Missatge de la Flama del Canigó - 2013

Per Sant Joan ens arriba la flama del Canigó.

A Barcelona es fa la  rebuda a la Plaça de Sant Jaume, des d'on es distribuirà pels barris per encendre les fogueres.

Arreu de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i de Catalunya Nord aquesta nit s'encendran fogueres amb el foc del Canigó.

La nit del solstici, la més curta de l'any, que marca l'inici de l'estiu és també la Festa nacional dels Països Catalans.

Antoni Pladevall i Font, capellà i historiador, membre de l'Institut d'Estudis Catalans ens deixa aquest Missatge de la Flama del Canigó - 2013:

"La Flama del Canigó ens ve a trobar un any més per fer-nos reviure el clam de llibertat i de catalanitat que li va donar origen. És un regal dels germans del nord, que no obliden que el 1659 una desventurada decisió política de l'Estat espanyol va trencar la unitat catalana, fent regal a França d'una part molt estimada del nostre país.

Pels volts del 1955, amb una petita flama portada des de la cripta de Sant Martí del Canigó, al cim més alt de la muntanya, cantada per Jacint Verdaguer com a bressol de Catalunya, uns bons catalans del nord hi van encendre una foguera que volien que fos cada any com un far d'orientació que unís els catalans d'una i altra part del Pirineu, separats en mala hora.

En els anys següents s'anaren lligant amistats i trobades entre catalans d'una i d'altra banda dels Pirineus, i junts decidiren que fos aquesta sagrada flama la que ens unís a tots i encengués les fogueres de la vetlla de Sant Joan. El pas definitiu es feu la vetlla de Sant Joan del 1966, nit en què, ignorant fronteres, catalans de l'Estat espanyol i catalans de l'Estat francès es retrobaren simbòlicament en el mateix coll, amb abraçades de germanor i una ballada de sardanes que desconcertà el control policial de la dictadura, que només havia autoritzat el pas d'una petita caravana, no una trobada multitudinària.

El camí estava obert. A partir d'aleshores, la Flama s'ha estès arreu on hi ha catalans i ha refet la unitat per sobre de tota barrera o frontera dels Països Catalans.

Així, la Flama ha esdevingut un poderós agent de catalanitat i de denúncia contra tants botiflers que, més o menys camuflats, ens volen dividir per fer-nos perdre l'esperit i els sentiments que ens mantenen encara com un gran poble. És aquest el gran missatge de la Flama.

Enguany s'hi poden ajuntar dos motius que són un testimoni més de la nostra unitat com a poble: el centenari del naixement de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés. Un català i un valencià que s'agermanen en el seu amor a les nostres lletres i al seu país, dos poetes i escriptors distingits amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: Espriu el 1972 i Estellés el 1978.

Espriu va cantar l'esperit i la resistència catalans davant de la malèvola Sepharad (Espanya), i Estellés, des del País Valencià, format pràcticament com a autodidacte, va resistir un ambient més hostil que el nostre i va mantenir sempre la identitat del català i del valencià.

Seria injust, també, no recordar que estem a la vigília del tercer centenari del 1714, any en què un rancorós rei d'Espanya ens va prendre les llibertats i ens va vincular, com a colònia conquerida, al decadent carro del regne espanyol, greuge que mai ha volgut reparar.

Espanya continua amb l'urc del vencedor i no para de vexar-nos com a poble sempre que pot. No perdona que vulguem continuar sentint-nos poble lliure. Per això hem de continuar units i disposats a lluitar i a treure forces de flaquesa per exigir el que per dret ens pertoca.

Que la Flama del Canigó ens abrandi de seny, de decisió i de valentia per reivindicar el que és nostre."

Dret a saber

Fa pocs dies el PP va presentar oficialment la seva "no-campanya" pel No a la Independència.

Per descomptat, que és una gran i bona notícia. Finalment, tot i que dient que això no passarà mai (i jo crec que no arribarà a passar i que es farà la Declaració d'Independència abans) tant el PP com el sector unionista del PSC (o el PSOE-C)  han encetat la campanya pel NO. Amb la qual cosa de forma implícita reconeixen, primer de tot, que podrem triar.

És una encara més bona notícia perquè els arguments del No són molt fluixos i mal estructurats.

Per exemple, el PP ha presentat la campanya "dret a saber" en que "denuncia" la "mentida" del dèficit fiscal.

Primer de tot discuteixen si el dèficit és de 16.000 milions d€ o "només" de 750 milions d'€, i segon, contraposant aquest "dèficit" fiscal al "superàvit" comercial.

És veritat que el càlcul del dèficit fiscal, depenent del model de càlcul utilitzat pot admetre grans variacions. Tanmateix, la gran notícia és que el PP està reconeixent que hi ha dèficit fiscal. Gol en pròpia porta.

El cas és que aquest gràfic va provocar la resposta gairebé immediata de Xavier Sala i Martín en aquest apunt del seu blog: 

En resum,  va afegir al gràfic anterior la fletxa que faltava: lògicament, a canvi del "superàvit" comercial, hi han mercaderies i serveis que viatgen de Catalunya a Espanya per un valor equivalent.

No cal dir que, efectivament, Sala i Martín té raó. Quan es parla de comerç els productes i serveis tenen un preu, i es canvia valor per valor: tu em pagues tant i jo, a canvi, et dono un producte o servei d'un valor equivalent. O, si més no, el valor que tu estàs disposat a pagar. Per tant, valor per valor. És de primer de  comptabilitat bàsica. Allò del "deure" i  de l'"haver"

A més, tens el dret a deixar de comprar aquí per anar a comprar a un lloc més barat, o de millor relació qualitat preu, o simplement perquè t'agrada fer boicots.

No cal dir que, en canvi, el dèficit fiscal no el tries. No pots fer "boicot" a l'estat (a menys que siguis corrupte, és clar).

O sigui, si tant els molesta el superàvit comercial "català" la solució és ben senzilla i ja la coneixen i la practiquen amb alegria. Boicot. Boicot que, per cert, cada cop és més bidireccional.

Però és que a superàvit comercial "català" cal posar-li cometes a "català".

L'objectiu del comerç és el benefici: et venc alguna cosa a un preu determinat sobre el que obtinc un marge comercial. Obtinc un benefici. Hi ha, per tant, un benefici proporcional al superàvit comercial. Quin benefici? Fa de mal dir. Depèn de la bossa de productes i serveis venuts. N'hi han que tenen marges molt petits i n'hi han que els tenen molt alts. En general, però el benefici serà una fracció més aviat petita del superàvit.

Però hi ha un benefici. La pregunta que cal fer és: qui rep aquest benefici? doncs, evidentment, els propietaris de les empreses que han obtingut beneficis. que es reparteixen els dividends corresponents i que paguen (o haurien de pagar) imposts sobre aquests beneficis.

En tot cas els beneficis del superàvit comercial no se'ls reparteixen tots els catalans. Només els propietaris de les empreses que obtenen beneficis. No és, per tant, un superàvit comercial "català". És un superàvit comercial que beneficia només als propietaris de les empreses i als seus accionistes. Punt.

Per cert, abans que ningú em surti amb arguments de sopar de duro. Porto massa anys de congelació de sou com per escoltar sense emprenyar-me les estupideses sobre com la millora dels resultats de les empreses repercuteix en els treballadors. No repercuteix. La prova: els centenars de milers d'aturats del nostre país i la pèrdua constant de poder adquisitiu des de fa anys.

Tornant al que parlava,  també ens adonem d'alguna cosa sobre com pensen els del PP. Potser és que els treballadors catalans no ens mereixem ser considerats pròpiament catalans?  Potser és que per al PP només son catalans els empresaris i els accionistes de les empreses amb seu social a Barcelona? En tot cas, aquesta gent, suposadament, també deuen pagar imposts sobre aquests beneficis, no? llavors si l'estat ja pren la part que "li pertoca" del pastís, a què ve parlar de superàvits?

No serà, més aviat, que són els imposts, i no cap altre cosa, els que tenen sentit quan parlem d'estat?  i que són els imposts els que han de servir per crear infraestructures útils per a tothom, o per a la majoria? que han de pagar les pensions, les prestacions, la sanitat i l'escola pública... i l'estat del benestar. No són els imposts la forma principal de redistribuir la riquesa de l'estat? Com és que en en comptes d'això es destinen els imposts a pagar  AVEs cap enlloc, autopistes de pagament que no fa servir ningú, aeroports sense avions i milers i milers de "càrrecs de confiança" i endollats?

I llavors resulta que Catalunya, al País Valencià i les Illes Balears, comunitats totes elles que tenen uns índex d'atur brutals; resulta que deuen ser  també els "Països Rics" perquè són els principals contribuents nets.

El dèficit fiscal permet dibuixar el mapa dels Països Espoliats.

Els imposts  serveixen per redistribuir la riquesa ¿Com és que en aquesta "redistribució" n'hi han uns que sempre paguen i d'altres que sempre reben (infraestructures i prestacions) només pel fet de viure a la dreta o a l'esquerra del mapa  ?

Dèficit fiscal, senyors unionistes. Vol dir que amb els meus imposts, que me'ls cobren cada mes de la meva nòmina, es paguen coses que no serveixen pel bé comú, si no per inflar una capital imperial enmig de "la meseta", per fer una espanya radial que s'entesta en no construir  l'eix mediterrani que hauria de passar justament per la banda en vermell a la dreta del mapa de més amunt -quina casualitat- però que en canvi construeix una xarxa radial d'AVEs, i una xarxa d'aeroports inútils, cars de construir i més cars de mantenir, pe no parlar dels corruptes.

I parlen de superàvits comercials. Au va. Parlem de redistribució de riquesa. I aquí no hi ha cap redistribució. Aquí hi ha espoli. 

No és només que menteixin. És que, a més, ens prenen per enzes. Dret a saber, diuen. No et fot...

Concert per la Llibertat i Via Catalana

En el procés cap a la independència, hi han dos actes multitudinaris a la vista:

Per una banda el "Concert per la Llibertat", el proper 29 de juny al Camp Nou .
Avui s'ha fet públic que "l'himne" del concert serà la cançó "Tossudament alçats" de Lluís Llach.

És uns gran excusa per a penjar el  vídeo de la cançó.
:

I la lletra, per si la voleu assaborir amb tranquil·litat:


TOSSUDAMENT ALÇATS

Som aquí, tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys oberts,
si cal amb els punys tancats,
per mor que el somni que tenim junts es faci possible.

De bell nou i deslliurats d'enyors
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret d'escriure el futur
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny i ens acosti fins l'art de viure.

Coneixent les pedres al camí,
no és només un somni, també és mesura de la llibertat.
L'anhel que neix en cadascú,
l'afany de somniar un futur,
que es fa de tots si ens donem la mà per a un món possible.

Una llum, una llum, una llum ens crema els ulls,
el desig d'un nou món des de les nostres arrels,
una llum, una llum, una llum que ens omple els ulls,
fermament som aquí per conviure l'univers.

Queda sempre un fil...

Lletra i música de Lluís Llach. Publicada al disc "i." (2006)


L'altre acte multitudinari del que avui se n'han conegut detalls és la cadena humana per la independència que organitza Òmnium Cultura per al proper 11 de setembre.

Què és això de la cadena per la independència? Es vol crear una cadena humana que enllaci el Principat entre Alcanar i El Pertús. Avui se n'ha sabut el traçat: Imagineu-vos, doncs, tots aquests quilòmetres i quilòmetres de  gent agafada de les mans, Un acte que pretén oferir al món una imatge potent d'unitat, determinació i capacitat d'organització en l'objectiu comú de la independència.

Una imatge potent. Com de potent? Hi ha un referent previ per a la cadena humana: La cadena humana del Bàltic. La via Bàltica. "Els ciutadans d'Estònia, Letònia i Lituània van unir les seves tres capitals amb una cadena humana el 23 d'agost de 1989. A la primavera següent ja eren independents".

Evidentment que la independència dels països bàltics no va ser una conseqüència de a cadena humana. Més aviat la cadena humana anunciava que la majoria dels ciutadans d'aquells països estaven determinats a assolir la independència. Independitzats de la Unió Soviètica, que tot i trobar-se en un període de descomposició era, en aquells moments, potència nuclear i l'exercit terrestre més poderós del món. Però els bàltics no van tenir por dels tancs. Per la seva banda, els tancs soviètics tampoc van anar al Bàltic a imposar cap "sagrada" unitat.


Vet aquí el traçat de la "Via Catalana"

A Barcelona el traçat enllaçarà diferents barris. En particular, i vostès perdonaran que parli del meu poble, també per Sants (imatge extreta del Vilaweb).

Segur que  les estelades gegants fetes amb espelmes, les cadenes humanes o els concerts per la llibertat només són performances. La independència "oficial" es produirà amb la declaració solemne del Parlament. Però el que és segur és que el Parlament no farà aquesta declaració solemne si no hi ha un poble al darrere.

El poble parla amb els vots, però també amb les estelades als balcons, i amb els petits actes quotidians de resistència i de reivindicació, i també amb aquests grans actes, aquestes performances, si voleu.

Per això aquests actes, en els temps de transició que vivim, són importants. Són molt importants. Mereixen, com a mínim, respecte. I crec que també la simpatia, l'escalf, el suport i, més que cap altre cosa, la participació.

Esgotar la legislatura?

L'enquesta de El Periódico en que s'apunta un escenari on canvia el mapa electoral  amb una ERC que esdevindria primera força, en un tomb sorprenent, una millora del bloc a favor de la consulta i un retrocés dels partits unionistes amb el destacable creixement de Ciutadans, ha tingut conseqüències, o això sembla.

Potser la més cridanera va ser  la compareixença del President Mas en que es van presentar tot un seguit d'accions en diferents àrees per als propers anys.

Mas es va refermar en fer la consulta el 2014, però també va dir que la seva intenció era acabar la legislatura, és dir, fins 2016.

Fins al 2016? però, i si com apunten les mateixes enquestes, el resultat de la consulta és a favor de la independència? No caldria, immediatament, proclamar-la? I amb consulta o sense, com és que Mas descarta la Declaració Unilateral d'Independència (DUI)?

Trobo que hi han una serie de consideracions que cal tenir en compte:

És recomanable que la secessió sigui pactada.

A dia d'avui, des del govern de l'estat no hi ha intenció de pactar res o, si més no, aquest és el missatge que s'esforcen a donar.

La secessió té  -a més de l'objectiu de la defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes o la millora de la qualitat democràtica i el  re-empoderament ciutadà- l'objectiu pràctic, principal i de consens de la defensa de l'estat del benestar o, si es prefereix, millorar a mig i llarg termini la qualitat de vida dels ciutadans d'aquest país.

Tots aquests objectius només es podran aconseguir si el nou estat disposa d'estructures, principalment, d'hisenda pública i de finançament.

El finançament serà crític en el període de transició i marcarà el desplegament del nou estat.
 
L'any 2016 hi hauran eleccions a l'estat espanyol a les que, previsiblement, el bloc "constitucional" (PP-PSOE) seguirà mantenint la majoria absoluta.

Per canviar la constitució espanyola calen els vots de dos terços dels diputats del congrés.

És dir, el bloc constitucional ja no podrà canviar la constitució però,  fins i perdent la majoria absoluta, seguirà tenint prou força per a vetar els canvis.

Per mi, doncs, és lògic descartar una secessió pactada a l'empara d'un canvi constitucional. Això no és nou. S'ha dit molts cops abans.

En tot cas, en la seva proclamació de sobirania, el Parlament català ja ha dit que no hi ha res, en particular la constitució espanyola, per sobre de la voluntat sobirana del Poble de Catalunya.

Llavors, a quin punt estem?

La consulta pel 2014 és una fita ineludible.

Cal preparar aquesta consulta, fer-la i guanyar-la.

En paral·lel cal preparar la hisenda pública catalana.

Cal continuar la tasca d'explicació a l'exterior del procés d'independència. Per dues raons principals: primera, perquè la independència és, sobretot, el reconeixement per part dels altres estats; segona, perquè caldrà accedir al finançament internacional.

El President descarta la DUI. Però l'estat espanyol descarta el pacte, si més no, a dia d'avui. Potser de cara a l'exterior al govern català li convé mostrar un tarannà dialogant i, de cara a la negociació de la secessió, a l'estat li convé més una imatge d'inflexibilitat. Només en aquest joc polític  puc entendre que Mas renunciï a la DUI, però la meva opinió és que la DUI no és cap opció descartable.

Crec que la DUI serà la forma com s'accedirà a la independència. Cal recordar, però, que el pla original de Mas era a dues legislatures (el programa electoral de CiU al 2012 duia el nom de Catalunya 2020).

El President pretén esgotar la legislatura (fins el 2016) i  compta amb suport per fer-ho sempre que es respectin els pactes. En particular, la consulta l'any que ve.

Mas, doncs, potser ens frustra als que pensem que els intents de diàleg amb l'estat són una pèrdua de temps i que caldrà tirar pel dret, però cal reconèixer que quan planteja esgotar la legislatura no està dient res de nou i que, en tot cas, si honora els pactes (la consulta es fa l'any que ve), no se li podrà retreure res en aquest sentit.

Opino, però, que un cop estiguin lligats el reconeixement internacional, la hisenda pròpia i el finançament, caldrà tirar pel dret. Avui això passa per mostrar-se dialogants i respectar els marcs legals.

Tanmateix,  n'estic segur, caldrà trencar la legalitat de forma explícita en algun moment. Senzillament: l'estat espanyol mai ṕactarà la secessió. Potser hi han converses secretes entre els governs català i espanyol i ens enduem una sorpresa però, la veritat, ja fa temps que no crec en els Reis Mags ni en el Pare Noel i sí, en canvi, tinc una desconfiança creixent, que fa anys que creix, envers els veïns de ponent.

De fet, estic tan convençut de la mala fe de l'estat que no dubto que el procés es pot precipitar en qualsevol moment. No es pot descartar res.

Ni tan sols la DUI enguany.

L'enquesta de El Periódico

L'estiu sempre aporta un respir per a l'economia del nostre país i enguany no serà diferent. Ens convé, perquè el país, la gent que som aquest país, els ciutadans de Catalunya, estem patint. I el nostre govern està escanyat.

La crisi segueix allà, i és molt greu. Tenim, però, un bon punt a favor. Un gran projecte col·lectiu que, segons diu un recent estudi d'opinió està consolidant-se: l'enquesta de El Periódico assenyala un creixement de les forces que donen suport a la consulta per l'autodeterminació, i una decantació evident cap a l'opció independentista.

Fora bo fer créixer encara més aquesta majoria, si es pot, però l'objectiu és, sobretot, fer valdre aquesta majoria per declarar la independència tan bon punt es pugui garantir  la continuïtat dels serveis i prestacions de la Generalitat. En definitiva, que hi ha caixa i infraestructura tributària per fer-ho.

Que l'estat espanyol s'hagi negat sistemàticament a la consulta és un regal per l'independentisme, perquè dona temps per crear aquesta infraestructura tributària que no existeix, per fer una campanya diplomàtica que expliqui la situació econòmica del país i l'espoli fiscal, i per obtenir finançament amb deute extern que permeti el funcionament del govern fins que es pugui recaptar i redistribuir els seus propis imposts i pagar els  deutes contrets.

La clau és que la majoria per la independència ja hi és, a dia d'avui i, per tant, cal fer-la valdre. Això demana  la infraestructura tributària. Un cop es disposi d'aquesta infraestructura i amb l'acord dels mercats per finançar la nova República,  la consulta passa a ser una qüestió tècnica. Es farà amb o sense autorització de l'estat espanyol; es farà abans o després de la declaració d'independència; depenent del quan, serà o bé una consulta (si compta amb l'autorització de l'estat espanyol, llavors es podrà fer abans de la Declaració d'Independencia), o bé un referèndum (si no compta amb l'autorització de l'estat, que és el més probable, caldrà fer la Declaració d'Independència i, a continuació el referèndum d'autodeterminació per ratificar-lo). La clau, repeteixo, és que la majoria per la independència ja hi és ara. És la que legitima l'eventual declaració d'Independència. 

Democràticament, guanyar una consulta prèvia encara donaria més legitimitat a la declaració i crec que aquesta és la primera opció.  L'estat espanyol no l'autoritzarà, però no podrà impedir-la si no és amb la suspensió de l'autonomia. Però això precipitaria i legitimaria la Declaració d'Independència. El més probable, doncs, és que no s'impedeixi la consulta. Suposant , és clar,que s'adonen de la impossibilitat d'aturar aquest procés i de la necessitat d'arribar a acords amb el govern de Catalunya.

En aquest sentit, l'estudi de Gesop per a El Periódico és molt interessant, perquè diu que el suport a la independència, no ja a la consulta, creix; i que el front unionista es fragmenta. 

Però potser el més sensat és el que ha dit Junqueras quan algú ha plantejat la possibilitat de fer unes eleccions anticipades per que "serien convenients als interessos d'ERC": més o menys ha contestat que l'interès d'ERC no és guanyar unes eleccions autonòmiques. L'interès d'ERC és que Catalunya esdevingui independent tan aviat com sigui possible i que, si és per ERC, això serà amb el govern actual. 

Jo crec que avui els partits del front "pel dret a decidir" de Catalunya han entès que aquest és un final d'etapa i que el que en surti serà una cosa nova: un país nou, un sistema democràtic nou, partits nous, un model nou. Avui no es tan important l'enquesta o la projecció en escons d'un hipotètic nou Parlament autonòmic perquè això ja no passarà. Anem a una nova República. Els partits que s'asseguin al Parlament Constituent no seran, ni que en conservin els noms, els mateixos d'avui. 

Perquè serà el país el que haurà canviat. Serem un nou país. Aviat.

Rajoy treu pit... però seguim resistint.

Rajoy s'atreveix a treure pit i dir que "el pessimisme està de retirada". El motiu principal és el descens de l'atur registrat el mes de maig. Maig és un mes en que l'atur acostuma a baixar perquè és quan s'enceta la temporada turística d'estiu i cal molta ma d'obra. A més, el límit de dèficit s'ha relaxat.

Rajoy treu pit, però ni el factor estacional ni el factor dèficit han estat motivats per cap acció del seu govern. La temporada d'estiu és a l'estiu, i això no depèn de Rajoy. El límit de dèficit ve imposat des de Brussel·les, i això tampoc depèn de Rajoy.

En canvi, sí que depèn d'aquest personatge que es s'apugi l'IVA (diu que no i ens ho creiem, que mai ha mentit, oi?), amb la qual cosa tot serà més car i el turisme se'n ressentirà.I també depèn del mateix personatge relaxar el límit de dèficit per a les comunitats autònomes, que no ho ha fet. Ni parlar-ne del 2%. I també depèn de Súper Mariano reformar les pensions (perquè li en diuen reformar quan volen dir retallades?).

El que depèn de Rajoy no sembla influir gaire en la creació de llocs de treball, més aviat sembla que tendeix a destruir-los. Per això preocupa que "tregui pit". Els llocs de treball que s'han creat ho han estat, més aviat, malgrat el "gobierno".  Els treballadors, els petits empresaris, les famílies, els pensionistes... aguanten, lluiten, resisteixen... malgrat  les mesures del "gobierno".

No se si s'ha tocat fons. Tant de bo que ja no es destrueixin més llocs de treball. El que tinc clar és que si s'ha tocat fons, no és per rebotar cap a la superfície. És, més aviat, per romandre-hi una bona temporada.

Sona malament, però millor dir pel seu nom a què ens enfrontem.

Creuo els dits i que aquest octubre les anàlisis confirmin que, efectivament, s'ha toca fons.

Rajoy treu pit... Hem de seguir resistint.