Llibre llegit: "La pregària de Txernòbil"

El context

Enguany, 2016, s'ha commemorat el 30è aniversari del que es coneix com l'accident de Txernòbil. La data ha passat força desapercebuda als mitjans, tot i que, probablement, es tracta d'un dels esdeveniments clau del segle passat.

Aquell any 1986, Mikhail Gorbatxov parlava de la necessitat d'un procés de perestroika i de glàsnost a la Unió Soviètica. La guerra freda entrava en una etapa de finalització però el teló d'acer encara era una realitat. El mur de Berlín seguia alçat separant les dues Alemanyes.

És en el context indicat que "el 26 d'abril de 1986, a les 1h 23' 58'', una sèrie d'explosions van destruir el reactor i l'edifici del quart bloc energètic de la Central Elèctrica Atòmica (CEA) de Txernòbil (Ucraïna), situada prop de la frontera bielorussa. la catàstrofe de Txernòbil es va convertir en el desastre tecnològic més greu del segle XX" (de la Nota Històrica que encapçala "La pregària de Txernòbil" d'Svetlana Aleksiévitx).

No són pas pocs els que veuen en el desastre de Txernòbil l'inici de la fi de la Unió Soviètica. A Europa, el desastre va servir per prendre consciència del perill de l'energia nuclear i la necessitat de formes d'energia netes, al constatar-se que la contaminació radioactiva es va estendre i va afectar una bona part del continent europeu, tot i que en un grau d'afectació molt menys perillós que el que es va patir a Rússia, Ucraïna i, sobretot, Bielorússia que va veure el 30% del seu territori afectat.

L'autora

Svetlana Aleksiévitx és periodista i escriptora en llengua russa, nascuda a Bielorússia (1948). És la creadora d'un gènere literari nou -la novel·la de veus- que li ha valgut el premi Nobel de literatura de 2015.

Svetlana Aleksiévitx parla d'esdeveniments, sovint tràgics, que han capgirat el mon i, en particular, el que va ser el món soviètic. Ens parla de les dones que van lluitar a la segona guerra mundial, dels soldats soviètics a la guerra de l'Afganistan, dels que van patir la catàstrofe de Txernòbil i la vida als territoris contaminats... però ho fa donant la veu als testimonis d'aquests fets. A la gent senzilla que han estat els protagonistes, les víctimes, els herois o, també, els botxins. Els relats s'ajunten en monòlegs, duets, o cors de veus que teixeixen la història, n'exploren els matisos i ens transmeten sentiments i idees .

A continuació us proposo un parell de vídeos per a conèixer Svetlana Aleksiévitx en les seves pròpies paraules.

El primer, la periodista Anna Guitart entrevista Svetlana Aleksiévitx al programa Tria33:



I aquest altre. Al festival Kosmópolis d'enguany, l'escriptor Francesc Serés entrevista Svetlana Aleksiévitx.



(el mateix vídeo al youtube)

El llibre

Jo l'he llegit en castellà: "Voces de Chernóbil. Crónica del futuro", d'Svetlana Alexievich, traducció de Ricardo San Vicente, de la col·lecció DeBolsillo de Penguin Random House Grupo Editorial.

En català també està, així com molta de l'obra de l'escriptora bielorussa. En concret: "La pregària de Txernòbil", traducció de Marta Rebón, de la col·lecció Ciclogènesi de l'editorial Raig Verd.

El llibre s'estructura en una pròleg i tres parts. El pròleg conté la nota històrica, una primera declaració de la dona d'un dels bombers que van morir a conseqüència de l'accident amb el títol "una solitària veu humana", i l'"entrevista de l'autora amb ella mateixa sobre la història omesa i sobre perquè Txernòbil ens qüestiona la nostra visió del món", en la que l'autora ens exposa els motius que la van dur a escriure sobre Txernòbil i les seves reflexions i sentiments mentre entrevistava als testimoni i escrivia les seves declaracions.

Les tres parts -"la terra dels morts", "La corona de la creació" i "L'admiració de la tristesa"- segueixen formalment un esquema similar: diversos capítols o "monòlegs", que són la declaració d'un testimoni, amb algun capítol que és un "monòleg" a dos veus (per dos testimonis diferents), o un capítol que és construeix amb tres monòlegs de testimonis diferents sobre un mateix fet. Tanca cada part un "cor de veus", que és un grup de declaracions més curtes de molts testimonis. Respectivament són el "cor de soldats", "cor del poble" i "cor dels nens". A la tercera part, la simetria formal es trenca i un testimoni amb amb el mateix títol que al pròleg "una solitària veu humana" segueix al cor dels nens. És, també, la història de la dona d'un altre bomber víctima de les radiacions. Un capítol final "a mode d'epíleg", acaba el llibre.

Una opinió

La "Pregària de Txernòbil" es va escriure a partir de les declaracions de desenes de testimonis recollides uns deus anys després de l'accident. En aquells moments, la URSS ja no existia. L'esfondrament del bloc soviètic i la conseqüent crisi van ser un cataclisme social a afegir a al desastre nuclear.

El relat de les veus ens parla de víctimes, d'herois, de sentit del deure i patriotisme, d'incompetència i de burocràcia. Però ens parla també d'amor, d'amors embogits, de por, de dolor, d'ignorància, de mesquinesa. Ens aporta també interpretacions personals i filosòfiques sobre la llibertat, sobre el futur, sobre la vida i la mort. Sempre des de les veus, amb noms i cognoms, de persones concretes que van ser allà i que ens expliquen el que van viure i sentir. Totes les veus juntes fan un relat, una novel·la, una història.

Es tracta d'un llibre colpidor i directe. Es llegiria d'una tirada si no fos perquè les veus ens expliquen històries que reclamen aturar-se a pensar. En el llenguatge ric i divers, senzill, del poble, sentim històries que ens emocionen, i reflexions sovint sorprenents.

Una lectura que m'ha interessat i m'ha fet rumiar. Per a mi Svetlana Aleksiévitx ha estat un gran descobriment. Apunto com a pendents de lectura "Els nois del zinc" i "La guerra no té rostre de dona", també de l'escriptora bielorussa.

No és només literatura de qualitat en un format innovador. És també una crida a la reflexió. És també una crida a estimar el planeta i la vida, totes les formes de vida, que sosté.

Txernòbil va ser fa 30 anys. De Fukushima, en fa cinc. Tant ens costa d'aprendre? El perill atòmic existeix i és un risc global. Però el risc més greu és el de deixar en mans d'altres el que és responsabilitat individual. No es pot bescanviar la llibertat, que implica responsabilitat, per la comoditat. En particular per la comoditat de fer el que et manin de forma acrítica i irresponsable

El món sencer, tota la vida, és la nostra responsabilitat individual i col·lectiva.

Descansi en pau, Jordi Carbonell i de Ballester.

Farem la independència. Aquest és el compromís.

La farem per nosaltres i pels nostres fills, i també la farem pels que ens han precedit, pels que han maldat fidelment, durant anys, per aconseguir-la.

Com Jordi Carbonell i de Ballester -polític, filòleg, lingüista, professor, ex-president d'ERC- que va morir ahir. Tenia 92 anys.

Estem en deute amb vos. Moltes gràcies, Jordi Carbonell i de Ballester.

Personatges - Jordi Carbonell Ballester

Descansi en pau.

inaugurat el Calaix sobre la via a Sants. No era això.

Ahir als carrers de la festa major de Sants s'enllestien a corre-cuita els darrers detalls de les decoracions. Era un bon moment per visitar els carrers sense aglomeracions i per comentar la jugada amb els veïns.

A més, ahir, després de prop de deu anys d'obres, es va inaugurar "el calaix".

Sants és un barri que, històricament, ha estat partit per les vies del tren. És el mateix que passa a l'Hospitalet, tot i que allà és força més greu, perquè a poc d'entrar a la ciutat, les vies es bifurquen aïllant entre elles les diferents parts de la vila.

En el cas de Sants, això és va començar a mig solucionar allà pels setanta amb la nova estació i el soterrament parcial de les vies. Però des de la Plaça de Sants, fins Badal i l'Hospitalet, les vies seguien a l'exterior partint el barri en dos. Tu eres de sobre, o de sota la via.

Històricament hi ha hagut la reivindicació del soterrament de la via a Sants i a l'Hospitalet.

Amb l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona aquesta reivindicació va prendre volada, però aviat es va descartar. L'ajuntament va dir que no es soterrarien les vies, si no que es taparien amb un calaix, i que el calaix seria una rambla.

Això va ser fa deu anys. Han estat deu anys en que els veïns hem vist com creixia un calaix amb murs de ciment d'una alçada de quatre pisos que separen La Bordeta de Sants.

Després de deu anys d'obres, el resultat és que:

Certament, han tapat la via, però només fins Riera Blanca. La nova rambla s'acaba de forma abrupta a la frontera amb l'Hospitalet. No hi havien quartos per seguir més enllà? Es veu que aquest és només el primer tram. Els veïns de l'Hospitalet, doncs, hauran d'esperar els següents trams, quant de temps?

Cal dir que l'enjardinat del calaix i dels accessos per Plaça de Sants, Riera de Tena, Jocs Florals és força bonic. Certament, en aquests punts la cosa ha quedat molt millor de com estava: S'ha passat d'uns escadussers túnels sota la via força intimidatoris i insegurs a un rambla àmplia i lluminosa, un espai verd força raonable i el que sembla que serà una pèrgola enjardinada. La gent d'aquesta banda surten guanyant. Fins i tot Can Vies ha guanyat visibilitat (o, més ben dit, el que queda que Can Vies).

Ara bé. Que la nova rambla en la part que toca a la Plaça de Sants sigui bonica no perdona el nyap urbanístic que s'ha fet a l'encreuament amb la rambla de Badal. En aquest punt els murs puguen fins a l'alçada de tercers i quarts pisos (que combinada amb l'alçada afegida del pas per sota la via, s'incremente a cinc o sis pisos), i la plataforma per on passegen els vianants és a menys de cinc metres dels balcons de particulars.

En tots aquests pisos els veïns han penjat pancartes protestant per l'absoluta pèrdua d'intimitat, per l'increment de la inseguretat i per les molèsties i sorolls que previsiblement es produiran.

Imagina't que t'havies comprat un quart pis al costat de la via. Potser algun dia la soterrarien, o potser no. Sabies que la via era allà i n'assumies les molèsties. Mai de la vida t'hauries pensat que algun dia hi hauria un plataforma a menys de cinc metres del balcó per on hi passaria gent. Mai de la vida t'hauries imaginat que vivint a un quart pis estaries exposant la teva llar a qualsevol que passes per allà.

No és només la intimitat. Res podrà evitar bretolades com que des de la plataforma de la rambla es llencin objectes, o brutícia, als balcons.

Els veïns d'aquests pisos afectats han reaccionat protestant i tancant les portes i finestres que donen a la rambla, en una defensa bàsica de la pròpia intimitat i seguretat: Han perdut  un espai tan important de casa seva com són els balcons i les finestres.  No em consta que se'ls vagi a indemnitzar de cap forma perquè, és clar, ningú els ha fet fora ni els impedeix obrir i tancar els balcons.

Ja veurem com acaba això. En to cas: Primer, en general estem millor que amb la via. Però no tothom. Aquí hi ha gent que, amb tota la justícia té dret a reclamar i a ser escoltada. Segon, estem millor, sí, però no és el que es reclamava i, en tot cas, només és una "solució" parcial. I els veïns de l'Hospitalet, per a quan?

Solidaritat amb les "víctimes" del "calaix". Ara ja està fet. Però no era això.

A Can Vies també ho han entès així:

Ara ja està fet. Reclamo una solució per als afectats. El Calaix  no és el que es reivindicava. Sí, cert, la via està coberta. Però ara tenim uns murs ben alts. De presó. El Calaix ha costat massa, econòmicament i socialment, i no és, ni de bon tros, el que es reclamava, ni -al menys per ara- per a tothom que ho reclamava. I és inacceptable el que s'ha fet amb els veïns que han vist vulnerada la seva intimitat.

Senyors de l'ajuntament: a Sants estem de festa però no s'equivoquin, no estem contents. Pel calaix, no.

Ni som ni serem un parc temàtic.

L'increïble argument de culpar al PSOE per haver de votar al Nadal.

No puc estar-me de comentar-ho. El 25 de desembre com a data de possibles eleccions. Des del PP s'han afanyat a construir aquest "argument": "La tossuderia de Sánchez no pot fer que els espanyols es vegin obligats a votar del dia de Nadal".

Ei! Que no ho dic jo! que ho diu l'Albiol!

El 30 debate investidura. A ver si @sanchezcastejon tiene "narices" d enviar a 36.000.000 d españoles a repetir elecciones el día d Navidad

— Xavier García Albiol (@Albiol_XG) 18 d’agost de 2016

Jo no ho veig tan malament: el nadal és temps de família, de nadales... i si parlem de nadales, hem de parlar de panderetes, i això s'escau molt a tota aquesta mandanga.

Però el que és genial és haver forçat un debat d'investidura per a fer que la data, en cas de noves eleccions, caigui en Nadal... i culpar-ne al PSOE! És molt bo: el PP ha posat una data que provoca aquesta coincidència, però si hi han terceres eleccions, la "culpa" per "obligar" a la gent a votar pel Nadal serà del PSOE.

És brutal l'argumentació. Deu ser l'argument més ridícul de tota la història de la democràcia universal. Diu alguna cosa del nivell democràtic en que es mou el país del costat.

Increïble. O no tant. El PP i Mariano Rajoy representen i interpreten millor que ningú una amplíssima capa social, molt transversal. A certa minoria majoritària dels espanyols, no només votants del PP, que compraran aquest argument. Se'l creuran. 

I mira que és fàcil rebatre'l: Primer, a mi ningú m'obliga a votar. Això ho veu tothom.

Segon, anar (o no anar) a votar no és una molèstia, és una responsabilitat. Exercir les pròpies responsabilitats no és una molèstia a evitar, és una deure que, si et prens una mica seriosament això de la democràcia, estàs sempre disposat a complir. El que sap greu és, si de cas, és no poder votar (o no poder no-votar de forma activa).

Sí, d'acord, aquest últim argument ja costa una mica més.  Sí, d'acord també: malgrat el que dic, soc conscient que per a molta gent votar serà una molèstia. Què dic una molèstia? Votar tres cops en un any serà una experiència traumàtica! Molta gent no anirà a votar perquè tothom sap que votar tres cops en un any pot tenir conseqüències imprevisibles per a la salut física i mental del votant. Sobretot si és espanyol. Pobrets, tu. Hòstia quin greu que em sap.

I això justifica al PP a dir que si toca votar per Nadal serà per culpa del PSOE, i que a veure si el PSOE es marca un detall i s'absté, i deslliura als espanyols del tràngol penós, inhumà, insà, dolorós, un autèntic calvari, d'haver de votar el dia de Nadal. S'ha de ser molt roju per obligar als espanyols a votar en Nadal!

Doncs mira, tercer: coi, si  això és tan greu, la senyora Ana Pastor, del PP hauria tingut prou amb moure un parell de dies el debat d'investidura, no? digue'm gilipolles, però això no ho havien previst?  és aquest un exemple extrem del principi de Hanlon? Si no s'explica per Hanlon aleshores és que és una coincidència buscada amb la intenció de forçar aquest argument de culpar al PSOE. Ves que no sigui això.

Les conclusions són que si l'explicació és Hanlon, aleshores és que són uns inútils que no són capaços de planificar res més enllà del proper minut. Si, en canvi, han buscat aquesta data per poder "culpar" al PSOE, aleshores, és que miren de jugar brut tan com poden: crear una culpa inexistent, i buscar activament l'increment de l'abstenció que, com se sap de sociologia, sempre afecta més als partits d'esquerra. Democràcia en estat pur.

En condicions normals i mogut per una fe ingènua i pueril en la bondat humana jo hauria dit Hanlon, però crec que ara seria subestimar l'enemic. El PP espera amb ganes que el PSOE es mantingui ferm al no. Potser amb terceres eleccions, la majoria absoluta del bloc PP+C's s'aconseguirà finalment, qui sap si el PP tot sol en tindria prou, fins i tot.

Quina passada el Mariano: Si no m'agraden els resultats, forço que es repeteixin votacions fins que les guanyo. És un crack el tiu. Coneix millor que ningú la seva clientela i millor que ningú les regles del joc.

Les regles de la constitució espanyola, per ser més exactes.

Democràcia en diuen.

Faria riure si no fos que s'ho creuen.

Tot passejant per Gràcia...

Jo soc de Sants i, inevitable i indiscutiblement, la festa major que sento com a pròpia és la del meu barri.

Ara bé, com també m'agrada viatjar i sóc de ment oberta a vegades em passo per la vila de Gràcia quan fan la seva festa major.

Doncs bé, avui ens hem passejat per Gràcia per veure els guarniments dels carrers. Realment n'hi han alguns d'espectaculars. El vaixell pirata del carrer Fraternitat (crec) és monumental. I no era pas l'únic carrer amb decoracions aclaparadores.

La foto no és gaire bona. Està presa de lluny perquè... no es podia entrar al carrer! No deixaven entrar. Només sortir.

La massificació de la festa està començant a ser un problema greu. Espero que ho puguin controlar. No tinc clar si aquesta massificació és només per la festa, o si és que, realment Gràcia comença a patir la transformació en parc temàtic. Diria que això, a Sants, encara no està passant, o que només passa a les proximitats de la Plaça Espanya. De fet, tot Barcelona s'està transmutant en una mena de parc temàtic gegant per al turisme. És una tendència que ja fa anys que dura, però em sembla que darrerament s'ha accentuat. O, si més no, és el que em penso.

En tot cas, la festa major de Gràcia té alguns cops de molta autenticitat. Les decoracions dels carrers són un esforç dels veïns que hi aboquen ganes, il·lusió, imaginació, i moltes hores de feina. Per mi és el millor de la festa. Sempre és d'agrair aquest esforç dels veïns i cal gaudir-lo i respectar-lo. Però més enllà que alguns decorats són espectaculars i cinematogràfics, alguns d'altres, potser més modestos, l'encerten amb el gust, o amb la idea, o amb com li donen la volta a un tema.

A mi m'ha agradat molt aquest:

Els personatges del Gernika -les víctimes de les guerres- que són a una barca ben atapeïda. Alguns d'ells són a l'aigua, ofegant-se. Són a prop d'una riba on hi ha una tanca i uns guàrdies civils.

No recordo quin carrer era. Però aquesta deconstrucció del Gernika mereixeria romandre més enllà del que duri la festa. Mentre hi hagin refugiats. Mentre el mediterrani segueixi sent una tomba per a gent que fuig de la guerra.

Per allà prop, havia aquesta pintada al terra.

Potser la millor decoració de totes. La que remou, ni que sigui una mica, les consciències.

Gràcia està de Festa Major fins diumenge. Crec que encara ens hi tornarem a passar.

A veure si és veritat. Ens veiem als carrers!

"Pacte" entre PP i C's... i al desembre, a votar

C's i PP s'han posat d'acord i C's votarà a favor de Rajoy. Fa uns mesos C's va votar a favor de Pedro Sánchez. Cal provar-ho tot a la vida, tu! Amb prudència, això sí.

El problema és que, igual com va passar al desembre, no n'hi ha prou amb els vots de C's. Aleshores calia l'abstenció del PP, i ara cal la del PSOE.

I el PSOE s'abstindrà? Jo crec que no. Per què hauria de fer-ho? És l'ocasió perfecta per a revenjar-se de la investidura fallida de Pedro Sánchez. Ja diuen que la venjança és un plat que s'assaboreix fred.

És cert que hi han personatges dins del PSOE que estarien més còmodes amb l'abstenció i deixant passar a Rajoy. Suposo que hi han pressupostos, projectes -interessos particulars, en definitiva- que necessiten un "govern" amb el que "poder negociar" per a que prosperin. També està el sector més nacionalista que argumenta que "el desafío separatista catalán" requereix donar suport al PP. Però em fa l'efecte que aquest discurs és més de cara als votants que no d'us intern. Tinc la sospita que dins del PSOE, com dins del PP, s'està consolidant la idea que el "procés" no és més que la reencarnació del "peix al cove", més radicalitzada en les formes, segur, però "peixalcovisme" en definitiva. Que no va de debò, en resum.

No només el "peixaclcovisme 2.0": crec que ni PSOE ni PP pensen que aquesta història del suport de C's al PP vagi de debò. Tot això només és la meva opinió, però crec que a PSOE i PP ja els va bé anar a unes terceres eleccions perquè la tendència que em sembla que han detectat és que el bipartidisme seria el major beneficiat. C's no només sospita que és així, és que ja ho han patit en forma de pèrdua important d'escons. Unidos Podemos de moment resisteix, però ja ha perdut l'empenta revolucionària: ja no poden assaltar el Palau d'hivern. Ara seran un partit "normal". A l'esquerra del PSOE, en un espai que ja és conegut: porta camí de convertir-se en la reencarnació d'IU, és a dir, residual. Només és qüestió d'una mica més de temps. No serà aquesta generació la que enterrarà l'R78. Potser més endavant.

Tot això, amb l'afegit que el PP no té cap pressa. Sense fer res haurà tingut un extra-bonus d'un any al govern en concepte d'interinatge. Un any sencer per fer i desfer, i sense control parlamentari. Estic segur que és, de fet, la situació ideal per a ells.

Els analistes madrilenys l'encerten quan identifiquen com a principal problema "el desafío separatista catalán". És l'única amenaça real a l'R78. Ja hem vist que l'amenaça que podia suposar Unidos Podemos queda avortada allà on mor la democràcia espanyola: al seu "Congreso de los Diputados". Aquesta esgarrifosa realitat la descobriran Pablo Iglesias i companyia més aviat que tard i hauran d'assumir el seu paper de minoria a l'esquerra del PSOE, amb una veu cridanera i moralment superior, sens dubte, però sense capacitat real de canviar res amb les regles del joc actual. És per això que l'única amenaça a l'R78 és l'independentisme, perquè no juga ni amb les seves regles, ni al seu Parlament.

En fi. Esperem esdeveniments. Potser sí, ves a saber, que al final el PSOE deixa manar al PP. Però seria un doble error estratègic: hauria claudicat davant el seu enemic en una demostració de debilitat incompatible amb la testosterònica forma espanyola d'entendre la política; i hauria donat espai a C's i P's per a actuar com a partit de govern l'un, i com a única oposició legitimada enfront del PP l'altre. No seran tan rucs.

O sí. Qui sap. No dic que no pugui ser, però com més ho penso, més inversemblant ho trobo.

Em refermo: eleccions al Nadal. A veure si l'encerto.

Terceres eleccions? o millor quartes?

Per la ràdio estan dient que C's podria acabar votant Sí a Rajoy si aquest posa data per a la investidura i signa un document amb una sèrie de condicions, com per exemple, crear una comissió d'investigació del cas Bárcenas tan bon punt es formi govern. Només amb el sí de C's, Rajoy no en tindria prou per a fer govern, però a Madrid diuen que si C's es mou al Sí, el PSOE ho tindrà més fàcil per a moure's a l'abstenció, i amb això el PP sí que en tindria prou.

I es veu que a Madrid frisen per a que passi això.

Qui ho sap. Potser sí, però jo tinc els meus dubtes. Sobretot després de veure les darreres enquestes.

Al meu entendre, a PP i PSOE ja els va bé anar a unes terceres eleccions. I a unes quartes, si cal. Per què? perquè la tendència és que com més temps passa, més es recupera el bipartidisme.

En el cas del PP, la situació és comodíssima. Fet i fet, el govern en funcions és seu i en solitari, sense pactes ni condicions imposades per altres forces. Poden seguir fent i desfent a plaer. Sí, és cert que l'interinatge no els permet disposar de tots els mecanismes, però ben mirat, si una cosa no es pot fer per un camí, potser es pot aconseguir per un altre. I si al final hi ha una multa a l'estat per part de la UE pel fet de no disposar d'uns pressupostos amb les noves retallades, no passa res tampoc: en definitiva, la multa l'acaben pagant els ciutadans, no ells.

Pel que fa al PSOE, anar a unes noves eleccions, sobretot després de la publicació de la darrera enquesta del CIS, és un escenari fins i tot recomanable: s'apunta una lleugera millora del PSOE, i es vaticina un retrocés de Podemos i C's. Bingo. la tendència apunta al retorn del bipartidisme. Potser amb unes quartes (no ja terceres) eleccions pel juny de l'any que ve, es conjuraria definitivament el perill del trencament del sistema de dos partits. Tot seguiria "atado y bien atado" i aquest seria el millor dels mons.

Les darreres enquestes del CEO i del CIS no fan més que reflectir una cosa que els sociòlegs saben: que els canvis en el sentit de vot de les masses electorals són com els moviments de plaques tectòniques. Es produeixen, però són molt lents. Fa massa poc de les darreres eleccions com per a que es detectin canvis significatius, en tot cas, només s'apunten les tendències. A manca de greus errors o de fets inesperats (com la caiguda d'un "meteorit electoral") els canvis seran mínims i en el sentit de les tendències de fons. A Génova i a Ferraz saben que la tendència de fons els afavoreix i apunta al retorn del bipartidisme.

Per mi, anar a terceres eleccions és un frau de llei. Gairebé un cop d'estat. Però, d'altra banda, la majoria de la gent no protesta massa (o gens). Sospito que la misèrrima qualitat democràtica de l'estat i els seus partits de govern, combinada amb la també molt minsa formació i conviccions democràtiques de la majoria dels ciutadans, ajuden molt a aquest anar passant. Sí, heu llegit bé la frase anterior. Perdoneu, però algú ho havia de dir: és el que passa quan la democràcia ja no és ni una penosa "dictadura de la majoria" per esdevenir només el sistema per triar qui mana.

Tant li fa el que jo pensi. En tot cas, em fa molt l'efecte que al novembre o al desembre tocarà tornar a votar.

I potser un altre cop al juny que ve, àdhuc. Però tot aquest anàlisi pot quedar en no res: a Catalunya el full de ruta hauria d'estar a punt de culminar-se. Atents.

10 anys de blog

Vaig escriure el primer post d'aquest blog fa deu anys. Si mireu l'històric del blog veureu que el post inicial va ser el 30 de juliol de 2006. Era una prova mínima i bàsica per veure com funcionava això del blogspot. Uns dies després, el 2 d'agost, ja vaig escriure un parell de posts amb més cara i ulls.

Després, en aquests deu anys, han vingut prop de mil dues-centes entrades al blog. Deu anys donen per a molt i podria dir que "he anat aprenent" a escriure un blog. Suposo que ara "ho faig millor", per dir-ho d'alguna manera. Amb tot, per més que m'hi fixo, quan reviso a l'endemà el text que vaig escriure la nit passada, sempre hi trobo algun error. És un pel frustrant.

Mil dues-centes entrades en un plaç de deu anys em posa en una mitja de deu apunts al mes. Al començament el ritme era de més de dotze posts al mes. L'any 2010 vaig assolir el "màxim" de publicació amb cent noranta-tres apunts, uns setze apunts per mes o, aproximadament, un apunt cada dos dies. Però des de fa cosa d'uns tres anys que he baixat el ritme de publicació i els darrers temps estic en una mitja de sis posts al mes. També cal dir -a tall de justificació- que pel camí he obert, o he participat, en altres blogs i que part del temps he passat a dedicar-lo a aquests altres, diguem-ne, projectes.

En particular, el blog d'"Apunts de Tecnologia" m'ocupa molt temps, tot i que el seu ritme és, més o menys, d'un post al mes. També he "col·laborat" amb un "bloc" (?) molt rabiós amb el que tinc una estranya relació.

Deu anys en els que he escrit sobre les qüestions que em capfiquen. He escrit molt i molt de política i d'independentisme. Ocasionalment fent anàlisi. Algun n'he fet que tenia sentit i tot, però reconec que sovint el to és pamfletari. És el que té posar-se a escriure, escalfar-ser amb el que has vist, escoltat o parlat i acabar escopint serps i aranyes i deixant-se endur pels dimonis. Coses dels blogs personals.

La política és el tema principal: independentisme, ecologisme, decreixement... però també he escrit sobre campanyes socials, cine, llibres, excursions i passejos, converses, vivències personals... Continguts variats dels que em venia de gust parlar-ne, o potser la necessitat.

Deu anys ininterromputs de blog. Explicant opinions i històries. Moltes vegades el blog ha estat l'eina que m'ha ajudat a trobar punts de vista nous, o a madurar-los tenint en compte el que havia vist, escoltat, o xerrat abans. El blog m'ha servit tant per a l'anàlisi com per a la síntesi. Per a defensar tesis i per a plantejar hipòtesis.

Al blog hi aboco textos que són una barreja entre les neures personals i raonaments més o menys lògics i assenyats. El blog, doncs, és divers i personal. Ara bé, malgrat que nominalment és individual cal reconèixer, i agrair, que molts cops ha estat el resultat de converses, xerrades, debats apassionants i apassionats amb família, amistats, companyes i companys. Hi ha molt, i de molta gent que m'estimo, en aquest blog. L'escric jo i és la meva veu i la meva responsabilitat, però indirectament també hi han altres veus que hi diuen la seva. Moltes gràcies, doncs, a totes i tots per les vostres opinions, per explicar-me-les, per contrastar-les amb les meves, per ajudar-me a construir la meva visió particular.

Gràcies també pels comentaris als posts. Val a dir que no hi han gaires comentaris. Suposo que no hi tanta gent que li interessi aquest blog, i està bé que així sigui. És un blog personal. Potser és, precisament, massa personal i, ben mirat, els sentiments de cadascú són poc "discutibles" per un tercer. En tot cas, el blog, sobretot, em serveix a mi. Sobretot m'interessa a mi. Però aprecio molt quan algú deixa comentaris. Il·lusiona comprovar que algú més que jo mateix ha llegit aquell post del que estava particularment satisfet, o que algú agraeix una ressenya d'un llibre, o d'una excursió. És bonic. Gràcies.

Hi ha una altre cosa important amb els comentaris: són la prova fefaent que, malgrat tot, aquest blog és públic. Qualsevol pot llegir el blog i, per tant, cal tenir-ho en compte. Jo tinc dret a opinar i a escriure les meves opinions sobre tot allò que em sembli. Però tinc també, crec, el deure d'un mínim de qualitat en la forma, i el respecte a la dignitat humana en el fons.

Bé, ja està. I ara què? Seguir. Tindria gràcia que aquest blog durés molts anys més. Ja veurem. Les circumstàncies personals varien i, en el meu cas, estic entrant en una etapa vital nova en la que ja veurem com encaixa el blog i quant temps tinc per dedicar-li (o per dedicar-lis, que en tinc més d'un!). Però m'agradaria seguir. Per una banda és una qüestió de disciplina. Per l'altra, de no angoixar-se si venen períodes amb poca publicació. Diria que tothom que escriu passa, més tard o més d'hora pel "síndrome de la pantalla en blanc", i es pot superar.

En fi. Feliç aniversari i per molts anys. Moltes gràcies a totes i tots els que algun cop heu llegit algun post. Moltes gràcies pels vostres comentaris. Moltes gràcies per haver-me ajudat, encara que no en hàgiu estat conscients, a escriure tants i tants posts. Gràcies. De cor, moltes gràcies!

Seguim!