Penèlope

Podria haver embogit. Quan el va veure amb la maleta en una mà i l’ordinador portàtil a l’altra, podria haver embogit. La bogeria, però, és una gràcia que atorguen els déus, com la bellesa o la innocència. I els déus no li havien fet cap present. Oh, sí, podia mossegar-se el llavi inferior, és clar! Podia inspirar amb forces per impedir que el plor li ennuegués la gola. Fins i tot, podia treure’s el davantal i pentinar-se el ble que li queia a la cara, per tal que ell s’endugués una imatge d’absoluta serenor. No la veuria pas plorar ni implorar. Les esquerdes de l’ànima eren cosa seva i ell no n’havia de fer res.

—Fa temps que me l’estimo, la Irene —va dir amb el cos arronsat, la gelor de la tarda arrapada als ossos, i l’esguard tan o més encongit encara.

—És tan jove, la Irene! Ja sabrà planxar-te els punys de les camises?, sabrà fer-te un bon rostit?, sabrà afaitar-te el clatell?, et sabrà abraçar després de fer l’amor?

Ho va dir sense aixecar el to, sense que la veu li tremolés. No pas perquè esperés cap resposta. Tampoc pretenia fer cap retret. Les preguntes se li escaparen del pap. Totes soles. Ell sí que tremolava.

—Em sap greu, ja no puc seguir així. Em sento com un nàufrag.

Ella féu un esforç i apuntà un somriure.

—Què els dic a la canalla?

—Digues que he sortit de viatge, que ha estat una urgència. Quan em vegi amb cor, els ho explicaré tot jo mateix.

Encara era més prima la veu quan afegí:

—Aquest cop, no tornis!

Mentre pronunciava la sentència, va tenir la certesa que no embogiria. Cal tenir aptituds per a la follia, com cal tenir-les per a l’amor.

—He de remenar el sopar —va concloure.

I, des de la finestreta de la galeria, el va veure sortir del portal i obrir el maleter del cotxe per desar-hi l’equipatge. Encara el va seguir amb la mirada quan el cotxe va engegar i va tirar carrer avall. Recordà que el sopar era al foc. El caldo bullia. En destapar l’olla, el baf amarà les rajoles i, instintivament, hi va passar el dit. Va ser llavors que es féu el propòsit. Netejaria la cuina. Demà començaria per les rajoles. Les deixaria ben netes, llepades, com si fossin noves de trinca. Alguna cosa havia de fer mentre el seu Ulisses extraviat trobava el camí d’Ítaca.

L'assistent personal beta-234

Agraeixo que m’hagi rebut amb tanta urgència, senyor conseller. Miri, no hauria insistint tant si no cregués que es tracta d’un fet que requereix la màxima prioritat. Sóc ciutadà de la metròpoli. La meva placa d’identificació és l’onze mil sis-cents. Fa un parell d’anys que treballo al ministeri de finances i ja he assolit un càrrec d’alt nivell. Tal com especifica el contracte, em correspon un assistent personal. El vaig sol·licitar a principis d’any i em van adjudicar un assistent femení, un beta-234, adduint que era el més adient tenint en compte les meves necessitats, que ja l’havien sotmès a un procés de reprogramació amb èxit i que la meva satisfacció estava garantida. I és cert. És un magnífic assistent. Ha aconseguit que el meu allotjament sigui confortable, les estances ben aprofitades i ordenades amb rigor. S’ocupa de proporcionar-me una dieta equilibrada, la vestimenta està impecable, qualsevol encàrrec és atès amb diligència i meticulositat. Acompleix tots els objectius amb escreix. Però he observat que té un comportament estrany i és aquest comportament el que m’amoïna. Molt. Per això sóc aquí.

Sovint, de bon matí, el beta-234 s’encanta mirant el cel i això li genera reaccions que em resulten desconegudes. Uns dies, taral·leja alguna cosa com «nana, nana-nana, nana-nana, nananà». He mirat d’esbrinar quina llengua fa servir, però no he estat capaç d’identificar-la amb cap dels idiomes que hi ha emmagatzemats a l’ordinador central. Els dies que taral·leja, m’adono que és com si tingués encès un led i irradiés llum. N’hi ha d’altres, en canvi, que dels forats excavats al rostre li raja un fluid transparent. Si veu que el miro, s’amaga. Faig perquè no m’afecti, però em remou alguna cosa per dins que no sabria com precisar. A les nits, després d’una jornada tensa, em ve de gust un contacte cos a cos, asèptic, eficaç, que em permeti reposar. El meu assistent, però, no propicia una còpula breu. Tot el contrari. De vegades, s’encanta com si mirés el cel de bon matí. D’altres, a la fricció més lleu es cargola amb una flexibilitat insòlita, noto que esbufega i, després, entona un càntic que va augmentant en intensitat «ah, ah, ah, ah, ah», fins que emmudeix de cop. Fa un parell de nits, el beta-234 estava molt exaltat i el seu càntic em va resultar tan estimulant que m’hi vaig sumar. Llavors em va aguantar la mirada amb tanta força que vaig ser jo qui la va haver de desviar.

El motiu de la meva preocupació, l’entendrà ben aviat. He arribat a la conclusió que els beta no trigaran a aconseguir el control del planeta, perquè els alfa ja hem començat a mutar. La única solució hauria estat destruir tots els beta quan encara érem a temps, però el consell va optar per sotmetre’ls a una reprogramació i ara ja és massa tard. Que com ho sé? Perquè sóc conscient que mentre el meu assistent estigui amb mi cada cop m’hi assemblaré més, no per fora, és clar, vull dir per dins. Sé que cada dia que passi seré més humà i que no podré evitar que m’agradi ser-ho.

Crisàlide

El jove φ no hi era tot, deien. Malgirbat, amb ulls de lluç palangre, la carn blana, tan flonja que feia angúnia, la pell d’escata lluent. Deien els entesos que no existia cap tractament, ni específic ni experimental, per tornar-lo a la normalitat, que calia deixar-lo en observació. Les decisions dels entesos no solen discutir-se i així va el món. Per aquest motiu, va ser reclòs en una cambra fosca, d’una institució fosca, regentada per facultatius dogmàtics de pupil·les esgarriades, per investigadors propensos a la diplopia. Tancat amb pany i forrellat, on el món no el pogués veure, com diu el protocol que cal fer amb els éssers de mons inconeguts pel nostre. 

I va ser així com tothom es va perdre la transformació. Tal com la nimfa i la papallona són una sola cosa, el jove malgirbat, una matinada emblanquinada pel gebre, va esdevenir eruga a la isolada cofurna on transcorria l’espera i, a través d’una minúscula escletxa, va esmunyir-se cap a l’exterior. La premsa escrita —la televisió i la ràdio van ignorar-ho per complet— va recollir la notícia. Aquesta matinada el jove φ ha traspassat sense haver pogut trobar una cura pel seu mal estrany. Déu l’aculli al seu si, deien. Al capvespre següent, un altre jove malgirbat amb ulls de lluç i pell d’escata daurada —la malaltia s’estenia sense aturador— ocupava la màrfega prima, la llòbrega cambra que havia quedat buida, l’antre obscur on la crisàlide es sotmetria irremeiablement a la tirania del destí.

El meu rei Melcior

La casa on vaig viure de petita i que sempre portaré al record ja no pertany a la família. En aquella casa immensa, hi tenia una cambra preferida. Era una habitació gran amb una finestreta mínvola que, fes sol o estigués núvol, la mantenia en penombra. També tenia un armariet excavat al mur, amb una portella enreixada, que havia servit de carner per conservar-hi frescos els queviures fins que els pares van comprar la primera nevera de gel. Llavors l’avi va substituir la portella enreixada per una de vidre. I la finalitat de la cambra també va canviar. El que fa una petita porta! De llavors ençà es va convertir en la cambra de pentinar. A l’armari, hi van anar a parar ampolles de colònia, caixes de pólvores, raspalls i pintes i un pentinador brodat amb rosetes que es posava l’àvia quan es feia el monyo. Pensant-ho, amb la visió que donen els anys viscuts, l’habitació era un despropòsit. Hi havia un bagul negre, tancat amb clau. Damunt del bagul, dos coixins, amb la funda de ganxet, amb una punteta primotera. Recolzada a la paret una bella calaixera de caoba amb un marbre blanc al damunt. També hi havia unes quantes cadires velles que no guardaven cap mena de parentiu i, a l’angle oposat a la calaixera, una taula amb les potes corbes, finament treballades. Una coixejava.

L’avi, que era paleta de professió i pagès vocacional perquè es cuidava d’una vinya heretada, perquè conreava un hortet i feia un encanyissat artístic perquè s’hi enfilessin les tomaqueres, perquè esporgava els arbres amb una destresa inconeguda... l’avi, que era pagès vocacional i també home de bosc: caçador, boletaire, recol·lector, cada any pels vols de Nadal, agafava el seu cistell i marxava de bon matí i tornava amb molsa fresca i branquetes de boix per fer el pessebre. L’avi, que era enginyer d’intuïció, arquitecte de somnis, transformava la cambra de pentinar en un lloc màgic. S’assegurava que la pota de la taula perdés la coixesa per unes setmanes i damunt la taula reconstruïa un pessebre idíl·lic on no hi mancava res: les muntanyes de suro, ben nevades amb farina, el poble penjat a la muntanya, amb un caganer ben amagat. Les granges de la vall, amb el pallers, els animalons: pollets, gallines, oques.. La filadora a la porta de casa, la rentadora a la vora del riu, un riu fet amb el paper de plata de la xocolata, amb un pont per on travessaven pastors, perquè les pastures eren a l’altra banda de riu. Allí, enmig dels prats que propiciava la molsa, es congregaven a la vora del foc els pastors, just sota un arbre fet amb tronc de veritat i amb branques fetes amb branquillons autèntics. Damunt de l’arbre, l’àngel que donava la bona nova i al final del camí, obert entre la molsa, emmarcat amb pedretes i simulat amb serradures, hi havia l’establia, amb el bou i la mula i  Josep i Maria i el bressol amb el nen Jesús. I pel camí, de lluny, tres reis damunt dels camells que s’hi acostaven amb els seus patges i tota una cort de pastores i pastors guiats per un estel, ben enganxat al suro del portal. El pessebre que feia l’avi era espectacular. Els veïns venien a veure’l i li deien: «Recoi, Joan, cada cop el fas millor». I llavors en Joan li feia recitar a la néta un petit poema que li havia ensenyat, mentre els llumets s’encenien i il·luminaven aquella habitació sumida sempre en la penombra. Cada dia, l’avi deia que els reis s’havien d’acostar una mica més cap al portal. El rei de la seva néta recitadora era el rei blanc, en homenatge a l’avi que mai no havia conegut i que es deia Melcior. Era molt petita però, com que era curosa, l’avi li deixava moure la figureta que deia que tenia molta antiguitat perquè ja havia estat del seus avis. Era, doncs, tot un privilegi.

Amb els anys, a l’habitació de la penombra perpetua, s’hi va obrir una finestra més gran. Un fuster va fer un armari allà on hi havia hagut el bagul. Les cadires van ser substituïdes per un sofà molt còmode. La taula, feia anys que l'havia estavellada el pare amb una destral que potser era dels seus besavis com les figuretes del pessebre. Sota la finestra, hi van posar una tauleta de despatx amb un ordinador. El pessebre va trobar una nova ubicació: la prestatgeria del menjador. En un dels prestatges, primer el pare i, d'ençà de la seva mort, la meva germana van intentar reconstruir en miniatura aquell betlem de la infantesa. El dia de Nadal, l’últim dels Nadals que vam estar a casa nostra, em vaig quedar molta estona mirant el pessebre. Recordo que vaig recitar un dels poemes que l’avi m'havia ensenyat mentre tenia el rei Melcior entre els dits. Llavors em vaig adonar que la pota del camell estava enganxada. I la Carme, que em va veure tan absorta, em va dir:

El meu rei Melcior actual

—Te’n recordes?

—De què? —li vaig preguntar.

—De la panadera que et va fotre l’àvia el dia que vas trencar la pota.

No me’n recordava, d’aquest detall no me’n recordava. Em va dir que l'avi l'havia enganxada i encara resistia. I llavors vaig tenir una associació d’idees, d'aquestes tan estranyes que sempre em sacsegen, i em vaig preguntar pel cost que té no ser figuretes de pessebre, perquè quan un té partit el cor s’ha de aprendre a viure amb els trossos que van quedant després de cada batzacada. Encara no hi ha cap mena de cola que serveixi per tornar-lo d’una peça. Llavors li vaig dir a la Carme: «Ja que no tornarem a fer mai més el pessebre a casa, em puc quedar amb el rei Melcior?».

Acabades les festes nadalenques, vam desfer el pessebre,  vam embolicar totes les peces i les vam posar en una de les caixes per ser transportades a la nova llar. El meu rei Melcior mai no va aparèixer. No crec que es perdés, penso que va preferir quedar-se a la casa que duia al cor, a casa seva.

Publicat a Tribuna Guimerà. Un Nadal de Conte. Desembre 2010

http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=89