Després de rebre la informació de la iniciativa per mitjà del Twitter del Servei, avui he visitat la mostra lingüística efímera Sopa de llengües, al Museu Marítim de Barcelona. Ha estat un enfilall heterogeni de col·laboracions i presències, ben desiguals, exponents de la diversitat lingüística. Una suma de parts més que no un tot coherent. Hi he observat un desfasament gran, d'altra banda, entre l'excel·lent idea i la gran ambició de la proposta i l'execució final, precària pel que fa als mitjans. L'estona que he passat a Sopa de llengües he tingut temps d'assistir a la “Roda amb la llengua de signes catalana” (m'ha agradat), de passejar per les parades, molt senzilles, de les associacions pakistanesa i filipina, de sentir un conte en basc sobre la darrera dona d'aigua d'Euskadi (amb tres nens, només, d'oients i una dotzena d'adults), de veure escriure en cal·ligrafia xinesa (m'he endut quatre o cinc papers a casa amb signes xinesos bellament dibuixats) i he pogut apreciar també com les dones pakistaneses estampaven bonics dibuixos a les mans de qui ho desitgés. He pres uns fullets, precisament, de les associacions del Pakistan a Catalunya, que expressen el compromís d'aquesta comunitat (sobretot d'origen panjabi: ho són el 85 % dels pakistanesos que hi ha al nostre país) amb la llengua catalana i que comenten costums i expressions d'aquest col·lectiu. Un dels fullets que m'he endut, amb interès, de l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya (editat amb el suport de l'institut Català de les Dones), duu per títol: "Frases fetes sobre dones pakistaneses i índies". Hi llegeixo frases com "Mai t'enamoris d'una noia buscabregues, en sortiràs malparat"; "On hi ha quatre dones, es parla molt"; "Amb una dona bonica, el marit mai no pot estar tranquil"; "Si un home es discuteix amb un nen, ha de callar. Si un home es discuteix amb una dona, ha de callar. Perquè ni el nen ni la dona tenen coneixement"; "Si un home vol barallar-se amb la seva dona i no troba cap motiu per fer-ho, busca una excusa...". L'Índia i el Pakistan són societats masclistes i la llengua categoritza fidelment aquesta realitat. També en català coneixem frases fetes de tall similar, com ara: "Alzina i dona, de cent, una de bona"; "Dones i ases, perdició de cases"; "La dona és tan mudable com el vent; de ses paraules no faràs fonament", etc. Aquestes i altres frases han deixat de ser arguments d'autoritat a casa nostra i són tan sols romanalles de concepcions obsoletes d'una visió del món superada, interessants testimonis de la marginació multisecular de la dona a la nostra societat. Els catalans són lluny ja, majoritàriament, del sentit d'aquestes frases fetes. Seria interessant saber quin grau de certesa atorguen els homes i les dones panjabis a les frases fetes masclistes que conté la seva llengua. Fan servir, encara, aquestes frases com a arguments?
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dona. Mostrar tots els missatges
1.11.09
[387] Dones i llengua: dues tasses
Després de rebre la informació de la iniciativa per mitjà del Twitter del Servei, avui he visitat la mostra lingüística efímera Sopa de llengües, al Museu Marítim de Barcelona. Ha estat un enfilall heterogeni de col·laboracions i presències, ben desiguals, exponents de la diversitat lingüística. Una suma de parts més que no un tot coherent. Hi he observat un desfasament gran, d'altra banda, entre l'excel·lent idea i la gran ambició de la proposta i l'execució final, precària pel que fa als mitjans. L'estona que he passat a Sopa de llengües he tingut temps d'assistir a la “Roda amb la llengua de signes catalana” (m'ha agradat), de passejar per les parades, molt senzilles, de les associacions pakistanesa i filipina, de sentir un conte en basc sobre la darrera dona d'aigua d'Euskadi (amb tres nens, només, d'oients i una dotzena d'adults), de veure escriure en cal·ligrafia xinesa (m'he endut quatre o cinc papers a casa amb signes xinesos bellament dibuixats) i he pogut apreciar també com les dones pakistaneses estampaven bonics dibuixos a les mans de qui ho desitgés. He pres uns fullets, precisament, de les associacions del Pakistan a Catalunya, que expressen el compromís d'aquesta comunitat (sobretot d'origen panjabi: ho són el 85 % dels pakistanesos que hi ha al nostre país) amb la llengua catalana i que comenten costums i expressions d'aquest col·lectiu. Un dels fullets que m'he endut, amb interès, de l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya (editat amb el suport de l'institut Català de les Dones), duu per títol: "Frases fetes sobre dones pakistaneses i índies". Hi llegeixo frases com "Mai t'enamoris d'una noia buscabregues, en sortiràs malparat"; "On hi ha quatre dones, es parla molt"; "Amb una dona bonica, el marit mai no pot estar tranquil"; "Si un home es discuteix amb un nen, ha de callar. Si un home es discuteix amb una dona, ha de callar. Perquè ni el nen ni la dona tenen coneixement"; "Si un home vol barallar-se amb la seva dona i no troba cap motiu per fer-ho, busca una excusa...". L'Índia i el Pakistan són societats masclistes i la llengua categoritza fidelment aquesta realitat. També en català coneixem frases fetes de tall similar, com ara: "Alzina i dona, de cent, una de bona"; "Dones i ases, perdició de cases"; "La dona és tan mudable com el vent; de ses paraules no faràs fonament", etc. Aquestes i altres frases han deixat de ser arguments d'autoritat a casa nostra i són tan sols romanalles de concepcions obsoletes d'una visió del món superada, interessants testimonis de la marginació multisecular de la dona a la nostra societat. Els catalans són lluny ja, majoritàriament, del sentit d'aquestes frases fetes. Seria interessant saber quin grau de certesa atorguen els homes i les dones panjabis a les frases fetes masclistes que conté la seva llengua. Fan servir, encara, aquestes frases com a arguments?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)