NO als Jocs d'Hivern 2030 (VI). Vídeos 3 i 4 per Octuvre.cat

Cada cop és més clar que els Jocs Olímpics d'Hivern de 2030 són una maniobra espanyolista a la que les elits catalanes (rere les sigles d'ERC i de Junts) s'hi han sumat amb entusiasme. Han ensumat sang i beneficis. Obscenament, cínicament, hipòcritament es venen Catalunya, un cop més, a canvi dels seus beneficis. 

Els seus beneficis, la nostra pobresa.

No als Jocs Olímpics espanyols de 2030.

Vet aquí els nous vídeos que han publicat a Octuvre.cat, la plataforma de Marta Sibina i Albano Dante Fachín).

 

 

El jorn dels miserables

No n'hi havia prou amb els jocs olímp0ics d'hivern, que també han portat a Barcelona la Copa Amèrica de vela.

La Copa Amèrica, com els Jocs Olímpics d'hivern, és un esdeveniment per a rics, en el que es posen a Barcelona i a Catalunya al servei de les elits, en el que les elits fan negocis multimilionaris per a ells i que no són més que depredació i esgotament de Catalunya i de la gent que hi vivim

Que els partits autoanomenats d'esquerres (i independentistes!) siguin els que estan posant Catalunya, a les catalanes i als catalans, a la classe treballadora de Catalunya al servei, com galiots d'una galera, com uns servents,  com uns esclaus a les ordres i els dictats de les elits, ens diu quina mena de gent és en aquests partits.

M'estalviaré els insults. Vull guardar-me tota la ràbia i no oblidar-la pas, per quan arribi el moment, que arribarà, de convertir-la en força, i fer que paguin. Arribarà el dia, el jorn dels miserables, en que prendrem venjança.

Han de pagar, i car, la depredació, la corrupció, l'engany, la destrucció i el malbaratament dels recursos del país, del seu paisatge, de la seva cultura, del seu orgull. Han de pagar per l'empobriment de la gent, per la destrucció de llocs de treball i per condemnar a als joves a un futur de treballs de merda. Han de pagar per la repressió a la dissidència, per les multes, pels cops, per la presó i per l'exili, pels drets i la llibertat que han manllevat. Han de pagar per la seva ignorància, per la seva supèrbia. Han de pagar i pagaran.

No sé quan i com. Però pagaran.

Derrotar les elits

Havien de fer la Independència. Eren el govern del 52%.

Però s'han carregat la immersió lingüística.

De fet, segons ens diuen ells mateixos, la immersió lingüística no es respectava. Ens diuen que, en realitat, a moltes escoles del país que el castellà només representés el 25% de les classes seria una millora més que considerable.

Doble falta, doncs. Perquè es tenia una eina, i no es feia servir. I ara, ni tan sols es tindrà l'eina.

Tot això, per obra i gràcia dels que havien de fer la Independència, el govern del 52%.

Xirinacs ja ens ho havia avisat: és la traïció dels líders. És una constant en la història de Catalunya. Em nego a creure que sigui una constant en la història, en general, de qualsevol país. Sospito que aquesta manca absoluta de visió que demostrem els catalans quan ens posem a les ordres de les elits és una marca de la casa.

És l'única explicació, i copio l'escena de Trainspotting, que a dia d'avui continuem sotmesos als castellans (espanyols es fan dir), que són, al seu torn un país essencialment messell i subordinat a les seves elits (sí, fills meus, són els del "¡vivan las cadenas!")

I això ens passa per dues raons: la primera, que les nostres elits vetllen pels seus negocis, i els seus negocis volen estabilitat. Una cosa és manifestar-se i fer performances acolorides a l'11 de setembre, o ocupar l'aeroport per desocupar-lo immediatament, a temps per a que ningú perdi cap vol important, o votar sota una pluja de cops de la policia, amb un heroic lliri blanc a les mans, i després tothom a casa, ben calent per les bastonades, però amb l'orgull patriòtic pels núvols i la superioritat moral encara més amunt; i l'altre hauria estat, que les performances acolorides d'una tarda d'estiu haguessin estats talls continuats de carreteres i vies de tren prou intenses com per a provocar el desabastiment de productes i matèries primeres, o que l'ocupació de l'aeroport hagués estat indefinida, obligant a tancar l'espai aeri, o que els cops de la policia l'1 d'octubre haguessin tingut una resposta de força similar o superior. Aquesta és la primera raó: Les elits no volien merder.

La segona raó és que, em temo, la gent tampoc el vol, el merder. L'avantatge de tenir una elit tan cínica és que permet justificar la inacció, o la por, o la derrota.

La realitat és que era més fàcil, bonic i esperançador creure que es podia anar de llei a llei, que es podia fer la separació amistosa d'Espanya sense més que manifestar-se de forma massiva i acolorida per la tarda d'un dia de setembre i, sobretot, que votant en tindríem prou, i que els cops rebuts, i no tornats cent cops per cop, ens portarien a la victòria, política i moral.

Com n'hem estat d'innocents. O de cínics. O porucs. O hipòcrites. L'autoengany no existeix. No et pots mentir a tu mateix i creure't les teves pròpies mentides perquè, precisament, la gràcia de l'engany és que l'enganyat desconeix que és una mentida. No és possible l'autoengany: o ets innocent, o ets un cínic. Aleshores hem de convindre que en aquest país hi ha molta gent innocent, i no poca gent cínica.

Avui sabem, a més, que els més cínics de tots han estat els líders. I ho han estat perquè s'han aprofitat de la innocència de molta gent, i també del cinisme de molta altre.

Jo dic que serem independents. Que farem la independència. No tinc ni puta idea de com, però si se que caldrà pagar un preu de sang i patiment i derrotar a les elits, que també hauràn de pagar. En definitiva, el nacionalisme espanyol només acceptarà la separació de Catalunya quan retenir Catalunya representi un cost tan alt, en diners, en honor, en orgull nacional... que se'ls faci insuportable. Això és el que ens ensenya la guerra a Ucraïna. Amb estats autoritaris, no hi ha negociació possible. Només lluita. Persistent i sense treva. Acceptant tots els escenaris possibles. Tornant cada cop, cent cops per cop. Cal acceptar que hi haurà mort, destrucció i patiment. Serà inevitable perquè hi han elits que així ho han decidit.

Aquest és el punt on ens trobem. El món en que vivim. Deia Guardiola que la guerra a  Ucraïna és el fracàs dels polítics:

Em temo que no. Segur que hi han polítics que volen fer política per servir a la gent, i que, certament, aquests és deuen sentir fracassats. Però sospito que n'hi han molts més que, des del cinisme, avui només estan preocupats pels seus interessos, pels negocis i lobbies que representen i per la forma com aquesta guerra els afecta, o com en poden treure profit.

Alguna cosa hem d'aprendre d'aquests anys infames que ens toca viure. El món és un lloc brut, lleig, immoral, indecent i que està en mans d'elits essencialment mafioses.

No us enganyeu, les guerres sempre són dels poderosos contra la gent. Les guerres dels poderosos sempre les perd la gent. Les guerres de països contra països sempre són, en realitat, les guerres d'unes elits contra la gent. I és igual si el "teu país" guanya o perd. En realitat la gent sempre perd. I sabeu quina és la gran victòria de les elits? que hi ha gent que ha perdut però que es creu que ha guanyat perquè "ha guanyat" el seu país.

Vet aquí el que hem d'aprendre. Torno a dir: farem la independència i la farem quan derrotem a les elits. Les d'allà i les d'aquí. Acceptem-ho: ens caldrà derrotar també a la gent que es pensa que aquesta és només una guerra entre països. Reconeguem-ho: el preu serà molt alt. 

Però no hi ha alternativa. Aquesta guerra ens la fan i, com els ucraïnesos, o com els russos del Donbass, ens haurem de defensar.

Que tinguin por

La gent no és la culpable. Ni la responsable. la guerra no l'hem provocat nosaltres. La gent, si de cas, és la víctima.

Hi han víctimes que pateixen més que altres, evidentment. No és comparable el patiment a Ucraïna i al Donbass, amb el patiment a Catalunya. No és comparable el patiment dels soldats que el patiment dels generals que els envien a matar i morir. No és comparable el patiment dels exiliats i dels refugiats, amb el patiment dels qui els acullen.

En una guerra n'hi ha que pateixen, més o menys, i n'hi ha que en treuen profit. 

El món sempre s'ha dividit entre els que manen i els que són manats, entre els que tenen i exerceixen el poder, entre el subjecte del poder i els que en són l'objecte. La divisió entre esquerres i dretes ve després. Quan des de l'esquerra o la dreta s'obvia que el primer i principal conflicte és entre el subjecte i l'objecte del poder, es converteixen en un instrument més del subjecte del poder. La dreta sempre s'ha prestat a ser instrument del poder. L'esquerra es proclama instrument contra el poder, però el discurs i els fets tot sovint  no són coincidents. M'atreviria a dir que la traïció de l'esquerra és sovint l'instrument favorit del poder.

El poder guanya quan la gent té por. Ara és la por a la guerra. Abans, els darrers dos anys de pandèmia han estat els anys de la por. Els anys del confinament, de les mascaretes, de les inoculacions massives. Encara abans, la por a la crisi, econòmica.  Catalunya venim, a mes, dels anys de la repressió, de l'independetisme. Més por. Des d'aquell 2017 que a l'agost va deixar l'atemptat a La Rambla, dels helicòpters nocturns de la policia, amb focus, amb vol baix sobre els terrats, de nit, per a que tothom sentís el soroll dels motors. Soroll per fer por. L'any del "a por ellos". De la repressió, qua avui, 2022, encara extorqueix i segresta.

Ens volen espantats, a tots. Com més espantada està la gent, és més fàcil dominar-la. Més fàcil és oferir "protecció" a canvi d'obediència, a canvi de ser objectes del seu poder.

"Protecció" a canvi d'obediència, com fan les màfies. Són mafiosos. Jo ho veig així: els polítics "professionals", en tant que representants de les elits mafioses, són el principal problema de la gent. El més gran. El més greu. Són els que decideixen els desnonaments, els que ens involucren en guerres, els que s'aprofiten parasitàriament del treball de la gent, els que reprimeixen les denúncies i les dissidències amb violència policial o parapolicial. Els polítics "professionals" són els culpables, si és que us cal assenyalar culpables. I al darrere seu, les elits mafioses que representen. Mireu les "portes giratòries". Mireu els cognoms de funcionaris, jutges, militars, grans fortunes... que es venen repetint per generacions, i sabreu de qui parlo.

La por té conseqüències. Certament, serveix per obtenir l'obediència i aquesta  és la principal motivació per a la seva implementació. Però la por també mata la creativitat, la iniciativa, la por atura, la por fa que es perdi el tremp, la por castra. La por provoca la debilitat i la ignorància. Si bé això és molt útil per a mantenir l'obediència, el preu és elevat. La societat esdevé un ramat i s'empobreix. Els polítics professionals prefereixen una societat pobre però obedient, que una societat potent, crítica, lliure, activa, culta, creativa i amb iniciativa.  I ho prefereixen perquè aquesta mena de societats no és obedient. Ho hem vist també: els polítics professionals prefereixen una societat pobre i poruga però obedient perquè, en definitiva, la societat serà pobre, però ells no. El poder mai és pobre.

Ens hem de deslliurar dels polítics professionals i començar a fer política cada dia, cadascun de nosaltres i en tot moment. La política que no fem ens la faran, i ens la faran en contra. Hem de ser responsables. Però sobretot i més que cap altre cosa, no hem de tenir por. Mai. La por ha de canviar de bàndol. Si algú ha de tenir por han de ser els polítics professionals. Que no puguin anar a dormir tranquils. La por l'han de tenir les elits mafioses. Que sàpiguen que tot el seu poder no els estalviarà el càstig.

Que sàpiguen que no tenim por i que tornarem tots els cops, cent cops per cop.

No tingueu por. Tingueu ràbia. Deixeu-la anar. Anem a per ells.

No tingueu por. Instruïm-nos, Mobilitzem-nos. Organitzem-nos. Un altre món és possible i necessari. Lluitarem, brut i durament, sense pietat, amb sacrifici i desig de victòria, per aconseguir-lo.

I l'aconseguirem.