[907] Aprendre llengües: cinc anys de blog

El sis de juliol de 2008 engegava aquest blog, Aprendre llengües, amb una entrada dedicada al professor Juan Carlos Moreno Cabrera, que acabàvem de convidar a fer la conferència inaugural del curs 2008-2009 del Servei de Llengües (UAB). Ha plogut molt d'aleshores ençà. Aprendre llengües naixia com un espai per a la llibertat d'expressió, per la necessitat de trobar una professió independent, completament lliure de constrenyiments injustificables (en realitat, sempre he considerat escriure en aquest blog una veritable professió). Aprendre llengües naixia sota l'empenta del web 2.0 i de les possibilitats d'opinar que ens oferia, d'emetre, d'experimentar, de jugar, de ser-hi, de provar de construir la identitat digital. Naixia per la necessitat de creure que l'individu sol ja no anava enlloc i pensant que calia saltar a la palestra a trobar els interlocutors vàlids. Les persones que les estructures decimonòniques de les institucions no permetien aplegar en cap fòrum imaginable. Naixia per provar si era possible compartir amb companys, amb col·legues, amb desconeguts. Aprendre llengües apareixia aquell juliol de 2008 com un company essencial, no com un apèndix o un afegit a l'individu. Naixia amb voluntat de carpeta d'aprenentatge, d'entorn personal d'aprenentatge (de seguida hi vam començar a parlar amb fascinació dels PLE o els EPA), de diari personal, de recull d'algunes idees o reflexions abans o després de les classes. Cinc anys després, el diari és un recull d'interessos, de lectures, de recorreguts professionals, d'intervencions públiques, de converses i descobertes de persones que sempre m'han enriquit. El blog, amb els anys, ha esdevingut una mena de curs com el d'un riu, un curriculum, una tranche de vie. No tinc més que paraules d'agraïment per a les persones que l'han volgut visitar al llarg d'aquests cinc anys i que han ajudat a mantenir-lo actiu. Una cordial abraçada.

[571] Llegir la ideologia a la xarxa

Avui a classe hem fet un experiment de lectura rere les línies d'un text publicat a la xarxa. De lectura optimitzada d'un text a partir de tot allò que ens pot aportar l'anàlisi del seu espai de publicació, Internet. Es tractava d'un bloc. Un bloc allotjat a Vilaweb. Per començar hem analitzat l'adreça web, una adreça completa i transparent, rere la qual hem identificat el domini .cat, el mitjà Vilaweb i la seva ideologia, la naturalesa del web, un bloc, i el nom de l'autor del bloc. Un gavadal de transparència informativa si ho comparem amb l'opacitat de la mateixa adreça passada per un escurçador d'adreces web, pràctica habitual, la de l'escurçament, en una xarxa que tendeix a la brevetat. En segon lloc, hem investigat qui era l'autor: hem vist com es presentava a si mateix des del seu bloc o des d'espais de contacte profesional de coneixement i ús imprescindible com LinkedIn, i hem rastrejat també el vessant de la imatge digital no controlat per l'autor: de seguida hem localitzat informació sobre algun aspecte més polèmic del signant del bloc (una denúncia presentada contra ell), molt ben situat, de manera ben inconvenient per a l'autor, en les cerques pel seu nom als buscadors. Més enllà de la identitat digital de l'autor, hem provat de determinar la reputació del bloc que analitzàvem: ens han estat eines d'ajut bàsic els comptadors de visites del bloc, una cerca a Cercabloc per determinar la localització del bloc en la blogosfera catalana (hem vist que tenia una bona situació comarcal i una bona situació temàtica), una cerca a Alexa o la cerca dels webs que enllaçaven el nostre bloc, des de l'opció de cerques avançades de Google (unes 170 pàgines hi remetien). També ens ha ajudat a tenir més criteri sobre la reputació del bloc la cerca a Delicious (hem trobat, aquí, per la naturalesa del bloc, ben poques persones que l'haguessin desat al marcador social més popular). La nostra anàlisi ha avaluat, també, la vitalitat del bloc i la seva capacitat de generar converses: la regularitat de les entrades i el gran ventall de remissions a altres espais de la xarxa en forma de blocs recomanats han estat considerats positius. El nombre de comentaris a les entrades, en canvi, s'ha considerat baix. S'ha jutjat molt favorablement, d'altra banda, la llengua del text (des de l'angle de la correcció i del tractament de l'hipertext) i també la presència de mitjans ben diversos al bloc, entre els quals destaquem el vídeo. No ens ha passat per alt, és clar, una anàlisi de la dimensió 2.0 de l'espai analitzat, dotat de múltiples recursos del web social (Flickr, Youtube, accés a agregadors com Netvibes, a les piulades de Twitter de l'autor, al seu Facebook, etc.). Un cop analitzat l'espai de publicació del text, amb les estratègies citades i altres, la lectura del text (una entrada concreta del bloc) no ens ha agafat gens desprevinguts. Hem pogut entendre ràpidament què pretenia l'autor, des de quina ideologia política i des de quina sensibilitat ens parlava, i tothom ha pogut atorgar al text el crèdit i el grau d'adhesió que ha considerat oportuns.

[458] Noves polifonies

La incorporació de diverses veus als textos és un fet tradicional en la comunicació, la periodística o l'acadèmica per exemple; és del tot freqüent que els nostres escrits utilitzin el recurs de la intertextualitat. Ben sovint, per exemple, ens convé donar entrada a les paraules, opinions, comentaris d'altres persones al nostre discurs. I ho podem fer de forma menys o més directa i explícita (per mitjà de les clàssiques citacions, per exemple, en aquest segon cas). La incorporació de veus pot donar suport al que diem (i reforçar-ne l'autoritat) o, justament, ens pot servir per desmarcar-nos de les paraules alienes seleccionades. El fenomen de la polifonia dels textos, amb tot, necessita ja noves explicacions urgents arran de les novíssimes maneres d'escriure i comunicar-se a la xarxa. Un exemple només: un bloc, a més de donar pas des dels links que disposem als nostres textos a les veus que nosaltres seleccionem, i de donar entrada també als comentaris dels lectors, pot integrar de forma dinàmica les actualitzacions d'altres blocs, les piulades a twitter pròpies o d'altres persones, les darreres notícicies d'un diari, els resultats d'una sindicació de continguts... O pot recollir, també, elements que hem rebut en un agregador com Google Reader o Netvibes, per exemple, i que hem decidit compartir. Un senzill espai com un bloc, doncs, pot esdevenir fàcilment una zona enormement polifònica, i amb una polifonia ben viva i mutant. Allò que hi incorporem, d'altra banda, no són tant paraules concretes, citacions limitades, com veus (persones, mitjans) en el discurs de les quals hem dipositat la nostra confiança, a les quals donem la possibilitat i el marge de desplegar-se progressivament i amb autonomia en el nostre espai sense la nostra intervenció constant. Les veus que incorporem als hipertextos de la xarxa, a més, són ben sovint fragments amb profunditat (l'espai immens que s'obre rere un hiperenllaç), que se situen als antípodes de les citacions capades, mortes, dels textos tradicionals.

[371] Explosió de la blogosfera al centre d'idiomes

Tot i que ja fa molts anys que es parla de blocs (i que fins i tot hi ha veus apocalíptiques que els liquiden o en replantegen seriosament les funcions o utilitats), al meu centre l'explosió de la blogosfera educativa s'ha produït aquest darrer any, des de juliol de 2008. Diria que l'ús de blocs, xarxes socials o eines per a la comunicació i l'aprenentatge amb algun grau de virtualitat s'ha naturalitzat des d'aleshores. Un dels aspectes que vull comentar, a més de mostrar enllaços cap a alguns blocs concrets del Servei de Llengües de la UAB, és que hem experimentat molt clarament la polivalència dels blocs. Al centre hi ha blocs docents, que els formadors fan servir a l'aula o per a la comunicació a distància amb els alumnes d'un grup; hi ha blocs que aglutinen els materials o l'experiència del professorat que imparteix un mateix o uns mateixos nivells; hi ha blocs que són els canals de comunicació dels coordinadors dels idiomes amb la resta del seu departament o secció (i que no tenen, per tant, un caràcter docent sinó més aviat organitzatiu); hi ha un bloc com Aprendre llengües, que és concebut com a observatori de tendències i com a canal de comunicació, diàleg, debat i reflexió amb el professorat i amb professionals d'arreu relacionats amb les llengües; hi ha blocs que neixen amb la voluntat de ser focus recol·lectors de la intel·ligència col·lectiva dels docents del centre que hi vulgui col·laborar, que no són pocs... Els blocs, doncs, estan a punt de ser indefinibles. Allò que importa, és clar, no és obrir un bloc, sinó saber què es vol aconseguir. Tinc la sensació que cada embat de canvi (l'ús de noves eines, per exemple) té la virtut col·lateral d'ajudar a aclarir els objectius dels professionals. Quan un docent arrenca el seu bloc (perquè vol tenir-ne un!), per exemple, és indubtable que es replanteja tota la docència (què fan els alumnes a l'aula, què fan fora l'aula, quina metodologia és més oportuna, quins canals de comunicació tinc oberts amb els meus alumnes, etc.). Benvingudes siguin, doncs, totes les eines (blocs, xarxes socials, aplicacions diverses per aprendre llengües), encara que al començament de l'ús pugui haver-hi un enfocament tecnocèntric (que s'ha de superar ràpidament). Allò que amenaça l'activitat del docent és la continuïtat, fer sempre el mateix, no veure la necessitat de reinventar-se. Us deixo una mostra de blocs del Servei, per acabar aquesta entrada. Un bloc docent per a l'aprenentatge de l'anglès, d'A.V.; el bloc d'intel·ligència col·lectiva sobre eines del web 2.0 i el bloc d'estratègies d'aprenentatge de llengües (oberts a la participació de qui vulgui, també fora del Servei), o el bloc d'un curs d'intercomprensió romànica.

[206] Sharism: a Mind Revolution

A l'ensenyament-aprenentatge de llengües la nova actitud que la tecnologia més recent ha fet saltar al primer pla, l'actitud de compartir coneixements, li prova, i molt. Aquesta actitud s'estén pertot: en la relació dels alumnes amb altres alumnes; del professorat amb la resta de professorat; dels alumnes en relació amb el professorat; dels gestors de la formació amb el professorat i a l'inrevés... La xarxa apropa persones amb idèntics problemes (lingüístics, comunicatius, organitzacionals), que es dissolen, així, amb molta més facilitat; escurça distàncies fictícies i permet anticipar-se als conflictes; fa adonar a tots els agents del procés d'ensenyament-aprenentatge que tothom pot ensenyar i, alhora, aprendre. Un exemple fenomenal d'aquesta voluntat de compartir experiència afavorit per la revolució web en l'àmbit educatiu immediat és el sistema (un autèntic sistema) de blocs que s'ha creat darrerament al Servei de Llengües de la UAB. I vull destacar, ara, en particular, les eines que permeten gestionar els cursos bimodals de nivell superior de l'entitat, uns cursos amb un gran nombre d'alumnes (pel fet que responen a una veritable necessitat social) i que tenen una gestió complexa. Una eina senzilla del web 2.0 com el bloc ha permès posar en comunicació, en aquests cursos, tot el professorat i altres agents implicats en la formació de desenes de grups i ha afavorit que es compartissin idees, materials, recursos i estratègies amb una enorme senzillesa. A l'acadèmia, però, no tot són flors i violes: a molts dels nostres estudiants, professors o gestors els costa molt acceptar el repte, la revolució poderosíssima que representa compartir. Recomano molt, per a aquesta qüestió, la lectura del text d'Isaac Mao “Sharism: a Mind Revolution” (consultable en anglès o en xinès a la xarxa), que fa una defensa ultrada de l'actitud de compartir. Hi llegim passatges suggestius com el següent: “Sharism is the Spirit of the Age of Web 2.0. It has the consistency of a naturalized Epistemology and modernized Axiology, but also promises the power of a new Internet philosophy. Sharism will transform the world into an emergent Social Brain: a networked hybrid of people and software. We are Networked Neurons connected by the synapses of Social Software. This is an evolutionary leap, a small step for us and a giant one for human society. With new "hairy" emergent technologies sprouting all around us, we can generate higher connectivities and increase the throughput of our social links. The more open and strongly connected we social neurons are, the better the sharing environment will be for all people. The more collective our intelligence, the wiser our actions will be. People have always found better solutions through conversations. Now we can put it all online.” Mentre tot aboca vertiginosament cap al sharism, però, cavalquen encara, aquí i allà, sense voler saber-ho, els darrers genets egòlatres del segle XX, inconnexos llaneros solitarios.

[194] Web 2.0 a la universitat

Web 2.0 i universitat van íntimament unides, perquè la universitat és l'espai natural d'aplicació de les eines del web 2.0. Reporto en aquest post una vitamina lleugera sobre la qüestió, una presentació de Pedro Cuesta Morales, informàtic, titulada “Aplicaciones Educativas de la web 2.0 en la Universidad”, que es troba allotjada a slideshare. L'autor hi parla de l'ús de les tecnologies a la universitat; de la “universitat oberta” i del web 2.0 i les seves eines i de diverses possibles aplicacions a l'àmbit universitari. Pel que fa a l'ús de les tecnologies a la universitat, ens semblen interessants les dades que dóna sobre les dificultats de la penetració de la tecnologia (el desconeixement per part del professorat és del 55 %; els professors que no les fan servir són el 17 %; un 10 % de les tecnologies són desfasades). És interessant, també, la definició d'”universitat oberta” que fa l'autor, que exemplifica amb els cursos en modalitat open course ware. L'autor explica també l'evolució del web i dóna les idees clau del web com a plataforma i com a domini de l'usuari i lloc privilegiat on poder compartir coneixement. És interessant, també, la reflexió que apunta cap a l'encaix de la filosofia del web 2.0 i l'Espai Europeu d'Educació Superior i també sobre les possibilitats de l'e-learning 2.0 en aquest context (ens agrada, en concret, la idea que “el aprendizaje no está basado en objetos y contenidos que están archivados (como en una librería), sinó que es más bien una corriente que fluye, en la que podemos entrar cuando queramos”). No cal dir que ens complau també trobar dins la definició d'aquest e-learning 2.0, com a elements centrals, qüestions que han estat objecte de comentaris en aquest bloc com ara l'aprenentatge informal, l'aprenentatge al llarg de la vida, en comunitats de pràctica o en entorns personals d'aprenentatge (PLE). Paga la pena també fer un cop d'ull a la secció en què l'autor focalitza en diverses eines o accions (blocs, wikis, marcadors socials, sindicació, vídeo, microblogging, xarxes socials) i la mostra que fa d'algunes possibles utilitzacions a la universitat. Les definicions i les aplicacions són senzilles i clares. Espero que aquesta entrada us pugui ser útil.

Aplicaciones Educativas de la Web 2.0 en la Universidad

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: microblogging redes)

[185] Actitud 2.0

Llegeixo el llibre Prácticas educativas en entornos web 2.0 (C. Castaño; I. Maiz; G. Palacio; J. Domingo, editorial Síntesis: 2008), que em va fer conèixer una companya de feina. M'ha interessat, és ple de suggestions i aniré desgranant alguns dels aspectes que m'han cridat l'atenció en alguns posts, després de documentar-m'hi una mica (aquest bloc és, com ja he dit algunes vegades, un procés d'autoaprenentatge!). El to de la publicació és divulgatiu i l'obra té la virtut de situar el lector en un tema en moviment, que avança d'una manera vertiginosa i que ens deixa a molts de nosaltres en estadis de desconeixement diversos, parcials i de gran heterogeneïtat. L'obra, doncs, orienta sobre l'evolució de la tecnologia 2.0. No vull parlar de tecnologia, però, en aquesta entrada: crec que recullo, amb aquest plantejament, alguna cosa de l'esperit del llibre, que va, amb tot, per altres camins. El web 2.0 (el nom podria ser qualsevol altre, suposo que aviat haurà passat de moda) no té l'essència última en la tecnologia, sinó que és una filosofia, una actitud. Una actitud, és cert, afavorida enormement per l'existència d'una tecnologia. Què és l'actitud 2.0? L'actitud 2.0 és la d'estar atent a l'aprenentatge que es pot generar a tot arreu, en la realitat més ínfima; la de voler captar en tot moment les palpitacions del temps; la de comprometre's a construir coneixement a partir d'informació; la de confiar en l'individu com a generador de contingut i, alhora, la de confiar en la saviesa de la multitud, en la intel·ligència col·lectiva; la de creure en el treball col·laboratiu; l'actitud de voler compartir l'experiència d'aprenentatge i de construcció de coneixement, sovint fins i tot mentre es temptegen o es gesten (és molt més decisiu compartir que conèixer!); l'actitud de voler transformar la realitat circumdant: l'educativa, per exemple. L'actitud 2.0 és a la base de la iniciativa, del futur, del progrés, i és preexistent a la tecnologia. El moment que ens toca viure posa a la nostra disposició unes eines que tenen un enorme potencial al servei daquesta actitud, les del web 2.0. És a les nostres mans que aquestes eines reforcin aquesta actitud, tenim la responsabilitat d'esprémer-les en aquest sentit. L'ús que fem de les eines 2.0 ens ha d'ajudar a instal·lar en la més estricta prehistòria els xèrifs del pensament únic, de l'immobilisme, dels drets adquirits, del continuisme acrític, de la desconfiança en l'individu creador i en la generació de xarxes de solidaritat i de coneixement. Necessitem actituds 2.0. De què serveix un wiki a qui no té res per coconstruir amb ningú? De què serveix un mapa conceptual a qui no té ni necessita tenir idees ni pensar? De què serveix un bloc a qui no vol compartir res, a qui no sap ni enraonar ni escriure? De què serveixen les eines del web 2.0 als qui no tenen una actitud 2.0?

[100] Discórrer

Cent entrades al bloc. L'entenc com un entorn d'aprenentatge personal, un espai de construcció del jo digital, un punt de trobada de comunitats de pràctica, un projecte de lifelong learning i un recer contra la incertesa dels temps líquids baumanians. Un espai aquàtic dinàmic ("be water, my friend") a l'altre extrem de les aigües encantades puigiferreterianes, de la retòrica atomitzada i buida dels chunks de text deslligats, dels textos sense text. Un espai on discórrer: un discurs.

[84] Blocs en l'ensenyament de llengües

Vaig parlar del Centre Europeu per a les llengües vives (ECML) a l'entrada 81. L'activitat que ha generat i genera aquesta entitat té un interès màxim. Em vull fixar ara en un resultat que correspon al seu programa d'acció 2004-2007. Es tracta d'un projecte de recerca i aplicació (que ha implicat 30 ensenyants, 600 alumnes, 23 països) dirigit per Mario Camilleri, sobre els blocs com a eina per a l'ensenyament de llengües (podeu consultar-ne un fullet amb la informació bàsica). Afirma aquest autor: “Les blogs ont été l’une des premières applications du Web 2.0 à jouir d’une popularité à grande échelle. Ils sont aussi la première qui ait eu un impact sur l'enseignement, le blogage éducatif constituant sans doute l’une des réussites les plus visibles du Web 2.0 de ces dernières années.” Els objectius del projecte eren examinar com els blocs es poden fer servir a classe de llengües per promoure el diàleg, sostenir una comunitat d'aprenents i oferir un públic real als escrits dels estudiants; formar ensenyants respecte a les diverses utilitzacions pedagògiques dels blocs i, també, crear una plataforma de redacció de blocs per a l'ensenyament de llengües. El projecte es va dur endavant i ha generat diversos resultats, entre els quals hi ha una interessant publicació (descarregable a Internet) que discuteix els fonaments teòrics del projecte, la qual pot interessar a tots els ensenyants que formen per mitjà de blocs. Es tracta de Blogs dans l'enseignement des langues vivantes (M. Camilleri, P. Ford, H. Leja, V. Sollars). La publicació aporta reflexions interessants: un article tracta de sobre la utilitat dels blocs a classe; altres del desenvolupament de la competència escrita per mitjà dels blocs en classes de llengua; un altre de les característiques de la plataforma de blocs dissenyada per al projecte... Hi trobo comentaris útils sobre com aglutinar una comunitat de persones a l'entorn dels blocs, sobre les estratègies per implicar-hi els aprenents, sobre l'actuació dels formadors davant l'eina. Perquè l'eina en si mateixa, sense una reflexió que correspon al formador (i als aprenents, és clar), no és més que un mitjà més. Mireu aquesta breu entrevista que proporciona el CELV sobre el projecte, on queda clara aquesta idea.

[79] Conèixer eines 2.0 per mitjà de vídeos

Des d'aquesta entrada volem donar accés ràpid a cinc utilitats fonamentals per al professorat de llengües. Molts docents ja estan avesats a aquestes eines, però altres potser no, perquè hi ha molts ritmes en l'aproximació al fenomen 2.0. Del que es tracta, al capdavall, és que no ens engoleixi la fractura digital. Què són els blocs? Què és Twitter? Què és Google Docs? Què vol dir sindicar un contingut (RSS)? Què és el podcast? Hem triat cinc recursos explicatius d'aquestes eines. Sobre Twitter “O que é Twitter” (subtitulat en portuguès); sobre Google Docs “Google Docs in plain English"; sobre la sindicació, “RSS in plain English” (subtitulat en castellà); sobre el podcast, “Podcast em portugues claro”. I sobre blocs, finalment, “Blogs in plain English” (en italià). A aquest vídeo hi donem accés des d'aquest bloc mateix: