Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isidre Grau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isidre Grau. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de juny del 2017

«Primer paisatge», una aposta per les paraules i els orígens




El passat dia 4 d’abril, Isidre Grau presentava a la llibreria Claret el seu darrer llibre. Publicat per Editorial Gregal, Primer paisatge és, tal com s’indica a la contraportada, «un aplec de mirades al món de la infància d’algú que hi busca les arrels del seu gust per l’escriptura... Lluny de la recreació biogràfica, l’autor transforma les seves vivències en petites històries que, defugint el costumisme, exploren significats més universals».

El llibre consta de tres parts (escenaris, figures i moments) amb un total de vint-i-set peces breus, d’un preàmbul (el pessebre quiet) i un epíleg (el món inquiet). Tant el preàmbul com l’epíleg s’inicien amb un dibuix que correspon a la teulada de la torre campanar de l’església de Sant Martí, mentre cadascuna de les parts ho fa amb una il·lustració de Jesús Bolinaga, autor també de la imatge de portada. A la contracoberta, dues imatges antigues de Cerdanyola, el poble d’Isidre Grau. Visualment, és un llibre bonic, acurat, d’aquells que ve de gust tenir a les mans i de llegir-lo amb fruïció.

Primer paisatge no és un llibre de memòries, però sí de records, on la memòria hi té un paper rellevant. Ella és la responsable de fer-nos retrocedir en el temps, del segle XXI a meitat del segle XX, tot just després de dues guerres, l’esdevinguda al nostre país i l’europea, en una època d’escassedat, amb la por vigent encara, i amb tradicions ancestrals i costums ben arrelats. I en un escenari que s’identifica fàcilment amb Cerdanyola, el poble de l’autor, tot i que ell no l’esmenta en cap moment.

D’entrada, sembla que t’hagis de trobar amb un text amable, darrere l’amabilitat, però, hi ha contundència i continues invitacions a la reflexió. No es tracta de fer només un viatge al passat amb un guia d’excepció. Es tracta també d’endinsar-se, a través dels ulls de l’infant, al món interior de l’autor. Com bé diu l’Isidre, aquest «primer paisatge» també és «el paisatge de l’ànima», «un paisatge interior que ens fa ser el que som». I de retruc, preguntar-te pel teu paisatge, despertar-te les ganes de retornar-hi.

El do de l’empatia

Primer paisatge demana una lectura morosa, perquè t’obliga a retornar més d’un cop cap enrere per rellegir els missatges subtils que l’autor fa entre línies, no sigui cas que se n’escapi algun. És, mentre gaudeixes de la subtilesa, quan t’adones que et trobes davant d’un dels grans escriptors de casa nostra. No és una qüestió d’ofici, que també. No és a causa del talent innat, que segur que hi és. És pel do de l’empatia. L’autor traça una drecera que permet connectar el lector amb el personatge i amb la vivència i sentir-la com pròpia. Això no és fruit de la casualitat ni del treball sinó de la personalitat de l’escriptor.

Hi ha tres aspectes que m’han captat l’atenció i que voldria destacar:

L’aposta per les paraules. Tot el llibre és una declaració d’amor de l’autor per l’escriptura, diria que d’amor apassionat, i quan hi ha passió pel mig de vegades sorgeixen dubtes. «Els pactes amb les paraules demanen constants revisions», «Escriure és una forma de viure», «Encara em sento hereu de tants silencis de conveniència, els que em devien empènyer a buscar paraules per explicar-me, el que ningú no m’aclaria i que jo captava per sota, per dins o de costat».

La mirada innocent. El narrador recorda i es refia de la mirada infantil per explicar-nos el passat. Diu que li queden «visions filtrades pel temps, pura subjectivitat». Hi ha una mirada cap enfora, curiosa, escrutadora, que es fixa en els escenaris, en les persones que els habiten, en els fets que succeeixen, però, també, hi ha una altra mirada cap endins, i és a través d’aquests ulls que podem observar la malenconia, la tristesa, de vegades la ràbia de l’infant que no es vol fer gran, que no accepta que la mort sigui llei de vida o que s’angoixa davant el primer examen.

Els orígens. Hi ha una reivindicació d’allò que un és gràcies a la família, a les vivències, als orígens, un sentiment d’orgull i d’avinença que ha inculcat el temps. Sense aquest sentiment, aconseguir l’harmonia, la pau no és possible, no perquè sempre apareixen vells fantasmes. En paraules de l’autor: «No es pot escriure sense els sentits atents al passat; escriure —quan es tracta de fer emergir veritats—, demana uns tractes oberts amb els orígens».

Ha estat un autèntic plaer transitar per aquest «primer paisatge» i quedar-me amb la conclusió de l’autor: «Mantenir la confiança en les paraules esdevé un exercici de llibertat. Per bé i per mal, elles són les responsables de tot el que som i ens donen la mesura del que encara som capaços de fer».


Fitxa
Isidre Grau
Primer paisatge
Editorial Gregal, març de 2016

Web de l’autor


Web de l’editorial

Crònica publicada al blog de Cornèlia Abril el 12 d’abril de 2016

divendres, 12 de maig del 2017

"La ciutat dels solitaris" a Horta



Ahir a la tarda va tenir lloc a la Biblioteca Horta-Can Mariner la presentació de la darrera novel·la d’Isidre Grau, ambientada al barri d’Horta.  

La ciutat dels solitaris narra la història dels Perera, una nissaga que inicia el besavi August Perera, amb la construcció d’una segona residència al barri d’Horta, als anys 30 i que arriba fins a 2010, quan el besnet Pere Perera torna al barri per recuperar-se de l’amnèsia que li ha produït un accident i s’instal·la en un dels apartaments de LaNau92, construïts on abans hi havia la torre familiar. Durant un mes, el jove es dedicarà a fer una recerca de qui és i es trobarà,  amb més d'una sorpresa que no s'esperava.

 

Un paradís ben documentat
Desideri Díez
Com a mestre de cerimònies va actuar Desideri Díez, escriptor i cronista hortenc, que apassionat de mena es remuntà als escrits dels monjos del monestir dels Jerònims de la Vall d’Hebron, va detallar l’estada de mossèn Cinto Verdaguer i la visita que li van fer Benito Pérez Galdós i Narcís Oller, va enumerar tot el repertori de literats i homes il·lustres que havien tingut relació amb Horta, des del baró de Malda a Rubén Darío, Rovira i Virgili, Salvat Papasseit, Màrius Serra passant pel fundador dels salesians sant Joan Bosco, el rei Alfons XIII i Manuel Valls, el primer ministre francès fins a 2016. I crec que jo em descuido noms, no pas Desideri Díez, que consti! Quin era l’objectiu d’aquest exhaustiu inventari? Demostrar al públic assistent que Horta era un paradís, cosa que aquells que hi hem tingut la sort de néixer i de créixer ja sabem. Però aquell paradís, tan ben documentat, s’ha anat perdent per culpa de l’especulació urbanística. Horta era plena de masies i de torres que constituïen un patrimoni arquitectònic important i no es va fer prou per conservar-lo. És en aquella Horta rural, de tan sols cinc-mil habitants, que August Perera va construir el paradís per a la seva família, però l’edèn, encara que tingui casa, jardí, piscina i fortuna, és un miratge. Això li va quedar clar al públic perquè, sense voler fer spoilers, el “Desi” ja va deixar ben clar que les relacions dels Perera són tan apassionants com complicades.



Dues obres cabdals
Oriol Izquierdo i Isidre Grau
L’escriptor Oriol Izquierdo, que també viu a Horta, es va referir prèviament a dues obres importants en la bibliografia d’Isidre Grau. El llibre de memòries Primer paisatge, centrat en la Cerdanyola de la infantesa de l’autor, que parla més aviat de la memòria col·lectiva, de la de tota una generació, i Els colors de l’aigua, la novel·la amb què va guanyar el Premi Sant Jordi l’any 1985 i que enceta tot un cicle literari dedicat a la família Benavent. En Els colors de l’aigua es retrata els pas del món rural a la industrialització a Vinyes de Savall, un espai imaginari que podem identificar amb Cerdanyola. D’aquestes històries prèvies, sorgeix, segons Izquierdo, la llavor que fructificarà a La ciutat dels solitaris, on la memòria col·lectiva —no tan sols la del jove amnèsic Pere Perera— i la transformació urbanística del barri i de la ciutat de Barcelona són els temes més importants. A través de les peripècies vitals de la família, assistim a temps de canvis importants en la nostra societat, des de la mort de Franco, la Transició, les Olimpíades, la crisi, el desencant del jovent i de tots aquells que, per culpa de la crisi, han quedat marginats. Tot ho resumeix una pregunta que formula Maurici Perera i que queda sense resposta: “Nosaltres, que lluitàvem per un món millor, en què ens hem equivocat?”.

Sobre la construcció de la novel·la

Isidre Grau
Val a dir que a l’autor li va restar poc temps per parlar àmpliament de la novel·la que presentava, en canvi sí que va esmentar la descoberta del barri, on ja havia situat la novel·la anterior Els amants volàtils, d’on recupera el personatge de l’escriptor Maurici Perera. Va explicar el procés de construcció de la història a partir d’una imatge que li va venir al cap de sobte: la d’un noi que va en cotxe; el xofer, un home més gran, el deixa en un edifici d’apartaments individuals on s’hi haurà d’estar un temps. I aquest és l’edifici on vivia en Maurici. I de sobte ja té una relació familiar sorgida del no-res. En Maurici i en Pere són oncle i nebot. I ha de buscar el motiu de l’estada a l’apartament: en Pere ha perdut la memòria. Com? A causa d’un accident que l’ha deixat a ell en coma i ha provocat la mort dels pares. Per què l’envien precisament a l’edifici LaNau92? Perquè allà abans hi havia la torre familiar, vil·la Caterina, perquè allà hi va tenir lloc un fet important el dia del seu catorzè aniversari i si aconsegueix connectar el present amb aquell punt del passat tal vegada tot torni a fer-se-li clar com l’aigua. I així, de mica en mica, Isidre Grau va anar donant vida a la història, que va estructurar en tres parts ben diferenciades. 

Si la memòria no em falla, l’autor va citar sis anys de feina, amb moments de dubte i altres de satisfacció per trobar solucions als conflictes que se li anaven plantejant per encaixar-ho tot. I és que potser sí —va admetre— que la manera més adient d’explicar allò que vol transmetre sigui a través d’una nissaga familiar, amb personatges força diferents els uns dels altres. I això ja és collita pròpia: en aquesta novel·la hi ha Pereres que tenen poc pes i, per contra, hi ha uns secundaris gens emparentats amb ells que tenen un pes específic important. Només en citaré un: Fidel Parra, l’home que coneix tota la història del barri, fins i tot els secrets més íntims dels seus habitants. Abans d’acabar, Isidre Grau va plantejar un repte al públic lector. A la novel·la —diu— hi ha una picada d’ullet a La ciutat dels prodigis. I va deixar tothom amb ganes de més, però ja se sap que els horaris són per a complir-los i la biblioteca havia de tancar portes. Surant a l’aire va quedar la proposta d’un club de lectura per acabar de desentranyar les obscures relacions familiars dels Perera i situar en el mapa vil·la Caterina, la torre racionalista que mai no va existir en realitat.