Pilar Valero, arquitecta, fotògrafa i poeta

El mosaic, que prové de la paraula llatina mosaĭcum, que vol dir obra relativa a les muses, s’elabora amb petites peces de pedra, de ceràmica o de vidre, fins i tot d’altres materials, que tenen diverses formes i colors. Aquestes peces petites són les tessel·les. Un cop unides les tessel·les formen composicions decoratives que són figuratives, geomètriques o abstractes. Els romans el consideraven  un art exquisit, perquè pensaven que només les muses o aquells que haguessin estat afavorits per elles podien elaborar unes filigranes tan magnífiques.

Al llarg de la història de la humanitat, des dels assiris que  utilitzaven el mosaic com a paviment, passant pels àrabs, els grecs, els romans, els bizantins...  l’art del mosaic s’ha anat enriquint i ha adquirit l’estil i els materials més adequats a cada època, fins arribar a l’art contemporani.  És, doncs, un art que perviu. Pensem per exemple en l’època modernista, en el trencadís de Gaudí i d’altres arquitectes, que fan de les tessel·les les seves aliades per aconseguir atrapar l’observador, endinsar-los en un món ple de màgia.

Si ens sentim intrigats i posem tessel·les al Google, ens trobarem que Amazon és un proveïdor d’excepció: si se’n volen adquirir d’un sol color, cinc-centes peces costen quatre euros. El gressite, un material que es fa servir com a revestiment per a piscines, no deixa de ser una tessel·la ceràmica, per tant la vigència és extraordinària, tant pel que fa a l’art com pel que fa a la nostra vida quotidiana.

Us preguntareu què hi té a veure tot això amb la poesia, i sobretot amb la poesia de Isabel del Pilar Valero. Doncs sí, sí. I té a veure. En aquest poemari, la Pilar, com a bona arquitecta, construeix quatre mosaics diversos, amb un tema en comú: «el temps». En el primer, «Temps, tot i que passa»,  podríem dir que fa servir peces de vidre com un esclat de reflexos, de llum i ombres entre el dia, la tarda que avança i la nit que arriba, peces que tornen els passos silenciosos. Sembla un temps aturat, però flueix lent, sense preses, gairebé immòbil. En el segon mosaic, «Temps que enrajola l’era», el títol ja ens ofereix moltes pistes. El cromatisme que fa servir en els sis poemes que formen part d’aquest apartat destaca el color blanc i el carmesí. La fredor del marbre, el crepuscle dels xiprers, l’aura que floreix, el fang de la pena... són peces de pedra dura, d’aquelles que ens fan pensar en la mort, en la duresa de l’existència, en un temps cruel, que ens mostra la bellesa per fora i ens recorda l’absència per dins. Per parlar-vos del mosaic anomenat «Temps petit», em remeto a coses dites ja a l’epíleg, perquè per més que he buscat una altra manera de referir-m’hi, no n’he trobat cap que sigui tan gràfica. Les tessel·les que fa servir aquí la Pilar són d’un preciosisme subtil i fascinant. La memòria recorda un temps sense hores brodat als plecs. I és que les peces semblen ben bé teixides amb fil de seda o fetes amb pètals de flors. El darrer mosaic, «Temps que el temps crida», convida a beure i viure cada gota del present, a delitar-nos amb el fluir de les coses, a participar de tots i cadascun dels instants, de l’alquímia dels dies. Aquí, podríem dir, que les tessel·les són fetes de paraules, de mots quotidians i d’altres que rescata de l’oblit, i fetes també d’elixirs saborosos, de sortilegis. I en tot aquest procés, de arquitecta conscienciosa, fa un plànol, millor dit una prosa, per centrar-se i centrar-nos, i així sap i sabem on anirà cada peça que ella col·loca de forma artesana, a poc a poc, tal com fem en els puzles.

La màgia d’un instant únic

Però la poeta Isabel del Pilar Valero no és tan sol arquitecta. També és fotògrafa. Sí, ara us ho explico. 

Una fotografia a l’atzar pot quedar bonica, però una fotografia d’aquelles que talla l’alè, sigui per la cruesa, la bellesa, el missatge sense paraules, només correspon a un professional que no es dol de passar moltes hores esperant el moment idoni, com que la llum incideixi en una fulla, que coincideixi que s’hi aturi un ocell, que l’ocell miri la càmera... És per posar un exemple. La bona foto és aquella que reprodueix la màgia d’un instant únic. No val un segon abans o un segon després.

D’alguna manera, el poeta i el fotògraf tenen una feina molt connectada. Un poema també retrata un instant: la joia, el dolor, un inici, un comiat, una reflexió... En aquest instant hi ha d’haver un cel abillat amb núvols de cotó fluix o d’estels que fan l’ullet, per posar un exemple. O hi ha d’haver una flor mandrosa, gronxada per la brisa, una brisa lleu, que la sentim com si pogués traspassar del paper o de la pantalla de l’ordinador i refrescar-nos el rostre. O potser hi ha d’haver una criatura enriolada amb l’anar i el venir de les ones, una criatura que vol agafar l’aigua i no pot, però en comptes d’enfadar-se torna a intentar-ho i torna a riure, un cop i un altre. I ja tenim un vaivé més deliciós encara.

A la fotografia, el temps queda suspès, supeditat a l’eternitat o a una duració que no es pot pas comparar amb la realitat. Això passa també a la poesia. Hi podem veure com cau una flor sense que arribi a terra, només un voleiar que  concentra l’atenció. I de sobte una flor és el temps. El temps que transcorre indefectiblement, però que podem apreciar amb infinits matisos: amb dolcesa, amb neguit, amb benestar, amb ira, amb il·lusió...

Són les paraules les que fan els miracles. L’elecció precisa, la musicalitat que porten per vestit, les imatges que recreen, les giragonses que fa la sintaxi com en un camí sinuós. Qui no recorda el poema de Machado —i cito Machado perquè sé que és del gust de la Pilar i m’imagino que del públic—, qui no recorda el poema Campos de Soria que diu:

¡Colinas plateadas,

grises alcores, cárdenas roquedas

por donde traza el Duero

su curva de ballesta

en torno a Soria...!

Il·lustració de Núria Tomás

No som capaços de veure la corba que fa el riu? La veiem sobre el paper i ens la imaginem. I aquesta és la feina atenta i isolada d’un poeta. No es tracta de posar una paraula rere una altra només perquè fan bonic. No. És clar que el poeta busca commoure al lector de poesia o a qui l’escolta. És clar que hi ha una recerca del sentiment, una plasmació del sentiment, un voler transmetre’l.  I és clar que un poema té molt a veure amb una tessel·la, amb aquesta peça petita que dèiem que forma part d’un mosaic extens. El poema forma part del gran mosaic/missatge/reportatge fotogràfic que el poeta vol fer arribar a l’altre, perquè no tots tenim les eines: no tenim càmeres de precisió o una imaginació vívida, no tots tenim la paciència necessària. Ens calen reproductors, traductors d’allò que ens diu la natura o les ànimes.

I ens trobem davant d’un d’aquests casos: Isabel del Pilar Valero té la capacitat d’entendre’s bé amb la natura, amb les paraules i la melodia que desprenen, amb els sentiments, amb el temps que s’atura o que flueix... diria que té bona mà per captar l’essència dels dubtes i dels anhels, d’allò que ens humanitza. Temps i clic de la càmera. Temps i batec del cor. Em remeto a les paraules de la poeta: “Hi ha tanta vida entre el rellotge que batega al pit i a la memòria, que tot canvia a l’hora que es manté inalterable”.