[949] Insults imprescindibles

Aquests dies he llegit 100 insults imprescindibles, de Pau Vidal (Cossetània, 2014). Aprendre llengües ja ha dedicat algunes entrades a aquest terreny relliscós i divertit de la llengua que constitueixen els insults. L'inventari de Vidal va més enllà dels cent insults a què obliga l'estructura de la col·lecció; a cadascuna de les fitxes que constitueixen l'obra n'hi ha diversos i, alhora, hi ha una xarxa de relacions entre fitxes. Alguns exemples dels insults tractats són papanates, pixafreda, capsigrany, cagabandúrries, cretí, carallot, cabró, bordegàs, fill de puta o fantasma. L'encert de la publicació és, des del meu punt de vista, el to que hi adopta l'autor, que controla a la perfecció un registre informal aparent, elaboradíssim, impregnat d'humor i ironia ("insult aborigen per antonomàsia"; "el llepaculs llepa molt i el llepafils, poc"; "insult de baixa intensitat aparent"; "amb un bon malparit/malparida pots anar a tot arreu"; "incorrecció política en estat pur"...). Si el tema dels insults en la llengua ja fa esbossar un somriure, el tractament deseixit i irreverent ultrat de la qüestió, encara l'accentua. Aquest tractament, però, no fa perdre el rigor documental ni les explicacions (o hipòtesis) sobre l'origen dels insults, que aporten el gruix necessari de contingut més formal al text. També l'emprenyòmetre, conjunt de deu emoticones que expressen els graus d'intensitat de cada insult, són una bona troballa. Cada insult té, després de les explicacions, la indicació del seu nivell d'agressivitat. Així, malparit és grau nou i gamarús és, simplement, grau dos. Un text divertit, doncs, aquesta nova obra de Pau Vidal. Tinc alguna discrepància, amb tot, amb algunes observacions sobre l'ús o l'arrelament dels insults ("no queden gaires éssers vius capaços de fer anar tanoca amb desimboltura a la vida quotidiana", p. 174) i seria sens dubte interessant tenir dades (un treball amb recollida d'informació a la xarxa) dels sentits dels insults en aquells casos en què són diversos o fluctuants.

[731] Contra l'insult

Aquests dies hem sentit les paraules insultants d'un membre del Parlament català cap a la presidenta de la Cambra. Precedides, és cert, per una limitació expressiva greu i sense precedents al Parlament (l'impediment de fer servir certes formes relatives a la insostenible relació econòmica entre Espanya i Catalunya). Ben viva la polèmica pels insults del parlamentari López Tena, he llegit una obra recent que parla precisament de la greu expansió social i naturalització de l'insult a la vida política i als mitjans de comunicació. Es tracta del text de Juan Cruz Ruiz Contra el insulto (Madrid: Turpial, 2011). El text té un cert interès: analitza per mitjà de reflexions i entrevistes el cas de diversos insultats cèlebres (la directora de cinema Pilar Miró; el responsable de la SGAE, Teddy Bautista; l'anestesista Luis Montes; el màxim responsable de l'Expo de Sevilla, Jacinto Pellón). Sense voluntat d'entrar ara a jutjar la història que hi ha darrere aquests ben diversos personatges, em sembla interessant el relat dels abusos verbals públics fets contra ells per mitjà de l'insult (definit per l'autor com “el gallet del llenguatge”) i el linxament i la mort civil a què condueixen, més greu en els casos que es troben pendents d'investigació o sub iudice. L'insult (etimològicament equivalent a 'saltar al damunt', insultare) és una forma d'humiliació que no s'hauria de tolerar impunement a la nostra vida pública. És, en el fons, una supuració de la bèstia que hi ha dins les persones que caldria evitar en la relació civil. És imprescindible continuar ensenyant i avaluant des dels cursos de llengua el domini de l'àmplia gamma de formes punyents que la llengua posa a la nostra disposició per atacar sense erosionar greument la imatge pública de les persones que ens han ofès o l'actuació de les quals jutgem d'inacceptable. No és sinó una variant de la mateixa competència que farà que els parlamentaris que desitgin esquivar l'atemptat a la llibertat d'expressió imposat per la presidenta acabin dient furtar, afaitar, desfalcar, desvalisar, estafar, lladronejar, pispar, rapinyar, sostreure, usurpar.

[682] La llengua de Tintín

Em cau a les mans (i devoro) Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp (Barcelona: A Contra Vent, juny de 2011), obra que recull els insults de Joaquim Ventalló en les seves planes de les traduccions de Tintín que va començar a fer als anys seixanta, començant per Les joies de la Castafiore el 1964. Unes traduccions amb les quals molts de nosaltres, com aquell qui diu, vam aprendre català. Més enllà de l'interès lingüístic, Joaquim Ventalló (1899-1996) va destacar en els terrenys del periodisme, la política (regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona a l'època de la República) o l'estudi i la defensa del sistema educatiu català ja sobretot a la postguerra. Recordo que pocs anys abans de morir li vaig poder fer una entrevista, amb motiu d'una recerca que feia. Em va atendre al Col·legi de Periodistes, a la Rambla de Catalunya, i de les seves paraules sorgien referències constants al diari terrassenc El Dia, o a periòdics de gran relleu en la història del segle XX català com La Publicitat o L'Opinió, amb els quals va tenir un vincle molt fort (va dirigir el segon). Inventats o no, els insults dels tintins, ben sovint en boca del capità Haddock, ens van donar la il·lusió que la nostra llengua era possible. Qui de nosaltres no havia quedat astorat i divertit alhora davant els mots malsonants que Ventalló duia als volums d'Hergé que traduïa, com ara bibliòfil, borinot arnat, braquicèfal, cataplasma, celtibèric, dimontri de mosquits de l'infern, ectoplasma, filagarsa d'ectoplasma pansit, galàpet, gep de dromedari, himenòpter, iconoclasta, llagosta de rostoll, llamp de llamp de rellamp de cinquanta mil rellamps, mal llamp del contra-rellamp, mena d'antropopitec, mussol mal dissecat, nas de mocs, necròfag, paparra esgrogueïda, pinxo de carreró de fanal borni, quiromàntic, rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera, titella esllenegat del dimoni, trepa d'extravagants cuits amb sutge d'antracita, trepa de patums ababoiats, vegetarià, o venedor d'alfombres. És una llàstima que el volum (amb pòrtic d'Eulàlia Ventalló i escrits breus de Salvador Garcia-Arbós, Pau Vinyes i August Rafanell) no ens ajudi a discernir quins dels insults dels tintins de Ventalló van ser purs invents del traductor i quins altres eren preexistents o es recullen en obres lexicogràfiques o eren traduccions fidels d'Hergé. Seria interessant, també, una lectura d'aquests insults en clau de detectar-hi alguns mecanismes de creació lingüística o algunes percepcions socials del segle XX, un segle que Ventalló va viure gairebé del tot. Celebrem, no cal dir-ho, la publicació de l'obra. La llengua de Ventalló, no sé si contra pronòstic, ha deixat traça en nosaltres. Confesso que jo hi vaig aprendre a insultar, per exemple, amb tros de quòniam (que Ventalló ressuscitava) o amb l'expressió mariner d'aigua dolça. No les he abandonat mai més.