[814] La universitat multilingüe (2)

Torno sobre La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.) de què he parlat a l'entrada anterior. El recull de contribucions que conté la publicació considera gran part dels factors i els agents relacionats amb el multilingüisme a l'ensenyament superior, els comenta, en dóna exemples i els analitza, sense cap voluntat de trobar panacees. Esmenta l'àmbit de la gestió i atén el de l'alumnat, el del professorat universitari, el del professorat d'idiomes, i es planteja la complexitat de donar forma al repte de la universitat multilingüe. Pel que fa a l'àmbit dels estudiants i al seu necessari aprenentatge lingüístic, algun dels treballs insisteix en la importància de les noves oportunitats facilitades per la xarxa (el web social, per exemple) i dels nous espais per a la comunicació propiciats per internet (que generen creativitat, col·laboració i capacitat crítica en els estudiats). En el terreny de l'activitat del professorat universitari, s'insisteix que l'activitat i la comunicació de la ciència són espais que semblen decisivament guanyats per l'anglès, però alhora s'apunta al fet que més enllà dels articles o publicacions, on l'anglès és hegemònic, hi ha altres espais (la comunicació personal entre investigadors, tallers, reunions, congressos, espais mediats per la tecnologia) que poden donar joc al multilingüisme. [No em puc estar de criticar, en aquest punt, que les referències històriques que el volum fa del multilingüisme en l'expressió de la ciència al llarg dels segles, en forma cronològica, no continguin cap referència a Ramon Llull.] També l'acció del professorat d'idiomes és al punt de mira de molts dels articles: diverses experiències AICLE a la universitat són analitzades amb deteniment i són plantejades les grans qüestions que es relacionen amb aquest enfocament (nivell de llengua d'alumnat i del professorat, formació necessària per impartir experiències AICLE, necessitat de prestar atenció al coneixement adquirit pels alumnes a mes depretar-ne a l'aprenentatge lingüistic, prejudicis dels alumnes pel que fa al perfil del professorat (rebuig en alguns casos dels no nadius, que són la gran majoria), possibilitat real d'ampliar-se l'AICLE a altres llengües a més de l'anglès, etc.). Una de les clares conclusions implícites del volum és que no hi ha receptes vàlides per a tots els contextos, i que cada universitat genera el seu model de multilingüisme. Un dels plantejaments més interessants de l'obra  és, sens dubte, el model que exposa J. Cenoz (model Continua, de 2009) que permet posar en relació els diversos tipus universitaris de multilingüisme a partir de diversos indicadors com el context sociolingüístic, la distància entre llengües, el coneixement i ús de llengües, el paisatge lingüístic o la planificació lingüística. L'existència de constructes com l'indicat permet entendre i comparar models de diverses universitats, una via imprescindible per avançar en el multillingüisme a la universitat.

[813] La universitat multilingüe (1)

Acabo de llegir La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.), una publicació sens dubte imprescindible per a totes aquelles persones que tenen alguna responsabilitat en la fixació de les polítiques lingüístiques a les universitats o en la seva implementació. Es tracta d'una obra col·lectiva que aplega els escrits d'una quinzena d'especialistes de primer nivell sobre les qüestions abordades (D. Lasagabaster, J. Cenoz, M. P. Safont, E. Alcón, F. Esteve, C. Muñoz, C. Pérez, R. Gilabert, etc.) que tracta amb rigor, documentació i amb profusió d'exemples i de bones pràctiques una bona part dels temes clau relacionats amb la qüestió (AICLE a la universitat, estades lingüístiques, models de política lingüística, llengua i recerca, formació del professorat, etc.). Una de les virtuts del text és, sense cap mena de dubte, l'articulació excel·lent de les diverses aportacions expertes fins a integrar un volum rodó. L'obra parteix de la base que l'anglès és ja la lingua franca de la ciència i la comunicació científica però també assumeix que el multilingüisme és un bé desitjable a les universitats, el qual lluny de ser un obstacle, una nosa, s'ha d'entendre com un valor afegit que aporta capacitat de tolerància, riquesa cultural, obertura de ment, millora de les habilitats interpersonals o de la creativitat. L'obra assumeix també que la gestió i l'increment d'aquest valor afegit no són fàcils ni han de ser pas idèntics a les diverses institucions universitàries, que són reconegudes com un espai clau per al conreu del multilingüisme. Les universitats europees haurien de ser un lloc idoni per desenvolupar-lo. Alguns dels textos del llibre ens mostren, precisament, pràctiques europees amb una llarga tradició i que hem de considerar reeixides (casos per exemple d'Holanda i Suècia) i s'analitza, d'altra banda, amb detall, el panorama desolador de les universitats australianes i americanes, de les quals es pot afirmar que no són plurals pel que fa al tractament de les llengües (vuit de cada deu estudiants australians que ingressa a la universitat és monolingüe en anglès, i la universitat no redreça aquesta situació; cap dels webs de les universitats australianes incorpora informació en cap altra llengua que no sigui l'anglès, per bé que al país hi ha més de dues-centes llengües). Al continent europeu, en canvi, les possibilitats de tendir cap a una universitat multilingüe semblen més madures. Es tracta d'un objectiu complex, amb molts factors implicats, i que demana idees clares, estratègia i planificació. En continuaré parlant.

[658] Comunicar a les disciplines (1)

Dimecres a la UAB va tenir lloc la V Trobada sobre AICLE i Semiimmersió a Catalunya, en la qual es van presentar experiències de CLIL / AICLE / EMILE en diversos àmbits educatius, l'universitari i el preuniversitari. Fa temps que penso que l'ensenyament dels continguts curriculars en una llengua estrangera a la universitat ha de tenir els peus ben ancorats en el domini d'una altra llengua també estrangera als alumnes: la llengua específica de la seva disciplina. Les llengües especialitzades, en el nostre context universitari, no se solen veure com el pinyol imprescindible que configura els continguts de qualsevol matèria i els fa possibles, singulars i únics, sinó com una mena d'afegitó, com un vernís final que es resol amb un vocabulari de termes de l'especialitat: la terminologia sol ser la part més visible del llenguatge especialitzat i se sol oblidar que no és, en absolut, l'unica. Que els estudiants trobin estranys els textos de la disciplina a què s'introdueixen, que no els sàpiguen escriure i que els costin d'entendre és un fet normal en l'ingrés a la universitat. Aquesta institució, precisament, té la responsabilitat d'inserir cada estudiant en la seva comunitat de discurs. Aquesta és, doncs, la primera llengua estrangera que han d'aprendre els nostres estudiants, sense la qual cap dels continguts que vulguin comunicar no se sostindrà: el veterinari que escrigui una història clínica en forma d'acta de reunió no serà mai un veterinari; l'historiador que no hagi reflexionat mai sobre l'elenc amplíssim de fal·làcies relacionades amb l'expressió de la causa que ha de defugir, no podrà ser un historiador; l'arqueòleg que vagi al jaciment i no sàpiga com ni on prendre les seves anotacions del que veu, no podrà ser un arqueòleg. En el particular CLIL que es practica a les universitats, els alumnes estan exposats a dues llengües estrangeres: la llengua de l'especialitat i la llengua pròpiament estrangera. Aquesta segona té un avantatge respecte a la primera: es veu i n'hi ha consciència. Sobre l'altra, en canvi, estem mancats de reflexió i ensenyament (realitat ben diferent de la dels països anglosaxons). Ara: el veterinari que escriu la història clínica en un anglès perfecte però en un format d'acta de reunió ha d'estar suspès. Suspès per no haver sabut integrar llengua i continguts.