amnistia a canvi d'unilateralitat?

 Des de Sumar/Podemos/Comuns/Ex-ICV diuen que, a canvi de l'amnistia, cal renunciar a la unilateralitat. 

 És dir "jo et perdono, però ja no ho faràs més, eh? a partir d'avui seràs un espanyolet bo".

 Faria gràcia si no fos que ho diuen seriosament. Ho diuen els de l'"esquerra progressista" a "l'esquerra del PSOE".

 El cas és que, en realitat, la cosa no va de perdonar res a ningú. La cosa va de que la independència de Catalunya no es podrà aconseguir de forma negociada. No hi haurà mai un referèndum pactat, i per això el referèndum del 1er d'octubre de 2017 no va ser pactat. Aquesta pantalla es va passar fa molt de temps. Si avui estem com estem és, sobre tot, per uns polítics maldestres, cínics i també molts d'ingenus aquí, uns mafiosos feixistes allà, i una país excessivament llirista

 No podem repetir els errors. No es poden tolerar més lliristes amb ànima de màrtir entre la gent, ni es pot deixar que els lideratges els assumeixi personal que no està capacitat o que té una agenda pròpia. Dels mafiosos feixistes del bàndol contrari només podem esperar que siguin encara més mafiosos i feixistes. No els podem canviar. Només podem corregir els nostres errors.

 I un error monumental seria renunciar a la unilateralitat. 

 És clar que la DUI només es pot aixecar quan es tingui a un milió de persones disposades  a sortir al carrer i a estar-s'hi una setmana, dues, un mes... disposats a enfrontar-se a la policia i, si calgués, amb l'exercit. Per descomptat que una escalada tan bèstia només es possible si des d'Espanya envien els tancs, cosa que, evidentment pot passar, però que té un preu car abans de disparar la primera canonada. I un preu inassumible, amb un resultat ben incert, un cop el primer dispar ja s'ha fet.

 No es pot renunciar a la unilateralitat perquè és el mateix que desarmar l'independentisme. L'independentisme català només té sentit si és unilateral. Sense unilateralitat és  autonomisme, és dir, espanyolisme regionalista. Indistingible de qualsevol regionalisme i és també la certificació de la defunció de la nació catalana, la seva cultura i la seva llengua.

 Els partits ja sabran que fan. Jo no he votat cap partit i no seré jo el que digui que han de fer. Jo sé el que jo faria i el que esperaria que fes el partit que em representés. El partit que em representés NO votaria a Pedro Sánchez, i menys encara amb els termes que estan proposant.

 Però també us dic una cosa: tinc la forta sospita que Feijóo serà president.  Serà president perquè hi haurà una tupinada: hi hauran vots del PSOE cap a Feijóo. Vots rebels, vots comprats... és igual.  Aquesta és la meva aposta. A veure què passa. A hores d'ara tots els escenaris són possibles. Si al final anem a eleccions al desembre em plantejaré votar i quin partit em representa millor, si és que n'hi ha cap. A qualsevol dels altres escenaris, ja sigui amb Sánchez o Feijóo de president, tocarà tornar als carrers. Hi podeu pujar de peus.

Reflexió abans de la diada nacional.

El dilluns serà la Diada Nacional. Com cada any cal repetir que aquesta no és una diada de festa, si no de reivindicació i mobilització.

El lema d'enguany de l'Assemblea és "Per la independència, Via fora!". Vet aquí el vídeo promocional:

El lema té una cosa molt bona: la mobilització és per la independència. Molt important recordar-ho. Els partits estan venent com un èxit que des del PSOE s'hagi pronunciat la paraula "amnistia", com si això fos garantia de res. Els partits estan passant de puntetes sobre l'altra línia vermella que ells mateixos havien posat: el referèndum d'autodeterminació i, definitivament, no en volen sentir res del referèndum del 1er d'octubre de 2017 i l'aixecament de la DUI. Estan evitant haver de dir massa cops i massa fort la paraula independència.

No se si Jordi Graupera té raó (acostuma a encertar-la) quan adverteix que amb l'amnistia es vol obrir una nova "transició" cap a un estat "federal i plurinacional". És important aquesta advertència. Els independentistes volem la independència de Catalunya. Perquè creiem que és el millor per a la gent que vivim a Catalunya. Punt. No som independentistes per intentar reformar Espanya. Espanya està encantadíssima de conèixer-se a ella mateixa i no té cap intenció de reformar-se, en canvi sí d'assimilar a Catalunya i fer-ne desaparèixer la llengua i fer-la desaparèixer com a nació.   

En tot cas, Jo crec que dins del PSOE aquest plantejament de transició ni hi  és ni s'espera. Per descomptat, aquest plantejament no hi és ni al PP i adlàters ni a l'estat dur: monarquia, judicatura, exercit, alt i mitjà funcionariat de les diferents administracions de l'estat (incloent, per cert, força quadres de la Generalitat).  No. El que hi ha aquí és un nou intent d'enganyifa per part del mentider major del regne, Espero que a Junts no siguin tan innocents de creure res del que digui Pedro Sánchez.

En definitiva, el típic vol gallinaci dels partits d'aquí d'allà.

No perdem el nord. Si alguna cosa cal reivindicar el proper dilluns, si per algun motiu vull sortir al carrer és per cridar ben fort que vull la independència de Catalunya. És el primer i més important. L'objectiu principal. La raó de ser de l'independentisme. La independència. Fer palès que es va fer una DUI el 6 i 7 de setembre de 2017, que aquesta DUI es va ratificar el 1er d'octubre d'aquell mateix any, que molts estàvem disposats a defensar-la, i que encara ho estem avui. Amb molts més motius.

No és que l'assemblea faci tot bé. De fet, crec que ja ha passat el temps de les samarretes de colors, les performances en forma de columnes i vies i actes immaculadament cívics sense un paper a terra i no donant en cap cas la foto que volen. Suposo que, el problema és que l'Assemblea no pot fer una altre cosa i que, efectivament, calen noves organitzacions que reprenguin i culminin la cursa per la independència. Organitzacions capaces d'aportar la duresa necessària per a fer efectiva la independència. Però, si més no, cal agrair a l'assemblea que no hagi perdut de vista l'objectiu principal, per molt que això incomodi als partits independentistes.

El dilluns, doncs, em manifestaré. Abans hauré penjat l'estelada al balcó, per descomptat i m'agradaria participar a la marxa de torxes de Sants, si els compromisos de cures familiars m'ho permeten. Em mobilitzaré, i espero que ho faci molta gent. Com també espero que aquesta mobilització es mantingui, i creixi. 

Via fora, doncs. Tots som cridats als carrers. Tot està per fer (encara i lamentablement) i tot és possible!

L'ocellet

Des del nostre balcó es veu la façana dels edificis de l'altre vora del carrer. L'edifici de just al davant nostre és antic. A la primavera els falciots aprofiten els forats sota el terrat per a fer nius. La majoria de balcons estan tancats i els pisos buits. Només un parell dels pisos estan ocupats. 

A un dels balcons dels pisos buits de més avall uns coloms hi van fer niu. Van tenir dos pollets. 

La mare va peixar als seus pollets però, inevitablement, un dels pollets es va fer més fort i l'altre cada cop estava més dèbil. Fa uns dies, el poll dèbil va caure al carrer. Ens vam adonar perquè una senyora el va veure i estava tota esverada donant explicacions.

En un rampell força inexplicable, vam baixar i vam agafar el pollet. El vam pujar a casa i el primer que vam fer va ser banyar-lo. Van sortir paràsits de tota mena. Fins i tot després de banyar-lo encara tenia paràsits. Ens vam proposar alimentar-lo. A la botiga d'animals ens van donar menjar per a pollets de lloros i això li vam donar. 

No va ser fàcil fer-lo menjar. Tanmateix alguna cosa va empassar Passada una estona, l'ocell, dins de la seva caixa estava més actiu. Res a veure amb el pollet mig mort que haviem tret del carrer. El vam deixar sortir de la caixa i, va arribar al balcó.

EL pollet es va fer seu el balcó. Amb la panxa plena, buscava llocs al sol. Anava, s'aturava, s'endormiscava, tornava.  Es va passejar entre els testos i es va pujar a un que tenim que és ple de còdols.

Pensàvem que quan  es fes més tard l'agafaríem de nou i el posaríem a la caixa. La idea era que, en un parell de setmanes l'ocell estaria en condicions de volar i que el deixaríem anar. 

El cas, és que, en un moment que no el miràvem, el pollet ja no hi era al nostre balcó. Era al seu niu. Havia saltat des del nostre balcó fins el balcó de més avall de la façana del davant en que estava el seu niu.

Quan va tornar la mare, el petit pollet va demanar aliment. Aparentment, estava prou fort com per competir una mica amb el seu germà gran. tanmateix, amb un cop d'ull ja es veia que el pollet gran era més fort. Si ve en aquesta primer competència el petit pollet va aconseguir menjar alguna cosa, el gran ràpidament va tornar a marcar territori.

Els dos dies següents, amb una nit de pluja intensa de per mig, el pollet petit es va anar apagant. El gran acaparava tot el menjar que duia  la mare. Aquesta matinada encara hem vist que el pollet petit es movia, però a mig matí ja havia mort.

Si no haguéssim rescatat al pollet del carrer, aquell mateix dia hauria mort, esclafat per un cotxe o menjat per algun depredador.

A casa hauríem d'haver estat més expeditius i no deixar-lo anar lliurement. Hauríem d'haver-lo forçat a menjar i deixar-lo anar una setmana més tard, només quan el seu aspecte hagués estat ben llustrós. Suposant, és clar, que no se'ns hagués mort per malaltia, o per negar-se a menjar.

La història podria haver-se acabat amb l'ocellet tornant al seu niu. Aleshores ens podríem haver imaginat que la família de coloms hauria prosperat, els dos pollets haurien esdevingut adults i haurien trobat parelles amb les que perpetuar l'espècie. Hauria pogut parlar de com l'ocellet havia saltat de forma valenta i audaç, per tornar a la tebior del niu, on la seva mare i el seu germà se n'alegraven pel fill i germà perdut i recuperat.

Però, el cas, és que l'ocellet només seguia el seu instint. L'ocellet veia i sentia la seva mare des del balcó i l'instint li deia que el lloc més segur per ell era al costat de la mare. Però  també era l'instint el que feia acaparar el menjar al  germà gran. L'instint era el que feia que la mare peixés al pollet que aconseguia ficar el bec, sense importar quin fos.  L'instint fa que el més fort i més ben adaptat sobrevisqui, i el dèbil mori.

Els animals no són humans. És absurd atribuir sentiments i valors humans al comportament dels animals. L'instint que ajuda als animals a sobreviure també fa que la seva vida estigui, a ulls d'una ingènua humanitat, farcida de crueltats. Les ciutats són brutes i perilloses. Els animals que són veïns dels humans, com els coloms i altres ocells, tenen una vida molt dura, amb molta brutícia, malaltia, fam i mort.

 L'ocellet va viure un parell de dies més dels que la natura li havia concedit. Una  agonia que va començar al mateix moment que va tornar al niu. La vida dels animals és així. No va haver-hi res de bo (categoria moral) en allargar-li la vida un parell de dies. Tampoc hi ha res de dolent. Senzillament, no hi ha res. Cap moralitat. Només l'instint . Només les lleis de la supervivència que actuen de forma inevitable. Aquesta és l'explicació racional del que ha passat, i no hi ha res més.

Però quan surto al balcó i veig el petit cos mort del pobre Pic, sento que a l'estómac se'm vol fer un nus. No és racional i aparto aquests pensaments. Per això, potser, ha estat necessari escriure aquest post, dedicat al petit pollet que vam rescatar del carrer i que no vam saber cuidar.