Parlant amb companys de feina de les properes eleccions del 9 de març m'he trobat amb algunes opinions que no se fins a quin punt són majoritàries, però que m'han fet pensar: Una, les eleccions són cosa de dos, ZP o Rajoy; una altre: cap partit solucionarà res; un mes: entre votar un o l'altre, triaria el que tornés més calers, el ZP diu que donarà 400€, doncs ZP, que el Rajoy millora l'oferta, doncs el Rajoy.
Bé, aquesta era una tertúlia en la que parlaven gent que normalment no estan interessats per la política, llevat, si de cas, del moment de les eleccions. El seu primer dubte és anar o no anar a votar, el segon dubte que tenen és el de a qui votar.
La cosa a mi em provoca reflexions. Suposo que un militant de partit més militant que no pas jo hauria tractat de fer un miting per demanar el vot per a l propi partit, però en el meu cas em vaig sorprendre de veure com tan ràpidament es reduïen les eleccions a una tria entre dos candidats. O com no es distingia entre opcions antagòniques o com es contemplava la subhasta del vot en termes estrictament monetaris: 400 euros a la una, 400 euros a les dues, 400 euros a les tres.
Suposo que un militant més militant s'hauria escandalitzat, però jo crec que el poble és savi i que parla per boca dels companys de feina, de la senyora de la neteja i dels veïns pensionistes. Per tant, vaig posar-me a meditar sobre el que el poble estava dient.
El poble estava dient que el sistema de partits i les llistes tancades han reduït la tria de diputats a l'obtenció d'uns mers percentatges o quotes de poder. A les llistes hi van noms de persones, però podrien anar-hi igual els productes de la llista de la compra, o les classificacions de la lliga. No es trien ideologies, ni tan sols partits, es tria la imatge d'un candidat. És l'únic que de veritat es pot triar, tenint en compte que la confecció de les llistes és una matèria reservada a les direccions dels partits.
Conseqüentment, si només es tracta de triar entre un candidat o altre, i no hi compta per res la ideologia, és lícit triar, per exemple, el candidat més ben pentinat, o el que tingui els ulls més bonics, o el cos més esvelt o la cigala més llarga.
O, molt millor, si realment no hi compta per res la ideologia i vist que la governació és una cosa en la que no tenim res a decidir, llavors és lícit triar el candidat que ens faci els regals més bons, o vist que com això de fer regals sempre és molt compromès, millor fer com els avis amb els nets adolescents: regalar calers i que cadascú se'ls gasti en el que més li agradi.
Tanmateix, el poble ja té molta experiència com a consumidor i sap que les campanyes publicitàries en que et regalen coses, molts cops has d'aguantar discursos molt llargs per a regals que després tampoc són el que t'havien promès. Per aquesta raó, el poble es planteja no anar a votar, doncs tampoc en trauria un gran profit.
Que el poble sàpiga que la ideologia no compta no s'ha d'interpretar amb que el poble no distingeixi entre una ideologia o altre, o que el poble es pensi que no existeixen les ideologies -el poble prou que sap que existeixen- o que el poble no sàpiga que hi ha més de dues opcions, o que el poble no sàpiga que es trien diputats i no percentatges.
El poble sap que hi han uns polítics que es diuen de dretes i que volen privatitzar totes les coses públiques per a quedar-se-les ells o els seus amics per quan no facin de polítics; i el poble sap que hi han uns que es diuen d'esquerres que també estan privatitzant o bé directament, o bé amb la curiosa fórmula de les empreses mixtes públic-privat on, de fet, ells manen a les empreses públiques amb la ganga de poder fer de polítics a l'hora.
Uns i altres diuen que abaixaran impostos pel bé del poble, i llavors el poble es pregunta qui pagarà les pensions, la sanitat i l'ensenyament públic. I el poble també es pregunta si potser alguna empresa privada (o mixta) no acabarà prestant aquests serveis, però no amb voluntat de servei, sinó amb voluntat de lucre.
El poble també es pregunta com pot ser que es reparteixin 400 per a cadascú i si això és just, o 2500€ per nadó, o un xec de 20o€ per lloguer. El poble es pregunta si això servirà per alguna cosa més que per pujar en 200€ o més els preus dels lloguers, o fer més cars els bolquers, els mobles infantils, la roba de nens, o les guarderies en un total agregat de 2500€ o més, o si, senzillament l'IPC ens portarà una pujada de preus que farà que els 400€ desapareguin abans d'haver-los cobrat.
Els de la dreta ja ho volien fer tot això i molt més. Que els de l'esquerra actuïn com els de la dreta és quelcom que resulta força descoratjador. Com va dir algú: per votar a la còpia, millor votar l'original. Els de l'esquerra en diuen d'això ocupar el centre. El poble potser pensa que d'això se'n diu connivència amb la dreta.
Vist que la dreta i "l'esquerra" actuen igual, potser sí que el poble té raó a l'hora de decidir-se pel candidat més bufó, o amb un tarannà més afable. Però també podria decidir que millor anar-se'n a la platja, o a la muntanya, o quedar-se a casa veient la tele. Que voti sa mare i a mi no m'emprenyis.
El poble té la possibilitat també de votar altres opcions. Aquestes opcions poden ser una tercera via si són prou fortes per trencar el bipartidisme. No està escrit que al parlament espanyol només hi hagin d'haver dos blocs hegemònics. Pot haver-hi un tercer bloc que, sense ser hegemònic, sigui prou fort per decantar la balança, o per fiscalitzar al govern sigui del color que sigui, o si és que realment la cosa no dóna per més, que una part del poble d'aquí es pensa que no en dóna, per veure si poden dur el peix al cove del poble d'aquesta banda d'aquí.
I el poble que sembla cansat per això del paripé de les eleccions i un sistema "democràtic" que no ho és gaire. El poble que està cansat de legitimar amb el seu vot a unes elits de polítics-empresaris que juguen a les multinacionals amb diners públics. El poble que veu com li volen comprar el vot amb diners públics aquells que suposadament haurien de defensar els serveis públics de qualitat i la utilització dels impostos pel bé de tots i, en particular, dels més desafavorits.
Jo, com el poble, d'aquesta dreta i d'aquesta "esquerra" no en vull saber res. Però no em quedaré a casa. Aposto per la tercera via.
dimecres, 30 de gener del 2008
divendres, 25 de gener del 2008
ferum 19G
Dels fets( o dels no-fets?) del 19G jo en se el mateix que tothom: molt poca cosa. El que sí se, però, és el que posaven els diaris. En particular em van cridar l'atenció dos diaris: el Periódico amb la seva portada i l'anàlisi de la resolució del jutge que va fer Vilaweb.
La portada del Periódico era aquesta:
Déu n'hi do.
La portada hauria servit també per al cas que un atemptat s'hagués dut a terme.
Era aquest efecte de por el que pretenia aconseguir El Periódico? Espantar al personal?
El Periódico va publicar aquesta portada tremendista, aterridora (que ve de terror, igual que terrorisme) a partir de la mateixa informació que duia a la redacció del Vilaweb a subtitular el seu anàlisi amb un "L'Audiència espanyola suscita dubtes sobre el previst atac d'al-Qaida a Barcelona".
Avui, un periodista ha preguntat al Ruby (el ministre Rubalcaba, per als no iniciats) per quin motiu uns suïcides necessitaven uns temporitzadors. I el Ruby no ha dit res. Avui, sembla que la pel·lícula es podria dir "El Retorn del Comando Dixan".
Si algú anava a cometre un atemptat i es tenien proves, aleshores calia actuar. Crec que és absurd discutir si la policia ha actuat bé o malament. Els seus motius els hauran dut a actuar. Cal pensar que motius estrictament policials i de sospita fonamentada. La pregunta que passa pel cap, però, és: si en comptes de trobar-nos en plena pre-campanya electoral ens haguéssim trobat en unes dates del calendari allunyades de qualsevol votació, la policia hauria actuat igual?
Doncs potser no. I potser el fet que s'acostin eleccions sigui un bon motiu per incrementar el nivell d'alerta i actuar de forma més contundent ara.
Segurament, la policia ha fet el que havia de fer i la llei li permet. En particular, l'aplicació als detinguts de la llei antiterrorista.
Amnistia Internacional va denunciar que la llei antiterrorista permetia i afavoria els mals tractes. Dit sense eufemismes: la tortura.
La llei, però, permet a la policia fer aquestes coses. Jo penso que caldria canviar la llei. En tot cas, però, no és aquesta la qüestió que em sobta. El que em sobta és que un diari va obrir portada amb un esfereïdor titular que obviava la presumpció d'innocència. Perquè?
Perquè ara hi han enquestes als diaris preguntant a la gent si te por d'agafar el metro, o si te por d'un atemptat islamista? els pregunten si tenen por o és que els volen induir la por?
Qui guanya amb aquesta por de la gent?
Potser alguna ment putrefacta vol intentar repetir un esquema semblant al de fa quatre anys? o potser volen fer veure que fa quatre anys va haver un atemptat "i ara no"? La Chacon diu "no utilitzarem el terrorisme com arma electoral", però l'aparell de propaganda prova d'espantar a la gent: "buuu! recordeu Madrid i l'11-M! buuu!"
Altres diuen que Catalunya és un niu de terroristes. I altres aprofiten per atacar al Saura. I diuen que el conseller d'interior no sap res i el ridiculitzen. Els mateixos que van pactar a Madrid que els mossos no tindrien competències de terrorisme ara demanen explicacions al conseller.
Uns i altres s'han llençat com feres per a treure'n suc de "l'atemptat". Això sí, cap d'ells utilitzarà el terrorisme com arma electoral.
Jo cec que per poder mediàtic, qui pot treure'n més profit és el PSC-PSOE. Si ho fan bé podran vendre la moto de que amb ells "no n'hi ha hagut d'atemptat, i amb el PP sí que va haver-n'hi". Això sí, hauran d'espantar al personal amb coses com això que hem vist de portades aterridores o enquestes sobre la por a agafar el metro.
A més, en el cas que no es pogués demostrar res, segur que no serà abans de les eleccions. O sigui que oli en un llum.
Quina pudor que fa tot això. Arôme Socialiste, potser?
La portada del Periódico era aquesta:
Déu n'hi do.
La portada hauria servit també per al cas que un atemptat s'hagués dut a terme.
Era aquest efecte de por el que pretenia aconseguir El Periódico? Espantar al personal?
El Periódico va publicar aquesta portada tremendista, aterridora (que ve de terror, igual que terrorisme) a partir de la mateixa informació que duia a la redacció del Vilaweb a subtitular el seu anàlisi amb un "L'Audiència espanyola suscita dubtes sobre el previst atac d'al-Qaida a Barcelona".
Avui, un periodista ha preguntat al Ruby (el ministre Rubalcaba, per als no iniciats) per quin motiu uns suïcides necessitaven uns temporitzadors. I el Ruby no ha dit res. Avui, sembla que la pel·lícula es podria dir "El Retorn del Comando Dixan".
Si algú anava a cometre un atemptat i es tenien proves, aleshores calia actuar. Crec que és absurd discutir si la policia ha actuat bé o malament. Els seus motius els hauran dut a actuar. Cal pensar que motius estrictament policials i de sospita fonamentada. La pregunta que passa pel cap, però, és: si en comptes de trobar-nos en plena pre-campanya electoral ens haguéssim trobat en unes dates del calendari allunyades de qualsevol votació, la policia hauria actuat igual?
Doncs potser no. I potser el fet que s'acostin eleccions sigui un bon motiu per incrementar el nivell d'alerta i actuar de forma més contundent ara.
Segurament, la policia ha fet el que havia de fer i la llei li permet. En particular, l'aplicació als detinguts de la llei antiterrorista.
Amnistia Internacional va denunciar que la llei antiterrorista permetia i afavoria els mals tractes. Dit sense eufemismes: la tortura.
La llei, però, permet a la policia fer aquestes coses. Jo penso que caldria canviar la llei. En tot cas, però, no és aquesta la qüestió que em sobta. El que em sobta és que un diari va obrir portada amb un esfereïdor titular que obviava la presumpció d'innocència. Perquè?
Perquè ara hi han enquestes als diaris preguntant a la gent si te por d'agafar el metro, o si te por d'un atemptat islamista? els pregunten si tenen por o és que els volen induir la por?
Qui guanya amb aquesta por de la gent?
Potser alguna ment putrefacta vol intentar repetir un esquema semblant al de fa quatre anys? o potser volen fer veure que fa quatre anys va haver un atemptat "i ara no"? La Chacon diu "no utilitzarem el terrorisme com arma electoral", però l'aparell de propaganda prova d'espantar a la gent: "buuu! recordeu Madrid i l'11-M! buuu!"
Altres diuen que Catalunya és un niu de terroristes. I altres aprofiten per atacar al Saura. I diuen que el conseller d'interior no sap res i el ridiculitzen. Els mateixos que van pactar a Madrid que els mossos no tindrien competències de terrorisme ara demanen explicacions al conseller.
Uns i altres s'han llençat com feres per a treure'n suc de "l'atemptat". Això sí, cap d'ells utilitzarà el terrorisme com arma electoral.
Jo cec que per poder mediàtic, qui pot treure'n més profit és el PSC-PSOE. Si ho fan bé podran vendre la moto de que amb ells "no n'hi ha hagut d'atemptat, i amb el PP sí que va haver-n'hi". Això sí, hauran d'espantar al personal amb coses com això que hem vist de portades aterridores o enquestes sobre la por a agafar el metro.
A més, en el cas que no es pogués demostrar res, segur que no serà abans de les eleccions. O sigui que oli en un llum.
Quina pudor que fa tot això. Arôme Socialiste, potser?
www.albertbaranguer.cat
Acabo de posar en marxa el domini www.albertbaranguer.cat al bloc.
Primer donar les gràcies a dominispersonals.cat per la seva col·laboració per a posar-ho en marxa.
Segon, dir que el meu ego surt clarament reforçat.
I tercer: vaig a celebrar-ho amb uns xupitos de Ratafia Bosch. Fidel companya i musa tants cops inspiradora.
Primer donar les gràcies a dominispersonals.cat per la seva col·laboració per a posar-ho en marxa.
Segon, dir que el meu ego surt clarament reforçat.
I tercer: vaig a celebrar-ho amb uns xupitos de Ratafia Bosch. Fidel companya i musa tants cops inspiradora.
dimecres, 23 de gener del 2008
recuperar l'abstenció
Hi ha qui diu que la campanya electoral per les legislatives espanyoles va començar l'endemà de les votacions del 14 de març de 2004. Crec que tenen raó els que diuen això. Tanmateix, em fa l'efecte que els darrers dies el to de la campanya ha pujat.
Els sondejos parlen, un cop més, de l'abstenció creixent. És previsible l'abstenció i més si es te en compte la gran motivació per anar a votar de fa fa quatre anys. Però no per això cal deixar d'assenyalar-la com un dels mals pitjors.
Jo tinc força clar que votaré Esquerra. En aquest sentit, els sondejos deixen un regust agredolç: sembla molt probable que Esquerra rebrà prou confiança dels votants com per a mantenir el grup propi. Tanmateix, també sembla que la confiança rebuda no serà suficient com per a mantenir el nombre d'escons.
Per mi, que penso que Esquerra és l'eina més important de la que es disposa a Catalunya per a construir un estat propi, aquesta possible reculada no em fa cap gràcia. D'altra banda, la comparació dels resultats previstos amb els resultats de fa 8 anys, són bons. Significa que la proporció de votants independentistes creix. Que es tracta d'una base de votants que creix, més enllà del fet que, puntualment, Esquerra va rebre molts vots de gent que va pensar, fa quatre anys, que era l'opció més combativa amb Aznar i el PP.
A mi em preocupa saber si el vot prestat ha tornat a les seves posicions originals o ha anat a l'abstenció. No és el mateix una cosa que l'altre.
L'abstenció és el gran enemic. Avui llegia un comentari (em sembla que del Xavi Mir) que parlava del vot nul, el vot blanc, l'abstenció, el vot minoritari ("friqui") com a recursos per a motivar l'abstencionisme. Arribava a la conclusió que l'experiència demostra que totes aquests opcions, de forma objectiva, no compten. Que el Parlament espanyol (qualsevol parlament) es plena de diputats independentment de si la participació ha estat alta o baixa, o si hi ha hagut o no més o menys vots friquis, blancs o nuls. La legitimitat, si més no des de l'aparell de l'estat, no es qüestiona en cap cas. Resulta, doncs, que la única opció d'influir en el govern de l'estat és votar als partits que obtindran representació parlamentària.
Com vaig llegir l'altre dia, el sistema democràtic, o la seva implementació de democràcia de partits, és un sistema de carències. Només permet triar entre un nombre limitat d'opcions que, a més, s'assemblen molt entre elles.
Un sistema carencial, amb una oferta poc variada que, en les seves corrents principals, no pretén cap canvi estructural (canvi que, d'altra banda, tampoc és una demanda multitudinària). Llavors, perquè m'hauria d'extranyar l'abstenció?
Potser perquè jo sí que vull un canvi estructural profund: la independència del meu país. Per això, per mi, que l'abstenció sigui tan alta em desconcerta i em sap molt més greu que una disminució en el grau de confiança dipositat en el partit que defenso. Potser em sobta perquè crec que la democràcia no ha de ser carencial, ans al contrari, i que cal que tothom pugui dir la seva, ja sigui en un bloc, o en una assemblea com les que caracteritzen a Esquerra, partit assembleari.
I aquesta és la lluita: recuperar de l'abstenció als compatriotes desencantats. Proposar-los un projecte. Perfilar-lo amb ells. Cal mobilitzar totes les forces del país.
Els sondejos parlen, un cop més, de l'abstenció creixent. És previsible l'abstenció i més si es te en compte la gran motivació per anar a votar de fa fa quatre anys. Però no per això cal deixar d'assenyalar-la com un dels mals pitjors.
Jo tinc força clar que votaré Esquerra. En aquest sentit, els sondejos deixen un regust agredolç: sembla molt probable que Esquerra rebrà prou confiança dels votants com per a mantenir el grup propi. Tanmateix, també sembla que la confiança rebuda no serà suficient com per a mantenir el nombre d'escons.
Per mi, que penso que Esquerra és l'eina més important de la que es disposa a Catalunya per a construir un estat propi, aquesta possible reculada no em fa cap gràcia. D'altra banda, la comparació dels resultats previstos amb els resultats de fa 8 anys, són bons. Significa que la proporció de votants independentistes creix. Que es tracta d'una base de votants que creix, més enllà del fet que, puntualment, Esquerra va rebre molts vots de gent que va pensar, fa quatre anys, que era l'opció més combativa amb Aznar i el PP.
A mi em preocupa saber si el vot prestat ha tornat a les seves posicions originals o ha anat a l'abstenció. No és el mateix una cosa que l'altre.
L'abstenció és el gran enemic. Avui llegia un comentari (em sembla que del Xavi Mir) que parlava del vot nul, el vot blanc, l'abstenció, el vot minoritari ("friqui") com a recursos per a motivar l'abstencionisme. Arribava a la conclusió que l'experiència demostra que totes aquests opcions, de forma objectiva, no compten. Que el Parlament espanyol (qualsevol parlament) es plena de diputats independentment de si la participació ha estat alta o baixa, o si hi ha hagut o no més o menys vots friquis, blancs o nuls. La legitimitat, si més no des de l'aparell de l'estat, no es qüestiona en cap cas. Resulta, doncs, que la única opció d'influir en el govern de l'estat és votar als partits que obtindran representació parlamentària.
Com vaig llegir l'altre dia, el sistema democràtic, o la seva implementació de democràcia de partits, és un sistema de carències. Només permet triar entre un nombre limitat d'opcions que, a més, s'assemblen molt entre elles.
Un sistema carencial, amb una oferta poc variada que, en les seves corrents principals, no pretén cap canvi estructural (canvi que, d'altra banda, tampoc és una demanda multitudinària). Llavors, perquè m'hauria d'extranyar l'abstenció?
Potser perquè jo sí que vull un canvi estructural profund: la independència del meu país. Per això, per mi, que l'abstenció sigui tan alta em desconcerta i em sap molt més greu que una disminució en el grau de confiança dipositat en el partit que defenso. Potser em sobta perquè crec que la democràcia no ha de ser carencial, ans al contrari, i que cal que tothom pugui dir la seva, ja sigui en un bloc, o en una assemblea com les que caracteritzen a Esquerra, partit assembleari.
I aquesta és la lluita: recuperar de l'abstenció als compatriotes desencantats. Proposar-los un projecte. Perfilar-lo amb ells. Cal mobilitzar totes les forces del país.
dissabte, 19 de gener del 2008
Xarxa Republicana
Avui toca comentar la iniciativa del Moisès Rial, de la secció local de Puig-Reig, al Berguedà, que és l'impulsor de la "xarxa republicana". Ara, en Moisès ha obert el bloc i convida als integrants de la xarxa a participar amb les seves aportacions.
Doncs vet aquí la meva aportació:
"El primer és el primer: gràcies al Moisès per convidar-me a participar al bloc.
Un company de feina m'ha passat un llibre: "El poder de las redes" (també en gallec) que parla justament d'això, del poder de les xarxes, dels blocs, de les wikis, de la relació entre poder i fluxos de informació i de com aquesta relació és diferent en el món real i el virtual. A Internet afirma es va més enllà de la democràcia per entrar en la multiarquia. Aquest mot us costarà trobar-lo.
És un llibre interessant. Algú em va fer notar que alguna de les seves afirmacions és poc realista, en particular la que diu que la xarxa escapa al control del poder. Segurament és matisable i caldria dir que certs fenòmens d'allau del tipus "passa-ho" són massa ràpids per a ser controlats però que d'altres, com els blocs, sí poden ser més fàcilment reprimits o controlats, recordem el cas xinès.
Tanmateix, a casa nostra, els atacs que ha patit l'espai virtual de la informació i l'opinió lliures no han impedit la creació de xarxes ideològiques, com aquesta mateixa, o la xarxa de blocs sobiranistes, o l'extraordinària victòria que ha representat el .cat.
I això a què ve? En l'acte de presentació als nous militants a la que vaig assistir quan em vaig afiliar a Esquerra, el Joan Puigcercós va dir que tots els militants eren importants. Que per al partit compta el militant de "només paga quota", compta el militant que enganxa cartells, compta el militant que només apareix per fer d'apoderat, compta el militant que ocupa un càrrec de partit o electe...
Jo crec que ara també podem afegir els "ciber-militants". Els que fan opinió, els que proposen iniciatives i campanyes, o els que les "passen", els que fan propaganda...
I en això estem. De ciber-militants, entre d'altres coses. Per això, un cop més, gràcies per obrir espais i per connectar voluntats. Aprofitem-ho. Passa-ho."
Doncs vet aquí la meva aportació:
"El primer és el primer: gràcies al Moisès per convidar-me a participar al bloc.
Un company de feina m'ha passat un llibre: "El poder de las redes" (també en gallec) que parla justament d'això, del poder de les xarxes, dels blocs, de les wikis, de la relació entre poder i fluxos de informació i de com aquesta relació és diferent en el món real i el virtual. A Internet afirma es va més enllà de la democràcia per entrar en la multiarquia. Aquest mot us costarà trobar-lo.
És un llibre interessant. Algú em va fer notar que alguna de les seves afirmacions és poc realista, en particular la que diu que la xarxa escapa al control del poder. Segurament és matisable i caldria dir que certs fenòmens d'allau del tipus "passa-ho" són massa ràpids per a ser controlats però que d'altres, com els blocs, sí poden ser més fàcilment reprimits o controlats, recordem el cas xinès.
Tanmateix, a casa nostra, els atacs que ha patit l'espai virtual de la informació i l'opinió lliures no han impedit la creació de xarxes ideològiques, com aquesta mateixa, o la xarxa de blocs sobiranistes, o l'extraordinària victòria que ha representat el .cat.
I això a què ve? En l'acte de presentació als nous militants a la que vaig assistir quan em vaig afiliar a Esquerra, el Joan Puigcercós va dir que tots els militants eren importants. Que per al partit compta el militant de "només paga quota", compta el militant que enganxa cartells, compta el militant que només apareix per fer d'apoderat, compta el militant que ocupa un càrrec de partit o electe...
Jo crec que ara també podem afegir els "ciber-militants". Els que fan opinió, els que proposen iniciatives i campanyes, o els que les "passen", els que fan propaganda...
I en això estem. De ciber-militants, entre d'altres coses. Per això, un cop més, gràcies per obrir espais i per connectar voluntats. Aprofitem-ho. Passa-ho."
diumenge, 13 de gener del 2008
el túnel
Aquesta darrera setmana ha passat entre declaracions i contradeclaracions a favor i en contra de la construcció del túnel de l'AVE entre Sants i La Sagrera.
La última és la que ens assenyala a Jordi Hereu com a directament responsable i impulsor de la construcció del túnel. Hereu vol que es faci el túnel i que s'adjudiquin ja les obres.
Per Hereu, el túnel de l'AVE és un element central per a poder dur a terme una enorme jugada urbanística a la zona de La Sagrera. De la mateixa manera com ja s'està duent a terme una jugada immobiliària equivalent aquí a Sants.
S'hi juguen molts, però molts, calers en tot això. Hereu sembla disposat a tot per tal d0aconseguir que el túnel es construeixi.
Ja vaig dir un cop que Hereu em recorda molt, per estil, per veu, per les formes, a aquests caps executius d'empresa multinacional ambiciosos, sense escrúpols, capaços d'enviar a una plantilla al carrer sense dubtar mig segon, o capaços d'escridassar a un treballador per amenaçar-lo i acollonir-lo i obligar-lo a fer hores extraordinàries sense cobrar en projectes impossibles. Hereu em recorda molt a aquesta mena de caps.
Només és una impressió subjectiva que no es fonamenta més que ens sensacions. El cas, però, és que Hereu em recorda a aquesta mena de gent.
El que sí que veig avui, i no és subjectiu, és emprenyamenta a Sants. I veïns que abandonen els seus pisos al costat del monstruós calaix. I esquerdes als edificis al costat de la via. I fuites de gas al carrer dels meus pares. I treballadors ferits i morts. I esvorancs. I problemes amb les clavegueres per culpa del ciment injectat. I molta por
Però això a Hereu se la porta fluixa perquè ell te una visió urbanística i immobiliària, i ves a saber tu quins pactes ocults i quins jocs d'interessos i poder.
I jo que dic que si es fa el túnel, tindrem tard o d'hora algun ciutadà mort perquè se li ensorrarà la casa. Ves tu a saber si no ha passat ja i ens ho han amagat.
I quan això passi tindrem un culpable: l'alcalde.
Vostè serà responsable dels morts, senyor Hereu.
La última és la que ens assenyala a Jordi Hereu com a directament responsable i impulsor de la construcció del túnel. Hereu vol que es faci el túnel i que s'adjudiquin ja les obres.
Per Hereu, el túnel de l'AVE és un element central per a poder dur a terme una enorme jugada urbanística a la zona de La Sagrera. De la mateixa manera com ja s'està duent a terme una jugada immobiliària equivalent aquí a Sants.
S'hi juguen molts, però molts, calers en tot això. Hereu sembla disposat a tot per tal d0aconseguir que el túnel es construeixi.
Ja vaig dir un cop que Hereu em recorda molt, per estil, per veu, per les formes, a aquests caps executius d'empresa multinacional ambiciosos, sense escrúpols, capaços d'enviar a una plantilla al carrer sense dubtar mig segon, o capaços d'escridassar a un treballador per amenaçar-lo i acollonir-lo i obligar-lo a fer hores extraordinàries sense cobrar en projectes impossibles. Hereu em recorda molt a aquesta mena de caps.
Només és una impressió subjectiva que no es fonamenta més que ens sensacions. El cas, però, és que Hereu em recorda a aquesta mena de gent.
El que sí que veig avui, i no és subjectiu, és emprenyamenta a Sants. I veïns que abandonen els seus pisos al costat del monstruós calaix. I esquerdes als edificis al costat de la via. I fuites de gas al carrer dels meus pares. I treballadors ferits i morts. I esvorancs. I problemes amb les clavegueres per culpa del ciment injectat. I molta por
Però això a Hereu se la porta fluixa perquè ell te una visió urbanística i immobiliària, i ves a saber tu quins pactes ocults i quins jocs d'interessos i poder.
I jo que dic que si es fa el túnel, tindrem tard o d'hora algun ciutadà mort perquè se li ensorrarà la casa. Ves tu a saber si no ha passat ja i ens ho han amagat.
I quan això passi tindrem un culpable: l'alcalde.
Vostè serà responsable dels morts, senyor Hereu.
divendres, 11 de gener del 2008
tecnologies
Costa això del DNS. A veure si no triga gaire més.
Aquests dies estic molt tecnològic. M'han caigut a les mans algunes eines que m'han interessat molt: per una banda el FlashDevelop.
FlashDevelop és una eina open source per a desenvolupar aplicacions per al framework Adobe Flex3 fent servir ActionScript 2 i MXML. El resultat son aplicacions SWF que es poden encastar a les pàgines HTML o que poden operar com a rich-clients fora del navegador, per exemple executant-se en el Flash player. Tots hem vist animacions en Flash. Amb FlashDevelop es poden crear aplicacions Flash que continguin els elements de la riquesa gràfica i visual de Flash.
Una reflexió després de fer proves amb el FlashDevelop ha estat, inevitablement, la comparació de Flex amb AJAX. Ambdues són tecnologies que multipliquen la potencia del clients. Ambdues són les evolucions o els refinaments de tecnologies que ja porten temps funcionant i es tracta, doncs, de tecnologies madures i amb comunitats importants de desenvolupadors. Ambdues estan suportades per la majoria dels navegadors d'Internet.
Llavors quan triar una o altre? Flash és un estàndard "de facto" que de forma aclaparadorament majoritària es troba en les mini animacions publicitàries, banners, efectes especials i gadgets multimèdia de gairebé qualsevol pàgina d'Internet. No he trobat, en canvi, tants formularis o aplicacions web que el facin servir per a la seva implementació. En canvi, sembla que hi ha un consens entre els desenvolupadors a l'hora d'utilitzar AJAX per a la implantació de noves aplicacions web.
El fet que crida l'atenció, però, és que Flash, si més no en aquesta última encarnació de Flex3 - ActionScript2 - MXML, no s'utilitzi en moltes més aplicacions d'Internet. Potser el motiu és que encara no ha tingut temps: Flex3 actualment està en fase beta i que només en el darrer any Adobe va prendre la decisió estratègica de convertir Flex2 en un framework open-source.
Flex3 és molt poderós. Molt. ActionScript té una aire familiar als programadors Java i, encara que hi han alguns conceptes diferents, resulta molt senzill desenvolupar ben aviat aplicacions amb un grafisme que no es pot somniar si només es fa servir DHTML i AJAX.
Obro incís. A conseqüència de la investigació i proves que he estat fent amb el FlashDevelop he descobert un entorn germà per a .NET: el SharpDevelop. Una completa IDE que permet desenvolupar C# i VB.NET. IDE completa, amb depurador i paleta de components, accés a fonts de dades... també opensource i lleugera. Una alternativa lliure al VisualStudio.NET. Una IDE amb un aire diferent a les IDEs pesades i basades en Eclipse que ens són tan familiars als programadors de Java. Tanco incís.
Tanmateix, AJAX està allà. No hi ha res més lleuger que AJAX. Certament que AJAX pateix els inconvenients de no dependre d'una única marca: Flax és un producte d'Adobe i Adobe el cuida, el mima i en fixa l'estàndard. AJAX no. Hi ha dotzenes de frameworks AJAX, tot i que n'hi han alguns que, segurament, són els preferits. Per mi, opció estrictament personal, la referència és el Google Web Toolkit. Tanmateix, les diferències entre navegadors són l'infern dels programadors d'Internet. Avui, amb tants anys com portem "d'estandarització" de tecnologies, resulta difícil que una aplicació web desenvolupada sobre un navegador tingui el mateix comportament a un navegador diferent o entre versions del mateix navegador.
Doncs bé, això Flash ho obvia completament. Si hi ha plugin de Flash, el comprtament és el mateix independentment de la plataforma. Això, de fet recorda a la màquina virtual de Java i els applets. Els applets de java eren una bona idea amb una tecnologia que encara no estava prou madura. Avui, els applets java (java, de fet) s'han quedat enrera en la part gràfica i no poden competir amb la riquesa gràfica de Flash.
Però llavors apareixen nous actors. I si es poguessin fer animacions amb XML? i llavors apareix SVG: gràfics vectorials fàcils de generar i que es poden animar (encara que això ultim només està ben soportat per, quines coses, el SVG viewer d'Adobe per a Internet Explorer. Firefox, dona un suport parcial que no admet, almenys en el Firefox 2.0.0.x, l'animació.
Tanmateix, SVG es pot generar facilment amb eines opensource com Inkscape, o OpenOffice... Aleshores podem pensar en la promesa de DHTML + SVG + AJAX. Si afegim SMIL com a llenguatge XML per a presentacions o animacions multimèdia (SMIL compta amb eines open source com LimSee2, que recorden vagament als Flash primitius) ens queda un cocktail amb XML relligant diverses tecnologies lliures, obertes i en expansió i amb JavaScript com a llenguatge universal del client.
Enfront això, l'estratègia d'Adobe amb el seu atractiu i poderós Flex...
Llavors arriba un projecte per a una nova aplicació d'Internet i cal decidir. Quina tecnologia triar?
Per descomptat que cada projecte és un cas, i que la tria d'una tecnologia o altre per a un projecte concret respon als seus requeriments i especificacions. La tecnologia pot ser ella mateixa un requeriment.
Per si de cas, seguiré amb els meus experiments amb Flex... i AJAX, SVG i SMIL.
Aquests dies estic molt tecnològic. M'han caigut a les mans algunes eines que m'han interessat molt: per una banda el FlashDevelop.
FlashDevelop és una eina open source per a desenvolupar aplicacions per al framework Adobe Flex3 fent servir ActionScript 2 i MXML. El resultat son aplicacions SWF que es poden encastar a les pàgines HTML o que poden operar com a rich-clients fora del navegador, per exemple executant-se en el Flash player. Tots hem vist animacions en Flash. Amb FlashDevelop es poden crear aplicacions Flash que continguin els elements de la riquesa gràfica i visual de Flash.
Una reflexió després de fer proves amb el FlashDevelop ha estat, inevitablement, la comparació de Flex amb AJAX. Ambdues són tecnologies que multipliquen la potencia del clients. Ambdues són les evolucions o els refinaments de tecnologies que ja porten temps funcionant i es tracta, doncs, de tecnologies madures i amb comunitats importants de desenvolupadors. Ambdues estan suportades per la majoria dels navegadors d'Internet.
Llavors quan triar una o altre? Flash és un estàndard "de facto" que de forma aclaparadorament majoritària es troba en les mini animacions publicitàries, banners, efectes especials i gadgets multimèdia de gairebé qualsevol pàgina d'Internet. No he trobat, en canvi, tants formularis o aplicacions web que el facin servir per a la seva implementació. En canvi, sembla que hi ha un consens entre els desenvolupadors a l'hora d'utilitzar AJAX per a la implantació de noves aplicacions web.
El fet que crida l'atenció, però, és que Flash, si més no en aquesta última encarnació de Flex3 - ActionScript2 - MXML, no s'utilitzi en moltes més aplicacions d'Internet. Potser el motiu és que encara no ha tingut temps: Flex3 actualment està en fase beta i que només en el darrer any Adobe va prendre la decisió estratègica de convertir Flex2 en un framework open-source.
Flex3 és molt poderós. Molt. ActionScript té una aire familiar als programadors Java i, encara que hi han alguns conceptes diferents, resulta molt senzill desenvolupar ben aviat aplicacions amb un grafisme que no es pot somniar si només es fa servir DHTML i AJAX.
Obro incís. A conseqüència de la investigació i proves que he estat fent amb el FlashDevelop he descobert un entorn germà per a .NET: el SharpDevelop. Una completa IDE que permet desenvolupar C# i VB.NET. IDE completa, amb depurador i paleta de components, accés a fonts de dades... també opensource i lleugera. Una alternativa lliure al VisualStudio.NET. Una IDE amb un aire diferent a les IDEs pesades i basades en Eclipse que ens són tan familiars als programadors de Java. Tanco incís.
Tanmateix, AJAX està allà. No hi ha res més lleuger que AJAX. Certament que AJAX pateix els inconvenients de no dependre d'una única marca: Flax és un producte d'Adobe i Adobe el cuida, el mima i en fixa l'estàndard. AJAX no. Hi ha dotzenes de frameworks AJAX, tot i que n'hi han alguns que, segurament, són els preferits. Per mi, opció estrictament personal, la referència és el Google Web Toolkit. Tanmateix, les diferències entre navegadors són l'infern dels programadors d'Internet. Avui, amb tants anys com portem "d'estandarització" de tecnologies, resulta difícil que una aplicació web desenvolupada sobre un navegador tingui el mateix comportament a un navegador diferent o entre versions del mateix navegador.
Doncs bé, això Flash ho obvia completament. Si hi ha plugin de Flash, el comprtament és el mateix independentment de la plataforma. Això, de fet recorda a la màquina virtual de Java i els applets. Els applets de java eren una bona idea amb una tecnologia que encara no estava prou madura. Avui, els applets java (java, de fet) s'han quedat enrera en la part gràfica i no poden competir amb la riquesa gràfica de Flash.
Però llavors apareixen nous actors. I si es poguessin fer animacions amb XML? i llavors apareix SVG: gràfics vectorials fàcils de generar i que es poden animar (encara que això ultim només està ben soportat per, quines coses, el SVG viewer d'Adobe per a Internet Explorer. Firefox, dona un suport parcial que no admet, almenys en el Firefox 2.0.0.x, l'animació.
Tanmateix, SVG es pot generar facilment amb eines opensource com Inkscape, o OpenOffice... Aleshores podem pensar en la promesa de DHTML + SVG + AJAX. Si afegim SMIL com a llenguatge XML per a presentacions o animacions multimèdia (SMIL compta amb eines open source com LimSee2, que recorden vagament als Flash primitius) ens queda un cocktail amb XML relligant diverses tecnologies lliures, obertes i en expansió i amb JavaScript com a llenguatge universal del client.
Enfront això, l'estratègia d'Adobe amb el seu atractiu i poderós Flex...
Llavors arriba un projecte per a una nova aplicació d'Internet i cal decidir. Quina tecnologia triar?
Per descomptat que cada projecte és un cas, i que la tria d'una tecnologia o altre per a un projecte concret respon als seus requeriments i especificacions. La tecnologia pot ser ella mateixa un requeriment.
Per si de cas, seguiré amb els meus experiments amb Flex... i AJAX, SVG i SMIL.
dimecres, 9 de gener del 2008
al DNS li costa.
La replicació del DNS sembla que costa una mica més del que m'esperava.
A veure si d'aquí un parell de dies...
Mentrestant, aquest post de prova.
A veure si d'aquí un parell de dies...
Mentrestant, aquest post de prova.
diumenge, 6 de gener del 2008
albertbaranguer.cat
Ja tinc el domini albertbaranguer.cat funcionant!
De moment només es fa la redirecció simple o sigui, que quan s'invoca a l'adreça http://albertbaranguer.cat es redirecciona a l'url del bloc. Però en un parell o tres de de dies, un cop es faci la replicació dels DNS, espero poder activar el nom de domini personalitzat a Blogger.
És una forma com una altre d'alimentar el propi ego. En el fons, i no tan en el fons, jo crec que els blocaires són/som uns exhibicionistes.
De pas, el món .CAT té una nova adreça.
Doncs això. Que friso per poder fardar de domini.
Au, bona nit!
De moment només es fa la redirecció simple o sigui, que quan s'invoca a l'adreça http://albertbaranguer.cat es redirecciona a l'url del bloc. Però en un parell o tres de de dies, un cop es faci la replicació dels DNS, espero poder activar el nom de domini personalitzat a Blogger.
És una forma com una altre d'alimentar el propi ego. En el fons, i no tan en el fons, jo crec que els blocaires són/som uns exhibicionistes.
De pas, el món .CAT té una nova adreça.
Doncs això. Que friso per poder fardar de domini.
Au, bona nit!
dissabte, 5 de gener del 2008
carta urgent als reis
Estan a punt de passar els reis i encara no he escrit la meva carta!
Anem per feina:
Estimats reis d'orient, passo de dir mentides i, per tant, no diré que he estat un nen bo i obedient: primer de tot, fa molt anys que no sóc un nen ; i, segon, només sóc obedient quan estic d'acord o no hi ha alternativa possible.
A més, sóc republicà i d'esquerres, així que els meus tractes amb la monarquia, ni que sigui oriental procuro limitar-los a dates escadusseres.
Certament, però, avui és un dia especial i per tant, per "imperatiu legal" per dir-ho d'alguna forma, allà van les meves peticions:
Salut per a a mi i per la meva família i amics.
Una pujada de sou uns quants punt per sobre de l'IPC (4.3% previst! valgui'm Déu Senyor!)
Un tren elèctric, entre Barcelona i la frontera estatal, que no nacional. El tren hauria de ser ràpid. De gran velocitat.
Reparacions per als trens elèctrics de les rodalies i mitja distància. Els vells estan espatllats i les vies també. S'hi fan sots i esvorancs i tot!
Autovies en comptes d'autopistes. L'aeroport del Prat i molts avions. Llum i gas bé de preu i sense apagades. Si això últim no pot ser, per tractar-se de competència estatal, deixeu un paquet d'espelmes.
Un parell de bicicletes noves. Vehicles no contaminants. Així preservaré el medi ambient i m'immunitzaré enfront la pujada de tarifes dels transports públics. Estimats reis d'orient: Si pot ser, que l' aire sigui més net.
Pluja, neu, aigua! o aquest març haurem d'anar amb galledes a la font!
El domini albertbaranguer.cat (de fet, ja està demanat i me'l pago de la meva butxaca, o sigui que, si més no, feu que sigui operatiu aviat).
Pau al món. En especial, Pau per a tots els pobles dissortats que pateixen guerres.
Empenta, energia, embranzida i la llibertat per a Catalunya.
Saps què? em sembla que tot això va més enllà del que poden fer els reis.
Per demanar que no quedi. És bo tenir els objectius clars i saber què es vol.
Però serà millor esforçar-s'hi, posar-hi seny i ser valents quan calgui.
Ses majestats, bona nit. Recordin-se'n del meu fill. Ell sí que els espera.
Anem per feina:
Estimats reis d'orient, passo de dir mentides i, per tant, no diré que he estat un nen bo i obedient: primer de tot, fa molt anys que no sóc un nen ; i, segon, només sóc obedient quan estic d'acord o no hi ha alternativa possible.
A més, sóc republicà i d'esquerres, així que els meus tractes amb la monarquia, ni que sigui oriental procuro limitar-los a dates escadusseres.
Certament, però, avui és un dia especial i per tant, per "imperatiu legal" per dir-ho d'alguna forma, allà van les meves peticions:
Salut per a a mi i per la meva família i amics.
Una pujada de sou uns quants punt per sobre de l'IPC (4.3% previst! valgui'm Déu Senyor!)
Un tren elèctric, entre Barcelona i la frontera estatal, que no nacional. El tren hauria de ser ràpid. De gran velocitat.
Reparacions per als trens elèctrics de les rodalies i mitja distància. Els vells estan espatllats i les vies també. S'hi fan sots i esvorancs i tot!
Autovies en comptes d'autopistes. L'aeroport del Prat i molts avions. Llum i gas bé de preu i sense apagades. Si això últim no pot ser, per tractar-se de competència estatal, deixeu un paquet d'espelmes.
Un parell de bicicletes noves. Vehicles no contaminants. Així preservaré el medi ambient i m'immunitzaré enfront la pujada de tarifes dels transports públics. Estimats reis d'orient: Si pot ser, que l' aire sigui més net.
Pluja, neu, aigua! o aquest març haurem d'anar amb galledes a la font!
El domini albertbaranguer.cat (de fet, ja està demanat i me'l pago de la meva butxaca, o sigui que, si més no, feu que sigui operatiu aviat).
Pau al món. En especial, Pau per a tots els pobles dissortats que pateixen guerres.
Empenta, energia, embranzida i la llibertat per a Catalunya.
Saps què? em sembla que tot això va més enllà del que poden fer els reis.
Per demanar que no quedi. És bo tenir els objectius clars i saber què es vol.
Però serà millor esforçar-s'hi, posar-hi seny i ser valents quan calgui.
Ses majestats, bona nit. Recordin-se'n del meu fill. Ell sí que els espera.
dijous, 3 de gener del 2008
déjà vu
Mals averanys per començar l'any: la vaga dels conductors d'autobús sembla que pot esdevenir indefinida; Jornada caòtica a les rodalies de Barcelona, aquest cop a la zona nord; L'avançament de l'IPC ens porta la xifra de 4.3% per al 2007 que en cas de confirmar-se seria el valor més alt dels darrers anys; l'Euribor també ha pujat; El preu del barril Texas ha superat els 100$, i el Brent va camí de fer-ho aviat. Com a conseqüència tot puja de preu: aliments, energia, serveis...
A més, ja ens van avisant que estalviem aigua. La pluja i la neu que estan caient aquests dies no són suficients per impedir les restriccions anunciades.
Com cada any, tot puja menys els sous. Enguany, però, a més cal afegir la percepció generalitzada d'escassa qualitat en els serveis. Una senyora que sortia al TN queixant-se dels retards a rodalies ho deia clarament: "Nosaltres rebem les cartes en que ens comuniquen que puja l'aigua, la llum, el gas i tot, però els trens no van. Ells no compleixen."
Ells no compleixen.
El pacte, si és que en algun moment hi ha hagut pacte, l'estan trencant ells.
El pacte es trenca i per molts llocs. Els conductors d'autobús fan vaga per demanar dos dies de festa seguits a la setmana. Tant costa replanificar els horaris per a fer això possible? No caldria esperar del govern "d'esquerres" de l'ajuntament de Barcelona una mica més de sensibilitat envers els treballadors, i envers la conciliació familiar?
De fet no crec que calgui esperar gran cosa d'aquest ajuntament "d'esquerres". També era un ajuntament "ecologista" i "verd" i resulta que Barcelona és la ciutat amb l'aire més contaminat d'Europa. Malgrat el bicing i els Trams i les normes de reducció de velocitat.
Són esquerres de saló. Esquerres de pose. l'alcalde Hereu me l'imagino encaixant perfectament en una reunió de direcció de qualsevol consell directiu d'una transnacional i a la Mayol també.
Resulta doncs que any nou però tot igual. Un déjà vu. Per al poble les coses són una mica més difícils. La conjuntura econòmica mundial no fa pensar en alegries sinó més aviat al contrari. Els nostres dirigents, els que manen i els que no manen, diuen que són una cosa però actuen com una altre.
L'any no ha fet més que començar però ja fa tuf de vell i gastat. No és que esperés cap millora, però sí almenys una treva fins després de festes. Quin il·lús.
A més, ja ens van avisant que estalviem aigua. La pluja i la neu que estan caient aquests dies no són suficients per impedir les restriccions anunciades.
Com cada any, tot puja menys els sous. Enguany, però, a més cal afegir la percepció generalitzada d'escassa qualitat en els serveis. Una senyora que sortia al TN queixant-se dels retards a rodalies ho deia clarament: "Nosaltres rebem les cartes en que ens comuniquen que puja l'aigua, la llum, el gas i tot, però els trens no van. Ells no compleixen."
Ells no compleixen.
El pacte, si és que en algun moment hi ha hagut pacte, l'estan trencant ells.
El pacte es trenca i per molts llocs. Els conductors d'autobús fan vaga per demanar dos dies de festa seguits a la setmana. Tant costa replanificar els horaris per a fer això possible? No caldria esperar del govern "d'esquerres" de l'ajuntament de Barcelona una mica més de sensibilitat envers els treballadors, i envers la conciliació familiar?
De fet no crec que calgui esperar gran cosa d'aquest ajuntament "d'esquerres". També era un ajuntament "ecologista" i "verd" i resulta que Barcelona és la ciutat amb l'aire més contaminat d'Europa. Malgrat el bicing i els Trams i les normes de reducció de velocitat.
Són esquerres de saló. Esquerres de pose. l'alcalde Hereu me l'imagino encaixant perfectament en una reunió de direcció de qualsevol consell directiu d'una transnacional i a la Mayol també.
Resulta doncs que any nou però tot igual. Un déjà vu. Per al poble les coses són una mica més difícils. La conjuntura econòmica mundial no fa pensar en alegries sinó més aviat al contrari. Els nostres dirigents, els que manen i els que no manen, diuen que són una cosa però actuen com una altre.
L'any no ha fet més que començar però ja fa tuf de vell i gastat. No és que esperés cap millora, però sí almenys una treva fins després de festes. Quin il·lús.
dimarts, 1 de gener del 2008
motor a la força
El discurs del president em semblava força bé. Montilla anava dient que calia fer un esforç per no caure en el victimisme malgrat que objectivament l'any havia donat peu. Va dir que calia fer un gran esforç en educació, cosa que comparteixo i considero prioritària i va dir també que el 2008 seria l'any del finançament i que caldria negociar fort a Madrid per tal d'obtenir-ne un bon model.
Anava bé, però va hi diu: "Catalunya necessita un bon finançament perquè vol seguir sent el motor d'Espanya".
I se'm va caure l'ànima als peus.
Això Catalunya li ho va dir personalment o la va trucar per telèfon? A Espanya ja li sembla bé això de que Catalunya sigui el seu motor? Més que res que em fa l'efecte que a Espanya ja en tenen uns quants de motors alternatius que funcionen força bé.
I als catalans això de fer de motors d'Espanya ja els sembla bé? Fer de motor d'Espanya té a veure alguna cosa amb les balances fiscals? o caldria dir amb l'espoli fiscal?
Fer de motor d'Espanya, exactament, a mi, em beneficia d'alguna forma o simplement vol dir que seguiré pagant més per tenir el mateix o menys?
Perquè "fer de motor d'Espanya" és una frase que em sona a discurs franquista?
A mi això de fer de motor d'Espanya, vista l'experiència dels darrers anys, casi que preferiria que no. En la meva opinió (és una opinió meva, a mi Catalunya no m'ha dit res, ni personalment ni per telèfon) Catalunya hauria de preocupar-se per moure's cap a fites i horitzons propis. Independentment, i mai millor dit, del que facin o deixin de dir o fer a Espanya, que en el millor dels casos ha estat un remolc pesat, o una rèmora; i en els pitjors, un fre, o una marxa enrera.
I que consti que això no ha estat culpa d'Espanya. No ho ha estat o, si més no, no ho ha estat del tot.
La culpa també ha estat, en molts casos, de polítics, elits socials i empresaris catalans que per al seu propi benefici van decidir que Catalunya -és dir, els assalariats catalans, els pensionistes catalans, els catalans en definitiva- havia de ser "el motor d'Espanya". I d'això se'n va fer bandera i per això avui tenim el record d'un passat "gloriós" en llocs com el parc de l'Espanya Industrial.
El motor d'Espanya. Els obrers que alimentaven i posaven en marxa aquell motor van descobrir que fer de motor d'Espanya significava renúncies i lluita obrera i també una guerra, una derrota i molts anys de repressió i rentat de cervell.
I avui encara hi ha -un "socialista"!- qui s'atreveix a dir que "Catalunya vol ser el motor d'Espanya".
Amb mi que no hi comptin. A Espanya millor ni esmentar-la. Els objectius de Catalunya -la meva opinió sense consultar a la dita senyora- no poden dependre ni han de prendre Espanya com a referència.
Potser als votants del PSC-PSOE ja els està bé "fer de motor d'Espanya". Tenen tot el dret del món, faltaria més. No només això: entre els uns: gran part de les elits dirigents i els altres: un bloc important -i transversal doncs hi ha molt votant de PP, CiU i IC també- del cos electoral que aproven, o no rebutgen, la idea, potser cal dir que te raó en Montilla i que una part important dels catalans volen ser "el motor d'Espanya".
Però també podria ser que no veuen la forma d'evitar-ho, o que s'ho prenen com a mal menor. O que són motor a la força, sense ganes de ser-ho. També Montilla parlava de desafecció creixent i irreversible. Per algun motiu ho diria.
Potser només ens falta una miqueta més per girar la truita i fer que aquest país vulgui deixar de ser el motor a la força d'altri, per a ser senyors lliures de les pròpies forces i directors del propi destí.
Anava bé, però va hi diu: "Catalunya necessita un bon finançament perquè vol seguir sent el motor d'Espanya".
I se'm va caure l'ànima als peus.
Això Catalunya li ho va dir personalment o la va trucar per telèfon? A Espanya ja li sembla bé això de que Catalunya sigui el seu motor? Més que res que em fa l'efecte que a Espanya ja en tenen uns quants de motors alternatius que funcionen força bé.
I als catalans això de fer de motors d'Espanya ja els sembla bé? Fer de motor d'Espanya té a veure alguna cosa amb les balances fiscals? o caldria dir amb l'espoli fiscal?
Fer de motor d'Espanya, exactament, a mi, em beneficia d'alguna forma o simplement vol dir que seguiré pagant més per tenir el mateix o menys?
Perquè "fer de motor d'Espanya" és una frase que em sona a discurs franquista?
A mi això de fer de motor d'Espanya, vista l'experiència dels darrers anys, casi que preferiria que no. En la meva opinió (és una opinió meva, a mi Catalunya no m'ha dit res, ni personalment ni per telèfon) Catalunya hauria de preocupar-se per moure's cap a fites i horitzons propis. Independentment, i mai millor dit, del que facin o deixin de dir o fer a Espanya, que en el millor dels casos ha estat un remolc pesat, o una rèmora; i en els pitjors, un fre, o una marxa enrera.
I que consti que això no ha estat culpa d'Espanya. No ho ha estat o, si més no, no ho ha estat del tot.
La culpa també ha estat, en molts casos, de polítics, elits socials i empresaris catalans que per al seu propi benefici van decidir que Catalunya -és dir, els assalariats catalans, els pensionistes catalans, els catalans en definitiva- havia de ser "el motor d'Espanya". I d'això se'n va fer bandera i per això avui tenim el record d'un passat "gloriós" en llocs com el parc de l'Espanya Industrial.
El motor d'Espanya. Els obrers que alimentaven i posaven en marxa aquell motor van descobrir que fer de motor d'Espanya significava renúncies i lluita obrera i també una guerra, una derrota i molts anys de repressió i rentat de cervell.
I avui encara hi ha -un "socialista"!- qui s'atreveix a dir que "Catalunya vol ser el motor d'Espanya".
Amb mi que no hi comptin. A Espanya millor ni esmentar-la. Els objectius de Catalunya -la meva opinió sense consultar a la dita senyora- no poden dependre ni han de prendre Espanya com a referència.
Potser als votants del PSC-PSOE ja els està bé "fer de motor d'Espanya". Tenen tot el dret del món, faltaria més. No només això: entre els uns: gran part de les elits dirigents i els altres: un bloc important -i transversal doncs hi ha molt votant de PP, CiU i IC també- del cos electoral que aproven, o no rebutgen, la idea, potser cal dir que te raó en Montilla i que una part important dels catalans volen ser "el motor d'Espanya".
Però també podria ser que no veuen la forma d'evitar-ho, o que s'ho prenen com a mal menor. O que són motor a la força, sense ganes de ser-ho. També Montilla parlava de desafecció creixent i irreversible. Per algun motiu ho diria.
Potser només ens falta una miqueta més per girar la truita i fer que aquest país vulgui deixar de ser el motor a la força d'altri, per a ser senyors lliures de les pròpies forces i directors del propi destí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)