El PP ataca el micromecenatge.

Els divendres els ministres espanyols es reuneixen i, per tant, és un dia que acostuma a ser nefast.

Avui, entre d'altres, en un nou acte de servei a la banca, els ministres espanyols han decidit ficar la grapa a les plataformes de micromecenatge (crowdfunding).

De Viquipèdia: "El micromecenatge descriu la cooperació, atenció i confiança col·lectiva de persones que treballen conjuntament i inverteixen diners en altres recursos junts, normalment per Internet, per donar suport als esforços iniciats per altra gent o organitzacions. El finançament en massa es du a terme amb diversos objectius, des d'ajuda humanitària, periodisme ciutadà, artistes que busquen suport dels seus admiradors, campanyes electorals o recursos per una start-up."

Dins del micromecenatge es poden trobar variants com el préstec de particulars a empreses (peer-to-business, o p2b, o crowdlending)  i també el préstec entre particulars (peer-to-peer lending o social lending).

Potser alguns de vosaltres heu participat en algun micromecenatge, o heu sentit parlar de Verkami, la plataforma de micromecenatge més popular a Catalunya.

El govern espanyol ha limitat per llei la quantitat de diners que un particular pot invertir en un projecte de micromecenatge a 3000€; i la quantitat total que pot invertir en un any a 6000€.

D'aquesta forma s'assegura que un usuari particular no podrà invertir en un portfolio de projectes finançats amb  micromecenatge com a alternativa a invertir en productes de banca.

Aquesta llei, doncs, té una missió molt clara: avortar qualsevol possibilitat de que el crowdfunding pugui arribar a ser una alternativa a la banca.

Per altra banda, s'entorpeix el finançament per a projectes que en molts casos justament estan en el crowdfunding perquè la banca els ha denegat el crèdit.

És dir, es tracta de mantenir el mercat doblement captiu: tant el de micro-inversors, com el de sol·licitants de crèdit.

Ras i curt: el crowdfunding està en creixement i aquesta llei és un atac directe.

No només és un atac directe al crowdfunding si no, sobretot, a un estil alternatiu i autogestionari de fer les coses. És una atac de l'antic règim a formes noves i en evolució de societat en xarxa i 2.0.

Perdran. Però, com sempre -en la millor tradició espanyola- es tracta de posar pals a les rodes i entorpir qualsevol canvi que qüestioni l'establishment.

El PP està desbocat. Embogit. És nacionalisme espanyol supremacista, fatxa i caspós. És de NODO, de Valle de los Caídos, de Falange i de capellans amb sotana. Un malson franquista i corrupte. Elits extractives i "empresaris" del BOE.

És el partit que té majoria absoluta al congrés de  diputats. És dir, és el partit que han votat la majoria del espanyols. O sigui que hi deuen estar d'acord. La majoria, si més no.

No tots, per sort: Com Carlos Taibo:

Tuits

1. Carlos Taibo ‏@carlos_taibo  2 h

   Propongo crowdfunding para regalar a De Guindos un manual de desobediencia civil y otro de ética antirrepresiva (de paso, una gramática)

   Expandir
   

   •  Respon 
   •  Retuitar 
   •  Marca com a preferit 
2. Carlos Taibo ‏@carlos_taibo  3 h

   Qué obscena soltura la de De Guindos cuando afirma, sobre el crowdfunding, que hay que preservar las sinecuras que benefician a los bancos

   Expandir
   

   •  Respon 
   •  Retuitat 
   •  Marca com a preferit 
3. Carlos Taibo ‏@carlos_taibo  3 h

   El ataque del Gobierno contra el crowdfunding es una provocación que no puede provocar sino un repunte de las prácticas correspondientes

   Expandir

O aquest article de  Gurusblog.

No al PH. Lo riu és vida.

El PP ha aprovat el pla hidrològic (PH) que reduirà el cabal de l'Ebre al seu tram final a menys de la meitat. De 8000 Hm³ a uns 3400 Hm³. Allò que no va arriba a fer Aznar, ara ho fa Rajoy.

Amb quin objectiu? jo crec que l'explicació és senzilla: la venjança. Venjar-se. Destruir el Delta.

O potser no? Potser Principi de Hanlon o variants? "No atribueixis a la malícia allò que també es pot explicar per l'estupidesa"; o per la roïnesa, o per l'avarícia. Amb aquesta aigua que deixarà d'arribar al delta, que en provocarà la seva destrucció, el PP pretén fer negocis al País Valencià, a Múrcia...

Amb Catalunya perduda per als seus interessos particulars, es tracta de regar, i mai millor dit, aquells llocs on sí que tenen possibilitats d'obtenir beneficis. Per tant, aigua per a camps de gols i especulació immobiliària. Només que caldria recordar-lis que la bombolla immobiliària ja ha passat.

Potser llavors és una barreja de totes dues coses: venjança, per una banda; interessos econòmics particulars per l'altra. També, perquè no, poder mostrar a la seva parròquia una "victòria" sobre els catalans: "mireu com els fotem el Delta a aquests separatistes!"

Si Catalunya ja fos independent aquesta barbaritat no es podria haver perpetrat perquè l'Ebre seria un riu internacional i no es podria tocar el cabal del riu sense un acord molt clar, respectuós amb els ecosistemes i sota la vigilància de la Unió Europea. Igual com es fa a altres rius d'Europa que travessen fronteres estatals.

Però no és el cas. l'Ebre és un riu "interior" i, per tant, és "dels espanyols".

No només el riu. Pels espanyols -sí, pels espanyols, per a molts d'ells- Catalunya no és més que una propietat, un immoble, una cosa. Quelcom que és seu. Tierra conquistada de la que son amos y señores. Por Derecho de Conquista.

No és la seva pàtria. Només una possessió. I els rius i muntanyes de Catalunya no són per ells els paisatges i els llocs que hom estima i hi viu i li són la llar. No. Només són  objectes utilitaris, que es poden fer servir i que quan s'han esgotat s'abandonen.

Per ells els catalans només som com corcs d'aquest moble. Una molèstia, en el millor dels casos. Quelcom a exterminar, o reemplaçar i "españolizar". A veure si ho entenem això.

Malícia? Avarícia? Venjança? Provocació? no ho sé. Només sé el que jo sento. Sento molta ràbia. Moltes ganes de perdre de vista per sempre a aquests que, per mi és així, ens odien.

Toca lluitar de nou. Reagrupar-nos.  Organitzar-nos. Toca defensar el riu.

Lo riu és vida.

No al PH!

Marwan i el lleó.

Potser la cosa ha anat així:

Marwan caminava amb la bossa en que duia les seves coses ben agafada. Feia fred al desert i la jaqueta grossa amb prou feines l'escalfava. La seva petita mida de nen de quatre anys embolicat en la jaqueta li conferien un aspecte tendre i graciós.

Caminava. Tot caminant somiava despert. Caminava amb el grup de nenes i nens que com ell creuaven la frontera entre Síria i Jordània per arribar a un camp de refugiats on es retrobaria amb la seva família.

Somiava despert. Estava cansat de tant caminar  i no caminava tant de pressa com la resta.

De tant en tant, els adults que guiaven el grup aturaven la marxa per donar temps als més lents per encalçar al grup principal i donar una estona de repòs a tots.

Era curiós aquell grup. Els nens sempre són nens i juguen, riuen, ploren i criden. Per als nens, aquella era una excursió per un lloc ben estrany. Era una excursió. Era, però, una fugida. Era una marxa, però això no ho sabien, cap a l'exili.

El Marwan només sabia que havia de seguir el grup. Al grup havia fet amics. Els adults que guiaven el grup eren amables. Alguns d'ells parlaven en una llengua diferent a la del pare i la mare. El Marwan seguia el grup, caminant, somiant despert.

Enmig d'uns rostolls ha vist un animaló que s'amagava. Això ha captat la seva atenció al moment. S'ha aturat de cop. Mirant de forma desafiant aquell rostoll. Allà hi havia una animal. Amic o enemic? Si m'acosto em mossegarà? és bonic? Potser és un lleó!

Marwan és molt valent, per tant, s'ha apropat al rostoll. S'ha ajupit  per mirar de prop, a veure si tornava a sortir aquell animaló.

Però l'animaló no surtia. Marwan estava cansat i s'ha assegut. Les pedretes d'aquell lloc tenien un color brillant. n'ha agafat algunes i les ha posat en fila, són cotxes per una carretera, cotxes com el cotxe del papa.  Amb el que anaven a veure els avis. Ha tret de la bossa en que porta les coses un petit cotxet. L'única joguina que duu amb ell. Marwan juga i s'imagina que va amb cotxe amb els seus pares.

Així ha estat una estona. Jugant amb el cotxe i les pedretes. Ha sentit gana. Ha desat el cotxet a la bossa i ha agafat una pedreta blanca molt brillant. S'ha posat dempeus a veure si algun dels adults que els acompanyen li dona alguna d'aquelles galetes tan bones.

El grup no hi és. Només un parell dels adults del grup que quan l'han vist l'han cridat:

- Marwan! on t'havies ficat! quin ensurt que ens has donat! Au, vine aquí!

El Marwan ha anat caminant tranquil·lament fins on estaven els dos cooperants de l'ACNUR i els ha demanat una galeta.

El noi i la noia de l'ACNUR s'han mirat bufant. El nen no s'havia adonat de res, però al grup de refugiats els cooperants s'havien quedat esglaiats en adonar-se que els faltava un nen en el recompte.

No podia estar gaire lluny, però podia ser a qualsevol lloc. Havien decidit que un parell d'ells desfarien el camí per mirar de trobar el petit desaparegut.

Havien estat voltant una bona estona i s'estaven desesperant. Marwan, assegut al terra, amagat entre els rostolls no es podia veure. Només quan s'ha posat dempeus l'han vist. Ja estaven a punt de marxar. Per casualitat, doncs, però l'havien trobat.

Han tornat al grup. Marwan els ha anat explicant que amb el cotxe del papa anaven a veure els avis. També els ha explicat que ha vist un lleó, o alguna cosa així , amagat als rostolls, i que havia estat a punt de caçar-lo, però que el lleó s'havia amagat al seu cau.

Un periodista que acompanyava al grup ha fet la foto de Marwan envoltat dels cooperants de l'ACNUR. "Nen de quatre anys travessa sol el desert fugint de la guerra". Una història colpidora i que reclamaria l'atenció del món sobre el conflicte sirià.

Marwan no ho sap però ha estat l'heroi d'una historia que ha creuat les xarxes socials de tot el món de punta a punta. Més endavant, però, s'han conegut més detalls: en realitat Marwan només ha estat "perdut" durant una estona.

Només ha estat perdut una estona.

Només.

Només ha hagut d'exiliar-se per fugir de la guerra. És veritat: ha tingut sort. Altres nens no n'han tingut tanta i avui ja són víctimes de la guerra civil a Síria. Ha tingut sort. És viu. Potser ja està amb els seus pares i ni tan sols se'n recorda de la travessa pel desert. O només recorda que ha vist un animaló, un lleó als seus ull de nen, amagant-se entre els rostolls.

Potser encara tindrà més sort i el camp de refugiats on s'hi estarà tindrà mantes i medecines, i aigua i aliments. Potser ell i els altres nens refugiats tindran molta sort i els atendran i els tractaran com els  infants que són. Potser els faran una escola on rebran educació. Potser aquests nens i les seves famílies refaran les seves vides a un altre país. Potser gaudiran d'oportunitats per viure una vida plena.

Potser tindran molta sort i podran créixer en pau, i aquest exili només serà una anècdota en la seva vida. Tant de bo.

Tant de bo, però em fa l'efecte que un bon cop de ma no els anirà gens malament. A ells, i als refugiats de tots els conflictes d'arreu del món.

Encara millor ens aniria a tots si fóssim capaços d'acabar per sempre amb els conflictes que provoquen l'exili dels refugiats. En particular, aquest conflicte sirià, a tres bandes, que és una nova batalla entre poders globals, tot i que se'ns presenta com una "guerra civil".

Seria bo, tot un signe de millora per aquest món nostre, que els poders globals deixessin de massacrar, directa o indirectament, a gent senzilla. A gent que només pretenen viure.

Seria bo, tot un signe de millora, que tots fóssim i ens sentíssim  responsables del benestar de tots i no permetéssim ni toleréssim la violència dels estats i dels poders globals. No és acceptable. Menys encara en el nostre nom.

Espero que el petit Marwan gaudeixi d'oportunitats en la seva vida. Com tots els nens.

Només va estat perdut una estona i el van trobar, però això no ens hauria de deixar tranquils.

Un altre món sense tanques és possible

Tothom té dret a buscar-se la vida. Aquesta és la llibertat última i final. Al món venim a viure. O sobreviure,si de cas. A tractar d'arribar a l'endemà. A veure una nova sortida de sol. A trobar un lloc segur i arrecerat on poder dormir aquesta nit. A alimentar-se per poder seguir en moviment. A tenir fills, si pot ser, que també voldran viure.

És  programació genètica. Viure i sobreviure és exactament per a allò que l'evolució ens ha preparat. Viure. Quan hom no pot viure a un lloc, o és molt difícil viure a un lloc, marxa i busca un lloc nou. 

Algú en diria que és llei natural. En la graduació que va del millorar expectatives professionals a migrar per trobar aliment hi ha un ampli ventall, però l'impuls primari és el mateix, i és irresistible. Es racionalitzarà més o menys, les expectatives dels emigrants seran més elevades o més prosaiques, però al final, sempre hi ha un anar a cercar un futur millor. 

És humà. És essencialment humà. Els humans són emigrants nats. Molt més caçadors, pescadors  i recol·lectors que agricultors i ramaders. És cert que el progrés ha vingut de la ramaderia i l'agricultura. És cert que aquest progrés va suposar l'alliberament de la necessitat d'emigrar. Però l'instint hi és. Quan al llarg de la història les collites han estat dolentes i la fam ha aparegut, el vell instint de supervivència ha rebrotat i els humans han emigrat. 

Mentre tingui braços per treballar i cames per desplaçar-me, tindré les eines principals per sobreviure. Ho portem als gens. Sobreviure. Viure. Aquí o allà. On sigui.

Els humans som mobilitat. L'essència de la humanitat és buscar un futur millor. Ja sigui en el desplaçament a altres llocs. O en un desplaçament mental, de consciència, de forma de viure. Mobilitat i canvi.

Emigrar. Emigrants. En diferents graus, però la mateixa motivació.

A Ceuta hi van anar a parar uns homes i dones que buscaven un futur millor. Van morir esclafats quan la Guardia Civil espanyola va fer servir pilotes de goma i gasos lacrimògens per fer-los fugir de la tanca que els impedia físicament l'accés al que es pensaven que seria un futur millor. Quinze morts.

Bales disparades contra homes i dones indefensos, a l'aigua, encegats i desorientats pels gasos. Van morir allà, esclafats per altres homes i dones que fugien espantats, ofegats, ferits per les bales.

Vindran d'altres. Escalaran amb les mans nues la tanca amb fulles de ganivet. Seran gasejats. Els dispararan, qui sap si bales de goma o munició real. A molts els atraparan, els colpejaran, els insultaran i els expulsaran a l'altra banda de la tanca. Els tornaran masegats i humiliats  al futur del que fugien.

Ho tornaran a provar. Per un altre lloc. Perquè els humans ho portem als gens. Perquè hi ha un impuls primari que és buscar un futur millor.

És la humanitat mateixa la que s'estavella contra una tanca criminal. La que es veu reprimida amb pilotes de goma, i gasejada, colpejada, ofegada.

No se quina solució es pot donar. Segurament la  immigració massiva i descontrolada és font de conflictes. No ho discuteixo.

Però l'horror de les mans sagnants, dels trossos de carn enganxada a la tanca, dels cossos trepitjats, ofegats surant a les platges de Ceuta, la por, la violència i el dolor, no poden ser la resposta. No pot ser que aquesta sigui "la solució". 

No pot ser que la violència sigui la resposta. No pot ser que la indiferència ens faci conformar amb la violència. No pot ser que aquesta violència quedi impune. No n'hi ha prou amb no tolerar la violència..  

Jo no tinc respostes. Però se que un altre món -sense tanques- és possible.

L'hàbil parany del conseller Homs, o no.

Quan ahir el conseller Homs va dir que potser la cosa aquesta de la relació de Catalunya amb Espanya ho haurien d'acabar votant tots els espanyols vaig pensar: "ja hi som". Tornem a la Puta i la Ramoneta? Aquí diem una cosa i a Madrid en diem una altre?

El cas és que ahir mateix, el conseller Homs matisava les declaracions fetes a la COPE i deia que això només passaria en cas que guanyés l'opció SÍ-NO  ("vull un estat però que no sigui independent", o sigui, que guanyés allò que ningú sap ben bé que és...)

Qüestió marginal: És absolutament imprescindible anar a aquestes cadenes de ràdio i televisió que són, per dir-ho suaument, un cau de fatxes? aporta alguna cosa?

El cas és que avui, La vice-presidenta Soraya ha dit que aquí no hi ha res a negociar i que els espanyols no han de votar res de res.

Immediatament, a fòrums independentistes he vist com se saludava, gairebé amb eufòria, la declaració de la senyora aquesta, tot assenyalant com la "democràcia" espanyola no només no vol permetre que els catalans votin, si no que, a més, denega aquest dret al conjunt dels ciutadans espanyols.

La cosa es plantejava com si s'hagués tractat d'una hàbil trampa d'Homs en la que el govern espanyol ha caigut de quatre potes.

A mi, en canvi, tot plegat em fa pensar, de nou, com no, en el Principi de Hanlon. Ja sabeu. Aquell que diu que no es pot atribuir a la malícia el que es pot explicar amb l'estupidesa.

Personalment crec que ens convindria a tots una mica d'humilitat. Està bé pensar que "els nostres" són súper espavilats i que "els altres" són molt burros. Aixeca la moral. Va bé per fer brometes. Però no és una bona idea creure-s'ho.

Més aviat, em sembla més prudent acceptar que "els nostres" són igual de burros, per un estil, que els d'allà. És sa pensar això. Mireu. Jo crec que Homs, ahir, la va cagar. Va dir una cosa que ves tu a saber si no s'ha arribat a considerar seriosament en alguna reunió de CDC. Potser en un esforç, inútil i absurd, per mostrar-se "dialogant" va dir el que va dir. Com si COPE i  tarannà dialogant fossin conceptes que es poguessin barrejar.

O sigui: parteixo de la tesi que ahir la va cagar. No. No estava parant cap trampa.

El cas és que avui els d'allà han demostrat que posats a cagar-la, ells també en saben i no només han reiterat que els catalans no tenim dret a votar res, si no que, a més...els espanyols tampoc! Au.

Amb la qual cosa, el bonic gol en pròpia porta dels "nostres" s'ha vist compensat, en la jugada següent, per un  d'espectacular, en pròpia porta també, però ara la seva, dels "altres".

Què llestos que són tots plegats, redéu!

Sort que aquest procés depèn molt de la gent. Sort que hi ha un factor important d'autogestió en tot aquest moviment. Sort.

Però que ajudaria que els polítics que teòricament ens representen, els "nostres" i els "seus", s'ho rumiessin una mica abans de dir segons què. De veritat, que em fan molta enveja els britànics.

El Principi de Hanlon, germanes i germans, el principi de Hanlon...

No ens rendim.

El fort brogit de les declaracions i contradeclaracions sobre la Independència de Catalunya fan que algunes notícies importants no rebin l'atenció que els cal.

Una d'elles ha estat la publicació de les dades d'atur del mes de gener. Copio literalment de la web de TV de Catalunya:

"El 2014 ha començat amb una nova pujada del nombre de persones apuntades a les oficines d'ocupació. L'atur puja, tal com acostuma a passar sempre al gener, quan s'acaben les feines del període de Nadal.

Aquest any, a Catalunya, ha pujat en gairebé nou mil persones, i ara el total de parats inscrits és de 633.800. Si fem la comparació anual, però, veurem que hi ha 28.000 persones sense feina menys que al gener del 2013, quan els parats eren 661.000.

A tot l'estat, l'atur també ha pujat al gener, concretament en 113.097 persones. Així, el total de parats registrats se situa en quatre milions 814.000. Tot i la mala notícia, destaca que és l'increment més petit al gener des del 2007."

Les dades d'atur del Principat desglossades per comarques i poblacions en aquest enllaç.

Els "brots verds" del desembre, doncs, s'han congelat amb el fred del gener. Un cop corregida l'estacionalitat, el resultat és que continua la pèrdua de llocs de treball.

O potser és que la precarització i la temporalitat són ja les característiques que defineixen millor els llocs de treball que es creen (i es destrueixen). Lliga amb el fet que cada dia som més una societat de serveis de poc valor afegit. Serveis que reclamen, a temporada, ma d'obra barata.

No és una notícia nova. Aquesta conversió ve de fa temps. Està clar que continuen havent llocs de treball "bons", amb sous i condicions raonables; però també és cert que aquest llocs cada cop són menys, o que si es mantenen és pagant un preu de rebaixes en salari i condicions. Es mantenen, molts cops, per concentració d'activitats, és dir, es mantenen uns llocs a canvi de perdre'n d'altres a una altre banda.

No es pot dir gran cosa més. Fer escarafalls dient que això està molt malament ni ajuda ni aporta gaire. Solucions? No veig grans revolucions a la vista. El procés de secessió de Catalunya, que em fa l'efecte que serà el més semblant a una revolució que viuré, no sembla, per ell mateix, una solució. Potser facilita algunes coses, o potser no. No està escrit. Dependrà de nosaltres i, en tot cas, el punt de partida serà el d'una societat amb un 25% d'atur, amb un important deute extern i en un context econòmic internacional vacil·lant, per no dir pessimista. Els fets són aquests. Millor pintar-los amb cruesa que mentir.

Aquests són els fets. És febrer i fa fred. Per sort no gaire. Toca aguantar. Superar aquest hivern. Mantenir l'esperança. Ajudar-nos. Cuidar els uns dels altres en la mida del que puguem. Ja ho he dit: mantinguem l'esperança. Confiem en nosaltres. Proposem solucions noves, col·laborem, cooperem.

N'hi han. Ara potser no les veiem, però segur que són allà. Ànims. Hem de ser forts. Hem de ser valents. No et rendeixis.

Un altre món és possible.