Màrius Sampere en el record

Com tots els grans autors, Màrius Sampere es desmarca de l'ortodòxia i trenca amb la tradició per arribar a la singularitat. Diu que la poesia ha de ser llegida sempre per primera vegada, ha de tenir capacitat de sorpresa i revelació que ens dugui a plantejar-nos els grans dubtes de la vida. Sampere, el més gran poeta de l'actualitat, ens ha rebut a casa seva per guiar-nos fins a l'interior del seu pensament.

   

Fotografia: Ricard Cucurull

Després de molts anys essent fidel a un estil propi, poc comprès, ha arribat l’hora del reconeixement públic a la seva obra. L’any 2003, rep el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya. L’any 2004, el Premi Ciutat de Barcelona. L’any 2005, el Festival de Poesia de Girona li ret homenatge. La fidelitat a un mateix acaba per ser premiada? Pensa que ara s’entén millor el seu discurs poètic?

Jo he anat fent la meva via. Es pot arribar a la conclusió que, si un triomfa, és principalment perquè es manté fidel a si mateix i a la fita que es marca des del principi. O sense marcar-se’n una, simplement escrivint les seves pròpies idees, amb el seu estil. Si analitzeu els meus llibres, tots tenen una mena de continuïtat, segueixen una trajectòria. Cap a on, no ho sé pas. Però no he abandonat mai el camí, sense proposar-me’n cap.

L’ús del català com a llengua literària va ser un fet deliberat?

Des de petit que parlo en català; la mare em llegia poemes en català, després jo mateix vaig començar a llegir López-Picó, Carles Riba... Al principi, però, vaig començar a escriure en castellà per la qüestió del règim dictatorial. Fins i tot em vaig presentar diverses vegades a premis en castellà, encara que no en vaig obtenir cap de destacat. Un dia, parlant amb un amic de Badalona que valorava la meva poesia, em va preguntar: “A tu t’agradaria ser un poeta reconegut en català? Tu, amb quina llengua reses?, amb quina llengua comptes?” Això va coincidir amb el fet que em vaig treure el carnet de conduir, em vaig comprar el primer cotxe i vaig marxar així, sense més ni més, a Escòcia amb uns quants amics. Quan vam tornar, seguint el consell d’aquest amic meu, vaig escriure un llibre en català que es deia Viatge amb automòbil. D’aquest llibre de poemes, en vaig aprofitar uns quants per presentar-me al premi Carles Riba, i va ser quan vaig guanyar-lo. A partir d’aleshores sempre he escrit en català, amb comptades excepcions.

Anar contracorrent

La seva poesia és molt intuïtiva, encara que profundament reflexionada. Aquest ha estat un dels motius pels quals la crítica catalana, excessivament acadèmica, el va ignorar durant molts anys. En quina mesura creu que la poesia més polida i arquitectònica ha esdevingut un llast per a la literatura catalana?

Crec que tot el que sigui posar cotilles a les coses és negatiu. Hauria d’haver-hi una absoluta llibertat. Que cadascú s’expressi com vulgui, que es projecti com vulgui i que, si té qualitat, publiqui. Sempre he estat un inconformista amb el moment que he viscut. Quan vaig començar, com que vaig introduir en el meu llibre L’home i el límit alguns aspectes socials, em van encasellar, perquè convenia, perquè estava dins dels cànons d’aquells temps, en què es feia poesia social, quan jo no n’he fet mai. Però els crítics de l’època, amb unes idees molt respectables però també molt fixes, no volen que la gent es dispersi, que se’n vagi per altres camins més oberts i lliures. M’he trobat que tota la meva breu història literària ha estat anar contracorrent. Ara es reconeix que he fet quelcom lliure, obert, intuïtiu, no gens acadèmic.

La seva poesia pretén transmetre valors morals?

En primer lloc, no em proposo res. Simplement escric el que se m’acut, el que sento, el que en aquell moment visc i experimento, i en faig una interpretació molt personal, que és una elucubració del món i de les circumstàncies. Sóc una persona aparentment religiosa, perquè anomeno moltes vegades Déu, però no sóc religiós de mena. Per tant, la moral la trobo molt relativa, com l’ètica. Per exemple, sóc un apassionat defensor de l’eutanàsia.

De tota manera, sí que a través de la seva poesia expressa dubtes sobre aquestes qüestions. Intenta trobar la veritat al voltant dels aspectes existencials de l’ésser humà?

Em faig preguntes a mi mateix perquè no he assolit ni de bon tros la veritat, perquè sóc un impotent en aquest aspecte. A més a més, la veritat no existeix; és anar a la caça d’una cosa inexistent, d’una il·lusió. El que faig és més aviat dubtar. Dubto amb bones paraules. Aquestes bones paraules amb les quals dubto són els meus versos. Si llegiu els meus poemes, veureu com en una pàgina dic sí i a la següent dic no. Jo mateix em bato dintre d’un llibre i exposo una mena d’explosió total perquè cadascú triï el coet que més li agradi.

“El que tenim més esmolat és la por”

L’ésser humà acostuma a interrogar Déu sobre aquests dubtes. Precisament, la divinitat és molt present en la seva poesia, com abans comentava. Déu és un bon interlocutor?

Déu no és un bon interlocutor perquè no existeix. Ni ens escolta ni sap res. Quan faig aquesta pregunta, reverteix en mi, em trobo a mi mateix com a déu. En aquest aspecte de retruc, de reciprocitat, crec en Déu perquè crec en mi, en la humanitat, en la vida, perquè són coses evidents, indiscutibles, allò que és. I com que Déu va dir: “Jo sóc el que sóc”, aleshores Déu existeix en aquest context, no pas en el context dogmàtic.

Al llarg dels temps l’home ha fet servir Déu per emparar-se de la por, perquè el protegeixi...

La persona necessita continuïtat, necessita la protecció que tenia al ventre de la mare. Aquell no-res el nodria. En sortir, es troba en un món hostil i vol perpetuar la protecció de què gaudia abans de néixer. Aleshores, la humanitat busca un protector. Això, barrejat amb l’ofensiva que presenten les forces naturals, ha fet que els homes inventessin Déu i el dimoni, déus bons i déus dolents. Tot això és el resultat de combatre la por. Com tots els animals, el que tenim més esmolat és la por, l’autodefensa contra el món hostil.

Llavors, el que hauríem de fer és aprendre a protegir-nos nosaltres mateixos.

Ja ho fem. Tota la història va en aquest sentit. El poder, l’ànsia de poder, és el desig de protecció contra les coses negatives, encara que ens porti als crims més horrorosos. Tot això ho fem perquè volem el poder de la immortalitat, el poder de governar, d’imposar-nos als altres en benefici personal.

El poeta hauria de ser crític amb aquesta actitud?

La poesia no ha de ser ni això ni allò, la poesia és. És segons el poeta. Jo estic molt content amb els meus dubtes. Els meus dubtes em fan tirar endavant, els meus dubtes em condemnen a una certa indiferència, que és molt convenient i molt còmoda a l’hora de viure. La gent es mata per ximpleries. Gaudeixo de la vida en la mesura que sé interpretar-la, i a aquestes alçades m’ho miro tot amb una certa indiferència. Però m’adono que no he canviat gaire, perquè els meus primers llibres ja anaven per aquí. Cercar dubtes i ser una mica crític, sobretot amb Déu, amb l’ordre, l’harmonia i l’autoritat que Déu encarna, amb les quals jo no estic gens d’acord. Un dels meus poemes més celebrats és aquell que diu: “Pare, el dolor no calia”. El dolor és una cosa horrorosa que no puc concebre que surti d’una bondat infinita. Això és absurd. Aquesta sola consideració ja fa que em negui l’autenticitat d’un Déu justicier i bondadós. Em remeto només a expressar els meus dubtes, a fer unes propostes intel·lectuals... Gaudeixo embastant paraules, sóc constructor de la meva poesia. Per tant, sempre he fugit de fer res que ja fos una herència dels altres. Vull escriure de nou. Vull ser un déu creador.

“En la poesia, aboco les inquietuds de quan era nen”

En aquesta creació, quina importància han tingut la música i la fotografia?

Són part de la meva vida; per tant, han influït en la meva manera de ser. Jo recordo que quan era petit vam rebre a casa tot de discos de pedra de música clàssica i d’òperes de Wagner (Parsifal, Tristany i Isolda, Tannhäuser...) que va enviar un tiet. Vaig descobrir un món nou. D’aquí ve la meva afició a la música. L’afició per la fotografia no l’he tinguda mai, em van obligar a aprendre l’ofici de fotògraf. Sempre he anat dient, al llarg d’aquests quaranta o cinquanta anys, que “de professió, fotògraf, i d’afició, poeta”. De tota manera, la plàstica sempre és interessant, i amb fotografies artístiques he guanyat algun premi.

La seva poesia té un evident contingut metafísic. Quina ha estat la influència de la filosofia en el seu treball literari?

Ja de petit m’interessava la filosofia. Llegia Descartes, Russell, i a les pàgines del que llegia guixava, subratllava o posava “no”, perquè no estava d’acord amb moltes coses. Llavors vaig prendre la decisió d’escriure filosofia per orientar la humanitat amb la meva veritat d’aquell moment. Però com que vaig arribar a la conclusió que necessitaria tota una vida per tal de ser músic i filòsof en ple franquisme i sense diners a casa, vaig decidir o pensar o assolir amb un llapis i un paper el meu propòsit de tota la vida escrivint versos. A través dels versos i dels poemes que escric, aboco totes aquelles inquietuds de quan era nen. Llavors, d’aquesta barreja d’una música que no ha arribat a ser i una filosofia que no he arribat a escriure, han sortit aquests poemes.

Abans ha dit que la veritat no existeix. Tanmateix, segueix exercint aquest acte de dubtar, d’indagar en el dubte per arribar a una veritat que no existeix. No és una contradicció?

Justament aquest és l’estímul. Si poguéssim en un moment determinat abastar allò que volem, ja quedaríem paralitzats, ja no continuaríem furgant en les preguntes, en els interrogants i en el nostre capteniment personal. Aquest estímul és la pròpia vida, és el nostre cor que encara batega. Mentre bategui sempre busquem coses. Encara que al final tot s’acabi en un no-res. Aquesta certitud del no-res ens estimula. A mi, sobretot, indagar en el no-res, què és aquest no-res, com el plantejo. Aquí hi ha els meus poemes. Som una dinàmica fisiològica i mental en marxa. La veritat no existeix com a resultat d’una autoanalítica. Arribo a aquesta conclusió després de recercar la veritat, després de fer-me la il·lusió que existeix la veritat. Hi ha la premissa que és la nostra dinàmica fisiològica i mental, però si tens un bon criteri i seny en el resultat final, t’adones que això no existeix. Tot plegat forma part d’un conjunt harmoniós que consisteix en recerca-resultat. Tot això són els meus poemes. Jo no faig doctrina, jo faig poesia.

"La poesia s'ha de sentir" 

Dues constants de la crítica quan comenta la seva obra són hermetisme i vitalisme. El molesta aquesta simplificació? Fins a quin punt tenen raó aquests conceptes?

La meva poesia ha estat encasellada amb moltíssimes etiquetes. M’ho miro amb absoluta indiferència. El terme vitalisme realment l’accepto, perquè la meva poesia és vital, perquè és la conseqüència de la meva vida, de les meves ganes de viure i de voler saber què és la vida. Pel que fa a l’hermetisme, no és voluntari. Crec que la poesia no ha de ser absolutament realista. Ha de ser el que vol el poeta que la fa. M’he trobat amb aquesta manera de ser, d’expressar les coses sense voluntat que s’entenguin. La poesia no s’ha d’entendre, més aviat s’ha de sentir. Si aquest ocultar el que és involuntàriament és hermetisme, doncs molt bé. Jo diria que l’hermetisme és també un sistema de dir. Per arribar a una cosa intel·ligible has de saber barrejar diferents coses. Has de saber parlar de l’absurd i del caos, però també parlar de l’olla i del raspall de dents, perquè són coses que formen part de la teva vida. I no existiria l’eternitat si no existís aquest moment que ara estem vivint.

Entrevista de David Madueño i Mercè Bagaria publicada a la revista Lletra Petita
(Estiu, 2006)

Un cant a la vida

El pròxim dia 3 de setembre, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, Marta Pérez Sierra, l’ànima romàntica de Cornèlia Abril, presentarà el poemari, Un segon fora del dubte, una història inspirada en fets reals, en l’experiència viscuda per l’autora i en la reflexió sobre la recerca del plaer quan la mort s’acosta. El protagonista, en Jordi, es va sotmetre a un doble transplantament de pàncrees i ronyó l’any 1984; ara la Marta vol retre-li homenatge compartint amb el públic com van ser aquells instants, carregats de dubtes i també d’esperança, que van viure plegats. Aquest és, doncs, un bon motiu per xerrar amb la poetessa que, projecte a projecte, consolida una veu poètica potent i molt propera.

L’actitud i els temes

Davant de la poesia, la Marta ens diu que té una actitud vital igual que davant de la vida, que tot ho viu molt intensament. «Quan hi ha un tema que m’atrau, l’expresso mitjançant la poesia. Des que vaig néixer que sempre he volgut escriure poesia. Em surt d’una manera natural. Crec que no me’n podria estar. Des que tinc memòria, de seguida converteixo un tema que m’interessa en poesia.»

 
També assegura que li agrada explicar històries, per això mira que els poemaris parlin d’un mateix tema. «És —ens diu— com una manera de novel·lar, de fer que el llibre de poesia tingui una unitat i un argument que va avançant fins al final. Per exemple, a M’he empassat la lluna, parlo del climateri, intento reflectir el procés de la menopausa. No aboco poemes perquè sí, perquè ara m’ha vingut aquesta inspiració. Res d’això. El que m’interessa és fer un estudi de què li succeeix a la dona quan té la menopausa. A Dones d’heura, prenc el diàleg entre l’home i la dona com a metàfora. L’home és la paret i la dona és l’heura, o el diàleg entre les dones o entre mare i fill, segons per on l’heura s’arrapa o si, per contra, voleia. El poemari me’l va inspirar una col·lecció de quadres de Maria Rosa Vila, que pinta heures. Mentre escrivia, jo tenia els quadres just davant meu i cada quadre em va portar a imaginar-me un tipus de dona diferent. La inspiració correspon, doncs, a la imatge. És la imatge la que em porta del ara i l’aquí a un altre lloc o a un altre temps o a ambdues coses. El darrer poemari, Un segon fora del dubte, està basat en un fet real. He volgut recrear els darrers mesos de vida d’un amic molt estimat, en Jordi, un noi que, a l’any 1984, va haver de sotmetre’s a un doble transplantament de pàncrees i de ronyó en un intent desesperat per salvar la vida. Tot i així, en Jordi va morir. Ara això ja no passaria, perquè ja ningú arriba a l’estat límit que ell va arribar gràcies als avenços de la medicina.»

Teulades (fragment)

Aquells vespres robats a l’estèril hospital,

tu i jo arraulits, amb una cigarreta

prohibida entre els dits,

cremàvem la por i l’ànsia...

El perquè de «Un segon fora del dubte»

Des de l’inici de la nostra conversa, la Marta sap que vull que m’ho expliqui tot sobre el nou poemari. Amb això, en té prou. No calen les preguntes. El seu discurs és vehement i ordenat. S’expressa amb passió i va al gra alhora. Em fa pensar que és així com verseja. «En un dels versos li dic a en Jordi que el recordaria cada dia. I no menteixo: cada dia recordo el meu amic estimat, la lliçó de vida que ens va donar a tots el que estàvem a prop seu. Tot i haver passat molts anys, encara persisteix en el record la valentia que ell tenia davant l’adversitat. Des de feia temps, tenia necessitat de retre-li homenatge, de dedicar un poemari a la seva memòria.»

Ens diu que aquest és el tercer intent, que el primer intent va ser dos anys després de la mort d’en Jordi. «Llavors li vaig escriure un poema que apareix en el llibre. El poema va guanyar la Flor Natural i la Viola d’Or i Argent en els Jocs Florals de Gràcia. Després vaig confegir tot un poemari titulat Orb. En Jordi era cec i els poemes giren en torn la seva ceguesa, però el resultat no va acabar de satisfer-me, perquè era un poemari excessivament trist, que reflecteix la tristesa que jo sentia llavors i no feia justícia ni a l’actitud esperançada del Jordi ni al meu desig de transmetre-la al lector. El segon intent, doncs, no va fructificar. Passen els anys i un dia, de sobte, entenc per què no em convencia Orb. Va ser una mena de revelació. Sí, sí, tal com ho dic. Una revelació que fa que m’adoni que allò que jo vull mostrar és la recerca del plaer que fa un home jove, com era en Jordi, quan sap del cert que no trigarà gaire a morir, i reflectir la passió, el goig per la vida, el neguit per la mort... Un segon fora del dubte és aquell moment de pau infinita que et dóna un orgasme, que et dóna la mort. Com sempre, mort i amor són molt a prop.»

Drac (fragment)

Tot tu dins el meu melic

Com si jo fos llac

I tu el drac que l’habités.

Nacre (fragment)

Veia la seva ànima errant

per l’eternitat dels passadissos,

vaig agafar les despulles

tibant-les de l’ombra

fins al cementiri d’Olius,

on ell havia escrit que volia

fer-se terra.

La importància de les imatges

Fotografia d'Enric Macià

La Marta acostuma a servir-nos la poesia acompanyada d’imatges. Aquest és el segon cop que compta amb el fotògraf Enric Macià. «M’agrada la interrelació de les arts, la fusió de la poesia amb la imatge. I treballar amb l’Enric Macià és un luxe, perquè és una persona  sensible, que fa una fotografia que va més enllà de l’evidència. Sap captar molt bé allò que hi ha entre línies, allò que no està escrit però que sura a tot el poema.»

Amb l’Enric Macià fa una excepció de la seva manera habitual de treballar. Ens explica que «és quan ja tinc el poema escrit que ell hi afegeix la imatge, no amb la finalitat d’il·lustrar o de guarnir el text sinó d’atorgar-li una perspectiva més àmplia, una mirada més precisa, una sensació nova. Les sensacions són bàsiques a l’hora d’escriure i transmetre la poesia. Sovint, cal buscar-les a dins, cal recordar sensacions viscudes i tibar-les fins que surten a fora. Vull que el lector les trobi, aquestes sensacions. Si puc ajudar a què les senti afegint una fotografia, una imatge a les paraules, ho faig. Val la pena sumar les possibilitats que aporten les diferents arts per provocar que el lector senti, s’emocioni.»

Deliri (fragment)

Un llac plàcid

el blau dels teus ulls

de plaers curulls.

Naixien dels teus dits

peixos de platí.

Udol (fragment)

Núvols muts i cels sords.

Cercava ànimes

que m’expliquessin

la boira fina entre la vida i la mort.

Tolerància i humilitat

 

El gust per la interrelació de les arts (poesia amb música, dansa, il·lustració, grafit, vídeo...) va portar a la Marta a crear i gestionar el projecte cultural Contrapunt poètic, que ja compta amb tres anys de vida. Per l’Escola de Música de Sant Feliu de Llobregat ha passat una llarga llista d’escriptors i d’artistes que han col·laborat amb el projecte. Tot i no rebre cap ajuda econòmica, res no l’ha aturada, perquè ens diu «no va en perjudici meu sinó a favor de la cultura».

Formar part del col·lectiu literari Cornèlia Abril l’omple de satisfacció. Diu que té un gran pes emocional a la seva vida. «Les integrants de Cornèlia Abril som vuit dones, totes amigues, totes ens estimem i ens respectem. La interrelació amb set esperits que tenen un objectiu similar al meu, però amb visions i maneres de ser diferents, és positiva, molt enriquidora. Tant dins el col·lectiu, com en el camp de la cultura, com a la vida, la Marta considera imprescindibles la tolerància i la humilitat, la de debò, no cap posa. «Has de partir de la creença que fas les coses bé, però no pensant que el que tu fas sigui el millor. El que fa l’altre mereix respecte. La diversitat és una font de riquesa. Militar en la tolerància no és una opció senzilla, però sí que és molt agraïda.»

En un escenari màgic

Així és com defineix la Marta l’escenari on tindrà lloc la Setmana del Llibre en Català i on presentarà el poemari Un segon fora del dubte. «És el meu barri, visc a tocar de la Catedral —ens comenta—. Compartiré la presentació del poemari amb un bon amic, en Ricard Mirabete, que ha escrit un llibre preciós. El seu poemari es titula Cel estàtic d’elevadors, per això hem batejat el recital com Un segon al cel estàtic. Tenir presència en un esdeveniment tan important com aquest, que té el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, amb una edició tan bonica i cuidada com la que ens ha fet l’Editorial Gregal és un d’aquests obsequis agradables que et fa la vida i que et motiven a seguir endavant.»

Xiprer

La branca més alta del xiprer

Ha foradat el cel,

Espero que en davallis,

Hi ha rastres teus als núvols,

La saliva blanca,

Les venes inflades.

Perpètues.

Un quadre de Cézanne.

Aplego fonoll i el llenço enlaire.

Entrevista publicada al blog de Cornèlia Abril el 26 d’agost de 2016 i a Núvol l’1 de setembre de 2016

Josep-Ramon Bach, setanta anys de poesia

Avui, 15 de juny, un dels poetes amb majúscules de casa nostra compleix setanta anys i els amics, escriptors tant novells com de llarga trajectòria, rapsodes, seguidors incondicionals, lectors sensibles... li han preparat una festa d’aniversari. Són molts anys d’escriure poemes i són molts poemes els que ha escrit. Pensant en aquest aniversari, el grup literari Cornèlia Abril vol retre  un homenatge merescut a Josep-Ramon Bach.

Vam demanar al poeta de fer-li unes preguntes i ell va acceptar de rebre’ns al seu estudi. El vam trobar absolutament absort en un text. L’espai que l’envolta traspua calidesa: llibres, records, fotografies, portades de llibres, figuretes i màscares africanes... De fons, molt suaument, sonava una selecció de música clàssica. De seguida vaig reconèixer el famós cor dels esclaus de Nabucco. Li preguntem si ho porta bé, això de fer-ne setanta. I ens respon amb una declaració de principis: «A mi m’agradaria viure sempre. Em passa com a unes tietes, solteres i velles, que tenien noranta-tres anys i que pensaven que no es moririen mai.. Quan un dia la gran no es va despertar, la més jove ens va dir que com podia ser que es morís si no estava malalta». Mirem de convèncer-lo que el set és un número màgic, però no amaga que li fa un cert respecte entrar en la nova dècada. I és llavors quan li demanem que expliqui qui és Josep-Ramon Bach, que ho expliqui per a tots aquells que encara no tenen el gust de conèixer-lo. I ens diu que va néixer sota el signe de l’escriptura, que a l’adolescència —com passa a molts joves— se sentia desgraciat i incomprès, amb la sensibilitat a flor de pell, que volia canviar el món i com que era una proesa inassequible se’n va inventar un de nou, de món. I no es va limitar a imaginar-lo sinó que va voler donar-li vida sobre el paper. Va ser així que es va posar a escriure. «I escriure —ens assegura— s’ha tornat una malaltia incurable. Em trobo malament si no escric. M’arribo a obsessionar si no ho faig. Ara estic enderiat en una cosa llarguíssima. I estic provant un estil i una mètrica diferents».

Es queda uns segons pensant, com si busqués el fil. Ara, la peça que sona de fons és una ària de La flauta màgica. En Josep-Ramon Bach ens diu que és una persona amable, afectuosa, tendra, amb un sentit de l’alegria permanent. Justifica aquest sentit de l’alegria explicant-nos que «quan s’ha patit molt, el sofriment deixa una mena de pòsit que et torna valent i ja res pot tombar-te, passi el que passi. Aquells poetes que no han patit, que han après als llibres més que a la vida, se’ls nota. Els falta tremp». Li preguntem que què és per a ell la poesia. I ens diu que la poesia l’allibera. Explica que la vida l’ha fet patir molt i «quan pateixes, quan et posen al límit, la reflexió que fas és tan profunda que t’arribes a conèixer a tu mateix, saps on és la teva força, saps per què lluites. Jo era molt diferent de la gent del meu entorn. Potser encara ho sóc. De vegades, ser diferent et fa desembocar en una crisi, sobretot quan et ronda massa la solitud. Si superes la crisi, la vida s’encarregarà de donar-te la coherència necessària perquè ningú pugui amb tu. Res ja no et podrà tombar».

Poesia, què és la poesia?

«A més de ser alliberadora, la poesia també representa la vitalitat. Mentre n’aprenia sempre em sentia sol. És cert que vaig conèixer una mica Foix, Ferrater, Oliver... Els vaig anar a conèixer, però no vaig tenir oportunitat d’aprendre d’ells. Vaig anar aprenent-ne tot sol, fixant-me com s’havien d’utilitzar les paraules, com s’havien d’ajuntar els versos, quines idees volia reflectir. Va ser amb l’observació, amb l’experiència que m’oferia l’entorn, la pròpia vida, que vaig anar-ne aprenent. No sóc un intel·lectual ni vull ser-ho. Quan es fa la poesia des de l’intel·lecte i no des del sentiment no commou. I la poesia, al meu entendre, ha de commoure», ens diu. El seu discurs ha agafat embranzida. Gairebé no cal que preguntem res. Té tantes coses per explicar! I un to ple de determinació. «Ara puc explicar coses —diu— que abans no hauria explicat mai. Ara veig injustícies escandaloses que s’han de denunciar i no me n’estic...». No afegeix que aquest és un dels avantatges de fer-se gran, però podria jurar que ho pensa mentre ens acompanya de fons «O fortuna», el cant més famós de Carmina Burana de Carl Orff.

Diria que en Bach s’ha proposat deixar-nos molt clar què és per ell la poesia. No en té prou de dir que és alliberadora i que representa la vitalitat. Especifica que «hi ha dies que em llevo i és una cosa i hi ha dies que és una altra. Depèn de l’humor, de l’estat d’ànim. No és gens fàcil definir-la». No hi fa res que el diccionari digui que és l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. Aquesta és una definició que en Josep-Ramon Bach trobaria massa encotillada. Se li escau més dir que «la poesia és pouar un món que és rere la realitat, que la poesia és la mateixa vida».

Mirada que radiografia

Volem saber d’on li prové la imaginació, tot i que ja hauríem d’haver previst la resposta: «La pròpia vida m’inspira», ens diu i ens explica que sempre va amb una llibreta, on hi apunta les primeres imatges, unes imatges o una idea que pot sorgir a qualsevol lloc, anant pel carrer, mentre travessa una vorera. Es refia sempre del primer impuls i reconeix que «l’instint és el motor de la seva vida».  A l’instint, en Josep-Ramon Bach hi suma la mirada. «Sovint, la mirada i el poema —assegura— són una mateixa cosa. La mirada és el fet més essencial que ha de tenir un escriptor de poesia». De la seva, de mirada, se’n sent molt orgullós, perquè és una mirada que radiografia, que traspassa la pell i arriba al punt més pregó de nosaltres. Veure tan endins comporta que, de tant en tant, es trobi amb algun esquelet, però aquest fet no l’espanta.

Josep-Ramon Bach amb Mercè Bagaria i Marta Pérez i Sierra

S’ha acabat la selecció de música. Trobo a faltar els sons que conjuguen tan bé amb les paraules. Quan va sentir, interiorment, que era poeta?, preguntem. Ell matisa: «Escriptor de poesia, perquè poeta és un títol que no es pot posar un mateix, que te l’ha d’atorgar el poble, tal com deia García Lorca». Després ens explica que tot va començar amb L’ocell imperfecte, un poemari avui esgotat, que va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or i el Premi Crítica Cavall Verd, i que el va identificar amb els poemes de transmissió oral, aquells d’arrels tel·lúriques que abunden a l’Àfrica i també amb aquells delicats, subtils, que provenen del continent asiàtic. D’ençà, que se’l van prendre seriosament en aquest món cultural nostre, sovint immobilista. Vint anys han passat i, en el darrer any, ha rebut dos reconeixements importants: el Premi Octubre per Secreta Dàlia i, novament, el Premi Crítica Serra d’Or per Caïm, un poemari que tothom li ha dit «que és collonut; fins i tot m’han fet un munt de crítiques. Tal vegada, perquè és una proposta diferent. La veritat és que intento que cada poemari sigui diferent de l’anterior. La diferència consisteix en la manera de dir les coses.  El tema triat condiciona la manera de dir-les. A Caïm, per exemple, li esqueia la senzillesa, l’expressió directa, l’absència de floritures. Res de lírica. En canvi, altres et demanen de treballar la imatge, la metàfora, els dobles sentits... Cal trobar el to que un creu més adequat en cada cas».

De Caïm ens podríem passar estona parlant-ne. Podríem parlar dels éssers humans convertits en cruels i salvatges, en destructors, botxins, assassins, cràpules, usurers, taurons, vampirs... insensibles davant els desarrelats, els nàufrags, els dèbils, els difunts... «La debilitat és perillosa —exclama— i també negativa. No es pot ser dèbil davant l’atemptat als drets i a les llibertats. No es pot permetre que els sàtrapes s’aprofitin de la debilitat dels altres, que se n’aprofitin sense escrúpols. La majoria som «abels» que hem de conviure amb «caïms» i ens hem de transformar en «davids» que no tinguin por d’enfrontar-se als «goliats» d’aquest món». Al final, però, hi ha alguns poemes que criden a l’esperança. En Josep-Ramon Bach ens aclareix: «Són poemes que fugen de la realitat i abracen el desig». Res millor que els seus versos per deixar-ho ben clar:

PROPÒSIT

aiguada sobre cotó fluix
Avui que la ràbia

va de bracet
amb la malenconia

i que sento com els mots

han pres la lleugeresa

de l’instint i les ganes

de viure, avui, tinc

un altre llibre per escriure

i un amor per conquerir.

I l’esperança

D’una nova mirada.

(Caïm, Poesia 3i4, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

Volem acabar aquest homenatge incloent-hi un petit tast dels seus poemes.

37

—La naturalesa és tan generosa —argumentava

Kosambi als seus seguidors—, que, a la llacuna

de la Vall de Simaco, els ocells s’hi ofeguen

perquè creuen que sota les aigües cristal·lines

el cel no s’ha d’acabar mai.

(L’ocell imperfecte, Columna, 1996, Premi de la Crítica Serra d’Or)

89

Em claven agulles de silenci per fer callar les veus del dolor.

228

A certa edat, la vida inicia el diàleg permanent amb la tendresa.

466

Cada cop que escric un poema, una hiena em mossega el cor.

(L’enunciat, Labreu Edicions, 2011)

17

Amb els ulls enllorats,

la sang brolla

pels traus de la massacre.

Crims sense llei

sota bandera amarga.

Coloms que fugen

per la gorja del llop.

Una pedregada infausta.

La mort, que viu

(a l’aire lliure)

entre geranis vermells

i crucificades malves.

(Secreta dàlia, Poesia 3i4, 2016, Premi Octubre 2015)

Mercè Bagaria i Marta Pérez i Sierra, del grup literari Cornèlia Abril

(Barcelona, 13 de juny de 2016)