Sembla un tòpic massa tòpic, ja ho sé, però és que fa molts dies que no plou. I és en aquests moments que em ve aquella contradicció d'estar enyorant la pluja quan a mi no m'agrada massa. No negaré que la melangia que provoca (de vegades) la imatge del cel gris, l'aigua que cau, els esquitxos rebotant a terra o als vidres de les finestres, les basses, els tolls, tot això és, senzillament, maco. Però tampoc negaré que massa pluja m'entristeix, em refreda l'ànim.
Potser per tot això estic esperant i desitjant que plogui, però només una mica o, si més no, que ho faci de nit.
Aquesta "reflexió", així entre cometes, em recorda una cançó d'en Raimon que sempre que plovia cantava un amic meu.
Ranc-ranc-ranc-ranc-ranc-ranc... (això vol ser aquell estil de tocar la guitarra inconfusible d'en Raimon)
"Plou i plou
i fa dies que plou
i no es pot treballaaaaaar"
ranc-ranc-ranc-ranc-raaaanc...
Mai he volgut saber si realment existeix alguna cançó d'en Raimon que digui més o menys aixó. Sempre he preferit recordar el meu amic desafinant amb aquell accent valencià.
I ara, amb aquest sol que fa, em ve al cap una imatge del darrer dia que recordo que va ploure. Aquesta escala de l'enfustissat moll en el que no vam poder tocar.
2 comentaris:
ja plourà.... i plourà molts dies, lalala, i no s'haurà de treballar!!!!!! lalala
Que plogui, però de nit sisplau.
Publica un comentari a l'entrada