Poc més de 24 hores per acabar l'any.
Em fa l'efecte que si en una cosa ens podríem posar d'acord a l'hora de fer la valoració de com ha anat l'any és que aquest ha estat el de la presa de consciència majoritària de que estem enmig d'una crisi molt greu.
Per a molts milers de treballadors, la crisi ha pres la forma de l'atur. Un atur de llarga durada i l'esgotament de la prestació com una amenaça evident i, cada cop en més casos, realitzada.
Per a molts altres milers de treballadors, la crisi s'ha materialitzat en una reforma laboral que, molt probablement, no els ha tocat en els quefers del seu dia a dia però que ha fet aparèixer la por: una estadística recent mostra que ha disminuit el nombre de baixes per malaltia. Amb la reforma, les absències per malaltia poden ser causa objectiva i procedent per l'acomiadament. La por a l'acomiadament és el que ha portat la reforma. La reforma abarateix l'acomiadament. Vet aquí, doncs, un canvi no gens menystenible: Ha aparegut la por a perdre la feina entre els que la tenen.
La reforma laboral també té una altre derivada. La baixada de salaris. Abans de la reforma, per decret i del 5% entre els funcionaris públics. Però amb la reforma, amb contractes encara més precaris, per sota del salari mínim, per als joves. la Crisi, en tot cas, ha dut empreses a plantejar la disjuntiva als seus treballadors: baixem salaris o tanquem.
I tot això són històries que tots coneixem. Tots tenim familiars, amics, coneguts, potser nosaltres mateixos que ens poden explicar la seva història de com la crisi l'està afectant directament.
No se n'escapa ningú. Aquests darrers dies està prenent forma la reforma de les pensions: es retardarà l'edat de jubilació. És un fet. El procediment de càlcul variarà, en la direcció de fer més difícil obtenir la pensió completa. És un altre fet.
Quina és la resposta a tot això? es fa difícil de dir. La vaga del 29S va tenir un seguiment irregular. Va ser un èxit als sectors amb més implantació sindical. Va ser un fracàs a la resta de sectors. En tot cas, i cal dir-ho sense pal·liatius, va fracassar en la seva intenció de forçar al govern a fer marxa enrere en la reforma laboral. No només això. Ha quedat prou clar que el govern continuarà amb el programa de reformes neoliberals. I no es veu cap moviment de resposta seriós contra això.
A mi em resulta angoixant. Repeteixo la idea del principi de que crec que aquest any ha estat el de presa de consciència global de que hi ha una crisi molt greu. Però crec que puc anar més enllà i dir que globalment s'accepta amb resignació que les alternatives per a combatre-la són les que s'estan prenent.
És terrible. És una claudicació total i absoluta. Vençuts sense ni tan sols haver contemplat la possibilitat de resistència. És la meva percepció. Puc estar equivocat, evidentment.
Pot ser també una lectura esbiaixada de la realitat. No puc negar-ho. Jo em miro les coses sota un determinat prisma i, inevitablement, amb un estat d'ànim variable. Dit amb altres paraules, que potser tinc un mal dia.
Però els fets són que, pel que fa a l'estat espanyol i encara es veu millor després de la recent reunió del Pacte de Toledo, l'esquerra que aixeca la veu per protestar ha quedat reduïda a IU-IC, ERC i BNG. La resta de partits estan aplaudint totes les reformes neoliberals. En particular el PSOE està sent l'impulsor d'unes reformes que fan pensar si el seu objectiu no serà desbordar al PP per la dreta. Els del PP estaran atònits. Allò que ells no es van atrevir a fer, ho està fent el Sr. Rodríguez.
L'esquerra digna en el Parlament d'Espanya ha quedat, per tant, reduïda a set diputats d'un total de tres-cents cinquanta. És molt bèstia dir-ho així, però ho veig d'aquesta forma. En el Parlament català després de les eleccions, la cosa està "una mica millor" i n'hi han vint d'un total de cent trenta-cinc. Encara sort.
Ens trobem amb aquest fet doncs: l'esquerra ha estat escombrada dels parlaments o reduïda a un nombre testimonial. Per si fos poc, en el cas del Parlament espanyol, les enquestes i els sondejos apunten que el PP podria estar vorejant la majoria absoluta.
És molt dur veure com la resposta majoritària a la crisi és llençar-se als braços de la dreta. Per què? quines solucions aporta la dreta a la crisi? més reformes laborals? més privatitzacions? reduir salaris? De debò aquestes són les solucions?
Això em porta a comentar una altre cosa. Joan Tardà, el diputat d'ERC al parlament de Madrid que s'ha fet popular per la seva caricatura al Polònia i el "Perdoneu, però algú ho havia de dir!", ha publicat en el seu bloc una interessant reflexió sobre la darrera reunió del Pacte de Toledo i les pensions. Doncs bé, en aquesta reflexió i ha un paràgraf que vull destacar (els subratllats són meus):
"No obstant, el govern i el PSOE erra que erra, entossudits a incrementar el període de carència per obtenir la pensió, a augmentar el còmput d’anys per calcular-la i a sumar més anys a l’actual edat legal de jubilació, per la qual cosa avui ens hi hem posicionat en contra. Vot contrari i anunci de presentació de vots particulars que hauran de ser votats en la sessió plenària que se celebrarà el dia 25 o 26 de gener, un o dos dies abans que el consell de ministres aprovi el projecte de llei i, possiblement, un parell de dies després de la convocatòria d’una altra vaga general,
Perquè, cal dir-ho sense embuts, ningú després tindrà massa dret a queixar-se i a al•legar desconeixement de l’amenaça que s’abat damunt de la joia de la corona de la classe treballadora (si no existís el sistema públic de pensions, l’índex de pobresa assoliria cotes altíssimes). Per això, hem fet tot l’esforç per traslladar el debat des del parlament al carrer per tal de contribuir a convertir-lo en mobilització."
Mobilització. Vaga General. Informació. Jo també ho crec. Ara bé: es mobilitzarà, farà vaga, un país que majoritàriament està abocant-se a la dreta? Jo em temo que no. Ho sento, però algú ho havia de dir.
Subscric la reflexió de Joan Tardà de dalt a baix, i recomano que la llegiu. Però molt em temo que la societat necessita alguna cosa més que informació per mobilitzar-se. Li calen autèntics apòstols guiats per l'Esperit Sant. Li caldrien evangelistes a temps complet durant molts mesos.
I qui té avui aquesta pasta d'evangelista? l'esquerra que és marginal als Parlaments? Certament, que en són els millors candidats i potser els tocarà fer aquest paper, però no ens enganyem, és un paper molt desagraït. I, a menys que tinguis influències poderoses, com la de l'Esperit Sant, és molt probable que els resultats siguin més aviat negatius i l'únic que s'aconsegueixi sigui quedar com algú molt pesat, si no molest.
No. Em temo que les esquerres no estem en condicions d'evangelitzar a ningú. Em temo que a l'únic que podem aspirar és a resistir. A representar-nos a nosaltres mateixos i a tractar de refer un discurs, un relat com es diu ara, que permeti explicar el món, una anàlisi acurada i precisa del món, per una banda, i un projecte de com volem que sigui el món i com aconseguir-ho.
I fer-ho al carrer, que és l'espai natural de l'esquerra, amb la nostra mobilització i convidant a la mobilització a les companyes i companys. Mobilització als llocs de treball per plantar cara al dia a dia de la crisi: als ERES, als abusos i a les violacions als drets dels treballadors allà on es produeixin. No hi ha més. Tampoc es podrà fer gaire més un cop arribats al punt en el que estem.
Ara toca resistir allà on es pugui.
dijous, 30 de desembre del 2010
divendres, 24 de desembre del 2010
Bon Nadal!
Abans que se m'oblidi, que venen un parell de dies en els que em sembla que no em podré connectar gaire.
A tots els que algun dia heu arribat al bloc i potser heu llegit alguna cosa:
A tots els que algun dia heu arribat al bloc i potser heu llegit alguna cosa:
Molt Bon Nadal a tots!
Que tingui sort, President.
Ahir Artur Mas va ser investit President.
El mateix dia, es van fer públiques tres sentències del Tribunal Suprem que es carreguen el model d'immersió lingüística a l'ensenyament.
Per si fos poc, també es va saber que el "gobierno" de Madrid preparava un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei de consultes.
A Madrid sembla que hagin esperat a que es produís el canvi de govern a Catalunya, amb la sortida de l'Entesa i l'entrada de CiU (amb el suport de PSC) per a engegar una bateria d'accions encaminades a desfer lleis "molestes".
Espero senyor President, i li ho dic des del respecte per la institució que vostè representa, i que representa, en última instància, al poble de Catalunya, que sabrà donar resposta a aquestes agressions. Que en sabrà liderar la resposta a aquestes i a les que em temo que vindran.
Espero que sigui capaç de transmetre confiança i que aconsegueixi alinear el país en la dura batalla contra la crisi que ja ha començat.
Espero que d'aquí quatre anys aquest país nostre sigui més lliure i més pròsper. Que les desigualtats i les injustícies en siguin menors, que els boscos, els rius, les muntanyes i el mar que són la nostra casa estiguin més nets i més vius.
Li desitjo sort. Espero que aquests anys de govern siguin profitosos per al país. Espero que pugui superar aquests temps difícils en els que és el President de Catalunya. Estic segur que no serà gens fàcil.
Bona sort, President. De veritat li ho dic. Ens convé a tots.
El mateix dia, es van fer públiques tres sentències del Tribunal Suprem que es carreguen el model d'immersió lingüística a l'ensenyament.
Per si fos poc, també es va saber que el "gobierno" de Madrid preparava un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei de consultes.
A Madrid sembla que hagin esperat a que es produís el canvi de govern a Catalunya, amb la sortida de l'Entesa i l'entrada de CiU (amb el suport de PSC) per a engegar una bateria d'accions encaminades a desfer lleis "molestes".
Espero senyor President, i li ho dic des del respecte per la institució que vostè representa, i que representa, en última instància, al poble de Catalunya, que sabrà donar resposta a aquestes agressions. Que en sabrà liderar la resposta a aquestes i a les que em temo que vindran.
Espero que sigui capaç de transmetre confiança i que aconsegueixi alinear el país en la dura batalla contra la crisi que ja ha començat.
Espero que d'aquí quatre anys aquest país nostre sigui més lliure i més pròsper. Que les desigualtats i les injustícies en siguin menors, que els boscos, els rius, les muntanyes i el mar que són la nostra casa estiguin més nets i més vius.
Li desitjo sort. Espero que aquests anys de govern siguin profitosos per al país. Espero que pugui superar aquests temps difícils en els que és el President de Catalunya. Estic segur que no serà gens fàcil.
Bona sort, President. De veritat li ho dic. Ens convé a tots.
dimecres, 22 de desembre del 2010
abstenció del PSC?
Avui s'ha realitzat la primera ronda de votacions per triar el President de la Generalitat.
En aquesta primera votació, per a resultar investit, era necessari que Artur Mas obtingués la majoria absoluta de vots. Però no ha estat així, els 62 vots a favor dels diputats de CiU han estat menys que els vots negatius de l'oposició en bloc: 73 vots en contra.
Per tant, anem a segona ronda de votacions on només caldrà la majoria simple.
Mas disposa, doncs, de quaranta-vuit hores per a intentar pactes que garanteixin, o bé l'abstenció de 12 diputats (73 - 12 = 61), o bé el suport d'almenys 6 diputats (62 + 6 = 68, majoria absoluta).
El segon cas, tractar d'obtenir el suport de 6 diputats, sembla missió impossible. Per aritmètica queden descartats automàticament Cs i SCI. ICV, per la seva banda, ja ha anunciat per activa i per passiva que votaran en contra el dijous. De fet, el debat d'investidura de Mas va servir per a visualitzar el xoc frontal i el més complet antagonisme entre ICV i CiU. ERC manté una posició d'ambigüitat i no descarta abstenir-se en segona ronda. Ara bé, serviria per alguuna cosa? No. L'abstenció d'ERC (10 diputats) no garantiria l'investidura de Mas. Només en el cas que ERC votés a favor (62 + 10 = 72, majoria absoluta) es garantiria l'investidura de Mas.
Ara bé, ERC pot ni tan sols plantejar-se el vot a favor? Bé, potser sí. A canvi de què? del referèndum d'autodeterminació? Ni en somnis Mas es planteja fer aquest referèndum. A canvi d'una altre cosa? d'acord. Però haurà de ser una de molt grossa per a no grinyolar amb la promesa electoral de governar només amb qui estigués d'acord amb fer el referèndum. No. ERC no votarà a favor de la investidura.
Descartat el Sí, ERC s'abstindrà? Aposto a que no. Opino que ERC votarà no el dijous. Perquè hauria d'abstenir-se? A canvi de què? Abstenir-se per un gest de bona voluntat cap a CiU? algú li reclama aquest gest? Jo crec que els electors que han votat ERC aquestes eleccions no. Però és que, a més, l'aritmètica parlamentària fa que aquest gest sigui inútil si no va acompanyat de l'abstenció de PP o PSC.
I vet aquí el quid de la qüestió: Els tres partits amb més diputats són CiU, PSC i PP i són els partits verdaderament decisius. Per aritmètica, l'abstenció (o el vot a favor) de qualsevol dels dos garanteix l'investidura. Però lògicament cal pensar que l'abstenció és molt menys cara que el vot a favor.
Per tant, jo crec que des de CiU tenen prou clar que, posats a negociar, l'esforç cal concentrar-lo en obtenir l'abstenció de PP o PSC. Molt Probablement amb el PSC com a primera opció. Un indici: durant el debat ha estat gairebé conciliador amb el PSC. I, en tot cas, tenint en compte que CiU i PSOE hauran d'entendre's per negociar traspassos i suports a Madrid. Si més no fins que el PP faci fora al Sr. Rodríguez d'aquí un parell d'anys.
Això sense comptar que sembla que en Mas és el president de la Generalitat preferit pel PSOE. Cal pensar que, malgrat tota la independència i que són partits diferents i tota la pesca, des de Ferraz s'han donat instruccions clares a Nicaragua. Estic segur que el PSC s'abstindrà.
Aposto per una sociovergència a l'estil Pujolià. Com a mínim aquests propers dos anys.
Estem enmig s'un déjà-vu.
En aquesta primera votació, per a resultar investit, era necessari que Artur Mas obtingués la majoria absoluta de vots. Però no ha estat així, els 62 vots a favor dels diputats de CiU han estat menys que els vots negatius de l'oposició en bloc: 73 vots en contra.
Per tant, anem a segona ronda de votacions on només caldrà la majoria simple.
Mas disposa, doncs, de quaranta-vuit hores per a intentar pactes que garanteixin, o bé l'abstenció de 12 diputats (73 - 12 = 61), o bé el suport d'almenys 6 diputats (62 + 6 = 68, majoria absoluta).
El segon cas, tractar d'obtenir el suport de 6 diputats, sembla missió impossible. Per aritmètica queden descartats automàticament Cs i SCI. ICV, per la seva banda, ja ha anunciat per activa i per passiva que votaran en contra el dijous. De fet, el debat d'investidura de Mas va servir per a visualitzar el xoc frontal i el més complet antagonisme entre ICV i CiU. ERC manté una posició d'ambigüitat i no descarta abstenir-se en segona ronda. Ara bé, serviria per alguuna cosa? No. L'abstenció d'ERC (10 diputats) no garantiria l'investidura de Mas. Només en el cas que ERC votés a favor (62 + 10 = 72, majoria absoluta) es garantiria l'investidura de Mas.
Ara bé, ERC pot ni tan sols plantejar-se el vot a favor? Bé, potser sí. A canvi de què? del referèndum d'autodeterminació? Ni en somnis Mas es planteja fer aquest referèndum. A canvi d'una altre cosa? d'acord. Però haurà de ser una de molt grossa per a no grinyolar amb la promesa electoral de governar només amb qui estigués d'acord amb fer el referèndum. No. ERC no votarà a favor de la investidura.
Descartat el Sí, ERC s'abstindrà? Aposto a que no. Opino que ERC votarà no el dijous. Perquè hauria d'abstenir-se? A canvi de què? Abstenir-se per un gest de bona voluntat cap a CiU? algú li reclama aquest gest? Jo crec que els electors que han votat ERC aquestes eleccions no. Però és que, a més, l'aritmètica parlamentària fa que aquest gest sigui inútil si no va acompanyat de l'abstenció de PP o PSC.
I vet aquí el quid de la qüestió: Els tres partits amb més diputats són CiU, PSC i PP i són els partits verdaderament decisius. Per aritmètica, l'abstenció (o el vot a favor) de qualsevol dels dos garanteix l'investidura. Però lògicament cal pensar que l'abstenció és molt menys cara que el vot a favor.
Per tant, jo crec que des de CiU tenen prou clar que, posats a negociar, l'esforç cal concentrar-lo en obtenir l'abstenció de PP o PSC. Molt Probablement amb el PSC com a primera opció. Un indici: durant el debat ha estat gairebé conciliador amb el PSC. I, en tot cas, tenint en compte que CiU i PSOE hauran d'entendre's per negociar traspassos i suports a Madrid. Si més no fins que el PP faci fora al Sr. Rodríguez d'aquí un parell d'anys.
Això sense comptar que sembla que en Mas és el president de la Generalitat preferit pel PSOE. Cal pensar que, malgrat tota la independència i que són partits diferents i tota la pesca, des de Ferraz s'han donat instruccions clares a Nicaragua. Estic segur que el PSC s'abstindrà.
Aposto per una sociovergència a l'estil Pujolià. Com a mínim aquests propers dos anys.
Estem enmig s'un déjà-vu.
diumenge, 19 de desembre del 2010
Perpinyà-Figueres, París-Algesires
La notícia del dia, per dir-ne una podria ser que dues ciutats catalanes, una a cada banda de la frontera estatal dels Pirineus, però catalanes totes dues, Perpinyà i Figueres, estan connectades per tren d'alta velocitat. És una gran notícia.
L'altre notícia, d'ahir, però, seria que la gran capital del sud, València, està finalment connectada, també amb tren d'alta velocitat, amb la capital castellana. Això que podria ser també una bon notícia no ho és tant quan llegim que les autoritats valencianes no han dubtat ni un segon a assegurar que, per fi Madrid ja te platja.
Això és el que ha de ser València? la platja de Madrid? A la CAJEI no s'ho creuen i han fet aquest dur comunicat en el que expressen clarament el que en pensem alguns del dubtós honor de ser la platja de Madrid.
Mentrestant, el famós eix mediterrani que hauria d'unir Perpinyà amb Algesires per la costa del Mediterrani amb trens d'alta velocitat i amb línia de mercaderies paralel·la segueix esperant, se segueix reclamant, se segueix dient des d'Europa que és una línia prioritària. Però des de Madrid segueixen entorpint-lo.
A Madrid el primer tren d'alta velocitat que van posar va ser per anar a Sevilla. Així el senyor X podia anar fàcilment al seu cortijo. D'això en diuen promocionar el "turisme interior". Seguint el mateix criteri, ahir van continuar promocionant el "turisme interior" i avui Madrid ja te platja, i molts cambrers, i una costa plena d'adossats i Terres mítiques.
Mentrestant, poquet a poquet, de mala gana, emprenyats però no tenen un altre remei i fent-se poc soroll no fos cas que algú s'adonés, l'eix Mediterrani ha superat la frontera. Perpinyà i Figueres avui són mś properes. Barcelona i París són més a prop.
Aquest és el plantejament: València i Barcelona poden ser la platja de Madrid o bé, els cors polítics, econòmics, industrials, culturals del Mediterrani occidental. El problema és que, o les coses canvien molt, o la decisió la prenen (i jo diria que ja l'han pres) a Madrid.
No és només el tren. És qüestió de dir quin país volem ser. I que ningú no s'enganyi. Amb els polítics actuals i els interessos que estan defensat el futur que ens espera és més del mateix que tenim ara. Hi haurà qui ho trobarà bé. Jo no.
Perpinyà Figueres. Aviat, tant de bo, Perpinyà-Barcelona. Aviat, tant de bo, Barcelona-València i, per tant, Perpinyà-València. Tant de bo, a no molt tardar, París-Algesires! Aquest és el projecte que interessa. Tant costa d'entendre?
L'altre notícia, d'ahir, però, seria que la gran capital del sud, València, està finalment connectada, també amb tren d'alta velocitat, amb la capital castellana. Això que podria ser també una bon notícia no ho és tant quan llegim que les autoritats valencianes no han dubtat ni un segon a assegurar que, per fi Madrid ja te platja.
Això és el que ha de ser València? la platja de Madrid? A la CAJEI no s'ho creuen i han fet aquest dur comunicat en el que expressen clarament el que en pensem alguns del dubtós honor de ser la platja de Madrid.
Mentrestant, el famós eix mediterrani que hauria d'unir Perpinyà amb Algesires per la costa del Mediterrani amb trens d'alta velocitat i amb línia de mercaderies paralel·la segueix esperant, se segueix reclamant, se segueix dient des d'Europa que és una línia prioritària. Però des de Madrid segueixen entorpint-lo.
A Madrid el primer tren d'alta velocitat que van posar va ser per anar a Sevilla. Així el senyor X podia anar fàcilment al seu cortijo. D'això en diuen promocionar el "turisme interior". Seguint el mateix criteri, ahir van continuar promocionant el "turisme interior" i avui Madrid ja te platja, i molts cambrers, i una costa plena d'adossats i Terres mítiques.
Mentrestant, poquet a poquet, de mala gana, emprenyats però no tenen un altre remei i fent-se poc soroll no fos cas que algú s'adonés, l'eix Mediterrani ha superat la frontera. Perpinyà i Figueres avui són mś properes. Barcelona i París són més a prop.
Aquest és el plantejament: València i Barcelona poden ser la platja de Madrid o bé, els cors polítics, econòmics, industrials, culturals del Mediterrani occidental. El problema és que, o les coses canvien molt, o la decisió la prenen (i jo diria que ja l'han pres) a Madrid.
No és només el tren. És qüestió de dir quin país volem ser. I que ningú no s'enganyi. Amb els polítics actuals i els interessos que estan defensat el futur que ens espera és més del mateix que tenim ara. Hi haurà qui ho trobarà bé. Jo no.
Perpinyà Figueres. Aviat, tant de bo, Perpinyà-Barcelona. Aviat, tant de bo, Barcelona-València i, per tant, Perpinyà-València. Tant de bo, a no molt tardar, París-Algesires! Aquest és el projecte que interessa. Tant costa d'entendre?
dimecres, 15 de desembre del 2010
Només per saber-ho.
Ja fa uns quants dies de l'incident amb els controladors, de la conseqüent declaració de l'estat d'alarma i de la militarització de les torres i sales de control dels aeroports.
L'estat d'alarma només podia durar 15 dies per llei, a menys que es demanés pròrroga. Doncs bé, el govern espanyol l'ha demanada la pròrroga i PSOE, PNB i CiU li han donat suport.
O sigui, PSOE (amb els 25 diputats del PSC), PNB i CiU donen suport a la suspensió de drets laborals i a la militarització de personal civil. No per a respondre a una situació concreta sinó per "preveure" conflictes durant les vacances de Nadal. Diuen que volen garantir la mobilitat durant aquest període nadalenc.
Està clar: cal protegir els interessos del sector turístic a qualsevol preu (Aclariment: interessos del sector vol dir comptes de resultats i dividends dels accionistes). De fet,el govern ja ha modificat el calendari escolar per posar una setmana de vacances al febrer o a al març per a que les famílies se'n puguin anar de vacances i que així el sector pugui rematar comme il faut la temporada d'hivern.
També cal dir que no totes les famílies se n'aniran de vacances al febrer o al març i, no ens enganyem, no totes les famílies agafaran l'avió per a moure's amunt i avall aquest Nadal.
Segur que moltes d'aquestes famílies que no sortiran de vacances al febrer o al març ni agafaran l'avio aquest Nadal ho faran com un acte de sedició. Segur que se'ls hauria de castigar.
Però no totes. cal dir que moltes famílies veuran, moltes per primer cop, d'altres ja en porten de més temps, com aquest Nadal els desnonen i hauran d'espavilar-se per tenir un sostre, o com per menjar alguna cosa els caldrà anar a Càritas. Veuran com han passat de ser "classe mitjana", o això es pensaven, a ser pobres.
I com que això se sap, n'hi ha que els bull la sang i en volen donar resposta. Per una banda amb solidaritat, solidaritat humana, solidaritat de classe, solidaritat entre veïns.. i es fan recollides d'aliments i roba. Potser ara més, per allò del Nadal, però és evident que la crisi no entén de calendaris i cal l'ajuda tot l'any.
Per l'altra banda, es protesta contra el sistema i es demana que es reverteixi la reforma laboral, que només està servint per abaratir l'acomiadament i, en cap cas està ajudant a la creació de llocs de treball. I es preparen accions contra la més que cantada reforma de les pensions. Potser una nova vaga general. Potser aquest cop no tant pacífica com la del 29S vist el cas que el govern n'hi va fer.
I els treballadors, si més no alguns, protestaran contra un sistema en el que els treballadors sempre perden. Aleshores el que un es demana: Quan arribi el moment de les protestes, quan arribi el moment de la vaga general, potser més aviat que tard, el govern també decretarà l'estat d'alarma? també militaritzarà als treballadors de diferents sectors i els intimidarà amb el codi penal militar? se suspendran, com ara, amb els vots de PSOE (inclòs PSC), PNB i CiU el dret dels treballadors a la vaga? al descans? al salari en pagament pel treball? Obligaran als treballadors a treballar a punta de pistola?
Serà la policia la que reprimeixi les manifestacions o, directament, serà l'exercit? Més que res, per saber-ho, doncs al final resulta que, efectivament, el món es divideix entre els autoritaris, prenguin la forma que prenguin, i els que es rebel·len. Entre repressors i reprimits. Dispararà l'exercit amb foc real contra els treballadors? Només és per saber-ho. Protestarem igual. Però,només per saber-ho: Això és el que en el fons han votat PSOE (i PSC), PNB i CiU, veritat? Aquest és el missatge, no?
Només per saber-ho. Tampoc no té importància. Cada cop en tindrà menys. Protestarem igual.
L'estat d'alarma només podia durar 15 dies per llei, a menys que es demanés pròrroga. Doncs bé, el govern espanyol l'ha demanada la pròrroga i PSOE, PNB i CiU li han donat suport.
O sigui, PSOE (amb els 25 diputats del PSC), PNB i CiU donen suport a la suspensió de drets laborals i a la militarització de personal civil. No per a respondre a una situació concreta sinó per "preveure" conflictes durant les vacances de Nadal. Diuen que volen garantir la mobilitat durant aquest període nadalenc.
Està clar: cal protegir els interessos del sector turístic a qualsevol preu (Aclariment: interessos del sector vol dir comptes de resultats i dividends dels accionistes). De fet,el govern ja ha modificat el calendari escolar per posar una setmana de vacances al febrer o a al març per a que les famílies se'n puguin anar de vacances i que així el sector pugui rematar comme il faut la temporada d'hivern.
També cal dir que no totes les famílies se n'aniran de vacances al febrer o al març i, no ens enganyem, no totes les famílies agafaran l'avió per a moure's amunt i avall aquest Nadal.
Segur que moltes d'aquestes famílies que no sortiran de vacances al febrer o al març ni agafaran l'avio aquest Nadal ho faran com un acte de sedició. Segur que se'ls hauria de castigar.
Però no totes. cal dir que moltes famílies veuran, moltes per primer cop, d'altres ja en porten de més temps, com aquest Nadal els desnonen i hauran d'espavilar-se per tenir un sostre, o com per menjar alguna cosa els caldrà anar a Càritas. Veuran com han passat de ser "classe mitjana", o això es pensaven, a ser pobres.
I com que això se sap, n'hi ha que els bull la sang i en volen donar resposta. Per una banda amb solidaritat, solidaritat humana, solidaritat de classe, solidaritat entre veïns.. i es fan recollides d'aliments i roba. Potser ara més, per allò del Nadal, però és evident que la crisi no entén de calendaris i cal l'ajuda tot l'any.
Per l'altra banda, es protesta contra el sistema i es demana que es reverteixi la reforma laboral, que només està servint per abaratir l'acomiadament i, en cap cas està ajudant a la creació de llocs de treball. I es preparen accions contra la més que cantada reforma de les pensions. Potser una nova vaga general. Potser aquest cop no tant pacífica com la del 29S vist el cas que el govern n'hi va fer.
I els treballadors, si més no alguns, protestaran contra un sistema en el que els treballadors sempre perden. Aleshores el que un es demana: Quan arribi el moment de les protestes, quan arribi el moment de la vaga general, potser més aviat que tard, el govern també decretarà l'estat d'alarma? també militaritzarà als treballadors de diferents sectors i els intimidarà amb el codi penal militar? se suspendran, com ara, amb els vots de PSOE (inclòs PSC), PNB i CiU el dret dels treballadors a la vaga? al descans? al salari en pagament pel treball? Obligaran als treballadors a treballar a punta de pistola?
Serà la policia la que reprimeixi les manifestacions o, directament, serà l'exercit? Més que res, per saber-ho, doncs al final resulta que, efectivament, el món es divideix entre els autoritaris, prenguin la forma que prenguin, i els que es rebel·len. Entre repressors i reprimits. Dispararà l'exercit amb foc real contra els treballadors? Només és per saber-ho. Protestarem igual. Però,només per saber-ho: Això és el que en el fons han votat PSOE (i PSC), PNB i CiU, veritat? Aquest és el missatge, no?
Només per saber-ho. Tampoc no té importància. Cada cop en tindrà menys. Protestarem igual.
dissabte, 11 de desembre del 2010
Crisi dels Controladors. Versions alternatives.
Estat d'alarma. I sembla que el volen allargar.
Segons ZP, Rubalcaba, Blanco y la Chacón la cosa no té volta enrere i l'estat farà el que sigui per garantir la llibertat de viatjar dels ciutadans sense haver de patir el xantatge dels controladors o de la majoria de controladors. Paraules textuals del Sr. Rodríguez.
Però, el cas, és que el tancament de l'espai aeri va ser una decisió d'Aena, no dels controladors, que han recordat que hi havien prou controladors que no feien vaga com per seguir mantenint obert l'espai aeri.
Bé, ara mateix ja m'és igual. Des dels mitjans oficials hi ha una manipulació mediàtica per presentar als controladors com uns éssers molt dolents i perversos i per fer creure que militaritzar civils ha estat la solució a un xantatge d'un grup de sediciosos.
Però, per mitjans alternatius [1] [2] [3] [4] i veus independents (Com Marc Vidal) arriben discursos diferents que diuen altres coses:
- Que la vaga dels controladors va ser la resposta buscada a una provocació del govern, que sembla ser que tenia bastant clar que la resposta al seu decret seria una moguda d'aquest estil. Si això és així, aleshores qui és el culpable? No hauria estat més sensat i millor per als usuaris tractar de fer les coses d'una altre forma?
- Que tota aquesta història ha anat molt bé per a distreure l'opinió pública de la retirada de la subvenció de 420€ als aturats amb més de 2 anys a l'atur; i del retard de l'edat de la jubilació en dos anys, fins al 67.
Per cert, l'acudit del Publico...
- que Aena té pèrdues com mai les havia tingut, conseqüència d'obres faraòniques adjudicades a empreses afins al PSOE, i al mateix ministre Pepe Blanco
- que la privatització d'Aena i dels grans aeroports de Barajas i el Prat és conseqüència directa d'aquestes pèrdues.
- que no es veritat que els controladors cobrin dels contribuents, sinó de les taxes aeroportuàries, però que amb la privatització d'Aena i el traspàs dels aeroports petits i regionals a les comunitats autònomes, a partir d'ara sí que aniran a compte del contribuent.
- que el decret de militarització de l'espai aeri i dels controladors podria ser il·legal!
No hi ha manera de saber la veritat. però la sospita de que hi ha molt més del que s'ensenya no me la treu ningú.
A mi, tot això em sembla terriblement irregular, amb un aire de cop d'estat encobert i d'ensenyar els dents per a que ningú no es mogui que espanta. La qualitat i credibilitat democràtica de l'estat espanyol per mi ja estava a mínims, però és que ara està excavant un pou.
Reprodueixo el que sembla ser un comunicat del sindicat de controladors. No tinc forma de verificar si és cert o no, per tant, cal prendre-se'l amb totes les reserves del món. Però Déu n'hi do.
¿SABÍAS QUE AENA TIENE UN “AGUJERO NEGRO” POR INVERSIONES EN INFRAESTRUCTURAS DE 12.000 MILLONES DE EUROS? (Parece mucho, ¿verdad? Pues son más: son casi 13.000). ¿Sabías que sólo los intereses de esa deuda ya alcanzan los 800.000 euros diarios?
¿Sabías que, antes de la llegada de este gobierno al poder, no sólo no había tenido nunca déficit alguno, sino que siempre había generado grandes beneficios? ¿Sabías que las inversiones en infraestructuras de este gobierno han correspondido a obras adjudicadas siempre a las mismas tres empresas afines al PSOE, una de ellas del ministro Blanco (“Grupo San José”)? Esto último no creo que extrañe a nadie. Lo que sigue, en cambio, sí que debería preocuparnos (y mucho): ¿SABÍAS QUE, A CONSECUENCIA DEL ABULTADO DÉFICIT, Y POR PRIMERA VEZ EN SU HISTORIA, ESTE AÑO -2010- AENA NO TIENE DINERO PARA PAGAR A SUS ACREEDORES EXTRANJEROS, Y QUE LA BANCA EXTRANJERA PUEDE EJERCER SU DERECHO DE EMBARGO SOBRE NUESTRA RED DE AEROPUERTOS NACIONALES?
¿Sabías que -del montante de la deuda- 9.000 millones fueron financiados por bancos españoles y 3.000 millones directamente por bancos extranjeros; pero que los bancos españoles -para mantener su liquidez- al ver que el montante aumentaba, fueron emitiendo deuda y obligaciones que vendieron en el mercado internacional (lo cual es una práctica habitual en banca)? ¿Sabías que apoderarse de la red de aeropuertos de un país turístico es un negociazo muy apetitoso, y que poderosas corporaciones estadounidenses y del Reino Unido ya han iniciado acciones para asumir la deuda de Aena (so pena de que sus bancos ejerzan apremio de embargo) y quedarse así con la mayor tajada que puedan sacar? ¿Sabías que -probablemente por eso- empresas americanas “de consultores” (como las que trabajan en Irak haciendo el trabajo más sucio) trabajan con Fomento y con Aena (McKinley), y que han diseñado sus “Planes de Actuación”, obligándoles a una hoja de ruta para quedarse con la gestión de nuestros aeropuertos “legalmente”, a cambio de evitar el escándalo público de un embargo internacional que acabaría con este gobierno?
¿Qué seguridades y promesas dio Salgado en secreto en Londres (a los representantes de qué empresas) para que el Financial Times dejase de tildar a España como “país con riesgo de insolvencia”?¿Te suena ahora a cuál de las más jugosas “insolvencias” se refería? ¿Y por qué precisamente el Reino Unido estaba tan interesado en hacer pública nuestra “insolvencia” (si no nos doblegábamos a las pretensiones de sus empresas sobre nuestro patrimonio, claro)? ¿Por qué crees que -entre otros motivos- tuvo que intervenir el Rey para pedir a las fuerzas políticas un consenso “ante la gravedad de la situación”? ¿Sabías que la red de aeropuertos nacionales es una propiedad pública, patrimonio de todos los españoles, y que ahora (con el “Plan de Privatización”) la vamos a perder? ¿Sabías que nuestros aeropuertos no nos habían costado a los ciudadanos españoles ni un céntimo porque se pagaban en su totalidad con las ganancias de Aena (que, a su vez, provenían de las compañías aéreas que vuelan a -y sobrevuelan- nuestro país)?
¿Sabías que el sueldo de los controladores tampoco le ha costado un céntimo al contribuyente porque se paga en su totalidad también con esas ganancias? ¿Sabías que los propios controladores habían ofrecido a la comisión “negociadora” de Aena, en abril de 2009, reducir sus retribuciones un 25% (y así consta en acta) y Aena lo rechazó “por no considerarlo interesante” (y nueve meses después, el Sr. Blanco se pavonea diciendo que va a bajarles el sueldo un 25%, como si fuese idea suya)? ¿Sabías que el plan de privatización de Fomento incluye a las Comunidades Autónomas, para que -salvo Madrid y Barcelona- se queden con los aeropuertos pequeños (no rentables), que tendrán que ser financiados a partir de ahora con dinero de los contribuyentes (cuando hasta ahora ningún aeropuerto -grande ni pequeño- nos costaba dinero a los contribuyentes)? ¿Sabías que para los grandes aeropuertos rentables el paquete accionarial reservado a las corporaciones locales es ridículamente pequeño (ni siquiera da para satisfacer a los “poderes económicos” locales) y los inversores extranjeros se llevan “la parte del león”?
¿Sabías que Fomento pretende tranquilizar a la opinión pública declarando que conservará “en todo momento” la titularidad de los aeropuertos, cuando tal cosa no sirve a efectos prácticos para nada y lo que hace es perder -total y absolutamente- cualquier capacidad de gestión sobre los mismos, ahora y para siempre? ¿Sabías que el gobierno tiene “intimidado” al Partido Popular en todo este asunto porque la política de fuertes inversiones en infraestructuras comenzó cuando Álvarez Cascos era ministro? ¿Sabías que, en realidad, dicho argumento no tiene ningún peso porque, cuando el PP perdió las elecciones, dejó en Aena las cuentas claras y había superávit contable en Caja? ¿Sabías que el gobierno tiene de su lado a los nacionalistas catalanes en todo este proceso porque les tiene prometida una jugosa parte en el reparto de la “tarta” de El Prat?
¿Sabías que cuando el ministro de Fomento dice que “no tiene nada en contra de los controladores” está diciendo la verdad porque -en realidad- sólo los está utilizando como pantalla de humo para que la opinión pública no se percate de lo que está sucediendo entre bambalinas hasta que sea demasiado tarde? ¿Sabías que, por eso, Aena necesita que los controladores se pongan en huelga o que, cuando menos, parezca que lo están (huelga “encubierta”) para que el foco mediático siga sobre ellos y toda su arriesgada campaña de distracción siga funcionando? ¿Sabías que, por eso, en el departamento de RR.HH. de Aena nos obligan a programar los turnos de los controladores -sobre todo para Semana Santa- intencionadamente mal para que falte personal, o se saturen los sectores, y haya que poner demoras y se cree un caos? ¿Te explicas ahora cómo es posible que al frente de Fomento, en vez de poner a un ingeniero de carrera -que hubiese sido lo normal-, hayan puesto a un hombre sin estudios pero que ha sido durante años el portavoz del PSOE, “ingeniero” de la comunicación, experto en ocultar y manipular información a su conveniencia, maestro en campañas de prensa, en campañas de difamación, en campañas de “acoso y derribo” mediático?
Ya sé que todo esto te puede parecer uno de esos típicos mensajes “en cadena”, pero comprenderás que en realidad la situación es mucho más seria: Si no lo reenvías a todas aquellas personas que -a tu juicio- deberían conocer esta información, es que te importa un bledo el futuro de tu país.. Si no lo reenvías a todas aquellas personas a las que quieres, es que no te importa que -sin necesidad alguna- nosotros (y nuestros hijos) vivamos en un país aún más esclavizado por los intereses extranjeros. Si no lo reenvías, nunca faltará un millonario, inglés o americano (en las Bahamas o en su mansión de la “City”), riéndose cada vez que se acuerde de lo listo que fue al apoderarse, con un potente paquete de acciones, de los rentables aeropuertos de un país de los “PIGS”, gracias a que la opinión pública de ese país estaba manipulada y aborregada. Ah, por cierto: ya lo hizo Angela Merkel en su día, ahora lo acaba de anunciar el Reino Unido: suben el IVA (al 19% y al 20%) para “hacer frente al déficit público”. Si el Estado va a tener que pagar los aeropuertos “no rentables” (mientras los inmensos beneficios que generan los rentables van a parar a manos privadas), ¿cuánto crees que falta para que nos suban el IVA a nosotros también?
PARA NUESTRA PRINCIPAL INDUSTRIA NACIONAL, EL TURISMO, LA RED DE AEROPUERTOS ES UN SECTOR ESTRATÉGICO DE INTERÉS NACIONAL: EN NINGÚN CASO DEBERÁ PERMITIRSE QUE LA CONTROLEN INTERESES PRIVADOS. ¡MENOS AÚN, INTERESES EXTRANJEROS! Si el turismo es cosa de todos los españoles, nuestros aeropuertos también. —
USCA (Unión Sindical de Controladores Aéreos) Delegación Torre de Control Palma de Mallorca José Teófilo Guerrero Pozo
Segons ZP, Rubalcaba, Blanco y la Chacón la cosa no té volta enrere i l'estat farà el que sigui per garantir la llibertat de viatjar dels ciutadans sense haver de patir el xantatge dels controladors o de la majoria de controladors. Paraules textuals del Sr. Rodríguez.
Però, el cas, és que el tancament de l'espai aeri va ser una decisió d'Aena, no dels controladors, que han recordat que hi havien prou controladors que no feien vaga com per seguir mantenint obert l'espai aeri.
Bé, ara mateix ja m'és igual. Des dels mitjans oficials hi ha una manipulació mediàtica per presentar als controladors com uns éssers molt dolents i perversos i per fer creure que militaritzar civils ha estat la solució a un xantatge d'un grup de sediciosos.
Però, per mitjans alternatius [1] [2] [3] [4] i veus independents (Com Marc Vidal) arriben discursos diferents que diuen altres coses:
- Que la vaga dels controladors va ser la resposta buscada a una provocació del govern, que sembla ser que tenia bastant clar que la resposta al seu decret seria una moguda d'aquest estil. Si això és així, aleshores qui és el culpable? No hauria estat més sensat i millor per als usuaris tractar de fer les coses d'una altre forma?
- Que tota aquesta història ha anat molt bé per a distreure l'opinió pública de la retirada de la subvenció de 420€ als aturats amb més de 2 anys a l'atur; i del retard de l'edat de la jubilació en dos anys, fins al 67.
Per cert, l'acudit del Publico...
- que Aena té pèrdues com mai les havia tingut, conseqüència d'obres faraòniques adjudicades a empreses afins al PSOE, i al mateix ministre Pepe Blanco
- que la privatització d'Aena i dels grans aeroports de Barajas i el Prat és conseqüència directa d'aquestes pèrdues.
- que no es veritat que els controladors cobrin dels contribuents, sinó de les taxes aeroportuàries, però que amb la privatització d'Aena i el traspàs dels aeroports petits i regionals a les comunitats autònomes, a partir d'ara sí que aniran a compte del contribuent.
- que el decret de militarització de l'espai aeri i dels controladors podria ser il·legal!
No hi ha manera de saber la veritat. però la sospita de que hi ha molt més del que s'ensenya no me la treu ningú.
A mi, tot això em sembla terriblement irregular, amb un aire de cop d'estat encobert i d'ensenyar els dents per a que ningú no es mogui que espanta. La qualitat i credibilitat democràtica de l'estat espanyol per mi ja estava a mínims, però és que ara està excavant un pou.
Reprodueixo el que sembla ser un comunicat del sindicat de controladors. No tinc forma de verificar si és cert o no, per tant, cal prendre-se'l amb totes les reserves del món. Però Déu n'hi do.
¿SABÍAS QUE AENA TIENE UN “AGUJERO NEGRO” POR INVERSIONES EN INFRAESTRUCTURAS DE 12.000 MILLONES DE EUROS? (Parece mucho, ¿verdad? Pues son más: son casi 13.000). ¿Sabías que sólo los intereses de esa deuda ya alcanzan los 800.000 euros diarios?
¿Sabías que, antes de la llegada de este gobierno al poder, no sólo no había tenido nunca déficit alguno, sino que siempre había generado grandes beneficios? ¿Sabías que las inversiones en infraestructuras de este gobierno han correspondido a obras adjudicadas siempre a las mismas tres empresas afines al PSOE, una de ellas del ministro Blanco (“Grupo San José”)? Esto último no creo que extrañe a nadie. Lo que sigue, en cambio, sí que debería preocuparnos (y mucho): ¿SABÍAS QUE, A CONSECUENCIA DEL ABULTADO DÉFICIT, Y POR PRIMERA VEZ EN SU HISTORIA, ESTE AÑO -2010- AENA NO TIENE DINERO PARA PAGAR A SUS ACREEDORES EXTRANJEROS, Y QUE LA BANCA EXTRANJERA PUEDE EJERCER SU DERECHO DE EMBARGO SOBRE NUESTRA RED DE AEROPUERTOS NACIONALES?
¿Sabías que -del montante de la deuda- 9.000 millones fueron financiados por bancos españoles y 3.000 millones directamente por bancos extranjeros; pero que los bancos españoles -para mantener su liquidez- al ver que el montante aumentaba, fueron emitiendo deuda y obligaciones que vendieron en el mercado internacional (lo cual es una práctica habitual en banca)? ¿Sabías que apoderarse de la red de aeropuertos de un país turístico es un negociazo muy apetitoso, y que poderosas corporaciones estadounidenses y del Reino Unido ya han iniciado acciones para asumir la deuda de Aena (so pena de que sus bancos ejerzan apremio de embargo) y quedarse así con la mayor tajada que puedan sacar? ¿Sabías que -probablemente por eso- empresas americanas “de consultores” (como las que trabajan en Irak haciendo el trabajo más sucio) trabajan con Fomento y con Aena (McKinley), y que han diseñado sus “Planes de Actuación”, obligándoles a una hoja de ruta para quedarse con la gestión de nuestros aeropuertos “legalmente”, a cambio de evitar el escándalo público de un embargo internacional que acabaría con este gobierno?
¿Qué seguridades y promesas dio Salgado en secreto en Londres (a los representantes de qué empresas) para que el Financial Times dejase de tildar a España como “país con riesgo de insolvencia”?¿Te suena ahora a cuál de las más jugosas “insolvencias” se refería? ¿Y por qué precisamente el Reino Unido estaba tan interesado en hacer pública nuestra “insolvencia” (si no nos doblegábamos a las pretensiones de sus empresas sobre nuestro patrimonio, claro)? ¿Por qué crees que -entre otros motivos- tuvo que intervenir el Rey para pedir a las fuerzas políticas un consenso “ante la gravedad de la situación”? ¿Sabías que la red de aeropuertos nacionales es una propiedad pública, patrimonio de todos los españoles, y que ahora (con el “Plan de Privatización”) la vamos a perder? ¿Sabías que nuestros aeropuertos no nos habían costado a los ciudadanos españoles ni un céntimo porque se pagaban en su totalidad con las ganancias de Aena (que, a su vez, provenían de las compañías aéreas que vuelan a -y sobrevuelan- nuestro país)?
¿Sabías que el sueldo de los controladores tampoco le ha costado un céntimo al contribuyente porque se paga en su totalidad también con esas ganancias? ¿Sabías que los propios controladores habían ofrecido a la comisión “negociadora” de Aena, en abril de 2009, reducir sus retribuciones un 25% (y así consta en acta) y Aena lo rechazó “por no considerarlo interesante” (y nueve meses después, el Sr. Blanco se pavonea diciendo que va a bajarles el sueldo un 25%, como si fuese idea suya)? ¿Sabías que el plan de privatización de Fomento incluye a las Comunidades Autónomas, para que -salvo Madrid y Barcelona- se queden con los aeropuertos pequeños (no rentables), que tendrán que ser financiados a partir de ahora con dinero de los contribuyentes (cuando hasta ahora ningún aeropuerto -grande ni pequeño- nos costaba dinero a los contribuyentes)? ¿Sabías que para los grandes aeropuertos rentables el paquete accionarial reservado a las corporaciones locales es ridículamente pequeño (ni siquiera da para satisfacer a los “poderes económicos” locales) y los inversores extranjeros se llevan “la parte del león”?
¿Sabías que Fomento pretende tranquilizar a la opinión pública declarando que conservará “en todo momento” la titularidad de los aeropuertos, cuando tal cosa no sirve a efectos prácticos para nada y lo que hace es perder -total y absolutamente- cualquier capacidad de gestión sobre los mismos, ahora y para siempre? ¿Sabías que el gobierno tiene “intimidado” al Partido Popular en todo este asunto porque la política de fuertes inversiones en infraestructuras comenzó cuando Álvarez Cascos era ministro? ¿Sabías que, en realidad, dicho argumento no tiene ningún peso porque, cuando el PP perdió las elecciones, dejó en Aena las cuentas claras y había superávit contable en Caja? ¿Sabías que el gobierno tiene de su lado a los nacionalistas catalanes en todo este proceso porque les tiene prometida una jugosa parte en el reparto de la “tarta” de El Prat?
¿Sabías que cuando el ministro de Fomento dice que “no tiene nada en contra de los controladores” está diciendo la verdad porque -en realidad- sólo los está utilizando como pantalla de humo para que la opinión pública no se percate de lo que está sucediendo entre bambalinas hasta que sea demasiado tarde? ¿Sabías que, por eso, Aena necesita que los controladores se pongan en huelga o que, cuando menos, parezca que lo están (huelga “encubierta”) para que el foco mediático siga sobre ellos y toda su arriesgada campaña de distracción siga funcionando? ¿Sabías que, por eso, en el departamento de RR.HH. de Aena nos obligan a programar los turnos de los controladores -sobre todo para Semana Santa- intencionadamente mal para que falte personal, o se saturen los sectores, y haya que poner demoras y se cree un caos? ¿Te explicas ahora cómo es posible que al frente de Fomento, en vez de poner a un ingeniero de carrera -que hubiese sido lo normal-, hayan puesto a un hombre sin estudios pero que ha sido durante años el portavoz del PSOE, “ingeniero” de la comunicación, experto en ocultar y manipular información a su conveniencia, maestro en campañas de prensa, en campañas de difamación, en campañas de “acoso y derribo” mediático?
Ya sé que todo esto te puede parecer uno de esos típicos mensajes “en cadena”, pero comprenderás que en realidad la situación es mucho más seria: Si no lo reenvías a todas aquellas personas que -a tu juicio- deberían conocer esta información, es que te importa un bledo el futuro de tu país.. Si no lo reenvías a todas aquellas personas a las que quieres, es que no te importa que -sin necesidad alguna- nosotros (y nuestros hijos) vivamos en un país aún más esclavizado por los intereses extranjeros. Si no lo reenvías, nunca faltará un millonario, inglés o americano (en las Bahamas o en su mansión de la “City”), riéndose cada vez que se acuerde de lo listo que fue al apoderarse, con un potente paquete de acciones, de los rentables aeropuertos de un país de los “PIGS”, gracias a que la opinión pública de ese país estaba manipulada y aborregada. Ah, por cierto: ya lo hizo Angela Merkel en su día, ahora lo acaba de anunciar el Reino Unido: suben el IVA (al 19% y al 20%) para “hacer frente al déficit público”. Si el Estado va a tener que pagar los aeropuertos “no rentables” (mientras los inmensos beneficios que generan los rentables van a parar a manos privadas), ¿cuánto crees que falta para que nos suban el IVA a nosotros también?
PARA NUESTRA PRINCIPAL INDUSTRIA NACIONAL, EL TURISMO, LA RED DE AEROPUERTOS ES UN SECTOR ESTRATÉGICO DE INTERÉS NACIONAL: EN NINGÚN CASO DEBERÁ PERMITIRSE QUE LA CONTROLEN INTERESES PRIVADOS. ¡MENOS AÚN, INTERESES EXTRANJEROS! Si el turismo es cosa de todos los españoles, nuestros aeropuertos también. —
USCA (Unión Sindical de Controladores Aéreos) Delegación Torre de Control Palma de Mallorca José Teófilo Guerrero Pozo
dissabte, 4 de desembre del 2010
Estat d'alarma. El feixisme truca a la porta.
D'entrada sempre penso que els treballadors que protesten tenen raó en fer-ho.
Dit això, diré també que si els controladors aeris van decidir anar a la vaga en resposta a un decret llei del govern que empitjorava substancialment les seves condicions laborals, aleshores no només penso que han fet bé anant a la vaga, sinó que des d'aquí manifesto la meva solidaritat amb aquest col·lectiu.
Més encara: quan la reacció del govern ha estat militaritzar els controladors i posar a personal civil sota jurisdicció militar, aleshores el que penso és que el Sr. Rodríguez i la seva caterva s'han tornat bojos.
Ara fan això amb els controladors. També haurien pogut fer-ho fet el 29 de setembre passat, dia de la vaga general, i haver tret els soldats i tanquetes al carrer, amb l'ordre de disparar als treballadors que es manifestaven.
L'estat d'alarma només es pot interpretar com una pujada de grau, com el pas previ al toc de queda, com l'avantsala de la dictadura feixista.
El que ha fet el PSOE és molt greu. Res de nou, però, ja sabem com les gastaven amb el GAL. Llavors jugaven als terroristes, avui juguen amb els ous de la serp i declaren un estat d'alarma.
Alerta! que el proper nivell son les detencions, la censura i qui sap si les tortures i les desaparicions. Anem amb compte que el feixisme truca a la porta!
I tenen la barra de fer-se dir socialistes!!!!
Reprodueixo l'editorial del sempre inspirador Vicent Partal del Vilaweb.
No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia
04.12.2010
En primer lloc cal deixar clar que la vaga salvatge dels controladors és totalment inacceptable. No poden deixar el país aturat de colp i de repent i és especialment greu que juguen amb el benestar de tants centenars de milers de persones que han de viatjar en un pont com aquest. No hi ha cap excusa per a la seua actuació.
Però dit això la reacció del govern espanyol és intolerable.
No hi ha cap raó ni una que justifique que un civil siga posat sota la jurisdicció militar. Això posa de relleu un dels pecats originals de la nostra democràcia, que és haver nascut d'una dictadura. Perquè va i resulta que en el cas d'excepcionalitat és el poder civil el que es sotmet al poder militar. Això estava sobre el paper en la constitució i era greu. Però ens havíem acostumat a que sonara retòric. Tanmateix ara, amb un govern socialista al poder, de sobte el malson es fa real.
Jo no tinc cap simpatia ni mitja per un controlador. Però no és una qüestió de si em cau malament o bé. La cosa és molt més greu. Perquè decretat l'estat d'alarma els militars, no només la policia, poden anar a per ell a sa casa, treure-lo a la força, obligar-lo a treballar i si no vol treballar jutjar-lo usant la jurisdicció militar en comptes de la civil. Jurisdicció que, alerta!, encara accepta la pena de mort en casos molt excepcionals. De fet, i així ho deixa clar el decret, els controladors passen a ser personal militar a la força.
Cal aclarir que en altres països d'Europa l'exèrcit s'usa en situacions excepcionals per a garantir l'abastiment per exemple. Però no es fa posant civils sota jurisdicció militar. Els militars són un instrument per a ajudar el poder civil però el poder civil no cedeix els seus atributs al poder militar. Aquesta és la diferència amb el que ha passat avui a l'estat espanyol.
El decret diu, a més, que l'estat d'alarma només s'aplica al conflicte dels controladors. Això és molt dubtós jurídicament però en qualsevol cas els seus límits són impossibles de determinar. Si algú es manifesta a favor dels controladors, per exemple, també se li aplicarà el delicte de sedició militar? Per aquest editorial em podria jutjar la jurisdicció militar? La bogeria de la decisió de Zapatero no té límits.
Afirmar com fa algú que el decret només s'aplica contra un col·lectiu i que no hi ha una suspensió de garanties constitucionals generalitzada no és de rebut. Suspendre les garanties constitucionals a un sol ciutadà ja és massa. O on posem els límits sinó? Fins a quants no passa res? Si es suspenen les garanties constitucionals a mil és tolerable? I a deu mil? I a cent-mil? On posem el límit?
De la mateixa manera fer la distinció entre estat d'alarma i d'excepció, tot i que és important, no justifica l'actuació del govern. L'estat d'alarma s'ha decretat per primer vegada des de que hi ha democràcia. No és prou excepcional això? El problema és haver donat el pas de militaritzar la societat civil. D'acord amb la constitució, sí. Però això només posa de relleu que cal canviar-la.
I tot aquest enrenou, a més, pera tapar la incompetència d'un ministre nefast.
Cal recordar que aquest no és un problema que apareix de la nit al matí, cosa que potser justificaria mesures excepcionals. Però no és el cas. Quants anys fa que els controladors provoquen situacions com aquesta? Quants mesos fa que venen avisant de què prendrien posicions de força com aquesta? I el govern què ha fet per a preparar-se davant l'eventualitat que es compliqués? És d'una incompetència total no haver previst el que podria passar i no haver previst, sobretot, alternatives viables de solució. Fa anys que el ministre Blanco sap que aquest problema li esclatarà a la cara i no ha previst com resoldre'l. Pitjor i tot: ha improvisat.
Quan aquesta matinada el govern espanyol ha enviat els militars a les torres de control no sabia que no podien controlar el tràfic aeri? No en són prou, no tenen la qualificació per a fer el control civil ni poden assumir la coordinació amb Europa. Què es pensava? Que portant els militars a les torres els controladors s'espantarien i tornarien a la feina? En els anys que dura el conflicte podia haver optat per moltes solucions, es podrien haver contractat controladors estrangers, es podia haver canviat l'estructura de treball dels controladors, es podria haver modificat l'empresa a la qual estan adscrits, es podria...
Això però, en ser greu, no és res al costat de la decisió brutal i desmesurada de decretar l'estat d'alarma. Decretar l'estat d'alarma és d'una gravetat històrica que pesarà sempre sobre la consciència de Zapatero.
Dit això, diré també que si els controladors aeris van decidir anar a la vaga en resposta a un decret llei del govern que empitjorava substancialment les seves condicions laborals, aleshores no només penso que han fet bé anant a la vaga, sinó que des d'aquí manifesto la meva solidaritat amb aquest col·lectiu.
Més encara: quan la reacció del govern ha estat militaritzar els controladors i posar a personal civil sota jurisdicció militar, aleshores el que penso és que el Sr. Rodríguez i la seva caterva s'han tornat bojos.
Ara fan això amb els controladors. També haurien pogut fer-ho fet el 29 de setembre passat, dia de la vaga general, i haver tret els soldats i tanquetes al carrer, amb l'ordre de disparar als treballadors que es manifestaven.
L'estat d'alarma només es pot interpretar com una pujada de grau, com el pas previ al toc de queda, com l'avantsala de la dictadura feixista.
El que ha fet el PSOE és molt greu. Res de nou, però, ja sabem com les gastaven amb el GAL. Llavors jugaven als terroristes, avui juguen amb els ous de la serp i declaren un estat d'alarma.
Alerta! que el proper nivell son les detencions, la censura i qui sap si les tortures i les desaparicions. Anem amb compte que el feixisme truca a la porta!
I tenen la barra de fer-se dir socialistes!!!!
Reprodueixo l'editorial del sempre inspirador Vicent Partal del Vilaweb.
No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia
04.12.2010
En primer lloc cal deixar clar que la vaga salvatge dels controladors és totalment inacceptable. No poden deixar el país aturat de colp i de repent i és especialment greu que juguen amb el benestar de tants centenars de milers de persones que han de viatjar en un pont com aquest. No hi ha cap excusa per a la seua actuació.
Però dit això la reacció del govern espanyol és intolerable.
No hi ha cap raó ni una que justifique que un civil siga posat sota la jurisdicció militar. Això posa de relleu un dels pecats originals de la nostra democràcia, que és haver nascut d'una dictadura. Perquè va i resulta que en el cas d'excepcionalitat és el poder civil el que es sotmet al poder militar. Això estava sobre el paper en la constitució i era greu. Però ens havíem acostumat a que sonara retòric. Tanmateix ara, amb un govern socialista al poder, de sobte el malson es fa real.
Jo no tinc cap simpatia ni mitja per un controlador. Però no és una qüestió de si em cau malament o bé. La cosa és molt més greu. Perquè decretat l'estat d'alarma els militars, no només la policia, poden anar a per ell a sa casa, treure-lo a la força, obligar-lo a treballar i si no vol treballar jutjar-lo usant la jurisdicció militar en comptes de la civil. Jurisdicció que, alerta!, encara accepta la pena de mort en casos molt excepcionals. De fet, i així ho deixa clar el decret, els controladors passen a ser personal militar a la força.
Cal aclarir que en altres països d'Europa l'exèrcit s'usa en situacions excepcionals per a garantir l'abastiment per exemple. Però no es fa posant civils sota jurisdicció militar. Els militars són un instrument per a ajudar el poder civil però el poder civil no cedeix els seus atributs al poder militar. Aquesta és la diferència amb el que ha passat avui a l'estat espanyol.
El decret diu, a més, que l'estat d'alarma només s'aplica al conflicte dels controladors. Això és molt dubtós jurídicament però en qualsevol cas els seus límits són impossibles de determinar. Si algú es manifesta a favor dels controladors, per exemple, també se li aplicarà el delicte de sedició militar? Per aquest editorial em podria jutjar la jurisdicció militar? La bogeria de la decisió de Zapatero no té límits.
Afirmar com fa algú que el decret només s'aplica contra un col·lectiu i que no hi ha una suspensió de garanties constitucionals generalitzada no és de rebut. Suspendre les garanties constitucionals a un sol ciutadà ja és massa. O on posem els límits sinó? Fins a quants no passa res? Si es suspenen les garanties constitucionals a mil és tolerable? I a deu mil? I a cent-mil? On posem el límit?
De la mateixa manera fer la distinció entre estat d'alarma i d'excepció, tot i que és important, no justifica l'actuació del govern. L'estat d'alarma s'ha decretat per primer vegada des de que hi ha democràcia. No és prou excepcional això? El problema és haver donat el pas de militaritzar la societat civil. D'acord amb la constitució, sí. Però això només posa de relleu que cal canviar-la.
I tot aquest enrenou, a més, pera tapar la incompetència d'un ministre nefast.
Cal recordar que aquest no és un problema que apareix de la nit al matí, cosa que potser justificaria mesures excepcionals. Però no és el cas. Quants anys fa que els controladors provoquen situacions com aquesta? Quants mesos fa que venen avisant de què prendrien posicions de força com aquesta? I el govern què ha fet per a preparar-se davant l'eventualitat que es compliqués? És d'una incompetència total no haver previst el que podria passar i no haver previst, sobretot, alternatives viables de solució. Fa anys que el ministre Blanco sap que aquest problema li esclatarà a la cara i no ha previst com resoldre'l. Pitjor i tot: ha improvisat.
Quan aquesta matinada el govern espanyol ha enviat els militars a les torres de control no sabia que no podien controlar el tràfic aeri? No en són prou, no tenen la qualificació per a fer el control civil ni poden assumir la coordinació amb Europa. Què es pensava? Que portant els militars a les torres els controladors s'espantarien i tornarien a la feina? En els anys que dura el conflicte podia haver optat per moltes solucions, es podrien haver contractat controladors estrangers, es podia haver canviat l'estructura de treball dels controladors, es podria haver modificat l'empresa a la qual estan adscrits, es podria...
Això però, en ser greu, no és res al costat de la decisió brutal i desmesurada de decretar l'estat d'alarma. Decretar l'estat d'alarma és d'una gravetat històrica que pesarà sempre sobre la consciència de Zapatero.
dilluns, 29 de novembre del 2010
Una altre anàlisi dels resultats del 28N
Artur Mas serà el nou President de la Generalitat de Catalunya. Ho serà després d'haver obtingut la confiança majoritària dels votants d'una forma brillant.
La majoria obtinguda per CiU té regust d'absoluta. Si es pot dir alguna cosa és: felicitats a CiU, al seu candidat i als seus votants i militants. Entre els amics i coneguts en tinc uns quants d'aquests últims i, encara que no he tingut temps de parlar amb ells, em consta que estan, lògicament, molt contents. I jo que me n'alegro per ells.
Han fet les coses bé i ara són els dipositaris d'un enorme capital de confiança que hauran d'administrar. Des d'aquest bloc, mostrar respecte pel President Artur Mas i desitjar que la institució que ell representa i que ens representa a tots els catalans sigui profitosa pel país.
Igualment, cal dir que crec que el President cessant José Montilla ha afrontat amb dignitat i voluntat de servei al País els quatre anys que ha exercit aquest càrrec institucional.
Els darrers quatre anys han donat fruits en lleis importants. Tant pel que fa al nacional, com pel que fa al social. Ara bé, també han estat marcats per cops durs. Aprofito això per introduir una anàlisi personal dels resultats del passat diumenge.
De la jornada electoral n'ha sortit un guanyador clar. Poca cosa a dir. Una campanya impecable sense errors. CiU ha rebut la confiança d'antics votants de la totalitat de la resta de formacions. Particularment d'ERC i del PSC. Hi ha qui parla de prop de 80.000 electors d'ERC que han marxat cap a CiU.
En el bàndol dels guanyadors també cal posar al PP, que ha obtingut el major nombre de diputats de la seva història. Han aconseguit mobilitzar el seu electorat de sempre i, aquest és un punt molt interessant, sembla que han captat vot provinent del PSOE, i dic PSOE i no PSC perquè és evident que el seu creixement cal interpretar-lo en clau espanyola. La cosa pinta negre per al ZP.
L'altre gran guanyador ha estat Solidaritat Catalana per la Independència. El partit de Joan Laporta ha emergit dels turbulents últims mesos amb prou força com per situar quatre diputats al Parlament. Molts factors poden ajudar a explicar aquest èxit: l'evident tirada mediàtica de Laporta; l'excitació dels somnis humits, i no ho dic per Maria Lapiedra, de votants independentistes de la via ràpida; unes aliances sorprenents, com amb el PSAN; una "transversalitat" ideològica que caldrà veure com resisteix el dia a dia del Parlament...
També en el bàndol guanyador cal posar a Ciutadans. El partit d'Albert Rivera fins i tot ha vist un petit creixement de dècimes en el % de vot rebut. La legislatura ha estat moguda per ells però han estat capaços de mantenir posicions. Objectius complerts. No són un partit de friquis. Representen una determinada visió de les coses que és minoritària però que ha estat capaç d'ordenar-se i plantar-se al Parlament.
Tots ells han aconseguit objectius que s'havien marcat i, de forma justa, poden sentir-se satisfets.
El dia, però, va ser funest per les forces del govern.
De les tres, només ICV-EUA va resistir. Els ecosocialistes tenen un electorat fidel, però informat i crític, i coherència en el discurs. A més, en una qüestió delicada i sensible com és la nacional, el seu plantejament federalista però favorable a l'autodeterminació permet la convivència d'independentistes declarats, com l'eurodiputat Raül Romeva, amb republicans espanyols, com poden ser-ho els d'EUiA.
Entre els encerts d'IC està el fet que la seva campanya ha estat la de fer valer la tasca de govern i la convicció en la defensa de la fórmula del tripartit. Certament, són els únics que han dit que estaven per repetir el govern a tres. Per ells i fins el final aquest ha estat el Govern Catalanista i d'Esquerres. El Govern d'Entesa. Malgrat que la seva tasca a les conselleries d'interior i medi ambient ha tingut moments més que delicats i que el cap de Saura ha caigut, el cert és que la coalició, en si, ha estat la que s'ha desgastat menys.
El PSC, en canvi ha patit un daltabaix. El suport al PSC mai havia estat tan escàs. les raons poden ser moltes. Tanmateix,faig meu un article d'opinió que vaig llegir al nou diari Ara el mateix dia de les eleccions. L'article el signava David Miró: "El dia que es va espatllar el segon tripartit". Aporta una dada clau: la tendència en el suport al tripartit es torça durant el primer trimestre de 2009. Coincidint amb l'esclat de la crisi econòmica, l'increment de l'atur i la conflictivitat social.
No es pot dir que la crisi econòmica fos culpa del govern. Tanmateix, la percepció popular és que la culpa la tenen els que manen. Els que manen no ho estan fent bé. En partits d'àmplia base com poden ser-ho el PSC o CiU aquestes explicacions simplistes fan forat. S'ha escampat la percepció que el govern era impotent contra la crisi. No s'ha vist que des de Barcelona es pogués lluitar de forma efectiva contra la crisi.
Més encara, la dilució dels diputats del PSC a Madrid dins del grup del PSOE i el suport incondicional i sense matisos a les polítiques erràtiques del govern: el keynesianisme mal entès dels plans "E", les optimistes afirmacions de ZP seguides invariablement de males notícies econòmiques que les han desmentit; el tomb cap a l'adopció de mesures neoliberals; La creació d'un fons de rescat (de "reestructuració") per a les caixes; la baixada del sou dels funcionaris...
Per a rematar-ho: la reforma laboral que ha suposat la primera vaga general contra ZP. La sentència de l'estatut va ser una altre cop gairebé definitiu. O la imatge de Montilla marxant escridassat de la gran manifestació del 10J només podien presagiar un gran desastre.
Tot això amarat per l'escàndol Pretòria. Ara bé, sembla ser que la nostra és una societat (de forma al meu parer molt vergonyosa) més que tolerant i permissiva amb la corrupció. No sembla que ni PSC ni CiU hagin patit gaire pels casos Pretòria i Palau. L'explicació de la patacada del PSC cal buscar-la a altres bandes. Potser també és que l'oasi català ha incorporat nous membres i està funcionant de nou. Ben bé podria ser que hagi funcionat tot aquest temps.
A mi em sembla que el PSC ha viscut les limitacions i les contradiccions de governar una Generalitat que té en el seu ADN la voluntat d'esdevenir el govern nacional de Catalunya, i haver de compatibilitzar això amb uns lligams i uns compromisos a Madrid que signifiquen, en la pràctica, votar en més d'una ocasió contra el govern de Catalunya.
Finalment arribem a ERC. ERC és, amb diferència, la formació que rep més càstig. Joan Puigcercós així ho va reconèixer: "Hem perdut". Sense paliatius.
La davallada d'ERC, a més, sembla que s'ha accelerat en aquests darrers mesos, probablement coincidint amb l'auge de Joan Laporta.
Dues escissions, primer la de Joan Carretero i Reagrupament, i després la d'Uriel Bertran cap a SCI no podien pronosticar res de bò. ERC no ha estat capaç de contrarestar la promesa d'"independència ja" del votants que van marxar inicialment cap a Reagrupament i, després, cap a SCI.
En consciència, ERC només pot oferir "sang, suor i llàgrimes". No és gaire engrescador. A més, per a una part majoritària dels votants d'ERC, no era el mateix acceptar i prestar suport a un President com Maragall, que fer-ho amb un com en Montilla.
En la legislatura de Maragall, ERC va resultar ser-li més fidel que el mateix PSC. En la legislatura de Montilla, ERC també ha estat un soci fidel. Crec que hi han un parell de criteris per entendre això: La voluntat de completar els quatre anys de govern i demostrar amb els fets la voluntat i la capacitat de governar; i segon: el criteri de que val més un dia de govern que quaranta d'oposició.
En altres condicions, voler esgotar la legislatura és, a priori, un valor positiu. És bona l'estabilitat per al país. Però el càlcul ha estat erroni pel que fa a rèdits electorals. Ha fallat el control dels tempos. Potser Montilla volia esgotar la legislatura. Però ERC era lliure de sortir del govern. El càlcul seguir-no seguir, bo pel país, bo pel partit, segurament s'ha fet més d'un cop. Avui sembla que potser hauria estat millor trencar abans que esgotar la legislatura. Però realment, qui ho pot dir?
La fidelitat a Montilla, però, també ha passat factura. Montilla no és Maragall. No es pot posar en dubte la capacitat de gestió de Montilla. S'ha fet obra de govern de la que tant PSC, com IC, com ERC han de sentir-se orgullosos. S'ha avançat nacionalment i socialment. Ara bé. No s'ha pogut transmetre aquesta tasca de govern a l'opinió pública. Ha quedat eclipsada pel tsunami de la crisi i pel llarguíssim procés de la sentència contra l'estatut. Per si fos poc, Montilla és un mal comunicador.
La qüestió de l'origen andalús de Montilla no ha estat trivial. No s'ha aconseguit obviar aquest aspecte que havia de ser irrellevant. És més. En alguna ocasió s'ha volgut presentar com una demostració de la capacitat integradora de la societat catalana el fet de tenir un president andalús al qual ha donat suport ni més ni menys que un partit independentista. Un argument així només podia tornar-se en contra, com efectivament ha estat.
La qüestió del referèndum, tampoc sembla haver estat una bona idea. Posar la condició de que per formar un nou govern s'exigirà la convocatòria d'un referèndum és, a la pràctica, renunciar a formar govern. Ni PSC ni CiU convocarien un referèndum així. Si ERC no vol governar, aleshores perquè votar-los? Tanmateix, la qüestió del referèndum ha estat una petició de la militància. En l'enquesta sobre el programa electoral que es va distribuir entre afiliats i simpatitzants, aquesta era la primera pregunta. I la militància va demanar el referèndum com a condició. Era un moment en que calia fer un gest per aturar el degoteig cap a les opcions independentistes que s'havien escindit. El cor va passar per sobre de la raó. I, evidentment, va ser un error. Diguem-ho tot: ara ho veig així, però, en aquell moment jo vaig votar a favor de posar la condició del referèndum.
La campanya electoral ha estat, al meu parer, encertada en bona part. El Gent Valenta ha estat un eslògan senzill i potent. Era una bona campanya. Positiva. Al meu entendre, es va espatllar aquest missatge en el tram final de campanya quan es va plantejar el "ens juguem ser la tercera força enfront del PP". No venia a res treure el fantasma del PP.
Segurament a faltat èpica. La sentència del TC era un moment propici. Es va optar per l'estabilitat. Bo pel país però dolent pel partit. Ha passat uns quants cops aquesta legislatura. Tot plegat ha contribuit a una identificació entre ERC i tripartit i de tripartit amb PSOE que ha provocat un rebuig frontal de la meitat dels votants d'ERC. I dic tripartit i no "govern d'entesa" com, en canvi, sí ha aconseguit fer-ho IC amb el seu electorat.
El PSC també va intentar fer-se seva la marca "catalanista i d'esquerres", però en el seu cas, la identificació amb el PSOE és més que evident. I, pel que fa a la part d'"esquerres" de l'eslògan, el fet és que les polítiques del PSOE són, avui per avui, indistingibles de les d'un govern de dreta. I compte que la crisi encara pujarà de grau, i les mesures neoliberals per "combatre-la" també.
En fi. Aquesta és una blocada d'anàlisi d'emergència dels resultats del diumenge. Dins d'ERC la reflexió ha de continuar. I cal fer-la de forma desapassionada. Cal desenvolupar una comprensió correcta del que ha passat.
La única cosa bona que se m'acut és que el partit ha quedat purgat. Després de 7 anys de governs de coalició d'esquerres, els votants que avui té ERC són d'un perfil ben concret. A partir d'aquí toca construir. Avui, al Twittter, una piulada aportava una dada fonamental: el nombre de votants del PSC ahir només era una mica superior al nombre de votants que va obtenir ERC a les eleccions generals espanyoles del 2004. La lectura és que existeixen votants per a un partit o una coalició d'esquerra nacional. ERC i ICV podrien assumir aquest rol. Jo ho veuria bé.
En fi. En continuarem parlant.
La majoria obtinguda per CiU té regust d'absoluta. Si es pot dir alguna cosa és: felicitats a CiU, al seu candidat i als seus votants i militants. Entre els amics i coneguts en tinc uns quants d'aquests últims i, encara que no he tingut temps de parlar amb ells, em consta que estan, lògicament, molt contents. I jo que me n'alegro per ells.
Han fet les coses bé i ara són els dipositaris d'un enorme capital de confiança que hauran d'administrar. Des d'aquest bloc, mostrar respecte pel President Artur Mas i desitjar que la institució que ell representa i que ens representa a tots els catalans sigui profitosa pel país.
Igualment, cal dir que crec que el President cessant José Montilla ha afrontat amb dignitat i voluntat de servei al País els quatre anys que ha exercit aquest càrrec institucional.
Els darrers quatre anys han donat fruits en lleis importants. Tant pel que fa al nacional, com pel que fa al social. Ara bé, també han estat marcats per cops durs. Aprofito això per introduir una anàlisi personal dels resultats del passat diumenge.
De la jornada electoral n'ha sortit un guanyador clar. Poca cosa a dir. Una campanya impecable sense errors. CiU ha rebut la confiança d'antics votants de la totalitat de la resta de formacions. Particularment d'ERC i del PSC. Hi ha qui parla de prop de 80.000 electors d'ERC que han marxat cap a CiU.
En el bàndol dels guanyadors també cal posar al PP, que ha obtingut el major nombre de diputats de la seva història. Han aconseguit mobilitzar el seu electorat de sempre i, aquest és un punt molt interessant, sembla que han captat vot provinent del PSOE, i dic PSOE i no PSC perquè és evident que el seu creixement cal interpretar-lo en clau espanyola. La cosa pinta negre per al ZP.
L'altre gran guanyador ha estat Solidaritat Catalana per la Independència. El partit de Joan Laporta ha emergit dels turbulents últims mesos amb prou força com per situar quatre diputats al Parlament. Molts factors poden ajudar a explicar aquest èxit: l'evident tirada mediàtica de Laporta; l'excitació dels somnis humits, i no ho dic per Maria Lapiedra, de votants independentistes de la via ràpida; unes aliances sorprenents, com amb el PSAN; una "transversalitat" ideològica que caldrà veure com resisteix el dia a dia del Parlament...
També en el bàndol guanyador cal posar a Ciutadans. El partit d'Albert Rivera fins i tot ha vist un petit creixement de dècimes en el % de vot rebut. La legislatura ha estat moguda per ells però han estat capaços de mantenir posicions. Objectius complerts. No són un partit de friquis. Representen una determinada visió de les coses que és minoritària però que ha estat capaç d'ordenar-se i plantar-se al Parlament.
Tots ells han aconseguit objectius que s'havien marcat i, de forma justa, poden sentir-se satisfets.
El dia, però, va ser funest per les forces del govern.
De les tres, només ICV-EUA va resistir. Els ecosocialistes tenen un electorat fidel, però informat i crític, i coherència en el discurs. A més, en una qüestió delicada i sensible com és la nacional, el seu plantejament federalista però favorable a l'autodeterminació permet la convivència d'independentistes declarats, com l'eurodiputat Raül Romeva, amb republicans espanyols, com poden ser-ho els d'EUiA.
Entre els encerts d'IC està el fet que la seva campanya ha estat la de fer valer la tasca de govern i la convicció en la defensa de la fórmula del tripartit. Certament, són els únics que han dit que estaven per repetir el govern a tres. Per ells i fins el final aquest ha estat el Govern Catalanista i d'Esquerres. El Govern d'Entesa. Malgrat que la seva tasca a les conselleries d'interior i medi ambient ha tingut moments més que delicats i que el cap de Saura ha caigut, el cert és que la coalició, en si, ha estat la que s'ha desgastat menys.
El PSC, en canvi ha patit un daltabaix. El suport al PSC mai havia estat tan escàs. les raons poden ser moltes. Tanmateix,faig meu un article d'opinió que vaig llegir al nou diari Ara el mateix dia de les eleccions. L'article el signava David Miró: "El dia que es va espatllar el segon tripartit". Aporta una dada clau: la tendència en el suport al tripartit es torça durant el primer trimestre de 2009. Coincidint amb l'esclat de la crisi econòmica, l'increment de l'atur i la conflictivitat social.
No es pot dir que la crisi econòmica fos culpa del govern. Tanmateix, la percepció popular és que la culpa la tenen els que manen. Els que manen no ho estan fent bé. En partits d'àmplia base com poden ser-ho el PSC o CiU aquestes explicacions simplistes fan forat. S'ha escampat la percepció que el govern era impotent contra la crisi. No s'ha vist que des de Barcelona es pogués lluitar de forma efectiva contra la crisi.
Més encara, la dilució dels diputats del PSC a Madrid dins del grup del PSOE i el suport incondicional i sense matisos a les polítiques erràtiques del govern: el keynesianisme mal entès dels plans "E", les optimistes afirmacions de ZP seguides invariablement de males notícies econòmiques que les han desmentit; el tomb cap a l'adopció de mesures neoliberals; La creació d'un fons de rescat (de "reestructuració") per a les caixes; la baixada del sou dels funcionaris...
Per a rematar-ho: la reforma laboral que ha suposat la primera vaga general contra ZP. La sentència de l'estatut va ser una altre cop gairebé definitiu. O la imatge de Montilla marxant escridassat de la gran manifestació del 10J només podien presagiar un gran desastre.
Tot això amarat per l'escàndol Pretòria. Ara bé, sembla ser que la nostra és una societat (de forma al meu parer molt vergonyosa) més que tolerant i permissiva amb la corrupció. No sembla que ni PSC ni CiU hagin patit gaire pels casos Pretòria i Palau. L'explicació de la patacada del PSC cal buscar-la a altres bandes. Potser també és que l'oasi català ha incorporat nous membres i està funcionant de nou. Ben bé podria ser que hagi funcionat tot aquest temps.
A mi em sembla que el PSC ha viscut les limitacions i les contradiccions de governar una Generalitat que té en el seu ADN la voluntat d'esdevenir el govern nacional de Catalunya, i haver de compatibilitzar això amb uns lligams i uns compromisos a Madrid que signifiquen, en la pràctica, votar en més d'una ocasió contra el govern de Catalunya.
Finalment arribem a ERC. ERC és, amb diferència, la formació que rep més càstig. Joan Puigcercós així ho va reconèixer: "Hem perdut". Sense paliatius.
La davallada d'ERC, a més, sembla que s'ha accelerat en aquests darrers mesos, probablement coincidint amb l'auge de Joan Laporta.
Dues escissions, primer la de Joan Carretero i Reagrupament, i després la d'Uriel Bertran cap a SCI no podien pronosticar res de bò. ERC no ha estat capaç de contrarestar la promesa d'"independència ja" del votants que van marxar inicialment cap a Reagrupament i, després, cap a SCI.
En consciència, ERC només pot oferir "sang, suor i llàgrimes". No és gaire engrescador. A més, per a una part majoritària dels votants d'ERC, no era el mateix acceptar i prestar suport a un President com Maragall, que fer-ho amb un com en Montilla.
En la legislatura de Maragall, ERC va resultar ser-li més fidel que el mateix PSC. En la legislatura de Montilla, ERC també ha estat un soci fidel. Crec que hi han un parell de criteris per entendre això: La voluntat de completar els quatre anys de govern i demostrar amb els fets la voluntat i la capacitat de governar; i segon: el criteri de que val més un dia de govern que quaranta d'oposició.
En altres condicions, voler esgotar la legislatura és, a priori, un valor positiu. És bona l'estabilitat per al país. Però el càlcul ha estat erroni pel que fa a rèdits electorals. Ha fallat el control dels tempos. Potser Montilla volia esgotar la legislatura. Però ERC era lliure de sortir del govern. El càlcul seguir-no seguir, bo pel país, bo pel partit, segurament s'ha fet més d'un cop. Avui sembla que potser hauria estat millor trencar abans que esgotar la legislatura. Però realment, qui ho pot dir?
La fidelitat a Montilla, però, també ha passat factura. Montilla no és Maragall. No es pot posar en dubte la capacitat de gestió de Montilla. S'ha fet obra de govern de la que tant PSC, com IC, com ERC han de sentir-se orgullosos. S'ha avançat nacionalment i socialment. Ara bé. No s'ha pogut transmetre aquesta tasca de govern a l'opinió pública. Ha quedat eclipsada pel tsunami de la crisi i pel llarguíssim procés de la sentència contra l'estatut. Per si fos poc, Montilla és un mal comunicador.
La qüestió de l'origen andalús de Montilla no ha estat trivial. No s'ha aconseguit obviar aquest aspecte que havia de ser irrellevant. És més. En alguna ocasió s'ha volgut presentar com una demostració de la capacitat integradora de la societat catalana el fet de tenir un president andalús al qual ha donat suport ni més ni menys que un partit independentista. Un argument així només podia tornar-se en contra, com efectivament ha estat.
La qüestió del referèndum, tampoc sembla haver estat una bona idea. Posar la condició de que per formar un nou govern s'exigirà la convocatòria d'un referèndum és, a la pràctica, renunciar a formar govern. Ni PSC ni CiU convocarien un referèndum així. Si ERC no vol governar, aleshores perquè votar-los? Tanmateix, la qüestió del referèndum ha estat una petició de la militància. En l'enquesta sobre el programa electoral que es va distribuir entre afiliats i simpatitzants, aquesta era la primera pregunta. I la militància va demanar el referèndum com a condició. Era un moment en que calia fer un gest per aturar el degoteig cap a les opcions independentistes que s'havien escindit. El cor va passar per sobre de la raó. I, evidentment, va ser un error. Diguem-ho tot: ara ho veig així, però, en aquell moment jo vaig votar a favor de posar la condició del referèndum.
La campanya electoral ha estat, al meu parer, encertada en bona part. El Gent Valenta ha estat un eslògan senzill i potent. Era una bona campanya. Positiva. Al meu entendre, es va espatllar aquest missatge en el tram final de campanya quan es va plantejar el "ens juguem ser la tercera força enfront del PP". No venia a res treure el fantasma del PP.
Segurament a faltat èpica. La sentència del TC era un moment propici. Es va optar per l'estabilitat. Bo pel país però dolent pel partit. Ha passat uns quants cops aquesta legislatura. Tot plegat ha contribuit a una identificació entre ERC i tripartit i de tripartit amb PSOE que ha provocat un rebuig frontal de la meitat dels votants d'ERC. I dic tripartit i no "govern d'entesa" com, en canvi, sí ha aconseguit fer-ho IC amb el seu electorat.
El PSC també va intentar fer-se seva la marca "catalanista i d'esquerres", però en el seu cas, la identificació amb el PSOE és més que evident. I, pel que fa a la part d'"esquerres" de l'eslògan, el fet és que les polítiques del PSOE són, avui per avui, indistingibles de les d'un govern de dreta. I compte que la crisi encara pujarà de grau, i les mesures neoliberals per "combatre-la" també.
En fi. Aquesta és una blocada d'anàlisi d'emergència dels resultats del diumenge. Dins d'ERC la reflexió ha de continuar. I cal fer-la de forma desapassionada. Cal desenvolupar una comprensió correcta del que ha passat.
La única cosa bona que se m'acut és que el partit ha quedat purgat. Després de 7 anys de governs de coalició d'esquerres, els votants que avui té ERC són d'un perfil ben concret. A partir d'aquí toca construir. Avui, al Twittter, una piulada aportava una dada fonamental: el nombre de votants del PSC ahir només era una mica superior al nombre de votants que va obtenir ERC a les eleccions generals espanyoles del 2004. La lectura és que existeixen votants per a un partit o una coalició d'esquerra nacional. ERC i ICV podrien assumir aquest rol. Jo ho veuria bé.
En fi. En continuarem parlant.
dissabte, 27 de novembre del 2010
Nota pública de GEAB núm. 49 (novembre)
Després de la campanya, reprenc els vells costums. Amb una mica de retard, però aquí arriba la traducció al català del comunicat públic del Laboratori Europeu d'Anticipació Política.
El resum molt resumit del text vindria a ser que la conseqüència de la crisi és que els EUA, però també la UE, han de fer lloc per a nous actors. El món és més multipolar. I que aquest canvi es traduirà en tensions a molts nivells.
De tot el text hi ha una frase que ve molt al cas pensant en les eleccions de demà: "Però la intensificació dels conflictes socials (que és inevitable segons el LEAP/E2020) i els canvis polítics que es produiran en les pròximes eleccions nacionals, a un país darrere l'altre, generaran un qüestionament a aquestes solucions i un augment sobtat dels partits populistes i extremistes". En tindrem una mostra demà?
Nota publica de GEAB N°49 (16 de novembre de 2010) -
Alerta Crisi sistèmica global - Primer Trimestre 2011: Superació del llindar crític de la desarticulació geopolítica mundial
Així ho havia anticipat el LEAP/E2020 a la seva carta oberta als líders del G20 publicada en l'edició mundial de Financial Times de 24 de març de 2009, en vigílies de la cimera de Londres, la qüestió d'una reforma fonamental del sistema monetari internacional és part del nucli de qualsevol temptativa per controlar la crisi actual. Però, per desgràcia, com acaba de demostrar-ho de nou el fracàs de la cimera de G20 de Seül, la finestra d'oportunitat per aconseguir pacíficament tal reforma es va tancar després de l'estiu boreal de 2009 i ja no es reobrirà com a mínim fins 2012/2013 (1). Avui, el món és immers en la fase de desarticulació geopolítica mundial el principi del qual havíem anunciat per a finals de 2009 i que es tradueix, menys d'un any més tard, en la ràpida proliferació dels moviments, les dificultats econòmiques, fallides pressupostàries, conflictes monetaris i l'inici de xocs geopolítics majors. Amb la cimera del G20 de Seül, que assenyala a la consciència planetària el final de la dominació nord-americana de l'agenda internacional i de la seva substitució per un generalitzat «campi qui pugui», acaba d'obrir-se una nova etapa de la crisi que incita a l'equip del LEAP/E2020 a llançar una nova alerta. En efecte, el món està travessant el llindar crític de la fase de desarticulació geopolítica global. Com tot pas d'un llindar crític en un sistema complex, això produirà des del primer trimestre 2011 un conjunt de fenòmens no lineals, és a dir, de processos que escapen de las «regles habituals» i de les «projeccions tradicionals» tant en termes econòmics com monetaris, financers, socials i polítics.
En aquest GEAB N° 49, a més de l'anàlisi de les sis principals transicions que assenyalen el pas d'aquest llindar crític de la desarticulació geopolítica mundial, el nostre equip presenta nombroses recomanacions per fer front a les conseqüències d'aquesta nova etapa de la crisi. Inclouen particularment al conjunt de divises / taxes d'interès / or i metalls preciosos, la preservació de la riquesa i la substitució de la seva mesura en funció de l'USD, las «bombolles» dels actius nomenats en USD, els mercats borsaris i les categories d'empreses particularment fràgils en aquesta etapa de la crisi. El LEAP/ E2020 presenta aquí també «tres reflexos simples» d'adoptar per comprendre millor i anticipar el nou món en gestació. D'altra banda, en aquest número del GEAB, el nostre equip descriu la doble commoció electoral franco-alemanya de 2012/2013. Finalment, presentem als nostres subscriptors el Manual d'Anticipació Política escrit per Marie-Hélène Caillol, presidenta del LEAP, que es publicarà en francès, anglès, alemany i castellà en Edicions Anticipolis i el llançament del MAP (Magazine d'Anticipation Politique), una revista d'anticipació política.
Balanços comercials dels països del G20 (previsions 2010) - Font: Spiegel, 11/2010
En aquest comunicat públic del GEAB N°49, el nostre equip ha decidit presentar tres de les sis transicions que caracteritzen el llindar crític que el món està franquejant.
La crisi que vivim està caracteritzada per un procés d'extensió planetària que es desenvolupa en dos nivells correlacionats però de diferent naturalesa. D'una banda, la crisi es tradueix en mutacions profundes de la realitat econòmica, financera i geopolítica mundial. Accelera i amplifica les tendències fonamentals en curs d'acció des de fa diverses dècades, tendències que descrivim regularment en el GEAB des del seu llançament a començaments de 2006. I d'altra banda, reflecteix la progressiva presa de consciència col·lectiva d'aquestes mutacions. Aquesta consciència és en si mateixa un fenomen de psicologia col·lectiva planetària que també dóna forma al desenvolupament de la crisi i que indueix particularment brusques acceleracions de la seva evolució. Aquests últims anys, anticipem repetides vegades que els «punts d'inflexió» de la crisi es corresponien justament a «salts bruscos» en aquesta consciència col·lectiva de les transformacions en curs. Ara considerem que un conjunt de fets crucials de «ruptura» es va plasmar al voltant de la cimera de G20 de Seül que contribueix a fer papensant ssar una fita en la consciència col·lectiva global quant a la desarticulació geopolítica mundial. Aquest fenomen porta el LEAP/E2020 a identificar l'encreuament del llindar crític i a llançar una alerta sobre les conseqüències d'aquest pas a partir del primer trimestre 2011.
Entorn de la data de la cimera del G20 de Seül, el LEAP/E2020 va definir un conjunt de fets de «ruptura». Examinem els principals esdeveniments en qüestió (2) així com les seves conseqüències caòtiques.
Continuació i final del Quantitative Easing : La Fed entra en «arrest domiciliari»
La decisió de la Reserva Federal nord-americana de llançar seu « Quantitative Easing II » (amb rescat de 600 miliards d'USD de Bons del Tresor el juny de 2011) va provocar, per primera vegada des de 1945, una crítica general i sovint virulenta per part de la gairebé totalitat d'altres potències mundials: Japó, Brasil, Xina (3), l'Índia, Alemanya, països de l'Asean (4)... (5) No és la decisió de la FED la que marca una ruptura: és el fet de que per primera vegada, el banc central nord-americà es deixa «assetjar» per la resta del món (6), i de manera totalment pública i determinada (7). Realment som lluny de l'ambient acollidor de Jackson Hole i de les reunions de banquers centrals. L'amenaça de Ben Bernanke als seus col·legues, de qui el GEAB s'havia fet eco en el seu número 47, no va tenir l'efecte desitjat pel cap de la FED. La resta del món va deixar en clar, el novembre de 2010, que ja no pretenia deixar que la Reserva Federal imprimís a voluntat USD per tractar de resoldre els problemes dels Estats Units a costa dels altres països del món (8). El Dòlar està tornant a ser el que hauria de ser tota divisa nacional: la moneda del país que l'imprimeix i llavors el seu problema. Així en aquest final 2010, acabem de viure el final de l'època en què l'USD era la moneda dels Estats Units i el problema dels altres com l'havia resumit encertadament John Connally el 1971, quan unilateralment Estats Units va decidir suprimir la convertibilitat en or de la seva divisa. Per què? Simplement perquè la Reserva Federal ara ha de tenir en consideració l'opinió del món exterior (9). Encara no està posada sota supervisió, sinó que va entrar en «arrest domiciliario» (10). Segons el LEAP/E2020, ja podem així anticipar que no hi haurà Quantitative Easing III (11) independentment de les opinions que tinguin sobre això els dirigents nord-americans (12); o bé ocorrerà a finals de 2011 en el marc d'un important conflicte geopolític i a col·lapse de l'USD (13).
Actius de la Reserva Federal nord-americana (2008-2010) - Fonts: Federal Reserve of Cleveland / New York Times, 10/2010
Austeritat europea: proliferació de les resistències socials, intensificació del populisme, risc de radicalització de les futures generacions i alces d'impostos
De París a Berlín (14), de Lisboa a Dublín, de Vílnius a Bucarest, de Londres a Roma, les manifestacions i les vagues es multipliquen. La dimensió social de la desarticulació geopolítica global apareixerà aquest final 2010. Encara que aquests esdeveniments no arriben de moment a pertorbar els programes d'austeritat decidits pels governs europeus, tradueixen una evolució col·lectiva significativa: les opinions públiques estan sortint de la seva letargia del principi de la crisi en prendre consciència de la seva durada i el seu cost (social i financer) (15). Les pròximes eleccions haurien de fer pagar un alt cost a tots els equips en el poder que van oblidar que sense equitat, l'austeritat no tindria cap suport popular (16). De moment, els equips en el poder essencialment continuen aplicant les receptes del període anterior a la crisi (solucions neoliberals a base de reduccions d'impostos per a les llars més acomodades i d'augment d'impostos indirectes de tot gènere). Però la intensificació dels conflictes socials (que és inevitable segons el LEAP/E2020) i els canvis polítics que es produiran en les pròximes eleccions nacionals, a un país darrere l'altre, generaran un qüestionament a aquestes solucions i un augment sobtat dels partits populistes i extremistes (17): Europa políticament «s'endurirà». Paral·lelament, davant el que s'assembla cada vegada més com una temptativa inconscient de la generació «babyboomer» de fer pagar el compte a les futures generacions, podem anticipar una proliferació de les reaccions brutals de les joves generacions (18). Per al nostre equip, haurem de fer front a la seva radicalització si la situació els sembla sense sortida, per falta de compromís. Però sense un increment dels ingressos fiscals, l'únic compromís creïble per a ells serà una baixa de les jubilacions actuals i no un increment de la despesa en educació. L'avui és sempre un compromís entre l'ahir i el demà, especialment en matèria fiscal! D'altra banda, les conseqüències fiscals probables d'aquestes evolucions seran una pujada dels impostos sobre els ingressos alts i les rendes del capital, de noves taxacions als bancs i un voluntarisme comunitari nou en matèria de protecció duanera de les fronteres (19). Els socis comercials de l'UE haurien de prendre consciència d'això molt ràpidament (20).
Necessitats de finançament de certs Estats (2010-2011) - Fonts : FMI / Wall Street Journal, 10/2010
Japó: últims esforços per resistir a l'òrbita la Xina
Des de fa diverses setmanes Tòquio i Pequín estan embrancats en un conflicte diplomàtic d'una intensitat poc comuna. Sota diversos pretexts (un vaixell xinès que va entrar en aigües jurisdiccionals japoneses (21), les grans compres xineses d'actius japonesos que fan apreciar-se al Yen), Pequín i Tòquio intercanvien paraules molt dures, limiten les seves relacions d'alt nivell, criden com a testimoni a l'opinió pública internacional. La visibilitat mundial d'aquesta disputa sinó-japonesa és sobretot reveladora als ulls dels països de la regió pel seu gran absent, els Estats Units. En efecte, si aquestes disputes il·lustren clarament la creixent disposició de Pequín d'afirmar-se com la potència dominant d'Àsia Oriental i del Sudoriental i la temptativa del Japó d'oposar-se a aquesta hegemonia xinesa regional, ningú no pot ignorar que la presumpta potència dominant en aquesta regió del món des de 1945, els Estats Units, és estranyament absent del conflicte. Es pot doncs considerar que s'assisteix a una prova de mida real, per part de Xina, per mesurar la seva nova influència sobre el Japó i, per part del Japó, per avaluar el que perdura de la capacitat d'acció nord-americana a Àsia davant de la Xina. Els esdeveniments d'aquestes últimes setmanes demostren com d'enredats estan en la seva paràlisi política, dependència econòmica i financera amb relació a la Xina que Washington prefereix brillar per la seva absència. Sens dubte en tot Àsia aquest espectacle contribueix a una presa de consciència accelerada que una etapa pel que fa a l'ordre regional (22) acaba de ser travessada i que al Japó, embussat en una recessió sense fi (23), els interessos econòmics vinculats al mercat xinès en surten reforçats.
Resum de les mutacions mundials en curs - Evolució massiva del tràfic portuari mundial en benefici Àsia (1994-2009) - Fonts : Transport Trackers / Clusterstock, 10/2010
Per a concloure, aquest feix d'esdeveniments, centraments al voltant d'una cimera del G20 que es revela clarament incapaç de resoldre les fonts de conflictes econòmics, financers i monetaris entre els seus principals membres, va contribuir a fer passar una etapa decisiva a la presa de consciència col·lectiva mundial del procés de desarticulació geopolítica global en curs. I aquesta major presa de consciència per si mateixa accelerarà i a amplificarà des de principis 2011 els canvis que afecten el sistema internacional com a les nostres diferents empreses, generant fenòmens no lineals i caòtics com els descriptos en aquest número del GEAB i els precedents. Com el destaquem el setembre de 2010, posem èmfasi en el fet que el principal d'ells serà l'entrada dels Estats Units en una era d'austeritat a partir de la primavera boreal 2011. Sense ignorar que una de les sorpreses dels pròxims divuit mesos podria ser simplement l'anunci que l'economia xinesa haurà sobrepassat la dels Estats Units des de 2012 com ho indica Wall Street Journal del 10/11/2010 que informa sobre les anàlisis de la Conference Board (24).
---------
Notes:
(1) Estas dates corresponen particularment al període de recanvi de la majoria dels dirigents dels països més importants de G20 que és una condició necessària (però sens dubte, no suficient, perquè res no està assegurat. I tampoc després de 2012/2013: es tractarà tot just d'una nova finestra d'oportunitat) per esperar un enfocament i una voluntat comunitària de la reforma del sistema monetari mundial. Fins llavors, segons el LEAP/E2020, assistirem només a temptatives frustrades i/o a proves d'idees que no acabaran abans d'aquest recanvi gairebé-general de dirigents mundials. I entre les idees sense futur, anotarem la d'una regulació dels excedents dels països exportadors. És una idea de país en plena derrota comercial o més exactament una idea de país en posició de debilitat, llavors sense cap possibilitat de poder imposar-se. La seva adequació al moment (molt dubtosa com ho remarca bé Àsia Times del 27/10/2010) no es té en compte. Per a la finestra d'oportunitat 2012/2013 i més detalls sobre el tema, veure els GEAB anteriors i les anticipacions i escenaris del llibre de Franck Biancheri « Crisi mundial: encaminats cap al món del demà ». Font: Anticipolis
(2) Els abonats del GEAB han pogut anticipar-los des de fa molts mesos.
(3) Con una alça dels preus oficialment del 4,4% (la més alta des de fa més de dos anys ) Pequín no es quedarà sense reaccionar als riscs inflacionaris exportats per la FED. Fonts : China Daily, 27/10/2010; China Daily, 11/11/2010
(4) També les Filipines, antiga colònia nord-americana sota influència directa de Washington, ha expressat clarament el seu descontentament. El president Begnino Aquino ha declarat també que més enllà de les Filipines, també Singapur i Tailàndia senten les conseqüències negatives de la decisió de la FED. Font: BusinessInquirer, 05/11/2010
(5) Altres socis europeus van romandre en un eloqüent silenci davant d'aquest flux de crítiques. És un altre ensenyament d'aquesta reacció negativa a la decisió de la FED: fins i tot els aliats tradicionals dels Estats Units van reaccionar negativament, alguns com a Alemanya o els països de l'Asean fins i tot són entre els més agressius. Així, fins als editorialistes britànics del Telegraph, molt apegats al «germà gran» nord-americà, ara expressen públicament els seus dubtes sobre la pertinència de les decisions de la FED i prediuen el final de l'era Dólar. Fonts: Telegraph, 04/11/2010; Telegraph, 05/11/2020
(6) Com moltes economies en risc de rescalfament, Austràlia continua augmentant les seves taxes d'interès per lluitar contra l'«efecte FED», causant un augment en el dòlar australià respecte a l'USD, com el dòlar canadenc i el franc suís, el dòlar australià va trencar la barrera de la paritat amb la moneda nord-americana en plena derrota. L'Índia fa el mateix que Austràlia. Fonts: Telegraph, 02/11/2010; Wall Street Journal, 02/11/2010
(7) Això ho il·lustra perfectament el notable article de Michael Hudson en CounterPunch du 11/10/2010 titulat «Perquè Estats Units ha llançat una nova guerra financera mundial i com respondrà la resta del món».
(8) Com Doug Noland escriu el 05/11/2010 en seu sempre excel·lent Credit Bubble Bulletin, «els que prenen les decisions mundials han d'estar ara exasperats». I ho estan. S'està molt més enllà d'una simple confrontació sinó-nord-americà com podria fer-ho pensar aquest divertit clip amb un rap sobre el tema del conflicte USD-Iuan. Font: NMA World Edition, 10/11/2010.
(9) Se deuen també esmentar les veus cada vegada més nombroses (fins i tot en la FED) que expressen la preocupació pel degradat balanç del banc central nord-americà. El següent gràfic mostra com seus «actius» són més que dubtosos: hipoteques de Fannie Mae i Freddie Mac així com les seves accions i d'AIG i Bear Stearns. Són «actius-fantasma» el valor dels quals és gairebé nul. Fora d'això, si la FED tenia el costum de limitar-se a demanar l'opinió de seus «primary dealers» per així estimar el volum de les seves operacions de compres de Bons del Tresor, ara, en canvi, haurà d'aprendre a demanar el punt de vista a d'altres bancs centrals. Font: Bloomberg, 28/10/2011
(10) Com ho va descriure molt precisament Liam Halligan, en el Telegraph del 06/11/2010, amb una imatge que el GEAB no hauria desaprovat: Estats Units està vivint seu «Suez econòmic». Fa, sens dubte, referència a l'episodi de 1956 quan les dues històriques potències colonials Regne Unit i França, van intentar impedir militarment la nacionalització del Canal de Suez pel Coronel Nasser... i que es van haver de detenir sobtadament quan els Estats Units i l'URSS, reafirmant la seva nova condició d'amos del món, els van comunicar que s'oposaven a aquesta intervenció. «Suez» va significar la presa de consciència generalitzada que el temps colonial s'acabava i que les potències d'ahir no serien les del demà. El paral·lel que fa Liam Halligan amb el nostre temps és, doncs, molt pertinent.
(11) Lluny d'estar tots d'acord amb Ben Bernanke, el president de la Reserva federal de Dallas diu clarament que estima que la política actual del FED és un error. Font: 24/7 WallStreet, 08/11/2010
(12) Goldman Sachs estima en 4.000 miliards d'USD la necessitat de «Quantative Easing» que calen per pal·liar les deficiències de l'economia nord-americana. El preu de l'austeritat i de la pressió exterior serà gegantí. Font : ZeroHedge, 24/10/2010
(13) Àdhuc a l'interior dels Estats Units estan sorgint inquietuds sobre el caràcter eminentment perillós de la política de la FED, demanant-se si la FED no desencadenarà una nova Guerra de Secessió. Font : BlogsTimeMagazine, 19/10/2010
(14) Fins i tot a Alemanya encara que, amb tot, és la menys afectada per les conseqüències de la crisi. Font: Reuters, 13/11/2010
(15) És el cas també de les col·lectivitats locals, com a França amb els departaments, comencen a afrontar situacions pressupostàries insostenibles. Font: L'Express, 20/10/2010
(16) Era una recomanació del nostre equip a partir de la primavera boreal passada.
(17) Veure en aquest GEAB N°49 els punts relacionats, al capítol sobre doble commoció electoral francogermana de 2012/2013.
(18) Fonts : Spiegel, 26/10/2010; MarketWatch, 12/11/2010; RiaNovosti, 10/11/2010; IrishTimes, 11/11/2010; NewropMag, 18/11/2010
(19) Europa veurà la seva puntuació pel que fa a protecció duanera fer una salt cap endavant en el molt instructiu palmarès de les mesures que afecten el comerç mundial realitzat per Global Trade Alert.
(20) Font : Le Figaro, 11/11/2010
(21) Es l'incident de les illes Senkaku/Diaoyutai. Font: Global Research, 06/10/2010
(22) I d'altres elements simbòlics que s'acumulen més enllà del nivell regional com la recent pretensió per la Xina del primer lloc quant a superordinadors, posició arrabassada als Estats Units que la posseien des del començament de la informàtica després de la Segona Guerra Mundial. Font: Le Monde, 28/10/2010
(23) En octubre de 2010, les noves vendes d'automòbils van ser les pitjors des de fa 42 anys. Font: Asahi Shimbun, 03/11/2010
(24) Basada en la paritat de poder adquisitiu, aquesta anàlisi concorda amb les anàlisis de l'equip de LEAP/E2020 que en el GEAB N°47 considerava que el PBI nord-americà ara està sobreestimat en aproximadament un 30%.
El resum molt resumit del text vindria a ser que la conseqüència de la crisi és que els EUA, però també la UE, han de fer lloc per a nous actors. El món és més multipolar. I que aquest canvi es traduirà en tensions a molts nivells.
De tot el text hi ha una frase que ve molt al cas pensant en les eleccions de demà: "Però la intensificació dels conflictes socials (que és inevitable segons el LEAP/E2020) i els canvis polítics que es produiran en les pròximes eleccions nacionals, a un país darrere l'altre, generaran un qüestionament a aquestes solucions i un augment sobtat dels partits populistes i extremistes". En tindrem una mostra demà?
Nota publica de GEAB N°49 (16 de novembre de 2010) -
Alerta Crisi sistèmica global - Primer Trimestre 2011: Superació del llindar crític de la desarticulació geopolítica mundial
Així ho havia anticipat el LEAP/E2020 a la seva carta oberta als líders del G20 publicada en l'edició mundial de Financial Times de 24 de març de 2009, en vigílies de la cimera de Londres, la qüestió d'una reforma fonamental del sistema monetari internacional és part del nucli de qualsevol temptativa per controlar la crisi actual. Però, per desgràcia, com acaba de demostrar-ho de nou el fracàs de la cimera de G20 de Seül, la finestra d'oportunitat per aconseguir pacíficament tal reforma es va tancar després de l'estiu boreal de 2009 i ja no es reobrirà com a mínim fins 2012/2013 (1). Avui, el món és immers en la fase de desarticulació geopolítica mundial el principi del qual havíem anunciat per a finals de 2009 i que es tradueix, menys d'un any més tard, en la ràpida proliferació dels moviments, les dificultats econòmiques, fallides pressupostàries, conflictes monetaris i l'inici de xocs geopolítics majors. Amb la cimera del G20 de Seül, que assenyala a la consciència planetària el final de la dominació nord-americana de l'agenda internacional i de la seva substitució per un generalitzat «campi qui pugui», acaba d'obrir-se una nova etapa de la crisi que incita a l'equip del LEAP/E2020 a llançar una nova alerta. En efecte, el món està travessant el llindar crític de la fase de desarticulació geopolítica global. Com tot pas d'un llindar crític en un sistema complex, això produirà des del primer trimestre 2011 un conjunt de fenòmens no lineals, és a dir, de processos que escapen de las «regles habituals» i de les «projeccions tradicionals» tant en termes econòmics com monetaris, financers, socials i polítics.
En aquest GEAB N° 49, a més de l'anàlisi de les sis principals transicions que assenyalen el pas d'aquest llindar crític de la desarticulació geopolítica mundial, el nostre equip presenta nombroses recomanacions per fer front a les conseqüències d'aquesta nova etapa de la crisi. Inclouen particularment al conjunt de divises / taxes d'interès / or i metalls preciosos, la preservació de la riquesa i la substitució de la seva mesura en funció de l'USD, las «bombolles» dels actius nomenats en USD, els mercats borsaris i les categories d'empreses particularment fràgils en aquesta etapa de la crisi. El LEAP/ E2020 presenta aquí també «tres reflexos simples» d'adoptar per comprendre millor i anticipar el nou món en gestació. D'altra banda, en aquest número del GEAB, el nostre equip descriu la doble commoció electoral franco-alemanya de 2012/2013. Finalment, presentem als nostres subscriptors el Manual d'Anticipació Política escrit per Marie-Hélène Caillol, presidenta del LEAP, que es publicarà en francès, anglès, alemany i castellà en Edicions Anticipolis i el llançament del MAP (Magazine d'Anticipation Politique), una revista d'anticipació política.
Balanços comercials dels països del G20 (previsions 2010) - Font: Spiegel, 11/2010
En aquest comunicat públic del GEAB N°49, el nostre equip ha decidit presentar tres de les sis transicions que caracteritzen el llindar crític que el món està franquejant.
La crisi que vivim està caracteritzada per un procés d'extensió planetària que es desenvolupa en dos nivells correlacionats però de diferent naturalesa. D'una banda, la crisi es tradueix en mutacions profundes de la realitat econòmica, financera i geopolítica mundial. Accelera i amplifica les tendències fonamentals en curs d'acció des de fa diverses dècades, tendències que descrivim regularment en el GEAB des del seu llançament a començaments de 2006. I d'altra banda, reflecteix la progressiva presa de consciència col·lectiva d'aquestes mutacions. Aquesta consciència és en si mateixa un fenomen de psicologia col·lectiva planetària que també dóna forma al desenvolupament de la crisi i que indueix particularment brusques acceleracions de la seva evolució. Aquests últims anys, anticipem repetides vegades que els «punts d'inflexió» de la crisi es corresponien justament a «salts bruscos» en aquesta consciència col·lectiva de les transformacions en curs. Ara considerem que un conjunt de fets crucials de «ruptura» es va plasmar al voltant de la cimera de G20 de Seül que contribueix a fer papensant ssar una fita en la consciència col·lectiva global quant a la desarticulació geopolítica mundial. Aquest fenomen porta el LEAP/E2020 a identificar l'encreuament del llindar crític i a llançar una alerta sobre les conseqüències d'aquest pas a partir del primer trimestre 2011.
Entorn de la data de la cimera del G20 de Seül, el LEAP/E2020 va definir un conjunt de fets de «ruptura». Examinem els principals esdeveniments en qüestió (2) així com les seves conseqüències caòtiques.
Continuació i final del Quantitative Easing : La Fed entra en «arrest domiciliari»
La decisió de la Reserva Federal nord-americana de llançar seu « Quantitative Easing II » (amb rescat de 600 miliards d'USD de Bons del Tresor el juny de 2011) va provocar, per primera vegada des de 1945, una crítica general i sovint virulenta per part de la gairebé totalitat d'altres potències mundials: Japó, Brasil, Xina (3), l'Índia, Alemanya, països de l'Asean (4)... (5) No és la decisió de la FED la que marca una ruptura: és el fet de que per primera vegada, el banc central nord-americà es deixa «assetjar» per la resta del món (6), i de manera totalment pública i determinada (7). Realment som lluny de l'ambient acollidor de Jackson Hole i de les reunions de banquers centrals. L'amenaça de Ben Bernanke als seus col·legues, de qui el GEAB s'havia fet eco en el seu número 47, no va tenir l'efecte desitjat pel cap de la FED. La resta del món va deixar en clar, el novembre de 2010, que ja no pretenia deixar que la Reserva Federal imprimís a voluntat USD per tractar de resoldre els problemes dels Estats Units a costa dels altres països del món (8). El Dòlar està tornant a ser el que hauria de ser tota divisa nacional: la moneda del país que l'imprimeix i llavors el seu problema. Així en aquest final 2010, acabem de viure el final de l'època en què l'USD era la moneda dels Estats Units i el problema dels altres com l'havia resumit encertadament John Connally el 1971, quan unilateralment Estats Units va decidir suprimir la convertibilitat en or de la seva divisa. Per què? Simplement perquè la Reserva Federal ara ha de tenir en consideració l'opinió del món exterior (9). Encara no està posada sota supervisió, sinó que va entrar en «arrest domiciliario» (10). Segons el LEAP/E2020, ja podem així anticipar que no hi haurà Quantitative Easing III (11) independentment de les opinions que tinguin sobre això els dirigents nord-americans (12); o bé ocorrerà a finals de 2011 en el marc d'un important conflicte geopolític i a col·lapse de l'USD (13).
Actius de la Reserva Federal nord-americana (2008-2010) - Fonts: Federal Reserve of Cleveland / New York Times, 10/2010
Austeritat europea: proliferació de les resistències socials, intensificació del populisme, risc de radicalització de les futures generacions i alces d'impostos
De París a Berlín (14), de Lisboa a Dublín, de Vílnius a Bucarest, de Londres a Roma, les manifestacions i les vagues es multipliquen. La dimensió social de la desarticulació geopolítica global apareixerà aquest final 2010. Encara que aquests esdeveniments no arriben de moment a pertorbar els programes d'austeritat decidits pels governs europeus, tradueixen una evolució col·lectiva significativa: les opinions públiques estan sortint de la seva letargia del principi de la crisi en prendre consciència de la seva durada i el seu cost (social i financer) (15). Les pròximes eleccions haurien de fer pagar un alt cost a tots els equips en el poder que van oblidar que sense equitat, l'austeritat no tindria cap suport popular (16). De moment, els equips en el poder essencialment continuen aplicant les receptes del període anterior a la crisi (solucions neoliberals a base de reduccions d'impostos per a les llars més acomodades i d'augment d'impostos indirectes de tot gènere). Però la intensificació dels conflictes socials (que és inevitable segons el LEAP/E2020) i els canvis polítics que es produiran en les pròximes eleccions nacionals, a un país darrere l'altre, generaran un qüestionament a aquestes solucions i un augment sobtat dels partits populistes i extremistes (17): Europa políticament «s'endurirà». Paral·lelament, davant el que s'assembla cada vegada més com una temptativa inconscient de la generació «babyboomer» de fer pagar el compte a les futures generacions, podem anticipar una proliferació de les reaccions brutals de les joves generacions (18). Per al nostre equip, haurem de fer front a la seva radicalització si la situació els sembla sense sortida, per falta de compromís. Però sense un increment dels ingressos fiscals, l'únic compromís creïble per a ells serà una baixa de les jubilacions actuals i no un increment de la despesa en educació. L'avui és sempre un compromís entre l'ahir i el demà, especialment en matèria fiscal! D'altra banda, les conseqüències fiscals probables d'aquestes evolucions seran una pujada dels impostos sobre els ingressos alts i les rendes del capital, de noves taxacions als bancs i un voluntarisme comunitari nou en matèria de protecció duanera de les fronteres (19). Els socis comercials de l'UE haurien de prendre consciència d'això molt ràpidament (20).
Necessitats de finançament de certs Estats (2010-2011) - Fonts : FMI / Wall Street Journal, 10/2010
Japó: últims esforços per resistir a l'òrbita la Xina
Des de fa diverses setmanes Tòquio i Pequín estan embrancats en un conflicte diplomàtic d'una intensitat poc comuna. Sota diversos pretexts (un vaixell xinès que va entrar en aigües jurisdiccionals japoneses (21), les grans compres xineses d'actius japonesos que fan apreciar-se al Yen), Pequín i Tòquio intercanvien paraules molt dures, limiten les seves relacions d'alt nivell, criden com a testimoni a l'opinió pública internacional. La visibilitat mundial d'aquesta disputa sinó-japonesa és sobretot reveladora als ulls dels països de la regió pel seu gran absent, els Estats Units. En efecte, si aquestes disputes il·lustren clarament la creixent disposició de Pequín d'afirmar-se com la potència dominant d'Àsia Oriental i del Sudoriental i la temptativa del Japó d'oposar-se a aquesta hegemonia xinesa regional, ningú no pot ignorar que la presumpta potència dominant en aquesta regió del món des de 1945, els Estats Units, és estranyament absent del conflicte. Es pot doncs considerar que s'assisteix a una prova de mida real, per part de Xina, per mesurar la seva nova influència sobre el Japó i, per part del Japó, per avaluar el que perdura de la capacitat d'acció nord-americana a Àsia davant de la Xina. Els esdeveniments d'aquestes últimes setmanes demostren com d'enredats estan en la seva paràlisi política, dependència econòmica i financera amb relació a la Xina que Washington prefereix brillar per la seva absència. Sens dubte en tot Àsia aquest espectacle contribueix a una presa de consciència accelerada que una etapa pel que fa a l'ordre regional (22) acaba de ser travessada i que al Japó, embussat en una recessió sense fi (23), els interessos econòmics vinculats al mercat xinès en surten reforçats.
Resum de les mutacions mundials en curs - Evolució massiva del tràfic portuari mundial en benefici Àsia (1994-2009) - Fonts : Transport Trackers / Clusterstock, 10/2010
Per a concloure, aquest feix d'esdeveniments, centraments al voltant d'una cimera del G20 que es revela clarament incapaç de resoldre les fonts de conflictes econòmics, financers i monetaris entre els seus principals membres, va contribuir a fer passar una etapa decisiva a la presa de consciència col·lectiva mundial del procés de desarticulació geopolítica global en curs. I aquesta major presa de consciència per si mateixa accelerarà i a amplificarà des de principis 2011 els canvis que afecten el sistema internacional com a les nostres diferents empreses, generant fenòmens no lineals i caòtics com els descriptos en aquest número del GEAB i els precedents. Com el destaquem el setembre de 2010, posem èmfasi en el fet que el principal d'ells serà l'entrada dels Estats Units en una era d'austeritat a partir de la primavera boreal 2011. Sense ignorar que una de les sorpreses dels pròxims divuit mesos podria ser simplement l'anunci que l'economia xinesa haurà sobrepassat la dels Estats Units des de 2012 com ho indica Wall Street Journal del 10/11/2010 que informa sobre les anàlisis de la Conference Board (24).
---------
Notes:
(1) Estas dates corresponen particularment al període de recanvi de la majoria dels dirigents dels països més importants de G20 que és una condició necessària (però sens dubte, no suficient, perquè res no està assegurat. I tampoc després de 2012/2013: es tractarà tot just d'una nova finestra d'oportunitat) per esperar un enfocament i una voluntat comunitària de la reforma del sistema monetari mundial. Fins llavors, segons el LEAP/E2020, assistirem només a temptatives frustrades i/o a proves d'idees que no acabaran abans d'aquest recanvi gairebé-general de dirigents mundials. I entre les idees sense futur, anotarem la d'una regulació dels excedents dels països exportadors. És una idea de país en plena derrota comercial o més exactament una idea de país en posició de debilitat, llavors sense cap possibilitat de poder imposar-se. La seva adequació al moment (molt dubtosa com ho remarca bé Àsia Times del 27/10/2010) no es té en compte. Per a la finestra d'oportunitat 2012/2013 i més detalls sobre el tema, veure els GEAB anteriors i les anticipacions i escenaris del llibre de Franck Biancheri « Crisi mundial: encaminats cap al món del demà ». Font: Anticipolis
(2) Els abonats del GEAB han pogut anticipar-los des de fa molts mesos.
(3) Con una alça dels preus oficialment del 4,4% (la més alta des de fa més de dos anys ) Pequín no es quedarà sense reaccionar als riscs inflacionaris exportats per la FED. Fonts : China Daily, 27/10/2010; China Daily, 11/11/2010
(4) També les Filipines, antiga colònia nord-americana sota influència directa de Washington, ha expressat clarament el seu descontentament. El president Begnino Aquino ha declarat també que més enllà de les Filipines, també Singapur i Tailàndia senten les conseqüències negatives de la decisió de la FED. Font: BusinessInquirer, 05/11/2010
(5) Altres socis europeus van romandre en un eloqüent silenci davant d'aquest flux de crítiques. És un altre ensenyament d'aquesta reacció negativa a la decisió de la FED: fins i tot els aliats tradicionals dels Estats Units van reaccionar negativament, alguns com a Alemanya o els països de l'Asean fins i tot són entre els més agressius. Així, fins als editorialistes britànics del Telegraph, molt apegats al «germà gran» nord-americà, ara expressen públicament els seus dubtes sobre la pertinència de les decisions de la FED i prediuen el final de l'era Dólar. Fonts: Telegraph, 04/11/2010; Telegraph, 05/11/2020
(6) Com moltes economies en risc de rescalfament, Austràlia continua augmentant les seves taxes d'interès per lluitar contra l'«efecte FED», causant un augment en el dòlar australià respecte a l'USD, com el dòlar canadenc i el franc suís, el dòlar australià va trencar la barrera de la paritat amb la moneda nord-americana en plena derrota. L'Índia fa el mateix que Austràlia. Fonts: Telegraph, 02/11/2010; Wall Street Journal, 02/11/2010
(7) Això ho il·lustra perfectament el notable article de Michael Hudson en CounterPunch du 11/10/2010 titulat «Perquè Estats Units ha llançat una nova guerra financera mundial i com respondrà la resta del món».
(8) Com Doug Noland escriu el 05/11/2010 en seu sempre excel·lent Credit Bubble Bulletin, «els que prenen les decisions mundials han d'estar ara exasperats». I ho estan. S'està molt més enllà d'una simple confrontació sinó-nord-americà com podria fer-ho pensar aquest divertit clip amb un rap sobre el tema del conflicte USD-Iuan. Font: NMA World Edition, 10/11/2010.
(9) Se deuen també esmentar les veus cada vegada més nombroses (fins i tot en la FED) que expressen la preocupació pel degradat balanç del banc central nord-americà. El següent gràfic mostra com seus «actius» són més que dubtosos: hipoteques de Fannie Mae i Freddie Mac així com les seves accions i d'AIG i Bear Stearns. Són «actius-fantasma» el valor dels quals és gairebé nul. Fora d'això, si la FED tenia el costum de limitar-se a demanar l'opinió de seus «primary dealers» per així estimar el volum de les seves operacions de compres de Bons del Tresor, ara, en canvi, haurà d'aprendre a demanar el punt de vista a d'altres bancs centrals. Font: Bloomberg, 28/10/2011
(10) Com ho va descriure molt precisament Liam Halligan, en el Telegraph del 06/11/2010, amb una imatge que el GEAB no hauria desaprovat: Estats Units està vivint seu «Suez econòmic». Fa, sens dubte, referència a l'episodi de 1956 quan les dues històriques potències colonials Regne Unit i França, van intentar impedir militarment la nacionalització del Canal de Suez pel Coronel Nasser... i que es van haver de detenir sobtadament quan els Estats Units i l'URSS, reafirmant la seva nova condició d'amos del món, els van comunicar que s'oposaven a aquesta intervenció. «Suez» va significar la presa de consciència generalitzada que el temps colonial s'acabava i que les potències d'ahir no serien les del demà. El paral·lel que fa Liam Halligan amb el nostre temps és, doncs, molt pertinent.
(11) Lluny d'estar tots d'acord amb Ben Bernanke, el president de la Reserva federal de Dallas diu clarament que estima que la política actual del FED és un error. Font: 24/7 WallStreet, 08/11/2010
(12) Goldman Sachs estima en 4.000 miliards d'USD la necessitat de «Quantative Easing» que calen per pal·liar les deficiències de l'economia nord-americana. El preu de l'austeritat i de la pressió exterior serà gegantí. Font : ZeroHedge, 24/10/2010
(13) Àdhuc a l'interior dels Estats Units estan sorgint inquietuds sobre el caràcter eminentment perillós de la política de la FED, demanant-se si la FED no desencadenarà una nova Guerra de Secessió. Font : BlogsTimeMagazine, 19/10/2010
(14) Fins i tot a Alemanya encara que, amb tot, és la menys afectada per les conseqüències de la crisi. Font: Reuters, 13/11/2010
(15) És el cas també de les col·lectivitats locals, com a França amb els departaments, comencen a afrontar situacions pressupostàries insostenibles. Font: L'Express, 20/10/2010
(16) Era una recomanació del nostre equip a partir de la primavera boreal passada.
(17) Veure en aquest GEAB N°49 els punts relacionats, al capítol sobre doble commoció electoral francogermana de 2012/2013.
(18) Fonts : Spiegel, 26/10/2010; MarketWatch, 12/11/2010; RiaNovosti, 10/11/2010; IrishTimes, 11/11/2010; NewropMag, 18/11/2010
(19) Europa veurà la seva puntuació pel que fa a protecció duanera fer una salt cap endavant en el molt instructiu palmarès de les mesures que afecten el comerç mundial realitzat per Global Trade Alert.
(20) Font : Le Figaro, 11/11/2010
(21) Es l'incident de les illes Senkaku/Diaoyutai. Font: Global Research, 06/10/2010
(22) I d'altres elements simbòlics que s'acumulen més enllà del nivell regional com la recent pretensió per la Xina del primer lloc quant a superordinadors, posició arrabassada als Estats Units que la posseien des del començament de la informàtica després de la Segona Guerra Mundial. Font: Le Monde, 28/10/2010
(23) En octubre de 2010, les noves vendes d'automòbils van ser les pitjors des de fa 42 anys. Font: Asahi Shimbun, 03/11/2010
(24) Basada en la paritat de poder adquisitiu, aquesta anàlisi concorda amb les anàlisis de l'equip de LEAP/E2020 que en el GEAB N°47 considerava que el PBI nord-americà ara està sobreestimat en aproximadament un 30%.
Dimarts, 16 de novembre 2010
7 anys de govern en 140 piulades. Joan Puigcercós.
Fa pocs instants que ha acabat la campanya electoral oficial. Però, evidentment, la campanya oficiosa, la dels militants, continuarà fins el moment del tancament dels col·legis electorals. Fins l'últim moment es tractarà de convèncer a aquell familiar o conegut indecís.
Jo soc militant d'ERC i en la mida que m'ha estat possible i he sabut, he tractat d'apropar el missatge d'ERC al meu cercle més proper i a tots els que potser algun cop heu entrat al meu bloc.
Jo soc militant d'ERC perquè dels partits que hi han per triar i remenar és ERC el que presenta un programa polític amb el que em sento més còmode. Per un bon motiu: el programa polític, en el cas d'ERC, respon a propostes i a tries que ha fet la militància via enquestes i debats als casals. El programa d'ERC és el que han, que hem, triat militants i simpatitzants.
Per això els faig confiança. Per això els trio com els meus representants. Quan diumenge votaré a ERC el que estaré fent és encomanar a Joan Puigcercós i als diputats que resultin triats la meva representació. Ells parlaran per mi i per la resta de militants. I jo espero que acompleixin en la mida del que sigui possible el programa del partit que hem modulat entre tots. Arribat el moment, es demanaran comptes de la tasca feta..
Moltes tasques realitzades i molta bona feina és el que ha fet ERC en set anys de responsabilitat de govern.
La tasca duta a terme durant els dos governs tripartits es pot resumir en les 140 "piulades" -m'agrada més "tweets". Les 140 "piulades" estaven pensades originalment per posar-les al Twitter- que he presentat aquestes darreres dues setmanes a raó de 10 per dia.
Jo crec que aquestes 140 "piulades" ens diuen que s'ha fet bona feina. S'ha fet bona feina des d'ERC perquè ha estat una feina coherent amb el que ERC és. Amb el que sentim els militants d'ERC.
A ERC som Independentistes i d'Esquerres. Vet aquí. Les dues coses a l'hora.
Si ets independentista i d'esquerres, vota ERC.
Tanco aquesta serie de posts de "7 anys de govern en 140 piulades" amb el petit epíleg que tanca el llibret de material de campanya d'on els he extret i que signa el nostre cap de llista i candidat a la Presidència de la Generalitat:
"Si fa set anys ens haguessin dit que sobre l’independentisme pivotaria l’eix de la política catalana no ens ho hauríem pas cregut. La societat catalana ja no es conforma només amb engrunes, ni amb la política del peix al cove. L’independentisme ha amarat amplis sectors de la població, s’ha fet més transversal. El dret a decidir ja no és avui una entelèquia i la independència ha deixat de ser un somni romàntic per esdevenir un objectiu tangible.
L’esquerra independentista ha governat i els resultats s’han notat, amb un fort impuls a les polítiques socials i amb una ambició nacional desconeguda allí on tot havien estat temors i renúncies. Ha estat necessari que Esquerra fos al Govern per desplegar delegacions catalanes per tot el món, per fer una Llei d’acollida pionera i que establís el català com a llengua comuna, per blindar l’escola catalana, per impulsar la internacionalització de l’economia catalana, per ser conscients fins a quin punt l’espoli fiscal existeix i és un llast... I per arribar a la convicció que una Catalunya lliure no només és possible sinó indispensable per al progrés del nostre país."
Jo soc militant d'ERC i en la mida que m'ha estat possible i he sabut, he tractat d'apropar el missatge d'ERC al meu cercle més proper i a tots els que potser algun cop heu entrat al meu bloc.
Jo soc militant d'ERC perquè dels partits que hi han per triar i remenar és ERC el que presenta un programa polític amb el que em sento més còmode. Per un bon motiu: el programa polític, en el cas d'ERC, respon a propostes i a tries que ha fet la militància via enquestes i debats als casals. El programa d'ERC és el que han, que hem, triat militants i simpatitzants.
Per això els faig confiança. Per això els trio com els meus representants. Quan diumenge votaré a ERC el que estaré fent és encomanar a Joan Puigcercós i als diputats que resultin triats la meva representació. Ells parlaran per mi i per la resta de militants. I jo espero que acompleixin en la mida del que sigui possible el programa del partit que hem modulat entre tots. Arribat el moment, es demanaran comptes de la tasca feta..
Moltes tasques realitzades i molta bona feina és el que ha fet ERC en set anys de responsabilitat de govern.
La tasca duta a terme durant els dos governs tripartits es pot resumir en les 140 "piulades" -m'agrada més "tweets". Les 140 "piulades" estaven pensades originalment per posar-les al Twitter- que he presentat aquestes darreres dues setmanes a raó de 10 per dia.
Jo crec que aquestes 140 "piulades" ens diuen que s'ha fet bona feina. S'ha fet bona feina des d'ERC perquè ha estat una feina coherent amb el que ERC és. Amb el que sentim els militants d'ERC.
A ERC som Independentistes i d'Esquerres. Vet aquí. Les dues coses a l'hora.
Si ets independentista i d'esquerres, vota ERC.
Tanco aquesta serie de posts de "7 anys de govern en 140 piulades" amb el petit epíleg que tanca el llibret de material de campanya d'on els he extret i que signa el nostre cap de llista i candidat a la Presidència de la Generalitat:
"Si fa set anys ens haguessin dit que sobre l’independentisme pivotaria l’eix de la política catalana no ens ho hauríem pas cregut. La societat catalana ja no es conforma només amb engrunes, ni amb la política del peix al cove. L’independentisme ha amarat amplis sectors de la població, s’ha fet més transversal. El dret a decidir ja no és avui una entelèquia i la independència ha deixat de ser un somni romàntic per esdevenir un objectiu tangible.
L’esquerra independentista ha governat i els resultats s’han notat, amb un fort impuls a les polítiques socials i amb una ambició nacional desconeguda allí on tot havien estat temors i renúncies. Ha estat necessari que Esquerra fos al Govern per desplegar delegacions catalanes per tot el món, per fer una Llei d’acollida pionera i que establís el català com a llengua comuna, per blindar l’escola catalana, per impulsar la internacionalització de l’economia catalana, per ser conscients fins a quin punt l’espoli fiscal existeix i és un llast... I per arribar a la convicció que una Catalunya lliure no només és possible sinó indispensable per al progrés del nostre país."
Joan Puigcercós
Candidat a la Presidència de la Generalitat
7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (i 14)
131. Hem treballat per un model d’agricultura més sostenible, aprovant un programa Pilot 2009 de Desenvolupament Rural Sostenible.
132. La Llei de contractes de conreu ens permet executar una política agrària pròpia i ajustar el dret a la realitat del camp català.
133. Hem obert 12 oficines de la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil i està previst arribar a les 64 l’any 2015.
134. El Pla d’ajust pressupostari blinda la prestació de serveis socials i la recerca, i redueix l’impacte en les finances públiques.
135. Creació de l’Autoritat Catalana de la Competència, organisme autònom i independent en matèria de promoció i defensa de la competència.
136. L’aprovació de la Llei del Codi de Consum ens dóna més eines per defensar els drets dels usuaris i usuàries.
137.Sabies que, per superar la crisi, s’han flexibilitzat les condicions dels préstecs de l’ICF i millorat l’accés de les pimes al crèdit?
138. Barcelona és Seu de la Secretaria General de la Unió per la Mediterrània, esdevenint el puntal en la construcció euromediterrània.
139. Hem aconseguit un finançament que aprofita al màxim les possibilitats de l’Estatut, reduint en un terç el dèficit fiscal català.
140. Som els artífexs de la reforma de l’Impost de Successions i Donacions, que permetrà que el 94% de la població catalana en quedi exempta.
132. La Llei de contractes de conreu ens permet executar una política agrària pròpia i ajustar el dret a la realitat del camp català.
133. Hem obert 12 oficines de la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil i està previst arribar a les 64 l’any 2015.
134. El Pla d’ajust pressupostari blinda la prestació de serveis socials i la recerca, i redueix l’impacte en les finances públiques.
135. Creació de l’Autoritat Catalana de la Competència, organisme autònom i independent en matèria de promoció i defensa de la competència.
136. L’aprovació de la Llei del Codi de Consum ens dóna més eines per defensar els drets dels usuaris i usuàries.
137.Sabies que, per superar la crisi, s’han flexibilitzat les condicions dels préstecs de l’ICF i millorat l’accés de les pimes al crèdit?
138. Barcelona és Seu de la Secretaria General de la Unió per la Mediterrània, esdevenint el puntal en la construcció euromediterrània.
139. Hem aconseguit un finançament que aprofita al màxim les possibilitats de l’Estatut, reduint en un terç el dèficit fiscal català.
140. Som els artífexs de la reforma de l’Impost de Successions i Donacions, que permetrà que el 94% de la població catalana en quedi exempta.
divendres, 26 de novembre del 2010
7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (13)
121. S’ha apostat per una nova cultura de l’aigua: accions d’eficiència, estalvi, dessalinització, millora de les xarxes i reutilització d’aigua.
122. La Llei de prevenció i control ambiental de les activitats vetlla perquè l’activitat empresarial no perjudiqui el medi ambient.
123. El Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes beneficia més de 500 municipis de Catalunya i el 95% de la població.
124. El Govern d’Entesa ha declarat 9 nous parcs naturals, i ha doblat el nombre d’hectàrees protegides.
125. La recollida selectiva de residus municipals ha augmentat prop del 50% en els darrers 5 anys.
126. Limitar la velocitat a 80 km/h als accessos de Barcelona ha suposat un benefici directe per a la salut d’1,35 milions de persones.
127. L’esforç en la promoció de productes agroalimentaris catalans ens ha permès impulsar noves denominacions d’origen protegides.
128. Hi ha noves denominacions d’origen protegides, com la pera de Lleida, la mongeta del ganxet del Vallès-Maresme o l’oli de l’Empordà.
129. L’Observatori Agroalimentari de Preus de Catalunya garanteix la transparència informativa sobre els preus agraris.
130. El Programa Leader Catalunya i el Programa de Desenvolupament Rural han servit per impulsar l’emprenedoria en el camp de l’agricultura
122. La Llei de prevenció i control ambiental de les activitats vetlla perquè l’activitat empresarial no perjudiqui el medi ambient.
123. El Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes beneficia més de 500 municipis de Catalunya i el 95% de la població.
124. El Govern d’Entesa ha declarat 9 nous parcs naturals, i ha doblat el nombre d’hectàrees protegides.
125. La recollida selectiva de residus municipals ha augmentat prop del 50% en els darrers 5 anys.
126. Limitar la velocitat a 80 km/h als accessos de Barcelona ha suposat un benefici directe per a la salut d’1,35 milions de persones.
127. L’esforç en la promoció de productes agroalimentaris catalans ens ha permès impulsar noves denominacions d’origen protegides.
128. Hi ha noves denominacions d’origen protegides, com la pera de Lleida, la mongeta del ganxet del Vallès-Maresme o l’oli de l’Empordà.
129. L’Observatori Agroalimentari de Preus de Catalunya garanteix la transparència informativa sobre els preus agraris.
130. El Programa Leader Catalunya i el Programa de Desenvolupament Rural han servit per impulsar l’emprenedoria en el camp de l’agricultura
dijous, 25 de novembre del 2010
7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (12)
111. Hem potenciat els ports, mitjançant el Pla de ports, que ha permès ampliar el Port de Barcelona.
112. El traspàs de Rodalies permet a la Generalitat regular horaris i freqüències, així com l’atenció al client i la informació.
113. La nova Llei de barris ha permès invertir 1.350 M€ per a la millora integral de barris.
114. El Pla de transport de viatgers 2008-2012 preveu invertir un total de 840 M€ per a la millora del transport públic per carretera.
115. S’han fet 55 km d’autovies gratuïtes i quan s’acabin totes les obres en execució se n’hauran construït 269.
116. La realització de Plans Territorials ens permet articular el territori de manera equilibrada sobre la xarxa de ciutats i pobles.
117. Obertura de línies de subvencions als ajuntaments, per tal de millorar les urbanitzacions amb dèficits urbanístics.
118. El Pacte Nacional per a les Infraestructures preveu 130 mesures, amb una inversió de 100 M€, que donaran servei a 8 milions de persones al 2020.
119. Sabies que s’han protegit 300.000 hectàrees i s’ha incrementat la recollida de residus en un 48,9%?
120. El Govern d’entesa ha estat pioner a Europa, creant una estratègia catalana per lluitar contra el canvi climàtic.
112. El traspàs de Rodalies permet a la Generalitat regular horaris i freqüències, així com l’atenció al client i la informació.
113. La nova Llei de barris ha permès invertir 1.350 M€ per a la millora integral de barris.
114. El Pla de transport de viatgers 2008-2012 preveu invertir un total de 840 M€ per a la millora del transport públic per carretera.
115. S’han fet 55 km d’autovies gratuïtes i quan s’acabin totes les obres en execució se n’hauran construït 269.
116. La realització de Plans Territorials ens permet articular el territori de manera equilibrada sobre la xarxa de ciutats i pobles.
117. Obertura de línies de subvencions als ajuntaments, per tal de millorar les urbanitzacions amb dèficits urbanístics.
118. El Pacte Nacional per a les Infraestructures preveu 130 mesures, amb una inversió de 100 M€, que donaran servei a 8 milions de persones al 2020.
119. Sabies que s’han protegit 300.000 hectàrees i s’ha incrementat la recollida de residus en un 48,9%?
120. El Govern d’entesa ha estat pioner a Europa, creant una estratègia catalana per lluitar contra el canvi climàtic.
dimecres, 24 de novembre del 2010
biopolítica contra la crisi
Ja se sap d'on treurà el govern d'Irlanda els diners, amb interessos, que costarà tornar el seu "rescat". Com era d'esperar el pagaran el seus ciutadans.
S'apujarà l'IVA al 23%, reduirà el salari mínim i retallarà prop de 25.000 llocs de treball de funcionaris.
Per contra, l'impost de societats seguirà mantenint-se al 12,5%. Dels més baixos de la UE.
Evidentment, amic meu, evidentment... el govern irlandès defensa uns interessos, que no tenen perquè ser els mateixos que els dels ciutadans de la república.
Evidentment. No podia ser d'una altre forma. És dir, sí que ho podia ser. Segur que hi han altres formes de fer per a poder tornar els deutes. Segurament hi havien altres formes de fer per no haver d'arribar als extrems d'endeutament als que s'ha arribat. Tanmateix, la història i les accions que porten a les mesures d'avui han servit, qui ho dubta, per enriquir una determinada elit. I per empobrir a una majoria. I les mesures que s'han pres avui segueixen aquesta mateixa direcció.
Els ciutadans d'Irlanda estan veient en què consisteix això d'aquesta Europa neoliberal. Ja ho han vist els ciutadans de Grècia i també -via reforma laboral- estan començant a ensumar-ho els ciutadans de l'estat espanyol. Que ningú ho dubti: Espanya anirà després de Portugal.
A Portugal, com que també saben que la P de PIGS va per ells i que en aquesta crisi hi han unes quantes peces de caça major, i Portugal porta una diana pintada, avui han fet vaga general.
Servirà per alguna cosa? No, si es fa com a Espanya. Seria diferent si els portuguesos entressin al seu Parlament i pengessin pels ous als seus suposats "dirigents"? Potser sí. Però no ens enganyem. Això no passarà. No ha passat a França, on Sarko es passeja tranquil·lament amb la Bruni després d'un any de vagues continuades i d'aldarulls. Els treballadors francesos han demostrat molta dignitat i capacitat de lluita. Tanmateix, però, no ha estat suficient. Cal lluitar d'una altre forma.
Un francès fa una proposta: Eric Cantona proposa treure els calers dels bancs el 7 de desembre. Treure'ls per guardar-los a casa. Deixar al banc just allò que calgui per fer front als pagaments. Prescindir dels bancs en la mida del que sigui possible.
La CGT i l'esquerra alternativa encara proposen una altre acció: vaga de consum el 21 de desembre per donar continuïtat a la vaga general.
El que hi ha de fons en aquestes propostes és el mateix: Viu d'una altre forma. El món pot ser diferent si una massa crítica som capaços de canviar fets puntuals de la nostra vida. Tan senzill i tan difícil com això.
Inspirat en Michel Foucault, Toni Negri parla del biopoder, al qual s'hi oposa la biopolítica.
El biopoder és el control que exerceix el sistema sobre els individus d'una forma tan subtil, però a l'hora tan brutal que és capaç de regular fins i tot els seus ritmes biològics. Això que escrit així pot semblar una exageració no ho és tant si ens fem la pregunta de "Perquè de dilluns a divendres m'he de llevar a les 7:00" i no ens quedem amb una resposta superficial.
La biopolítica seria la utilització de la pròpia vida com arma contra el sistema: aquí hi entrarien els fenòmens de la emigració i, en el seu extrem, el terrorisme suicida. Doncs bé, vet aquí una altre via, biopolítica també ho pot ser la vida quotidiana quan escapa del sistema. La vida quotidiana quan renuncia a consumir. Quan renuncia a la "protecció" del sistema. Quan diu no a menjar, beure, moure's, treballar, divertir-se o estimar segons dicta el sistema i ho fa per una via pròpia.
En aquest moment biopolítica és la proposta d'Eric Cantona de prescindir dels bancs, és biopolítica la vaga de consum. És revolució baixar-se del sistema i dir prou.
Un altre món és possible.
S'apujarà l'IVA al 23%, reduirà el salari mínim i retallarà prop de 25.000 llocs de treball de funcionaris.
Per contra, l'impost de societats seguirà mantenint-se al 12,5%. Dels més baixos de la UE.
Evidentment, amic meu, evidentment... el govern irlandès defensa uns interessos, que no tenen perquè ser els mateixos que els dels ciutadans de la república.
Evidentment. No podia ser d'una altre forma. És dir, sí que ho podia ser. Segur que hi han altres formes de fer per a poder tornar els deutes. Segurament hi havien altres formes de fer per no haver d'arribar als extrems d'endeutament als que s'ha arribat. Tanmateix, la història i les accions que porten a les mesures d'avui han servit, qui ho dubta, per enriquir una determinada elit. I per empobrir a una majoria. I les mesures que s'han pres avui segueixen aquesta mateixa direcció.
Els ciutadans d'Irlanda estan veient en què consisteix això d'aquesta Europa neoliberal. Ja ho han vist els ciutadans de Grècia i també -via reforma laboral- estan començant a ensumar-ho els ciutadans de l'estat espanyol. Que ningú ho dubti: Espanya anirà després de Portugal.
A Portugal, com que també saben que la P de PIGS va per ells i que en aquesta crisi hi han unes quantes peces de caça major, i Portugal porta una diana pintada, avui han fet vaga general.
Servirà per alguna cosa? No, si es fa com a Espanya. Seria diferent si els portuguesos entressin al seu Parlament i pengessin pels ous als seus suposats "dirigents"? Potser sí. Però no ens enganyem. Això no passarà. No ha passat a França, on Sarko es passeja tranquil·lament amb la Bruni després d'un any de vagues continuades i d'aldarulls. Els treballadors francesos han demostrat molta dignitat i capacitat de lluita. Tanmateix, però, no ha estat suficient. Cal lluitar d'una altre forma.
Un francès fa una proposta: Eric Cantona proposa treure els calers dels bancs el 7 de desembre. Treure'ls per guardar-los a casa. Deixar al banc just allò que calgui per fer front als pagaments. Prescindir dels bancs en la mida del que sigui possible.
La CGT i l'esquerra alternativa encara proposen una altre acció: vaga de consum el 21 de desembre per donar continuïtat a la vaga general.
El que hi ha de fons en aquestes propostes és el mateix: Viu d'una altre forma. El món pot ser diferent si una massa crítica som capaços de canviar fets puntuals de la nostra vida. Tan senzill i tan difícil com això.
Inspirat en Michel Foucault, Toni Negri parla del biopoder, al qual s'hi oposa la biopolítica.
El biopoder és el control que exerceix el sistema sobre els individus d'una forma tan subtil, però a l'hora tan brutal que és capaç de regular fins i tot els seus ritmes biològics. Això que escrit així pot semblar una exageració no ho és tant si ens fem la pregunta de "Perquè de dilluns a divendres m'he de llevar a les 7:00" i no ens quedem amb una resposta superficial.
La biopolítica seria la utilització de la pròpia vida com arma contra el sistema: aquí hi entrarien els fenòmens de la emigració i, en el seu extrem, el terrorisme suicida. Doncs bé, vet aquí una altre via, biopolítica també ho pot ser la vida quotidiana quan escapa del sistema. La vida quotidiana quan renuncia a consumir. Quan renuncia a la "protecció" del sistema. Quan diu no a menjar, beure, moure's, treballar, divertir-se o estimar segons dicta el sistema i ho fa per una via pròpia.
En aquest moment biopolítica és la proposta d'Eric Cantona de prescindir dels bancs, és biopolítica la vaga de consum. És revolució baixar-se del sistema i dir prou.
Un altre món és possible.
7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (11)
101. El pressupost destinat a educació ha augmentat en un 76,39% respecte el 2003.
102. Al 2003 no hi havia cap aula d’acollida per a alumnes nouvinguts. Actualment n’hi ha 1.181.
103. Sabies que des del 2004 s’han creat 31.000 places d’escola bressol i actualment n’hi ha 15.000 en procés?
104. Assumpció de diverses competències que atorga l’estatut: Centres especials de Treball, integració laboral de persones discapacitades...
105. El Projecte de llei de l’Agència Catalana d’Inspecció de Treball desplega les competències de l’Estatut en aquesta matèria.
106. Suport a l’emprenedoria amb el Pla Avalis, que facilita el crèdit a nous projectes o el Nosaltres Empresàries per a dones emprenedores.
107. S’han multiplicat per 3,5 els recursos destinats a la formació ocupacional i s’ha desenvolupat el Pla Qualifica’t per a les persones aturades.
108. Hem destinat 45 M€ a l’associacionisme juvenil, que han permès la construcció o reforma de 119 equipaments i més de 2.000 projectes.
109. L’Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral 2009-2012 ha fet disminuir la sinistralitat laboral en un 10% respecte el 2003.
110. S’ha aprovat la Llei d’aeroports i el Pla d’aeroports i s’ha construït el primer aeroport
de la Generalitat a Alguaire.
102. Al 2003 no hi havia cap aula d’acollida per a alumnes nouvinguts. Actualment n’hi ha 1.181.
103. Sabies que des del 2004 s’han creat 31.000 places d’escola bressol i actualment n’hi ha 15.000 en procés?
104. Assumpció de diverses competències que atorga l’estatut: Centres especials de Treball, integració laboral de persones discapacitades...
105. El Projecte de llei de l’Agència Catalana d’Inspecció de Treball desplega les competències de l’Estatut en aquesta matèria.
106. Suport a l’emprenedoria amb el Pla Avalis, que facilita el crèdit a nous projectes o el Nosaltres Empresàries per a dones emprenedores.
107. S’han multiplicat per 3,5 els recursos destinats a la formació ocupacional i s’ha desenvolupat el Pla Qualifica’t per a les persones aturades.
108. Hem destinat 45 M€ a l’associacionisme juvenil, que han permès la construcció o reforma de 119 equipaments i més de 2.000 projectes.
109. L’Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral 2009-2012 ha fet disminuir la sinistralitat laboral en un 10% respecte el 2003.
110. S’ha aprovat la Llei d’aeroports i el Pla d’aeroports i s’ha construït el primer aeroport
de la Generalitat a Alguaire.
dimarts, 23 de novembre del 2010
7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (10)
91. Aposta per la mediació per tal de resoldre els conflictes jurídics, descongestionant la justícia i guanyant agilitat.
92. Aprovació del Pla de qualitat lingüística per promocionar i consolidar el català a la justícia.
93. En 3 anys s’han construït 3 presons, mentre que en els 23 anys anteriors només se n’havien fet dues.
94. El II Pla General d’FP té com a objectiu potenciar un model de formació flexible i obert
a les necessitats de les empreses.
95. L’aprovació de la LEC blinda el català a l’escola i consagra la igualtat de drets i deures d’escoles públiques i privades.
96. Millora de l’anglès a les escoles mitjançant l’elaboració de plans per a la intensificació de l’anglès.
97. El 2005 es van atorgar 36.580 beques menjador, per el 2010 es preveu arribar a 50.000 ajuts
98. Millorem qualitativa i quantitativament l’FP augmentant el pressupost destinat i desenvolupant l’FP a distància.
99. S’ha continuat el desplegament del mapa de llars d’infants passant de 465 places el 2003 a 718 el 2008.
100. Implementació de les aules d’acollida i els plans educatius d’entorn, que permeten integrar els nouvinguts a les escoles catalanes.
92. Aprovació del Pla de qualitat lingüística per promocionar i consolidar el català a la justícia.
93. En 3 anys s’han construït 3 presons, mentre que en els 23 anys anteriors només se n’havien fet dues.
94. El II Pla General d’FP té com a objectiu potenciar un model de formació flexible i obert
a les necessitats de les empreses.
95. L’aprovació de la LEC blinda el català a l’escola i consagra la igualtat de drets i deures d’escoles públiques i privades.
96. Millora de l’anglès a les escoles mitjançant l’elaboració de plans per a la intensificació de l’anglès.
97. El 2005 es van atorgar 36.580 beques menjador, per el 2010 es preveu arribar a 50.000 ajuts
98. Millorem qualitativa i quantitativament l’FP augmentant el pressupost destinat i desenvolupant l’FP a distància.
99. S’ha continuat el desplegament del mapa de llars d’infants passant de 465 places el 2003 a 718 el 2008.
100. Implementació de les aules d’acollida i els plans educatius d’entorn, que permeten integrar els nouvinguts a les escoles catalanes.
dilluns, 22 de novembre del 2010
Llibre llegit: "L'oasi català"
Fa cosa d'un parell de setmanes vaig trobar a una llibreria de llibres descatalogats, oportunitats i restes de sèrie el llibre "L'oasi català", dels periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs. Ed. Planeta.
A rel del cas Millet, es va tornar a parlar de l'Oasi català i recordo que en alguna TV es feia menció explícita d'aquest llibre, i en particular d'una frase que hi apareix més d'un cop "Som uns quatre-cents, però sempre som els mateixos" que els autors posen en boca, precisament de Fèlix Millet.
El llibre és una anàlisi periodístic que aporta un munt de da dades sobre aquests "quatre-cents" noms de l'elit barcelonina, atenció a la dada, de l'any 2001, moment de la publicació. L'anàlis ens parla de les relacions de parentiu familiar, però també de les de companys de determinades escoles, o de determinades societats i institucions d'accés reservat.
També ens parla dels interessos personals ja siguin econòmics, polítics o religiosos, que són el motor de les aliances, els pactes o les traicions d'aquesta elit.
Es descobreix com en aquell llunyà 2001, gairebé fa una dècada, l'elit dirigent del país era format per un conglomerat unit per llaços familiars, o d'amistat, o d'interès que abraçava totes les forces de l'arc parlamentari en major o menor mesura. Certament amb més pes als partits de la dreta oficial catalana, com CiU i PP, però amb molts i molt notables representants al PSC, que en aquell moment estava més aviat dominat pel sector "catalanista", i amb algun nom que hauria mig renegat del seu origen a IC, o inclús a ERC.
En aquests deu anys, però, han passat moltes coses. La foto que presenta aquest llibre s'ha mogut en aquesta dècada, tot i que sembla que ens trobem a les portes de veure com un dels personatges que despuntaven en aquell moment, Artur Mas, és a punt d'assolir un objectiu que fa deu anys semblava a tocar i que, sorprenentment, llavors no va ser.
EL que és interessant d'aquest llibre és que ens dona el punt de partida per un relat del que ha passat després. Un relat. El meu. No dic que sigui "el relat", ni que es correspongui amb la realitat.
I és que en 10 anys han passat algunes coses. L'Aznarat va mostrar-se amb tota la seva duresa i va provocar una reacció que en part va capitalitzar una ERC que, en aquells moments estava controlada pel que s'anomenaria "grup de Tarragona", amb Carod i Benach com a noms principals.
Justament, gent que no pertanyien a l'elit barcelonina. Aquella ERC, juntament amb IC i PSC van trastornar aquell "oasi català" en els que uns es tapaven les vergonyes als altres, però en el que el poder polític estava repartit d'una forma molt concreta.
L'entrada de la gent d'ERC cal entendre-la com fonamental en aquest entramat. Es trencava el monopoli del poder de l'elit barcelonina i, de cop, gent de l'esquerra, gent que no pertanyia al "Círculo de economia", ni al "Círculo Ecuestre", ni eren del "Cercle del Liceu", ni del "Palau de la Música", ni havien posat mai els peus a la llotja del Barça, ni pertanyien a les nissagues de financers o industrials, o dels grans cognoms dels senyors de Barcelona entraven al Palau de la Generalitat, amb un President, això sí, amb l'il·lustre cognom Maragall.
Però d'alguna manera l'esquema ja s'havia trencat. Uns nouvinguts ocupaven conselleries i l'elit de Barcelona i nouvinguts, tots plegats, havien de trobar una nova forma de negociar.
Les coses mai van ser fàcils per aquell primer govern tripartit i la reforma de l'estatut, que mai va ser ni tan sols plantejada amb el Pujolisme va esdevenir un camp de mines, sabotejat des de Madrid, i sobretot, des de Barcelona. El pacte Mas-Zp cal veure'l com la penúltima punyalada per l'esquena al govern tripartit d'una CiU (és dir, els interessos que representa) que pretenia recuperar a Madrid el que va perdre a Barcelona.
I llavors la història va donar un altre gir interessant. Dins del PSC el "grup del Baix" capitanejat per Montilla donava un cop d'estat intern. EL "grup del Baix" eren encara més estrangers des del punt de vista de l'elit barcelonina que el "grup de Tarragona", però amb una diferència important: estaven molt ben organitzats i portaven anys al front de governs municipals al Baix LLobregat, però també al Barcelonès nord, i al Vallès. Aquest "grup del Baix", en ells mateixos representaven (i representen) una elit amb forts interessos immobiliaris (com s'ha destapat després amb el cas Pretòria).
I el pacte tripartit es va refer, però aquest cop "El grup de Tarragona", amb el ripollenc Joan Puigcercós com a nom ascendent, va pactar amb el PSC, sector "grup del Baix", i amb IC el nou govern tripartit que deixava fora, de nou, a tot un sector de l'elit barcelonina del repartiment del poder polític. Aquest cop, el cognom Montilla substituia al de Maragall.
L'actual, i gairebé sortint, govern tripartit les ha vist de molts colors: la primera i més greu, una crisi econòmica d'abast planetari que ha afectat, afecta i afectarà a Catalunya i que ha deixat l'economia de la Generalitat tocada i ben tocada. Una crisi que ha abocat milers de treballadors a l'atur i que ha destruït al sector de la construcció. En una dramàtica reacció en cadena, la caiguda de la construcció ha ensorrat economies municipals, a tocat seriosament el sector de l'automoció i al sector financer. L'economia s'ha gripat després d'anar sobrerevolucionada durant gairebé dues dècades.
Però no només això: els escàndols de corrupció, Palau i Pretòria, i d'altres. Tanmateix, aquests casos s'han ventilat a l'opinió pública però sense arribar a fer massa sang. Crec que poden ser dues coses: o bé l'oasi català s'està recomposant, amb nous actors. Diguem que l'elit barcelonina ha après a negociar i a considerar com "dels seus" al "grup del baix". I és que, en definitiva, els taurons no es mosseguen entre ells i, fins i tot, poden arribar a caçar en grup. O bé és que l'entramat de l'oasi català original ha superat amb facilitat aquest set anys d'escassedat de poder polític. Ben mirat, van sobreviure a quaranta anys de franquisme i, no només això, van ser capaços de prosperar i fer-se forts. Per tant, sent com son ells els qui tenen la paella pel mànec al món financer i de negocis, i que mai ho han vist perillar, perquè no pensar que, simplement, ara tornen després d'un breu parèntesi en que s'han dedicat als seus negocis i a preparar el retorn a "la seva casa"?
O encara millor: totes dues a l'hora. L'Oasi català ara té nous membres que sabran fer negocis junts. Ara toca posar de nou un cognom que soni ben català. I cal foragitar als autèntics forasters de la casa gran: ERC i IC.
Perquè aquesta és la qüestió: ERC i IC són les úniques forces que plantegen seriosament la ruptura amb l'antic règim. La resta, CiU, PP i PSC, d'una forma o d'una altre estan defensant uns interessos que enfonsen les arrels molt lluny en el temps i que estan molt ben relligades. Interessos que són econòmics, polítics o, com he dit abans, àdhuc religiosos. Interessos, molts cops, familiars o de clans. Tanmateix, els missatges que dirigeixen CiU, PSC i PP són capaços de generar l'adhesió de la majoria dels votants. El fet incontestable és aquest: La majoria els vota.
És més que probable que, a partir del proper dilluns ERC i IC encetin una llarga travessa pel desert. Ara bé, ERC i IC tenen esperit de Tuaregs. El seu plantejament, però, difereix de l'elit de l'"Oasi Català", la gent d'ERC i IC no són elits. Són, més aviat, militàncies d'esquerra de la vella escola. Gent que es mouen a nivell de col·lectius de base, per barris, sindicats, associacions i ajuntaments petits i mitjans. i també treballadors i professionals amb fort component ideològic. ERC i IC no són tan diferents. El matís independentista és el que els distingeix. Són l'esquerra parlamentària nacional catalana. La de debò. Molt més que "L'elit del Baix" i els seus interessos immobiliaris.
Bé, son reflexions motivades per la lectura d'un llibre. Un relat opinable. Opinions que caldrà revisar a la llum del que passi el diumenge. Però en la meva opinió i per acabar, més que cap altre cosa, més que el nombre d'escons que obtingui cada partit, el que caldrà veure serà quanta gent haurà anat a votar.
A rel del cas Millet, es va tornar a parlar de l'Oasi català i recordo que en alguna TV es feia menció explícita d'aquest llibre, i en particular d'una frase que hi apareix més d'un cop "Som uns quatre-cents, però sempre som els mateixos" que els autors posen en boca, precisament de Fèlix Millet.
El llibre és una anàlisi periodístic que aporta un munt de da dades sobre aquests "quatre-cents" noms de l'elit barcelonina, atenció a la dada, de l'any 2001, moment de la publicació. L'anàlis ens parla de les relacions de parentiu familiar, però també de les de companys de determinades escoles, o de determinades societats i institucions d'accés reservat.
També ens parla dels interessos personals ja siguin econòmics, polítics o religiosos, que són el motor de les aliances, els pactes o les traicions d'aquesta elit.
Es descobreix com en aquell llunyà 2001, gairebé fa una dècada, l'elit dirigent del país era format per un conglomerat unit per llaços familiars, o d'amistat, o d'interès que abraçava totes les forces de l'arc parlamentari en major o menor mesura. Certament amb més pes als partits de la dreta oficial catalana, com CiU i PP, però amb molts i molt notables representants al PSC, que en aquell moment estava més aviat dominat pel sector "catalanista", i amb algun nom que hauria mig renegat del seu origen a IC, o inclús a ERC.
En aquests deu anys, però, han passat moltes coses. La foto que presenta aquest llibre s'ha mogut en aquesta dècada, tot i que sembla que ens trobem a les portes de veure com un dels personatges que despuntaven en aquell moment, Artur Mas, és a punt d'assolir un objectiu que fa deu anys semblava a tocar i que, sorprenentment, llavors no va ser.
EL que és interessant d'aquest llibre és que ens dona el punt de partida per un relat del que ha passat després. Un relat. El meu. No dic que sigui "el relat", ni que es correspongui amb la realitat.
I és que en 10 anys han passat algunes coses. L'Aznarat va mostrar-se amb tota la seva duresa i va provocar una reacció que en part va capitalitzar una ERC que, en aquells moments estava controlada pel que s'anomenaria "grup de Tarragona", amb Carod i Benach com a noms principals.
Justament, gent que no pertanyien a l'elit barcelonina. Aquella ERC, juntament amb IC i PSC van trastornar aquell "oasi català" en els que uns es tapaven les vergonyes als altres, però en el que el poder polític estava repartit d'una forma molt concreta.
L'entrada de la gent d'ERC cal entendre-la com fonamental en aquest entramat. Es trencava el monopoli del poder de l'elit barcelonina i, de cop, gent de l'esquerra, gent que no pertanyia al "Círculo de economia", ni al "Círculo Ecuestre", ni eren del "Cercle del Liceu", ni del "Palau de la Música", ni havien posat mai els peus a la llotja del Barça, ni pertanyien a les nissagues de financers o industrials, o dels grans cognoms dels senyors de Barcelona entraven al Palau de la Generalitat, amb un President, això sí, amb l'il·lustre cognom Maragall.
Però d'alguna manera l'esquema ja s'havia trencat. Uns nouvinguts ocupaven conselleries i l'elit de Barcelona i nouvinguts, tots plegats, havien de trobar una nova forma de negociar.
Les coses mai van ser fàcils per aquell primer govern tripartit i la reforma de l'estatut, que mai va ser ni tan sols plantejada amb el Pujolisme va esdevenir un camp de mines, sabotejat des de Madrid, i sobretot, des de Barcelona. El pacte Mas-Zp cal veure'l com la penúltima punyalada per l'esquena al govern tripartit d'una CiU (és dir, els interessos que representa) que pretenia recuperar a Madrid el que va perdre a Barcelona.
I llavors la història va donar un altre gir interessant. Dins del PSC el "grup del Baix" capitanejat per Montilla donava un cop d'estat intern. EL "grup del Baix" eren encara més estrangers des del punt de vista de l'elit barcelonina que el "grup de Tarragona", però amb una diferència important: estaven molt ben organitzats i portaven anys al front de governs municipals al Baix LLobregat, però també al Barcelonès nord, i al Vallès. Aquest "grup del Baix", en ells mateixos representaven (i representen) una elit amb forts interessos immobiliaris (com s'ha destapat després amb el cas Pretòria).
I el pacte tripartit es va refer, però aquest cop "El grup de Tarragona", amb el ripollenc Joan Puigcercós com a nom ascendent, va pactar amb el PSC, sector "grup del Baix", i amb IC el nou govern tripartit que deixava fora, de nou, a tot un sector de l'elit barcelonina del repartiment del poder polític. Aquest cop, el cognom Montilla substituia al de Maragall.
L'actual, i gairebé sortint, govern tripartit les ha vist de molts colors: la primera i més greu, una crisi econòmica d'abast planetari que ha afectat, afecta i afectarà a Catalunya i que ha deixat l'economia de la Generalitat tocada i ben tocada. Una crisi que ha abocat milers de treballadors a l'atur i que ha destruït al sector de la construcció. En una dramàtica reacció en cadena, la caiguda de la construcció ha ensorrat economies municipals, a tocat seriosament el sector de l'automoció i al sector financer. L'economia s'ha gripat després d'anar sobrerevolucionada durant gairebé dues dècades.
Però no només això: els escàndols de corrupció, Palau i Pretòria, i d'altres. Tanmateix, aquests casos s'han ventilat a l'opinió pública però sense arribar a fer massa sang. Crec que poden ser dues coses: o bé l'oasi català s'està recomposant, amb nous actors. Diguem que l'elit barcelonina ha après a negociar i a considerar com "dels seus" al "grup del baix". I és que, en definitiva, els taurons no es mosseguen entre ells i, fins i tot, poden arribar a caçar en grup. O bé és que l'entramat de l'oasi català original ha superat amb facilitat aquest set anys d'escassedat de poder polític. Ben mirat, van sobreviure a quaranta anys de franquisme i, no només això, van ser capaços de prosperar i fer-se forts. Per tant, sent com son ells els qui tenen la paella pel mànec al món financer i de negocis, i que mai ho han vist perillar, perquè no pensar que, simplement, ara tornen després d'un breu parèntesi en que s'han dedicat als seus negocis i a preparar el retorn a "la seva casa"?
O encara millor: totes dues a l'hora. L'Oasi català ara té nous membres que sabran fer negocis junts. Ara toca posar de nou un cognom que soni ben català. I cal foragitar als autèntics forasters de la casa gran: ERC i IC.
Perquè aquesta és la qüestió: ERC i IC són les úniques forces que plantegen seriosament la ruptura amb l'antic règim. La resta, CiU, PP i PSC, d'una forma o d'una altre estan defensant uns interessos que enfonsen les arrels molt lluny en el temps i que estan molt ben relligades. Interessos que són econòmics, polítics o, com he dit abans, àdhuc religiosos. Interessos, molts cops, familiars o de clans. Tanmateix, els missatges que dirigeixen CiU, PSC i PP són capaços de generar l'adhesió de la majoria dels votants. El fet incontestable és aquest: La majoria els vota.
És més que probable que, a partir del proper dilluns ERC i IC encetin una llarga travessa pel desert. Ara bé, ERC i IC tenen esperit de Tuaregs. El seu plantejament, però, difereix de l'elit de l'"Oasi Català", la gent d'ERC i IC no són elits. Són, més aviat, militàncies d'esquerra de la vella escola. Gent que es mouen a nivell de col·lectius de base, per barris, sindicats, associacions i ajuntaments petits i mitjans. i també treballadors i professionals amb fort component ideològic. ERC i IC no són tan diferents. El matís independentista és el que els distingeix. Són l'esquerra parlamentària nacional catalana. La de debò. Molt més que "L'elit del Baix" i els seus interessos immobiliaris.
Bé, son reflexions motivades per la lectura d'un llibre. Un relat opinable. Opinions que caldrà revisar a la llum del que passi el diumenge. Però en la meva opinió i per acabar, més que cap altre cosa, més que el nombre d'escons que obtingui cada partit, el que caldrà veure serà quanta gent haurà anat a votar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)