moment podria estar en aquesta fotografia. Escales llargues, d'aquestes mecàniques que et porten directament a qualsevol planta de qualsevol centre comercial, vulguis o no, i, com que no ve d'aquí, en podem posar una tercera al mig per si algú diu que li fan por les modernitats. El cas es pujar i baixar.
Tres caps de setmana pujant i baixant.
Tot, puja i baixa.

Regal de Nadal

Com l'any passat la nebodeta es va inventar una sorpresa.

25.12.06

Festa

Vulguis o no avui "toca" parlar de Nadal. Siguis creient o no, téns aquestes dates aquí. Si més no, la tradició ens ha fet arribar la celebració. I la tradició és un dels motors de la història. I com a motor, s'ha de cuidar, controlar i fer-li el seguiment corresponent.
El cas és que avui pots mirar per la finestra i veuràs com no neva, pots anar a la platja i trobar-te gent banyant-se, pots anar al cinema, al bar, treballar fins i tot, tu mateix, i en tot moment tindràs una referència que et porta al Nadal. Què hi farem. Però el cas és que a mi ja m'està bé.
Amb tot això, havia pensat posar una fotografia d'un pessebre, d'un p... Pare Noël, de llumetes als balcons, de nens rient amb barret vermell, i posar també alguna música més o menys ben buscada, que reflectís el Nadal però tingués un toc d'originalitat.
I no. Avui deixo una escala de les d'enfustissat, però de diumenge de gala. Que aquest blog va començar així, i així continua. I no deixaré de ser crític. L'escala és ampla, consistent, "ferruda", no es trencarà no, però també veig que és massa dreta, no hi barana (que estrany!) i els escalons estan massa separats, sobre tot l'últim. Que sigui Nadal no vol dir que hagi baixat la guàrdia.
I no deixaré una nadala, no, deixaré música alegre però amb una mica de regust.

24.12.06

Betlem?

He conegut aquesta setmana, perquè ha estat publicat als diaris, la sortida al carrer d'un llibre de Lluís Busquets i Grabulosa, intitulat "Última notícia de Jesús el Natzarè".
En aquest llibre l'autor intenta desmitificar la figura de Jesús, treure "la crosta mitològica" al personatge, gràcies a les profundes investigacions històriques, exegètiques i arqueològiques fetes els darrers anys. Entre d'altres aspectes questiona d'una manera fonamentada la cultura (era analfabet?) de l'home, la seva vida i resurrecció i, fins i tot, l'existència de Betlem:
"Dic coses, com ara que Betlem no ha existit mai perquè és una dada teològica, no històrica. T'imagines Sant Josep com un home tan boig per ser capaç de fer caminar 150 quilòmetres una partera?"
He de dir que aquestes paraules, en aquests dies, poden ser un trasbals greu, encara que potser el que caldria seria llegir el llibre amb ulls, orelles i mentalitat ben oberts.
Potser que el demani als Reis encara que probablement el senyor Busquets me'n doni una idea diferent a la que he tingut fins el dia d'avui.
A partir d'aquí em surgeixen algunes preguntes (3):
1. Era aquest senyor Lluís Busquets el que vaig tenir com a "profe" un estiu quan jo era jovenet? Ell devia estar en "pràctiques" i com que encara no hi havia casals com ara, els nens passàvem mig estiu anant a fer classes per preparar el curs que ve. Ho deixo aquí com a pregunta que no serà mai contestada (suposo).
2. Aquesta criatura de la fotografia que mira el Pessebre (amb escala), què hauria de mirar si Betlem (com a concepte) no va existir?
3. Si Betlem (com a concepte) no va existir, es pot saber què hi va a fer avui la Marina Rossell, amic Zinc?

22.12.06

L'art no és delicte

Avui he trobat en un parell de blogs el següent:

"Manifestació virtual en defensa de l'art i de la llibertat d’expressió.

Estimats companys, el passat dia 25 de Novembre durant la realització d'un mural en defensa del CSA Can Vies a Plaça de Sants una patrulla dels Mossos d'Esquadra va identificar a 6 persones, sancionant-les amb una multa de 1175 euros per persona, un total de 7050 euros.
Els successius murals que s’han realitzat desde fa temps al mateix indret, i que compten amb el beneplàcit dels veïns, han esdevingut una icona del barri, de manera que fins i tot cadenes televisives com TV3 els han aprofitat per rodar escenes de les seves sèries.
En protesta per aquesta multa, que creiem injusta, us convidem a penjar la foto del mural al vostre blog, messenger o fotolog el proper dia 22 de desembre amb el text que acabeu de llegir.

L’ART NO ÉS UN CRIM

Veïns Emprenyats de Sants"

Dues consideracions personals:
1. Tal com ho he vist i entès ho deixo i exposo sense entrar-hi amb més profunditat
2. Les escales són necessàries per fer murals

21.12.06

Necessito ajuda

Tranquilitat, no necessito ni bombers, ni policies, ni ambulàncies. És una ajuda més senzilla, més "intel.lectual".
Aquest matí m'he trobat un correu de Blogflux. A veure, a mi aquestes coses m'agraden. Tot això que es pot posar al blog que t'indica quanta gent t'ha visitat, o quanta ho fa en aquest moment, d'on vénen, quina hora és, qui enllaça el blog, com pots fer ping, a quin directori estàs, tantes i tantes "maric....des".
I, a més, trobo que fins i tot queda mono, mono. Mireu a la part dreta de la pàgina, cap al final, aquelles tiretes que no se sap què representen. Hi ha gent que en té més de 10, o de 20. Jo em conformo amb 7 0 8.
I allò del Geo visitors, que et pot enviar al Google Earth? Quina passada (el G.E.)!
Prou, que m'embalo amb tanta tonteria.
Doncs resulta que aquell correu que deia al principi em proposava un enllaç d'aquests i desseguida l'he enganxat a la plantilla. El problema és que no tinc clar què vol dir.

How fast did my site load?
Jo diria que la cosa va de què la gent puntuï la pàgina i que per això hi ha les estrelletes, però tampoc ho tinc clar. Sóc de francès (com a idioma) jo.
Ho tindré uns dies com a mínim a veure què.

20.12.06

Enyor de mar

Suposo que això només és el resultat de notar el temps que fa. Fins aquí, no em puc pas queixar de res. Visc a quatre cantonades (bé, sis) del mar; el meu poble (bé, ciutat) és planer i trobar amb la vista la platja no és gens complicat. Puc pujar una muntanyeta de no res i tinc una visió de tot l'horitzó blau, amb les diverses tonalitats que no té preu.
Sí, realment sóc un privilegiat en aquest sentit. El Maresme és una zona privilegiada. Accepto que qualsevol cregui que el seu tros sigui millor però em sembla que jugo amb un cert avantatge. Però el cas és que quan arriba aquest temps, quan el cel és més blanc que blau, quan el fred comença, d'una manera suau certament, a fer acte de presència, jo enyoro el mar. I això que el veig. És un sentiment estrany.
Quan entro a menjar a algun lloc, per exemple, m'agrada que tingui una imatge marinera, els detalls, la olor, no només la ornamentació, si no el fons, el que queda al darrera. No sé si m'explico, que diu aquell.
Suposo que això només és el resultat de notar el temps que fa...

19.12.06

El centre de reclutament

El 14 de gener vaig informar sobre la troballa d'un edifici que podia ser el centre de reclutament i d'entrenament dels PNs. Avui he decidit anar a retrobar aquella construcció i comprovar si les meves sospites eren certes després d'onze mesos.
Aquests dies he vist un cert moviment a la blogo-cato-bloque-sfera de preocupació. L'Antoni, la Txell, en Potti (gràcies Caterina) i molts d'altres, sobretot en el comentaris que hi deixen, comparteixen aquest malestar sense precedents.
El meu temor s'ha confirmat. I si us hi fixeu bé, han crescut. No molt, però han crescut aquest any. Això vol dir que han passat els derrers mesos ben alimentats, preparant l'ofensiva.
Cal organitzar la resistència!
Un home, un Tió!
Una dona, un Tió! (diferent, si us plau)
MHP, esperem les vostres ordres (en Saura millor que no s'hi fiqui que podria pendre mal)
Endavant!!!

17.12.06

És nyicris?

L'altre dia l'amic Zinc, el dels Piritione de tota la vida, introduïa en un post la paraula nyicris. La recuperació, o l'actualització, del nostre vocabulari quotidià (bonic això de pronunciar dues "us" seguides), sempre m'ha semblat important i imprescindible (bonic això de pronunciar dues "is" seguides). A partir d'aquí (ell) també intriduïa la "nova" expressió "escala nyicris", la qual vaig fer meva desseguida (s'accepta desseguida com a una sola paraula, en grafia antiga).
El primer que vaig fer va ser buscar al Diccionari el significat d'aital paraula i em va donar el següent resultat:
1. Persona desnerida, raquítica; magre i mancat de vitalitat
2. Poc menjador; menjamiques
3. m. Planta de l'espècie Muscari comosum
Una vegada descartada (per poc útil en aquest cas, que no interessant) la tercera accepció, vaig començar a fer un repàs al meu arxiu d'escales per tal de trobar un exemple que il.lustrés el nou concepte. La veritat és que m'està resultant més complicat del que em semblava, principalment per dues raons. La primera és que les que considero nyicris ja estan publicades i, segona, que el concepte nyicris pot quedar-me una mica dispers segons la imatge que em planto al davant.
El cas és que ha copsat la meva atenció la que us deixo aquí al costat.
La podem considerar nyicris? És a dir, raquítica, magre, mancada de vitalitat, desnerida o menjamiques?
No ho tinc clar.
El que sí que tinc clar és que la persona, animal o cosa, que l'ha posat com a element útil i imprescindible per pujar a l'enfustissat, mereix tots aquest qualificatius, com a mínim. S'ha de ser raquític d'intel.ligència, magre d'esperit, mancat de vitalitat mental, desnerit del cervell i/o menjamiques integral per col.locar l'escala aquesta i en aquest lloc.
Resumint, no tinc clar que aquest sigui un exemple d'escala nyicris. Seguiré buscant.
(*) Ja sé que no fa cap falta, però puc prometre i prometo, que aquest escenari estava muntat així i aquesta era l'escala que havien de pujar els músics (de cobla).

15.12.06

D'arbre en arbre

Llegint ahir els comentaris a un post de l'Antoni de Sant Pol, n'hi havia un del Perdedor que feia referencia a una teoria anomenada "six degrees of separation", que també tenia relació amb un post de l'Anna Tarambana. Parlar de tres blocaires en tan poc espai seria allò que anomenen un bucle? O un putubucle? O a partir d'ara un putunyicrisbucle?
Bé, centrant el tema, la cosa va de què existeix una teoria que diu que dues persones qualsevols poden estar connectades mitjançant una cadena de coneguts d'un màxim de sis persones. Entre vostè i jo, amic lector que no ens coneixem, només hi ha quatre persones. El problema és trobar-les. És una teoria d'aquelles que omple llibres i ocupa hores de discussió.
Jo en faig una variant. M'agrada "emparentar" la gent. La meva teoria diu que practicament tots els habitants del planeta estem emparentats, plantejament gens original a partir de les religions que ens consideren a tots germans, però jo ho generalitzo a "parents" en general.
Un exemple. Una neboda del meu avi està casada amb un senyor que té una cosina segona la qual té un cosí que és un prestigiós director de cinema. Per tant, jo soc parent de l'esmentada personalitat cinèfila. Senzill i clar. Al mateix temps, una filla d'aquell senyor casat amb la neboda del meu avi, està casada amb un italià, del qual no en conec la parentela, però ben bé podria ser que estirant una mica la corda, també arribés a estar emparentat amb algun gran director de cinema italià.
Amb tot això tindríem, és una possibilitat, els dos directors que s'admiren i potser han compartit algun premi internacional, emparentats entre ells i jo amb tots dos.
És una teoria que tots podeu anar desenvolupant. Comenceu a estirar entre els cosins dels sobrevinguts a la família i arribareu a quedar sorpresos.
Es tracta doncs, no només de pujar a l'arbre genealògic familiar i anar-lo investigant, si no de saltar a les branques dels arbres veïns i veure fins on arribem. Hi ha tot un bosc i de branca en branca el podem recórrer tot.
O no?

14.12.06

Escales al Pessebre

Sense capficar-me però sense deixar-ho de costat, segueixo observant els balcons i els seus guarniments. Vaig quantificant i qualificant aquests petits PN's enredats a les seves escales o a les seves cordes, algunes il.luminades i tot, que em recorden més la invasió dels Gremlins que una altra cosa.
Però com que sóc un clàssic, el que m'agrada de veritat és el Pessebre, encara que he de començar confessant que a Can Vilapou no n'hi ha actualment. Som d'arbre, natural això sí, fins aquí podríem arribar.
De la manera que som, a casa, el Pessebre començaria sent d'una mida normal i d'un any a l'altre aniria creixent, i es complicaria, i es perfeccionaria, i, al final, acabaríem dinant a la cuina, cosa que tenim prohibida.
He començat el post dient "sense capficar-me però sense deixar-ho de costat", i l'acabaré igual, sense capficar-me però sense deixar-ho de costat, aniré observant si la gent inclou alguna escala al seu Pessebre.
Té alguna escala el teu Pessebre?

12.12.06

Henry Kissinger

És obligat aquests dies fer alguna reflexió sobre la mort i la vida de Pinochet. La seva mort és llei de vida. La seva vida va relacionar massa la mort amb la llei, amb la seva llei.
Quan vaig llegir la notícia em van venir al cap molts "enllaços" que podria posar en un post que en parlés. Començant pel seu nom, seguint per paraules com dictador, tirà, mort, tortura, assassinat, expoli, genocidi, caravana, horror, patiment, Victor Jara, camp de concentració, Allende, segrest, infant, religiosos, desaparició...
No en penso posar cap d'enllaç. Em sembla millor que cadascú faci la seva de reflexió, per allà on li surti.
Un nom sí que em va venir al cap, Henry Kissinger, premi Nobel de la Pau. Quina ironia...
Avui, mirant un dels meus articulistes de referència, Vicent Partal, he vist que titulava el seu Mail Obert així, Kissinger. No tinc gaire coses més a dir-hi.
Sí que en deixaré un d'enllaç que em sembla que reflecteix una mica el que aquest home ha estat fent amb el món.
De la relació entre els dos personatges em ve al cap aquella frase (tonta) de què al darrera d'un gran home hi ha una gran dona, o a l'inrevés. Sempre he cregut que al darrera d'un gran fill de puta el que hi ha és un altre gran fill de puta.
També he pogut trobar una escala en aquest cas, ves per on, que lligués amb el tema. És aquest "acudit" que us deixo aquí al costat. No poso la traducció per una senzilla raó: jo sóc de l'època del francès (com a idioma), però intueixo força el sentit que té.

11.12.06

Ells van fent

Darrerament, qüestió d'un parell d'anys, ens hem anat acostumant a la seva presència. Ni jo ni ningú sap com va començar la cosa però el cas és que ja són habituals entre nosaltres. D'un en un o de tres en tres. Amb la seva escala o amb una senzilla corda, van pujant als balcons.
Jo estic fent una petita estadística, un recompte, vaja, i puc assegurar, i asseguro, que no n'hi ha la mateixa quantitat a la nit que al matí. Intenteu comptar-los. Repasseu els balcons. No són sempre al mateix lloc.
Aquí en teniu un exemple. Els vaig enxampar un matí de la setmana passada. El dia abans no hi eren, poso la mà al foc. Quan els vaig fer la fotografia anaven de dret cap aquest pis. El que em va fer sospitar va ser aquest jersei penjat. Si us fixeu amb l'alçada que donarien els tres un damunt l'altre i els poseu la peça de roba, donaríen el "pego": un homenet baixet mig disfressat, amb botes negres, un jersei de coll alt i un barret de Pare Noël.
Des d'aquell dia no m'atreveixo a passar per aquell carrer perquè estic convençut que ja no hi són ni ells ni el jersei...

10.12.06

1, 2, 3...

Objectes que es poden trobar a la vora d'una escala d'enfustissat.
1, 2, 3, responda una altra ves:
Un abric blau
Un abric marron
Una gabardina beig
Dues barres de pa
Una bossa de paper
Una bossa de plàstic
Un jersei blau
Un bastó
Una funda de contrabaix
Un contrabaix
Una cadira
Un músic
Un mocador morat..... sí, donem-ho com a vàlid
Unes cagarades d'ocell
Unes fulles d'arbre
Clinc, clinc, cliiinc, teeemps, teeemps......

9.12.06

Joguines per a nens?

Una de les tasques més importants que m'ha tocat fer en aquesta vida és la de tiet, o millor dit, la de tiet i padrí. He de dir que la faig encantat, sóc d'aquells que els cau la bava veient la nebodeta créixer i fer una mica el que li dóna la gana. Com que no és "meva", no noto si la consenteixo una mica o trenta-dues miques.
L'altre dia, aprofitant el pont, la senyora i jo vam agafar aquella preciositat i vam anar a fer una pila d'encàrrecs i a veure botigues, que és el que es fa en aquestes dates. Un dia fantàstic.
Com és evident, tenint en compte que la nena ja ha arribat a aquella edat justa que sap "allò" que l'any passat només intuia, vam entrar en una macro botiga d'aquelles plenes de jpguines. Els ulls no li donaven l'abast mentre anava repetint "això m'agrada" i "això també" i això i això...
El cas és que en un moment donat vaig veure en una estanteria un "juguet" que em va cridar l'atenció. M'hi vaig acostar i després d'observar molt vaig treure el mòbil i dissimuladament li vaig fer una foto.
Us ben asseguro que estava passant molta vergonya. La qualitat de la foto no és molt bona però he trobat la pàgina original que anuncia "l'objecte" i la cosa em sembla que no millora massa. Es pot saber què és això? Així han de créixer les nostres criatures? Ja sé que m'estic fent gran, però que em diguin que això és una caseta per jugar amb una mena d'éssers estranys, a mi no em cola. He vist en algunes revistes qualificades per a adults uns artefactes molt semblants que també serveixen per jugar però amb altres finalitats (prou divertides i engrescadores, no ho nego pas).
Després de veure com s'acostaven uns nens que assenyalaven molt emocionats la joguina vaig seguir el meu camí encara una mica vermell i per dissimular vaig fer una foto a una escala que hi havia per allà.

7.12.06

Adéu a un amic

Sempre s'ha suposat que el món de la música i el de la "faràndula" en general, està ple de diversió, de descontrol, de disbauxa contínua. Certament que no és així, però una part de veritat sí que té l'opinió aquesta. Jo, dins el petit món musical que visc, m'he divertit molt, m'he descontrolat poc i he viscut moments inoblidables amb els companys de feina. Això vol dir que he pogut conèixer molta gent i de molt maca. I en cara ho faig.
Una d'aquestes persones era en Kike (jo ho escriuria amb "q" però ell ho feia amb "k"). És, era, el tio més "maranyero", més "follonero", més descontrolat (en el bon sentit de la paraula) que he conegut mai. Qui hagi viscut el món de la sardana, com a músic, com a ballador o com a públic en general, s'ha d'haver fixat en aquell trompeta de la Cobla Baix Empordà. Des de l'any 1984 que hi tocava. Havia sigut músic de ball des dels catorze anys, dels de "picar pedra". Ara en tenia 59.
El dia de Santa Cecília ens vam acomiadar d'ell, quina ironia, el dia dels músics va lograr que els seus companys de feina pensessin en ell, parlessin d'ell i li diguessin adéu.
Jo he perdut un company, un amic, una persona que m'ha fet riure molt, que m'ha explicat infinitat d'anècdotes, una persona que vivia la seva feina, la disfrutava, i feia que els del seu voltant tinguessin sempre el somriure (quan no el riure)a la boca.
Aquest diumenge, 10 de desembre, la seva cobla, La Baix Empordà, tocarà a les 5 de la tarda a la sala del Teatre Casino la Unió de Vidreres, el seu poble. Li faran un petit homenatge, el recordaran, poca cosa davant el que realment es mereix. Molts companys serem allà.
Un dels primers posts que vaig fer en aquest blog contenia una imatge on hi sortia ell. Pujava una escala de les més "memorables" que conec. Amb la funda de la seva trompeta em recordava un viatjant que va amb la maleta a oferir el seus productes. I és el que feia. Oferir el seu producte a cap preu.
Diumenge el tornaré a veure. Sempre el seguiré veient.

6.12.06

6-D. Sant Nicolau Pistoler

Una de les particularitats que té el dia d'avui és que és festa, i probablement és la principal. Per tant, una vegada més, hem d'anar a mirar el calendari de capçalera. Diu que avui és Sant Nicolau. Com diria aquell, això ja ho tenim.
Mirant per sobre aquesta biografia que he enllaçat he de dir que no m'he quedat amb gaire bé res. Ja comença dient que poca cosa se sap amb certesa d'ell i es dubta fins i tot de l'any de la seva mort, per no dir ja el del seu naixement. I per acabar anem a parar a un anunci de la Coca-Cola barrejant-ho tot amb Santa Claus i llegendes i etcèteres vàries.
A mi el que em ve al cap és Sant Nicolau Pistoler del que tampoc se'n saben moltes dades però si més no ens queda el record de les seves paràboles i les seves desventures enregistrades en un programa (històric) anomenat Persones Humanes (si no vaig errat) de la mà d'en Mikimoto. (Faig un incís per preguntar si algú recorda aquell "apòstol" que tenia unes orelles molt particulars, és a dir grans).
Bé, i com que tot això ho hem de lligar amb una escala, doncs he llegit que entre les ciutats que ténen esglésies dedicades a Sant Nicolau (no Pistoler) hi ha València, i allà hi trobem la Ciutat de les Arts i les Ciències, i, allà, aquesta escala. Senzill.
Per acabar, una música dedicada a la diada festiva d'avui.




5.12.06

El porc d'en George Clooney

Quan he fet un ràpid repàs als titulars de La Vanguardia d'avui, n'hi ha hagut un que m'ha impressionat: "El porquet d'en Goeorge Clooney s'ha mort". Després del primer xoc, no per haver entès que s'havia mort el mateix George Clooney, si no per si li havíen dit porquet, així a la cara, a la despareguda cara, m'he posat a llegir la notícia amb més calma i profunditat.
Resulta que el Sr. Clooney convivia, amicalment, i des de fa 18 anys, amb un animaló de la família dels Sus scrofa o dels Sus domesticus, que és com s'anomena científicament els porcs. El subjecte, a més, responia al nom de Max i pesava la no genys menyspreable quantitat de 130!! kg. I li diuen "porquet".
Sembla ser que l'actor ha quedat profundament afectat encara que no hi ha cap temor, de moment, que això afecti a la triomfal carrera cinematogràfica del pobre George.
Jo, personalment, guardaré uns instants de respectuós silenci per tan sentida pèrdua.

4.12.06

Dies de feina

Darrerament, i no sé per què, em sembla que vaig a parar molt als tòpics. Vull creure que no és una vulgar manca d'idees, però hi ha moments en què ho penso. Que si no fa fred, que si l'Esperanza, que si arriba el Nadal, que si el Molt (drets si us plau) Honorable President, que si les eleccions les va guanyar aquell, però no...
I de fet, em sembla, quan vaig començar el blog no volia pas parlar de la realitat real i quotidiana de cada dia, o potser sí. No, jo vaig començar amb les meves escales d'escenari i les seves misèries i fins aquí he anat a parar, de moment.
Bé, el cas és que avui és dilluns i demà divendres, a efectes pràctics. I amb tot això, em quedaran, comptant demà dimarts (divendres) onze dies de feina. De l'altra feina, és clar, perquè també hi he de sumar, de moment, 4 dies més (festius) d'anar a tocar sardanes. Per tant sumen 15, amb la qual cosa, no és que sigui un més massa extraordinari tampoc.
Potser que acabi el tòpic i deixi de comptar dies laborables i dies festius que, al cap i a la fi, és una de les coses més "cutres" que conec.

3.12.06

Roses al desembre

No m'he pas d'amagar de dir que la meva cultureta "floral" és més aviat reduïda. Diguem que vaig justet com per no quedar massa malament, però sense poder presumir gaire. És a dir que amb una mica de vista, si no em faig l'"eixorit" en la conversa, puc arribar a no quedar malament.
Tot això ve a que avui he trobat unes roses just al costat de l'ermita on hem anat a tocar. La foto queda aquí. Jo diria que no és el temps, que no he vist mai rosers florits pels voltants de Nadal, vaja, però tampoc m'hi puc posar fort.
Suposo que és això del temps, d'aquesta mena de vaga que fa el canvi climàtic, que està la pobra Mare Natura que no toca vores sense saber cap on ha d'anar i ves que d'aquí quatre dies no veiem els ametllers florits (ho dic bé, oi?).
I com a escala hagués estat bé posar-ne una de Roses, però no la tinc. En canvi sí que he trobat aquesta que és del mateix lloc que he anat avui però feta fa un any. Quina casualitat! I resulta que no l'havia publicat!
Potser és perquè en el seu moment tot aquest verdet em va fre "fred". Recordo l'any passat i els anteriors haver anat a tocar a aquesta ermita amb un fred de tres parells de... I, a més, en feia més a dins de l'església que a fora. Terrible.
En canvi aquest any, no diré que hem anat amb màniga curta, però no si estava pas malament.
El canvi climatic que dèiem.

2.12.06

Sensacions de dissabte

Dir que tots els dies són diferents pot semblar una autèntica tonteria, però la veritat és que hi ha molts dies que notem unes sensacions diferents. No m'atreveixo a dir unes vibracions perquè potser tampoc és això; em sembla que amb la paraula sensacions ja fem.
Acabo de buscar el seu significat al diccionari i la definició és: "Impressió que les coses causen en l'ànima per mitjà dels sentits".
Aquest dissabte, i no sé per què, noto que tinc l'ànima impressionada gràcies a l'efecte dels sentits. Per què? Ves a saber.
Torno a fer una parada en la redacció del post i miro des la finestra. El dia és gris, no sé quina excitació pot provocar això en els meus sentits, però segueixo notant una sensació diferent, de dissabte (?).
Intentaré creuar aquest petit llac, pedra a pedra (vigilant, no fos cas) i pujaré l'escala per endinsar-me a la verdor del bosc.
Això, un altre dia de la setmana no ho podria fer.

1.12.06

L'Esperanceta

La senyora Esperanza Aguirre Gil de Biedma ja té la seva biografia. I en un raconet d'ella, de la biografia, hi diu el que segueix:
"No tener pagas extra me tiene mártir, las he tenido toda mi vida y las echo de menos en Navidad y en verano. No es que haga números a final de mes, ¡es que muchas veces no llego!"
La veritat és que he estat intentant fer una petita reflexió sobre això i no me n'he sortit. És de les poques vegades que he començat a escriure i a esborrar successivament el post d'una manera quasi compulsiva. Ara mateix ja torno a estar bloquejat. Diria tantes coses a la vegada que unes es trepitgen amb les altres i al final no surt res.
Deixaré aquí un enllaç d'una gent que sí que han trobat què fer, si més no, perquè no li tallin la llum.
També deixo aquesta imatge d'un operari que sembla que ja s'està preparant per si ha de connectar "l'acometida" de ca l'Esperanceta amb l'enllumenat públic per tal que no es quedés, pobreta, a les fosques.
Ajudem-la entre tots que "triste es de pedir pero más triste es de robar"

30.11.06

Menjar i menjar

Un dels dubtes existencials més importants que ens envaeixen a la gran majoria de mortals quan sortim de casa és si hem de controlar la quantitat de menjar que se'ns ofereix. Ja queda clar que habitualment aquesta menja no és gratuïta, al contrari, però encara que ho fos, sempre s'inicia o, millor dit, sempre hi ha algú que inicia un debat al voltant de la taula sobre el tema.
Particularment he de dir que sóc d'aquells que opina que quan se surt és per gaudir, i el menjar n'és una part important. Tot ve de quan Ell va dir que "guanyaríem el pa amb la suor" i, com que hem suat, ens hem guanyat el pa, la verdura, la vianda i tot allò que l'acompanya.
Si l'oferta que ens dóna un cuiner o un hostaler consisteix en sis, vuit o deu plats, mai a la vida, mai, s'ha de dir que no i, no només això, sinó que mai, però mai s'ha de guardar gana pel proper plat, per bo que sigui.
Ho considero una declaració de principis vital per la subsistència, la nostra i la de la cuina.
Les conseqüències de qualsevol "petit" excés en el menjar sempre, sempre, ténen solució (a més curt o més llarg termini).
Si alguna persona (per casualitat) no s'ha plantejat mai aquest dubte existencial, li recomano que visiti Can Mià, a Palol de Revardit, al Pla de l'Estany.
Ja m'ho direu!

29.11.06

El més humil

L'any 1979 hi va haver les primeres eleccions municipals de la renovada democràcia. Al meu poble, perdó, a la meva ciutat s'hi van presentar 7 candidatures. Amb un cens electoral de 7.746 persones i després de tants anys, no està malament. Entre aquestes candidatures n'hi havia una d'anomenada Acció Municipal Democràtica que crec recordar que tenia Estat Català al darrera.
El cas és que la llista en qüestió va treure 52 vots. Si feu un petit càlcul i tenint en compte que hi havia 17 regidors en joc més els reserves, no toca ni a 3 vots aportats per cada integrant de l'esmentada candidatura. En veritat he de dir que hi va haver un cert enrenou entre algunes persones que es van trobar incloses a la llista sense saber-ho i la cosa no va anar a més de pur miracle.
Recordo haver tornat a veure el cap de llista en algun acte polític, entre el públic, pocs anys després, i es presentava dient: "Sóc en V., el més humil dels alcaldables de Catalunya". L'expressió provocava, com a mínim, somriures entre els coneixedors de l'episodi anterior, i alguna rialla després de sentir el comentari que el bon senyor fes a continuació. Tot era una mica entranyablement trist.
Ahir, el Molt Honorable President Montilla, en l'acte de presa de possessió com a cap del Govern de Catalunya, es va presentar com "el més humil dels servidors del poble de Catalunya".
Espero que amb els anys la relació inconscient que he fet dels dos fets (redundància), es vagi esvaïnt d'una manera natural.
L'escala que porto avui és la més humil que he trobat, entre les que tinc, de Catalunya.

28.11.06

Art i lleure

Aquest cap de setmana hem fet una d'aquelles sortides que fem amb "la colla" de tant en tant (un parell a l'any). El principi bàsic no ha variat massa, és a dir, una casa sencera per a nosaltres, un bon dinar de dissabte en algun restaurant interessant (ja en faré un post), carn a la brasa, embotit, bona verdura, esmorzars, sopars, bon beure, fer el tonto, discutir llargament des de "lo" humà fins a "lo" diví, de "lo" moral fins a l'Iran (quina barreja), anar a veure algun paratge interessant i, malauradament (o no), no caminar gaire.
El dissabte vam estar al Parc de les Arts que hi ha a Cassà of the Jungle (que pertany al Gironès, ves per on). És una mostra d'art contemporani, d'escultura, magnífica, que està situada en un entorn natural imponent. Veure totes aquelles obres ubicades enmig d'un parc, d'un jardí amb el seu llac, els seus cignes, i tota una varietat d'aus, és un espectacle que recomano.
I a l'exterior, tot just arribar, una obra que a mi sí que em va impressionar: una escala.
Ni fet expressament.

27.11.06

Ja vénen

Encara que no ho sembli som al mes de novembre, cap al final, però novembre, anem sense abrigar, però som al novembre.
I mentres nosaltres seguim pensant en tot això i veiem el Nadal (no els Nadals) lluny, resulta que ells ja s'estan preparant.
Sí, sí, vosaltres aneu rient, però jo ja fa un any que us vaig advertir. La cosa va començar fent gràcia, que si n'hi ha algun en un balcó, que si porten una escaleta, que ara ja n'hi ha més,...
Torno a començar la meva campanya particular de "seguretat" i començo a avisar la població que controlin les finestres i els balcons.
Recordeu la pel.lícula dels Gremlins!

26.11.06

Bon dia!

Fa uns dies el Perdedor em feia arribar un correu on m'explicava que s'acostava el post 200 del bloc Bon dia, i que ho podríem celebrar tots plegats.
Aquest és un bloc que només pretén dir cada dia una cosa tan senzilla (o no) com BON DIA! d'una manera oberta.
Doncs això:
Bon dia!!!
L'escala que us deixo només té de particular que la vaig trobar un dia al matí, de bon matí, i que feia un dia maco perquè sí.
Era un dia d'aquells que et feia dir: Bon dia!
P.D.: Potser no són hores a les 9 de la nit de dir bon dia, però acabo d'arribar a casa de passar el cap de setmana i, avui per avui, no és tan fàcil connectar-te des d'un lloc tranquil de la geografia nostrada. Com més tranquil és el lloc, més difícil és connectar-te.

24.11.06

Molt Honorable President

Molt Honorable President,
encara que escric aquestes lletres a la primera hora del dia de avui, de fet a l'hora zero, ja em digno a felicitar-lo per la seva designació com a 128è President de la Generalitat de Catalunya.
No és ara ja el moment de discutir cap legitimitat sobre aquesta elecció. Vostè no va guanyar les eleccions però és l'únic candidat que disposa d'una majoria per poder governar, que és del que es tracta. Bé, de fet no es que vostè disposi d'aquesta majoria, si no que hi ha dos partits que li ofereixen els seus vots "sense ànim de lucre". I una mica és d'això del que li vull parlar. Sàpiga que des d'avui em declaro "montillista" de totes totes, si em permet l'expressió.
Aquest país ja en té prou de dubtes, de discussions mal portades, de retards en les decisions, de polítiques absurdes que ens fan perdre el tren de la modernitat, o, millor dit, la capçalera d'aquest tren. Sé que amb vostè no hem de patir per això. A vostè no li posaran corones d'espines, ni li faran fotografies compromeses, ni li marxaran els consellers en cap (perdó, vice-presidents) a fer reunions lluny de la capital, ni li muntaran celebracions institucionals "fashion" i multiculturals. Vostè, Molt Honorable President, té fama de bon gestor, de persona de fets i no de paraules, en definitiva, se li veu cara de tenir mà ferma i dura. Tinc clar que per això en el seu partit manen els que manen i controlen els que controlen.
He de confessar-li, entre nosaltres, que de jove somiava en ser del Partit Socialista de Catalunya, així en tres majúscules, amb un gran significat en cada paraula. Al final es va formar, o conformar, un Partit dels Socialistes de Catalunya, obro parèntesi, pe essa ce, guionet, pe essa o e, tanco parèntesi. Massa llarg per a mi, llàstima.
Bé, el que li deia, que des d'avui m'he declarat seguidor incondicional seu. Vull que els seus plantejaments polítics es facin realitat, que no trontollin, la MAT, el TGV, la seguretat, la política lingüística, l'assentament de les nostres bases culturals i, perdoni, identitàries (aquí potser li fallo, però recordi que soc músic, de cobla). Vull que aquest país segueixi una línia marcada pel govern i que aquest no dubti. Tots han d'anar a una i amb la cara ben alta. Serà després quan mirarem, i veurem, qui s'ha hagut d'empassar els gripaus, qui deia una cosa al programa i n'ha aprovat una altra, qui s'ha manifestat en contra i després ha votat a favor, qui ens ha omplert les orelles i el cap amb crits de catalanisme renovat i/o d'independència i al final somriu al costat de les polítiques més centralistes, però socialment avançades (?); qui, en definitiva, ha sigut fidel a les seves idees i qui no.
I espero que triomfi vostè. Això voldrà dir que el país ha funcionat durant el temps que hagin aguantat els tres. El que es decideixi en aquesta terra a partir d'avui no em sorprendrà gens, amic Josep, en tot cas em sorprendrà el somriure dels que estan a la vora seu al Govern.

Com ja sap i deu haver vist alguna vegada en aquest blog, li he de deixar alguna escala. Avui com que és un dia important i en honor seu, n'hi deixo dues que ja les coneix prou, la del Palau de la Generalitat, la seva nova casa, i la del Parlament, el seu lloc de treball. També li deixo dos enllaços perquè hi faci una mirada més generalista, més virtual. Coses de la modernitat i el progrés.
Ja ho sap, em té a la seva disposició pel que calgui, un nou "montillista" que espera que no li tremoli el pols a l'hora de dirigir aquesta nostra dissortada pàtria.

22.11.06

Santa Cecília

Avui toca ressenya obligada al sant, perdó, a la Santa del dia, Santa Cecília. De fet, si vaig al post de fa just un any ja la tindria feta, però tampoc és qüestió d'anar copiant les coses d'un any per altre.
Voldria avui fer una petita reflexió sobre els músics, però no els importants, no els que graven discos i fan grans recitals, no. Ho voldria fer sobre els que "piquen pedra", els que porten anys i anys fent, senzillament, ballar a la gent. Aquells que van començar de ben joves agafant una trompeta o qualsevol altre instrument i es van llençar literalment als envelats, als night-clubs de l'època, als Casinos, a les sales de ball, als cafès, al carrer, als escenaris, als remolcs de tractor, allà on fos, allà on els diguessin, per tocar música. Hi ha gent d'aquesta que no arribarà a ser reconeguda mai des de cap estament però que molts ploraran en silenci la seva desaparició. Gent que ha marcat èpoques, que quan arribes a un poble per perdut que sigui, ja hi ha algú que el busca. I si un dia no hi és, els surt una ganyota de tristor.
Ahir en vam perdre un d'aquests. Just avui, per Santa Cecília li direm adéu.
L'escala aquesta és així, de poble, amb el piano al costat de l'escenari, tot ben apretadet per aprofitar l'espai. De poble, del poble.

20.11.06

Avui no em ve res al cap

Fa una estona estava pensant què comentar avui. Hi ha dies que tot de cop, per qualsevol circumstància que passa o que et creues pel carrer, et ve al cap una petita història o una reflexió més o menys filosòfica o, millor dit, para-filosòfica.
I com que no me'n sortia, i de fet encara no me n'he sortit, he començat a mirar fotos que tinc pendents de publicar. Això de vegades funciona. Et poses una imatge al davant, entre vint-i-cinc més, i aquella, precisament aquella, t'inspira alguna cosa.
I mira, m'ha sortit aquesta que us deixo. La veritat és que "bruteja" una mica. Tant l'escala, bé, la doble escala, com la paret. Déu meu, quina paret! Si us digués on està aquesta escala...
Però segueixo quedant sorprès i intrigat de per què aquesta i no una altra.
Abans de començar a buscar pensava en una escala al aire lliure, d'aquelles majestuoses, arquitectònicament interessant i, sobretot ampla, molt ampla, gran, espaiosa. I, al final, m'he quedat amb aquesta...
Serà el dia d'avui? Potser perquè és 20N?

19.11.06

Tampoc l'he necessitat

Avui, diumenge he anat a tocar. Encara que estem a mig novembre hem tingut dues audicions,una al matí i una a la tarda. Al mig, evidentment, un dinar, tranquil però mirant el rellotge i un bon plat d'arròs dels de diumenge.
El cas és que jo continuo amb la mania que toca fer mal temps. No acabo d'entendre això d'haver menjat castanyes quasi en màniga curta i estar a punt d'entrar al desembre sense saber on són els abrics ni els jerseis de llana.
Per tant quan vaig a tocar m'emporto en escenari de recanvi, per si plou, fa vent o massa fred. És ampli, amb una bona escala, sense barana, però. I està a sobre un terra de fusta per aillar els peus del fred. De passada porto també una bona carpa per la pluja. Vaig ben preparat jo.
El que passa és que avui tampoc l'he fet servir.

18.11.06

Des del balcó de casa

Un dia vaig comentar que tenia pintors a casa, i vaig posar la fotografia del balcó de casa amb una escala que hi havíen deixat els pintors. Em va fer gràcia, una escala al balcó de Can Vilapou, com un símbol.
Ara m'he fixat que des d'aquest balcó mateix he immortalitzat alguna escala que voltava per la zona. I per això, i aprofitant que ara el Blogger em permet posar categories, he decidit encetar-ne una de nova que es dirà "des del balcó". Suposo que amb el temps no serà massa extensa però de moment ja en tinc 3 per penjar. Aquí deixo la primera.

17.11.06

Nen, parla en gitano!

Ahir al matí quan tornava d'acompanyar a la meva nebodeta al cole i anava cap a treballar, tenia a la ràdio del cotxe el programa d'en Bassas. Abans de començar la tertúlia del dia fan una mica de sumari del que donarà el programa. I em va frapar el reportatge que teníen preparat. Anava dels gitanos que viuen a Perpinyà i de la seva fidelitat a l'ús del català. No només això si no que potser són de llarg els que l'utilitzen més. No cal entrar en les dificultats que hi ha a la Catalunya Nord per la normalització no només lingüística si no nacional, "gràcies" al jacobinisme francès, per adonar-nos de l'exemple que ens donen.
I entre les poques coses que vaig sentir (només era la presentació del document), em va sobtar el que diessin "parlar paio" del francès i "parlar gitano" del català.Era d'aquí d'on venia que un avi li deia al seu nét: "Nen, parla en gitano!".
Si algú està interessat en sentir el reportatge sencer el pot buscar per aquí.
Avui he tingut una mica de dificultat en trobar una escala, ja que la buscava de Perpinyà i així, de sobte, hi ha dies que la sort no acompanya. Finalment he trobat aquesta. No estic segur que ho sigui de Perpinyà, però si més no, els protagonistes de la foto, hi van anar un dia.

16.11.06

Gertrudis i la tolerància

Com ja he explicat alguna vegada, cada dia miro al calendari de la cuina el sant del dia, més que res per curiositat.
Avui 16 de novembre és Santa Gertrudis la Gran, religiosa de clausura, verge (un tòpic), vident del Sagrat Cor i, cosa estranya, no màrtir (ei, no vull dir que ella és una cosa estranya, si no que és estrany que no sigui màrtir). El que realment m'ha encuriosit és el nom aquest de Gertrudis que el trobo prou original, encara que una vegada coneguda la vida de la santa, amb les seves visions i revelacions, el conjunt (el pack) es fa més que interessant. I especialment el fet que en dues vegades hagués posat el seu cap sobre el pit del Senyor i hagués sentit les palpitacions del seu cor. Insuperable!
No sé si té relació amb el santoral però avui, sempre segons el meu calendari de capçalera, és també el Dia de la Tolerància, poca broma. D'això si que n'hauríem de fer cas d'una manera especial, que el món n'està molt necessitat.
Però continuant amb Santa Gertrudis, he descobert que és el nom d'una raça bovina aconseguida gràcies al "saber científic" americà i que té una qualitat sense "parangó" al món mundial.
I per arrodonir la investigació sobre la diada d'avui us he trobat pel mòdic preu de 650.000€ una caseta a Santa Gertrudis a Eivissa, amb escala inclosa, que no us la podeu deixar passar.
Resumim doncs, felicitats a les Sres. Gertrudis, a les vaques Gertrudis, a les casetes de Santa Gertrudis i, sobretot, sigueu tolerants.

14.11.06

La contra-escala

Per si és la primera vegada que algú mira aquest blog o per si m'explico tan malament que no s'ha acabat d'entendre, diré que tinc especial preocupació i interès en la manera que els organitzadors d'esdeveniments artístics en general, però sardanístics en particular, ténen de cuidar l'accés a dalt dels enfustissats, escenaris o cadafals per part dels músics de cobla.
(S'ha entès? Han sigut 65 paraules seguides, sense cap punt, formant una oració principal amb cinc subordinades)
Per tant, quan trobo un enfustissat preparat, el primer que faig és buscar l'escala, tant si em toca pujar-hi, com si estic d'espectador (per fer-ne la crítica).
Ja he dit algunes vegades que no n'hi ha d'escala i aleshores el que s'ha de veure és com s'ho han de fer els músics per pujar. Si els programadors han tingut una mica de cura, hauran previst una manera "alternativa" i fàcil per pujar. I aquest és el cas que porto avui.
Com que l'escenari no és massa alt, s'han volgut estalviar l'escala (per a mi no és excusa, al contari), i han decidit aprofitar que al costat mateix n'hi havia una de "natural", de la mateixa plaça. Fins aquí anem bé. Però, ai làs! (bonica expressió), ai làs, deia, si resulta que l'escala se'n va cap a l'altre cantó! Si pugem l'escala ens allunyem de l'escenari!
El "meu goç en un poç" (lletja expressió, però lletja...). Tota aquella bona voluntat de l'enginyer en cap del muntatge se'n va anar en orris (bonica expressió a l'ensems que l'anteriorment esmentada) per culpa d'una orientació defectuosa.
Una vegada més haurem de recórrer a l'habilitat i l'agilitat dels "soferts" músics per cuidar la seva pròpia integritat (física). Què hi farem!

13.11.06

I no plou

Sembla un tòpic massa tòpic, ja ho sé, però és que fa molts dies que no plou. I és en aquests moments que em ve aquella contradicció d'estar enyorant la pluja quan a mi no m'agrada massa. No negaré que la melangia que provoca (de vegades) la imatge del cel gris, l'aigua que cau, els esquitxos rebotant a terra o als vidres de les finestres, les basses, els tolls, tot això és, senzillament, maco. Però tampoc negaré que massa pluja m'entristeix, em refreda l'ànim.
Potser per tot això estic esperant i desitjant que plogui, però només una mica o, si més no, que ho faci de nit.
Aquesta "reflexió", així entre cometes, em recorda una cançó d'en Raimon que sempre que plovia cantava un amic meu.
Ranc-ranc-ranc-ranc-ranc-ranc... (això vol ser aquell estil de tocar la guitarra inconfusible d'en Raimon)
"Plou i plou
i fa dies que plou
i no es pot treballaaaaaar"
ranc-ranc-ranc-ranc-raaaanc...
Mai he volgut saber si realment existeix alguna cançó d'en Raimon que digui més o menys aixó. Sempre he preferit recordar el meu amic desafinant amb aquell accent valencià.
I ara, amb aquest sol que fa, em ve al cap una imatge del darrer dia que recordo que va ploure. Aquesta escala de l'enfustissat moll en el que no vam poder tocar.

12.11.06

Escales d'arreu (XXII). Bruges

La darrera etapa en aquesta ruta per les terres de Flandes, i no penso parlar ara de si es posava el sol o no a Flandes, la fem a Bruges. I d'allà deixo aquesta escala al costat del canal. Potser perquè la miro ara, en diumenge, a mitja tarda, però em dóna tranquilitat aquesta imatge. No sé si li passa a tothom (suposo que sí, d'una manera o altra), però les fotografies exciten els estats d'ànims, encara que siguin monotemàtiques com és el meu cas. Dir que no totes les escales són iguales sembla de "perogrullo", però després de més de 350 em sento capacitat per afirmar-ho i assegurar-ho.
Seguint una mica amb el joc d'ahir, el de les traduccions de noms de ciutats, m'he trobat amb Brujas, en castellà, i per proximitat en la pronunciació, o la mala pronunciació, Bruixes.
Fes la ruta amb Google Earth.

11.11.06

Escales d'arreu (XXI). Gent

Al correu que em van enviar en Santi (*) i la Nuri, on m'explicaven el seu viatge a Flandes i em "regalaven" unes quantes escales, posava que havien estat a Gent. Com que un no és gaire viatjat, doncs es queda tan ample amb aquests noms i en el moment de preparar el post busca una mica d'informació. Vaig trobar Gent i el vaig situar al mapa, però consultant una mica més vaig veure que també és Ghent o Gante en "spanish". Ah!, aquest sí que em sona, no sé de què, però em sona una mica, Gante.
Aleshores és quan et vénen al cap uns quants casos d'aquests de noms de ciutats estranys que quan te'ls tradueixen et sonen una mica més. I sempre em ve al cap el cas d'un amic que volia anar a Mondragon, i després de passar quatre vegades pel mateix poble, Arrasate, algú li va dir que Arrasate i Mondragón eren el mateix. Coses de les traduccions.
Bé, deixo una escala de Gent.
Acudit fàcil: diu que hi van trobar molt bona gent a Gent. Uuff!!
(*) No tots els Santis són igual, ho juro.
Feu el viatge amb G.E.

10.11.06

Escales d'arreu (XX). Brusel.les

Estava jo a punt d'anar cap a una ciutat d'aquelles importants, imprescindible, de tornada de Praha on era, quan m'han arribat unes imatges, unes escales vaja, d'una d'aquelles terres que van visitar l'Astèrix i els seus amics, Bèlgica.
I els meus d'amics van anar entre d'altres llocs a l'Atomium de Brusel.les. L'Atomium és un monument construït amb motiu de la Fira Mundial de l'any 1958, fet en acer i alumini, i que representa un cristall de ferro de 102 m. d'altura, 30 m de longitud i 18 m de diàmetre, amb 9 esferes representant els àtoms del ferro (Viquipèdia dixit).
Encara que tinguin ja uns 5o anys, les escales que hi ha a l'Atomium, més "modernes", contrasten amb les altres que em van enviar, més pedra, més "clàssiques", més monumentals, i que també veurem.
Avui ens quedem amb el contrast, per una banda del record de l'Astèrix (per què em sembla que és un bon moment per tenir-lo present?) i la resistència del seu poble, i per altre la imatge una mica futurista, malgrat l'edat que ja suporta, d'aquesta escala.
Viatgeu amb Google Earth.