[942] La poesia que mata la prosa

Una companya em fa conèixer una notícia esgarrifosa. Un home en mata un altre a Rússia per discrepàncies de gèneres literaris. L'assassi preferia la poesia i l'assassinat la prosa, la qual considerava l'única forma de literatura veritable. La situació, al capdavall, té la seva lògica: el saber està massa compartimentat en espais estancs que ràpidament generen estructures que tenen a la porta, immediatament, acreditats guardians. ¿No trobeu que costa massa fer veure que una pregunta retòrica, una ironia, una metàfora (qualsevol element de l'anomenada funció poètica del llenguatge), no són popietats de cap taifa sectària, sinó que són eines dels mestres, dels periodistes, del filòlegs, dels gestors culturals, dels polítics i, al cap i a la fi, de tots els ciutadans amb una competència lingüística i retòrica mínima? No trobeu que costa massa obrir espais multidisciplinaris en una universitat encarcarada en què l'especialització acaba fent perdre tota possibilitat de perspectiva i de mirada àmplia, oberta, generosa i transgressora? La poesia ha mort la prosa. Un acte extraordinari o una realitat quotidiana i, doncs, completament prosaica?

[879] Record d'Estellés

Fa vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, un dels nostres grans poetes del darrer segle. Ahir la Universitat de València va organitzar el debat Pervivència i record de Vicent Andrés Estellés i hi ha diversos actes programats al País Valencià, com la inauguració avui a Burjassot de l'exposició que se li dedica. Aprendre llengües es vol sumar al record i a l'homenatge amb la lectura d'un poema de Manual de conformitats (Per a tota la mort), "a la foscor d'aquell divendres sant...".


Audio recording and upload >>

[876] Dia de la poesia catalana a la xarxa

L'espai Lletra de la UOC impulsa avui el tercer Dia de la poesia catalana a internet, a través de xarxes socials i blocs i com a pròleg al Dia mundial de la poesia, el 21 de març. Aprendre llengües s'hi suma amb aquesta entrada en què recitem el poema de Pere Quart "Hi ha coses massa pures" (de Vacances pagades), un poema que ens demostra que la poesia ho pot tot, fins i tot riure's dels poetes que/quan no saben escoltar l'altra poesia, la que és pura vida, la que no és, potser, ni feta de paraules. És possible escoltar, simplement, el càntic de la vida que tan sovint els poetes sepulten de paraules en llur jactància? L'enyorat Pere Quart ens diu que aquesta seria una provatura quasi impossible. I ens ho diu, precisament, amb la poesia. Necessitem la poesia, sí, i necessitem més que mai i molt més enllà dels versos la poètica de la senzillesa, de la simplicitat, de la puresa.

listen to ‘Hi ha coses massa pures (Pere Quart)’ on Audioboo

[734] Els bancs són els culpables

Ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona les parets van aparèixer pintades. No tan sols les parets, també el mobiliari del campus. Em van cridar l'atenció aquests bancs de la Facultat d'Educació que es proclamaven per un breu instant culpables. Un breu instant només de fal·làcia patètica, ja que en traspassar el vidre opac que Roman Jakobson deia que definia la funció poètica del llenguatge, la culpabilitat és transferida ja a uns altres bancs (no de peixos precisament, tot i que hi neden els peixos grossos). Aquests dies ho són d'idees clares, de reivindicacions molt diàfanes, d'encertar els interlocutors, de saber qui són els responsables de les decisions que ens afecten i d'afinar molt en les apreciacions. Són dies en què cal exigir-se una enorme precisió en el pensament i, de retruc, en el llenguatge. L'època baldera de les ambigüitats (hi ha res de més balder que una ambigüitat?; es pot malgastar més que amb una ambigüitat?) correspon al passat immediat, al moment de balafiar recursos, a l'època de les vaques grasses que ara es clou. Les imatges, la metàfora, la retòrica en el bon sentit de la paraula, ens han d'acompanyar sempre perquè com a humans necessitem fugir dels automatismes, crear, somiar, buscar consol. A la taula de negociació, però, no hi ha lloc per a la pirotècnia verbal d'antany. Si calen les metàfores, que siguin impactes per fer comprendre els arguments.

[436] La realitat augmentada, encara

Fa uns dies parlàvem en un apunt, amics, de la realitat augmentada, fenomen que, segons els analistes, s'imposarà en pocs anys i que tindrà repercussions en tots els àmbits de la nostra vida, també en el nostre ésser lingüístic, les nostres manifestacions verbals i la nostra manera d'aprendre o gestionar les llengües. La realitat augmentada em sembla veritablement inquietant. ¿Quedarà tocada de mort la imaginació? ¿On trobarà refugi? ¿Ens colgarà una onada de misticisme destinat a satisfer la necessitat humana de les realitats només suggerides, intuïdes, incertes? ¿Què faran els poetes, quan tothom pugui augmentar la realitat? ¿Vindrà una onada de subjectivisme i de psicologisme, àmbits on la realitat sempre és escàpola? Quan penso en els aparells de realitat augmentada que ja apunten a les finestres i permeten saber tot el que hi ha al darrere, em retorna el Baudelaire del poema “Les finestres”, dels Petits poemes en prosa, que fa cent cinquanta anys rebutjava la realitat real i trobava recer i possibilitats il·limitades en realitats minvades i misterioses. Llegiu-lo, si us ve de gust. ¿Es veuen (es veien?) més coses a través d'una finestra oberta o a través d'una finestra tancada? Aquí teniu el text de Baudelaire: “Celui qui regarde du dehors à travers une fenêtre ouverte, ne voit jamais autant de choses que celui qui regarde une fenêtre fermée. Il n'est pas d'objet plus profond, plus mystérieux, plus fécond, plus ténébreux, plus éblouissant qu'une fenêtre éclairée d'une chandelle. Ce qu'on peut voir au soleil est toujours moins intéressant que ce qui se passe derrière une vitre. Dans ce trou noir ou lumineux vit la vie, rêve la vie, souffre la vie. Par-delà des vagues de toits, j'aperçois une femme mûre, ridée déjà, pauvre, toujours penchée sur quelque chose, et qui ne sort jamais. Avec son visage, avec son vêtement, avec son geste, avec presque rien, J'ai refait l'histoire de cette femme, ou plutôt sa légende, et quelquefois je me la raconte à moi-même en pleurant. Si c'eût été un pauvre vieux homme, j'aurais refait la sienne tout aussi aisément. Et je me couche, fier d'avoir vécu et souffert dans d'autres que moi-même. Peut-être me direz-vous : «Es-tu sûr que cette légende soit la vraie?». Qu'importe ce que peut être la réalité placée hors de moi, si elle m'a aidé à vivre, à sentir que je suis et ce que je suis?”.