I com que no me'n sortia, i de fet encara no me n'he sortit, he començat a mirar fotos que tinc pendents de publicar. Això de vegades funciona. Et poses una imatge al davant, entre vint-i-cinc més, i aquella, precisament aquella, t'inspira alguna cosa.
I mira, m'ha sortit aquesta que us deixo. La veritat és que "bruteja" una mica. Tant l'escala, bé, la doble escala, com la paret. Déu meu, quina paret! Si us digués on està aquesta escala...
Però segueixo quedant sorprès i intrigat de per què aquesta i no una altra.
Abans de començar a buscar pensava en una escala al aire lliure, d'aquelles majestuoses, arquitectònicament interessant i, sobretot ampla, molt ampla, gran, espaiosa. I, al final, m'he quedat amb aquesta...
Serà el dia d'avui? Potser perquè és 20N?
3 comentaris:
El subconscient, de vegades, mestre Vilapou va més depressa que nosaltres mateixos... L'escala bruteja, però és que en realitat, què no bruteja?
Una escala cutre, com l'individu que va morir ara fa 31 anys.
Reusenca, teniu raó amb això de la velocitat del subconscient. I també amb que quasi tot bruteja.
Àirum, cutre-cutre.
Publica un comentari a l'entrada