Molt Honorable President

Molt Honorable President,
encara que escric aquestes lletres a la primera hora del dia de avui, de fet a l'hora zero, ja em digno a felicitar-lo per la seva designació com a 128è President de la Generalitat de Catalunya.
No és ara ja el moment de discutir cap legitimitat sobre aquesta elecció. Vostè no va guanyar les eleccions però és l'únic candidat que disposa d'una majoria per poder governar, que és del que es tracta. Bé, de fet no es que vostè disposi d'aquesta majoria, si no que hi ha dos partits que li ofereixen els seus vots "sense ànim de lucre". I una mica és d'això del que li vull parlar. Sàpiga que des d'avui em declaro "montillista" de totes totes, si em permet l'expressió.
Aquest país ja en té prou de dubtes, de discussions mal portades, de retards en les decisions, de polítiques absurdes que ens fan perdre el tren de la modernitat, o, millor dit, la capçalera d'aquest tren. Sé que amb vostè no hem de patir per això. A vostè no li posaran corones d'espines, ni li faran fotografies compromeses, ni li marxaran els consellers en cap (perdó, vice-presidents) a fer reunions lluny de la capital, ni li muntaran celebracions institucionals "fashion" i multiculturals. Vostè, Molt Honorable President, té fama de bon gestor, de persona de fets i no de paraules, en definitiva, se li veu cara de tenir mà ferma i dura. Tinc clar que per això en el seu partit manen els que manen i controlen els que controlen.
He de confessar-li, entre nosaltres, que de jove somiava en ser del Partit Socialista de Catalunya, així en tres majúscules, amb un gran significat en cada paraula. Al final es va formar, o conformar, un Partit dels Socialistes de Catalunya, obro parèntesi, pe essa ce, guionet, pe essa o e, tanco parèntesi. Massa llarg per a mi, llàstima.
Bé, el que li deia, que des d'avui m'he declarat seguidor incondicional seu. Vull que els seus plantejaments polítics es facin realitat, que no trontollin, la MAT, el TGV, la seguretat, la política lingüística, l'assentament de les nostres bases culturals i, perdoni, identitàries (aquí potser li fallo, però recordi que soc músic, de cobla). Vull que aquest país segueixi una línia marcada pel govern i que aquest no dubti. Tots han d'anar a una i amb la cara ben alta. Serà després quan mirarem, i veurem, qui s'ha hagut d'empassar els gripaus, qui deia una cosa al programa i n'ha aprovat una altra, qui s'ha manifestat en contra i després ha votat a favor, qui ens ha omplert les orelles i el cap amb crits de catalanisme renovat i/o d'independència i al final somriu al costat de les polítiques més centralistes, però socialment avançades (?); qui, en definitiva, ha sigut fidel a les seves idees i qui no.
I espero que triomfi vostè. Això voldrà dir que el país ha funcionat durant el temps que hagin aguantat els tres. El que es decideixi en aquesta terra a partir d'avui no em sorprendrà gens, amic Josep, en tot cas em sorprendrà el somriure dels que estan a la vora seu al Govern.

Com ja sap i deu haver vist alguna vegada en aquest blog, li he de deixar alguna escala. Avui com que és un dia important i en honor seu, n'hi deixo dues que ja les coneix prou, la del Palau de la Generalitat, la seva nova casa, i la del Parlament, el seu lloc de treball. També li deixo dos enllaços perquè hi faci una mirada més generalista, més virtual. Coses de la modernitat i el progrés.
Ja ho sap, em té a la seva disposició pel que calgui, un nou "montillista" que espera que no li tremoli el pols a l'hora de dirigir aquesta nostra dissortada pàtria.