de bloc a blog

Post d'emergència, La secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans finalment ha pres partit en la polèmica entre blog i bloc.

En català normatiu les webs com aquesta són blogs, amb g en comptes de c.

A veure si trobo un enllaç amb la notícia. De moment, només tinc piulades del Twitter. El que sí que podeu provar és la cerca de 'blog' al diccionari de l'IEC. No hi ha dubtes: un blog és una web com aquesta.

Doncs res, tu, que acabo de canviar el títol. Ara és "El Blog de ..."

Carta oberta a Carme Chacón

Felicitats, Carmeta. Has exercit el dret a decidir. Has triat no votar. Però, saps que passa, que aquest no vot, és un vot no. Has decidit no decidir. És un dret al que has renunciat. És un dret que has negat als votants que et van triar per a que els representessis. És un dret que negues a tots els que et podrien haver votat. És un dret que em negues a mi, en particular, que mai t'he votat.

Però mira, me n'alegro que hagis votat en consciència. Has votat que jo no tinc el dret a decidir. Tu sabràs. Jo sí que tinc el dret a decidir. De moment, a diferència del que has pogut fer tu avui, jo encara no el puc exercir, però no t'equivoquis, que no el pugui exercir encara no vol dir que no tingui aquest dret.

Només espero, Carmeta, que quan arribi el dia en que jo pugui exercir el dret a decidir -que arribarà, i que més que decidir, serà proclamar que la meva identitat nacional, una part de la meva identitat, en definitiva, només la decideixo jo, i no tu- no em surtis amb alguna barbaritat -que haver estat ministre de defensa deu marcar- com voler impedir aquest exercici de forma poc democràtica.

Com deia Voltaire, estic totalment en contra del que dius, en aquest cas, del teu silenci, però donaria la meva vida per defensar el teu dret a dir-ho, o a callar clamorosament. Avui has pogut exercir aquest dret. Jo encara no. Però arribarà, ben aviat, d'una forma o d'una altre, aquell moment. M'apunto que quan arribi el moment, no defensaràs el meu dret a votar. Avui no ho has fet votant com has votat. Era el teu dret. Però és una gran paradoxa, no creus?

I és que, saps què? Em sembla que encara no t'has adonat que no seràs la primera Presidenta del Gobierno de España. Per molt que avui hagis volgut fer-te perdonar, un cop més, el teu origen català. Tampoc t'has adonat que a Espanya estan canviant les correlacions de les forces polítiques i que les majories absolutes del PPSOE s'estan anant a fer punyetes. Sospito que en el teu vot hi ha molt càlcul. Més que nacionalisme. No se si t'has adonat que la gran Política no és el joc curt i el tacticisme gallinaci. La gran Política sempre és revolucionària i la Revolució està començant sense tu. I no t'has adonat. Tenia una imatge de tu en que eres més intel·ligent, i ara se m'ha trencat i em fa l'efecte que ni tan sols ets gaire llesta. Però bé, potser és la decepció del moment.

En tot cas, ha estat la teva opció. De nou, et felicito i me n'alegro que hagis pogut triar lliurement. Em temo que no ets gaire llesta però espero que, almenys, siguis prou democràtica com per no donar suport a barbaritats quan arribi el dia, que arribarà, i aviat, on jo pugui exercir el dret, que el tinc, a decidir. Més ben dit, a proclamar, quina és la meva identitat, quin és el meu País, i com vull que sigui el llegat del meu fill.

Cordialment.

El CNI en missió de guerra contra Catalunya

La guerra freda va ser una guerra, sobretot, d'espies i va ser, per descomptat, una guerra.

I això cal tenir-ho en compte ara que sembla que el CNI ha enviat espies a Catalunya a rebentar el procés secessionista. Està molt bé que el CNI faci aquestes coses perquè vol dir molt.

El CNI és l'exercit espanyol. Si més no, és l'exercit que pot fer servir Espanya en les circumstàncies actuals.

Si l'exercit espanyol ve a Catalunya en una missió de guerra que consisteix en aturar un procés secessionista és que des d'Espanya es reconeix implícitament a Catalunya com un enemic.

O sigui, els catalans som enemics d'Espanya i Espanya ens envia el seu exercit. Però, resulta que aquest exercit que està en missió de guerra contra Catalunya també el paguem els catalans. Quina gràcia no?

Espanya ens envia el seu exercit, de circumstàncies, però exercit i no se'ls ha acudit que, potser, digue'm agosarat, es podria haver plantejat enfocar el problema políticament. Sí, ja se, la guerra també és política, però reconeguem que és la solució política menys civilitzada.

Haurien pogut plantejar una solució política i civilitzada del tema, per exemple, argumentant de forma raonada motius per a no voler la secessió. Però serà que no els tenen, i opten per la forma cafre i hispànica d'afrontar el problema: envien l'exercit, d'espies, de circumstàncies, però exercit a la fi.

De debò em demano si és que realment no donen per més. De veritat que esperen que la gent d'aquest país, oficialment enemic, accepti voluntàriament i de bon grat seguir sent súbdits del regne?

Perquè aquesta és l'altre. En democràcia és el poble el que pren les decisions, i els governs són representants del poble, i els governs estan al servei del poble. En canvi, als regnes, no hi han ciutadans, si no súbdits, i els súbdits, com indica l'etimologia, estan sotmesos. Sotmesos a les autoritats polítiques. És una diferència notable: Passar de ser ciutadans lliures a súbdits; de tenir uns representants polítics a estar sotmès a unes autoritats polítiques.

És tota una declaració d'intencions i de voluntat política que l'estat hagi decidit enviar el seu exercit, d'espies, de circumstàncies, a Catalunya. Ens ho poden dir més alt, però no més clar. Ens volen sotmesos. Súbdits. No ens representen. Això sí, els paguem dels nostres impostos a aquests que venen en missió de guerra.

No és casualitat. Faríem bé de no oblidar que l'estat ha decidit que Catalunya és l'enemic. Que per ells som súbdits rebels. Els espanyols demòcrates, que algun n'hi haurà, també farien bé d'adonar-se en quin estat viuen i en què consisteix la "democràcia" al regne d'Espanya. Farien bé de demanar-se si ells són ciutadans lliures amb uns representants polítics o si són súbdits d'unes autoritats.

Però bé, ja s'ho faran aquests hipotètics espanyols demòcrates. El que cal agrair és que el CNI hagi posat tan clarament les cartes sobre la taula. Per si algú ho dubtava, les solucions polítiques són impensables. Ni federalismes, ni confederalismes, ni pactes fiscals, ni mandangues. Súbdits. I a callar. Aquesta és l'Espanya que ens ha enviat el seu exercit, d'espies, de circumstàncies, en missió de guerra.

Però sense força bruta, no podran guanyar. Se'ls veu venir d'una hora lluny. Juguen brut i ho fan tan barroerament que ens carreguen de raons. Aquest cop guanyarem nosaltres. Anem per feina. Referèndum ja. I guanyar-lo. Independència ja. Tenim pressa.

Tot llegint Victus...

Des de fa un parell de dies que estic ficat en la lectura de Victus, d'Albert Sánchez Piñol. Probablement l'acabaré avui, aquesta nit, perquè estic molt enganxat.

Victus explica la història dels anys previs i del setge de Barcelona de 1714. Aquella guerra fatídica per a la llibertat de Catalunya vista des de l'òptica i el periple vital de Martí Zuviria, enginyer militar format a l'escola del gran enginyer francès Sébastien Le Prestre, Marques de Vauban.

El llibre és una narració èpica, salpebrada amb humor, una mica de sexe, un munt de dades històriques i un retrat de personatges i llocs. És un llibre amb herois i éssers roïns i no és pas el protagonista un espill de virtuts.

No perdré el temps fent una dissertació literària. N'hi han de moltes i molt bones. Serà més sincer dir que sento. Pel broc gros: és un llibre que m'està emocionant. És un llibre on, malgrat les seves misèries tan properes a les d'avui, no tinc cap dubte que estic a aquesta banda de la muralla. Amb la Coronela. Amb els Miquelets. Amb Peret, Anfan, Nan i l'Amelis. Amb el general Villarroel, el gran heroi, castellà, defensor de Barcelona. Amb els aventurers i soldats austriacistes que van decidir quedar-se i lluitar amb nosaltres, potser per defensar la noia que estimaven.

M'he emocionat fins a les llàgrimes i he sentit un odi profund per les tropes borbòniques, que van massacrar, torturar i violar, per tot Catalunya, durant tot el temps que va durar aquesta guerra mundial que va ser la Guerra de Successió i després de la guerra amb la repressió brutal, brutal, criminal, que els castellans i els borbons van exercir contra la població catalana. A la caiguda de Barcelona van seguir dècades de repressió i d'anorreament.

Victus. Vençuts. Catalunya va ser víctima d'un genocidi perpetrat pels castellans. Contra aquest destí lluitaven a la desesperada aquells ciutadans lliures de Barcelona. "Viurem lliures o morirem". "Lliures o morts". Van ser vençuts i van pagar amb tortura i mort haver defensat la llibertat, que no era, que no és, més que poder tornar cada nit a casa, després d'un dia de feina, a trobar-se amb la parella i els fills i ser, senzillament, feliços. Sense haver de témer que cap tirà pogués canviar-ho per la força.

Passar de ser ciutadans lliures a esdevenir súbdits, els més menyspreats, dels Borbons. Aquella batalla es va perdre i l'any que ve en farà 300 anys.

En això estava, tot llegint Victus, quan ha entrat un tuit amb la notícia que la bruixa que fa de vicepresidenta del govern diu que la Declaració de Sobirania és inconstitucional: que reconèixer la sobirania del poble de Catalunya és inconstitucional, que això té efectes jurídics i que no pot ser i que la recorreran al tribunal constitucional. Impressionant. Potser s'ho creu i tot.

Em demano que què fem escoltant les bajanades de l'últim govern borbònic del món. Els hereus de Lluís XIV. Els últims borbons i els seus súbdits. Els descendents dels que van provar de liquidar-nos fa 300 anys, i que ho han anat intentant sistemàticament, amb regularitat cada mig segle. Passant per Espartero, o per Franco. Són els mateixos. És la mateixa ràbia. La seva i la meva.

boc expiatori

El Partit Corrupte que governa a les Espanyes ha decidit que no hi ha res millor per distreure l'atenció del personal que el boc expiatori habitual, és dir: Catalunya, els catalans i la llengua catalana.

Prou bé que saben que amb la majoria absoluta estúpidament entregada per l'electorat espanyol no han de preocupar-se el més mínim de dimissions, mocions de censura o bestieses similars. Tenen, ho saben, ben bé tres anys més per fer i desfer, per lucrar-se, per fer obres faraòniques i cobrar comissions...

Amb un poble menys curt de gambals, tota aquesta gentola fa temps que estaria empresonada de per vida, però, què hi farem, a les espanyes no donen per més.

No només això, si resulta que al personal hispànic se li pot oferir l'espectacle d'encabronar als catalans, fins i tot encara podran aspirar a repetir majoria absoluta.

Suposant, és clar, que els catalans siguem tan rucs com per no haver engegat a Espanya i els espanyols a fer punyetes definitivament.

En definitiva: sis milions d'aturats i corrupció pròpia d'un estat fallit. Però a Espanya han decidit que això de que a Catalunya estiguin prohibits els toros no pot ser i, atenció, per Iniciativa Legislativa Popular, és dir per signatures recollides entre la gent, es votarà i s'aprovarà al congrés amb els vots del PPSOE (i 25 vots dels... del PSC) que això dels toros és un bé d'interès cultural.

Collons que sí, home! i el canibalisme es gastronomia!

I per si no en tinguéssim prou, el ministre Wert, aquell que vol espanyolitzar als nens catalans, ha parit i aprovat una llei, en la que es busca més atacar l'ensenyament en català que de millorar el nivell educatiu. Ben pensat. Se'n diu ganes de tocar els pebrots. I de tenir criatures ben burres i ben espanyolitzades.

I mentres s'encabrona als catalans, la corrupció es perdona i encara dona joc per fer retallades, com aquesta de la prova del taló a Castilla - La Mancha, cortesia de dominatrix Cospedal. És qüestió de prioritats, evidentment.

I després el Mas encara va a "reunir-se sense pressió" amb el Rajoy per "parlar" de no se què. Home, va, no fotem. Encara hem de perdre més el temps? Encara no s'ha adonat, President, que ja fa una temporadeta que ens han declarat la guerra? que no ha entès l'Honorable que a Espanya només hem d'anar a acomiadar-nos? i ni això, que amb un email ja faran.

És urgent la independència. Ja és cosa de salut.

Guerra civil al PP?

Diuen que a Madrid la brama és que l'esclat del cas Bárcenas és una maniobra per fer fora Rajoy i que torni Aznar.

Ben bé podria ser. Es tractaria, per tant, d'una mena de guerra civil dins el PP.

Però sobta, si és que efectivament es tracta d'una guerra civil pepera, la brutalitat dels moviments, la manca absoluta d'escrúpols i el culte a la personalitat que se'n desprèn.

De ser cert, els aznarians no haurien dubtat a fer passar com a corrupta davant l'opinió pública a l'actual plana major del PP i no haurien vacil·lat a empastifar la mateixa institució de la presidència del govern.

A mi, personalment, em faria molta gràcia que s'esbudellessin entre ells i que ho fessin de la forma més descarada possible, amb tot el llençament mutu de merda que puguessin fer. La veritat, em semblaria fantàstic.

Sobretot, m'agradaria veure la reacció de l'electorat davant un espectacle massiu de llença-merdisme, corrupció i personatges populistes i autoritaris.

Però, la veritat, em fa l'efecte que no tindrem tanta sort. Al final, malgrat que se l'està titllant de covard, d'amagar-se, de no donar la cara i de moltes coses irreproduïbles, crec que la tàctica de Rajoy és la correcta: el millor que pot fer és deixar passar el temps.

No té res a perdre. Compta amb una còmoda majoria absoluta al Congreso i abans que ell sigui directament tocat, en el supòsit que legalment ho pugui ser, poden caure un munt de caps de turc.

No passarà res. No és per casualitat la tebior des del PSOE. No és aquesta la seva oportunitat. EL PSOE no està en condicions de capitalitzar el desgast actual de Rajoy. Més val, doncs, com fan, mantenir-se en una gesticulació discreta. El PSOE no mossegarà a la jugular i a Rajoy ja li va bé, doncs li convé deixar passar el temps i que la s'apaivagui el soroll d'aquest afer.

A Rajoy no el fotran fora amb el cas Bárcenas. La seva és una posició avantatjosa. Pot esperar i, si cal, pot sacrificar alguns peons. O fins alguna peça més important, com la Dama De Cospedal. Suposant que es deixi, és clar.

Tot això amb la premisa que sigui una guerra civil pepera, que em sembla que és molt dir. És cert que els clans enfrontats dins el PP aprofiten per atacar-se, però em sembla més senzill, principi de Hanlon, creure que alguns periodistes madrilenys de la vella escola franquista ho han llegit malament i somien en veu alta el retorn d'Aznar. El súper heroi nacionalista espanyol de la dreta. El salvador de les Espanyes.

Això diria molt de com pensen aquesta gent. Encegats, volen veure una èpica falangista on només hi ha corrupció i barroeres lluites pel poder. En un prodigi d'ingenuitat, afirmen que la solució dels problemes de l'estat és l'aparició d'un messies que ho arregli tot. La corrupció, la crisi, la secessió de Catalunya. Tot ho arreglara Aznar.

És el que té el culte a la personalitat, el populisme, l'autoritarisme i confondre "sistema democràtic" amb "triar qui mana" en comptes de "triar a qui et representa".

És, en definitiva, la desconfiança d'aquests periodistes i les elits que representen en un poble, en aquest cas l'espanyol, si és que tal cosa existeix. Potser per això aquest no-poble es mereix aquesta desconfiança, tot sigui dit.

Però en aquest cas, convindrem que si la pervivència de la nació espanyola, o una determinada forma d'entendre aquest subjecte, depèn que Aznar derroqui a Rajoy, aleshores aquesta partida els independentistes ja l'hem guanyat.

La corrupció també pot tacar el procés d'independència. Arribat el cas espero que les dimissions es produeixin sense vacil·lacions. La Nació Catalana ha de sentir confiança en els seus representants, que tenen un mandat molt clar i a la vegada, és legítim i democràtic que en reclami d'ells un comportament inatacable i que retin comptes de la seva actuació. Si entenem aquest punt, el procés d'Independència no es podrà aturar.

Perquè serà el procés del poble.

Corrupció. L' Espanya inmòbil.

La setmana passada ha estat farcida de notícies sobre corrupció. L'empastifada toca directament la presidència del govern de l'estat. Les instàncies de major representativitat política i institucional, presidència de govern i monarquia, a ulls de l'opinió pública, estan tocades per la corrupció.

I se senten veus que parlen de dimissions, de mocions de censura, d'eleccions anticipades, d'obrir períodes constituents...

Opino que somien truites. Fet: el PP té majoria absoluta. Fet: la constitució no es toca.

En particular, això d'obrir un període constituent és d'allò més graciós.

A veure si ho anem entenent, els espanyols estan, majoritàriament, molt feliços i satisfets del seu "país". Si no fos així, el PPSOE no obtindria els 18 milions de vots que obté.

En qualsevol cas,l'opinió de la majoria dels espanyols només és rellevant per a determinar l'aritmètica del Congresos de los Diputados. On, per cert, elecció rere elecció resulta que els ciutadans de l'estat donen majories absolutes amplíssimes al duet PPSOE. En realitat, no hi ha alternativa.

A dia d'avui es pot assegurar que no hi hauran dimissions, ni mocions de censura ni res de res. Per descomptat, res de "processos constituents". De debò algú pot pensar seriosament que això passarà?

Les cúpules dels grans partits saben prou bé que el seu estatus està en defensar el sistema tal com és. Qui vol obrir un procés constituent?

No. Res d'això passarà. L'estat espanyol és un sistema que serveix uns interessos determinats, unes elits concretes, i compta amb un parell de partits que li en donen suport i que estan recolzats per la majoria absoluta llarga del cos electoral. Punt. Espanya, com la seva constitució, és inmòbil. Va quedar "atada y bien atada" al llunyà 78.

L'únic procés constituent que s'obrirà aquí serà el català, i més ens val que no trigui massa perquè ens hi juguem el pa.

Tan de bo que el procés constituent català doni veritablement la veu al poble, no només als partits, i permeti construir un sistema més transparent, just, democràtic i representatiu. En particular que serveix per fer net de corrupcions.

Tan de bo que els catalans entenguem que hem de ser responsables del nostre país, de la netedat de les institucions i retornem als valors que han aixecat un cop i altre aquest poble, que sempre ha estat treballador, honrat i patriota.

És important abandonar aviat el corrupte fangar espanyol. Els catalans no hem de ser la màquina de tren de ningú, com encara ens encolomarien en un hipotètic "procés constituent" espanyol.

No. S'ha acabat que des de Madrid ens diguin què o qui som, o quin paper de l'auca ens toca. Els catalans hem d'aspirar, simplement, a ser nosaltres mateixos, a viure del nostre treball i a deixar un país millor per als nostres fills. Aquest és el procés constituent que ens interessa.

Ens cal la Independència. Tenim pressa.