Pilar Valero, arquitecta, fotògrafa i poeta

El mosaic, que prové de la paraula llatina mosaĭcum, que vol dir obra relativa a les muses, s’elabora amb petites peces de pedra, de ceràmica o de vidre, fins i tot d’altres materials, que tenen diverses formes i colors. Aquestes peces petites són les tessel·les. Un cop unides les tessel·les formen composicions decoratives que són figuratives, geomètriques o abstractes. Els romans el consideraven  un art exquisit, perquè pensaven que només les muses o aquells que haguessin estat afavorits per elles podien elaborar unes filigranes tan magnífiques.

Al llarg de la història de la humanitat, des dels assiris que  utilitzaven el mosaic com a paviment, passant pels àrabs, els grecs, els romans, els bizantins...  l’art del mosaic s’ha anat enriquint i ha adquirit l’estil i els materials més adequats a cada època, fins arribar a l’art contemporani.  És, doncs, un art que perviu. Pensem per exemple en l’època modernista, en el trencadís de Gaudí i d’altres arquitectes, que fan de les tessel·les les seves aliades per aconseguir atrapar l’observador, endinsar-los en un món ple de màgia.

Si ens sentim intrigats i posem tessel·les al Google, ens trobarem que Amazon és un proveïdor d’excepció: si se’n volen adquirir d’un sol color, cinc-centes peces costen quatre euros. El gressite, un material que es fa servir com a revestiment per a piscines, no deixa de ser una tessel·la ceràmica, per tant la vigència és extraordinària, tant pel que fa a l’art com pel que fa a la nostra vida quotidiana.

Us preguntareu què hi té a veure tot això amb la poesia, i sobretot amb la poesia de Isabel del Pilar Valero. Doncs sí, sí. I té a veure. En aquest poemari, la Pilar, com a bona arquitecta, construeix quatre mosaics diversos, amb un tema en comú: «el temps». En el primer, «Temps, tot i que passa»,  podríem dir que fa servir peces de vidre com un esclat de reflexos, de llum i ombres entre el dia, la tarda que avança i la nit que arriba, peces que tornen els passos silenciosos. Sembla un temps aturat, però flueix lent, sense preses, gairebé immòbil. En el segon mosaic, «Temps que enrajola l’era», el títol ja ens ofereix moltes pistes. El cromatisme que fa servir en els sis poemes que formen part d’aquest apartat destaca el color blanc i el carmesí. La fredor del marbre, el crepuscle dels xiprers, l’aura que floreix, el fang de la pena... són peces de pedra dura, d’aquelles que ens fan pensar en la mort, en la duresa de l’existència, en un temps cruel, que ens mostra la bellesa per fora i ens recorda l’absència per dins. Per parlar-vos del mosaic anomenat «Temps petit», em remeto a coses dites ja a l’epíleg, perquè per més que he buscat una altra manera de referir-m’hi, no n’he trobat cap que sigui tan gràfica. Les tessel·les que fa servir aquí la Pilar són d’un preciosisme subtil i fascinant. La memòria recorda un temps sense hores brodat als plecs. I és que les peces semblen ben bé teixides amb fil de seda o fetes amb pètals de flors. El darrer mosaic, «Temps que el temps crida», convida a beure i viure cada gota del present, a delitar-nos amb el fluir de les coses, a participar de tots i cadascun dels instants, de l’alquímia dels dies. Aquí, podríem dir, que les tessel·les són fetes de paraules, de mots quotidians i d’altres que rescata de l’oblit, i fetes també d’elixirs saborosos, de sortilegis. I en tot aquest procés, de arquitecta conscienciosa, fa un plànol, millor dit una prosa, per centrar-se i centrar-nos, i així sap i sabem on anirà cada peça que ella col·loca de forma artesana, a poc a poc, tal com fem en els puzles.

La màgia d’un instant únic

Però la poeta Isabel del Pilar Valero no és tan sol arquitecta. També és fotògrafa. Sí, ara us ho explico. 

Una fotografia a l’atzar pot quedar bonica, però una fotografia d’aquelles que talla l’alè, sigui per la cruesa, la bellesa, el missatge sense paraules, només correspon a un professional que no es dol de passar moltes hores esperant el moment idoni, com que la llum incideixi en una fulla, que coincideixi que s’hi aturi un ocell, que l’ocell miri la càmera... És per posar un exemple. La bona foto és aquella que reprodueix la màgia d’un instant únic. No val un segon abans o un segon després.

D’alguna manera, el poeta i el fotògraf tenen una feina molt connectada. Un poema també retrata un instant: la joia, el dolor, un inici, un comiat, una reflexió... En aquest instant hi ha d’haver un cel abillat amb núvols de cotó fluix o d’estels que fan l’ullet, per posar un exemple. O hi ha d’haver una flor mandrosa, gronxada per la brisa, una brisa lleu, que la sentim com si pogués traspassar del paper o de la pantalla de l’ordinador i refrescar-nos el rostre. O potser hi ha d’haver una criatura enriolada amb l’anar i el venir de les ones, una criatura que vol agafar l’aigua i no pot, però en comptes d’enfadar-se torna a intentar-ho i torna a riure, un cop i un altre. I ja tenim un vaivé més deliciós encara.

A la fotografia, el temps queda suspès, supeditat a l’eternitat o a una duració que no es pot pas comparar amb la realitat. Això passa també a la poesia. Hi podem veure com cau una flor sense que arribi a terra, només un voleiar que  concentra l’atenció. I de sobte una flor és el temps. El temps que transcorre indefectiblement, però que podem apreciar amb infinits matisos: amb dolcesa, amb neguit, amb benestar, amb ira, amb il·lusió...

Són les paraules les que fan els miracles. L’elecció precisa, la musicalitat que porten per vestit, les imatges que recreen, les giragonses que fa la sintaxi com en un camí sinuós. Qui no recorda el poema de Machado —i cito Machado perquè sé que és del gust de la Pilar i m’imagino que del públic—, qui no recorda el poema Campos de Soria que diu:

¡Colinas plateadas,

grises alcores, cárdenas roquedas

por donde traza el Duero

su curva de ballesta

en torno a Soria...!

Il·lustració de Núria Tomás

No som capaços de veure la corba que fa el riu? La veiem sobre el paper i ens la imaginem. I aquesta és la feina atenta i isolada d’un poeta. No es tracta de posar una paraula rere una altra només perquè fan bonic. No. És clar que el poeta busca commoure al lector de poesia o a qui l’escolta. És clar que hi ha una recerca del sentiment, una plasmació del sentiment, un voler transmetre’l.  I és clar que un poema té molt a veure amb una tessel·la, amb aquesta peça petita que dèiem que forma part d’un mosaic extens. El poema forma part del gran mosaic/missatge/reportatge fotogràfic que el poeta vol fer arribar a l’altre, perquè no tots tenim les eines: no tenim càmeres de precisió o una imaginació vívida, no tots tenim la paciència necessària. Ens calen reproductors, traductors d’allò que ens diu la natura o les ànimes.

I ens trobem davant d’un d’aquests casos: Isabel del Pilar Valero té la capacitat d’entendre’s bé amb la natura, amb les paraules i la melodia que desprenen, amb els sentiments, amb el temps que s’atura o que flueix... diria que té bona mà per captar l’essència dels dubtes i dels anhels, d’allò que ens humanitza. Temps i clic de la càmera. Temps i batec del cor. Em remeto a les paraules de la poeta: “Hi ha tanta vida entre el rellotge que batega al pit i a la memòria, que tot canvia a l’hora que es manté inalterable”. 

Un cant a la vida

El pròxim dia 3 de setembre, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, Marta Pérez Sierra, l’ànima romàntica de Cornèlia Abril, presentarà el poemari, Un segon fora del dubte, una història inspirada en fets reals, en l’experiència viscuda per l’autora i en la reflexió sobre la recerca del plaer quan la mort s’acosta. El protagonista, en Jordi, es va sotmetre a un doble transplantament de pàncrees i ronyó l’any 1984; ara la Marta vol retre-li homenatge compartint amb el públic com van ser aquells instants, carregats de dubtes i també d’esperança, que van viure plegats. Aquest és, doncs, un bon motiu per xerrar amb la poetessa que, projecte a projecte, consolida una veu poètica potent i molt propera.

L’actitud i els temes

Davant de la poesia, la Marta ens diu que té una actitud vital igual que davant de la vida, que tot ho viu molt intensament. «Quan hi ha un tema que m’atrau, l’expresso mitjançant la poesia. Des que vaig néixer que sempre he volgut escriure poesia. Em surt d’una manera natural. Crec que no me’n podria estar. Des que tinc memòria, de seguida converteixo un tema que m’interessa en poesia.»

 
També assegura que li agrada explicar històries, per això mira que els poemaris parlin d’un mateix tema. «És —ens diu— com una manera de novel·lar, de fer que el llibre de poesia tingui una unitat i un argument que va avançant fins al final. Per exemple, a M’he empassat la lluna, parlo del climateri, intento reflectir el procés de la menopausa. No aboco poemes perquè sí, perquè ara m’ha vingut aquesta inspiració. Res d’això. El que m’interessa és fer un estudi de què li succeeix a la dona quan té la menopausa. A Dones d’heura, prenc el diàleg entre l’home i la dona com a metàfora. L’home és la paret i la dona és l’heura, o el diàleg entre les dones o entre mare i fill, segons per on l’heura s’arrapa o si, per contra, voleia. El poemari me’l va inspirar una col·lecció de quadres de Maria Rosa Vila, que pinta heures. Mentre escrivia, jo tenia els quadres just davant meu i cada quadre em va portar a imaginar-me un tipus de dona diferent. La inspiració correspon, doncs, a la imatge. És la imatge la que em porta del ara i l’aquí a un altre lloc o a un altre temps o a ambdues coses. El darrer poemari, Un segon fora del dubte, està basat en un fet real. He volgut recrear els darrers mesos de vida d’un amic molt estimat, en Jordi, un noi que, a l’any 1984, va haver de sotmetre’s a un doble transplantament de pàncrees i de ronyó en un intent desesperat per salvar la vida. Tot i així, en Jordi va morir. Ara això ja no passaria, perquè ja ningú arriba a l’estat límit que ell va arribar gràcies als avenços de la medicina.»

Teulades (fragment)

Aquells vespres robats a l’estèril hospital,

tu i jo arraulits, amb una cigarreta

prohibida entre els dits,

cremàvem la por i l’ànsia...

El perquè de «Un segon fora del dubte»

Des de l’inici de la nostra conversa, la Marta sap que vull que m’ho expliqui tot sobre el nou poemari. Amb això, en té prou. No calen les preguntes. El seu discurs és vehement i ordenat. S’expressa amb passió i va al gra alhora. Em fa pensar que és així com verseja. «En un dels versos li dic a en Jordi que el recordaria cada dia. I no menteixo: cada dia recordo el meu amic estimat, la lliçó de vida que ens va donar a tots el que estàvem a prop seu. Tot i haver passat molts anys, encara persisteix en el record la valentia que ell tenia davant l’adversitat. Des de feia temps, tenia necessitat de retre-li homenatge, de dedicar un poemari a la seva memòria.»

Ens diu que aquest és el tercer intent, que el primer intent va ser dos anys després de la mort d’en Jordi. «Llavors li vaig escriure un poema que apareix en el llibre. El poema va guanyar la Flor Natural i la Viola d’Or i Argent en els Jocs Florals de Gràcia. Després vaig confegir tot un poemari titulat Orb. En Jordi era cec i els poemes giren en torn la seva ceguesa, però el resultat no va acabar de satisfer-me, perquè era un poemari excessivament trist, que reflecteix la tristesa que jo sentia llavors i no feia justícia ni a l’actitud esperançada del Jordi ni al meu desig de transmetre-la al lector. El segon intent, doncs, no va fructificar. Passen els anys i un dia, de sobte, entenc per què no em convencia Orb. Va ser una mena de revelació. Sí, sí, tal com ho dic. Una revelació que fa que m’adoni que allò que jo vull mostrar és la recerca del plaer que fa un home jove, com era en Jordi, quan sap del cert que no trigarà gaire a morir, i reflectir la passió, el goig per la vida, el neguit per la mort... Un segon fora del dubte és aquell moment de pau infinita que et dóna un orgasme, que et dóna la mort. Com sempre, mort i amor són molt a prop.»

Drac (fragment)

Tot tu dins el meu melic

Com si jo fos llac

I tu el drac que l’habités.

Nacre (fragment)

Veia la seva ànima errant

per l’eternitat dels passadissos,

vaig agafar les despulles

tibant-les de l’ombra

fins al cementiri d’Olius,

on ell havia escrit que volia

fer-se terra.

La importància de les imatges

Fotografia d'Enric Macià

La Marta acostuma a servir-nos la poesia acompanyada d’imatges. Aquest és el segon cop que compta amb el fotògraf Enric Macià. «M’agrada la interrelació de les arts, la fusió de la poesia amb la imatge. I treballar amb l’Enric Macià és un luxe, perquè és una persona  sensible, que fa una fotografia que va més enllà de l’evidència. Sap captar molt bé allò que hi ha entre línies, allò que no està escrit però que sura a tot el poema.»

Amb l’Enric Macià fa una excepció de la seva manera habitual de treballar. Ens explica que «és quan ja tinc el poema escrit que ell hi afegeix la imatge, no amb la finalitat d’il·lustrar o de guarnir el text sinó d’atorgar-li una perspectiva més àmplia, una mirada més precisa, una sensació nova. Les sensacions són bàsiques a l’hora d’escriure i transmetre la poesia. Sovint, cal buscar-les a dins, cal recordar sensacions viscudes i tibar-les fins que surten a fora. Vull que el lector les trobi, aquestes sensacions. Si puc ajudar a què les senti afegint una fotografia, una imatge a les paraules, ho faig. Val la pena sumar les possibilitats que aporten les diferents arts per provocar que el lector senti, s’emocioni.»

Deliri (fragment)

Un llac plàcid

el blau dels teus ulls

de plaers curulls.

Naixien dels teus dits

peixos de platí.

Udol (fragment)

Núvols muts i cels sords.

Cercava ànimes

que m’expliquessin

la boira fina entre la vida i la mort.

Tolerància i humilitat

 

El gust per la interrelació de les arts (poesia amb música, dansa, il·lustració, grafit, vídeo...) va portar a la Marta a crear i gestionar el projecte cultural Contrapunt poètic, que ja compta amb tres anys de vida. Per l’Escola de Música de Sant Feliu de Llobregat ha passat una llarga llista d’escriptors i d’artistes que han col·laborat amb el projecte. Tot i no rebre cap ajuda econòmica, res no l’ha aturada, perquè ens diu «no va en perjudici meu sinó a favor de la cultura».

Formar part del col·lectiu literari Cornèlia Abril l’omple de satisfacció. Diu que té un gran pes emocional a la seva vida. «Les integrants de Cornèlia Abril som vuit dones, totes amigues, totes ens estimem i ens respectem. La interrelació amb set esperits que tenen un objectiu similar al meu, però amb visions i maneres de ser diferents, és positiva, molt enriquidora. Tant dins el col·lectiu, com en el camp de la cultura, com a la vida, la Marta considera imprescindibles la tolerància i la humilitat, la de debò, no cap posa. «Has de partir de la creença que fas les coses bé, però no pensant que el que tu fas sigui el millor. El que fa l’altre mereix respecte. La diversitat és una font de riquesa. Militar en la tolerància no és una opció senzilla, però sí que és molt agraïda.»

En un escenari màgic

Així és com defineix la Marta l’escenari on tindrà lloc la Setmana del Llibre en Català i on presentarà el poemari Un segon fora del dubte. «És el meu barri, visc a tocar de la Catedral —ens comenta—. Compartiré la presentació del poemari amb un bon amic, en Ricard Mirabete, que ha escrit un llibre preciós. El seu poemari es titula Cel estàtic d’elevadors, per això hem batejat el recital com Un segon al cel estàtic. Tenir presència en un esdeveniment tan important com aquest, que té el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, amb una edició tan bonica i cuidada com la que ens ha fet l’Editorial Gregal és un d’aquests obsequis agradables que et fa la vida i que et motiven a seguir endavant.»

Xiprer

La branca més alta del xiprer

Ha foradat el cel,

Espero que en davallis,

Hi ha rastres teus als núvols,

La saliva blanca,

Les venes inflades.

Perpètues.

Un quadre de Cézanne.

Aplego fonoll i el llenço enlaire.

Entrevista publicada al blog de Cornèlia Abril el 26 d’agost de 2016 i a Núvol l’1 de setembre de 2016

«Calidoscopi», la festa dels sentits

Sovint la poesia es col·loca sota la lent del microscopi com si fos un bacteri. Se la disseca gairebé com un forense ho faria amb un cadàver. Què vol dir l’autor amb aquell vers, què insinua amb aquell altre, què significa aquella imatge, quines figures retòriques fa servir, a quin moviment pertany, les relacions familiars i amoroses es mencionen, el pensament filosòfic o polític hi és present? Jo em recordo com una bona estudiant, però no me’n vaig sortir amb els comentaris poètics ortodoxos ni mentre estudiava ni després. Massa normes! L’esperit anàrquic que sé que tinc, tot i que prou dissimulat, surt sense aturador davant un poema, perquè malgrat els anys que han passat, la sensació continua essent la mateixa. Sigui de qui sigui el poema, quan és a les meves mans, se’m desperta un sentiment de possessió irracional. A la poesia, m’agrada fer-la meva, despullar-la a poc a poc, deixar-la absolutament nua d’artifici, anar fins a l’essència, fins a les entranyes, fruir-la amb delit. Sí, sí, com si d’una passió amorosa es tractés. A fi de comptes, què és la poesia sinó passió desbordada dels sentits?

Tot aquest preàmbul no és perquè sí. Calidoscopi és un poemari que em va regalar una bona amiga, perquè intuïa que el gaudiria de principi a fi. De la poeta, Isabel del Pilar Valero no en sabia res de res. Res de la fotògrafa Maria Rosa Ferré. No és que a les autores els manquin mèrits. És més aviat una qüestió meva. Les biografies em diuen poca cosa. Hi ha noms insignes que m’han deixat glaçada. En canvi, d’altres m’han sabut transmetre universos sencers gràcies a la senzillesa, a la veracitat, al tremp, a la manera tan deliciosa de teixir els versos. Així, doncs, tornant al poemari Calidoscopi us he de dir que les imatges em van captivar de seguida. Recullen el cicle de la vida de la vinya passant per la verdor primaverenca, l’explosió de color estival, la verema, els tons daurats del trànsit cap als dies curts, cap a la tardor, l’hivern que recomença... I amb els poemes vaig iniciar un idil·li vehement. Per què? No n’hi ha prou de dir perquè sí, perquè emanen una bellesa sublim. S’ha de poder explicar de manera raonada, perquè no té tothom el mateix concepte de «bellesa sublim». Potser és més convincent dir que són una festa per als sentits.

El llenguatge és la clau

Si les fotografies acaparaven el sentit de la vista, els poemes atien el sentit del gust («dolçor esdevinguda àcida, raïm d’absència»), del olfacte («antics efluvis, recreen fistó daurat»), de l’oïda («batecs que entren per la finestra, càlids com migdiada»), del tacte («les mans, xopes de sabors amargs i herbacis, precedeixen l’abraçada»). He recollit una petita mostra, però l’inventari és exhaustiu. També tenen pes les referències visuals, la subtilesa que només percep l’esperit, l’alquímia que forma part de l’enamorament del temps i el cep, o viceversa, del procés de transformació del raïm en vi, de la suma ben feta de sol i aire lliure i envelliment silent i fosc. L’autora no s’oblida d’encomanar-se al déu més festiu, en honor del qual se celebraven orgies, ni a una fetillera experta en pocions màgiques, ni de recordar l’esposa de Zeus convertida en cigne.

Com deia és una festa joiosa, engalanada amb un llenguatge ric, acurat, específic, culte, melòdic... El llenguatge és la clau de la bellesa que desprenen cadascun dels vint-i-nou poemes, la clau capaç de «guarir cicatrius», d’exaltar els «bastions de jade, delicadesa rosàcia, fragilitat efímera de teulís irisat», de recrear-se en «els pàmpols que vesteixen filferros i ressalten la florida, èbria de llum i de rimes», d’invocar «el miracle de l’aigua i la medecina de l’ànima». La llum, la quietud, la brisa que bressola, l’eco perfumat de la verema, l’albada del no-res ens transporta a un món real: el de la vinya i el vi, i també a un de metafòric que conforma l’existència de l’ésser humà, des que obrim els ulls a la vida fins que el roure ens acull, ens empara i tornem a la terra, com «una ofrena tel·lúrica».

No faig servir paraules meves a l’hora de resumir que ha estat per a mi aquest poemari. Les que esmentaré pertanyen als versos de l’autora «màgic embadaliment», «sorprenent equilibri», «promesa de troballa», «cromàtica atmosfera», «retalls de bogeria»... Tret que fa molts anys que viu a Vilafranca del Penedès, no sabia res d’Isabel del Pilar Valero. Ara sé que la seva poesia és una festa capaç d’enardir els sentits i d’aquietar l’ànima.

Fitxa

Isabel del Pilar Valero

Maria Rosa Ferré

Calidoscopi

Edicions i Propostes Culturals Andana SL

Vilafranca del Penedès, abril 2015

Blog d’Isabel del Pilar Valero

https://esborrall.wordpress.com/

Ressenya publicada al blog de Cornèlia Abril el 9 d’abril de 2016