Perquè som com som?

Sovint pensem que les decisions les hem pres nosaltres mateixos amb total llibertat, que tenim molt clares les idees, els gustos i el nostre estil de vida. Però si mirem enrere i analitzem els moments importants que hem viscut des de l'adolescència, quan s'ens començà a permetre decidir sobre algunes coses tan senzilles com la música que escoltàvem, amb qui sortíem de festa o si triàvem ciències o lletres, ens adonarem que tan lliures no érem. No perquè féssim cas al que ens deien a casa o seguíssim el que feia l'amic, si no perquè incorporat en el nostre ésser mateix, gràcies al dia a dia viscut en la nostra família, ens anàvem decantant cap a una esfera de les moltes que hi ha a la societat. 
Us posaré un exemple: a partir dels 14 anys, i amb el canvi d'EGB a batxillerat (d'una petita privada escola a un gran institut públic) vaig començar a vestir-me "diferent". M'encantava remenar entre la roba vella dels meus pares i reutilitzar bosses, jerseis o accessoris -lamentablement les talles no coincidien gaire amb la meva i l'oferta era limitada-. Em tenyia el cabell amb henna i/o me'l tallava diferent al de tothom -això sí, anava a les millors perruqueries-, entrava a les poques botigues de segona mà que hi havia en aquells moments a Bcn (recordeu la del Camell al Portal de l'Àngel?) per comprar roba dels 60 que sabia que ningú més portaria. En definitiva, m'encantava ser contrària al main-streem , distingir-me entre la massa de nenes adolescents de l'insti, però amb bon gust i sense extravagàncies radicals (tipus piercings o similar). I jo pensava que era molt original i que tenia un estil propi, amb molta personalitat.
Doncs bé, després d'haver llegit uns quants estudis sociològics, sobretot de Bourdieu sobre la sociologia en el món de l'ensenyament, m'adono que aquest tipus d'"estil de vida" és típic de fills de famílies amb un grau alt de capital cultural (i mitjà-alt de capital econòmic).
Des de que neixen fins que volen del niu, estem transmetent als fills valors, gustos i estils de vida sense ni adonar-nos en: amb el menjar, amb el que llegim, amb el que escoltem per la ràdio, en les converses a l'hora de sopar, en l'estil de llengua, comprant al súper, amb els esports que practiquem, etc. I això fa que es relacionin amb qui té els mateixos estils i gustos perquè s'hi identifiquen, i acabin reproduint -amb un cert marge- la mateixa estructura social en la que han crescut.
En casos concrets i més aviat minoritaris, hi ha individus que trenquen l'esquema sortint d'un grup per anar a un altre, però si us hi fixeu (mireu al vostre entorn) el canvi no va mai de dalt a baix, només de baix a dalt. Vull dir, poques vegades fills de pares amb títols universitaris acabaran exercint una professió que requereixi pocs estudis i si ho fan, sempre tindran una bona xarxa social que els ajudarà a fer-ho amb èxit (tenint la seva pròpia empresa, trobant feina, etc.). Fent un pseudo-estudi sense cap tipus de validesa científica, m'adono que els meus companys d'escola d'EGB, amb qui encara em trobo de tant en tant, tenen feina -malgrat la crisi econòmica d'aquests anys-. I la ratio de títols universitaris  és altíssima: entre els 28 que érem hi ha tres metges, quatre o cinc enginyers, dos juristes, dos economistes, una llevadora, un psicòleg, una filòloga i d'altres que he oblidat. Els que no van estudiar carrera universitària són empresaris.
I això, i aquí penso que ve el més important, no vol dir que el qui té estudis universitaris o un bon sou sigui millor persona, ni tan sols que sigui més feliç. És, simplement, una constatació de que potser no som tan lliures com ens pensem a l'hora de prendre decisions.

Marató i caritat

Ahir vam tornar de Londres on el Tomas va córrer la marató diumenge. Deixeu-m'ho dir perquè em fa sentir molt cofoia, no us enganyaré. Tot i que no és, òbviament, la mateixa sensació que si participa un mateix, el fet que el teu estimat creui la línia de meta i ho faci en un temps prou bo per ser un aficionat, fa il·lusió i emociona. Fins i tot t'entren ganes de fer-ho alguna vegada (però les ganes se't treuen quan surts a córrer 6 km i quedes morta).
Desconec com és a la marató de Barcelona, però a Estocolm hi ha una diferència molt gran amb la de Londres. No es tracta del recorregut ni de la organització sinó dels participants i els que els animen. La majoria de gent que corre ho fa "patrocinant" alguna de les tantes ONGs que existeixen en aquest país. De fet, és un intercanvi interessat. M'explico: gairebé és impossible inscriure's per lliure a la marató perquè no hi ha places buides, però en canvi, les ONG tenen una quota de places amb les que atraure participants. Si vols córrer, t'ofereixen una plaça a canvi que aconsegueixis aportar una quantitat de lliures (mínim 1500 = 2000 eur) per la seva causa. A part, pagues el que costa la inscripció (aprox. 30 lliures). Per aconseguir aquests diners, crees amb ajuda de "Virgin money" una pàgina web on la gent pot fer les aportacions. Per tant, es tracta de fer màrqueting perquè familia, amics i companys de feina hi posin calés. Si no arribes al mínim indicat, hauràs de posar tu els diners que faltin... El dia de la marató també corres amb la samarreta de la ONG, per si algun espontani li agafa per voler posar-hi alguna cosa. El Tomas va corre per una organització que fomenta l'esport entre els nens amb discapacitats. Això a Suècia no es fa.
Com ja us vaig comentar aquí, els anglesos estan molt habituats a donar diners (caritat) per diferents causes, cosa que no passa a Suècia, on s'entén que tot ha d'anar a través dels impostos, que ja són prou alts. I ha quedat prou clar en el cas del Tomas: un, només UN, amic suec ha posat diners per la causa. La resta ha vingut de la família, l'empresa on treballa i els companys de feina anglesos. I sí, ha arribat al mínim i una mica més.

Sant Jordi des de l'estranger

Ja he escrit posts altres vegades sobre l'enyor de les tradicions; només cal clicar a les etiquetes de "nostalgia" i us n'apareixeran uns quants, però avui toca.

M'hi ha fet pensar la Mireia (@holaiquetal a twitter) que viu a Suïssa. Aquest matí la seva piulada citava el que li ha dit la seva filla Elna (sí, com la meva!):

-Mama, ahir vas dir que era #SantJordi i avui encara no ha arribat! I ara què els hi dic al Kindergarten???!! :-/ #Bon dia

M'ha fet molta gràcia perquè concentra en un comentari com se senten molts fills de catalans a l'estranger: contents de celebrar tradicions però sense acabar d'entendre com funciona tot plegat. Molts, a més, es queden amb el coneixement dels dies senyalats a mitges. Per exemple, la majoria d'expatriats torna a Catalunya per Nadal i/o Reis i conseqüentment, els nens coneixen de primera mà el tema del tió o el de la cavalcada i els regals de l'endemà (d'aquí la confusió de la filla de la Mireia). Malauradament, és més difícil viatjar en altres moments especials de l'any, com ara Sant Jordi, per qüestions pràctiques i econòmiques. Una altra conseqüència  dels viatges a Catalunya -en el nostre cas- és que les nenes adquireixen la visió d'un país només quan són de vacances i en dues èpoques de l'any: hivern i estiu. No et pots fer la idea de com és viure allà perquè no has vist el dia a dia amb les seves obligacions ni has pogut olorar la mimosa florida, ni has vist les castanyeres pel carrer. Aquest any, per sort, han viscut Pasqua per primera vegada!
Per molt que els vulguis transmetre el que tu has viscut i coneixes, el fet de no experimentar-ho en pròpia pell fa que no s'impregnin de la sensació, que desconeguin el significat que el pas del temps ha donat a cada diada, a cada celebració particular. Per més que ens hi esforcem llegint llibres que tracten els temes de les tradicions catalanes, des d'en Teo fins a la Mercè de "I ara què ve?" (molt recomanable, per cert), passant per les llegendes en versions mil: qui no ho viu no ho pot entendre. Ho pot imaginar, ho pot idealitzar, fins i tot ho pot anhelar, però que ho entengui ja és més complicat.
Sant Jordi és molt més que regalar roses i llibres. De llibres, les meves en reben tot l'any. Sant Jordi és l'aire de primavera que es respira en un ambient molt nostre, és veure les senyeres i les roses fresques a primera hora del matí, és passejar-se pel centre de la teva ciutat i contemplar el somriure de la gent que torna a casa amb un exemplar firmat, és sortir de l'escola després d'haver guanyat (o no) els jocs florals.
Amb tot, però, hi ha una cosa positiva que rebem els que som fills de dos països: adquirim una gran capacitat de comprensió i adaptació a diferents cultures, aprenent a valorar les tradicions i la gent diferents. Jo també ho he viscut en la dualitat Catalunya-França, però de la mateixa manera que en el bilingüisme sempre hi ha una llengua que acaba pesant més que l'altra, en el tema de les tradicions, hi ha una cultura que s'acaba imposant: la del país on creixes.

Aviat quaranta

A Barcelona, fins als 23 anys vaig viure en un pis d'una finca petita, en una zona molt tranquil.la de la ciutat. Hi havia quatre plantes, dos pisos per planta: vuit families.  Mentre els nens érem petits (les edats coincidien bastant) ens trobàvem tot sovint, jugàvem els uns a casa els altres o fins i tot al carrer. Un cop l'any s'organitzava una trobada per cel.lebrar la festa de les crêpes (2 de febrer, la Candelera) introduïda gràcies a la meva mare. Tots col.laboràvem a fer tant crêpes com els diferents farcits i ens inflàvem a base d'aquesta delícia bretona.
Un altre esdeveniment que solíem cel.lebrar era l'aniversari d'algú en una edat especial, normalment era una festa "sorpresa". Recordo quan va ser el torn de la mare al cumplir-ne quaranta, tot i que no sabria dir què li van regalar. En canvi sí que recordo que a la veïna del costat li van regalar un joier i una crema antiarruges per les patas de gallo. Era la primera vegada que sentia aquesta expressió i em va quedar gravada. També recordo que al veí de sota casa li va tocar un bastó per caminar amb alguna frase graciosa gravada. Tots n'havien fet quaranta.
Els meus pares als quaranta teníen una professió estable i havien fet carrera en el seu camp. El veí de sota també. La veïna del costat era mestressa de casa. Si un dia t'havies deixat les claus al tornar de l'escola, sabies que ella hi seria per deixar-te la còpia extra i poder obrir la porta.
Com a nena de deu o onze anys, una persona de quaranta era algú responsable, que tenia la vida muntada, les seves rutines, que no es plantejava dubtes existencials sino que tenia la reposta a totes les teves preguntes. Era algú que havia viscut la joventut als seixanta, que apareixia en fotos amb roba extravagant i pantalons de pota d'elefant que una jurava no posar-se mai a la vida.

Jo en faré quaranta d'aquí a dues setmanes. Quan en vaig fer trenta pensava que als quaranta seguiria amb la familia que tot just començàvem a formar, viuríem en una casa arreglada al nostre gust,  tindria una feina estable, hauria trobat la meva professió/vocació i hauria superat les meves pors.
Les dues primeres previsions s'han complert: som una familia de quatre membres i vivim en una casa on ens hi trobem a gust. En canvi, no tinc feina estable (ni l'he tinguda mai), no he trobat la meva vocació, encara tinc pors i... els meus veïns no em farien mai una festa sorpresa.

aires de tardor

És el que es comença a respirar per aquestes terres. El sol encara escalfa, depenent del moment del dia i si els núvols no l'amaguen, però quan bufa una mica el vent és d'aquell fresquet que et recorda que aviat s'acabarà això d'anar amb màniga curta. De fet des que vam tornar (ara fa una setmana) ja anem amb el jersei -ara ens el posem, ara ens el treiem-.
I amb aquests aires també torna la rutina que la gran part de vosaltres experimentareu cap a mitjans de setembre: l'escola ha començat, la gent ja fa almenys un parell de setmanes que treballa, etc.
Aquest any és el primer que l'Elna va a l'escola de veritat, la dels grans, que aquí comença als 6 anys i s'allarga fins als 16. De fet, l'ensenyament obligatori no comença fins als 7 anys, però el 99% de la gent porta els fills a aquest curs "voluntari". Ja ho he explicat altres vegades: el que a Suècia anomenen förskola (pre-escola) va de l'un fins als sis anys i està ubicada en un altre edifici.
Bé, doncs per no "traumatizar" als nens i nenes que comencen l'escola i, afegiria jo, per facilitar les coses als mestres, els tres primers dies són d'introducció i un dels progenitors hi ha de ser present. El primer dia l'alumne només es quedarà una hora i mitja, el segon dues hores i mitja i el tercer cinc hores. La mare o el pare seran amb la criatura tota l'estona el primer dia, el segon dia estaran a prop però no necessàriament visibles i el tercer més o menys igual. Si tot ha anat bé, el quart dia ja es pot deixar al nen o nena tot el dia.
Amb l'Elna no hi ha hagut cap problema. De fet, la meitat de la seva classe anava al seu grup de l'any passat. A més, l'edifici de l'escola no li és gens extrany tenint en compte que durant quatre anys m'ha acompanyat molts dies a recollir la seva germana gran. Per altra banda, a la primavera, ja van fer un parell de visites a l'escola amb el parvulari i van conèixer les mestres que tindrien.
En el nostre cas, considero la mesura "introductòria" totalment innecessària a partir del segon dia, però no es fan excepcions. Sense comentaris.
També aquest any és el primer que la Júlia ja no pot gaudir del servei de fritids (casal després de l'horari escolar al que es té dret fins als 10 anys), al meu entendre una mancaça important. Per exemple, després de les vacances estiuenques (dos mesos i escaig), el primer dia d'escola va durar exactament de nou a deu del matí. A partir de les 10h doncs, tots els nens sense dret a fritids van escampar la boira cap a casa. Què han de fer els pares que treballen? Buscar-se la vida! La resta d'aquesta primera setmana de curs acaben cada dia a les 13h, no fos cas que els agafés un patatús a l'aprendre massa. Però vaja, l'horari de la resta de l'any és de 8:10h a 14h (un dia s'allarga fins les 14:50h), o sigui que molta diferència tampoc hi ha.

Identitats

Un dels llibres que m'estic llegint ara és "Identitats assassines" d'Amin Maalouf. De moment m'està agradant molt, probablement perquè em toca d'aprop, com per altra banda a tots vosaltres. Dic tots vosaltres perquè en la nostra societat (no només l'occidental) hi ha -i hi ha hagut des de temps immemorials- una tendència a etiquetar la gent, segons criteris diversos. És com si el nostre cervell necessités classificar a les persones (de fet a tots els sers vius) per poder entendre, ubicar, endreçar -o com li volgueu dir- el nostre entorn i fer-lo més comprensible.
Abans era des del naixament, ara des de la 15a setmana d'embaràs, és on ja comença la nostra identitat: nen o nena? I si algú resulta que és hermafrodita, ja se'ns trenquen els esquemes. Però no s'acaba aquí, no seré tan simplista (tot i que en les pàgines que porto llegides aquesta categoria en Maalouf encara no l'ha esmentat).
Com bé diu l'escriptor, la identitat de cadascú sol venir relacionada amb la pertanyença a un grup, que al seu torn, dependrà de la llengua, la nacionalitat, la religió, els interessos que un pugui tenir, etc... Alguns, com sabem, pesen més que altres perquè hom s'identifiqui o l'identifiquin. Però també hem de pensar que aquestes pertanyences poden ser combinades de moltes maneres i no cal que entri en detalls.

L'altre dia la Júlia em va preguntar: "Mare, jo sóc sueca?". Si partim del concepte que tenen molts dels habitants d'aquest país, la resposta seria NO: "no filla, no ets sueca. Ets mig sueca, una quarta part catalana i una altra quarta part francesa". És clar que si miro una mica més amunt en el seu arbre geneaològic, trobaré que també té una part de belga, una de lapona i vés a saber si no n'hi hauria alguna de jueva (els nassos per la meva part paterna en serien una bona prova).
Ara bé, què és ser suec/a? És tenir un passaport suec? És haver nascut aquí? És tenir ambdós pares de nacionalitat sueca o n'hi ha prou amb un? És parlar la llengua fluidament?
La meva resposta, no sé si la més correcta, va ser: "Tu et sents sueca? Doncs ets sueca. I si també et sents catalana, doncs ets sueca i catalana."
Com que aquí la majoria de gent no sap què és Catalunya ni el català, quan s'ha d'etiquetar algú que diu haver nascut a Barcelona, de mare també nascuda i educada a Barcelona, aquest algú és espanyol i parla evidentment castellà. I les meves filles han d'anar clarificant que no, que elles parlen català, a més del suec. I creieu-me que hi ha molt cap quadrat per aquest món.
I jo, "què" sóc?

sóc una tassa...

Em sembla que podríem afirmar que així com hi ha una "cançó de l'estiu" també hi ha una "cançó del Nadal" i no em refereixo al "fum, fum, fum" sinó a aquella que fa furor durant les vacances nadalenques.
En el nostre cas, o millor dit, en el de les meves filles, hi ha hagut dues cançons presents tots aquests dies. La primera, respon al títol d'aquest post. La meva neboda moianesa fa dansa (hip-hop) i vam anar a veure l'espectacle que feia el dia de St. Esteve. Un dels temes amb el que ballaven era una cançó de ritme llatí i en castellà, que les nenes han repetit fins la sacietat, en castellà i en català: "soy una taza, una tetera, un plato hondo y un cucharón"( i tot dient això es fa la forma de cada utensili amb cos i braços), potser ja la coneixíeu, jo no l'havia sentit mai. La podeu escoltar aquí .
L'altra tonada, molt millor però també molt enganxosa, ha estat la cançó de la Lila del club Super3, "Uh! Oh! No tinc por!". Cosines, cosí i els fills d'amics se saben la lletra... Ara la Júlia també, gràcies als Reis que li van portar el CD i per descomptat les influències esmentades, i l'Elna en canta alguns trossets.
Per cert, avui, primer dia d'escola, quan l'Elna ha arribat ha dit un "hola!" ben fort a totes les seves mestres, que evidentment li han contestat "hej!". Ahir parlant amb la seva àvia paterna per telèfon anava deixant alguna que altra catalanada... :-)
I ara, tornem a la rutina diària que també serveix, a part de per cobrar a final de mes, ens fa apreciar més les estones de vacances. Les properes, a finals de febrer i a Suïssa!

Parc de les cireres

De cirera no n'he vist encara cap, però aquest és el nom que li han posat al parc -inaugurat a l'agost- que ens queda més a prop de casa, seguint el tema dels noms dels carrers, que tots responen a algun arbre, planta, fruit o flor.
Un parc infantil que ha trigat molt en fer-se realitat però del que finalment en podrem gaudir esperem, uns quants anys. És a uns 300 metres de casa, en una zona on ara estan edificant 32 pisos distribuïts en casetes adossades, (és a dir, que no semblen pisos).
El que m'agrada del lloc és que a part d'haver-hi equipament innovador pels nens i  nenes, han aprofitat l'espai inicial -un bosc- i han mantingut una harmonia en el conjunt. Han deixat un tros de bosquet, algun dels arbres en la zona de gespa i plantes, algunes soques que es fusionen amb l'espai lúdic, etc.
No falten els típics gronxadors, però també hi ha casetes i animals de fusta i un munt d'elements per grimpar, escalar i fomentar el sistema motor dels petits.
A més, han pensat també en els acompanyants dels principals usuaris! Hi ha un banc-gronxador (foto) i bancs amb taules, sota de pèrgoles on potser mentre la mainada juga, un/a podrà tenir un lloc per pendre's el cafè o llegir una estona (bé, em sembla que per això encara ens falta un o dos anyets més).
Enfí, us en deixo algunes fotos, fetes amb la càmara compacta i per tant no tan maques com una voldria. Si en voleu veure més ho podeu fer aquí (entrareu a la pàgina de l'empresa paissatgística a la que se li va encarragar el projecte).

resultats i altres

Ho sé, em penjo molt. És curiós que l'any passat que només era dos dies a casa sempre trobava un moment per escriure i en canvi aquest any, cada dia davant l'ordinador i escric molt poc.
Els resultats de les el.leccions suposo que ja els sabeu tots, però m'imagino que a part del dia després no se'n deuria parlar massa a Catalunya del tema. Em van contactar de Catalunya Ràdio per si volia participar en una taula rodona (via tel.) dimecres passat però al final no tenien temps de fer entrar ningú més a la xerrada. La situació política ha quedat una mica penjada perque el bloc guanyador (els de centre-dreta) no ha obtingut majoria absoluta de manera que ara el tema candent és el paper que tindrà l'extrema dreta en el Parlament. És el problema de les coal.licions. El partit dels verds hauria molt bé pogut pendre aquest rol de decantador de la balanca, però es va unir amb els socialistes i els d'esquerra i quedaria molt malament si ara se n'anés amb els altres...
Enfí, tampoc és que m'importi massa.
He passat una setmana molt agradable amb visita de la mare i uns tiets. A més de la companyia, va fer forca bon temps i vaig aprofitar per fer una mica el turista, que mai està de més per re-descobrir coses de la ciutat. Aviam si hi ha més gent que s'anima a venir-nos a veure, que ja fa quasi 7 anys que som aquí i a part de la familia, ningú s'anima a visitar aquestes terres!
M'adono que el model de familia que fins fa poc -potser tot just fa 50 anys- s'estilava en la societat europea no estava gens malament: tothom era aprop dels altres i fins i tot es vivia en la mateixa casa o si més no al mateix poble. Encara que per alguns això encara forma part de la normalitat per molts d'altres -com jo mateixa- res menys lluny de la realitat. A part de la obvietat de que és una ajuda molt apreciada per exemple en cas de necessitar "cangur", quan hi ha bon rotllo entre els familiars hi ha una mena d'harmonia i seguretat en l'ambient que és difícil d'explicar.
Amb això no vull dir que m'agradés per exemple tenir ficats dins de casa els sogres, els pares, els cunyats o els germans de per vida, però no em faria res que visquessin més a prop i que puguessim tenir cura els uns dels altres. Aquesta societat individualista en la que vivim ara -i Suècia és un dels exemples més flagrants- no crec que sigui la  millor. Gent gran que es passa dies sense veure ningú, mares soles que han de carregar amb tota la responsabilitat dels fills, gent jove soltera aïllada en el seu piset-estudi davant l'ordinador...
No em malinterpreteu, també sé gaudir dels moments de solitut quan un pot fer i desfer com li vé de gust i sense donar explicacions, meditar, etc. però seria incapac de viure així durant més d'uns dies.

anada i tornada

Demà és el meu primer dia en serio de feina a la Universitat de Dalarna. Tinc una reunió a la seu principal, a Falun, que és a 270 km. d'Estocolm. Com que els estudis són a distància, no hi hauré d'anar massa sovint fins a Falun, però els dies que em toca... "cagate lorito"! El viatge dura 3 hores en tren i per poder ser allà a les 9 del matí haig de sortir de casa meva a les 05:30h...! I arribaré a les 21:00. Amb els nervis i la por a no sentir el despertador, no crec que dormi massa aquesta nit.
Com deia, per sort no hi haig d'anar massa vegades (aprox. un cop al mes). Tot i això haig de dir que la regió de Dalarna és molt bonica i qui tingui temps per anar-hi, val la pena.
Tinc moltes ganes de comencar aquesta nova etapa.
De moment, el que és un gust és no haver-se d'estressar al matí al deixar les nenes a l'escola/guarderia, ja que no tinc cap classe que comenci a les 08:00 com tenia l'any passat. Evidentment demà és el Tomas qui s'encarrega de portar i anar a buscar les nenes.;-)

arbre de familia

Ahir vaig veure un programa setmanal en el que un personatge famós reb ajuda per fer recerca genealògica. Ho trobo interessant, no perquè vulgui saber qui era el besavi d'aquest actor o aquell cantant sinó perquè t'informen de les fonts que es poden utilitzar per buscar en el passat de la teva familia. A mi no em serveix gaire perquè només és a nivell nacional suec i que jo sàpiga no hi tinc cap avantpassat aquí, però sempre hi ha coses que són iguals a tots els països. Una cosa ben diferent, però, és que aquí a Suècia fins fa només 3 generacions quan hom naixia se li posava de cognom el nom del pare seguit de "s" (genitiu) i "son" (que vol dir fill) o "dotter" (que vol dir filla) depenent de si era nen o nena. O sigui, si el meu pare s'hagués dit Olof, jo em diria Anna Olofsdotter. Això encara ho fan a Islàndia, per ex.
En qualsevol cas, la disciplina i metodologia sueques resulten molt útils en aquest tema. Hi ha un munt d'arxius: els més recents en format informàtic, però molts registres de les esglesies -que com sabeu són la font principal per saber qui i quan va néixer, es va casar i va morir- s'han passat a un microformat de manera que fan possible guardar-los en poc espai i reunir tots els de Suècia en una central.
El germà de ma mare va fer, fa uns 20 o més anys, l'arbre genealògic de la branca de la mare de la meva àvia. En tinc una còpia i m'agrada mirar-me'l. Com és sabut, s'ha de triar una línia perque l'arbre sigui factible, sinó t'en vas per les branques (mai més ben dit!).
Tot això em va fer pensar que hauria de fer alguna cosa amb la meva part ancestral catalana, ara que tinc (en part) la francesa. En aquests temps de globalització, cada vegada serà més difícil trobar les arrels de cadascú. En generacions passades, és molt més fàcil de buscar perquè la majoria de gent naixia, es casava i moria en el mateix poble o regió i no cal anar amunt i avall buscant registres. Però des del matrimoni dels meus pares la cosa ja es complica: un de França i l'altre de Catalunya. I després a mi se m'acut casar-me amb un suec... Si vull que les meves filles tinguin consciència d'on provenen m'hauré de posar les pil.les. Perquè a més, els pocs que queden de fa dues generacions aviat desapareixeran i amb ells s'enduran molts records que no hem recopil.lat els que ens quedem. Decidit, aquest Nadal "entrevistaré" la meva àvia per poder posar-me a fer recerca.
Ah! També he trobat un pàgina web on es pot fer un arbre genealògic amb la idea que la gent que és parent es busqui mitjancant la xarxa.

dia de luxe

Ahir vam gaudir, el Tomas i jo d'un dia de luxe. Pels que no teniu fills serà una mica difícil d'entendre perquè ho dic...

De bon matí vaig anar a deixar les nenes a casa els sogres, on la meva cunyada ha vingut a passar uns dies, amb la bossa preparada per passar el dia i la nit allà. Després vaig tornar a casa des d'on el Tomas ahir va treballar unes horetes i jo vaig estudiar. Un cop dinat vam marxar cap un lloc de botigues on no hi haviem estat abans, ubicat en una antiga zona industrial restaurada. Vam comprar alguns articles de roba i vam visitar moltes botigues d'interiorisme i disseny. Després vam anar al cine, a veure "Julia & Julie" on la Streep fa un paper molt bo però lleugerament enervant (pel to de veu que ha d'utilitzar). No m'explaiaré sobre el film, però si us diré que mentre el mires et va entrant la gana.
La idea era anar a sopar després del cine. Però ai làs! Aquest país no deixa de sorprendre'm! Eren les nou del vespre i tots els restaurants tancaven!!! Evidentment, no erem al centre de la ciutat (ja seria el colmo), però en una zona on la gent ha anat a comprar (les botigues tanquen a les 20:00h) i on hi ha un cinema amb 6 sales, seria bastant lògic que els restaurants estiguessin oberts fins una mica més tard la nit de divendres, no? Doncs nanai. Ens vam quedar amb les ganes i com que vam perdre el temps anant a diferents llocs per veure si ens servien sopar, vam haver de tornar cap a casa amb la cua entre cames (és aquesta l'equivalència a "mi gozo en un pozo"?).
Però tant era, perquè ens esperava tot el vespre per nosaltres sols i tota la nit amb la garantia de no ser despertats, cosa que no passava des de que la Júlia era filla única i dormia a ca'ls sogres ;-)!
Per cert, gràcies pels comentaris de l'anterior post! Vaig recordar que teniem el fantàstic llibre que la Mireia i l'Erik van regalar a l'Elna "I ara què mengem?" i tot i la dificultat que ha suposat trobar ametlles (seran sense pelar), avui o demà farem panellets!!!