Diari d'un 2n suplent pel 14F. Inici de càntic...

 Inici de càntic...

- Digui?

- Ets en Josep? Et truco de l’Ajuntament per comunicar-te que t’ha tocat ser 2n suplent a les eleccions del 14 de febrer.

- ..... Doncs… quina alegria….

- És que pel tema de la Covid no portem les notificacions a casa. Hauries de passar per l’Ajuntament a buscar-la. Demà de 10 a 2 i de 4 a 8 hi serem.

No podia començar el tema i acabar el divendres amb més poca gràcia: no només m’ha tocat la tómbola de ser nominat a “taula” sinó que he de sortir el dissabte (darrerament surto poquíssim els dies que no vaig a treballar) per anar a l’Ajuntament a recollir la meva notificació, suposo que signar-la davant meu, donar-me per notificat i tornar cap a casa amb més mal rollo que quan he sortit.

Portava dies que ho veia venir. Seràs taula, ja ho veuràs! I m’ha tocat de 2n suplent (de no sé què, perquè tampoc ho he preguntat), en unes eleccions en què ser segon suplent té tan poques garanties de no arribar a la titularitat . 

Abans que el meu cap comenci a donar-hi voltes ja he vist comentaris sobre el tema en algun grup de Whats i en el Twitter. Tothom ho té clar. I sobretot, els que no han sigut avisats: jo no hi aniria, no hi ha dret, us haurieu d’unir i prendre una determinació conjunta. Marededéusenyor! Sembla que la multa es cotitza en aquests moments a 4.000€ i tothom opina amb la butxaca dels altres. Tot un despropòsit.

I el sinyor Illa què hi deu dir? Ara que li han cuinat una enquesta al seu gust no deu tocar de peus a terra pels passadissos del ministeri en levitació constant. El que deia, un despropòsit.

Però la veritat és que pocs se’n salven d’aquesta absurditat i d’aquest jugar amb la salut (i la vida) de tanta gent.

Demà aniré a buscar la notificació i a veure què m’expliquen. Seguim en contacte, benvolgut diari.

11 de setembre

#campanya_EpC_13

Havia de ser precisament avui, el 13è dia de la campanya electoral, el dia del debat que organitza Ràdio Calella. Dels dos debats que es fan durant la campanya electoral, aquest és el "gran", el que habitualment es fa a Can Salom però que aquest any s'ha traslladat a la Fàbrica Llobet per les obres que es fan al cine.
Cada debat és un món nou, si més no per a mi. Probablement per a la majoria dels altres alcaldables (per a tots no, segur) el d'avui n'era un més, amb les seves particularitats, però ells ja estaven pensant només en les tàctiques, les estratègies, els pros i els contres, els resultats del diumenge, els pactes o, ves a saber, en les celebracions de la victòria.
Jo, com a mínim jo, jugo en una altra divisió. Soc dels que encara està pendent dels nervis, els tempos o les notes preses abans del debat.
I també dels que quan s'acaba no en té ni idea de com li ha anat. No sé si m'ha anat bé o no, no sé si ho he fet mínimament acceptable o he parlat com si ho fes davant una paret. És el que té això de no ser professional.
De tota manera, però, la possibilitat de transmetre allò en el que creus té molt d'encant. És tot un plaer. Un plaer que m'agradaria anar perfeccionant amb el temps i que, com a mínim durés quatre anys.
Però això ho veurem el diumenge, d'aquí només quatre dies.

Alcaldes/esses per majoria absoluta del 40%?

Fa uns mesos van anar prenent cos les reformes que pretén fer el Partit Popular quant a l'elecció dels alcaldes. A ningú se li escapa que el poder polític comença per l'àmbit local i va pujant cap amunt. Per tant, doncs, el control del procés electoral i la retallada o la uniformització de les competències donen la clau del control d'aquest poder.
El cavall de batalla del PP és, en aquests moment, aprovar la reforma que doni la majoria absoluta i per tant l'alcaldia a aquella força que obtingui un 40% dels vots. La tranquil·litat a l'hora de governar i el rebuig als pactes múltiples de partits per evitar l'elecció d'un cap de llista, són les raons principals que s'esgrimeixen. Segons Mariano Rajoy una llista que treu el 40% dels vots és la que vol la majoria dels ciutadans i, en canvi, la suma de diverses forces que sumin més d'un 50% no és prou representativa ja que, segons ell, el "poble" no ha escollit al futur alcalde sorgit d'aquest sistema.
Curiosa reflexió, si l'agafem literalment. Com expliquem al jovent, futur del joc democràtic, o a qualsevol ciutadà, que el 40% mereix governar davant un 60% que tenen una opinió contrària i unitària sobre qui volen que governi el futur del seu municipi?
El "joc democràtic" es basa en el debat, la negociació i el pacte o, en el seu cas, l'acceptació de la voluntat de la majoria. Fer que un 40% dels vots doni la majoria absoluta per decret és falsejar tant els resultats de les eleccions com el mateix sentit de la democràcia.
Si fem una extrapolació als resultats de les eleccions municipals de Calella el 2011, tindríem que CiU, que va obtenir un 40,17% dels vots, hagués obtingut automàticament l'alcaldia i la majoria absoluta dels regidors. El novè l'hagués guanyat precisament al PP que passaria de dos a un.
De fet, probablement tampoc s'hauria notat massa aquest pas a la majoria absoluta ja que en aquesta legislatura CiU no es pot queixar pas molt de tenir una oposició que faci una feina gens organitzada ni gaire contundent. Però el fet és que amb un 59
% de la voluntat popular no favorable a la llista de CiU, aquesta tindria majoria absoluta.
També mereix ser comentat que amb aquesta nova llei electoral qualsevol força minoritària tindria molt més car aconseguir un regidor (Entesa per Calella va obtenir 307 vots i en necessitaria una seixantena més).
El resum és que el Partit Popular vol intentar salvar el màxim de càrrecs possibles imposant aquest nou concepte de majoria absoluta. I això, que ara per ara no és recolzat per ningú més, no ens enganyem, també afavorirà, en alguns casos, a altres grups majoritaris en els seus escenaris, com PSOE, CiU, PNB, ..., mentres que les formacions més petites o les noves que entraran en escena ho tindran molt més complicat.
Democràcia.
---------------
(Quan surti la nova legislació no deixeu de llegir la lletra petita, perquè en algun lloc o altre s'aprofitarà per seguir retallant l'autonomia municipal)

Conversa d'Aplec

- Hola. Que no toques a l'Aplec, avui?
- No, avui hi toquen els bons, els de Champions
- Home... amb qui toques ara?
- Amb la Ciutat de Mataró
- Ah!... Però també ho sou de bons....
- Bé, anem fent....
- Apa doncs, bon dia!
- Adéu, bon dia!
.....
I així, fins l'any que ve

11 de setembre

Aplec

Benvinguts a les consultes i la participació

Des que la setmana passada el Govern va presentar una nova llei de consultes, he anat llegint i copsant un nou tarannà respecte a aquesta facultat tan "normal" com hauria de ser el preguntar a la ciutadania la seva opinió.

Avui mateix veig com els sindicats reclamen i proposen una consulta popular sobre les retallades del Govern. Em sembla bé, és clar, com tantes d'altres.... I estic segur que aquesta consulta, perdó, Consulta amb  C majúscula, tindria un gran èxit de participació.

Que lluny queda aquell recel a la Consulta per la Independència, tampoc vinculant, amb referències al padró i no al cens, etc. Però que bonic que tots aquells que ho van trobar irrellevant, inefectiu i poc rigorós ara s'apuntin al carro.

És, tingueu-ho clar, una victòria de tots els que, des d'un bon principi, hem cregut en la participació i en el poder de la veu de la ciutadania

Festa Major i Fira de Calella a Twitter

Enllaços a les etiquetes que s'estan fent servir per seguir a Twitter la Fira i la Festa Major de Calella:

#fmcalella


#firadecalella


#firacalella

#festamajorcalella

11 de setembre de 2011

Un cartell, els Manel i l'efecte viral

El dissabte passat vaig publicar un comentari al Facebook referent a la presentació del cartell anunciador de la Fira de Calella d'enguany. No entraré ara a discutir si el "to" era prou políticament correcte o no, però, en tot cas, va provocar unes reaccions entre les que n'hi havia de dos membres de l'equip de govern de la ciutat. Suposo (i espero) que la polèmica com a tal es quedi aquí, tot i que n'hi havia un, de comentari, que contenia afirmacions gratuïtes i incertes....
Del que jo em queixava, al Facebook i al meu bloc, era de no haver aprofitat la força i l'efecte conjunt de les xarxes socials i de la comunicació habitual i tradicional. L'Ajuntament de Calella s'ha obert recentment a Facebook i a Twitter amb un llançament realment digne i engrescador, en el bon camí, vaja, i d'això és el que jo creia, i crec, que se n'havia de treure profit. Les xarxes socials són immediatesa i la notícia piulada ara mateix, demà ja serà història o serà al paper... massa tard.
Donar a conèixer l'esmentat cartell al mateix temps amb un acte públic, la ràdio i la televisió, la pàgina web de l'Ajuntament, la de la Fira i les aplicacions 2.0, tot això té una projecció grandíssima. I si aquí hi sumem un efecte "viral" de compartir la imatge i la publicació, amb més o menys complicitat, aleshores lograrem la difusió desitjada.
Tot això sempre es pot discutir, els criteris i les valoracions són diverses i les línies a seguir les marca qui mana, però hi ha una tendència cap on va la comunicació 2.0 que no es pot deixar de banda.
I avui, a Calella (a la Calella 2.0) n'estem vivint l'exemple més clar d'això que dic (i crec). Aquest matí s'ha fet l'anunci "oficial" de la presència dels Manel a la propera Festa Major (dissabte 24 de setembre, a les 22,00h a l'envelat de la platja). Amb 3 hores ja he comptat 10 enllaços referents a la notícia, o compartint-la, i un mínim de 20 comentaris... Números canten.
La teoria i la pràctica ens marquen els resultats, això és un fet, com també ho és que posar a la xarxa (i a dalt de tot) l'activitat de tot un municipi, tant lúdica com oficial o administrativa, no és una tasca instantània, i, sobretot, perquè internet, les xarxes socials i la tecnologia varien d'avui a demà. Però per això mateix, perquè aquest nou món és evolució contínua, no ens podem perdre ens discussions bizantines o ofenses polítiques de poc gruix.
I aquí estem, pel que s'hagi de menester...

Feia dies

La veritat és que sí, que feia dies que no trobava un escenari amb crítica fàcil. I potser és perquè m'he acostat a aquelles zones on la sardana és més tradicional i, al mateix temps, es deixa ancorar una mica més per la tradició.
O potser és perquè allà van més pel dret, és a dir, que no s'estan de miraments i suposen, potser, que tant el músic com el públic ja s'espavilen, i no caldrà estar massa per detalls sense importància (per a ells, és clar).
Resumint, que ens hem trobat amb la típica escala estreta, dreta, massa dreta, sense barana, fixada amb uns claus (no ho he comprovat i potser millor, per no espantar-me) i, per arrodonir-ho, la típica senyera catalana amb l'efecte faldó.
Tot un clàssic.... Poden passar els anys i sempre acabem trobant els mateixos (mals)exemples...

3r record del 25A: la festa

A qualsevol jornada de votacions se l'anomena com a "festa de la democràcia". Però si a aquesta jornada l'envoltem realment d'actes lúdics, d'entreteniment, de diversió i de festa, aleshores sí que obtenim l'exemple perfecte del que és una jornada de festa de la democràcia.
No fa massa que encara havia sentit aquelles frases de "que no es poden fer sardanes a la plaça perquè hi ha eleccions".
I què? Són tendencioses les sardanes? O és que, en tot cas, hi hauria d'haver sardanes, balls tradicionals, sevillanes, jotes, ballet, recital de poesia i balls d'envelat a l'hora per no ofendre a ningú?
La festa és festa i una jornada festiva necessita l'ambient que calgui, per a tots, grans i petits, d'aquí, d'allà i de més enllà.
I per això el 25A, a Calella, hi va haver fira, il·lusionisme, música, vermuts, una banda, percussió, gralles, guitarres, xocolata desfesta, clarinets, tubes i trombons, tot el necessari per fer més festa d'una jornada de festa.

1 + 999 = 1000

S'ha acabat el somni

(....i ha continuat)
Han hagut de passar unes quantes nits per tornar a recuperar aquell somni... Però ja no és el mateix.

Sempre que intento tornar a continuar un somni, mai és el mateix. Suposo que és normal; només faltaria que poguéssim viure i reviure els moments bons dels somnis en capítols, o en fascicles...

Però sí, m'hi he concentrat i m'he imaginat allà a dalt dirigint-me a tothom, tal com havia pensat en el somni anterior, és a dir, al primer fascicle.

Sort que allà dalt de la muntanya hi havia un faristol enorme, amb una escala digna d'aital moment (llàstima de barana...).

I en el millor moment, quan el personal, perdó, el públic, s'havia de decidir a aplaudir o a ignorar-me, m'he tornat a despertar.

I ara, ja no continuarà més...

He tingut un somni

Aquesta nit he tingut un somni. Sí, un somni...

I com era el meu somni?

Doncs he somiat que em llevava i sortia de casa, en direcció a la llum. I la llum em portava cap al mar. I del mar he pujat cap a la muntanya. He caminat per valls i carenes, he trepitjat boscos i planes, he olorat arbres i plantes, he vist el sol i els núvols.

I quan era al cim, la ciutat em quedava als peus. I m'he imaginat que des d'allà em podia dirigir a tots aquells que manen i els podia parlar, els podia dir tot allò que, des de sempre, m'ha semblat tan evident. I ells m'escoltaven....

Després m'he despertat.

(continuarà)

La meva Challenge particular

Ahir vaig presenciar, amb molta emoció, la veritat sigui dita, unes bones estones de la Challenge que es va disputar al Maresme, amb inici i final a Calella: 3.8 km. nedant, 180 km. en bicicleta i 42 km. corrent.
Avui, sense cap mena d'escrúpol, n'he fet la meva versió particular:
Hora de sortida: 19,45 h.
5 km. caminant (55 min.)
3 km. de bicicleta estàtica (6 min.)
13 min. sota la dutxa (0,010 km.)
Transicions: 6 min.
Hora final i tancament de control: 21,05 h.
Estat físic: acceptable
Constants vitals: lleugerament alterades.

Ahir vaig anar a ciutat

Ahir vaig anar a ciutat, encara que, de fet, potser hauria de dir que vaig anar a la capital; i, si ara fos abans, hi podria afegir que vaig anar-hi a fer-los ballar.
Però la veritat és que ara ja no és abans i tot ja no és com era.
Ahir vaig anar a ciutat, que era Festa Major. I vam anar a tocar i a posar música a la gent que ballava, perquè la festa crida gresca i la tradició no és quieta. Les dances eren de molts llocs, dels nostres, però de molts llocs, encara que no sé si ens podem atrevir a "desuniversalitzar-les" i és aquests dies quan la música i la dansa ens fan perdre les distàncies.
Em va agradar veure, sense treure un ull de la particel·la, com les cares de la gent, grans i petits, i sobretot aquests, canviaven i es tornaven alegres, i em va agradar veure com els caps es movien acompassats en uns saltirons intuitius.
I al final, poder fer ballar a més de mitja plaça, a tots aquells que ho van voler, fou la recompensa més ben rebuda.
Després, de tornada a l'aparcament, vaig haver d'esperar una estona a entrar-hi perquè hi havia un grup de gent enganxada a la paret de vidre que intentaven que "no-sé-qui", que actuava en un altre escenari, els mirés...
Bé, estils diferents... però Festa gran!
I us deixo també una "escala" de set:

Colors de diumenge...

Un dia, un diumenge, pot començar fosc, gris, groc, blanc, clar.... i després, a mig dia, es pot tornar groc, blanc, gris, fosc...

Poden passar les hores i començar a caure aigua, i aleshores ho veurem tot gris, blanc, fosc, groc...

I els minuts i els desigs no canvien de color, però sí de matís, fosc, gris, blanc, clar, groc...

La tarda queda sola, i el verd no és clar, i el gris ja és fosc, i el blanc no és groc...

Al final, tornes a casa i, senzillament, és fosc...

Escales d'Arenys de Munt

See and download the full gallery on posterous

Posted via email from vilapou