Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexió. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 de març del 2016

Flor de cirerer

Caurà la flor del cirerer,
d’albor sublim
encatifarà el terra
on jau l’aspror del dia,
acotxarà el cuc,
acollirà la nimfa,
s’hi hostatjarà el pregadéu...
Per als fugitius de mar enllà,
no hi haurà llençols blancs
ni horitzó, ni mortalla.
La bellesa nívia
dels cirerers florits
és per als amos del nord
i per als insectes.

divendres, 11 de març del 2016

Flor menuda




A posar fi a la postració,
m’alço decidida.
Prou mutisme monacal,
prou nits en vetlla.
Fora l’estat d’atuïment
en què em deixa la teva absència.
El buit immesurable
l’aniré omplint amb mots,
amb flor menuda
ara que s’atansa la primavera.
Lliures voleiaran les cendres
del tu que vas ésser
del que seràs sempre,
immerses en la infinitud
com somnis errants,
com pols d’estrelles.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Carnaval

 
El carnestoltes és una de les celebracions més arrelades des de l’Antiguitat, una festa dels sentits i per als sentits, on les disfresses i les màscares són les absolutes protagonistes. Durant uns dies, ens deixem seduir pel fet de ser algú que no som ni serem mai: un superheroi, una princesa, una ballarina de cabaret, un policia, una bruixa, un alienígena, la caputxeta vermella, un vaquer o una índia... La temptació de posar-se en la pell d’un altre sols ser indefugible. Després, un cop acabades les desfilades i les festes, ens tornarem a col·locar l’uniforme d’executius, de bombers, d’infermeres, de professors despistats, de mestresses de casa..., l’hàbit confortable que ens identifica i que ens protegeix i que ens amaga i que ens atorga el seny necessari per anar pel món sense despertar curiositats alienes.
 
Sempre que arriben aquestes dates em faig la mateixa pregunta: com és que mai no m’he sentit atreta a canviar la meva indumentària de sempre per una altra de més seductora o de més exòtica? Abans em deia que era cosa de la vergonya, fruit d’una timidesa malaltissa. Ara sé que no és el cas. Fer-se vell té una cosa bona: la consciència. I per la consciència puc dir que escriure és com disfressar-se, com posar-se una màscara i ser el superheroi, la ballarina, la bruixa i el policia tot alhora i no per uns dies o unes hores sinó per un temps indefinit, el que duri la creació del personatge imaginat. Escriure desperta els sentits, accelera el ritme cardíac, treu la gana i la son, t’omple de joia i t’esmicola l’apocament més obstinat. Escriure és com gaudir d’una rua interminable pel carrers de Rio de Janeiro o de Nova Orleans, com assistir a un ball de màscares a Venècia, com viure en un carnaval permanent sense que cap dimecres de cendra li posi el punt final.