L'anàlisi de les eleccions per Jaime Miquel als Matins de TV3

Per deixar enrere les votacions del diumenge, una última anàlisi que trobo particularment encertat i brillant: El de Jaime Miquel, ahir, als Matins de TV3.

Com diu TV3: "Jaime Miquel és dels pocs analistes polítics que va preveure el triomf clar del PP i que Units Podem no faria el "sorpasso" al PSOE. Amb ell fem un repàs detallat i profund de les causes sociològiques i polítiques del resultats del 26-J."

Val la pena escoltar-lo. Hi han algunes idees molt interessants: L'espai Le Pen, el trencament generacional, o la "certesa" de la plurinacionalitat... I apunteu-vos la predicció: o el PSOE s'absté, o eleccions al desembre.

L'endemà del 26J.

Au, ja està. Ja hem votat. I el resultat ha estat que amb una participació essencialment similar a la del passat desembre (a Catalunya una mica menor) els resultats han estat, oh! sorpresa! essencialment iguals.

Era el més esperable des d'un punt de vista de comportaments de les masses electorals. Hi ha una regla que diu que els canvis en els blocs electorals són, en condicions normals, de plaques tectòniques: es produeixen, però molt lentament. Per tant, a sis mesos de les anteriors eleccions i sense cap afer destacable, els resultats havien de ser molt similars, com així ha estat.

Cap afer destacable. Les gravacions de Fernández Díaz no han estat un afer destacable. No ho han estat per molt que siguin una demostració palmària de la baixíssima qualitat democràtica de l'estat espanyol. Val a dir, en descàrrec dels votants espanyols i d'una fraternitat entre pobles ben entesa que, a diferència de Catalunya, a la resta de l'estat primer hi va haver una apagada informativa d'aquesta qüestió, i després es va presentar assenyalant al ministre com a víctima d'un complot.

El resultat és que si l'escàndol de les gravacions ha influït d'alguna forma, ha estat, probablement, per provocar simpaties cap al PP. El Fernández Díaz hauria estat atacat per la seva lluita contra l'independentisme català. Es tractaria d'un heroi, en definitiva. L'opinió pública estatal, catalanòfoba -que cal reconèixer que existeix per evitar que la fraternitat esdevingui pagafantisme- estava més preparada o més predisposada a fer un heroi de Fernández Díaz que a reconèixer que l'estat espanyol fa servir clavegueres i joc brut contra milers dels seus, per ara, ciutadans.

Tampoc tenen importància els casos de corrupció. La corrupció és estructural a Espanya. Es dona per descomptada. Per a la majoria no influeix a l'hora d'anar a votar. Quin país, oi?

El PP millora sensiblement. PSOE i C's reculen, però el que pateix més és el partit de Rivera. La resta han mantingut posicions. En particular Unidos Podemos suma els mateixos escons que al desembre passat van obtenir per separat Podemos i IU. Potser l'efecte Fernández Díaz explica la millora del PP. Segurament el càlcul de C's es correcte i han estat més perjudicats per la llei d'Hondt però segur que també per la recuperació del vot prestat del PP el passat desembre. Sembla que el PSOE, a hores, és potser l'únic que, realment, està perdent vots, però P's no ho capitalitza (de fet, també perd vots). Em sembla que a P's li ha faltat un any de descomposició socialista per a poder obtenir el seu anhelat sorpasso... o per a desinflar-se més. Ah, i per cert! El PACMA és el gran perjudicat per la llei d'Hondt: gairebé amb els mateixos vots que el PNB (5 escons) i més que Bildu (2 escons) o Coalició Canària (1 escó), no obté cap representació.

Molt divertit. Però ara, què? Doncs res. Taules de nou. El poble ha parlat i ha repetit el mateix que ja havia dit. Els partits polítics obtenen, si fa no fa, el repartiment del 20D.

És l'hora, doncs, dels polítics, però vet aquí que a hores d'ara, els missatges d'uns i altres són tan tancats com abans de les eleccions.

El pacte més plausible, al meu entendre, és un govern PPSOE(+ C's). Ja sigui amb un pacte de govern explícit o amb una abstenció del PSOE a l'investidura. Però avui, els socialistes ja han dit que això no passarà. Amén.

Una altra possibilitat és un pacte PSOE + P's+ ERC + CDC + PNB (i potser Bildu i tot). Un pentapartito que segur que posaria una llagrimeta nostàlgica a qualsevol polític italià. Però em sembla que aquest pacte és encara més improbable que el del PPSOE(+ C's). Pels vets de PSOE a ERC i CDC, o pel vet de P's a CDC i PNB, o fins i tot, pel vet d'una part del PSOE a P's. Vets que en moltes ocasions no són més que egos personals disfressats d'interessos de partit, i que són tot un clàssic de la política de vol gallinaci estatal.

Hi ha una tercera possibilitat: un pacte PP + C's + PNB + Coalició Canària. Però en aquest cas el vet es de C's a PNB. I sense PNB no suma.

Per tant, que és el més probable? qui sap. Hi ha qui diu que ara ja serà per força que s'haurà de fer un nou govern. Però, de fet, també es deia fa sis mesos. A mi em sembla que si no es treu del mig a la major part de les cúpules de PP, PSOE, C's i P's, necessàriament al desembre es repetiran les eleccions. I llavors a veure si es supera el rècord de Bèlgica de més temps sense govern.

M'agradaria que a les eleccions del desembre ja no em calgués votar. Voldria dir que aquest país, el meu país, Catalunya, ha donat passes endavant. Que ja hem deixat de creure en unicorns de colors i hem entès que l'únic canvi possible és la República Catalana. Que la fraternitat, per ser-ho, ha de ser mútua. Que la fraternitat de veritat és entre lliures i iguals. Que per a fer la República Catalana cal i caldrà desobeir l'estat i estar disposats a resistir un temps, que no serà llarg, perquè l'ofec de Catalunya és el suïcidi d'Espanya.

Recordem-ho: el 9N ja vam començar a desobeir. L'estat no va tenir resposta pel 9N. Aquella primera desobediència és la referència per les que cal fer i les que han de venir. El 9N va marcar el punt de no retorn en el procés d'Independència i cal posar els fets d'aquella data en tot el seu valor i la seva potència. Aquella va ser la RUI, i la vam guanyar amb contundència i una claredat diàfana. La incompareixença dels unionistes va ser la seva falta i no l'ha d'assumir l'independentisme.

Espanya està empantanegada i ho seguirà estant. És el moment d'avançar de forma decidida

Com si calgués rumiar-s'ho gaire.

la resposta de Gibraltar a l'oferta interessada de l'estat espanyol ha estat, com era d'esperar, que ni parlar-ne.

Els gibraltarencs prefereixen vagar per l'espai sideral com a britànics que formar part de la UE de bracet d'Espanya. És molt, molt, significatiu. Sobretot perquè si ha algun lloc on va guanyar rotundament l'opció de romandre a la UE va ser, precisament, a Gibraltar. Però és que una cosa és estar a la UE com a Regne Unit i una altre, de molt diferent, com a membre del club PIGS.

Perquè el que és fa insuportable no és estar fora de la UE. EL que es fa insuportable és estar dins d'un estat que, com s'ha demostrat amb les gravacions al ministre de l'interior, és molt lluny d'assolir uns mínims de qualitat democràtica; es fa insuportable ser a un estat en que la majoria dels ciutadans voten partits declaradament corruptes; es fa insuportable ser a un estat en que el feixisme franquista es va fer una transició a mida i avui segueix remenant les cireres de forma impune, com es veu amb els papers de la Castellana; es fa insuportable l'estat del cas del metro de València; l'estat dels AVES a cap lloc i dels aeroports sense avions. Es fa insuportable. Ni de broma els gibraltarencs volen entrar; i som molts els que desitgem sortir.

Els Gibraltarencs en van tenir prou amb escoltar "l'immillorable" oferta de Margallo per saber que no en volien saber-ne res. A Catalunya, els indepes fa molts anys que maldem per desfer-nos-en. Molts anys d'aguantar tota aquesta repressió, corrupció, brutícia i prepotència. Molt anys i, a més, per si no fos prou, avui a sobre tenim una "diada de reflexió" per a meditar el sentit de vot de demà, com si calgués rumiar-s'ho gaire més.

Aprofitaré la jornada de reflexió per treure'm la ràbia i la mala llet d'aquest últim escàndol de les gravacions del ministre. Mes val que em calmi. Millor votar amb il·lusió i amb projecte. Els indepes hem de guanyar demà per esvair dubtes.

Demà cal votar independentisme perquè és l'únic canvi possible. Un nou país. L'oportunitat única de fer les coses bé des del principi.

Demà toca tornar a guanyar!

Fog in Channel; Continent Cut Off

Fent ús de la seva sobirania nacional els britànics, amb una majoria petita però suficient, han decidit que volen deixar la UE.

No per inesperat deixa de ser legítim. I resulta patètic veure com els primers en reaccionar han estat els polítics ... espanyols! per dir que això dels referèndums està molt malament.

El problema dels polítics madrilenys és que no han aprovat primer de democràcia. Repassin: vostès no són els que manen, vostès ens representen. Qui mana és el poble, o aquesta és la idea; Els referèndums i les consultes no "les carrega el diable". Serveixen per copsar la voluntat del poble quan és poc clar quin és el seu sentit, i que surti el que surti. Encara que als polítics no els agradi. Perquè, com he dit abans, vostès no manen, vostès ens representen.

Però, és clar, quan de democràcia només has llegit el títol del llibre, però no te l'has estudiat, resulta que dius coses com que "no m'agraden els referèndums", o que "no cal traslladar als votants problemes complexos que han de ser resolts per la política", com si la política només la poguessin fer els polítics "professionals". Més aviat diria "interessats". Molt poca qualitat democràtica és el que hi ha.

Ara veurem vàries coses: primer de tot, que el Regne Unit no flota per l'espai sideral aïllat de tot i de tothom. Al contrari, avui a Londres i Brussel·les ja hi ha qui malda per trobar la millor forma i la menys costosa per a que no es produeixi cap daltabaix, i persones, capitals, mercaderies i serveis continuïn creuant el canal sense dificultats. Exactament com passarà amb Catalunya i Escòcia quan arribi el moment.

Ja hem vist, a poques hores de conèixer el brèxit, al ministre Margallo oferint la doble nacionalitat als gibraltarencs per garantir tots els seus drets, i els drets dels ciutadans del Campo de Gibraltar, que treballen al penyal. És Espanya la que ofereix la doble nacionalitat als gibraltarencs! i amb Catalunya, amb una potència econòmica infinitament superior a la de Gibraltar, que representa el 25% del PIB espanyol, l'aïllaran? au, va! Amb la Independència de Catalunya, seran els espanyols els que demanaran la doble nacionalitat catalana! Espanya serà la primera interessada en que Catalunya sigui el seu soci preferent a la UE, i que no passi ni mig segon fora!

Una altre cosa és si realment aquesta UE paga la pena. El brèxit, pel que es veu en una primera anàlisi, és el resultat del vot de càstig a polítiques austericides. Ha estat el resultat del vot de càstig dels treballadors britànics que han vist com els seus salaris baixen, l'atur puja i, sí, cert, la immigració creix. La UE que havia de servir per fer d'aquest un món de vi i roses ha estat percebuda, en canvi, com un camp d'espines.

Polítiques austericides que són, primer de tot, responsabilitat de labours i tories. Polítiques dictades a la UE, però implementades pels distints governs britànics. I el poble britànic ha protestat. Així no. Austeritat no. Aquesta UE, no. I sí, a aquest discurs també s'hi ha afegit un discurs nacionalista i xenòfob, però faríem bé de no confondre la part pel tot.

Brèxit, doncs. Queda per veure com s'implementa, però avui la UE s'ha despertat amb una cossa als pebrots. I perdonin que sigui tan gràfic. El cas és que s'ho mereixia. No es pot tractar a la gent com una merda. I perdó de nou.

Al menys, però, com a cosa bona, hem vist que la democràcia, quan te la creus, funciona. Que no hi ha res immutable, començant per la "sagrada unidad de la patria" o la "unidad de destino", ja sigui hispà o europeu. Que votant es poden canviar fronteres, i no a bufetades, que era la forma tradicional. Que els ciutadans ens podem empoderar i provocar canvis, fins i tot en contra dels grans poders fàctics, tot i que aquests mai perden del tot. Estic segur que a la City hi ha més d'un que ara mateix s'està fregant les mans.

Ahir ho deia, triïn el que triïn, estarà bé. Bye, bye, United Kingdom! ens heu donat una lliçó, i un bon avís. Ara que el continent ha quedat aïllat ("Fog in Channel; Continent Cut Off"), a veure si el que queda de la UE té prou intel·ligència per aprofitar-ho.

Democràcies: Espanya, escàndol; Regne Unit, referèndum.

A Espanya el govern actualment en funcions és corrupte i ha fet servir els recursos de l'estat per a fer una persecució política de l'independentisme, català en particular, i de les opcions més o menys reformadores.

Com a mostra: el cas de les gravacions del diari Público, de les que avui se n'ha publicat una segona tongada, o de l'informe revelat avui per Ràdio Barcelona que demostra que la policia va elaborar informes per criminalitzar l'independentisme català, seguint a personatges com Carme Forcadell i el seu entorn familiar.

Fa fàstic. Fa venir arcades viure un dia rere l'altre en aquest país corrupte. Saber que, pel fet de ser català, ets ciutadà de segona, ciutadà sota sospita. Saber que la democràcia ja ni tan sols arriba a orgànica. Saber que ja només estem a un pas de que la policia comenci a venir de nit a buscar als insurgents.

Però et plena d'orgull saber, també, que ets a la banda correcta de la historia, de la democràcia, de la llibertat. Que avui l'independentisme català és la força que planta cara, de veritat, a aquesta maldat. Que tenim la raó i l'empenta per fer de Catalunya un país lliure. Lliure, primer de tot, de mafiosos corruptes.

I sents enveja quan mires a països democràtics i civilitzats i observes, meravellat, com al Regne Unit avui estan decidint, en un referèndum, si segueixen o marxen de la Unió Europea. Sobirania nacional és exactament el que estan exercint els britànics.

Es quedaran o marxaran, però en pocs anys el Regne Unit ha donat un parell de lliçons de democràcia a tot el món amb sengles consultes, primer a Escòcia, i després al conjunt dels seus ciutadans.

El Regne Unit representa el millor i el pitjor de la civilització occidental. Però és una democràcia que ve d'antic i és el poble britànic el que assumeix aquesta tradició democràtica de forma natural i inherent, com quelcom que es porta als gens, i avui voten si seguir o marxar a la UE.

No em ficaré en els arguments a favor o en contra. La decisió que prenguin serà correcta. Avui Europa provoca vergonya aliena i necessita un revulsiu, un mastegot ben fort i el Brèxit podria ser-ne un de potent.

Tanmateix, si jo fos britànic i m'assabentés, per exemple, de l'escàndol democràtic que es viu a Espanya afegiria nous motius per marxar i perdre de vista una Unió Europea que tolera aquesta corrupció i aquesta immundícia.

Per altra banda, em sabrà greu si el Regne Unit deixa la UE. Els britànics són part indestriable de la idea d'Europa. El que passa és que avui la idea d'Europa està molt lluny de la UE, que és la seva implementació política. Potser ens convé a tots, si ha de servir per recuperar el nord, l'adéu temporal de la Gran Bretanya.

Però quina enveja, en tot cas. Quina enveja d'aquests països civilitzats i democràtics. Països amb valors nacionals (encara que després els seus governs actuïn com manades de llops). La ciutadania d'aquests països els comparteixen, entenen que són bons. Tenen uns ideals, positius, comuns.

I no com en aquest estat en que encara som presos. Deia Rajoy que la conversació gravada entre Fernández Díaz i Daniel de Alonso “no va a producir ningún efecto en la campaña”. Que això és de les gravacions és "una broma". Doncs mireu que us dic: normalment aquest senyor diu moltes bajanades però té una virtut, interpreta molt bé un sentiment majoritari a l'estat i el representa millor que cap altre. Em penso que té raó. Aquest escàndol li prendrà pocs vots al PP si és que li en pren cap.

No només això, estic convençut que seran molts els que pensaran que, si era per fotre a Catalunya, han fet ben fet. La democràcia hi pinta poc en aquest afer. En canvi hi pinta molt el nacionalisme supremacista hispà.

Perquè el pitjor de tot és que aquests polítics, i aquesta forma de fer que tenen a Espanya és, en realitat, la que millor els representa.

A favor de Catalunya i contra les clavegueres de l'estat, el 26 vota Independència.

L'estat espanyol és molt semblant a una dictadura bananera d'aquestes de les que a Madrid critiquen tant des de la xuleria i la prepotència. El cas, però, és que no tenen res que envejar als més antidemocràtics governs del món.

Fa no res que el diari Público ha filtrat que "Fernández Díaz conspiró con el jefe de la Oficina Antifraude catalana para fabricar escándalos contra ERC y CDC".

Sí, les clavegueres de l'estat contra l'independentisme català. Espanya jugant brut. Quina novetat. La democràcia espanyola té la qualitat que té, ja ho sabíem, i no és casualitat que les cúpules de PP i PSOE (i m'agradaria fer un cop d'ull a la de C's) estan plenes d'(ex?)-franquistes i (ex?)-falangistes. De nacionalistes supremacistes espanyols disposats a defensar el seu ideal de pàtria, a qualsevol a preu. "Demòcrates" de tota la vida.

A hores d'ara la més gran amenaça al cortijo que tenen muntat el PPSOEC's a l'estat espanyol és la independència de Catalunya. Amb la independència de Catalunya cau tot el castell de cartes -més aviat de sobres- corrupteles, clientelismes, supremacismes, classes, castes i misèria econòmica i democràtica a que aquests depredadors han condemnat a tot l'estat espanyol. El passat diumenge ho deien al debat a quatre referint-se al PP: "vostès han fet molt de mal". Però es pot estendre també al PSOE i als aspirants C's, i sí, també, a la dreta catalana que s'ha aprofitat d'aquest estat de les coses i ha actuat amb connivència i ha estat còmplice dels lladres i els mafiosos de la capital de l'estat.

Un escàndol, sens dubte, però només serà un escàndol a Catalunya. A Espanya aquestes coses fins i tot donen vots. Atacar l'independentisme es barat i efectiu per excitar els ànims i, de fet, per a la molt migrada qualitat democràtica espanyola aquest fet profundament escandalós i antidemocràtic pot passar desapercebut o despertar, perquè no, simpaties.

Aquesta notícia, en canvi, sí que pot servir a Catalunya per mobilitzar al votant indepe i per fer-lo adonar que malgrat que els nostres representants deixen molt que desitjar segueix sent necessari guanyar aquestes batalles. El procés no està mort. Està ben viu i és l'oportunitat de la nostra vida, de la nostra generació, de fer un nou estat, independent, més democràtic, més net, més culte, més humà, tant de bo que més pròsper a Catalunya.

I per als espanyols de bona voluntat, que n'hi han, també ho és. La independència de Catalunya és la gran oportunitat per a tots els pobles, per a tots els ciutadans de l'estat, per a ser més lliures, més democràtics, més pròspers. Fraternitat autèntica entre pobles lliures i ciutadans lliures. És l'autèntica revolució i ja està en marxa.

Al PPSOEC's ho saben i per això les clavegueres d'aquest estat sinistre van plenes de merda, i es conspira i es pretén embrutar el nom de bona gent, i s'excita el pitjor nacionalisme supremacista.

Però és perquè tenen por. Es veuen venir que perdran. Que ja han perdut. NO és el moment d'afluixar. El proper diumenge els independentistes hem d'anar a votar tots i els partits independentistes han de guanyar. El missatge ha de quedar molt clar:

La independència de Catalunya és inevitable i no depèn de referèndums que mai no es faran.

La independència de Catalunya és una gran oportunitat de canvi i de fer net. Per descomptat que ho és per a Catalunya, però també ho és per a la bona gent d'Espanya.

En tot cas, la Independència de Catalunya és un tren en marxa. Que des d'Espanya es pugui aprofitar depèn, si de cas, dels espanyols. Tant de bo que l'aprofitin, doncs Espanya és un país, i uns pobles i nacions, estimat, però aquesta ha de ser la seva tasca. La independència no s'aturarà si no són capaços d'aprofitar-la.

Diumenge, doncs, a votar tots. A votar Independència. És el que ens cal. També als nostres veïns, i amics. Tant de bo que ho entenguin aviat.

Sense pressupost

la CUP no ha retirat la seva esmena a la totalitat i, per tant, el pressupost no s'aprovarà.

Ahir Junqueras deia que «els dubtes de la CUP són "una qüestió de confiança política"».

Avui, Anna Gabriel, en una dura entrevista amb Mònica Terribas, defensava la posició cupaire.



Jo me la crec. I no soc cupaire. Però estic convençut que dins la CUP hi han dubtes sincer i qui sap si potser fonamentats, sobre la determinació i la forma de fer la independència.

La CUP, de nou, s'ha dividit, d'una forma que seria inversemblant a qualsevol altre formació política. Però la CUP funciona així.

El resultat final, en tot cas, és que el pressupost no s'aprovarà. La resposta de Puigdemont ha tingut un to, com era previsible, molt dur. Però, el més remarcable és que se sotmetrà a una moció de confiança el proper setembre. Previsiblement, l'única forma de superar aquesta moció serà amb el vot favorable de la CUP.



A l'anunci de Puigdemont, la CUP ha respost amb un to suau però que, també com era previsible, aplaça el posicionament de la CUP.



Prorrogar el pressupost, en sí mateix, no és catastròfic. La CUP tenia tot el dret del món a no estar d'acord amb el pressupost, ni en com s'ha dut a terme la negociació entre JxSí i CUP; i JxSí segurament té dret a sentir-se traïda. No és catastròfic, però la cosa queda més aviat lletja: tothom desconfia de tothom i no hi ha pressupost.

És un fet que entre els independentistes avui hi ha molta gent desconcertada o, directament, emprenyada. Penso, per exemple, en l'editorial d'avui del Vilaweb, per Vicent Partal.

En fi. D'acord. Una nova batussa interna al bàndol independentista. Jo també ho trobo emprenyador. Però crec que cal tenir en compte un detall important: l'adversari és al davant, no al costat. I per a fer la independència, JxSí i CUP estan costat per costat. I un altre detall important: hi han unes eleccions d'aquí poc més de dues setmanes.

Per tant, un cop passada la trencadissa, toca fer el que ja va sent un costum: ajuntar els trossets i tornar a muntar la maquinària. Maquinària amb l'objectiu de fer la independència. Que ho tinguin clar tots.

Potser el més emprenyador d'aquest episodi de tensió fratricida és que per a aquest setembre ja està anunciat un de nou. Dins la CUP hi ha un sector important que se sent molt incòmode amb possibles pactes d'estabilitat amb JxSí, que considera només una façana per a CDC i, cal suposar, que aquest grup ja té decidit el sentit de vot contrari en la moció de confiança. Cal preveure, doncs, que la CUP tornarà a dividir-se al setembre. Però aquest cop, el sentit final del seu vot pot tenir conseqüències dramàtiques per a l'independentisme, en general, però més que a ningú per a la mateixa CUP.

Això sí, hi ha tanta incertesa que em penso que, com a cosa bona, enguany ens estalviarem les performances massives amb samarretes de colorins per la Diada. Dubto que ningú estigui d'humor per a numerets. Encara bo, tu.