Doncs no. El Prat no serà l'estació provisional del TGV.
Segueixo pensant que, malgrat que la idea original era que el ZP pogués inaugurar alguna cosa, malgrat aquest vici de naixement, el Prat oferia la possibilitat d'una rectificació neta i tombar cap al Vallès, o cap al litoral. Però en tot cas, evitar passar pel centre de Barcelona.
Però els ajuntaments han posat unes excuses increïbles. Que si no hi hauria prou aparcament, que si això perjudicaria rodalies... A mi em costa de creure.
Més aviat em penso que cap dels ajuntaments implicats vol renunciar als calers que esperen treure'n amb els permisos d'obres.
Si és així, jo només espero que quan hi hagi el primer edifici ensorrat i la primera víctima mortal d'un ensorrament, que no dubto que n'hi hauran, llavors es porti a a tota aquesta banda de criminals que s'hauran tacat les mans de sang al jutge per a que els tanqui.
Amb el primer mort per ensorrament, que els tanquin a tots: començant pel ZP com a responsable últim, i a la ministra Álvarez, i al Morlán. Aquests que no dimiteixen perquè "és de cobardes", i perquè "tengo un compromiso con los españoles"... Ningú diu que vostè sigui covarda, senyora, el covard sóc jo, que no tinc clar que no seré víctima d'un ensorrament. I pel que fa al compromís, per mi n'està lliure. Marxi, si li plau.
Però no ho farà. De cap manera. La ministra és la cap de llista per Andalusia i una cap de llista no dimiteix. i el Secretari d'estat, el "ballant amb llops", és el cap de llista per Aragó. Com poden dimitir aquests, si els que volen es posar-se medalles. I menys el ZP que va com boig per inaugurar el que sigui.
I estan molt tranquils, perquè saben que passi el que passi tampoc no els tancaran. Igual com no han tancat a l'Aznar, o al Blair o al Bush pel genocidi de l'Irak.
Amb l'AVE tots aquest que avui estan encegats pel poder es tacaran les mans de sang. M'ho veig venir. Quan això passi caldrà fer justícia.
I compte que la culpa no s'acaba amb el ZP, la ministra i el seu sicari. Els alcaldes que no volen renunciar als calers, que no volen reconèixer que estan equivocats, que es mouen per l'interès recaptatori seran també còmplices dels morts. Seran còmplices de les víctimes dels ensorraments. I també hauran de ser jutjats. I condemnats.
I la Generalitat ha de pressionar per canviar el traçat. El traçat per sota Barcelona és inacceptable. La Generalitat no pot rentar-se les mans i dir que això no és cosa seva.
Encara poden rectificar, però cada dia que passa estem més a la vora del desastre.
Qui serà el primer mort? quan s'ensorrarà la primera casa amb gent a dins?
I què caldrà fer? si el sistema és capaç de matar-nos per dur a terme els seus plans, ens tindrem que defensar. Si el sistema és capaç de dur la seva violència fins a la mort, haurem de renunciar a defensar-nos?
Quan es produeixi la primera víctima pels ensorraments, moltes coses hauran de canviar.
Ells hauran matat primer.
dilluns, 29 d’octubre del 2007
diumenge, 28 d’octubre del 2007
TAV al Prat
I perquè no el Prat com a estació definitiva per l'alta velocitat? jo no ho veuria tan malament.Te un avantatge fonamental: Per arribar a La Sagrera no caldria passar per sota de Barcelona. Es podria passar per darrera Collserola i voltar pel Vallès. Sants no seria l'estació d'entrada del TAV, però les rodalies funcionarien i no s'ensorraria la Sagrada Família ni mig Eixample. Haurien de reconvertir les obres realitzades en un passeig, sense calaix, o si vols, es podrien soterrar les línies de rodalies (ara segurament costaria, tenint en compte la quantitat de ciment injectat per estabilitzar el terreny).
L'equip de govern de l'ajuntament segurament dirà que no, que cal fer el túnel, que cal fer-lo passar per sota de Barcelona doncs el túnel permetria doblar la capacitat de trens de rodalies dins de la ciutat, i sobretot, s'evitaria parlar del pla del TAV pel Vallès que apadrina CiU.
El problema és que qui justifica aquest túnel? el guany en mobilitat que s'obtindira pagaria el preu de la por? dels accidents que poden haver-hi? dels milions d'hores de tot tipus d'activitat perdudes ? segur que ho compensa?
Vist el que hi ha, i amb el gir inesperat de la situació en proposar el Prat com estació provisional de l'alta velocitat, el pla del TAV pel Vallès pren, de cop, una nova perspectiva. Perquè no?
Només cal mirar un plànol per adonar-se que passant pel Vallès és com menys afectació de territori urbanitzat hi ha, i menys densitat d'infraestructures. L'obra deixaria de ser de molt alta dificultat segons el llenguatge dels polítics, cosa que deu voler dir impossible segons els tècnics, per passar a ser una obra difícil, i punt.
Passar per terrenys poc urbanitzats és un factor molt important. No és la Sagrada Família, que també, és el munt d'habitatges particulars que es poden veure afectats. És la por a ensorraments com el del Carmel però de proporcions encara més dramàtiques. És la por a la perdua de vides humanes. Por que, de fet, és una tristissima realitat, doncs ahir mateix s'informava d'un altre accident mortal d'un treballador de les obres del TAV. Aquesta por és la que el desastre de les obres de l'alta velocitat ha ficat al cos.
Si realment el ZP el que vol és inaugurar alguna cosa abans de les eleccions, per mi ja pot fer-ho al Prat. I que soterrin les vies que parteixen l'Hospitalet i Sants en dos. Que arreglin allò. Que guanyin l'espai de les vies per a fer un passeig. Que no facin el calaix! I sobretot, que deixin de jugar, que estem parlant de la vida de la gent. De gent que té por. Tenen por de que se'ls ensorri la casa.
Siguin humils, per una vegada: l'han cagat. La milionada que s'han gastat no serveix per res. Però deixin de gastar en això. Tota aquesta despesa malgastada ara tant és. El que importa és que encara es pot salvar. Aturin-se al Prat. Tombin cap al Vallès i, per darrera la muntanya voltin Barcelona. Entrin directes a la Sagrera amb un túnel. Sense fer malbé res mes. I arreglin els desperfectes entre el Prat i Sants. Deixin-ho, almenys, com estava.
I vagin-se'n.
L'equip de govern de l'ajuntament segurament dirà que no, que cal fer el túnel, que cal fer-lo passar per sota de Barcelona doncs el túnel permetria doblar la capacitat de trens de rodalies dins de la ciutat, i sobretot, s'evitaria parlar del pla del TAV pel Vallès que apadrina CiU.
El problema és que qui justifica aquest túnel? el guany en mobilitat que s'obtindira pagaria el preu de la por? dels accidents que poden haver-hi? dels milions d'hores de tot tipus d'activitat perdudes ? segur que ho compensa?
Vist el que hi ha, i amb el gir inesperat de la situació en proposar el Prat com estació provisional de l'alta velocitat, el pla del TAV pel Vallès pren, de cop, una nova perspectiva. Perquè no?
Només cal mirar un plànol per adonar-se que passant pel Vallès és com menys afectació de territori urbanitzat hi ha, i menys densitat d'infraestructures. L'obra deixaria de ser de molt alta dificultat segons el llenguatge dels polítics, cosa que deu voler dir impossible segons els tècnics, per passar a ser una obra difícil, i punt.
Passar per terrenys poc urbanitzats és un factor molt important. No és la Sagrada Família, que també, és el munt d'habitatges particulars que es poden veure afectats. És la por a ensorraments com el del Carmel però de proporcions encara més dramàtiques. És la por a la perdua de vides humanes. Por que, de fet, és una tristissima realitat, doncs ahir mateix s'informava d'un altre accident mortal d'un treballador de les obres del TAV. Aquesta por és la que el desastre de les obres de l'alta velocitat ha ficat al cos.
Si realment el ZP el que vol és inaugurar alguna cosa abans de les eleccions, per mi ja pot fer-ho al Prat. I que soterrin les vies que parteixen l'Hospitalet i Sants en dos. Que arreglin allò. Que guanyin l'espai de les vies per a fer un passeig. Que no facin el calaix! I sobretot, que deixin de jugar, que estem parlant de la vida de la gent. De gent que té por. Tenen por de que se'ls ensorri la casa.
Siguin humils, per una vegada: l'han cagat. La milionada que s'han gastat no serveix per res. Però deixin de gastar en això. Tota aquesta despesa malgastada ara tant és. El que importa és que encara es pot salvar. Aturin-se al Prat. Tombin cap al Vallès i, per darrera la muntanya voltin Barcelona. Entrin directes a la Sagrera amb un túnel. Sense fer malbé res mes. I arreglin els desperfectes entre el Prat i Sants. Deixin-ho, almenys, com estava.
I vagin-se'n.
dijous, 25 d’octubre del 2007
23/X 1977-2007
El passat dimarts 23 d'octubre es va commemorar el trentè aniversari del retorn de Tarradellas a Catalunya.
Jo tenia set anys quan va tornar Tarradellas. Recordo anar amb el meu pare a veure'l. La imatge que em ve al cap és de l'Avinguda Maria Cristina, a l'exposició.
Els meus pares, i els de la seva generació, eren els que anaven a aclamar a Tarradellas.
Josep Tarradellas va recollir de mans de Josep Irla el relleu de la presidència de la Generalitat, i es va preservar així la legalitat republicana. No se si hem reflexionat prou sobre el significat d'aquesta frase. Algun dia caldria parlar-ne.
Aquests dies s'ha recordat la figura de Tarradellas. Se'n fa el panegíric, tot i que també s'ha alçat alguna veu crítica. Més enllà de si s'està d'acord o no amb el que va fer o deixar de fer Tarradellas en tornar ara penso que,vist des de la distància, l'autèntica força de Tarradellas era la institució que representava i que restaurava. O dit d'una altra forma: Tarradellas era el President de la Generalitat, el President de Catalunya, representava una institució i en aquesta institució es representava al Poble de Catalunya.
Crec que en cap altre moment des del final de la dictadura, la institució del President de la Generalitat ha representat tan simbòlicament al Poble Català com ho va fer Tarradellas en tornar. En Tarradellas el poble es veia a ell mateix. Es va arribar prou lluny?
Jo crec que el poble va obtenir, o li va fer l'efecte que obtenia, bona part del que reclamava amb el retorn de Tarradellas i amb l'estatut del 79.
Un cop, essent jo més jove, li vaig dir al meu pare que no es va lluitar prou durant la transició, que es podia haver anat més lluny. El meu pare em va mirar de dalt a baix i em va espetar "no saps què dius". Crec que el meu pare es va sentir ferit i ara em sap greu.
Ell tenia raó. Al meu pare i la seva generació van néixer durant la guerra civil o tot just acabada. Van passar estretors i potser gana en algun moment. El meu pare m'ha explicat com ell va néixer mentre els feixistes bombardejaven Barcelona.
Per casa nostra i per casa dels avis hi havien llibres en català per a joves de quan la República: el Massagran, El Comptanaps, el Lau o les aventures d'un aprenent de pilot... llibres de Carles Soldevila i de Josep Maria Folch i Torres, hi havia també una gramàtica de català. El meu pare em deia que alguns d'aquest llibres van ser comprats sota ma i altres que els havien amagat.
El meu pare em deia que a l'escola els feien cantar el "cara al sol" cada dia, i que, per descomptat, les classes eren totes en castellà.
Em deia que el Kubala era i serà sempre el millor.
La generació dels meus pares eren gent que van treballar molt, van tenir fills, es van comprar un cotxe, sortint de la misèria van prosperar. Van ensenyar el català als seus fills, i festes, tradicions, contes, cançons i vells costums. Van reconstruir les cases i les carreteres d'un país vençut. Van plenar-lo de gent. Van acollir i van treballar colze amb colze amb andalusos i murcians que van venir de fora.
Tarradellas tornava de l'exili 77 i formava govern de concentració; el 79 es refrendava l'estatut; El 80 es triava el primer Parlament i Pujol era escollit president; el 23F del 81 es produïa el cop d'estat; el 82 la LOAPA. L'intent d'una Espanya plurinacional, de fet, va acabar amb aquella llei. Tot el que ha vingut després ha estat peix al cove.
Nosaltres, la meva generació, els que vam néixer a les acaballes del franquisme, o amb el cadàver del dictador encara calent, hem viscut l'estatutet de 2006.
Es podia haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional? A nosaltres no ens ha vingut cap president de l'exili, com al 77. Ni sortíem d'una dictadura; ni teníem terrorisme d'extrema dreta pul·lulant pels carrers.
Hi han mitjans en català; L'escola es fa en català; sí és cert també hi ha repressió; els mitjans en català són minoritaris; la immersió lingüística és millorable; la constitució és el bastió del franquisme; el cap d'estat el va posar a dit el dictador; i sortíem de 8 anys d'Aznarat, els 4 darrers amb majoria absoluta.
Però, amb tot, nosaltres, que hem viscut l'estatutet de 2006. Demanem-nos: podíem haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional?
Hem estat a l'alçada dels nostres pares? com ens jutjaran els nostres fills?
Tanmateix, potser gaudirem d'una segona oportunitat: El TC ens oferirà en safata l'oportunitat d'estar a l'alçada quan acabi de mutilar al ja esquifit estatutet.
Quan arribi el moment, espero que sapiguem fer honor als nostres pares.
Jo tenia set anys quan va tornar Tarradellas. Recordo anar amb el meu pare a veure'l. La imatge que em ve al cap és de l'Avinguda Maria Cristina, a l'exposició.
Els meus pares, i els de la seva generació, eren els que anaven a aclamar a Tarradellas.
Josep Tarradellas va recollir de mans de Josep Irla el relleu de la presidència de la Generalitat, i es va preservar així la legalitat republicana. No se si hem reflexionat prou sobre el significat d'aquesta frase. Algun dia caldria parlar-ne.
Aquests dies s'ha recordat la figura de Tarradellas. Se'n fa el panegíric, tot i que també s'ha alçat alguna veu crítica. Més enllà de si s'està d'acord o no amb el que va fer o deixar de fer Tarradellas en tornar ara penso que,vist des de la distància, l'autèntica força de Tarradellas era la institució que representava i que restaurava. O dit d'una altra forma: Tarradellas era el President de la Generalitat, el President de Catalunya, representava una institució i en aquesta institució es representava al Poble de Catalunya.
Crec que en cap altre moment des del final de la dictadura, la institució del President de la Generalitat ha representat tan simbòlicament al Poble Català com ho va fer Tarradellas en tornar. En Tarradellas el poble es veia a ell mateix. Es va arribar prou lluny?
Jo crec que el poble va obtenir, o li va fer l'efecte que obtenia, bona part del que reclamava amb el retorn de Tarradellas i amb l'estatut del 79.
Un cop, essent jo més jove, li vaig dir al meu pare que no es va lluitar prou durant la transició, que es podia haver anat més lluny. El meu pare em va mirar de dalt a baix i em va espetar "no saps què dius". Crec que el meu pare es va sentir ferit i ara em sap greu.
Ell tenia raó. Al meu pare i la seva generació van néixer durant la guerra civil o tot just acabada. Van passar estretors i potser gana en algun moment. El meu pare m'ha explicat com ell va néixer mentre els feixistes bombardejaven Barcelona.
Per casa nostra i per casa dels avis hi havien llibres en català per a joves de quan la República: el Massagran, El Comptanaps, el Lau o les aventures d'un aprenent de pilot... llibres de Carles Soldevila i de Josep Maria Folch i Torres, hi havia també una gramàtica de català. El meu pare em deia que alguns d'aquest llibres van ser comprats sota ma i altres que els havien amagat.
El meu pare em deia que a l'escola els feien cantar el "cara al sol" cada dia, i que, per descomptat, les classes eren totes en castellà.
Em deia que el Kubala era i serà sempre el millor.
La generació dels meus pares eren gent que van treballar molt, van tenir fills, es van comprar un cotxe, sortint de la misèria van prosperar. Van ensenyar el català als seus fills, i festes, tradicions, contes, cançons i vells costums. Van reconstruir les cases i les carreteres d'un país vençut. Van plenar-lo de gent. Van acollir i van treballar colze amb colze amb andalusos i murcians que van venir de fora.
Tarradellas tornava de l'exili 77 i formava govern de concentració; el 79 es refrendava l'estatut; El 80 es triava el primer Parlament i Pujol era escollit president; el 23F del 81 es produïa el cop d'estat; el 82 la LOAPA. L'intent d'una Espanya plurinacional, de fet, va acabar amb aquella llei. Tot el que ha vingut després ha estat peix al cove.
Nosaltres, la meva generació, els que vam néixer a les acaballes del franquisme, o amb el cadàver del dictador encara calent, hem viscut l'estatutet de 2006.
Es podia haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional? A nosaltres no ens ha vingut cap president de l'exili, com al 77. Ni sortíem d'una dictadura; ni teníem terrorisme d'extrema dreta pul·lulant pels carrers.
Hi han mitjans en català; L'escola es fa en català; sí és cert també hi ha repressió; els mitjans en català són minoritaris; la immersió lingüística és millorable; la constitució és el bastió del franquisme; el cap d'estat el va posar a dit el dictador; i sortíem de 8 anys d'Aznarat, els 4 darrers amb majoria absoluta.
Però, amb tot, nosaltres, que hem viscut l'estatutet de 2006. Demanem-nos: podíem haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional?
Hem estat a l'alçada dels nostres pares? com ens jutjaran els nostres fills?
Tanmateix, potser gaudirem d'una segona oportunitat: El TC ens oferirà en safata l'oportunitat d'estar a l'alçada quan acabi de mutilar al ja esquifit estatutet.
Quan arribi el moment, espero que sapiguem fer honor als nostres pares.
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Prou
El funcionament de les rodalies es tan caòtic i desastrós que no hi han paraules. Ara també es veuen afectats el FGC. No se amb quina cara ningú s'atrevirà a dir que la Sagrada Família no corre perill. A la vista del que està passant, jo crec que fins el Sagrat Cor del Tibidabo corre perill.
La cosa sembla ser que no te remei i que caldrà tenir paciència. Paciència. Paciència i rumiar molt bé a qui es votarà el proper març.
No sempre és bo tenir paciència. A vegades cal dir prou. Prou és el lema de l'acte que s'ha celebrat per reclamar l'acompliment de la llei per al retorn dels papers que els franquistes van robar i apilar a Salamanca. Coincideix en el temps amb el debat sobre les lleis de la memòria històrica i del memorial democràtic.
Aquestes lleis són curtes. No reparen gairebé res. Però els franquistes espanyols borden i bramen dient que això és remoure el passat, reobrir ferides i no se quantes animalades més. Diuen que els "rojos" també van cometre assassinats i que ara es vol manipular la història. I el govern espanyol "d'esquerres" s'arronsa, és culpable, i no retorna els papers i no anul·la els judicis. Els franquistes encara tenen molt poder. El franquisme ideològic és quelcom molt més transversal que no es vol reconèixer. Hi ha molt franquisme entre votants del PSOE. Són molts els espanyols que saben que la guerra del 36 no només va ser entre esquerres i dretes, sinó entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català i basc.
Els "rojos" que van cometre assassinats, podem estar segurs que ja van pagar fa molt de temps. Amb mort, presó, o exili. Però van haver hi molts republicans que no van fer mai cap mal, i també van ser humiliats, represaliats, torturats, exterminats. Molts republicans van ser víctimes després de la guerra.
Les fosses reclamen ser obertes, els noms coneguts i la memòria dels desapareguts recuperada, i els papers han de tornar.
Papers de compatriotes ancians, vius encara, que saben que els franquistes encara guarden i retenen el botí de guerra. Vencedors i vençuts, i encara és així. La impostura de la "transició democràtica" cada dia que passa es desvetlla com la gran mentida que és.
Cap reconciliació, cap perdó. Un cap d'estat imposat pel dictador. Un cap d'estat que és cap suprem de les forces armades. Una democràcia vigilada. Cas únic a la UE.
Han provat d'enganyar confonent les paraules. Callar no vol dir perdonar. Callar no vol dir oblidar. No es pot oblidar i perdonar mentre hi han vencedors i vençuts. Mentre hi ha fosses per obrir. Mentre hi ha desapareguts sense nom. Mentre hi ha papers captius.
Aquesta batalla no acabarà fins que els presoners tornin a casa.
La cosa sembla ser que no te remei i que caldrà tenir paciència. Paciència. Paciència i rumiar molt bé a qui es votarà el proper març.
No sempre és bo tenir paciència. A vegades cal dir prou. Prou és el lema de l'acte que s'ha celebrat per reclamar l'acompliment de la llei per al retorn dels papers que els franquistes van robar i apilar a Salamanca. Coincideix en el temps amb el debat sobre les lleis de la memòria històrica i del memorial democràtic.
Aquestes lleis són curtes. No reparen gairebé res. Però els franquistes espanyols borden i bramen dient que això és remoure el passat, reobrir ferides i no se quantes animalades més. Diuen que els "rojos" també van cometre assassinats i que ara es vol manipular la història. I el govern espanyol "d'esquerres" s'arronsa, és culpable, i no retorna els papers i no anul·la els judicis. Els franquistes encara tenen molt poder. El franquisme ideològic és quelcom molt més transversal que no es vol reconèixer. Hi ha molt franquisme entre votants del PSOE. Són molts els espanyols que saben que la guerra del 36 no només va ser entre esquerres i dretes, sinó entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català i basc.
Els "rojos" que van cometre assassinats, podem estar segurs que ja van pagar fa molt de temps. Amb mort, presó, o exili. Però van haver hi molts republicans que no van fer mai cap mal, i també van ser humiliats, represaliats, torturats, exterminats. Molts republicans van ser víctimes després de la guerra.
Les fosses reclamen ser obertes, els noms coneguts i la memòria dels desapareguts recuperada, i els papers han de tornar.
Papers de compatriotes ancians, vius encara, que saben que els franquistes encara guarden i retenen el botí de guerra. Vencedors i vençuts, i encara és així. La impostura de la "transició democràtica" cada dia que passa es desvetlla com la gran mentida que és.
Cap reconciliació, cap perdó. Un cap d'estat imposat pel dictador. Un cap d'estat que és cap suprem de les forces armades. Una democràcia vigilada. Cas únic a la UE.
Han provat d'enganyar confonent les paraules. Callar no vol dir perdonar. Callar no vol dir oblidar. No es pot oblidar i perdonar mentre hi han vencedors i vençuts. Mentre hi ha fosses per obrir. Mentre hi ha desapareguts sense nom. Mentre hi ha papers captius.
Aquesta batalla no acabarà fins que els presoners tornin a casa.
dissabte, 20 d’octubre del 2007
l'anunci de Maragall
Avui podria parlar dels estúpids homes blancs i les catastròfiques obres de l'alta velocitat.
Podria parlar també de la conferència nacional d'Esquerra, que ha acabat amb resultats que avalen la política de pactes de govern actuals, però que haurien de fer reflexionar la direcció del partit.
Podria parlar, doncs no ho vaig fer al seu moment, de la participació de Carod al programa de la TVE, "tengo una pregunta para usted" i destacar que cal sospitar que una preocupació molt important de catalans i espanyols és: què passarà amb el Barça quan el Principat de Catalunya serà independent.
Podria parlar d'aquestes coses, però crec que avui cal parlar de l'anunci que Maragall està malalt d'Alzheimer.
Potser el que la notícia de la seva malaltia em provoca és el record de l'amargor per malalts greus propers. Familiars o amics. També, potser, l'amargor per malalts del passat, quan encara no sabia com de pressa passa la vida. Quan potser no vaig ser capaç d'estimar prou o no vaig saber estar al seu costat quan lluitaven per la vida. I jo voldria demanar-lis perdò. Però ara ja no hi són.
Cal agraïr a Maragall que ha assumit una gran tasca fent pública la seva malaltia. Ara, gràcies a aquesta declaració, es congriaran moltes forces per combatre. Forces que, de no haver estat per això, haurien restat sense mobilitzar.
Jo espero que el President lluiti amb coratge i il·lusió. Amb la rauxa de les seves Maragallades. El President al qui he d'agraïr que un 30 de setembre jo em sentís orgullós del meu país.
Els meus respectes i la meva simpatia, President. Espero que la seva lluita sigui útil a tots els malalts d'Alzheimer.
Podria parlar també de la conferència nacional d'Esquerra, que ha acabat amb resultats que avalen la política de pactes de govern actuals, però que haurien de fer reflexionar la direcció del partit.
Podria parlar, doncs no ho vaig fer al seu moment, de la participació de Carod al programa de la TVE, "tengo una pregunta para usted" i destacar que cal sospitar que una preocupació molt important de catalans i espanyols és: què passarà amb el Barça quan el Principat de Catalunya serà independent.
Podria parlar d'aquestes coses, però crec que avui cal parlar de l'anunci que Maragall està malalt d'Alzheimer.
Potser el que la notícia de la seva malaltia em provoca és el record de l'amargor per malalts greus propers. Familiars o amics. També, potser, l'amargor per malalts del passat, quan encara no sabia com de pressa passa la vida. Quan potser no vaig ser capaç d'estimar prou o no vaig saber estar al seu costat quan lluitaven per la vida. I jo voldria demanar-lis perdò. Però ara ja no hi són.
Cal agraïr a Maragall que ha assumit una gran tasca fent pública la seva malaltia. Ara, gràcies a aquesta declaració, es congriaran moltes forces per combatre. Forces que, de no haver estat per això, haurien restat sense mobilitzar.
Jo espero que el President lluiti amb coratge i il·lusió. Amb la rauxa de les seves Maragallades. El President al qui he d'agraïr que un 30 de setembre jo em sentís orgullós del meu país.
Els meus respectes i la meva simpatia, President. Espero que la seva lluita sigui útil a tots els malalts d'Alzheimer.
divendres, 19 d’octubre del 2007
estúpids homes blancs
Els estúpids homes blancs no se n'han sortit. Van enviar a "ballant amb llops" (sí home! el capo del ministeri de foment! el que es disfressava!) a que posés ordre a la reserva i fes que el cavall de ferro arribés sense més incidències al poblat, tot creuant els territori de caça.
Però, els ancestres i Manitú han impedit que "ballant amb llops" dugués a terme la tasca encomanada.
Els esvorancs, les avaries, les inacabables i molestes obres del cavall de ferro veloç han demostrat que, tot plegat, els estúpids homes blancs són més estúpids que no es pensen i que els guerrers indis tenien raó de queixar-se. Que no sempre es queixen per vici.
Tanmateix, la solució dels estúpids homes blancs serà pitjor que el remei. I ara diuen que per evitar mals majors reduiran el servei de trens.
Els estúpids homes blancs apliquen la saviesa antiga, però ho fan malament. L'home savi diu, "mort el gos, morta la ràbia". Però els estúpids homes blancs han entès que per curar la ràbia cal matar el gos.
Sí, és clar, si no hi han trens, no aniran amb retard, però el consell dels ancians no acaba de veure clara la solució. I els gentils pells-roja que utilitzaven el cavall de ferro cada dia per anar a treballar?
A "ballant amb llops" algú li hauria de dir que fotés el camps i deixés de fer l'indi. Per dir que serà millor que anem amb bus, no calia venir-se a viure a la reserva.
Això sí, el cap suprem dels homes blancs, el Pepe el Sonrisas, diu que el cavall de ferro arribarà a la data compromesa. Es veu que necessita la inauguració com aigua de maig, si no, potser els indis de la reserva s'enfadaran i els vots que obtingui no seran suficients per evitar que el cap suprem dels homes blancs passi a ser Marianico El Corto.
Estúpids homes blancs.
Però, els ancestres i Manitú han impedit que "ballant amb llops" dugués a terme la tasca encomanada.
Els esvorancs, les avaries, les inacabables i molestes obres del cavall de ferro veloç han demostrat que, tot plegat, els estúpids homes blancs són més estúpids que no es pensen i que els guerrers indis tenien raó de queixar-se. Que no sempre es queixen per vici.
Tanmateix, la solució dels estúpids homes blancs serà pitjor que el remei. I ara diuen que per evitar mals majors reduiran el servei de trens.
Els estúpids homes blancs apliquen la saviesa antiga, però ho fan malament. L'home savi diu, "mort el gos, morta la ràbia". Però els estúpids homes blancs han entès que per curar la ràbia cal matar el gos.
Sí, és clar, si no hi han trens, no aniran amb retard, però el consell dels ancians no acaba de veure clara la solució. I els gentils pells-roja que utilitzaven el cavall de ferro cada dia per anar a treballar?
A "ballant amb llops" algú li hauria de dir que fotés el camps i deixés de fer l'indi. Per dir que serà millor que anem amb bus, no calia venir-se a viure a la reserva.
Això sí, el cap suprem dels homes blancs, el Pepe el Sonrisas, diu que el cavall de ferro arribarà a la data compromesa. Es veu que necessita la inauguració com aigua de maig, si no, potser els indis de la reserva s'enfadaran i els vots que obtingui no seran suficients per evitar que el cap suprem dels homes blancs passi a ser Marianico El Corto.
Estúpids homes blancs.
dilluns, 15 d’octubre del 2007
Marxa de torxes
Avui es commemora l'afusellament fa seixanta-set anys del President de la Generalitat Lluís Companys.
Avui, seixanta set anys després, un "gobierno de España" que es diu d'esquerres és incapaç, per por del franquisme que encara cavalca, de declarar ilegal el "judici" que va condemnar al president democràtic que va triar lliurement el Poble Català. Avui, aquesta vergonya encara no ha estat reparada. Tampoc han estat tornats als particulars, molts encara vius, els papers que els franquistes, feixistes a la fi, van expoliar i amuntegar a Salamanca. Avui, aquesta altra vergonya tampoc no ha estat esmenada.
Són tantes vergonyes i ofenses que no han estat esmenades ni s'ha demanat perdó. Però la primera mentida és dir que hi va haver una reconciliació. No n'hi ha hagut pas.
I tal vegada és que s'acosta el temps en que ja no es voldrà més fer les paus.
El ZP i el Mariano estan a veure qui la té, l'estanquera, més grossa. I l'estatutet penjant d'un fil.
I després vindran els estúpids homes blancs a repartir caramels i mirallets de colors i prometran xecs d'habitatge i xecs sanitaris i petons pels nens i somriures per tothom. I encara tindran vots. I potser pensaran que aquest país està vençut.
Però no.
No perdrem la memòria de Companys, i mentre quedi un sol paper català a Salamanca hi haurà qui tindrà dignitat i en reclamarà el retorn. I potser retornaran, o potser no, però si no tornen la vergonya serà pels carcellers, pels assassins. La vergonya i el càstig quan arribarà.
Els papers, els darrers presos del franquisme. Els darrers exiliats.
I mentre el nostre país no sigui lliure, de Companys en farem un exemple de fidelitat, honor i valentia.
Els camarades d'Esquerra, com cada any, aquesta matinada passada han anat amb torxes enceses al fossar de Montjuïc. A recordar al President. A renovar els vots.
No perdrem la memòria de Companys. Recordarem les seves paraules. En farem un escut i una llança. Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena.
"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"
Avui, seixanta set anys després, un "gobierno de España" que es diu d'esquerres és incapaç, per por del franquisme que encara cavalca, de declarar ilegal el "judici" que va condemnar al president democràtic que va triar lliurement el Poble Català. Avui, aquesta vergonya encara no ha estat reparada. Tampoc han estat tornats als particulars, molts encara vius, els papers que els franquistes, feixistes a la fi, van expoliar i amuntegar a Salamanca. Avui, aquesta altra vergonya tampoc no ha estat esmenada.
Són tantes vergonyes i ofenses que no han estat esmenades ni s'ha demanat perdó. Però la primera mentida és dir que hi va haver una reconciliació. No n'hi ha hagut pas.
I tal vegada és que s'acosta el temps en que ja no es voldrà més fer les paus.
El ZP i el Mariano estan a veure qui la té, l'estanquera, més grossa. I l'estatutet penjant d'un fil.
I després vindran els estúpids homes blancs a repartir caramels i mirallets de colors i prometran xecs d'habitatge i xecs sanitaris i petons pels nens i somriures per tothom. I encara tindran vots. I potser pensaran que aquest país està vençut.
Però no.
No perdrem la memòria de Companys, i mentre quedi un sol paper català a Salamanca hi haurà qui tindrà dignitat i en reclamarà el retorn. I potser retornaran, o potser no, però si no tornen la vergonya serà pels carcellers, pels assassins. La vergonya i el càstig quan arribarà.
Els papers, els darrers presos del franquisme. Els darrers exiliats.
I mentre el nostre país no sigui lliure, de Companys en farem un exemple de fidelitat, honor i valentia.
Els camarades d'Esquerra, com cada any, aquesta matinada passada han anat amb torxes enceses al fossar de Montjuïc. A recordar al President. A renovar els vots.
No perdrem la memòria de Companys. Recordarem les seves paraules. En farem un escut i una llança. Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena.
"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"
Blog Action Day
Avui, 15 d'octubre, es celebra el primer Blog Action Day, L'objectiu és conseguir que els blocaires del món o, si més no, una quantitat significativa posin avui, la clau és que sigui avui, un post sobre un tema triat. Per a aquesta primer Blog Action Day el tema triat és la preservació del medi ambient.
A mi ja m'està bé doncs és un dels arguments habituals d'aquest bloc. I justament també volia parlar del premi Nobel de la pau concedit a Al Gore i al IPCC.
Per mi, dels premis Nobel més ben donats dels últims anys. Al Gore tindrà totes les pegues que se li vulguin posar i tindré el dubte de si tot plegat no és més que una fantàstica campanya presidencial duta a escala mundial. Que potser ho és. I que si ho és, m'és igual.
Jo voto Gore. Els Estats Units són tan importants en la nostra vida diària que caldria reclamar per a la resta del món el dret a poder emetre algun tipus de vot, o a un cert percentatge de representats, quan es trien els diputats del congrés dels Estats Units.
Un cop més recomano el visionat la película "Una veritat incòmoda" basada en els PowerPoints de les conferències de Gore. El missatge és clar: el 1 - el canvi vlimàtic és un fet; 2 - Els canvis són impredibles, però cal témer que no seran per a bé; 3 - som a temps, cada vegada menys, però, de paliar en part els efectes del canvi. Al Gore proposa solucions: educació, consum responsable, aplicació intel·ligent de la tecnologia, reciclatge, transport públic i, el millor per mi, perquè no s'acostuma a mencionar, política. Participació en política, alineant-se amb els que defensen l'alternativa ecològica.
El premi Nobel de la Pau ens ha de recordar que la lluita per la defensa del medi ambient, per la protecció dels espais i els recursos naturals és la lluita pels drets dels nostres fills. És la lluita per tornar als nostres fills el món que ens han deixat en préstec.
Defensar el medi ambient és la forma de garantir que ens el propers cents anys ens estalviarem malalties, fam, dolor i mort, migracions massives i violències pel control dels recursos naturals. Tal vegada, potser estarem garantint la supervivència de la nostra espècie.
Al Gore és la cara mediàtica d'un Nobel que també ha rebut el IPCC, el qual, en les seves conferències i declaracions ha conscieènciat a governants i polítics de tot el món i ha posat en l'agenda dels estats la qüestió climàtica com a punt prioritari.
Felicitats a Gore i al IPCC pel Nobel de la Pau rebut. Espero que aquest reconeixement i el premi contribueixin a la lluita per la preservació del medi ambient. Ens interessa a a tots.
I en un altre òrbita, a veure si això del Blog Action Day també té èxit.
A mi ja m'està bé doncs és un dels arguments habituals d'aquest bloc. I justament també volia parlar del premi Nobel de la pau concedit a Al Gore i al IPCC.
Per mi, dels premis Nobel més ben donats dels últims anys. Al Gore tindrà totes les pegues que se li vulguin posar i tindré el dubte de si tot plegat no és més que una fantàstica campanya presidencial duta a escala mundial. Que potser ho és. I que si ho és, m'és igual.
Jo voto Gore. Els Estats Units són tan importants en la nostra vida diària que caldria reclamar per a la resta del món el dret a poder emetre algun tipus de vot, o a un cert percentatge de representats, quan es trien els diputats del congrés dels Estats Units.
Un cop més recomano el visionat la película "Una veritat incòmoda" basada en els PowerPoints de les conferències de Gore. El missatge és clar: el 1 - el canvi vlimàtic és un fet; 2 - Els canvis són impredibles, però cal témer que no seran per a bé; 3 - som a temps, cada vegada menys, però, de paliar en part els efectes del canvi. Al Gore proposa solucions: educació, consum responsable, aplicació intel·ligent de la tecnologia, reciclatge, transport públic i, el millor per mi, perquè no s'acostuma a mencionar, política. Participació en política, alineant-se amb els que defensen l'alternativa ecològica.
El premi Nobel de la Pau ens ha de recordar que la lluita per la defensa del medi ambient, per la protecció dels espais i els recursos naturals és la lluita pels drets dels nostres fills. És la lluita per tornar als nostres fills el món que ens han deixat en préstec.
Defensar el medi ambient és la forma de garantir que ens el propers cents anys ens estalviarem malalties, fam, dolor i mort, migracions massives i violències pel control dels recursos naturals. Tal vegada, potser estarem garantint la supervivència de la nostra espècie.
Al Gore és la cara mediàtica d'un Nobel que també ha rebut el IPCC, el qual, en les seves conferències i declaracions ha conscieènciat a governants i polítics de tot el món i ha posat en l'agenda dels estats la qüestió climàtica com a punt prioritari.
Felicitats a Gore i al IPCC pel Nobel de la Pau rebut. Espero que aquest reconeixement i el premi contribueixin a la lluita per la preservació del medi ambient. Ens interessa a a tots.
I en un altre òrbita, a veure si això del Blog Action Day també té èxit.
divendres, 12 d’octubre del 2007
res a celebrar
Res a celebrar. Res.
Celebrar què? El genocidi del pobles indígenes d'Amèrica? Celebrar la imposició per la força d'una llengua i una cultura forasteres als supervivents de la massacre? O el continuat recurs a les armes -què altra cosa sinó un amenaça de mort són les desfilades militars d'aquests dies- per a recordar la "sagrada unidad de la patria"?
Celebrar que aquí, de nacions només n'hi ha una, i que la meva només és preambular i gràcies? Que ho gaudeixi mentre el constitucional no ho tombi? Celebrar que no es respecten ni els referèndums "constitucionals" per refrendar estatutets de pacotilla?
Això he de celebrar? Que el meu país no te dret a existir?
I la dreta espanyola demana que la gent pengi estanqueres als balcons. I que expressin l'orgull de ser espanyols. I ja veuràs com algú ho fa.
Algú ho celebrarà. Sempre hi ha gent per tot. Però jo crec que aquesta "festa" exalta el genocidi, la repressió i la imposició per la força.
Per vergonya, farien millor d'estar callats.
No. Jo no tinc res a celebrar
Celebrar què? El genocidi del pobles indígenes d'Amèrica? Celebrar la imposició per la força d'una llengua i una cultura forasteres als supervivents de la massacre? O el continuat recurs a les armes -què altra cosa sinó un amenaça de mort són les desfilades militars d'aquests dies- per a recordar la "sagrada unidad de la patria"?
Celebrar que aquí, de nacions només n'hi ha una, i que la meva només és preambular i gràcies? Que ho gaudeixi mentre el constitucional no ho tombi? Celebrar que no es respecten ni els referèndums "constitucionals" per refrendar estatutets de pacotilla?
Això he de celebrar? Que el meu país no te dret a existir?
I la dreta espanyola demana que la gent pengi estanqueres als balcons. I que expressin l'orgull de ser espanyols. I ja veuràs com algú ho fa.
Algú ho celebrarà. Sempre hi ha gent per tot. Però jo crec que aquesta "festa" exalta el genocidi, la repressió i la imposició per la força.
Per vergonya, farien millor d'estar callats.
No. Jo no tinc res a celebrar
dimarts, 9 d’octubre del 2007
Monzó a Frankfurt
La cultura catalana s'ha presentat avui a Frankfurt. Segons el TN, el discurs inaugural de Quim Monzó ha estat el gran moment de l'acte inaugural i el que ha arrencat més aplaudiments.
Segurament triar a Monzó per al discurs inaugural ha estat un encert. Molt més enllà de l'èxit anecdòtic en el discurs, Monzó és un autor de referència. Algú imprescindible a l'hora de llistar els noms de la llengua catalana. L'autor canònic. Els detractors, que també en te, diuen que llegir a Monzó és massa fàcil, que és massa comercial, o massa "de pose". Que Monzó és un autor de Sant Jordi.
Doncs mira, potser sí que ho serà d'autor de Sant Jordi. Jo reconec que un llibre de Monzó sempre cau pel dia del patró. I segur que és comercial. Ha de ser-ho per força, doncs, que jo sàpiga, aquest senyor deu ser dels pocs escriptors propiament dits en la nostra llengua, o sigui, que viu d'escriure, de vendre articles, traduccions, o novel·les... sí, és cert, té massa tirada mediàtica, però, és que, per ventura, no són creació literària les seves intervencions als mitjans?
Al final, per a enveja dels detractors, Quim Monzó va a Frankfurt i dona la cara per la literatura catalana. Aquesta literatura desestructurada i no oficial de veritat en cap dels estats on es localitza. Una llengua que és oficial sempre que no molesti al turisme, ni als negocis, ni als repartidors de butà. Malgrat tot, una llengua que alguna cosa té a dir a Frankfurt.
Senyor Monzó, moltes gràcies per l'orgull que m'ha fet sentir. Que segurament a vostè això se la bufa, perquè ni sap qui soc ni li interessa, i ben fet que fa home que prou feina que te amb els seus afers com per preocupar-se massa de conèixer als seus fans. Però igualment, gràcies, per l'orgull d'avui i pels llibres de sempre.
Segurament triar a Monzó per al discurs inaugural ha estat un encert. Molt més enllà de l'èxit anecdòtic en el discurs, Monzó és un autor de referència. Algú imprescindible a l'hora de llistar els noms de la llengua catalana. L'autor canònic. Els detractors, que també en te, diuen que llegir a Monzó és massa fàcil, que és massa comercial, o massa "de pose". Que Monzó és un autor de Sant Jordi.
Doncs mira, potser sí que ho serà d'autor de Sant Jordi. Jo reconec que un llibre de Monzó sempre cau pel dia del patró. I segur que és comercial. Ha de ser-ho per força, doncs, que jo sàpiga, aquest senyor deu ser dels pocs escriptors propiament dits en la nostra llengua, o sigui, que viu d'escriure, de vendre articles, traduccions, o novel·les... sí, és cert, té massa tirada mediàtica, però, és que, per ventura, no són creació literària les seves intervencions als mitjans?
Al final, per a enveja dels detractors, Quim Monzó va a Frankfurt i dona la cara per la literatura catalana. Aquesta literatura desestructurada i no oficial de veritat en cap dels estats on es localitza. Una llengua que és oficial sempre que no molesti al turisme, ni als negocis, ni als repartidors de butà. Malgrat tot, una llengua que alguna cosa té a dir a Frankfurt.
Senyor Monzó, moltes gràcies per l'orgull que m'ha fet sentir. Que segurament a vostè això se la bufa, perquè ni sap qui soc ni li interessa, i ben fet que fa home que prou feina que te amb els seus afers com per preocupar-se massa de conèixer als seus fans. Però igualment, gràcies, per l'orgull d'avui i pels llibres de sempre.
dimecres, 3 d’octubre del 2007
Il Pipistrello
El meu germà Joan, dibuixant, il·lustrador, vocalista i guitarra de la poderosa banda de Trash'n'Metal coneguda amb el nom de Sargento Rock, ha obert un bloc: "Il Pipistrello" per a que tots els seus fans i seguidors sàpiguen què pensa, com viu i treballa un dibuixant dels albors del segle XXI. O per a que facin un seguiment de la propera gira Sargento Rock - World Tour. Fixa't tu!
I abans que ningú ho pregunti: un pipistrello és un rat penat en italià. És el bitxo amb ales que dona la benvinguda al bloc. No se perquè ha decidit posar-li aquest nom al bloc, però cal reconèixer que sona bé. Algun dia li demanaré que m'ho expliqui, entre birra i birra, o entre Jack Daniels i Jack Daniels...
Doncs això. Una salutació i endavant amb el bloc, Joan!
Salut i Metal!
I abans que ningú ho pregunti: un pipistrello és un rat penat en italià. És el bitxo amb ales que dona la benvinguda al bloc. No se perquè ha decidit posar-li aquest nom al bloc, però cal reconèixer que sona bé. Algun dia li demanaré que m'ho expliqui, entre birra i birra, o entre Jack Daniels i Jack Daniels...
Doncs això. Una salutació i endavant amb el bloc, Joan!
Salut i Metal!
dimarts, 2 d’octubre del 2007
T-5 (àlies T-Sud)
L'aeroport del Prat és una infraestructura de l'estat. Això que és tan obvi cal recordar-ho. Pertany a l'estat. El gestiona l'estat a través d'AENA. AENA executa la política aeroportuària de l'estat. La política aeroportuària de l'estat te un model clar i definit: un gran aeroport: Barajas, una companyia de bandera: Iberia.
I més enllà de política aeroportuària, hi ha política general: Una gran capital financera, comercial, industrial... ben connectada amb tot el món, amb un hinterland que va de Portbou, a Finisterre, Lisboa i Cadis. És tan senzill com això.
L'estat administra aquest model central amb convicció. Amb eficàcia, inclús. Des del punt de vista del centre, és clar. Espanya és Madrid i perifèria. Algú ho dubtava?
I a molta gent ja li va bé. A molta gent que mana, i a molta més gent que no mana, ja els va bé que això sigui així. Per descomptat a molta gent de Madrid i també, a molta, molta gent de la perifèria. A molta gent d'aquest fragment de perifèria conegut com Catalunya ja els va bé ser perifèrics.
A d'altres no ens va bé. D'altres pensem que això no és una perifèria, sinó un país, i que en aquest país es viuria millor, o senzillament bé, si es pogués disposar dels recursos propis. Si, simplement, els recursos i els calers de Catalunya no volessin, amb pont aeri, de T5 a T4, a Madrid. La nova T5, altrament coneguda com la T-Sud, de Barajas. L'enèsima derrota de Catalunya.
I va el conseller Nadal que diu que el govern està moderadament satisfet, i l'Hereu que parla d'una solució racional. Però els capitostos del PSC que saben que AENA, i ZP com a responsable últim, els ha tornat a enganyar. Els havia fet promeses que no pensava cumplir. ZP, el gran mentider. El PSC amb el cul a l'aire un altre cop. IC, l'escuder fidel, potser massa fidel, no? que diu que sí al mateix que el PSC. Esquerra ha trigat algunes hores a piular potser perquè tenien la gola embussada empassant-se el gripau, però finalment, les declaracions han estat las úniques possibles. El repartiment de la T5 entre One World i Star Alliance ha estat el pitjor des del punt de vista del país.
Però és que fins-hi-tot seria dolenta des del punt de vista d'una regió sense ínfules de nació preambular. C's han dit que la decisió presa barra el pas a un aeroport intercontinental. El PP també ho ha vist això. Per descomptat, a CiU no han trigat ni tres segons a fer sang. I ben fet que fan. Que li cantin la canya a ZP. Encara que, ben mirat, ara és fàcil queixar-se. El que era difícil era plantar cara fa un any i mig.
En fi. El problema que tenim és que no hi havia res a fer. Parlar del Prat com "l'aeroport de Brcelona" és un lloc comú, però és una perversió del llenguatge. El Prat és un aeroport de l'estat. No de Catalunya. No de Barcelona. No ho és. No ho era. I l'estatutet només planteja la possibilitat que si l'estat i les lleis de l'estat graciosament ho concedeixen, algun dia la Generalitat podrà participar en la gestió. Ni més ni menys. De fet, doncs, res.
L'estatutet, amb el redactat aprovat en referèndum, certifica que l'estat seguirà fent exactamente el que li roti amb l'aeroport. I el que han fet és el que hem vist: han fet la T5.
I aqui ens han enganyat els que deien que un cop aprovat l'estatutet es negociaria per obtenir els aeroports i tantes altres coses i que això no tenia que estar a l'estatutet.
L'any passat es va veure l'ocupació de les pistes, conseqüencia de la gestió l'estat. Aquest any s'ha vist com la T5, alies la T-Sud, esdevindrà el gran alimentador de clients per al vols intercontinentals de la T-4 de Barajas, conseqüència també de la gestió de l'estat.
I llavors un es planteja que el nostre primer mal és l'us fraudulent dels mots. No es podia dir que es negociaria perquè per negociar cal tenir una posició de força. Negociar vol dir que tu i el teu adversari us podeu esclafar els ous mútuament, i es negocia per evitar esclafar-se'n mútuament més d'un. En el cas de l'aeroport, no es podia negociar res perquè els ous de l'estat estaven lliures de perill mentre que els "negociadors" catalans, com de costum, estaven agafats pels collons. Però no per l'estat, sinó retorçant-se els collons entre ells. El que ha passat avui és conseqüència del que va passar llavors.
Més que res, perquè l'estat és l'amo de l'aeroport; i l'estatutet aprovat en referèndum així ho confirmava. L'estatutet diu que si a l'estat li surt dels pebrots li concedirà graciosament a la Genralitat la participació en la gestió de l'aeroport. O no. I, en tot cas, quan l'estat vulgui. Bé, i això a manca de veure com quedarà l'estatutet després del TC.
Potser el TC afegirà el dret de cuixa pels funcionaris d'AENA.
I més enllà de política aeroportuària, hi ha política general: Una gran capital financera, comercial, industrial... ben connectada amb tot el món, amb un hinterland que va de Portbou, a Finisterre, Lisboa i Cadis. És tan senzill com això.
L'estat administra aquest model central amb convicció. Amb eficàcia, inclús. Des del punt de vista del centre, és clar. Espanya és Madrid i perifèria. Algú ho dubtava?
I a molta gent ja li va bé. A molta gent que mana, i a molta més gent que no mana, ja els va bé que això sigui així. Per descomptat a molta gent de Madrid i també, a molta, molta gent de la perifèria. A molta gent d'aquest fragment de perifèria conegut com Catalunya ja els va bé ser perifèrics.
A d'altres no ens va bé. D'altres pensem que això no és una perifèria, sinó un país, i que en aquest país es viuria millor, o senzillament bé, si es pogués disposar dels recursos propis. Si, simplement, els recursos i els calers de Catalunya no volessin, amb pont aeri, de T5 a T4, a Madrid. La nova T5, altrament coneguda com la T-Sud, de Barajas. L'enèsima derrota de Catalunya.
I va el conseller Nadal que diu que el govern està moderadament satisfet, i l'Hereu que parla d'una solució racional. Però els capitostos del PSC que saben que AENA, i ZP com a responsable últim, els ha tornat a enganyar. Els havia fet promeses que no pensava cumplir. ZP, el gran mentider. El PSC amb el cul a l'aire un altre cop. IC, l'escuder fidel, potser massa fidel, no? que diu que sí al mateix que el PSC. Esquerra ha trigat algunes hores a piular potser perquè tenien la gola embussada empassant-se el gripau, però finalment, les declaracions han estat las úniques possibles. El repartiment de la T5 entre One World i Star Alliance ha estat el pitjor des del punt de vista del país.
Però és que fins-hi-tot seria dolenta des del punt de vista d'una regió sense ínfules de nació preambular. C's han dit que la decisió presa barra el pas a un aeroport intercontinental. El PP també ho ha vist això. Per descomptat, a CiU no han trigat ni tres segons a fer sang. I ben fet que fan. Que li cantin la canya a ZP. Encara que, ben mirat, ara és fàcil queixar-se. El que era difícil era plantar cara fa un any i mig.
En fi. El problema que tenim és que no hi havia res a fer. Parlar del Prat com "l'aeroport de Brcelona" és un lloc comú, però és una perversió del llenguatge. El Prat és un aeroport de l'estat. No de Catalunya. No de Barcelona. No ho és. No ho era. I l'estatutet només planteja la possibilitat que si l'estat i les lleis de l'estat graciosament ho concedeixen, algun dia la Generalitat podrà participar en la gestió. Ni més ni menys. De fet, doncs, res.
L'estatutet, amb el redactat aprovat en referèndum, certifica que l'estat seguirà fent exactamente el que li roti amb l'aeroport. I el que han fet és el que hem vist: han fet la T5.
I aqui ens han enganyat els que deien que un cop aprovat l'estatutet es negociaria per obtenir els aeroports i tantes altres coses i que això no tenia que estar a l'estatutet.
L'any passat es va veure l'ocupació de les pistes, conseqüencia de la gestió l'estat. Aquest any s'ha vist com la T5, alies la T-Sud, esdevindrà el gran alimentador de clients per al vols intercontinentals de la T-4 de Barajas, conseqüència també de la gestió de l'estat.
I llavors un es planteja que el nostre primer mal és l'us fraudulent dels mots. No es podia dir que es negociaria perquè per negociar cal tenir una posició de força. Negociar vol dir que tu i el teu adversari us podeu esclafar els ous mútuament, i es negocia per evitar esclafar-se'n mútuament més d'un. En el cas de l'aeroport, no es podia negociar res perquè els ous de l'estat estaven lliures de perill mentre que els "negociadors" catalans, com de costum, estaven agafats pels collons. Però no per l'estat, sinó retorçant-se els collons entre ells. El que ha passat avui és conseqüència del que va passar llavors.
Més que res, perquè l'estat és l'amo de l'aeroport; i l'estatutet aprovat en referèndum així ho confirmava. L'estatutet diu que si a l'estat li surt dels pebrots li concedirà graciosament a la Genralitat la participació en la gestió de l'aeroport. O no. I, en tot cas, quan l'estat vulgui. Bé, i això a manca de veure com quedarà l'estatutet després del TC.
Potser el TC afegirà el dret de cuixa pels funcionaris d'AENA.
dilluns, 1 d’octubre del 2007
T-Sud. El desenllaç
Demà es farà pública l'assignació de la Terminal Sud de l'aeroport de Barcelona.
Pot ser que es faci una assignació a Star Alliance, que pot permetre que companyies asiàtiques tinguin interès en posar la seva base del sud d'Europa a Barcelona. Tindríem que Barcelona podria ser un hub de vols intercontinentals. La porta d'Àsia al sud d'Europa.
Alternativament, es podria assignar a One World (Iberia, ClickAir, pont aeri...). O també es podria prendre la decisió de repartir l'assignació de la T-Sud entre Star Alliance i OneWorld.
En aquest cas, Star Alliance no podria créixer al Prat. Barcelona seria un gran aeroport europeu, sens dubte, però el seu futur com hub intercontinental estaria barrat. La T-Sud seria el gran alimentador de la T-4 de Madrid. Barcelona tindrià un accés privilegiat als vols intercontinentals... de Barajas.
Demà, la resolució del cas. Tanmateix, qui es fia de ZP?
Serà l'enèsima derrota catalana? El mandarinat madrileny farà i desfarà a casa nostra un cop més? ZP, el Pepe el sonrisas, promet molt, i és molt simpàtic, i ens estima molt. Tant, que ahir, els avions de la patrulla Águila van venir a fer uns bonics exercicis aeris a les platges de Barcelona. Fins hi tot ens van emmerdar el cel amb una estanquera gegant de fum . Què bonics els avions. A Barcelona, per la seva festa, el ZP li ha regalat un bonic show aeri.
Però AENA segueix pensant en clau madrilenya, i en clau Iberia. I sap que els avions, a més de bonics, també són calers. Calers per Madrid. Calers pels funcionaris de Madrid. Calers que no seran per Catalunya. Calers de Catalunya que, literalment, volaran a Madrid.
I a tot això es va renunciar amb l'estatutet. I ens van dir als que votàvem NO que érem uns desgraciats, i uns antipatriotes i no se quantes merdes més. I el Montilla que va i diu que no hauríem de mirar a Iberia amb mals ulls. Igual li han dit que vagi preparant el terreny.
Tant de bo que m'equivoqui, però em temo que demà veurem, un cop més, com de necessària és la independència. D'altra banda, i això és el que és trist perquè se sabia, és que aquí no passarà res que no ens haurem buscat.
Pot ser que es faci una assignació a Star Alliance, que pot permetre que companyies asiàtiques tinguin interès en posar la seva base del sud d'Europa a Barcelona. Tindríem que Barcelona podria ser un hub de vols intercontinentals. La porta d'Àsia al sud d'Europa.
Alternativament, es podria assignar a One World (Iberia, ClickAir, pont aeri...). O també es podria prendre la decisió de repartir l'assignació de la T-Sud entre Star Alliance i OneWorld.
En aquest cas, Star Alliance no podria créixer al Prat. Barcelona seria un gran aeroport europeu, sens dubte, però el seu futur com hub intercontinental estaria barrat. La T-Sud seria el gran alimentador de la T-4 de Madrid. Barcelona tindrià un accés privilegiat als vols intercontinentals... de Barajas.
Demà, la resolució del cas. Tanmateix, qui es fia de ZP?
Serà l'enèsima derrota catalana? El mandarinat madrileny farà i desfarà a casa nostra un cop més? ZP, el Pepe el sonrisas, promet molt, i és molt simpàtic, i ens estima molt. Tant, que ahir, els avions de la patrulla Águila van venir a fer uns bonics exercicis aeris a les platges de Barcelona. Fins hi tot ens van emmerdar el cel amb una estanquera gegant de fum . Què bonics els avions. A Barcelona, per la seva festa, el ZP li ha regalat un bonic show aeri.
Però AENA segueix pensant en clau madrilenya, i en clau Iberia. I sap que els avions, a més de bonics, també són calers. Calers per Madrid. Calers pels funcionaris de Madrid. Calers que no seran per Catalunya. Calers de Catalunya que, literalment, volaran a Madrid.
I a tot això es va renunciar amb l'estatutet. I ens van dir als que votàvem NO que érem uns desgraciats, i uns antipatriotes i no se quantes merdes més. I el Montilla que va i diu que no hauríem de mirar a Iberia amb mals ulls. Igual li han dit que vagi preparant el terreny.
Tant de bo que m'equivoqui, però em temo que demà veurem, un cop més, com de necessària és la independència. D'altra banda, i això és el que és trist perquè se sabia, és que aquí no passarà res que no ens haurem buscat.
dissabte, 29 de setembre del 2007
full de ruta
El full de ruta proposat pel govern basc està molt ben explicat en aquest reportatge de "El Peródico" d'ahir.
El reprodueixo aquí: "
Quatre passos i tres anys per arribar a un "referèndum resolutiu"
EFE
MADRID
El full de ruta proposat avui pel lehendakari Ibarretxe consta de quatre passos, ofereix dues vies diferents i inclou dues consultes als ciutadans: la primera, el 25 d'octubre del 2008, i un "referèndum resolutiu", el segon semestre del 2010.
Aquests són, exposats de forma esquemàtica, els quatre passos de la proposta:
PAS 1. OFERTA D'UN PACTE POLÍTIC AL PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL. Juny del 2008.
Ibarretxe proposarà a Zapatero un "Pacte Polític entre Euskadi i Espanya" basat en un principi "ètic" (rebuig a la violència) i un altre de "democràtic" (respecte a la voluntat de la societat basca).
El pacte permetria abordar el final dialogat de la violència segons les condicions establertes pel Congrés el 2005 i obrir un procés de negociació entre tots els partits bascos "sense exclusions", per definir un "nou futur de relació política".
PAS 2. PARLAMENT BASC. Juny del 2008.
A partir d'aquí, la proposta té dos camins possibles:
1) El Parlament basc ratifica el Pacte amb el president del Govern espanyol i autoritza una "consulta ratificadora" que seria "jurídicament vinculant".
2) Si no hi ha Pacte entre Zapatero i Ibarretxe, el Parlament basc autoritzaria una "consulta habilitadora" per obrir un doble procés de diàleg cap al "final definitiu de la violència" i la "solució del conflicte polític".
Si la Cambra basca no aprovés cap d'aquestes opcions, el lehendakari la dissoldria i convocaria eleccions.
PAS 3. CONSULTA. 25 d'octubre del 2008.
En funció del que decideixi el Parlament Basc se celebraria:
1) Una "consulta ratificadora" del pacte aconseguit amb el president del Govern espanyol. Segons Ibarretxe seria "jurídicament vinculant" i la convocarien "conjuntament el president espanyol i el lehendakari".
2) Una "consulta habilitadora" amb la qual la societat basca instaria un doble mandat:
a) al Govern i ETA perquè iniciïn un procés de diàleg que porti al final definitiu de la violència. En aquest cas, ETA ha de mostrar la seva "voluntat inequívoca d'abandonar el terrorisme".
b) a totes les forces polítiques "sense exclusions", perquè arribin a un "acord de normalització política" sobre el "dret a decidir" del poble basc i la "territorialitat" (les relacions amb Navarra).
Aquesta "consulta habilitadora", segons Ibarretxe, no seria jurídicament vinculant però tindria "plena validesa política, social i democràtica".
Després de qualsevol de les consultes, Ibarretxe dissoldria el Parlament i convocaria eleccions.
PAS 4. NEGOCIACIÓ I REFERÈNDUM. Segon semestre del 2010.
Després del resultat positiu de la consulta anterior, ETA "estaria obligada a realitzar una manifestació inequívoca, creïble i demostrable de la seva voluntat de posar fi a la lluita armada".
ETA i el Govern obririen una "taula de diàleg" i les forces polítiques "sense exclusions", una altra. En aquesta segona taula no hi podria haver vetos ni bloquejos.
El procés culminaria amb un "referèndum resolutiu" que plasmés el dret del poble basc a "decidir lliurement el seu propi futur" el segon semestre del 2010."
(El Periódico de Catalunya, 28 de setembre de 2007)
Tot aquest pla em trontolla molt. Això del "Pacte Polític entre Euskadi i Espanya" és el que em te més intrigat. Què es vol pactar? és el penúltim intent de reforma de l'estat?
Si hem de fer cas del full de ruta, el que intentarà pactar és el reconeixement "jurídic" del dret d'autodeterminació... però això requeriria un canvi en la constitució espanyola i en l'estatut de Gernika. En el molt improbable cas que a Madrid hi estiguessin d'acord amb el pacte, és impossible de fer en un any.
En aquest sentit, em sembla que ja es pot garantir que no hi haurà pacte, per tant, el parlament basc, en cas que es mantinguin les relacions de forces actuals donarà permís per a fer una "consulta habilitadora" per a instar, demanar que s'hi posin o que s'esforcin a posar-se d'acord en que ETA deixi les armes i que el govern espanyol i ETA negociin la finalització de la violència: suposo que es refereix al retorn dels presos al País Basc, punt u, i dos: que tots els partits polítics, esquerra abertzale inclosa, es seguin a una taula per parlar sobre el dret d'autodeterminació i sobre la qüestió de Navarra.
Després d'aquesta consulta es dissoldria el Parlament Basc, es convocarien noves eleccions i el nou govern que en sortís tindria (suposant el suficient suport parlamentari) la responsabilitat de convocar un referèndum, plebiscit, consulta, per l'autodeterminació durant el segon semestre de 2010.
Suposant com objectiu la independència d'Euskadi i utilitzant una frase de pel·lícula, es podria dir que en tot aquest pla i hi han milers de coses que encara poden anar malament. Tot plegat, un full de ruta. Aquí encara pot passar de tot i quedar en no res.
Tanmateix, mentre uns proposen un full de ruta per a l'autodeterminació, altres demanen referèndums per acceptar o rebutjar les retallades del TC.
Amb tot, tant Carod com Mas han remarcat un fet important: No és comparable la situació de Catalunya amb la del País Basc.
La diferència és que Ibarretxe és Lehendakari i cap d'un govern que, amb dos collons, una majoria parlamentària, i l'abstenció de Batasuna, ha proposat un full de ruta més o menys verossímil.
La paraula clau no és Ibarretxe, la paraula clau és govern.
El govern de la Generalitat no ha proposat cap full de ruta. Carod va expressar un desig: un referèndum al 2014, i res més. Ho va fer ell. No el govern.
No només això. El principal partit de l'oposició, a Catalunya, no està disposat a proposar un full de ruta en el cas, improbable, que arribi al govern. De fet, vam poder veure no fa tant com es pretenia usar aquest argument de forma molt barroera per provar de desestabilitzar al govern d'Entesa: les declaracions de Vendrell a la calçotada, però després van ser incapaços de votar una resolució en favor de l'autodeterminació.
Dels partits del govern, n'hi ha un que sí que desitja la independència. I prou. Plantejar un full de ruta avui, a Catalunya, que només comptaria amb els vots d'Esquerra al parlament és, senzillament, una pèrdua de temps.
Però cal seguir parlant-ne. I cal fer força per arribar a poder plantejar algun dia un referèndum.
Perquè la qüestió és què votaria el poble en un referèndum. Si parlem només del Principat, crec que per territoris guanyaria l'opció independentista i clarament. En canvi, el resultat en % de vots totals estaria igualat. No crec que l'abstenció fos alta. Un referèndum amb les condicions del de Montenegro és un objectiu assolible.
El que cal tenir clar és que per plantejar el referèndum és necessari tenir un govern que l'organitzi i una majoria al parlament que en doni suport. Vet aquí el nostre combat.
En tot cas, però, molta sort Lehendakari. Molta sort amb el full de ruta. Que el seu esforç contribueixi a dur la Pau i la Llibertat a Euskadi.
Gora Euskadi Askatuta!
El reprodueixo aquí: "
Quatre passos i tres anys per arribar a un "referèndum resolutiu"
EFE
MADRID
El full de ruta proposat avui pel lehendakari Ibarretxe consta de quatre passos, ofereix dues vies diferents i inclou dues consultes als ciutadans: la primera, el 25 d'octubre del 2008, i un "referèndum resolutiu", el segon semestre del 2010.
Aquests són, exposats de forma esquemàtica, els quatre passos de la proposta:
PAS 1. OFERTA D'UN PACTE POLÍTIC AL PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL. Juny del 2008.
Ibarretxe proposarà a Zapatero un "Pacte Polític entre Euskadi i Espanya" basat en un principi "ètic" (rebuig a la violència) i un altre de "democràtic" (respecte a la voluntat de la societat basca).
El pacte permetria abordar el final dialogat de la violència segons les condicions establertes pel Congrés el 2005 i obrir un procés de negociació entre tots els partits bascos "sense exclusions", per definir un "nou futur de relació política".
PAS 2. PARLAMENT BASC. Juny del 2008.
A partir d'aquí, la proposta té dos camins possibles:
1) El Parlament basc ratifica el Pacte amb el president del Govern espanyol i autoritza una "consulta ratificadora" que seria "jurídicament vinculant".
2) Si no hi ha Pacte entre Zapatero i Ibarretxe, el Parlament basc autoritzaria una "consulta habilitadora" per obrir un doble procés de diàleg cap al "final definitiu de la violència" i la "solució del conflicte polític".
Si la Cambra basca no aprovés cap d'aquestes opcions, el lehendakari la dissoldria i convocaria eleccions.
PAS 3. CONSULTA. 25 d'octubre del 2008.
En funció del que decideixi el Parlament Basc se celebraria:
1) Una "consulta ratificadora" del pacte aconseguit amb el president del Govern espanyol. Segons Ibarretxe seria "jurídicament vinculant" i la convocarien "conjuntament el president espanyol i el lehendakari".
2) Una "consulta habilitadora" amb la qual la societat basca instaria un doble mandat:
a) al Govern i ETA perquè iniciïn un procés de diàleg que porti al final definitiu de la violència. En aquest cas, ETA ha de mostrar la seva "voluntat inequívoca d'abandonar el terrorisme".
b) a totes les forces polítiques "sense exclusions", perquè arribin a un "acord de normalització política" sobre el "dret a decidir" del poble basc i la "territorialitat" (les relacions amb Navarra).
Aquesta "consulta habilitadora", segons Ibarretxe, no seria jurídicament vinculant però tindria "plena validesa política, social i democràtica".
Després de qualsevol de les consultes, Ibarretxe dissoldria el Parlament i convocaria eleccions.
PAS 4. NEGOCIACIÓ I REFERÈNDUM. Segon semestre del 2010.
Després del resultat positiu de la consulta anterior, ETA "estaria obligada a realitzar una manifestació inequívoca, creïble i demostrable de la seva voluntat de posar fi a la lluita armada".
ETA i el Govern obririen una "taula de diàleg" i les forces polítiques "sense exclusions", una altra. En aquesta segona taula no hi podria haver vetos ni bloquejos.
El procés culminaria amb un "referèndum resolutiu" que plasmés el dret del poble basc a "decidir lliurement el seu propi futur" el segon semestre del 2010."
(El Periódico de Catalunya, 28 de setembre de 2007)
Tot aquest pla em trontolla molt. Això del "Pacte Polític entre Euskadi i Espanya" és el que em te més intrigat. Què es vol pactar? és el penúltim intent de reforma de l'estat?
Si hem de fer cas del full de ruta, el que intentarà pactar és el reconeixement "jurídic" del dret d'autodeterminació... però això requeriria un canvi en la constitució espanyola i en l'estatut de Gernika. En el molt improbable cas que a Madrid hi estiguessin d'acord amb el pacte, és impossible de fer en un any.
En aquest sentit, em sembla que ja es pot garantir que no hi haurà pacte, per tant, el parlament basc, en cas que es mantinguin les relacions de forces actuals donarà permís per a fer una "consulta habilitadora" per a instar, demanar que s'hi posin o que s'esforcin a posar-se d'acord en que ETA deixi les armes i que el govern espanyol i ETA negociin la finalització de la violència: suposo que es refereix al retorn dels presos al País Basc, punt u, i dos: que tots els partits polítics, esquerra abertzale inclosa, es seguin a una taula per parlar sobre el dret d'autodeterminació i sobre la qüestió de Navarra.
Després d'aquesta consulta es dissoldria el Parlament Basc, es convocarien noves eleccions i el nou govern que en sortís tindria (suposant el suficient suport parlamentari) la responsabilitat de convocar un referèndum, plebiscit, consulta, per l'autodeterminació durant el segon semestre de 2010.
Suposant com objectiu la independència d'Euskadi i utilitzant una frase de pel·lícula, es podria dir que en tot aquest pla i hi han milers de coses que encara poden anar malament. Tot plegat, un full de ruta. Aquí encara pot passar de tot i quedar en no res.
Tanmateix, mentre uns proposen un full de ruta per a l'autodeterminació, altres demanen referèndums per acceptar o rebutjar les retallades del TC.
Amb tot, tant Carod com Mas han remarcat un fet important: No és comparable la situació de Catalunya amb la del País Basc.
La diferència és que Ibarretxe és Lehendakari i cap d'un govern que, amb dos collons, una majoria parlamentària, i l'abstenció de Batasuna, ha proposat un full de ruta més o menys verossímil.
La paraula clau no és Ibarretxe, la paraula clau és govern.
El govern de la Generalitat no ha proposat cap full de ruta. Carod va expressar un desig: un referèndum al 2014, i res més. Ho va fer ell. No el govern.
No només això. El principal partit de l'oposició, a Catalunya, no està disposat a proposar un full de ruta en el cas, improbable, que arribi al govern. De fet, vam poder veure no fa tant com es pretenia usar aquest argument de forma molt barroera per provar de desestabilitzar al govern d'Entesa: les declaracions de Vendrell a la calçotada, però després van ser incapaços de votar una resolució en favor de l'autodeterminació.
Dels partits del govern, n'hi ha un que sí que desitja la independència. I prou. Plantejar un full de ruta avui, a Catalunya, que només comptaria amb els vots d'Esquerra al parlament és, senzillament, una pèrdua de temps.
Però cal seguir parlant-ne. I cal fer força per arribar a poder plantejar algun dia un referèndum.
Perquè la qüestió és què votaria el poble en un referèndum. Si parlem només del Principat, crec que per territoris guanyaria l'opció independentista i clarament. En canvi, el resultat en % de vots totals estaria igualat. No crec que l'abstenció fos alta. Un referèndum amb les condicions del de Montenegro és un objectiu assolible.
El que cal tenir clar és que per plantejar el referèndum és necessari tenir un govern que l'organitzi i una majoria al parlament que en doni suport. Vet aquí el nostre combat.
En tot cas, però, molta sort Lehendakari. Molta sort amb el full de ruta. Que el seu esforç contribueixi a dur la Pau i la Llibertat a Euskadi.
Gora Euskadi Askatuta!
dijous, 27 de setembre del 2007
debat de política general
Vist i sentit el debat d'aquests dos dies, em queda clar que el govern d'Entesa està molt més ben lligat i funciona amb molta més eficàcia que no pas CiU i PP voldrien.
Però anem a pams. Estil. El president Montilla te un estil oratori sec, poc florit, i la seva pronunciació encaixa en la que cabria esperar d'algú castellanoparlant que habitualment usa la seva llengua. Tanmateix, el llenguatge emprat és correcte. Li caldria corregir els "no" amb els que acaba moltes frases. És un vici que em sembla que també te en castellà.
Montilla va relatar ahir l'obra de govern de la Generalitat en aquests darrers 10 mesos de legislatura. Només li va caldre fer això i presentar els projectes per a la resta de la legislatura per a obtenir un discurs prou sòlid. Ahir, com a militant d'Esquerra, partit de govern, només em vaig sentir incomodat amb certa referència ambigua a la relació entre Catalunya i Espanya, que avui en Ridao ha matisat, i ha marcat el perfil propi d'Esquerra, sense entrar en més debat. Per aclarir dubtes, ha deixat clar el que fa Esquerra al govern: "Treballar per la independència des del govern".
El que s'ha vist avui és que el govern d'Entesa el formen tres partits d'esquerra, diferents entre ells però capaços d'arribar a uns acords fonamentals, si més no en aquest moment, del país. Espero que facin una bona tasca. En aquest sentit, un comentari del Sirera, del PP, és important: ja portem quatre anys de governs d'esquerra al Principat. Accepto que els tres primers han estat moguts i centrats en l'estatutet. Però cada vegada menys hem de sentir l'excusa de que el país duu el llast de molts anys de governs de dretes. Això cada cop quedarà més lluny. I trigarà a tornar a donar-se.
La intervenció de Mas, així com la de Sirera i Rivera, han dibuixat, com era d'esperar, un país diferent del pintat per Montilla, Iceta, Ridao i Bosch.
Per cert, si parlem de tripartit (PSC + ERC +IC) al govern, també podem parlar de tripartit de l'oposició (CiU + PP + Cs), no?
La del Mas ha tingut algun moment: Segons Mas, el dia que no hi hagi conflicte entre Catalunya i Espanya, Catalunya no existirà. Fantàstic. Jo sóc independentista. Justament penso el contrari. Justament espero poder superar algun dia el conflicte amb Espanya. Justament espero que algun dia Espanya i Catalunya no tinguin conflicte. Que simplement siguin països veïns. O germans. Com ho són els països escandinaus entre ells. però es veu que a Mas ja li va bé el model actual. De conflicte permanent. De peix al cove. De voler ser, o fer-ho veure, però sense arribar a ser.
La segona del Mas:, si el TC es carrega l'estatutet, aleshores caldria fer un segon referèndum sobre la cosa que hagi deixat el TC. Bé, ara ja sabem quina mena de referèndum vol el Mas. No vol un referèndum d'autodeterminació. Vol un referèndum per a fer empassar les deixalles del TC. Vet aquí el significat que li dona a la paraula sobiranisme.
Això sí, tot serà sobre un catalanisme refundat. És molt trist veure com fins-hi tot al PSC ho tenen més clar que en Mas que és això del catalanisme. Per cert, interessant la referència d'Iceta al llibre de Richard Sennet, "la corrupció del caràcter". Una lectura més per afegir a la llista.
La meva impressió és que CiU va molt, però molt, perduda. Encara no ha paït les derrotes consecutives enfront el bloc d'esquerres i ara mateix demostra una alarmant desubicació ideològica. Això no és bo. CiU és important pel país. Qualsevol intent de millora en l'autogovern requereix la mobilització de tot el conjunt d'electorat nacionalista que, per qüestions ideològiques, mai no votaria Esquerra.
I el Sirera. El hooligan. Fantàstica la referència a l'Èric i l'exercit del Fenix com un exemple de l'adoctrinament ideològic que s'està aplicant als infants catalans, segons el PP, és clar. Genial. Serà extraterrestre? L'estil Acebes de veritat i no la mala imitació del Felip Puig.
El Bosch ha fet un comentari interessant. Sorprenentment el tripartit de l'oposició ha ignorat completament les qüestions climàtiques. No s'ha demanat comptes sobre els esforços fets pel govern en aquests sentit. No ha colat "l'aclaració" de Felip Puig en resposta al Bosch assimilant les preguntes de Mas sobre la MAT o el 4rt cinturó a qüestions ambientals. Sí, és clar, admeten i reclamen aquest enfocament. Però el Felip Puig ha fet trampa. L'enfocament que dona CiU sobre aquestes qüestions no té el caràcter central que l'hi donen els representants d'IC o d'Esquerra.
Una altre aportació interessant dels ecosocialistes ha estat la reivindicació del ferrocarril i l'anunci dels projectes associats a aquest mitjà. La reivindicació del ferrocarril és quelcom que Esquerra també subscriu.
Els partits del govern han centrat les seves intervencions ressaltant l'acció de govern, en amplitud de fronts, i desglossant-ne els resultats. L'oposició, ha atacat per on ha pogut. Ha destacat les mancances i ha minimitzat els èxits. Tanmateix, tots tres partits de l'oposició han sentit com se'ls recordava les seves recents turbulències internes: El cas Duran a CiU, la dimissió de Piqué al PP, i les lluites i divisions internes a Cs. En conjunt, com ha dit un diputat socialista, un govern consolidat i a l'ofensiva, i una oposició tocada i a la defensiva. Els desastres de l'estiu: renfe, aeroports, autopistes, apagades... no han estat munició útil. El govern ha tingut prou amb recordar que tots aquests serveis són competència de Madrid.
I de pas, dir també que Montilla ha donat la cara en tot moment. No hi han hagut torns de paraula ni per Saura ni perCarod. Ben fet. Un senyal inequívoc d'unitat del govern d'Entesa. No han deixat flancs.
Em fa l'efecte que des de CiU no havien preparat aquest debat amb prou serietat. Crec, sincerament, que cometen un error molt greu: menystenen Montilla i el seu govern
Montilla tindrà totes les pegues que vulguis, però que ningú no s'equivoqui. No s'arriba a President de la Generalitat si no es tenen qualitats per ser-ho. Despreciar a Montilla és un error.
Del Rivera no dic res. Si el Sirera és un freaky, el Rivera no vegis. Els col·legues de tripartit del Mas són una fira de monstres. En castellà diuen allò de "Dime con quién andas..."
Una cosa que m'ha cridat l'atenció al llarg del dia és la importància que els mitjans han donat a la declaració de Montilla de "si jo estigués subordinat al PSOE ara no seria president". Quan ho he sentit, jo no li he donat més relevància. Sempre m'ha semblat que Montilla és president malgrat el ZP. Jo considerava com molt probable que la sociovergència fos una de les clàusules del tenebrós pacte de l'estatutet. Tanmateix, sembla ser que això ha cridat molt l'atenció. Com si sorprengués aquesta declaració de independència del president.
En fi. Poca cosa més. Un parell de consideracions sobre el darrer post en el que parlava de l'ajuda de 3000€ per fill nascut o adoptat a les famílies monoparentals, nombroses o amb fills discapacitats: no son 3000€ sinó 3500€. I segona: Amb la seva proposta, Esquerra millorava l'ajut per a grups més desfavorits. Feia la llei més social,o més d'esquerres, si es vol. De fet, però, més que xecs, que això ja ho proposava la dreta, el que calen són polítiques actives de suport a les famílies: ja siguin millores en horaris laborals o permisos retribuïts, millora i increment de la xarxa pública de guarderies, o rebaixes fiscals pels fills d'acord amb els nivells de renda
O sigui: xec de 2500€/3500€. D'acord. És el que hi ha. Segurament una mesura feta amb l'ull posat a les eleccions del març. Aquesta no és la mesura que caldria esperar d'un govern d'esquerres, o si més no, no la única. Valdria com a acompanyament. No com a acció principal. És, com deia ahir, peix al cove. Avui ho ha dit en Ridao. Pel que fa a la relació amb Madrid, no ens hem mogut dels vicis que no s'han pogut superar amb l'estatutet.
Però anem a pams. Estil. El president Montilla te un estil oratori sec, poc florit, i la seva pronunciació encaixa en la que cabria esperar d'algú castellanoparlant que habitualment usa la seva llengua. Tanmateix, el llenguatge emprat és correcte. Li caldria corregir els "no" amb els que acaba moltes frases. És un vici que em sembla que també te en castellà.
Montilla va relatar ahir l'obra de govern de la Generalitat en aquests darrers 10 mesos de legislatura. Només li va caldre fer això i presentar els projectes per a la resta de la legislatura per a obtenir un discurs prou sòlid. Ahir, com a militant d'Esquerra, partit de govern, només em vaig sentir incomodat amb certa referència ambigua a la relació entre Catalunya i Espanya, que avui en Ridao ha matisat, i ha marcat el perfil propi d'Esquerra, sense entrar en més debat. Per aclarir dubtes, ha deixat clar el que fa Esquerra al govern: "Treballar per la independència des del govern".
El que s'ha vist avui és que el govern d'Entesa el formen tres partits d'esquerra, diferents entre ells però capaços d'arribar a uns acords fonamentals, si més no en aquest moment, del país. Espero que facin una bona tasca. En aquest sentit, un comentari del Sirera, del PP, és important: ja portem quatre anys de governs d'esquerra al Principat. Accepto que els tres primers han estat moguts i centrats en l'estatutet. Però cada vegada menys hem de sentir l'excusa de que el país duu el llast de molts anys de governs de dretes. Això cada cop quedarà més lluny. I trigarà a tornar a donar-se.
La intervenció de Mas, així com la de Sirera i Rivera, han dibuixat, com era d'esperar, un país diferent del pintat per Montilla, Iceta, Ridao i Bosch.
Per cert, si parlem de tripartit (PSC + ERC +IC) al govern, també podem parlar de tripartit de l'oposició (CiU + PP + Cs), no?
La del Mas ha tingut algun moment: Segons Mas, el dia que no hi hagi conflicte entre Catalunya i Espanya, Catalunya no existirà. Fantàstic. Jo sóc independentista. Justament penso el contrari. Justament espero poder superar algun dia el conflicte amb Espanya. Justament espero que algun dia Espanya i Catalunya no tinguin conflicte. Que simplement siguin països veïns. O germans. Com ho són els països escandinaus entre ells. però es veu que a Mas ja li va bé el model actual. De conflicte permanent. De peix al cove. De voler ser, o fer-ho veure, però sense arribar a ser.
La segona del Mas:, si el TC es carrega l'estatutet, aleshores caldria fer un segon referèndum sobre la cosa que hagi deixat el TC. Bé, ara ja sabem quina mena de referèndum vol el Mas. No vol un referèndum d'autodeterminació. Vol un referèndum per a fer empassar les deixalles del TC. Vet aquí el significat que li dona a la paraula sobiranisme.
Això sí, tot serà sobre un catalanisme refundat. És molt trist veure com fins-hi tot al PSC ho tenen més clar que en Mas que és això del catalanisme. Per cert, interessant la referència d'Iceta al llibre de Richard Sennet, "la corrupció del caràcter". Una lectura més per afegir a la llista.
La meva impressió és que CiU va molt, però molt, perduda. Encara no ha paït les derrotes consecutives enfront el bloc d'esquerres i ara mateix demostra una alarmant desubicació ideològica. Això no és bo. CiU és important pel país. Qualsevol intent de millora en l'autogovern requereix la mobilització de tot el conjunt d'electorat nacionalista que, per qüestions ideològiques, mai no votaria Esquerra.
I el Sirera. El hooligan. Fantàstica la referència a l'Èric i l'exercit del Fenix com un exemple de l'adoctrinament ideològic que s'està aplicant als infants catalans, segons el PP, és clar. Genial. Serà extraterrestre? L'estil Acebes de veritat i no la mala imitació del Felip Puig.
El Bosch ha fet un comentari interessant. Sorprenentment el tripartit de l'oposició ha ignorat completament les qüestions climàtiques. No s'ha demanat comptes sobre els esforços fets pel govern en aquests sentit. No ha colat "l'aclaració" de Felip Puig en resposta al Bosch assimilant les preguntes de Mas sobre la MAT o el 4rt cinturó a qüestions ambientals. Sí, és clar, admeten i reclamen aquest enfocament. Però el Felip Puig ha fet trampa. L'enfocament que dona CiU sobre aquestes qüestions no té el caràcter central que l'hi donen els representants d'IC o d'Esquerra.
Una altre aportació interessant dels ecosocialistes ha estat la reivindicació del ferrocarril i l'anunci dels projectes associats a aquest mitjà. La reivindicació del ferrocarril és quelcom que Esquerra també subscriu.
Els partits del govern han centrat les seves intervencions ressaltant l'acció de govern, en amplitud de fronts, i desglossant-ne els resultats. L'oposició, ha atacat per on ha pogut. Ha destacat les mancances i ha minimitzat els èxits. Tanmateix, tots tres partits de l'oposició han sentit com se'ls recordava les seves recents turbulències internes: El cas Duran a CiU, la dimissió de Piqué al PP, i les lluites i divisions internes a Cs. En conjunt, com ha dit un diputat socialista, un govern consolidat i a l'ofensiva, i una oposició tocada i a la defensiva. Els desastres de l'estiu: renfe, aeroports, autopistes, apagades... no han estat munició útil. El govern ha tingut prou amb recordar que tots aquests serveis són competència de Madrid.
I de pas, dir també que Montilla ha donat la cara en tot moment. No hi han hagut torns de paraula ni per Saura ni perCarod. Ben fet. Un senyal inequívoc d'unitat del govern d'Entesa. No han deixat flancs.
Em fa l'efecte que des de CiU no havien preparat aquest debat amb prou serietat. Crec, sincerament, que cometen un error molt greu: menystenen Montilla i el seu govern
Montilla tindrà totes les pegues que vulguis, però que ningú no s'equivoqui. No s'arriba a President de la Generalitat si no es tenen qualitats per ser-ho. Despreciar a Montilla és un error.
Del Rivera no dic res. Si el Sirera és un freaky, el Rivera no vegis. Els col·legues de tripartit del Mas són una fira de monstres. En castellà diuen allò de "Dime con quién andas..."
Una cosa que m'ha cridat l'atenció al llarg del dia és la importància que els mitjans han donat a la declaració de Montilla de "si jo estigués subordinat al PSOE ara no seria president". Quan ho he sentit, jo no li he donat més relevància. Sempre m'ha semblat que Montilla és president malgrat el ZP. Jo considerava com molt probable que la sociovergència fos una de les clàusules del tenebrós pacte de l'estatutet. Tanmateix, sembla ser que això ha cridat molt l'atenció. Com si sorprengués aquesta declaració de independència del president.
En fi. Poca cosa més. Un parell de consideracions sobre el darrer post en el que parlava de l'ajuda de 3000€ per fill nascut o adoptat a les famílies monoparentals, nombroses o amb fills discapacitats: no son 3000€ sinó 3500€. I segona: Amb la seva proposta, Esquerra millorava l'ajut per a grups més desfavorits. Feia la llei més social,o més d'esquerres, si es vol. De fet, però, més que xecs, que això ja ho proposava la dreta, el que calen són polítiques actives de suport a les famílies: ja siguin millores en horaris laborals o permisos retribuïts, millora i increment de la xarxa pública de guarderies, o rebaixes fiscals pels fills d'acord amb els nivells de renda
O sigui: xec de 2500€/3500€. D'acord. És el que hi ha. Segurament una mesura feta amb l'ull posat a les eleccions del març. Aquesta no és la mesura que caldria esperar d'un govern d'esquerres, o si més no, no la única. Valdria com a acompanyament. No com a acció principal. És, com deia ahir, peix al cove. Avui ho ha dit en Ridao. Pel que fa a la relació amb Madrid, no ens hem mogut dels vicis que no s'han pogut superar amb l'estatutet.
dimarts, 25 de setembre del 2007
Maragall, Duran i Esquerra
Maragall ataca de nou! el seu article d'opinió a l'ADN és força sucós. tanmateix, tampoc diu res que no se suposés. Que el ZP va pactar les retallades amb el Mas (ell afegeix "i amb el president de la generalitat", segur?) a canvi del seu cap, en forma de dimissió. Maragall no va dimitir. Va avançar les eleccions. N'est-ce pas la même chose. D'altra banda, pactar la retallades a canvi del cap del teu president és una mica fort. Si de cas, pactes les millores i per això pagues un preu. Que diguem-ho també: perquè calia pagar un preu per una demanda legítima? la sobirania no resideix al poble?
El cas és que Maragall descriu la vergonya del pacte de l'estatutet de forma que et queda la impressió que tot plegat ha estat una brutal pèrdua de temps i energia per no res. Com de fet es demostra un i altre cop que no-res és l'estatutet.
Al final, després de perdre al referèndum, ha resultat que els defensors dels NO nacionalista, del NO de la dignitat hem acabat guanyant, doncs ara, qui més qui menys accepta que l'estatutet de la vergonya no serveix per arreglar cap dels problemes que estaven plantejats.
Hem guanyat, sí. Però no. No estem contents. No es pot estar content quan després de tant d'esforç els problemes continuen igual.
Maragall diu que calia canviar primer la constitució. I aquí ja no anem bé. O potser sí, segons ell, és clar, que es declara de l'Espanya plural. L'únic que s'ho deu creure, dic jo. Que no. Que no anem bé. L'Espanya plural no existeix. És una fal·làcia. Un engany. L'enèsima mentida de ZP.
un ZP que no va dubtar a demanar el cap d'un president triat lliure i democràticament pel poble. ZP posa i treu a dit. ZP és un dictador de monarquia bananera. Patètic.
En fi. La maragallada del mes de setembre s'ha fet esperar però ha arribat. Juntem-la amb les declaracions del Duran:"El polític que traeix la seva consciència només per ambició de poder no està servint el seu poble. El polític que ara defensa uns valors i després en defensa uns altres tampoc no està servint la seva comunitat". No estan gens malament. De debò que s'ha reconciliat amb el Mas? perquè serà que quan sento aquestes declaracions en el primer nom que penso és Artur? Sí, suposo que en realitat les declaracions van en el sentit de la "coherència" que diu que ha "demostrat" posant en quarantena la seva proclamació com a candidat fins a saber quin programa hauria de defensar. Sí, sí, deu ser això.
En fi. Per la seva banda Esquerra diu que s'abstindrà als pressupostos. Que no estan mal pel que fa a inversions, però que estan curts en quant a cosa social. De fet, el suport d'Esquerra no és imprescindible per als pressupostos. Esquerra ha tret de la negociació una millora de l'ajut per fill nascut o adoptat per a famílies monoparentals, o nombroses, que passa de 2500€ a 3000€. No està mal. No és per tirar cohets, la veritat. És el peix al cove de l'antiga CiU, en realitat. Com va dir Maragall, al final sembla ser que és l'únic que funciona amb Madrid.
Doncs caldrà anar fent. Peix al cove. Que trist.
Ai, Senyor, quina abstenció que s'albira.
El cas és que Maragall descriu la vergonya del pacte de l'estatutet de forma que et queda la impressió que tot plegat ha estat una brutal pèrdua de temps i energia per no res. Com de fet es demostra un i altre cop que no-res és l'estatutet.
Al final, després de perdre al referèndum, ha resultat que els defensors dels NO nacionalista, del NO de la dignitat hem acabat guanyant, doncs ara, qui més qui menys accepta que l'estatutet de la vergonya no serveix per arreglar cap dels problemes que estaven plantejats.
Hem guanyat, sí. Però no. No estem contents. No es pot estar content quan després de tant d'esforç els problemes continuen igual.
Maragall diu que calia canviar primer la constitució. I aquí ja no anem bé. O potser sí, segons ell, és clar, que es declara de l'Espanya plural. L'únic que s'ho deu creure, dic jo. Que no. Que no anem bé. L'Espanya plural no existeix. És una fal·làcia. Un engany. L'enèsima mentida de ZP.
un ZP que no va dubtar a demanar el cap d'un president triat lliure i democràticament pel poble. ZP posa i treu a dit. ZP és un dictador de monarquia bananera. Patètic.
En fi. La maragallada del mes de setembre s'ha fet esperar però ha arribat. Juntem-la amb les declaracions del Duran:"El polític que traeix la seva consciència només per ambició de poder no està servint el seu poble. El polític que ara defensa uns valors i després en defensa uns altres tampoc no està servint la seva comunitat". No estan gens malament. De debò que s'ha reconciliat amb el Mas? perquè serà que quan sento aquestes declaracions en el primer nom que penso és Artur? Sí, suposo que en realitat les declaracions van en el sentit de la "coherència" que diu que ha "demostrat" posant en quarantena la seva proclamació com a candidat fins a saber quin programa hauria de defensar. Sí, sí, deu ser això.
En fi. Per la seva banda Esquerra diu que s'abstindrà als pressupostos. Que no estan mal pel que fa a inversions, però que estan curts en quant a cosa social. De fet, el suport d'Esquerra no és imprescindible per als pressupostos. Esquerra ha tret de la negociació una millora de l'ajut per fill nascut o adoptat per a famílies monoparentals, o nombroses, que passa de 2500€ a 3000€. No està mal. No és per tirar cohets, la veritat. És el peix al cove de l'antiga CiU, en realitat. Com va dir Maragall, al final sembla ser que és l'únic que funciona amb Madrid.
Doncs caldrà anar fent. Peix al cove. Que trist.
Ai, Senyor, quina abstenció que s'albira.
diumenge, 23 de setembre del 2007
t'explico una peli
Ahir a la nit vaig poder veure "This land is mine" (en català, "Aquesta terra és meva") del director francès Jean Renoir. La pel·lícula es va rodar el 1943 i va ser un producte de propaganda dels aliats durant la segona guerra mundial. Malgrat això no es considera una obra menor. El treball dels actors principals: Charles Laughton, Maureen O'Hara i George Sanders, és convincent i aconsegueixen emocionar i, estic segur, el públic que va anar a veure aquesta pel·lícula durant els anys de la guerra mundial deuria sortir de les sales convençut d'estar en la banda correcta del conflicte i mogut a lluitar per la causa.
La història: a un poblet de la França ocupada, la resistència realitza una acció de sabotatge que acaba amb un soldat alemany mort. Els alemanys reprimeixen la població i agafen hostatges. Si els resistents no es donen, els hostatges seran afusellats. El professor de l'escola Albert Lory (Charles Laughton), un home covard, entrat en anys i que viu amb la seva mare, està enamorat secretament de Louise Martin (Maureen O'Hara), la seva companya de feina i germana del resistent que ha matat al soldat alemany. Sense voler-ho, Albert Lory es veu involucrat en la lluita de la resistència.
La sort dels hostatges, l'autojustificació dels fets pels col·laboracionistes, la desesperació per haver de conviure amb la traïció i la mentida que acaba amb el suïcidi del superintendent col·laboracionista George Lambert (George Sanders), promès de la Louise, la presa de consciència de la pròpia feblesa, i de la pròpia força, duran a Albert Lory a convertir-se en un heroi.
Del discurs final del professor em quedo amb una frase. No la puc repetir de memòria, però el sentit és el següent: "La classe treballadora ja sap que ha de lluitar perquè prou que ho veu que els volen convertir en esclaus. La classe mitjana, però, pot pensar que es poden acomodar".
Però el millor ve després, en la seva darrera classe a l'escola, quan sap que els alemanys el venen a buscar per matar-lo, el professor llegeix als seus alumnes la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà". Document fonamental de la Revolució Francesa i redactat per l'Assemblea Nacional Constituent Francesa el 26 d'agost de 1789.
Els soldats alemanys s'enduen al professor Lory i la Louise continua la lectura. La pel·lícula acaba amb la lectura de l'article sisè.
Els articles llegits són:
Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.
Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.
Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d'autoritat que no emani d'ella expressament.
Article 4. La llibertat consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial per als altres. Així, l'exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la societat gaudir d'aquests mateixos drets; aquests límits només poden ser determinats per la llei.
Article 5. La llei només té dret a prohibir les accions nocives per a la societat. Tot allò que no està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena.
Article 6. La llei és la expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents.
Arribats a aquest punt, demano disculpes per haver revelat el final de la pel·lícula.
Sóc conscient que aquesta pel·lícula és propaganda. Tanmateix, l'al·legat de defensa del professor Lory i l'apel·lació a la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà" resulten una equilibrada i irrefutable crida a la resistència contra la ocupació. Contra l'ocupació alemanya de França, però contra l'ocupació d'un país per altre, també.
També podria ser el cas de Catalunya. Resistència de país ocupat és el que van ser els maquis que van resistir durant tants anys al nostre país. O resistència a l'exili i en altres fronts és el que van ser els soldats catalans de la República que van passar a França a lluitar amb els aliats, o a la resistència francesa.
Aquesta resistència que no és més que lluitar pels drets humans.
Avui i aquí, per cremar una foto et tanquen a la presó. Avui i aquí, per enviar un mail demanant l'etiquetatge en català encara que siguis un menor, et jutgen i t'apliquen la llei antiterrorista. Avui i aquí, la Constitució espanyola, la llei, amenaça de mort als que trenquin la "sagrada unidad de la patria". Avui i aquí, pagues impostos per finançar als soldats que t'engegarien un tret al cap si els ho manessin. Avui i aquí, si no pagues els impostos que financen als soldats que t'amenacen, t'embarguen. Avui i aquí, pagues impostos que no serveixen per millorar els serveis, i cada any mor molta gent per culpa d'infraestructures caduques i per la contaminació de l'aire, de l'aigua i de la terra. Avui i aquí, tot això està passant. Avui i aquí, ens volen fer creure que la llei, la Constitució, està per sobre dels drets dels homes i dels pobles.
Que no t'enganyin.
Som un país ocupat. Jo ho sento així.
Però enguany, tres-cents anys després d'Almansa, continua la resistència.
Adjunto un parell de documents prou interessants:
"Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà", 26 d'agost de 1789 per l'Assemblea Nacional Constituent francesa.
"Declaració universal dels drets humans", Adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948.
La història: a un poblet de la França ocupada, la resistència realitza una acció de sabotatge que acaba amb un soldat alemany mort. Els alemanys reprimeixen la població i agafen hostatges. Si els resistents no es donen, els hostatges seran afusellats. El professor de l'escola Albert Lory (Charles Laughton), un home covard, entrat en anys i que viu amb la seva mare, està enamorat secretament de Louise Martin (Maureen O'Hara), la seva companya de feina i germana del resistent que ha matat al soldat alemany. Sense voler-ho, Albert Lory es veu involucrat en la lluita de la resistència.
La sort dels hostatges, l'autojustificació dels fets pels col·laboracionistes, la desesperació per haver de conviure amb la traïció i la mentida que acaba amb el suïcidi del superintendent col·laboracionista George Lambert (George Sanders), promès de la Louise, la presa de consciència de la pròpia feblesa, i de la pròpia força, duran a Albert Lory a convertir-se en un heroi.
Del discurs final del professor em quedo amb una frase. No la puc repetir de memòria, però el sentit és el següent: "La classe treballadora ja sap que ha de lluitar perquè prou que ho veu que els volen convertir en esclaus. La classe mitjana, però, pot pensar que es poden acomodar".
Però el millor ve després, en la seva darrera classe a l'escola, quan sap que els alemanys el venen a buscar per matar-lo, el professor llegeix als seus alumnes la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà". Document fonamental de la Revolució Francesa i redactat per l'Assemblea Nacional Constituent Francesa el 26 d'agost de 1789.
Els soldats alemanys s'enduen al professor Lory i la Louise continua la lectura. La pel·lícula acaba amb la lectura de l'article sisè.
Els articles llegits són:
Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.
Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.
Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d'autoritat que no emani d'ella expressament.
Article 4. La llibertat consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial per als altres. Així, l'exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la societat gaudir d'aquests mateixos drets; aquests límits només poden ser determinats per la llei.
Article 5. La llei només té dret a prohibir les accions nocives per a la societat. Tot allò que no està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena.
Article 6. La llei és la expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents.
Arribats a aquest punt, demano disculpes per haver revelat el final de la pel·lícula.
Sóc conscient que aquesta pel·lícula és propaganda. Tanmateix, l'al·legat de defensa del professor Lory i l'apel·lació a la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà" resulten una equilibrada i irrefutable crida a la resistència contra la ocupació. Contra l'ocupació alemanya de França, però contra l'ocupació d'un país per altre, també.
També podria ser el cas de Catalunya. Resistència de país ocupat és el que van ser els maquis que van resistir durant tants anys al nostre país. O resistència a l'exili i en altres fronts és el que van ser els soldats catalans de la República que van passar a França a lluitar amb els aliats, o a la resistència francesa.
Aquesta resistència que no és més que lluitar pels drets humans.
Avui i aquí, per cremar una foto et tanquen a la presó. Avui i aquí, per enviar un mail demanant l'etiquetatge en català encara que siguis un menor, et jutgen i t'apliquen la llei antiterrorista. Avui i aquí, la Constitució espanyola, la llei, amenaça de mort als que trenquin la "sagrada unidad de la patria". Avui i aquí, pagues impostos per finançar als soldats que t'engegarien un tret al cap si els ho manessin. Avui i aquí, si no pagues els impostos que financen als soldats que t'amenacen, t'embarguen. Avui i aquí, pagues impostos que no serveixen per millorar els serveis, i cada any mor molta gent per culpa d'infraestructures caduques i per la contaminació de l'aire, de l'aigua i de la terra. Avui i aquí, tot això està passant. Avui i aquí, ens volen fer creure que la llei, la Constitució, està per sobre dels drets dels homes i dels pobles.
Que no t'enganyin.
Som un país ocupat. Jo ho sento així.
Però enguany, tres-cents anys després d'Almansa, continua la resistència.
Adjunto un parell de documents prou interessants:
"Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà", 26 d'agost de 1789 per l'Assemblea Nacional Constituent francesa.
"Declaració universal dels drets humans", Adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948.
divendres, 21 de setembre del 2007
efecte Duran
Al "Racó català" han obert un fil amb la pregunta "Si en Duran es presenta finalment per CiU, creieu que la federació patirà una davallada?"
Com sempre, hi han aportacions en un sentit i en altre, àdhuc una enquesta.
Bé, jo he dit la meva, i com que estic mandrós i m'ha sortit prou llarg, aprofito el text i el converteixo en apunt del bloc. Allà va:
Potser els votants més "ideològics" de CiU aniran a l'abstenció. Però tampoc crec que l'embolic dels "cataplins" acabi afectant molt el seu resultat electoral. El votant de CiU vota a CiU. Més que no pas a CDC o a Unió. Per això, crec, si CiU es fot una clatellada ho serà per la suma d'aquesta i altres raons i si efectivament es produeix la clatellada, serà en forma de vots que aniran a l'abstenció.
Però el que és important és que aquest mal afectarà també a la resta de partits.
De fet, o molt m'equivoco, o hi haurà molta més abstenció que a les darreres espanyoles. Tots els partits tindran molts menys vots, en valor absolut, que el 14M de fa quatre anys.
És molt senzill: el 14-M va haver una mobilització molt gran degut a l'atemptat de l'11-M i les "lineas de investigación" de l'Acebes. Això sense comptar la guerra de l'Irak i les cassolades, o el "Prestige".
A les espanyes aquests darrers quatre anys han estat, en general, avorrits. A Catalunya, però, sobretot aquest estiu, la sensació d'haver viscut una grandiosa trepitjada col·lectiva de merda, crec que la compartim tots.
El PSOE te bones possibilitats si reté Andalusia i el Principat. De fet, l'ensabonada dels pressupostos va en aquesta línea i el chaco-cheque, també. Tanmateix, l'estiu és molt recent encara, i jo diria que Catalunya li costarà. O igual no. Potser l'efecte Montilla els resulta d'ajuda. En canvi, la candidata Chacón em sembla massa de plàstic.
Per la seva banda, el PP jugarà la carta de la catalanofòbia, que sempre funciona. Fins hi tot a Catalunya. I si ETA comet algun atemptat li haurà fet la meitat de la campanya.
En la meva opinió, Esquerra i CiU tenen un electorat disjunt. El combat no hauria de ser entre elles sinó contra l'abstenció. Contra l'abstenció dels electorats propis. tanmateix, veurem si ho han entès que la seva banda d'intercanvi de vots és molt estreta. Massa. Per descomptat que molt més que la banda d'intercanvi de vots amb l'abstenció. I em fa l'efecte que per provar de captar els pocs vots que es disputen entre elles, poden perdre molts vots cap a l'abstenció.
Em penso que la "refundació del catalanisme" del Mas serà quelcom que anirà en aquesta direcció: consolidar i definir clarament el perfil del propi electorat. O igual no. Ja veurem.
Per la seva banda, segurament per Esquerra la campanya serà la més difícil de tots els partits catalans. Es complicat fer un discurs independentista i, a la vegada, alinear-se amb l'esquerra espanyola per barrar el pas a la dreta. Tanmateix, crec que és el que cal fer. Però Esquerra hauria de deixar clar que no li tremolaria el pols si hagués de deixar al PSOE en minoria, sobretot en l'aprovació de pressupostos donat el cas.
De totes formes, el Ridao és un senyor molt llest i segur que serà capaç de fer un discurs engrescador. Més val que sigui així. Tanmateix, per molt engrescador que sigui hi han elements que caldria esperar, com són: acció del govern d'Entesa; una eventual clatellada al ZP en alguna qüestió important d'aquí a les eleccions; per descomptat, treure rendiment de la més que previsible campanya anticatalana del PP...
Arguments típics de campanya (CiU, PSC, PP i IC també faran servir algun d'aquests arguments). Espero, però, que sentirem propostes més consistents que no pas això.
Lamento ser tan cínic. Però he arribat a certes conclusions força descoratjadores sobre els polítics en general.
Malgrat tel que acabo de dir, però, Esquerra compta amb el meu vot. En particular m'agrada molt el candidat Ridao. Per mi, el cap més ben moblat dins l'actual direcció d'Esquerra.
Doncs això. Acabo i en resum: clatellada a CiU, potser sí. Però no només pel Duran. I compte que a Esquerra també la pot agafar.
L'enemic serà, en ambdós casos, l'abstenció.
Com sempre, hi han aportacions en un sentit i en altre, àdhuc una enquesta.
Bé, jo he dit la meva, i com que estic mandrós i m'ha sortit prou llarg, aprofito el text i el converteixo en apunt del bloc. Allà va:
Potser els votants més "ideològics" de CiU aniran a l'abstenció. Però tampoc crec que l'embolic dels "cataplins" acabi afectant molt el seu resultat electoral. El votant de CiU vota a CiU. Més que no pas a CDC o a Unió. Per això, crec, si CiU es fot una clatellada ho serà per la suma d'aquesta i altres raons i si efectivament es produeix la clatellada, serà en forma de vots que aniran a l'abstenció.
Però el que és important és que aquest mal afectarà també a la resta de partits.
De fet, o molt m'equivoco, o hi haurà molta més abstenció que a les darreres espanyoles. Tots els partits tindran molts menys vots, en valor absolut, que el 14M de fa quatre anys.
És molt senzill: el 14-M va haver una mobilització molt gran degut a l'atemptat de l'11-M i les "lineas de investigación" de l'Acebes. Això sense comptar la guerra de l'Irak i les cassolades, o el "Prestige".
A les espanyes aquests darrers quatre anys han estat, en general, avorrits. A Catalunya, però, sobretot aquest estiu, la sensació d'haver viscut una grandiosa trepitjada col·lectiva de merda, crec que la compartim tots.
El PSOE te bones possibilitats si reté Andalusia i el Principat. De fet, l'ensabonada dels pressupostos va en aquesta línea i el chaco-cheque, també. Tanmateix, l'estiu és molt recent encara, i jo diria que Catalunya li costarà. O igual no. Potser l'efecte Montilla els resulta d'ajuda. En canvi, la candidata Chacón em sembla massa de plàstic.
Per la seva banda, el PP jugarà la carta de la catalanofòbia, que sempre funciona. Fins hi tot a Catalunya. I si ETA comet algun atemptat li haurà fet la meitat de la campanya.
En la meva opinió, Esquerra i CiU tenen un electorat disjunt. El combat no hauria de ser entre elles sinó contra l'abstenció. Contra l'abstenció dels electorats propis. tanmateix, veurem si ho han entès que la seva banda d'intercanvi de vots és molt estreta. Massa. Per descomptat que molt més que la banda d'intercanvi de vots amb l'abstenció. I em fa l'efecte que per provar de captar els pocs vots que es disputen entre elles, poden perdre molts vots cap a l'abstenció.
Em penso que la "refundació del catalanisme" del Mas serà quelcom que anirà en aquesta direcció: consolidar i definir clarament el perfil del propi electorat. O igual no. Ja veurem.
Per la seva banda, segurament per Esquerra la campanya serà la més difícil de tots els partits catalans. Es complicat fer un discurs independentista i, a la vegada, alinear-se amb l'esquerra espanyola per barrar el pas a la dreta. Tanmateix, crec que és el que cal fer. Però Esquerra hauria de deixar clar que no li tremolaria el pols si hagués de deixar al PSOE en minoria, sobretot en l'aprovació de pressupostos donat el cas.
De totes formes, el Ridao és un senyor molt llest i segur que serà capaç de fer un discurs engrescador. Més val que sigui així. Tanmateix, per molt engrescador que sigui hi han elements que caldria esperar, com són: acció del govern d'Entesa; una eventual clatellada al ZP en alguna qüestió important d'aquí a les eleccions; per descomptat, treure rendiment de la més que previsible campanya anticatalana del PP...
Arguments típics de campanya (CiU, PSC, PP i IC també faran servir algun d'aquests arguments). Espero, però, que sentirem propostes més consistents que no pas això.
Lamento ser tan cínic. Però he arribat a certes conclusions força descoratjadores sobre els polítics en general.
Malgrat tel que acabo de dir, però, Esquerra compta amb el meu vot. En particular m'agrada molt el candidat Ridao. Per mi, el cap més ben moblat dins l'actual direcció d'Esquerra.
Doncs això. Acabo i en resum: clatellada a CiU, potser sí. Però no només pel Duran. I compte que a Esquerra també la pot agafar.
L'enemic serà, en ambdós casos, l'abstenció.
dimecres, 19 de setembre del 2007
català emprenyat
Continua el vodevil a can CiU. Fent futurologia, però, jo crec que CiU seguiran junts i tot quedarà no res. La alternativa, que no me la crec, és que CDC tira per una banda i UDC per l'altra. Seria el pas previ a la integració del PPC en UDC i la reconversió d'aquesta última en la marca blanca del PP al Principat. Una cosa semblant a la UPN. I el Duran ministre del Rajoy. Però no ho crec. Senzillament, perquè estic segur que dins UDC poden veure que això és el conte de la lletera i que així, l'únic que aconseguirien seria passar a ser extraparlamentaris. O potser no. Ves tu a saber. Sempre he tingut curiositat per saber quants vots de CiU corresponen realment a CDC i quants a UDC. Tanmateix, tinc la certesa que els votants de CiU, de forma majoritària, voten a CiU com a conjunt, o al Mas. I no pensen en aquesta distinció a l'hora de votar. En aquest sentit una eventual separació de CiU potser perjudicaria molt més a CDC que no pas es pensen. Per descomptat que si amb la separació UDC caigués en mans del PP, llavors ja es podria assegurar que tindríem Entesa a la Generalitat fins al 2014, data de la Independència. Somiar és gratis.
O igual no és somiar. De fet és una necessitat. Resulta que el ZP ha promès calers i inversions. Ja veurem. Ja veurem si això és veritat o és com sempre. De moment, el PP torna a treure la catalanofòbia com a recurs. S'acosten les eleccions i el més idiota sap a les espanyes que fotre canya als catalans dona molts vots. Si guanya el Rajoy, oblidem-nos. Si al final el ZP surt veurem si compleix. En tot cas, els trens segueixen sense anar, hi han un munt de nens escolaritzats en barracons, Catalunya està a la cua de l'OCDE pel que fa a nombre de joves que han acabat l'educació secundària i, més general, les hipoteques pugen i el pa i la llet també. Mentrestant, ha calgut discutir molt per fer que a Madrid complissin la llei, doncs llei és l'estatutet, encara que recorregut al TC i penjant d'un fil.
Calers en infraestructures que són necessàries. Barcelona és la ciutat més contaminada d'Europa. Mal registre per a un govern municipal que durant molts anys ha dut l'etiqueta de "verd". O si més no, això posava al logo d'Iniciativa. Tot plegat, sí que és cert que cal alguna cosa més que paraules i promeses. Calen fets. Cal inversió. I calen independentment de quin mani a Madrid. De fet ens cal la independència total de Madrid. No pot ser que calgui anar a Madrid a decidir quines carreteres es fan o es deixen de fer.
I no és una qüestió abstracte o etèria això de la independència. No ho és. És una qüestió personal i del dia a dia. És la mentida de la solidaritat. Jo no vull ser solidari amb Espanya. Perquè? Ni ho vull ni ho sóc de solidari amb Espanya. Passa, però, que em tenen collat. Ells prenen un bon pic de calers del meu sou cada mes. Ells en diuen solidaritat, però, evidentment, són impostos. Impostos. Imposats. Com Província vol dir Vençut per, i així ens diuen provincians als que volem la independència. Ells ens recorden la derrota cada dia. Ens la fiquen al cap. Ells poden enviar-me inspectors i policia i embargar-me els comptes si deixo de pagar. Serà cosa de cobrar en negre, doncs i deixar de pagar, deixar de tolerar l'estafa de cada mes, de cada nòmina, de pagar per uns serveis que, en alguns casos ni vull ni demano, com l'exercit, i ens altres no rebo, con la sanitat, l'educació o els transports. No parlo ja de la seguretat, la policia, perquè com més passa més evident és que la seva missió és exactament aquesta: mantenir l'ordre públic, és dir, que els que paguen segueixin fent-ho. I tampoc em serveix de res aquest "pacte" amb l'estat quan resulta que les hipoteques, el pa i la llet pugen. Pugen per mi i pels que són com jo. I a sobre em neguen la meva identitat nacional. La meva identitat, senzillament.
I tot això passa en aquest món perfecte en el que la RFEF diu que, pels seus collons, Catalunya, no podrà jugar amb els EUA. Doncs molt bé. He sentit que diuen que estan parlant amb la federació de Gibraltar per jugar un amistós en la data del fallit Catalunya-EUA. Doncs, pels nostres collons, que això també estaria molt bé. Seria el que els faria emprenyar més. Seria fantàstic. A més, hi ha una cosa molt important, seria un pas endavant, una pujada de to, seria dir clarament a l'enemic que si parlem de collons, aquí en tenim tots. Que sabem on te l'ull de poll i que ens ve de gust trepitjar-lo. I després d'això, si volen parlem, i si no, tranquils, que aviat arribaran les hòsties. Si en el fons, i a veure si ho tenim clar, la independència no s'aconseguirà anant de bon rotllo. Costarà. Sang, suor i llàgrimes.
O igual no és somiar. De fet és una necessitat. Resulta que el ZP ha promès calers i inversions. Ja veurem. Ja veurem si això és veritat o és com sempre. De moment, el PP torna a treure la catalanofòbia com a recurs. S'acosten les eleccions i el més idiota sap a les espanyes que fotre canya als catalans dona molts vots. Si guanya el Rajoy, oblidem-nos. Si al final el ZP surt veurem si compleix. En tot cas, els trens segueixen sense anar, hi han un munt de nens escolaritzats en barracons, Catalunya està a la cua de l'OCDE pel que fa a nombre de joves que han acabat l'educació secundària i, més general, les hipoteques pugen i el pa i la llet també. Mentrestant, ha calgut discutir molt per fer que a Madrid complissin la llei, doncs llei és l'estatutet, encara que recorregut al TC i penjant d'un fil.
Calers en infraestructures que són necessàries. Barcelona és la ciutat més contaminada d'Europa. Mal registre per a un govern municipal que durant molts anys ha dut l'etiqueta de "verd". O si més no, això posava al logo d'Iniciativa. Tot plegat, sí que és cert que cal alguna cosa més que paraules i promeses. Calen fets. Cal inversió. I calen independentment de quin mani a Madrid. De fet ens cal la independència total de Madrid. No pot ser que calgui anar a Madrid a decidir quines carreteres es fan o es deixen de fer.
I no és una qüestió abstracte o etèria això de la independència. No ho és. És una qüestió personal i del dia a dia. És la mentida de la solidaritat. Jo no vull ser solidari amb Espanya. Perquè? Ni ho vull ni ho sóc de solidari amb Espanya. Passa, però, que em tenen collat. Ells prenen un bon pic de calers del meu sou cada mes. Ells en diuen solidaritat, però, evidentment, són impostos. Impostos. Imposats. Com Província vol dir Vençut per, i així ens diuen provincians als que volem la independència. Ells ens recorden la derrota cada dia. Ens la fiquen al cap. Ells poden enviar-me inspectors i policia i embargar-me els comptes si deixo de pagar. Serà cosa de cobrar en negre, doncs i deixar de pagar, deixar de tolerar l'estafa de cada mes, de cada nòmina, de pagar per uns serveis que, en alguns casos ni vull ni demano, com l'exercit, i ens altres no rebo, con la sanitat, l'educació o els transports. No parlo ja de la seguretat, la policia, perquè com més passa més evident és que la seva missió és exactament aquesta: mantenir l'ordre públic, és dir, que els que paguen segueixin fent-ho. I tampoc em serveix de res aquest "pacte" amb l'estat quan resulta que les hipoteques, el pa i la llet pugen. Pugen per mi i pels que són com jo. I a sobre em neguen la meva identitat nacional. La meva identitat, senzillament.
I tot això passa en aquest món perfecte en el que la RFEF diu que, pels seus collons, Catalunya, no podrà jugar amb els EUA. Doncs molt bé. He sentit que diuen que estan parlant amb la federació de Gibraltar per jugar un amistós en la data del fallit Catalunya-EUA. Doncs, pels nostres collons, que això també estaria molt bé. Seria el que els faria emprenyar més. Seria fantàstic. A més, hi ha una cosa molt important, seria un pas endavant, una pujada de to, seria dir clarament a l'enemic que si parlem de collons, aquí en tenim tots. Que sabem on te l'ull de poll i que ens ve de gust trepitjar-lo. I després d'això, si volen parlem, i si no, tranquils, que aviat arribaran les hòsties. Si en el fons, i a veure si ho tenim clar, la independència no s'aconseguirà anant de bon rotllo. Costarà. Sang, suor i llàgrimes.
diumenge, 16 de setembre del 2007
Спасибо!
No he vist la final de l'eurobasket, però acabo de veure el resultat final.
Doncs bé. Com que la selecció catalana, la meva, no pot jugar. No pot ni jugar amistosos. Com la meva selecció nacional, la catalana, està prohibida i, en canvi, volen fer-me empassar com a meva una selecció que per mi és estrangera, doncs per tot això, i per la mala llet que em dona, jo faig com els escocesos que diuen que tenen dues seleccions, la seva i la que juga contra Anglaterra.
Jo tinc dues seleccions. La catalana i la que juga contra Espanya.
I avui, la meva selecció, o millor dit, l'alternativa, en aquest cas Rússia, m'ha donat una gran alegria!
Moltes gràcies!
Espasiva!
Спасибо!!!!
Doncs bé. Com que la selecció catalana, la meva, no pot jugar. No pot ni jugar amistosos. Com la meva selecció nacional, la catalana, està prohibida i, en canvi, volen fer-me empassar com a meva una selecció que per mi és estrangera, doncs per tot això, i per la mala llet que em dona, jo faig com els escocesos que diuen que tenen dues seleccions, la seva i la que juga contra Anglaterra.
Jo tinc dues seleccions. La catalana i la que juga contra Espanya.
I avui, la meva selecció, o millor dit, l'alternativa, en aquest cas Rússia, m'ha donat una gran alegria!
Moltes gràcies!
Espasiva!
Спасибо!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)