"Ladies and gentlemen, the President of the United States of America, Mr. Donald Trump."

Trump va ser triat democràticament -tot el "democràticament" que permet el sistema representatiu dels Estats Units- com a nou President Of The United States, o POTUS, per als amics.

Va ser triat per una majoria de vots directes, a diferència de la vegada anterior. I amb majoria llarga de representants.

És important dir-ho. Els ciutadans dels EUA han votat el que els ha semblat més adequat. És exactament el que se'ls demanava. A les presidencials dels EUA només voten ciutadans dels EUA. Seria fantàstic que en una elecció tan important hi pogués votar tot el món. Literalment, tenint en compte que aquesta tria afecta a tothom, a Catalunya també, seria bo, finr i tot just, que des de Catalunya es pogués votar per quin és el President que ens sembla més bé, atenent, sens dubte als interessos dels catalans. Però no és aquest el cas. No hi han valoracions morals que valguin. A les presidencials dels EUA, només hi poden votar ciutadans dels EUA.

És per això que no entenc la campanya a favor de Kamala Harris que s'ha dut a terme a Catalunya. des de les TV i ràdio públiques. Per què? Aquí no es podia votar, aleshores, a qui anava adreçada? Qui ho ha ordenat i per quin motiu? 

De la mateixa manera que no entenc per què Rússia és l'enemic, com no entenc que s'ajudi Israel en la massacre que està perpetrant a Gaza, i com no entenc que de tants i tants conflictes "de baixa intensitat", però ben letals,  que ara mateix s'estan desenvolupant, siguin sistemàticament silenciats i ignorats. Un exemple ben proper: per què no s'ajuda als Kurds  a obtenir la seva independència de Turquia, Iran, Iraq i Síria?  

Algú ara dirà que sóc pro-Trump. En cap cas. Opino que els ciutadans dels EUA s'han fotut un tret al peu, i de pas, ens l'han fotut una mica a tots: els abaixaran imposts però els retallaran els ja migrats serveis públics i ajudes estatals; s'acabarà la guerra a Ucraïna, bo per ells, i caldrà que la UE es replantegi la seva estratègia de defensa, qui sap, potser també bo per nosaltres, depenent de com bufi el vent; de nou als EUA, els immigrants il·legals estaran en una posició més precària i amb un risc més alt d'expulsió; els drets civils als EUA, en general se'n sentiran; apujaran els aranzels, bo per ells, si més no a curt termini, i dolent per a la resta del món; molt interessant, Trump diu que els EUA "pagaran" el seu deute extern, caldrà veure si pot i de quina forma. Això pot ser molt bo o molt dolent i, en tot cas, les conseqüències són imprevisibles. Per als EUA seria una gran cosa. Per als tenidors del seu deute, més aviat una mala notícia. Més coses: el petroli. Trump destrossarà Alaska amb el fracking. Això és una notícia catastròfica per al planeta. Trump és negacionanista climàtic. Això encara serà més catastròfic.

Tanmateix, els ciutadans dels EUA han triat Trump majoritàriament.

Està clar que aquesta tria vol dir que els darrers quatre anys, que havien de ser anys de represa després de la pandèmia, en realitat han estat decebedors per als ciutadans dels EUA. 

Biden ha estat un president titella dels poders fàctics dels EUA, essencialment indústria del petroli i de l'armament, i d'altres lobbies poderosos. Poders fàctics, per cert, d'una sorprenent manca de visió, que van haver d'intervenir a mitja campanya de la reelecció per a substituir Biden per la candidata Harris. Una candidata encara més titella que Biden. En tot cas, Una demostració més que per als poders fàctics, la democràcia és, amb prou feines un guarniment, quan no una molèstia, i és que a Biden el van triar els electors republicans en uns caucus que no deixen de ser unes primàries i, en canvi, a Harris la van triar a dit. Aquesta mena d'abusos de poder potser no són definitius, però també es tenen en compte, a l'hora de triar.

Els demòcrates representen la dreta hipòcrita dels Estats Units, així com els republicans, la dreta reaccionària.  És impossible des de la decència preferir uns o altres. Per això encara és més insultant la campanya pro-Harris que s'ha fet als mitjans públics catalans. Sembla que alguns han decidit, des d'una suposada superioritat moral, quina és l'opinió que han de tenir els catalans en política exterior. I, de fet, també en la política interior. Mirin, és que no.  

En fi. Calcem-nos. Trump no és cap ganga, però pot plantejar oportunitats. La llàstima és que els polítics catalans, tant els que toquen poder com els que no, són els més mediocres dels darrers cent anys, i no reconeixerien una oportunitat ni que els caigués a sobre. Vet aquí el drama d'aquest país, i vet aquí la nostra lluita més important: fer fora la crosta, que és un llast que no ens deixa progressar i que malbarata oportunitats i força popular. Més ens val auto centrar-nos i no patir tant per Trump. Ja s'encarregaran el nord americans de fotre'l fora si és tan nefast com alguns diuen.   

  

La germandat

Ahir es van fer manifestacions al País Valencià reclamant la dimissió de Carlos Mazón.

Sembla que, com de costum, per molta gent que es manifesti o estigui indignada, funcionarà un cop més la "democràcia" espanyola, que consisteix en que "un dia votes el que et deixem votar, i després obeiràs quatre anys". Dubto molt que Mazón dimiteixi, i cada cop és més clar que des del PP no l'obligaran a fer-ho. Cap novetat.

Com de previsible era que, ahir, un tuit del PP valencià afirmava que la manifestació a Valencià era una manifestació catalanista, promoguda pels defensors dels Països Catalans que havien anat a València, només a fer merder.

El recurs de tota la vida: Culpar Catalunya i els catalans de tots els mals. Al País Valencià aquest recurs és particularment ofensiu. Atia la catalanofòbia i ataca al tret més important de la identitat del País Valencià, que és la seva llengua; atacant, de pas, el tret més distintiu de la identitat de Catalunya, que és també la llengua. La mateixa llengua a tots dos països. A Catalunya li en diem català, al País Valencià li en diuen valencià. Dos noms per a la mateixa cosa. La mateixa. La gent que es manifestava ahir parlaven valencià, molts. Parlaven català. Jo entenia perfectament les seves consignes sense que em calgués cap traducció. És una obvietat, però prefereixo dir-ho i escriure-ho.

La manifestació d'ahir no era catalanista. Era una manifestació de gent molt emprenyada. Una manifestació valenciana i amb eslògans en valencià molt explícits. Eslògans i crits reclamant la dimissió de Mazón, per la forma com va gestionar la catàstrofe, i per la forma desastrosa en que ha gestionat, i es tem que gestionarà, les conseqüències. Punt.

Que gent i organitzacions de Catalunya anessin a València a manifestar-se és ben natural, des del moment en que molta d'aquesta gent eren voluntaris que hi són allà des del primers dies per ajudar, i han vist sobre el terreny com el desgavell institucional, les mentides, la incompetència i certa forma de corrupció  "legal" han provocat víctimes.

A més, a Catalunya som molts els que sentim el País Valencià com a país germà. Igual com sentim germanes a les Illes Balears; igual com sentim la Catalunya Nord com una part mateixa del Principat. Un Principat que fou esquinçat i repartit entre Espanya i França pel tractat dels Pirineus. Igual com ens sentim germans d'Andorra i de la franja d'Aragó. Igual com ens sentim germans de la ciutat sarda de l'Alguer. Som germans, i ens agermana més que cap altra cosa, la mateixa llengua. És de bon germà que quan el teu germà pateix, tu vagis a ajudar-lo. Perquè sí. Perquè cal. Sense haver de donar més explicacions. No cal ni que ho demani. Com és natural, l'ajudes en la mateixa llengua que heu parlat sempre.

Vet-ho aquí. Aquesta germandat, es tradueix en voluntaris i en recursos econòmics, i en lluites compartides, aquestes sí, contra els que per incompetència, desconeixement o cobdícia fan mal, o fan patir al meu germà. Per això la manifestació d'ahir, i els voluntaris, i els eslògans. Perquè Mazón ha de dimitir, per mentider, inútil i incompetent, i perquè amb les seves mentides, inutilitat i incompetència està fotent a la família.

I amics, a la família no se la toca.  

Una reflexió al voltant del desastre al País Valencià

Al post anterior comentava que al dinar no havíem parlat de política, però el cas és que una mica sí que vam parlar. Va sortir la poca confiança que donen els partits, i també el referèndum del 1er d'octubre. No és gens casual que aquests dos fets apareguin junts.

El desastre al País Valencià no fa més que confirmar que no es pot confiar en els polítics. Els polítics, en conjunt, són inútils i incompetents. Alguns afegiran que, en conjunt, també són corruptes. Jo no diria tant tot recordant el principi de Hanlon: no és que siguin malvats, és que són estúpids. Però és cert que la seva incompetència permet que la corrupció campi. Fins i tot, la seva incompetència voreja la corrupció. El cinisme, la cobdícia, la incompetència. L'acumulació de poder i diners en mans d'un grup que no estan preparats per a gestionar aquests recursos poden provocar situacions d'atzucac. 

Sembla que és el que ha passat al País Valencià. La incompetència, la manca de preparació, la cobdícia d'uns i altres, durant anys, han portat a que una situació d'emergència climàtica hagi provocat un desastre. Un desastre amb centenars de morts, la destrucció massiva d'infraestructures i, molt més greu, que a dia d'avui encara hi hagi gent atrapada.  És molt bèstia. Això vol dir que probablement, a hores d'ara ja hi ha gent que van sobreviure al desastre però que avui, per manca d'aigua potable, per manca d'atenció mèdica, perquè encara no han estat rescatats, han mort, o moriran.

Ahir a la nit vaig veure el vídeo d'última hora que va penjar Marc Vidal al YouTube. Marc Vidal és un liberal que modula el seu discurs i a vegades sembla un social liberal i altres pot sonar a ultra liberal . Ahir estava particularment encès i denunciava el que per a ell era la demostració que l'estat espanyol és un estat degradat i en descomposició. En el seu discurs diu que hauria passat de ser un estat "molt fràgil", a  un de "fallit" o "col·lapsat". 

Al costat del vídeo de Marc Vidal cal posar el vídeo dels voluntaris, centenars, potser milers, marxant amb pales, escombres, aigua, menjar a les zones afectades. Van a ajudar als seus veïns. Sols el poble salva al poble, com diuen alguns. Per cert, van a títol individual la majoria. Val a dir també que diferents organismes oficials i organitzacions particulars han muntat equips per anar a col·laborar en les tasques de rescat i emergència. Però la imatge que colpeix, positivament, és la de les cues de voluntaris.

L'estat ha fallat. La gent ha respost. L'estat, i "estat" inclou totes les administracions: central,  autonòmiques, provincials, locals, ha fallat. L'estat no controla el territori. L'estat, de fet, ha estat en una part no menor, un dels agreujants del caos. Precisament perquè sobre el paper controla el territori, però en la pràctica no ho fa. En realitat, el control del territori té més a veure en posar el territori a disposició d'uns determinants interessos, ja sigui trigant a donar l'avís d'emergència per evitar un possible perjudici econòmic (no donant l'avís el perjudici ha estat molt més greu); o no revisant durant anys els protocols de seguretat i les construccions fetes, atenent als avisos que la pròpia natura va donant regularment, i que ara ja es donen des d'organismes internacionals referents als efectes del canvi climàtic i la construcció desordenada; o trigant a demanar ajuda, o dificultant la seva arribada degut a una avaluació incorrecta dels danys produïts, de la pròpia capacitat de resposta i de la voluntat d'utilitzar el desastre per a fer propaganda, o per evitar que es faci propaganda contrària.

La gent afectada, mentrestant, sobreviu com pot, o gràcies a l'ajuda dels voluntaris i dels serveis de rescat, allà on l'ajuda i els voluntaris arriben. 

La notícia, important per confirmada, és que Espanya és una estat fallit,  o col·lapsat, que a efectes pràctics és el mateix. Espanya no controla el territori. Les estructures d'estat inexistents, que van ser  l'excusa que alguns van posar el 1er d'octubre per a no fer efectiva la independència, en realitat, tampoc existeixen per la banda de l'estat espanyol En realitat les estructures de l'estat són, en el millor dels casos ineficients, i en el pitjor, parasitàries, i si el país va funcionant és, més que cap altre cosa, perquè hi ha una majoria que treballa cada dia, malgrat el pes i la fortor, cada cop més insuportable, del cadàver de l'estat.

A Catalunya tenim un projecte de país, d'estat independent, que no té per  què ser una mala còpia de l'estat espanyol. Tenim la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé, i és més possible del que ens diuen perquè les estructures d'estat que ens calen, ja les tenim i només cal ocupar-les. L'estat no controla el territori. El poble, sí. Segur que les estructures han de ser modernitzades i posades al dia. Precisament cal aprofitar l'absència i la deixadesa del titular. Per a ocupar-les on es puguin aprofitar, per a refer-les allà on calgui; i posar-les, ara sí, al servei de la col·lectivitat, i no com ara, que estan al servei d'interessos privats. El que és públic ha d'estar el servei del públic.

Espero que el País Valencià es recuperi aviat d'aquest cop. El condol per les víctimes. Que tots aprenguem alguna cosa i que, si pot ser, aprofitem aquest desastre per recuperar el control sobre les nostres vides. Un control que per la cobdícia sostinguda en el temps d'alguns, ens ha estat arrabassat. Que no tinguem por. Que no els necessitem. Que el poble salva el poble. Que només ens necessitem a nosaltres mateixos. 

I que l'aigua, que tant de mal ha fet, però que ens és imprescindible, també s'endugui la crosta inútil, incompetent i corrupta que ens tenalla.

Dinar de Tots Sants amb la família.

 Com moltes altres famílies, ahir vam tenir un dinar especial. Val a  dir que la intenció no era tant recordar als que ja no hi són com, sobretot, no perdre la memòria dels que hi som encara. No és senzill fer coincidir grups perquè tothom té compromisos, i com més gran és un grup més imprevists es poden  produir. Finalment, tot i alguna baixa d'última hora que fan imprescindible una nova trobada aviat, al dinar es ve poder celebrar.

Com he dit al començament, més que recordar als que han marxat, la cosa va anar de posar-se al dia, a riure molt i, de fet, també a recordar als absents, però d'una forma càlida. Sense tristesa. Va estar molt bé.

Per a nosaltres, en tot cas, en la polèmica Castanyada contra Halloween, crec que, clarament el dinar d'ahir s'incardina en el partit de la Castanya, potser per l'aclaparadora majoria de d'adults al voltant de la cinquantena. El que avui es coneix com a "boomers". En fi, en tot cas, aquesta polèmica qüestió ni tan sols es va abordar.

De fet, ni de futbol ni de política. Amb prou feines del la catàstrofe al País Valencià. És lògic. He de reconèixer amb vergonya que ens hem vist poc aquest anys. Molt poc. Teniem moltes coses a dir tot i que, finament, la cosa va ser més com una reunió de vells amics que familiar. Una reunió de vells amics, aquests que fa vint anys que no es veuen però, per art de màgia, el dia que es retroben les bromes i els acudits flueixen amb la naturalitat de l'últim cop, com si els temps no hagués passat, com si l'últim cop hagués estat ahir mateix. Segur que sabeu de què us parlo i que també ho heu viscut.

Va ser una gran trobada. Un cop cadascú a casa seva i la petita xarxa social js havia recuperat la normalitat, era el moment de retrobar-se amb la quotidianitat, amb aquells quefers i responsabilitats diàries. Amb la calma de la nit,  també era el moment de recordar moments  del dia.

I satisfet, amb escalf al cor, anar a dormir.

Una abraçada molt forta!