[926] Reconstituir el discurs

Aquests dies a classe parlem de com construir un discurs oral. És curiós que la bibliografia sobre el tema insisteixi tant en la creació del discurs, en la disposició de les seves peces fins a l'obtenció d'un artefacte, i que parli tan poc de la capacitat que ha de tenir l'orador de reconstituir l'objecte que ha creat, en l'acte de l'enunciació oral del text. És tan important saber construir el discurs com saber-lo reconstruir sobre la marxa, de manera que no es desinfli definitivament per una circumstància no prevista i pugui tornar a recuperar ràpidament el volum inicial. Qui diu un text oral té entre mans un material construït, però de cap manera un material tancat (per això la flipped classroom, la classe inversa, té un punt d'inconveniència). Així, ha de poder ampliar el discurs cap a aspectes nous, cap a algun fet d'actualitat, cap a algun element suscitat pel context en un aquí i ara, el de l'actio, impossible de preveure al detall. Qui diu un text oral ha de poder afrontar la pèrdua d'algunes peces, l'oblit d'alguns aspectes del discurs. L'objecte construït al laboratori s'exposa, naturalment, a un desgast profund quan en surt. L'orador, doncs, ha d'estar preparat per afrontar aquesta circumstància, que es produirà sempre. Qui diu un text oral ha d'estar obert a una lleugera reordenació dels elements previstos, potser pel fet que algun dels assistents a l'acte en què es produeix ha formulat una pregunta abans d'hora que provoca irremissiblement un avançament expositiu. L'orador ha de ser hàbil, doncs, a reordenar el discurs i a no sacrificar els efectes retòrics que tenia previstos (un morós avenç dels arguments, per exemple), o a generar-ne de nous, una tasca no gens senzilla. Ha de tenir clar, en tot moment, què és l'essencial en el discurs tant des de l'angle del contingut com des de l'angle de la retòrica: ha de tenir clar allò que no es pot sacrificar. No n'hi ha prou, doncs, a saber construir calculadament i amb perfecció el que es vol dir si no se sap reconstituir l'artefacte quan rep els cops propis del moment de l'execució.

[843] Trobada de francès llengua estrangera

He estat a la 7e Recontre de Français Langue Étrangère (FLE), organitzat per les Editions Maison des langues amb l'Institut Francès de Barcelona, que ha tingut lloc aquests darrers dies a la seu d'aquesta darrera entitat. Les comunitats d'ensenyants de llengües (professorat, institucions, món editorial) són espais amb unes dinàmiques pròpies, en les quals de tant en tant és interessant immergir-se, tot i no pertànyer al gremi concret, per conèixer línies de treball o de possible expansió de les llengües en qüestió i fins i tot per veure si algunes de les pràctiques arrelades en unes comunitats d'ensenyants poden ser exportables a altres llengües. He estat darrerament en alguna jornada de professorat d'espanyol, o d'anglès ja fa més temps, i crec que l'observació d'aquestes comunitats aporta experiència interessant als responsables de la formació en centres d'idiomes multilingües. La qualitat dels tallers a què he pogut assistir aquests dos dies ha estat elevada (reflexió sobre la pissarra interactiva, reflexió sobre l'autonomia i la interacció en l'àmbit de l'aprenentatge amb digitalitat: le numérique, en francès). Ha estat excel·lent, també, la conferència de Marion Tellier sobre el llenguatge no verbal, entès no pas en el sentit més tradicional amb què se sol tractar aquesta qüestió i que tants prestatges omple a les llibreries, sinó amb perspectives innovadores. M'ha semblat molt interessant la seva reflexió sobre els gestos coverbals (espontanis, inconscients), generats en coordinació i en bloc amb la paraula i el pensament. Per què produïm els gestos coverbals? Quina relació real (d'impacte, d'adaptació) tenen amb el nostre interlocutor? Tellier també ha parlat del gest a la classe de llengua des del punt de vista de l'ensenyant (quina és la gestualitat de l'ensenyant?) i de l'aprenent i ha fet referència, igualment, al tema més conegut de la gestualitat segons les cultures. La conferència de Tellier, fonamentada en una àmplia base de recerca i farcida d'exemples significatius presentats en vídeo (d'alumnes i fins d'algun personatge polític rellevant) ha estat veritablement apassionant. M'hauria agradat sentir-la a parlar, també, d'un aspecte que quedava fora del seu objectiu, l'avaluació del gest. Si bé és cert que la llengua oral des de fa uns anys ja s'ensenya, després de molt de temps de ser el parent pobre en l'ensenyament de la llengua, i que unànimement es reconeix que la gestualitat en forma part, no és gens evident que s'avaluï i, sobretot, que s'avaluï bé aquest aspecte crucial de tota producció oral.

[824] Llengües sexis

Em descarrego de l'Apple Store les aplicacions que porten per nom Sexy Spanish i Sexy English (veig també Sexy Portuguese i Sexy French) per una quantitat inferior a un euro. Plantegen dotze temes relacionats amb la situació de lligar que es desglossen en tota una colla de frases adients a cada situació (o de simple vocabulari, en alguns casos) i que són pensades per a aprenents de llengües molt especialitzats. Els temes són "Saying Hello", "Smalltalk", "Meeting Up", "Making Reservations", "Ordering a Drink", "Ordering Food", "Relationships", "Compliments", "In the Bedroom", "Body Parts", "Physical Descriptions" i "Clothes". A més d'un centenar de frases elementals, l'app conté també uns tests molt senzills per veure si es domina la fraseologia. Això és tot. Malgrat la simplicitat, la idea és bona i no costa imaginar el català a la col·lecció, ni que fos com a pura estratègia de dinamització lingüística. Encara que, en realitat, vist el panorama polític després del "Meeting Up" Mas-Rajoy no es pot descartar del tot que algú encara vulgui seduir ara els catalans (avui mateix Rubalcaba parlava de federalisme, de retocar la Constitució, de la singularitat catalana en el conjunt de les autonomies: "You are different from the other boys here") i que puguin arribar a ser útils tota mena de recursos i estratègies lingüístics. Parlar català en la intimitat, al capdavall, és fàcil. El que ja no ho és gens és, a aquestes alçades, continuar intimant.

[753] Contra el PowerPoint (1)

Els recels pel que fa a l’ús del PowerPoint, que ja fan servir més de 500 milions de persones al món, avancen. Ens hi referíem ja fa mesos i hi tornem ara a propòsit de la publicació de Franck Frommer El pensamiento PowerPoint (Barcelona, Península, primera edició en castellà setembre de 2011). Es tracta d’un text dur i contundent contra els efectes de l’ús d’una eina que ha esdevingut omnipresent. Que va néixer al món de l’empresa i que s’ha estès a molts altres àmbits, inclòs l’educatiu, amb influències nefastes, segons l’autor del llibre, per diversos motius que esmentarem. El text de Frommer és insistent i fins i tot prolix en la tesi que defensa. Repassa el context en què es genera el programa, n’explica circumstanciadament la creació el 1987 i l’absorció per Microsoft el 2003 i es dedica en bona mesura a analitzar situacions d’ús i els efectes (perversos) que hi produeix. Sense anar més lluny, el fracàs estrepitós d’un dels projectes de la NASA o la cèlebre presentació en PowerPoint de Colin Powell demostrant que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq. El text s’acarnissa contra el recurs i en destaca allò que considera nociu, però no presenta alternatives ni apunta gairebé mai cap al futur (no dedica ni una línia a les noves eines per fer presentacions). Ens deixa sense esperança, doncs, en plena contemplació d'un paisatge devastat. D’altra banda, hi trobo a faltar una reflexió aprofundida, amb una reivindicació oberta, del paper de l’orador al costat d’una eina probablement inapropiada. Perquè les virtuts de l’ús de l’instrument no es poden deslligar en absolut del paper de qui utilitza el material de suport. En la mateixa línia, no m’agrada la fatalitat amb què l’autor entoma l’existència del PowerPoint i el seu ús inevitable. És evident que les eines depenen de l’ús i de la interpretació que en fan els éssers humans. I és evident que el PowerPoint és a les mans de qui el vulgui convertir en una altra cosa. La història de la Humanitat és plena de canvis de sentit en l’ús de les eines o els objectes circumdants. Sense anar més lluny, Twitter va néixer com una autèntica bajanada i els usuaris l’han convertit en una eina poderosíssima d’intercanvi d’informació i vertebració de xarxes. Fetes aquestes reserves, el text aporta una crítica a l’eina que s’ha d’escoltar i tenir present. Hi tornarem.

[712] Avaluar la llengua oral

Fa uns dies que s'ha publicat l'informe L'avaluació de les habilitats d'expressió oral en català: tendències i evolució (IEC, Xarxa CRUSCAT, 2011). Es tracta d'un estudi fet per diversos observadors (L. Comajoan, E. Gomáriz, N. Nogué, amb cloenda de N. Figueras i edició de F. X. Vila) sobre les proves de llengua oral de llengua catalana de diverses entitats de referència al llarg d'aquests darrers anys. Es tracta del SEDEC, del Servei d'Immersió i Ús de la Llengua (SIUL), del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu (CS), de la Generalitat de Catalunya i de les Escoles Oficials d'Idiomes. L'objecte d'anàlisi de l'informe és heterogeni i no comparable, ja que els públics a què s'adrecen aquestes proves són infants, adolescents o adults, segons els casos, i, a més, es tracta de proves de nivells diversos (en el cas de la Generalitat, per exemple, es pren com a objecte d'anàlisi el nivell de suficiència, en les versions de 1981 i de 2001). L'objectiu de l'informe és detectar canvis de tendència generals en el tractament de l'avaluació de la llengua oral, el parent pobre de les destreses lingüístiques. La possibilitat de detectar l'evolució i les noves tendències hi és, evidentment, perquè s'analitzen els canvis experimentats en l'avaluació de l'oral des dels anys vuitanta fins ara. L'estudi constata que globalment hi ha hagut millores notables en l'avaluació de l'oral en aquest temps, però insisteix també en la importància de continuar investigant i aplicant la recerca en l'àmbit de l'avaluació a fi d'aconseguir tenir eines vàlides (que respectin el constructe o allò que es vol avaluar) i fiables (precises i estables). Eines allunyades de la pura intuïció i en què es justifiquin i es documentin rigorosament totes les opcions preses; eines que es despleguin en totes les especificacions i protocols necessaris. Algunes de les conclusions de l'informe són: 1) l'avaluació de l'oral ha guanyat presència i pes en en els exàmens (hi ha més activitats de llengua oral i aquesta té un percentatge més alt); 2) l'avaluació de l'oral s'ha anat adaptant (encara ho fa) al MECR; 3) s'ha eixamplat el concepte de competència oral: s'ha anat deslligant progressivament dels aspectes més purament formals i s'ha aproximat més als més comunicatius; 3) les tasques de les proves han anat guanyant en contextualització; 4) el component interactiu entre iguals té ara més pes en les tasques d'avaluació oral, que han anat deixant de ser monologades o basades en diàlegs unidireccionals examinador-examinat; 6) s'ha anat tendint a avaluar en positiu el que l'examinand sap fer més que allò que no sap fer (amb els anacrònics descomptes de punts pel que ha fet malament); 7) s'ha guanyat en versemblança en les tasques. Sense cap dubte aquest informe obre la porta a altres, que han d'analitzar objectes més comparables i no tan sols pel que fa als instruments finals d'avaluació, allò més visible, sinó en tot allò que forma part del sistema global d'avaluació (criteris per a l'establiment del constructe, protocols per als avaluadors, especificacions de les proves, unificació de criteris dels correctors, etc.). No resta sinó esperar que les retallades no incideixin en la millora dels sistemes avaluatius. I que l'avaluació de la llengua oral en català continuï fent via amb criteris de qualitat.

[594] El discurs institucional de Nadal: un gènere

L'última classe abans de Nadal ha de ser per força una mica especial. Com que ens trobem analitzant els gèneres del discurs oral, acadèmics i no acadèmics, obrirem la porta a un gènere curiós, l'execució del qual és ben poc democràtica, ja que és reservat a unes poques persones: el discurs institucional de Nadal que solen fer els màxims representants de la vida política (el rei d'Espanya, els presidents Pujol, Maragall i Montilla aquests darrers anys, etc.) per a tot el populatxo. ¿Un gènere, el discurs institucional de Nadal? Doncs sí. Un gènere tan consolidat que té unes característiques pròpies. Un gènere que ha generat innombrables paròdies humorístiques que omplen la xarxa que fan difícil fins i tot trobar les versions primigènies. El discurs institucional nadalenc 1) es fa sempre davant una bandera, 2) sol incorporar elements d'harmonia i escalf humà com una llar de foc en funcionament, una foto familiar, un arbre guarnit, un retall de pessebre; 3) sol presentar-nos un únic personatge protagonista en general assegut i gairebé sempre quiet com un estaquirot; 4) sol tenir unes característiques lingüístiques molt previsibles. Entre aquestes característiques l'ús d'uns temps verbals de passat immediat i de futur; l'ús de lèxic que expressa la idea de desig i esperança; l'ús d'una retòrica que cerca l'enfortiment d'un sentiment col·lectiu (referències al nom del país, o al gentilici, ús d'una primera persona del plural que reflecteix la comunitat des de la qual el polític parla, expressions de l'estil de “benvolguts compatriotes”); formes verbals d'obligació que marquen la pauta d'actuació per a l'any nou; presència d'adjectius axiològics per referir-se als esdeveniments de l'any; ús d'un lèxic característic fet de les paraules que expressen grans fenòmens socials (crisi, terrorisme, immigració, violència, educació, etc). És curiós que les paròdies humorístiques fetes de retalls de les intervencions fins a generar frases còmiques o absurdes no facin perdre algunes de les característiques clau dels discursos, no alterin, a grans trets, el gènere: els personatges parodiats són absurds, però continuen actuant pràcticament igual. Si crida l'atenció que acceptem naturalment la manipulació verbal, encara em sorprèn més que acceptem un llenguatge audiovisual impossible, fet d'apropaments i allunyaments constants tot cercant a base de retalls la composició de la frase divertida. Deixo algunes mostres de vídeos amb discursos de Nadal humorístics per començar bé les vacances (del rei: 1, 2, 3), de José Montilla (1, 2) o d'altres personatges (1). I n'insereixo, finalment, un del monarca:

[590] Assertivitat i cortesia

Un altre cas clar per dur a l'aula d'expressió oral, per a l'anàlisi, és el de Guardiola. L'estil comunicatiu de l'entrenador actual del F. C. Barcelona encaixa del tot amb el que esperaríem de les persones públiques, que són models socials i, com a tals, persones amb una enorme responsabilitat damunt el que pugui fer o pensar la ciutadania: les paraules desmesurades d'un d'aquests models socials poden encendre una multitud. No hem d'oblidar que les conferències de premsa entre entrenadors i periodistes no són precisament situacions plàcides i de fàcil gestió per als entrenadors, perquè els grans clubs de futbol són plens d'arestes explosives sobre les quals els periodistes sempre volen saber més. Al vídeo que insereixo Guardiola té la responsabilitat de comentar la lesió que un altre jugador ha produït al millor jugador del Barça, afer no precisament senzill. Una de les qualitats principals de Guardiola a les conferències de premsa és la conjugació de la cortesia amb l'assertivitat. Un discurs excessivament cortès acaba sent un enfilall de fórmules buides que perd el sentit: vetllar a ultrança perquè la interacció entre persones se salvi acaba liquidant la possibilitat de transacció informativa. En el cas de Guardiola això no passa mai: hi trobem seguretat i autoritat i, alhora, cortesia. Equilibri, doncs. Si observem el vídeo de la seva intervenció hi detectem: fermesa (“jugarà quan estigui bé”) i denúncia (a tot no s'hi val), una alta consciència de la responsabilitat que té (“el nostre missatge arriba a nens, arriba a gent gran”), un objectiu de preservació de la imatge de la persona que ha lesionat el jugador del Barcelona (“no va amb mala intenció”; “estoy convencido de que al jugador (…) le sabe mal”) i diversos mecanismes d'atenuació (fixeu-vos, per exemple, en els “sincerament”, marcador de franquesa en el discurs). Aquesta intervenció de Guardiola és, ben mirat, un gran acte d'atenuació: ben lluny de criminalitzar el jugador que ha lesionat Messi, l'entrenador del Barça desvia la reflexió cap a la naturalesa del futbol (aquestes coses passen i passaran en el futbol) amb un punt de denúncia, però sense focalitzar en l'acte concret.

[588] Cortesia a l'expressió oral (i 2)

Tornem a les màximes de cortesia de G. Leech, que començàvem a exemplificar a l'entrada precedent, on mostràvem les màximes del tacte, de la generositat i de l'aprovació. En la situació descrita, podríem actuar de la manera següent si apliquéssim les màximes de la modèstia, l'acord i la simpatia. La màxima de la modèstia és aquella segons la qual maximitzem l'apreci cap a l'altre i minimitzem el propi:



La màxima de l'acord és aquella segons la qual maximitzem l'entesa, l'acord, i minimitzem la diferència, el desacord.



La màxima de la simpatia és difícil de gestionar, evidentment, si hem de comunicar fets greus o delicats o potencialment amenaçadors de la imatge de qui ens escolta. Consisteix a minimitzar l'antipatia i maximitzar la simpatia. Provem-ho d'aquesta manera, amb una metàfora, en la difícil situació plantejada:

[587] Cortesia a l'expressió oral (1)

La cortesia és un aspecte fonanamental en els nostres discursos. A la xarxa (vegeu l'entrada que dedicava fa temps a la qüestió) i fora de la xarxa. En les intervencions orals és un aspecte clau, que cal saber gestionar, perquè no hi ha fórmules infal·libles. Vull dedicar un parell d'entrades del bloc a exemplificar les màximes de cortesia de G. Leech (1983), les màximes del tacte, de la generositat, de l'aprovació, de la modèstia, de l'acord i de la simpatia. Imaginem que volem dir a un alumne que el treball que ens ha fet és fluix. Com arrenquem? Com podem gestionar la nostra interacció perquè no es deteriori, sense sacrificar, lentament, la transacció, la comunicació dels errors que hi hem detectat? Exemplifico a continuació les sis màximes de Leech en el cas que acabo d'esmentar. La màxima del tacte és aquella segons la qual maximitzem el guany del nostre interlocutor i minimitzem el cost:




La màxima de la generositat és aquella segons la qual maximitzem el benefici de l'altre i minimitzem el nostre:



La màxima d'aprovació és aquella segons la qual maximitzem l'elogi i minimitzem la crítica:



Vetllar per assuaujar l'amenaça potencial del nostre discurs no ens ha d'impedir, amb tot, comunicar el que volem comunicar. Continuarem amb les altres tres màximes de Leech.

[580] Retenir el discurs

Tornem a l'expressió oral. Un cop hem decidit de què volem parlar (la inventio), hem endreçat les nostres idees i sabem en quin ordre les presentarem (la dispositio) i sabem amb quines paraules o efectes retòrics ens expressarem (l'elocutio), ve el moment de decidir com retindrem tot el que hem de dir perquè l'execució sigui un èxit. És la fase que els clàssics anomenaven de la memoria, fet que no és gens estrany perquè en la cultura clàssica el discurs se solia memoritzar. Ara parlaríem més aviat de retenir el discurs amb diversos mitjans. Hi ha tres maneres d'encarar aquesta qüestió: 1) la memorització, 2) la lectura, 3) l'ús d'un guió. La tercera sol ser la més oportuna gairebé sempre. Memoritzar tota una nostra intervenció oral demana una inversió gran de temps i ens aboca a una situació de poca flexibilitat i de poques possibilitats de canvi en el que hem de dir. El nostre discurs corre el perill, d'altra banda, de ser poc natural. Només és recomanable la memorització en discursos molt breus. Pel que fa a la lectura d'un text, en la qual els oradors es refugien normalment per la por de parlar en públic, és una pràctica inversemblant, un exercici gairebé impossible. Qui parla perd aleshores el contacte visual i la interacció amb el públic i fàcilment pot cansar l'audiència. Tan sols amb una escriptura per a la lectura molt controlada i alhora difícil de preparar, que permeti l'expansió i el guany de naturalitat recurrents de qui parla, llegir un text davant un públic és accceptable. Hi ha excepcions, és clar, com les lectures poètiques o dramatitzades o altres situacions en què el rigor és fonamental: el tractament d'un tema molt delicat, per exemple, en què la precisió ha de ser absoluta. Parlar en públic amb un guió sol ser l'opció més adequada. Un guió ben jerarquitzat que incorpori les idees principals i les secundàries (i més, si cal) i les anècdotes, els exemples i les citacions amb què voldrem oxigenar el nostre discurs. El guió ha de ser, d'altra banda, força telegràfic: no podem dependre de cap sintaxi anterior en expressar-nos. Una de les claus per parlar bé en públic, des del meu punt de vista, és que la sintaxi sigui del moment de la producció del discurs. Només així tenim naturalitat i fluïdesa. Si la sintaxi és enllaunada (memorització) o fixada abans d'hora (lectura literal) semblarem autòmats. Si tenim alguns estímuls escrits (el guió) o mentals que ens aportin les idees damunt les quals puguem construir la nostra sintaxi del moment, aleshores estarem en bones condicions de comunicar.

[573] Precisió al discurs

Hem parlat de la claredat. La precisió és una altra de les característiques fonamentals d'una bona elocució. Precís té l'origen en el llatí praeciděre ('tallar', 'tallar per davant'). Podríem definir la precisió com “dir exactament el que es vol dir”. Una bona manera de veure si el nostre discurs és precís o no és sotmetre'l a la possibilitat de canviar-ne elements. La precisió implica, en general, poc marge per al canvi (recordem que és molt difícil trobar en cap llengua paraules del tot sinònimes, per exemple). La precisió s'aconsegueix evitant tota mena de llenguatge aproximatiu (que no és sinó el fidel reflex, generalment, d'un coneixement aproximat del que s'explica): expressions com la comunicació oral és una mica com..., és com si diguéssim, això seria més o menys... corresponen a aquest llenguatge vague, poc precís, que s'acosta sense afinar gaire al que es vol explicar. La precisió requereix una mirada analítica i es pot traduir en diverses operacions sobre el text com la distinció (l'establiment de matisos), la divisió (l'organització coherent dels conceptes que s'expliquen, d'acord amb un criteri: ordre cronològic, alfabètic, agrupacions lògiques) o la definició. Aquest darrer recurs és molt important en les exposicions orals i pot ser de diverses menes: la definició tècnica, per exemple (la que trobem en un diccionari quan ens explica què és la podologia), o la definició etimològica, que aporta llum sobre el terme que es vol explicar, però que no s'ha de creure fil per randa (les paraules canvien de sentit) ni considerar un argument definitiu. Perquè el nostre discurs guanyi precisió podem tenir en compte els consells següents: 1) defugir-hi l'ús de mots jòquer com cosa, fer, tenir, etc.; 2) vetllar per la distinció clara de termes semblants i, doncs, enganyosos (immune / impune; infringir / infligir); 3) evitar els mots crossa i tota mena d'elements sobrers o distractors; 4) parlar amb lentitud per poder afinar en les formulacions i no haver-les de reparar a posteriori; 5) fer servir els termes que anomenen exactament allò de què parlem (i explicar-los si cal).

[572] Claredat al discurs

Una de les característiques fonamentals d'una bona elocució és la claredat. Hi ha obscuritats, quan algú pren la paraula davant el públic, que són inacceptables: en primer lloc, l'obscuritat d'estil que té la base en la poca claredat de les idees. Aquesta és, naturalment, la més greu: no podem ser clars si les nostres idees no ho són. El nostre receptor pot trobar-se, d'altra banda, davant una altra obscuritat igualment molesta. La que es deriva del fet que l'orador no l'ha tingut en compte (el que ell sap i el que no sap, el seu grau d'especialització en el tema). Aquesta obscuritat és típica del mal comunicador, que no analitza bé abans de parlar quina serà la seva audiència i que no hi ajusta, doncs, el discurs. O també la del professional arrogant que vol defensar a peu i a cavall la pertinença al gremi (el metge, l'advocat, l'informàtic, etc.) i parla escudat en els termes més críptics de la seva disciplina. Hi ha encara una altra obscuritat que cal evitar: la que el receptor fàcilment entreveu quan l'orador li amaga l'ou, quan no li pot o vol dir la veritat. Ens trobem, en aquest cas, no tant en el terreny de la supèrbia com en el terreny de l'ètica, en l'alteració de les regles del joc net comunicatiu. La fal·làcia anomenada d'amagar proves és la manipulació verbal característica d'aquesta mena d'obscuritat. Superats aquests esculls, tenim moltes estratègies per provar de ser clars als discursos: 1) regular l'índex de boira dels nostres textos (R. Gunning); 2) afavorir la comprensió per mitjà de l'ús d'enumeracions o de gradacions dels nostres continguts; 3) controlar l'ordre dels elements de les nostres frases o, encara més, regular molt bé com oferim temes i remes, informacions conegudes i no conegudes a l'oient; 4) controlar la sintaxi: preveure-la i no pretendre fer servir en les nostres exposicions formals estructures allunyades de la nostra sintaxi comuna, que ens poden fer entrebancar; 5) fer servir bé els connectors textuals; els adequats i als llocs que facin més entenedor el discurs; 6) controlar el lèxic i els estrangerismes i decantar-se, si es pot, per paraules senzilles i conegudes; 7) gestionar bé la densitat informativa (amb estratègies d'èmfasi i d'expansió) fent servir les redundàncies necessàries perquè el discurs arribi a l'oient i evitant, amb tota cura, les redundàncies no desitjades; 8) controlar els fenòmens de l'ambigüitat i de la ironia, susceptibles d'interpretacions contràries al que es vol dir i, doncs, potencialment generadores d'una pèrdua radical de claredat. Si ens toca explicar una matèria obscura, d'altra banda, és bo haver previst al detall l'explicació, haver cercat, per exemple, la metàfora o l'analogia aclaridora i no arriscar-se a la ventura del moment del discurs, en la improvisació del qual fàcilment podem acabar explicant l'obscurum per obscurius.

[570] Estructures enquadrades i en paral·lel

Deixo enregistrades a continuació dues altres possibilitats d'estructuració d'un discurs oral, amb què podem estructurar totalment o, més sovint, parcialment, una exposició. Es tracta de l'estructura enquadrada i de l'estructura en paral·lel. Un exemple d'enquadrament és el següent:



Un exemple d'estructura en paral·lel és el que es troba a continuació. El paral·lelisme de les dues realitats que s'avaluen o es comparen pot ser en bloc (primer una i després una altra) o bé aspecte per aspecte:

[569] Estructures inductives i deductives

Dies enrere parlàvem de les estructures inductives en construir un discurs o un fragment, i de les estructures deductives. En deixo dues mostres breus enregistrades,que corresponen a breus passatges que es poden integrar en la nostra exposició oral. Un exemple d'estructura inductiva:



I un exemple d'estructura deductiva:

[568] Concloure

El principi i el final de les exposicions orals són moments decisius. Tant, que són molts els autors que recomanen portar preparades les dues o tres primeres i també les dues o tres darreres frases d'un discurs per començar bé i acabar bé ("Tot va bé si acaba bé", diu la dita). Acabar bé no és un exercici fàcil. Demana un treball a un doble nivell, emotiu i intel·lectual. Emotiu, perquè un bon discurs no acaba bé sense una bona sintonia emocional amb el públic, sintonia que s'ha d'haver mantingut al llarg de l'exposició, però que cal reblar a les darreres paraules. Intel·lectual, perquè és el moment de servir a qui ens escolta una síntesi del que hem dit, la conclusió. La conclusió no s'ha de veure com una darrera complicació tècnica, com un entrebanc, com una nosa o un exercici sobrer. Al contrari: és una garantia (un dia parlàvem a Aprendre llengües de les operacions lingüístiques com a pures garanties de la correcció del nostre raonament), un sistema de seguretat: si no podem concloure bé, quan preparem el nostre text, és que la nostra exposició no funcionarà, perquè no està ben construïda. També la partició, a l'altre moment crític del discurs, el començament, on anunciem les parts de la nostra exposició, ens garanteix una bona disposició de les idees i ens permet augurar una bona execució. Concloure bé és un art, un plaer, un acte de generositat cap a qui ens escolta. El nostre discurs no pot ser mai una addició d'idees que acaben sobtadament quan se'ns esmussen les connexions mentals o se'ns acaba l'alè. Concloure és recollir tots els fils llançats al llarg de la nostra exposició, les idees principals, i reduir-los a la mínima expressió. Recollir tots els fils llançats i, sobretot, no incorporar-ne cap de nou. Si la nostra intervenció fos un regal, concloure seria embolicar-lo bé. Ni podem deixar la capsa oberta, ni és hora ja de pensar en els regals que hauríem pogut fer i no hem fet. Concloure és aspirar a obtenir l'essència del que s'ha dit i, doncs, per força, un plaer intel·lectual. Si el discurs, en el seu desplegament, és descordar, concloure és cenyir. [Avui és Tots Sants, amics: la reflexió sobre la conclusió es pot prolongar, si es vol, cap a altres àmbits més transcendents.]

[565] Estructures del discurs oral

Quan parlem de l'estructura d'un discurs oral sovint ens ve al cap, ràpidament, la clàssica de plantejament, nus (o cos) i desenllaç. I pensem, també, seguint els clàssics, en les múltiples subdivisions d'aquestes parts: la introducció pot contenir una salutació i la captatio benevolentiae, d'una banda, i la partició (o resum dels punts principals del discurs), d'altra banda. El nus, al seu torn, pot contenir la narració dels fets i la demostració, amb la tesi i els arguments a favor del nostre punt de vista. A continuació, pot haver-hi la disputatio, o refutació anticipada dels arguments del nostre opositor dialèctic, per mitjà de l'anticipació de les objeccions. A continuació, també dins el nus, se sol trobar la refutació de la tesi i dels arguments del nosre rival. En darrer lloc, el final, epíleg o desenllaç, sol presentar un resum concentrat del que s'ha dit (la consabuda conclusió) i unes paraules adreçades a commoure (movere) l'auditori, d'agraïment, per exemple. L'estructura dels discursos orals es pot mirar també des d'altres angles: ens podem preguntar 1) si hi ha un ordre cronològic o artificial en l'exposició de les nostres raons; 2) si volem disposar els nostres arguments en un ordre creixent (dels febles als forts), decreixent (dels forts als febles) o amb fórmules intermèdies; 3) si la complexitat del nostre tema determina les parts del nostre discurs; 4) quina jerarquia presenten els elements del nostre text (idees, tesi, arguments, exemples, citacions, anècdotes) i si el nostre raonament és inductiu, deductiu, enquadrat o en paral·lel. L'estructuració inductiva consistiria a anar d'allò particular al més general, una conclusió, per exemple. La deductiva seria aquella que va de la conclusió a allò particular. L'enquadrada partiria, com la inductiva, del cas (el problema) i s'acostaria a la formulació de la conclusió, però hi hauria un retorn cap a la idea principal, i la faria reconsiderar. I l'estructuració en paral·lel, per acabar, focalitzaria en diverses opcions (de cop o en un contrast continuat).

[563] La metàfora (encara i sempre)

El poder explicatiu i didàctic de les metàfores és molt gran. Molt més encara que mostrar imatges explícites, ja que la metàfora planteja un exercici a la ment que deixa petja, un solc intel·lectual. A Aprendre llengües he fet alguna incursió cap a la metàfora, provant de fer veure algunes qüestions no senzilles d'explicar com ara la naturalesa de l'escriptor (un bus, un apedaçador o un arquitecte seguint la proposta de Creme i Lea) i provant també de definir un concepte clau en el panorama actual de l'ensenyament i aprenentatge de llengües, el de competència plurilingüe (vegeu les metàfores amb què intentava expressar tres caires d'aquesta qüestió: 1, 2, 3). Avui vull exposar tres metàfores que ens ajuden a entendre la naturalesa del discurs oral. Les prenc de J. A. Hernández i M. C. García a El arte de hablar. Manual de retórica práctica y de retórica moderna (2004). Els autors les fan servir per explicar el discurs oratori (i la seva necessària divisió en parts, la clàssica dispositio). Ens parlen d'aquest discurs com un edifici, un viatge, un passeig i una aventura. Un edifici perquè no n'hi ha prou amb el material: el discurs és el que fem amb el material, una construcció articulada. Un viatge perquè necessitem un destí orientador, que hem tenir ben clar i mantenir al llarg del desenvolupament de l'acte de comunicació, i que ha de contenir etapes i descansos. Un passeig perquè el discurs ha de tenir destí, però alhora les marrades que el facin amè, entretingut, divertit, relaxat. I una aventura perquè el discurs oral és risc, incertesa, sorpresa, estímul imaginatiu; l'aventura té també una gramàtica. Tot ajudant a construir un discurs oral a classe amb els meus alumnes, doncs, comentarem les quatre metàfores complementàries que contribueixen a la comprensió d'aquesta mena de text: l'edifici, el viatge, el passeig i l'aventura.

[559] Oxigenar el discurs (1): les citacions

Els discursos orals necessiten una colla d'ingredients per ser eficaços i persuasius (ordre, naturalitat, simpatia i entusiasme del ponent, estratègies per rebaixar la densitat informativa, etc.). Una de les característiques que han de tenir, des del meu punt de vista, és l'oxigen, l'entrada de diversos elements que facin respirar el text i deixin respirar, al seu torn, els qui l'escolten. No hi ha res més soporífer que un discurs claustrofòbic, un discurs que dóna voltes sobre si mateix i que és incapaç de conduir el receptor ni tan sols un instant a un nou paisatge (de vegades amb una metàfora n'hi ha prou per endur-se els qui escolten a un territori radicalment nou). Les citacions són una via d'entrada d'oxigen. Responen a la idea que els discursos no sorgeixen ex nihilo, que es tracta d'actes situats, que es construeixen damunt un abans, una tradició, unes opinions d'altres autors que s'han expressat sobre el mateix tema. Les citacions, en general, fan la funció d'aportar autoritat al text; convé no abusar-ne (l'autoritat dels nostres textos ha de ser, bàsicament, la nostra), però és bo fer-ne servir degudament incorporades al text i sempre d'acord amb un ús honest de les fonts. El nostre auditori, en sentir una citació, s'allunya de nosaltres i viatja cap a altres personalitats que han parlat d'algun dels caires del nostre discurs. Pel que fa a l'ús de les citacions, cal tenir en compte algunes qüestions: les citacions no han de ser forçades, no hem de fer anar el nostre discurs cap a una citació que ja tinguem escollida a priori (seria un cas de la coneguda fal·làcia del franctirador, que consisteix a disparar primer i posar la diana, ben centrada, a continuació). No ens hem d'estalviar les que alguns autors anomenen citacions de rigor, aquelles que el públic trobarà a faltar si no les incorporem al nostre discurs. Podem ser molt més flexibles, en canvi, amb les altres menes de citacions, les accessòries. Allò que és inacceptable en l'ús de les citacions en un text ben construït és anar a buscar els clàssics webs de frases cèlebres (o llibres de frases cèlebres), organitzats temàticament o per autors. Que t'interessa un Pla, doncs un Pla. Un Faulkner, doncs un Faulkner. El nostre discurs, amb citacions de faramalla com aquestes, no prou motivades, serà gairebé segur un discurs ridícul. Podem fer entrar oxigen als textos, sí, en forma d'intertextualitat, però hem d'evitar que hi entri l'aire enrarit de les citacions enllaunades.

[553] Condicions bàsiques per al discurs oral

Aquests dies, al grau d'Humanitats, anem donant forma al taller de llengua oral. Quan ens disposem a fer una intervenció oral formal (una conferència, una comunicació) hi ha algunes condicions bàsiques perquè aconseguim el nostre objectiu. Necessitem, en primer lloc, un orador amb prou convicció i personalitat per assumir el seu discurs, la seva intervenció. Un orador que ha de conèixer-se en profunditat com a orador (els seus punts forts i els seus punts febles, per potenciar-los o contrarestar-los). Un orador que ha de ser conscient que interpreta un rol, però que alhora ha de saber que una de les condicions bàsiques per al seu èxit comunicatiu és la naturalitat, un dels elements clau de tota comunicació pública; totes les impostacions i sobreactuacions són molt poc tolerades per l'audiència (unes pauses excessives, unes cadències exagerades, una ampul·lositat carregosa). Necessitem un orador que ha de ser conscient, també, que en la seva execució transmetrà continguts, però també un ampli ventall d'aspectes relacionats amb els valors, les creences, les actituds, que arribaran al públic amb tanta o més força que les idees de què parli. Un orador, doncs, que ha de saber que fàcilment serà un model o un antimodel i no tan sols per la matèria que exposi al seu discurs. Altres condicions bàsiques per al discurs oral formal monogestionat són que l'orador controli la por escènica, que sigui capaç de captar l'estat d'ànim del públic i adaptar-s'hi (la capacitat d'adaptació és, en general, decisiva), que senti passió per la matèria de què tracta i, naturalment, que conegui prou aquesta matèria: gran part dels fracassos en parlar en públic es deuen a no saber prou bé de què es parla. Més condicions bàsiques, encara, per a la producció amb èxit d'un discurs oral: la preparació acurada del discurs, la producció en un temps que no pugui ser percebut com a excessiu i, naturalment, la capacitat de qui parla d'analitzar tots els factors que determinen el context del discurs i, alhora, d'ajustar-s'hi (tipus de públic, necessitats que té, expectatives, coneixement del tema, predisposició cap al tema o l'orador, etc.). A totes aquestes condicions bàsiques cal afegir-hi encara una de les primeres coses que l'orador ha de tenir clares i que és fins i tot més important que el seu tema: la finalitat del seu discurs. Vol explicar, vol persuadir argumentant sobre una tesi determinada, vol transmetre una emoció? Quina d'aquestes finalitats vol que domini al seu discurs?

[550] La comunicació com a gènere de discurs

Aquests dies a classe parlem de les comunicacions com a gènere de discurs academicocientífic. La seqüència didàctica en què treballen els alumnes acabarà, d'aquí a unes setmanes, en la producció d'una comunicació per a un congrés o jornada. La comunicació és un gènere aparentment menor, al costat de les conferències (que solen tenir una durada de 45 a 60 minuts, mentre que les primeres van dels 10 als 30 minuts). Es tracta d'un tipus de discurs predominantment monogestionat que sol tenir un final obert a preguntes i dóna pas, per tant, a una situació dialògica. Una de les sorpreses habituals quan parlem a classe de les comunicacions és que es tracta d'una producció oral amb uns lligams molt forts amb diverses produccions escrites que sorgeixen en l'abans, el durant i el després de la breu execució oral. La comunicació sol començar amb el "call for papers" que demana un primer tipus de text escrit, el resum (o abstract), amb un títol adequat i unes paraules clau (sempre dins les convencions establertes pels organitzadors de l'acte). Un text escrit que, de vegades, és anònim perquè el comitè científic pugui avaluar-lo amb total independència. Si el resum és acceptat ve l'elaboració del text extens (de nou segons les convencions: nombre de paraules, tipus de lletra, manera de citar la bibliografia, etc.). I la nostra intervenció oral encara necessita el suport d'altres textos escrits: un bon guió mentre parlem, potser un dossier de mà (handout) per als assistents, i, ben sovint, algun text projectat per pantalla elaborat amb algun programa de presentacions... Cadascun d'aquests textos (escrits, però alhora multimodals: amb imatges, gràfics, vídeo, àudio, etc.) té les seves pròpies lleis d'elaboració, que hem de sotmetre a la nostra creativitat, originalitat i autoria. Encara pot ser que el nostre text acabi publicat a les actes del congrés, amb la qual cosa tenim, aleshores, una nova concreció escrita, en un nou suport, del que diem. La comunicació, doncs, és un gènere oral que ens exemplifica molt bé l'estreta relació i interdependència entre els textos orals i els textos escrits. Com estan fent canviar les noves tecnologies les clàssiques comunicacions? [Llegiu, si us ve de gust, alguns comentaris en aquesta línia a l'entrada Inconferències d'Aprendre llengües.] En la mesura que ara l'autor i les seves idees són més que mai a l'abast (hi ha qui penja la presentació a la xarxa abans de fer-la, per exemple, i no és difícil accedir a les idees dels ponents), les comunicacions han de tendir a ser menys reveladores i han de passar, en canvi, a ser més dialògiques: l'autor troba o retroba persones que estan al cas (o poden estar-hi) del que ha de dir, a les quals no pot explicar el que segurament ja saben. El diàleg, doncs, pren més sentit que mai. Les comunicacions poden passar a ser, doncs, més que mai, comunicacions. En el context de la xarxa, d'altra banda, el ponent ha de considerar que el seu públic pot ser dins i fora les parets del congrés (sovint retransmès, o piulat des de la sala), i també que el moment d'assistència a l'acte queda relativitzat, ben sovint, per la possibilitat de veure els vídeos de les intervencions i els materials projectats en l'esdeveniment en espais de hosting a la carta com YouTube o Slideshare. El ponent ha de pensar, doncs, també, quan parla, en el seu públic asincrònic: l'accentuació d'alguns trets contextuals pot no resultar sobrera, des d'aquesta perspectiva. Què més està canviant del gènere discursiu comunicació?